Cogito Ergo Sum

Jo, que sempre he estat una persona de conviccions fermes i objectius clars, em trobo, per primer cop en la meva vida professional, en una cruïlla pantanosa de la que no hi vaig, ni remotament, cap sortida possible o segura.

Els únics instruments dels que disposo a les meves mans per abandonar aquest irresoluble laberint son un sòlid currículum, temps i força de voluntat. Així doncs, en un acte de fe cega en la meva capacitat memorística i en la transparència i objectivitat de l’administració pública catalana he decidit preparar-me no una, sinó dues, oposicions a diferents cossos de la Generalitat de Catalunya.

En total son 160 temes d’entre 10 i 70 pg. que fan un total d’unes 3.600 pg., en un compendi teòric que avarca tot el contingut de les carreres d’Història, Història del Art, Geografia, part de Dret i part d’Economia, a part de tota la legislació aprovada sobre Patrimoni cultural al mon mundial. Ja porto resumit i esquematitzat mes de la meitat i estic començant a repassar, tot i que el meu cervells comença a donar preocupants mostres de col•lapse.

La meva única experiència anterior com a opositor va ser per entrar en un Museu Local, i la veritat: pitjor no podria haver anat! Tot i fer un examen perfecte vaig treure un miserable 1, igual que la resta de participants, excepte un d’ells que va aconseguir el 10! Curiosament, ves per on, aquest ja treballava amb anterioritat al mateix Museu.

Així doncs em trobo ple de dubtes: seguir endavant amb els meves infatigables jornades exprimint un temari inabastable i provar sort, o enviar-ho tot a rodar i buscar feina de qualsevol cosa al mon privat?

No he deixat que el dubte em paralitzi, tot i tenir una veritable crisis de fe en les meves possibilitats, però si algun lector d’aquest blog em pogués aconsellar a partir de la seva experiència personal li estaria molt agraït!!

Des del feisbuc s’ha iniciat una campanya de recollida de diners per poder pagar una campanya publicitària destinada als autobusos de Barcelona. L’ha iniciada el creador d’aquest grup al feisbuc (en Piscina Pjeta), i de moment, a l’hora que jo publico aquest article, ja s’hi havien apuntat 157 persones. Als qui formem part d’aquest grup no ens preocupa excessivament saber si Déu existeix o no, i si aquest coneixement ens fa més o menys feliços.

@ Maria Benítez

El que si que ens amoina, i molt, és saber si el Partit dels Socialistes de Catalunya (també anomenat PSC) existeix o no. Nosaltres ens inclinem a pensar que “probablement” no sigui real i que, en realitat, al darrere d’aquestes sigles només s’hi amaguen les satàniques urpes del PSOE, aquell partit polític espanyol les sigles del qual volen dir, “simple y llanamente”, Pensamos que Soís Obreros Estupidos.

Per això, la campanya publicitària estaria destinada tant sols a fomentar el debat -possiblement metafísic- a l’entorn d’aquest dubte existencial. Crec que val la pena que tots opinem. Descobrir aquest enigma permetria, en gran mesura, aclarir el panorama polític a Catalunya. No val la pena intentar-ho? Som-hi!!

Tots els grans ídols es mereixen sempre un homenatge. Fins i tot jo em sento obligat a retre un homenatge sincer a qui, sense dubte, ha estat un dels millors futbolistes que han existit mai en la història Són molts els qui ja li han sabut retre l’homenatge merescut, i jo no voldria ser menys que tots ells. Per aquest motiu, i assumint que la obsessió per negar l’evidència no era res més que una malaltia, des d’aquest vídeo li mostro tots els meus respectes. Diego Armando ets, amb diferència, el millor futbolista ‘drogat’ del món. ¡¡Para vós!!

Llei i Ordre: una sèrie mítica

Des de fa molts mesos hi ha un dubte que em té francament preocupat. Els programadors de televisió, tenen neurones? Aquest dubte ve a tomb de l’absurda emissió de la millor sèrie de televisió que s’ha fet mai: Law & Order (Llei i Ordre, pels curts de gambals). No acabo d’entendre -és impossible- perquè una sèrie tant ben feta, tant acurada amb els guions, amb uns actors que fan unes interpretacions prodigioses, i amb una duresa i realisme dels temes tractats digne d’elogi, no es mereix l’oportunitat de ser emesa en horari “prime time” en qualsevol de les televisions que els catalans veiem.

Durant molt mesos, La 2 de Televisió Espanyola l’oferia en horari nocturn, més o menys entre la 1 i les 2 de la matinada. L’emetien durant tots els dies de la setmana, excepte el divendres i els cap de setmana. Sense avisar a ningú, ni informar-ne als mitjans de comunicació, durant 2 setmanes van deixar d’emetre-la. De sobte, fa una setmana, van tornar a emetre-la, en aquest cas només durant els dilluns i els dimarts. En un atac de coherència desconegut en aquests paratges, van mantenir-ne l’horari. No cal dir que durant el temps que l’han emès, la repetició d’episodis ja emesos era una constant. Val a dir que alguns dels episodis s’han passat entre 4 i 5 vegades. He de dir, no obstant, que aquesta repetició no fa nosa, és clar, perquè és com veure El Padrí continuament. Les obres mestres, tant del cinema com de la televisió, es poden passar repetidament sense que per això hi perdin gens. En cada nou passi descobreixes i aprecies detalls que se t’havien passat amb anterioritat. I si ja creus que ho has vist tot, és formidable poder-ne gaudir de nou, perquè l’observació contínua de les obres mestres de l’art no avorreix.

Dick Wolf: un mite vivent!

Aquesta sèrie, produida per la National Broadcasting Corporation (NBC), s’emet des de l’any 1990. I el que és indignant és que a La 2 només hi han arribat episodis dels “spin-offs” Unitat de Victimes Especials (SVU) i d’Acció Criminal (CI). I no crec que se n’hagin ofert gaire més d’una cinquantena. En total, si no m’he descomptat, s’han produït uns 712 episodis en total, dels quals 393 corresponen a la sèrie mare L&O, 185 a L&O-SVU, i 134 a L&O-CI. Pel que llegeixo, la sèrie L&O ha estat nominada 146 vegades a diversos premis de televisió, aconseguint-ne 40. L&O-SVU ha aconseguit 64 nominacions, i 29 premis. L&O-CI ha obtingut 15 nominacions i 5 premis.

El seu productor, creador i guionista, Dick Wolf, es mereixeria un reconeixement a casa nostra, perquè a casa seva no li cal, el té de sobres: havent estat nominat a 14 premis televisius, n’ha aconseguit 10. Evidentment a aquesta sèrie fantàstica no li cal per a res ser emesa en aquest cul de món que és Catalunya, però potser al país si que li caldria fer-hi un cop d’ull. S’està emetent en l’actualitat a un munt de paísos. Paísos en els quals es dónen dos supòsits: els programadors estan mínimament informats del que es cou a la televisió a nivell mundial, i aquests considerin a l’audiència un conjunt d’espectadors enterimentats, amb capacitat i gust per apreciar productes ben fets i intel·ligents. D’aquests programadors, pel que es veu, el país en va escàs.

Repassant el nivell de les sèries americanes que arriben a les televisions que podem veure, un arriba a la conclusió que els programadors creuen que l’audiència es profundament imbècil o estúpidament infantiloide. O potser, sent malpensat, és que el que ens volen col·locar és el típic clixè sobre els Estats Units? Potser si ens dediquem a especular, resultarà que el problema de la sèrie és que és massa de dretes?

Perquè... no mires L&O?

En qualsevol cas esbrinar el perquè esdevè impossible i en conseqûència intranscendent. Algú dóna explicacions de res en aquest país? Jo només voldria acabar amb una pregunta dirigida a la senyora Mónica Terribas. A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) va manifestar que ella, com a Directora de TV3, volia fer una televisió de qualitat, sense preocupar-se gaire per l’audiència, i per això demanava calès. Senyora Terribas, coi, miri que costaria comprar la sèrie L&O, L&O-SVU i L&O-CI i després faci números Sempre i quan, és clar, sàpiga de quina sèrie li parlo. Segur que comparat amb la gasòfia de sèries que actualment ofereix la seva televisió (Herois, Fiscal Chase o Invasió), la compra de la sèrie L&O li sortiria amb una ràtio cost/benefici molt apanyadeta. I estic parlant de 712 episodis: sap quantes hores de graella podria omplir amb aquest grapat d’episodis? Si se li ocorreguès de fer-me cas -cosa que dubto- m’estalviaria el fet d’haver-la d’escoltar en castellà, fet que em fastigueja, però que malauradament no puc evitar.

Mentres tant els soferts consumidors de sèries de qualitat ens haurem de conformar amb les engrunes que ens ofereix La 2, durant les matinades de dilluns i dimarts. Tot i que sigui lamentable l’horari d’emissió, deixeu-me fer un agraïment a un dels pocs “programadors” a qui deuen quedar neurones. Per això el deuen tenir relegat al torn de nit! No sé qui és, però segur que és un heroi entre tant miserable com hi ha en el panorama televisiu. Dedicat, doncs, a tu, últim mohicà en la defensa d’una televisió digne i de qualitat; intel·ligent potser? No defalleixis, xicot, que no pot ser que la merda ho inundi tot. Deixa’ns continuar gaudint d’aquest petit oasi de decència i dignitat!

Podem considerar Descartes el pare fundador del corrent racionalista a Filosofia. Els trets que definiran aquest corrent racionalista els podem resumir en tres factors:

1. Confiança plena en la raó humana
2. Recerca d’un nou mètode
3. Subjectivitat i realitat.

1. La raó és l’única facultat que pot conduir l’home al coneixement de la veritat. Raó s’oposa als sentits, que són considerats enganyosos. El poder de la raó està en la capacitat d’extreure de si mateixa les veritats primeres i fonamentals. A partir de les quals i per deducció és possible d’obtenir totes les altres i construir el “sistema” del món: la raó és una facultat sistemàtica i coincideix amb la realitat. La confiança en la raó és tall que s’accepta el seu valor sense una crítica prèvia; es tracta, com dirà posteriorment Kant, d’una raó dogmàtica.

2. Bacon ja va acusar el mètode sil.logístic d’Aristòtil de valer únicament per exposar les veritats ja conegudes però no per descobir noves veritats i ampliar el coneixement. Es tracta doncs de trobar un mètode de descobriment. I el model d’aquest mètode es troba en la metodologia científica del moment: el mètode matemàtic. Els racionalistes volen procedir de la mateixa manera que els matemàtics de tal manera que el sistema filosòfic construït posseeixi la mateixa evidència i necessitat que un sistema matemàtic. Es tractarà, en filosofia, d’establir unes definicions i uns axiomes dels quals pugui deduir-se amb evidència i necessitat un sistema filosòfic tancat i complet.

3. El pensament medieval era profundament objectivista i realista: l’home és un ésser bolcat cap al món de la realitat, del qual és impossible dubtar. Ara, en el segle XVII, triomfa el subjectivisme. L’home és un ésser girat sobre sí mateix que no coneix directament sinó el seu propi pensament. Les coses només són conegudes en les idees, no directament en sí mateixes. Per això és possible dubtar de la seva existència. La realitat del món ja no és evident: ha de ser deduïda. Per aquest motiu, el problema del coneixement esdevé el problema fonamental de la filosofia moderna.

René Descartes va néixer a La Haye (França). Entre 1604 i 1614 estudia en el famòs col.legi de La Flèche, fundat per Enric IV i regentat pels jesuïtes.

Però Descartes queda decebut de l’ensenyament rebut. Havia tingut excl.lents professors i havia llegit tots els llibres que havien caigut en les seves mans; no obstant això, “m’embargaven tants dubtes i errors que, procurant instruir-me, no havia aconseguit més profit que reconèixer més i més la meva ignorància”. La filosofia apresa -a base de resums i comentaris de les obres d’Aristòtil- li deixa un regust: “No s’hi troba cap cosa que no sigui objecte de disputa i que, per tant, no sigui dubtosa”. Malgrat tot, gran part de la terminologia que usarà més tard Descartes arrenca de l’Escolàstica (encara que canviant amb freqüència la significació). “Quant a les altres ciències, atès que adopten els seus principis de la filosofia, jutjava jo que no es podia edificar res de sòlid sobre fonaments tan poc ferms”. Només troba satisfacció en les matemàtiques, “per la certesa i evidència de les seves raons”, però s’estranya que “sent els seus fonaments tan sòlids i ferms, no s’hagués contruït sobre ells res més elevat”.

Tota la saviesa de l’epoca és un vell edifici mancat d’únitat i inservible. Cal derribar-lo i construir un nou edifici enterament unitari.

El projecte cartesià suposa la unificació de totes les ciències en una de sola. Això és possible ja que segons Descartes:

• “Totes les ciències no són sinó la saviesa humana, que roman sempre una i la mateixa per més que siguin diferents els objectes als quals s’aplica: aquesta varietat no la diversifica, com tampoc no es diversifica la llum del Sol quan il.lumina la varietat d’objectes”
• Existeix un mètode universal, únic per a totes les ciències. Quan afirma això. Descartes s’oposa radicalment a la filosofia aristotèlica. Aristòtil afirmava, per exemple, que la geometria i l’aritmètica eren ciències diferents i, per consegüent, que els mètodes aritmètics no podien valer en geometria; a més, que les matemàtiques no podien utilitzar-se per interpretar la realitat. Descartes, per contra, quan desenvolupa totes les possibilitats de la geometria analítica i quan desenvolupa un mètode de caràcter matemàtic per interpretar la realitat -i en això, segueix Kepler i Galilei- adopta l’actitud contrària.
• En conclusió: si el projecte cartesià suposa la unificació de totes les ciències en una nova ciència única, aquest projecte implica: (1) la formulació d’un mètode; (2) la formulació d’unes normes de moral provisional (atès que la moral definitiva només pot ser construïda al final) i (3) el desenvolupament de les diverses ciències, començant per la metafísica -que conté els principis del coneixement- seguint per la física -en la qual s’examina com està compost l’Univers en el seu conjunt- i acabant amb les altres ciències. El fet que la metafísica s’inclogui entre les ciències i que en sigui l’arrel, determinarà tots els desenvolupaments científics de Descartes: la seva física no serà exclusivament “científica”, en el sentit modern de la paraula, sinó que es basarà en pressupòsits metafísics.

While others approach the winter holidays with certainty, I find this to be the most confusing time of the year, says Rev. Stewart. Moreover, I have to work at being jolly, given how both church and state join forces to co-opt Christmas for personal gain. Frankly, I’m not a believer in the reason for the season.

What I have to celebrate is doubt, and Sunday I’ll tell you why and how it is done.

La frase anterior és del “rector” de l’Esglèsia Unitària Universalista que vaig visitar a San Frnacisco. Francament, ja li agradaria a molts catòlics començar a aproximar-se a un pensament com aquest.