Si voleu saber qui posa la veu als vostres personatges cinematogràfics o televisius favorits només us cal entrar a la pàgina d’El doblatge, que des d’Andorra ens informa no només de totes les pel·lícules doblades al català, sinó que també inclou sèries de televisió, fitxes dels actors, amb mostres de veu, i enllaços directes a altres fitxes, com les de la imprescindible IMDB.

Ací teniu l’excel·lent actriu Elsa Fàbregas (que hem escoltat fent d’Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué o com a Bruixa Avorrida a Les tres bessones) fent de professora Minerva McGonagall (protagonitzada per Maggie Smith) a Harry Potter i la cambra secreta:

Elsa Fàbregas, professora McGonagall a Harry Potter i la cambra secreta.

Enric Arquimbau, minuts abans de posar-se a la pell de Pierre, protagonista de L'estimava. / X. SORINAS

Aquesta nit l’Enric Aquimbau es posarà a la pell de Pierre per última vegada. El protagonista de l’Estimava, l’obra que ha estat a la Biblioteca de Catalunya des de principis de febrer, tornarà a omplir el celler de copes de vi mentre es llepa les ferides amb la Chloé, la seva exjove. Per conèixer una mica millor aquest actor, Moltamerda! ha parlat amb l’Enric poc abans de la funció.

Actor, director, músic, actor de doblatge… Ho has tocat pràcticament tot. Què és el que més t’atrapa?

Jo també m’ho pregunto. Tot m’agrada molt, i sóc feliç fent-ho. Potser amb la música comparteixes més, i a l’hora de cantar jugues amb tot el cos.

No ha de ser fàcil compaginar-ho tot, no?

La música permet més el polifacetisme, pots combinar-t’ho perquè no actues cada dia. Igual que els rodatges, que duren només un parell o tres de dies. Però quan fas la temporada de teatre has de sacrificar-te. Potser podria viure sense teatre, però sense música no.

Fer-la i escoltar-la?

Sí, a tots dos nivells.

Escoltes algun estil en concret?

Et diria que música clàssica, però és un terme equívoc. M’agrada la música antiga, des del segle IX al XX. L’òpera m’interessa menys perquè entenc la música com una activitat coral.

I a part de fer teatre, també dirigeixes a vegades.

He muntat algun espectacle, sobretot amb música i escena. Muntar coses m’agrada molt perquè trobo se’m dóna força bé, i d’idees no me’n falten. A més, després és molt gratificant veure-ho realitzat.

Tinc entès que t’agrada la poesia. Fins i tot has impartit un curs de comprensió i recitació de poesia.

Sí, m’ho van proposar i no m’hi podia negar perquè entenc la poesia d’una manera que no és la més ortodoxa.

Com l’entens?

Hi ha la tendència de dir la poesia de manera molt transcendent i penso que la poesia s’ha d’explicar. El curs anava per aquí. No tant recitar-la sinó més bé explicar-la, d’una manera més col·loquial. Penso que és així com s’ha de dir la poesia.

I també n’escrius?

I tant, però no he publicat res.

Llegir-te no, però sentir-te… Has posat veu a més de 300 pel·lícules.

Ara m’hi dedico poquíssim. Vaig començar el 1986, i durant sis o set anys va ser la meva principal ocupació. Ara no ho he deixat del tot, però em centro en altres projectes.

Hi ha algun treball que t’hagi marcat especialment?

La sèrie Upstarirs, Downstairs, que vam doblar per a TV3. Jo posava veu a un majordom britànic, durant el període d’entre guerres. He doblat també Orson Welles.

Es pot fer doblatge sense ser actor?

Seria molt difícil. Pensa que el doblatge té la vessant tècnica de la sincronia i la vessant artística. S’ha de ser actor per doblar un personatge que té presència a la pel·lícula. Has d’interpretar què vol dir, t’has de posar a la seva psicologia. Amb personatges petits no és tan important.

Les tornes a veure, les pel·lícules que dobles?

No, la veritat és que tinc molta activitat i veig poques coses de les que faig. Fins i tot les pel·lícules en què he actuat. [El perfume, El orfanato i My way, entre altres].  M’ho he passat bé fent-les, però no les he vist. No les evito, però tampoc les busco.

Això que diu que si no surts a la televisió no ets ningú…

És bastant cert. Si els professionals et veuen cada dia, i evidentment ho fas amb dignitat, estàs present a la seva ment. La tele és un aparador, et veuen els amics, les tietes, i també els de la professió. Així no s’obliden de tu.

Vas dubtar a l’hora d’acceptar el paper de Pierre?

No, és personatge que es pot defensar. Té clars i obscurs, té una evolució. El Pierre és molt de carn i ossos. Vaja, un caramelet fer-lo.

Havies llegit l’obra de l’Anna Gavaldà?

No perquè el Francesc Hernàndez [traducció, adaptació i direcció de L'estimava] l’ha modificada. S’ha quedat amb només dos personatges, el Pierre i la Chloé, i a més ha tirat per una altra banda. Vaig pensar que no, per no embolicar la troca. He construït el personatge a partir del text del Francesc. Però quan acabi la llegiré.

Durant l’obra, tu i l’Anna Ponces no pareu d’obrir ampolles de vi.

És un vi boníssim, però tampoc en bevem tant.

I les copes repartides arreu de l’escenari?

Va sorgir a l’assaig. Un dia en vam deixar tres, i com que plàsticament funcionava ho vam potenciar.

És una sala especial la Biblioteca de Catalunya.

És mítica a partir del muntatge d’Antígona, de l’Oriol Broggi. És un espai maco, i li va molt bé a aquest muntatge. Però no és un teatre, reuneix poques condicions. Estaria molt bé que l’adeqüessin.

On et veurem a partir d’ara?

Estic assajant Pària, de Strindberg, que estrenarem el 6 de març al Brossa.

Doncs segur que Moltamerda s’aproparà a al Born per veure’n el resultat.

XAVI SORINAS

L’intèrpret de poesia Moixic ha entrat a l’estudi de gravació Casafont per enregistrar la veu castellana del personatge Khufu, del videojoc de factoria nord-americana Ancient Quest of Saqqarah.

Si s’hagués de definir d’alguna manera a Moixic, es podria dir que a dintre l’ànima hi porta una bestiota interpretativa, que doma i dosifica en la mesura justa. Hem pogut constatar la serva força i polivalència com a actor en la gravació; un plaer. Sembla que actualment està ocupat fent i desfent una mena d’obra teatral inspirada en les cançons tel·lúriques de Roger Mas. Un musical? – No ho sap ni ell! Per la resta, continua recitant quan en té la oportunitat.

Pel que fa al videojoc Ancient Quest of Saqqarah, l’estudi de gravació Casafont ha treballat en l’edició i les mescles de les versions italiana, francesa, alemanya i espanyola.

Avui toca una sèrie, que ultimament n’he vist forces i no n’he comentat cap. Per saber de què va la sèrie ja hi ha la wikipedia. Anem al que toca:  m’ha agradat la primera temporada. És una sèrie d’humor i a tots els capítols hi ha bons moments, tot i que  hi ha algunes bromes que poden arribar a no entendres si no s’està posat en la matèria (per exemple bromes del World of Warcraft) . La trama en si avança molt a poc a poc però aconsegueix donar-li perspectiva al conjunt.

Per altra banda aquesta sèrie m’ha fet adonar del que es perd amb el doblatge. Vaig veure tota la primera temporada en la versió original i després vaig saber que Antena 3 ( mitjançant un dels seus canals de TDT ) l’estava emetent. Per curiositat vaig baixar-me un capitol qualsevol per veure que tal era… i buf, perd molt.  Suposo que la inversió en doblatge varia depenen de la sèrie, i en aquest cas el presupost devia ser escas. No crec que l’hagues arribat a mirar tota en el cas que inicialment l’hagues començat a mirar en castellà. Així que a fer un esforç i a mirar versions originals, que val la pena.

Al blog ALT1040 m’acabo d’enterar que ha mort el senyor que posava les veus a tots els tràilers de cinema de Hollywood: Don LaFontaine. Personalment em serà difícil veure un tràiler de cinema yanqui sense la seva poderosa i inconfusible veu. A Youtube es troba una entrevista aquest bon home:

La Mª Lluisa Maganya és una exel·lent actriu de doblatge amb una llarga experiència, també treballa com a directora de doblatge, tant en català com en castellà. Ha participat en el doblatge de series de televisió i pel·lícules i ara ha accedit a oferir la seva veu per la veu en off del nostre documental “Tornar a començar”. Moltes gràcies!

En el següent enllaç es pot trobar una mostra dels treballs que conformen el seu currículum:

http://www.eldoblatge.com/actor_doblatge/maria_lluisa_maganya
 

D’un temps ençà que gaudeixo de les creacions audiovisuals en la seva versió original, i el mateix estic començant a fer en el cas dels llibres si la seva versió original és en català, anglès o castellà.

Els motius que m’impulsen a fer això això són força variats i els vull compartir amb vosaltres.

El primer de tots és perquè considero que un actor no és només una cara, sinó que és una persona (més o menys guapa) amb una habilitat interpretativa que no em vull perdre. A part que moltes vegades el doblatge es carrega l’interpretació de l’actor al moure aquest el cos i els llavis completament dessincronitzats amb la veu (i si el doblat és el Stallone ja és per baixar la tapa).

En el cas dels llibres, prefereixo la versió original perquè em permet copsar el missatge que l’escriptor va voler donar, sense intermediaris que moltes vegades es carreguen l’atmosfera o (inevitablement) esguerren els jocs de paraules, un exemple molt clar d’això últim és quan en el Dr. Jekyll y Mr. Hyde de R.L.Stevenson Mr. Utterson diu «Jugaremos al escondite —pensó— para estar a tono con su nombre de Hyde.». La frase perd tot sentit en aquesta traducció, no passa el mateix en la versió original on es fa un enginyós joc de paraules: «If he be Mr. Hyde,’ he had thought, ‘I shall be Mr.Seek.’».

I no només els llibres pateixen el genocidi humorístic, les creacions audiovisuals tampoc se’n salven, i un exemple que em ve ara al cap és quan l’exigent inspectora de Futurama revisa l’armari del Fry i li diu: “Por orden alfabético, cremallera: debajo” si no recordes que en anglès cremallera és Zip la frase no té ni cap ni peus.

A més a més, una versió original sempre t’ensenyarà molt de l’idioma i de la cultura, de fet Espanya és un dels pocs països on se segueix doblant tot, això sí, després estudiem anglès moltes hores i ens queixem de què s’ensenya malament.

Ara bé, gaudir de les versions originals demana d’un esforç extra. En el cas de les pel·lícules se soluciona ràpidament amb subtítols, cosa que no es pot fer en el cas dels llibres, on no hi ha més remei que conèixer la llengua i, per suposat, tenir ganes d’utilitzar el que se sap.