Us adjunte missatge arribat de la llista de distribució de custodia del territori. Semblen unes bones jornades, pel nivell dels organitzadors.
Ja em contareu si aneu.
Salut, Abel.

Evento: “II Jornadas sobre estrategias de conservación y restauración del
bosque de ribera”

Datas: 1, 2 y 3 de Octubre de 2009

Lugar: Mas del Director, sede de la Reserva Natural de Sebes y Meandro de
Flix (Tarragona)

“Grup de Natura Freixe”(GNF) es el nombre de nuestra ONG local que desde
1985 está implicada en la gestión y protección de los valores naturales de
la comarca a lo largo del río Ebro. Trabajamos en Flix, a la orilla del río
Ebro, situado en la provincia de Tarragona. El margen del río, aguas arriba
del embalse de Flix y el propio Meandro, fueron declarados Reserva Natural
de Fauna Salvaje en 1995. Desde entonces, el GNF se ha encargado de la
gestión de este espacio natural.

Algunos de los proyectos llevados a cabo los últimos años han sido: Proyecto
de reintroducción de la cigüeña blanca en el tramo final del Ebro, Gestión
de pasturas con caballos de la Camarga, Programas de seguimiento de la
población de avifauna, Descubrimiento y evaluación de la invasión de
mejillón cebra en el río Ebro, Evaluación del estado de conservación del
bosque de ribera de Sebes, etc.

Los días 1, 2 y 3 de Octubre celebramos 10 años de la celebración de las “I
Jornadas sobre estrategias de conservación y restauración del bosque de
ribera”. Diferentes estudios de evaluación del estado ecológico del
bosquede ribera de Sebes, han revelado la existencia de impactos
negativos debido
a los cambios en la gestión hidrológica del embalse de Flix, caracterizada
por el mantenimiento de unos niveles mayores, con un incremento de la
incidencia de condiciones de anoxia en las raíces de los árboles, provocando
su mortalidad.

Estamos organizando las “II Jornadas sobre estrategias de conservación y
restauración del bosque de ribera”. El programa incluye diferentes ponencias
de investigaciones y trabajos realizados sobre restauración, conservación y
gestión del bosque de ribera.
Para más información consultar el programa en:

http://www.tinet.cat/~freixe/fitxers/II_jornades_bosc_ribera.pdf

————————————————————–
Reserva Natural de Sebes i Meandre de Flix
Centre d’Informació i Interpretació “Mas del Director”
Telèfon: 977 265 112
correu electrònic: freixe@gmail.com

La Fontcalda, com el seu nom indica, és una surgència d’aigües termals. En aquest cas brollen a tocar del Riu de les Canaletes, a la terra Alta, en una vall amagada, envoltada de muntanyes i de molt difícil accés. Allà s’hi va construir un santuari, i amb els anys, un balneari. A principis del segle XX va tenir un gran renom. Hi anaven a prendre els banys i aigües la gent de Gandesa, i de tota la contrada. Tots els voltants s’urbanitzaren. Durant la guerra civil l’espai patí molt. Avui dia resten dempeus l’esglèsia, totalment reformada, i uns quants edificis.  S’hi arriba des de Gandesa seguint la carretera C-43 que va a Tortosa, o viceversa. Uns kms. a les afores d’aquesta ciutat es troba una pista forestal, a trams asfaltada, a trams mig asfaltada, que amb revolts pronunciats, s’enfosa dins la vall. Són només 12 Km, si bé us poden resultar molt llargs. El paisatge és aspre i agressiu. Al santuari hi ha bon aparcament. El millor de la sortida és banyar-se en la font d’aigua calenta, és clar. Hi ha una àrea molt ben condicionada pel bany. Els gorgs són fantàstics, nets i frescos. La font la trobareu a tocar del riu. És una aigüa mineral i medicinal que surt a més de 25ºC.  A la Fontcalda, de vegades, segons l’època de l’any, però sobretot a l’estiu, hi ha servei de bar, i fins d’hostatgeria. D’altres està tancat i barrat. No us enrefieu, truqueu abans: 977 42 83 06  i 97742 08 54. L’esglèsia és un edifici neoclàssic reedificat el 1979.  Fou llavors quan es reabilità l’hostal, la plaça, i es bastí un pont sobre el riu de les Canaletes. L’entorn és molt salvatge, ple de rocams farcits de alzines i pins.  A més dels magnífics gorgs del Canaletes els infants poden gaudir d’una àmplia zona de jocs, amb esplanades i taules de picnic. Si el bar està obert podreu fer servir les dutxes. Si sou aficionats a la bicicleta esteu de sort.  A escassa distància de la Fontcalda hi passa la Via Verda de la Terra Alta. Això permet fer trams d’aquesta maravellosa ruta. Per exemple: si no voleu anar-hi en cotxe, o si us agrada caminar, podeu entrar a la Fontcalda per la porta secreta. Deixeu el vehicle a l’antiga estació del Prat del Comte, que està a les afores d’aquest poble. Després seguiu la via verda en direcció Tortosa. Travessareu uns quants túnels, uns quants ponts, en mig d’un paisatge sorprenent i esplèndit i, en un parell de kms. sereu a la Fontcalda. Com per art de màgia. Si no us fa mandra moure les cames us recomanem aquest itinerari. Per dormir a la zona teniu moltíssimes cases rurals y un bon cámping.  Si preferiu els hotels, a Horta de Sant Joan hi ha el Miralles. A Arnes teniu un Vilar Rural. Per dinar, a cada poble hi ha un bon restaurant. Hem dinat a Horta, al Miralles, al Mas del Cigarrer, a Pinell de Brai o al Piqué, de Gandesa. Posats a fer no pareu només un dia. Dediqueu a la Terra Alta un cap de setmana llarg, o un pont. Se’l mereix. Teniu tots els Ports de Beseit a la vostra disposició. Llocs màgics com El Parrisal o Els Estrets. Pobles medievals com Horta, Arnes, Vallderoures, La Freixeneda, Cretes o Beseit us esperen.

La Fontcalda, como su nombre indica, es una surgencia de aguas termales. En este caso surgen junto al Río de las Canaletas, en la tierra Alta, en un valle escondido, rodeado de montañas y de muy difícil acceso. Allí se construyó un santuario, y con los años, un Balneario. A principios del siglo XX tuvo un gran renombre. Iban a tomar los baños y las aguas la gente de Gandesa, y de toda la comarca. Todos los alrededores se urbanizaron. Durante la guerra civil el espacio sufrió mucho. Hoy en día quedan en pie la iglesia, totalmente reformada, y unos cuantos edificios.  Se llega desde Gandesa siguiendo la carretera C-43 que en Tortosa, o viceversa. Unos kms. a las afueras de esta ciudad se encuentra una pista forestal, a tramos asfaltada, a tramos medio asfaltada que, con curvas pronunciadas, se hunde dentro del valle. Son sólo 12 Km, si bien pueden resultar muy largos. El paisaje es áspero y agresivo. En el santuario hay buen aparcamiento. Lo mejor de la salida es bañarse en la fuente de agua caliente, claro. Hay un área muy bien acondicionada para el baño. Las pozas son fantásticas, limpias y frescas. La fuente la encontraréis junto al río. Es de agua mineral y medicinal. Sale a más de 25 º C. En la Fontcalda, sobretodo en verano, hay servicio de bar y hasta de hospedaje. En otras fechas está cerrado a cal y canto. No se confie, llame antes: 977 42 83 06 y 97742 08 54. La iglesia es un edificio neoclásico reedificado en 1979. Fue entonces cuando se reabilitaron el hostal, la plaza, y se construyó un puente sobre el río de las Canaletes. El entorno es muy salvaje, lleno de rocas con encinas y pinos. Además de las magníficas pozas del Canaletes los niños pueden disfrutar de una amplia zona de juegos, con explanadas y mesas de picnic. Si el bar está abierto podrá utilizar las duchas. Si sois aficionados a la bicicleta estais de suerte. A escasa distancia de la Fontcalda pasa la Vía Verde de la Terra Alta. Esto permite hacer tramos de esta maravillosa ruta. Por ejemplo: si no quiere ir en coche, o si le gusta caminar, puede entrar en la Fontcalda por la puerta trasera. Deje el vehículo en la antigua estación de El Prat del Compte, que está a las afueras de este pueblo. Después siga la vía verde en dirección Tortosa. Atravesaréis varios túneles, varios puentes, en medio de un paisaje sorprendente y espléndido y, en un par de kms. estareis en la Fontcalda. Como por arte de magia. Si no les da pereza mover las piernas les recomendamos este itinerario. Para dormir en la zona tiene muchísimas casas rurales y un buén cámping. Si prefiere los hoteles, en Horta de Sant Joan está el Miralles. En Arnes tiene un Vilar Rural. Para comer, en cada pueblo hay un buen restaurante. Hemos comido en Horta, en el Miralles, y en el Mas del Cigarrer. También en Pinell de Brai,  o en el Piqué de Gandesa. Puestos a hacer la ruta no vaya sólo un día. Dedique a la Terra Alta un fin de semana largo, o un puente. Se lo merece. Tiene todos los Puertos de Beceite a su disposición. Lugares mágicos como El Parrisal o Los Estrechos. Pueblos medievales como Horta, Arnes, Valderrobres, La Freixeneda, Cretas o Beceite os esperan.

En principi res no ens cridaria a visitar aquesta població, capital de la Ribera d’Ebre. En si no hi ha res que ens pugui cridar l’atenció. Tot i que te un grupet de cases d’època a tocar del riu, que corre, mansament, als seus peus. Potser el crit dels seus voltants, Miravet aigua avall. Miravet amb el seu castell coronant-la. O Els pobles del Priorat riu amunt, o en direcció a Falset. Pobles petits i bonics, com García, el Molar o Masroig. Però aquests pobles no són Mora. Mora d’Ebre continua allà baix, prop del riu, en mig de la seva conca. Per això, fa de bon recomanar que, si mai aneu a Mora, sigui a mitjans juliol, quan esdevé morisca. A Mora d’Ebre fan un mercat medieval. Això no és nou. Ho fa arreu. N’hi ha molts de mercats medievals. Però el cas que ens ocupa és diferent. Amb motiu del mercat Mora decora places i carrers del barri del castell amb tres motius, que són tres cultures: morisca, jueva i cristiana. Així va ser durant els segles XIII al XVII. Vivien en armonia, conservant cultura pròpia. i així ho han volgut representar a Mora, amb molt d’encert. I al mercat, al mercadal, la barreja. Aneu fins Mora d’Ebre per veure el mercadal i els barris de les tres cultures. Una lliçó d’història viva. I espectacles, i paradetes, i tastets, i desfilades. Tot allò que la vostra canalla desitja veure. Aprofiteu per fer una volta pel Priorat, visitant la Cartoixa d’Scala Dei i deixeu-vos caure per Mora. O bé baixeu Ebre avall, per Miravet i fins Tortosa. O visiteu els Ports de Tortosa i Beseit. Una excursió llarga, però agraïda. A Mora podeu dinar a molts llocs, però nosaltres us proposarem una opció sorprenent. Una pizzeria on un pare i una filla atenen un negoci familiar. No es glamurosa, és un bar molt normal. Una cafeteria, un local de menú. Un menú arregladet, baratet i ben fet. Us atendran a qualsevol hora, festius inclosos. Recomanable. Apunteu l’adreça: Carrer dels Mestres, 1. Tel: 977402009.

En principio nada nos llama a visitar esta población, capital de la Ribera d’Ebre. En sí no hay nada que nos pueda llamar la atención. Aunque tiene un grupito de casas de época junto al río, que corre, mansamente, a sus pies. Tal vez nos llamen sus alrededores, como Miravet, agua abajo. Miravet con su castillo coronandola. O Los pueblos del Priorat río arriba, o en dirección a Falset. Pueblos pequeños y bonitos, como García, el Molar o Masroig. Pero estos pueblos no son Mora. Móra d’Ebre continúa ahí abajo, cerca del río, en medio de su cuenca. Por eso les vamos a recomendar que, si nunca van a Mora, que sea a mediados de julio, cuando se convierte morisca. En Móra d’Ebre hacen un mercado medieval. Esto no es nuevo. Lo hace todo el mundo hoy. Hay muchos de mercados medievales. Pero el caso que nos ocupa es diferente. Con motivo del mercado Mora decora plazas y calles del barrio del castillo con tres motivos, que son tres culturas: morisca, judía y cristiana. Así fue durante los siglos XIII al XVII. Vivían en armonía, conservando cultura propia. y así lo han querido representar en Mora, con mucho acierto. Y el mercado, al mercadal, la mezcla. Baja hasta Mora de Ebro para ver el mercadal y los barrios de las tres culturas. Una lección de historia viva. Y espectáculos, y paradas, y degustaciones, y desfiles. Todo lo que sus hijos desean ver. Aproveche para dar una vuelta por el Priorat, visitando la Cartuja de Scala Dei, y déjese caer por Mora. O bien baje el Ebro, por Miravet y hasta Tortosa. O visite los Puertos de Beceite. Una excursión larga, pero bonita. En Mora puede comer en muchos lugares, pero nosotros le propondremos una opción sorprendente. Una pizzeria donde un padre y una hija atienden un negocio familiar. No es glamuroso, es un bar muy normal. Una cafetería, un local de menú. Un menú arregladito, baratito y bien hecho. Os atenderán a cualquier hora, incluso festivos. Recomendable. Anote la dirección: Calle de los Maestros, 1. Tel: 977402009.

Qui pot afirmar que coneix Tortosa bé?. Qui pot dir que ja ho ha vist tot de Tortosa. És molt difícil. Tortosa és la cinquena capital del Principat de Catalunya. La capital del sur. La capital de la cinquena província. Una ciutat àrab, embruixadora, amb aquell ambient màgic de les terres que ja toquen a l’orient. Tortosa no està gaire lluny, només són 160 kms, un parell d’hores de Barcelona, per bona autopista. Podeu parar-hi camí de València, o de Múrcia. Però és millor que hi aneu com a destí. Un bon cap de setmana a Tortosa, visitant la ciutat però també els voltants. A Tortosa no podeu deixar de veure la Seu, gòtica, magnífica, amb uns retaures que mai hauríeu imaginat que poguèssin ser allà. Amb el seu claustre. O la capella de la Verge de la Cinta, renaixentista, barroca, esplèndida. O el Call jueu, o els Reials Col·legis, (a la foto), joiells renaixentistes de Catalunya. O, dalt del turó, dominant la ciutat, la Suda. El castell àrab convertit en parador de turisme. Amb unes vistes de fàbula damunt la ciutat, la vega i el riu. I, és clar, lo riu. L’Ebre. L’Ebre poderòs, plàcid, gras, o bé, potser, impetuòs, amenaçador, travessant la vila. Passejeu per Tortosa. Aneu al parc, recorregueu el casc antic, degradat, però rehabilitant-se. Ferit de tants anys i tanta gent que ha vingut a quedar-s’hi. I pels voltants la natura: el delta de l’Ebre amb els seus espais infinits. Els ports de Beseit, amb el mont Caro, un parc natural únic i diferent. Miravet, Arnes, Horta de Sant Joan, Alcanar i la seva platja, L’Ametlla i les seves cales desconegudes. Feu en bici la via verda més bonica d’Espanya. Tot a menys de mitja hora de Tortosa. Dormiu al parador. O a l’hotel Corona. I per dinar aneu al parc, al restaurant que hi ha al parc, que es diu així, El Parc, Av. Generalitat, 72, 977 444 866. Cuina de mercat, molt cuidada, a preus asequibles. Si us agrada el càmping penseu en l’Ametlla. Un darrer consell: si no us corre pressa, podeu anar a Tortosa en ocasió de les seves festes del Renaixement, pel Juliol. Cada any són més boniques, amb més actuacions, amb més teatre, amb més brillantor. I més pensades per la canalla. Tota una ciutat rememora la seva època daurada, el moment àlgid de la seva història, i ho fa amb moltes ganes. No us les perdeu. De cor us les recomanem.

¿Quién puede afirmar que conoce bién Tortosa?. ¿Quién puede decir que ya lo ha visto todo de Tortosa?. Es muy difícil. Tortosa es la quinta capital del Principado de Cataluña. La capital del sur. La capital de la quinta provincia. Una ciudad árabe, embrujadora, con ese ambiente mágico de las tierras que ya tocan el oriente. Tortosa no está muy lejos, sólo son 160 kms, un par de horas de Barcelona, por buena autopista. Puede parar allí camino de Valencia o de Murcia. Pero es mejor que vaya allí como destino final. Un buen fin de semana en Tortosa, visitando la ciudad pero también los alrededores. En Tortosa no puede dejar de ver la Catedral, gótica, magnífica, con unos retablos que nunca habría imaginado que pudieran estar allí. Con su claustro. O la capilla de la Virgen de la Cinta, renacentista, barroca, espléndida. O el barrio judío, o los Reales Colegios, (en la foto),  joias renacentistas de Cataluña. O, en la colina, dominando la ciudad, la Suda. El castillo árabe convertido en parador de turismo. Con unas vistas de fábula sobre la ciudad, la vega y el río. Y, claro, el río. El Ebro. El Ebro poderoso, plácido, graso, o bien, quizás, impetuoso, amenazador, atravesando la villa. Pasead por Tortosa. Id al parque, recorred su casco antiguo, degradado, pero rehabilitandose. Herido de tantos años y tanta gente que ha venido para quedarse. Y en los alrededores la naturaleza: el delta del Ebro con sus espacios infinitos. Los puertos de Beceite, con el monte Caro, un parque natural único y diferente. Miravet, Arnes, Horta de Sant Joan, Alcanar y su playa, L’Ametlla y sus calas desconocidas. Haga en bici la vía verde más bonita de España. Todo a menos de media hora de Tortosa. Duerma al parador. O en el hotel Corona. Y para comer vayan al parque, el restaurante que hay en el parque, que se llama así, El Parc, Av. Generalitat, 72, 977 444 866. Cocina de mercado, muy cuidada, a precios asequibles. Si os gusta el camping pensad en l’Ametlla. Un último consejo: si no os corre prisa, podéis ir a Tortosa con ocasión de sus fiestas del Renacimiento, por Julio. Cada año son más bonitas, con más actuaciones, con más teatro, con más brillo. Y más pensadas para los niños. Toda una ciudad rememora su época dorada, el momento álgido de su historia, y lo hace con muchas ganas. No te las pierdas. De corazón os las recomendamos.

Apartament per llogar situat a l ‘urbanització “els eucaliptus”

- Vistes al mar

- Gran terrassa

- Capacitat: 6 persones

Situat en un entorn natural privilegiat, rodejat pel PARC NATURAL del delta de l’Ebre i per INFINITES PLATGES...

Contacte:

carles,  tel 609083939

c@reica.cat  

Al nord de Burgos, a tocar del riu Ebre, s’alça la població medieval de Frias. A més d’aquest magnífic pont que veieu a la foto, Frias us reserva una vila perfectament conservada, amuntegada dalt d’un espadat que domina el riu i la vall, i coronada per un castell d’aquells que els nens dibuixen. Les cases estan literalment penjades damunt el barranc. Els carrers, estrets i costuruts, conserven tot l’ambient de l’edat mitjana. Incloueu Frias en la ruta per la ciutat i les terres de Burgos, visitant la propera Oña, amb el seu incomparable monestir. Nosaltres varem fer nit a Burgos, a l’hotel Abba, però Frias te un càmping i molts allotjaments rurals.

Al norte de Burgos, junto al río Ebro, se alza la población medieval de Frias. Además de este magnífico puente que veis en la foto, Frias os reserva una villa perfectamente conservada, amontonada sobre un acantilado que domina el río y el valle, y coronada por un castillo de aquellos que los niños dibujan. Las casas están literalmente colgadas sobre el barranco. Las calles, estrechas y tortuosas, conservan todo el ambiente de la Edad Media. Incluya Frias en la ruta por la ciudad y las tierras de Burgos, visitando la próxima Oña, con su incomparable monasterio. Nosotros hicimos noche en Burgos, en el hotel Abba, pero Frias tiene un camping y muchos alojamientos rurales.

Miravet és un d’aquells llocs màgics. Un d’aquells llocs on la natura i la història s’uneixen per crear un pol telúric d’atracció. Un d’aquells llocs on, al llarg dels segles, la gent i els aconteixements s’han citat per trobar-se. Miravet és ara un petit poble a tocar de l’Ebre, prop de Mora. Un conjunt de cases que s’enfilen, turó amunt, arrecerades sota l’altiu castell templer. A Miravet, el gran riu, mostra la seva força a escassos metres dels habitatges humans, que sovint s’han vist anegats per les seves aigües. Allà l’Ebre es mostra especialment potent i poderòs, dominant la plana, abans d’entaforar-se a l’estret de Benifallet. Però si ell és fort, la penya que aguanta la fortificació medieval ho és encara més. El poble assisteix mut i corprès a aquesta lluita de titans antics i, com volguent congraciar-se amb ells, els ofereix la plaça assolellada com a punt de pau i contacte. Aneu a Miravet. Aneu-hi des de Tortosa, per Xerta i Benifallet, passant l’Ebre amb la barca, que carrega els cotxes, des de Rasquera. O bé aneu-hi desde Mora, per la riba plena de terrissaires i obradors de ceràmica, curulla d’horta, de tarongers i llimoners. Badeu una estona a la plaça, prenen quelcom als bars prop de l’aigua. Pujeu al castell i admireu la més gran força dels templers de Catalunya. Baixeu de nou al poble. Volteu pels carrers estrets, amb cases porxades i finestres pintades de blauet. Dineu al restaurant “El molí de Xim”, molt típic i acollidor. El seu telèfon és el 977 407 758. Si no us agrada l’estil, podeu anar al Pizzo, conegut pel Casal, a la sortida del poble. És molt més convencional, però us faran un menú decent per quatre diners. No hem dormit mai a Miravet. Ho hem fet a Tortosa, al Corona, o a Arnes, al Vilar Rural, però sabem que hi ha bones cases rurals.

Miravet es uno de esos lugares mágicos. Uno de esos lugares donde la naturaleza y la historia se unen para crear un polo telúrico de atracción. Uno de esos lugares donde, a lo largo de los siglos, la gente y los acontecimientos se han citado para encontrarse. Miravet es ahora un pequeño pueblo al lado del Ebro, cerca de Mora. Un conjunto de casas que trepan, colina arriba, cobijadas por el altivo castillo templario. En Miravet, el gran río, muestra su fuerza a escasos metros de las viviendas, que a menudo se han visto anegadas por sus aguas. Allá el Ebro se muestra especialmente potente y poderoso, dominando la llanura, antes de encerrarse en el estrecho de Benifallet. Pero si él es fuerte, la peña que aguanta la fortificación medieval lo es aún más. El pueblo asiste mudo y prendado a esta lucha de titanes antiguos y, como deseando congraciarse con ellos, les ofrece la plaza soleada como punto de paz y contacto. Id a Miravet. Id desde Tortosa, por Xerta y Benifallet, pasando del Ebro con la barca, que carga los coches, desde Rasquera. O bien vaya allí desde Mora, por la riba llena de alfareros y ceramistas, rebosante de huerta, de naranjos y limoneros. Parad un rato en la plaza, tomad algo en los bares, cerca del agua. Subid al castillo y contemplad la mayor fuerza de los templarios de Cataluña. Bajando de nuevo al pueblo, dando vueltas por las calles estrechas, vereis casas porticadas y ventanas pintadas de color azul. Para comer teneis el restaurante “El molí de Xim”, muy típico y acogedor. Su teléfono es el 977 407 758. Si no os gusta el estilo, podeis ir al Pizzo, conocido por el Casal, a la salida del pueblo. Es mucho más convencional, pero les serviran un menú decente para cuatro chavos. No hemos dormido nunca en Miravet. Lo hemos hecho en Tortosa, en el Corona, o en Arnes, en el Vilar Rural, pero sabemos que hay buenas casas rurales.

Aquesta setmana a BLOC.TDI volem repassar exhaustivament la programació dels cineclubs més propers.

Films com Dies d’Agost, Tierra, Pactar amb el Gat o El Cant dels Ocells són algunes de les propostes per veure en la propera setmana.

També destacem una estrena: “Religulous“, un fals documental en clau de comèdia, del director de Borat, que posa en dubte els fanatismes religiosos.

Amb aquest panorama, no tens excusa per no veure cinema aquesta Setmana Santa Si vols saber què escollir, no marxis, que comencem!

Aquesta setmana a BLOC.TDI celebrem els 50 programes que, sense adonar-nos, ja portem a les esquenes. Durant aquesta cinquantena de setmanes hem repassat l’agenda cultural dels territoris de la TDI: des de la Catalunya Nord, passant per Andorra i  Ripoll, la Costa Brava, la Catalunya Central, El Vallès, el Llobregat, Tarragona, Castelló, Mallorca i l’Alguer.

De la mateixa manera, hem parlat de les recomanacions que la gent de la TDI fa a partir dels seus blocs a Internet. Hem conegut a artistes com Joan Vicent Cantó, Conrad Roset, l’Atzucac o David Besora.

Aquesta setmana recordem el pas per BLOC.TDI d’aquests artistes que viuen tant a prop nostre i fem un parell d’apunts culturals: el primer, el concert de Mando Diao aquest dijous a la Sala Apolo. I el segon, el festival de la imatge de Calella: el Festimatge.

Zaragoza està a prop, molt a prop de Barcelona. Amb l’AVE, o encara millor, amb el tren Avant, que és més baratet, a dues hores escasses. En cotxe hi sereu per dinar. Zaragoza te tantes coses per veure i disfrutar. Comencem pel més obvi: el Pilar. Aquesta imponent construcció barroca domina la plaça del mateix nom, (a la foto), al cor de la ciutat. La Basílica està oberta nit i dia. A l’interior, a més de l’imatge de la verge, guarda un museu i un retaure major de damià Forment, en alabastre que val la pena observar detingudament. Al costat la Llotja renaixentista. Una poesia en pedra. Lloc d’exposicions molt interessants, és una joià de l’art civil d’Aragó. Uns metres més enlla la restaurada Seo. Amb el seu campanar altiu que domina la composició i supera les torres del Pilar. Doneu una volta pels carrers medievals, ara animada zona comercial, que envolta l’avinguda del Coso. Veureu una ciutat dinàmica amb molta vida que ocupa palaus del renaixement i el barroc, i esglèsies que amaguen tresors. Prop del Pilar trobareu les restes romanes que recorden que Cesar Augusta fou important ciutat romana, amb les seves muralles. Una mica més lluny, l’Alfajeria, maravella de l’art musulmà, un castell i palau mudejar. A les afores els darrers monuments incorporats: la Expo i els seus pavellons, amb l’aquari fluvial més gran d’Europa. I, evidentment, l’Ebre, el riu, que dona sentit a la ciutat. Teniu bon aparcament al parking subterrani de la plaça del Pilar. Podeu dinar a molts llocs. Nosaltres us proposem dos. Gino’s una moderna trattoria al mig del carrer d’Alfonso I, al centre mateix de la zona comercial, i Casa Juanico, un aragonés tradicional, de tapes i menú, al carrer de Santa Cruz, 21, al casc antic, a la zona més castissa. N’hi ha de millors, de més cars, però aquests són recomanables. Per dormir teniu molts hotels, i molt bons. Nosaltres ho hem fet a l’NH Ciudad de Zaragoza, al costat del Pilar, al Oriente, i al NH Gran Hotel, al carrer Joaquin Costa. Tots dos molt centrics. Si aneu amb nens penseu que hi ha un Holiday Inn que admet dos infants a l’habitació.

Zaragoza está cerca, muy cerca de Barcelona. Con el AVE, o mejor aún, con el tren Avant, que es más barato, a dos horas escasas. En coche llegareis para comer. Zaragoza tiene tantas cosas para ver y disfrutar. Empezamos por lo más obvio: el Pilar. Esta imponente construcción barroca domina la plaza del mismo nombre, (en la foto), en el corazón de la ciudad. La Basílica está abierta día y noche. En el interior, además de la imagen de la virgen, guarda un museo y un retablo mayor de Damià Forment, en alabastro que vale la pena observar detenidamente. Junto a ella está la Lonja renacentista. Una poesía en piedra. Lugar de exposiciones muy interesantes, es una joya del arte civil de Aragón. Unos metros más enlla la restaurada Seo. Con su campanario altivo que domina la composición y supera las torres del Pilar. Daros una vuelta por las calles medievales, ahora animada zona comercial, que rodea la avenida del Coso. Veréis una ciudad dinámica con mucha vida que ocupa palacios del renacimiento y del barroco, y tiene iglesias que esconden tesoros. Cerca del Pilar se encuentran los restos romanos que recuerdan que Cesar Augusta fue importante ciudad romana, con sus murallas. Un poco más lejos, la Alfajería, maravilla del arte musulmán, un castillo y palacio mudejar. En las afueras los últimos monumentos incorporados: la Expo y sus pabellones, con el acuario fluvial más grande de Europa. Y, evidentemente, el Ebro, el río, que da sentido a la ciudad. Tienen buen aparcamiento en el parking subterráneo de la plaza del Pilar. Pueden comer en muchos lugares. Nosotros les proponemos dos. Gino’s una moderna trattoria en plena calle de Alfonso I, en el centro mismo de la zona comercial, y Casa Juanico, un aragonés tradicional, de tapas y menú, en la calle de Santa Cruz, 21, en el casco antiguo, en la zona más castiza. Hay de mejores, y de más caros, pero estos son recomendables. Para dormir tienen muchos hoteles, y muy buenos. Nosotros lo hemos hecho en el NH Ciudad de Zaragoza, junto al Pilar, en el Oriente, y en el NH Gran Hotel, en la calle Joaquin Costa. Todos muy céntricos. Si va con niños piensen que hay un Holiday Inn que admite dos niños en la habitación.

El monestir cistercenc de Rueda va ser salvatgement saquejat i buidat de tots els seus tresors materials. No hi queden retaures, ni talles ni altars del Renaixement i Barroc. Només la pedra nua. I aquí rau el seu encant maravellòs: res no torba la serenor ni la bellessa de la construcció original. És la nuessa dels murs, la rotunditat de la llum, l’aquitectura sublim, espiritual, la que converteix Rueda en una fita que ningú no pot deixar de veure. Avui en dia, acabada la llarga restauració, el cenobi llueix les seves millors gales: la seva senzillessa aclaparadora, la contundència del treball de la pedra. L’abadia de Rueda està a l’Aragó. A tocar d’Escatrón, a uns 25 kms. de Casp, i a similar distància de Saragossa. Podeu anar-hi des de Lleida, per Fraga, Mequinenza i Casp, en una ruta alternativa a la pesada carretera que travessa els Monegros. O bé des de Saragossa per la carretera que va fins Alcanyís i Gandesa, o a la inversa, una altra ruta plena d’encant. En tot cas programeu la vostra pròxima anada a la gran capital de l’Ebre per fer una visita a Rueda. No us en penedireu. El monestir pròpiament dit, ho te absolutament tot: un claustre de filigrana, una esglèsia esplèndida, sala capitular, cuina i refetor. Però també podeu veure i deleitar-vos amb l’assud prop del riu Ebre, amb l’illa artificial, on podeu dinar en l’àrea de pic-nic. I veure la sínia gegant, de 16 mts de diàmetre, que roda prop del riu i porta aigua a Rueda. Nosaltres vàrem dinar al restaurant El Embarcadero, Tel. 976 17 03 00, a Escatrón, a l’altra banda del riu Ebre, just davant de Rueda. Allà, en un edifici nou, força impersonal, fins i tot lleig, on lloguem piràgües, a tocar de l’aigua, podreu degustar una cuina aragonesa sense concesions ni contemplacions, de menú fort. Plats molt senzills, però ben cuinats i en abundància. Preu adequat els laborables i un xic car els festius. És el preferit de la gent del poble. Una apart del propi monestir de Rueda s’ha habilitat com a Hospederia de quatre estrelles. Habitacions, menús i preus en consonància. Vosaltres decidireu. Si no us acaba de fer el pes, a Saragossa trobareu hotels de tots els preus i de totes les cadenes.

El monasterio cisterciense de Rueda fue salvajemente saqueado y vaciado de todos sus tesoros materiales. No quedan restablos, ni tallas ni altares del Renacimiento y Barroco. Sólo la piedra desnuda. Y ahí radica su encanto maravilloso: nada turba la serenidad ni la belleza de la construcción original. Es la desnudez de los muros, la rotundidad de la luz, la aquitectura sublime, espiritual, la que convierte Rueda en un hito que nadie puede dejar de ver. Hoy en día, terminada la larga restauración, el cenobio luce sus mejores galas: su sencillez abrumadora, la contundencia del trabajo de la piedra. La abadía de Rueda está en Aragón. Cerca de Escatrón, a unos 25 kms. de Caspe, y a similar distancia de Zaragoza. Pueden ir desde Lérida, via Fraga, Mequinenza y Caspe, en una ruta alternativa a la pesada carretera que atraviesa los Monegros. O bien desde Zaragoza por la carretera que va hasta Alcañiz y Gandesa, o a la inversa, que es otra ruta llena de encanto. En todo caso programas su próxima ida a la gran capital del Ebro para hacer una visita a Rueda. No os arrepentiréis. El monasterio propiamente dicho, lo tiene absolutamente todo: un claustro de filigrana, una iglesia espléndida, sala capitular, cocina y refectorio. Pero también pueden ver y deleitarse conociendo el asud cerca del río Ebro, con su isla artificial, donde pueden comer en el área de picnic. Y ver la noria gigante, de 16 mts de diámetro, que gira al compás del río y lleva el agua a Rueda. Nosotros comi mos en el restaurante El Embarcadero, Tel. 976 17 03 00, en Escatrón, justo al otro lado del río Ebro, enfrente de Rueda. Allí, en un edificio nuevo, bastante impersonal, incluso feo, donde alquilan piraguas, a tocar del agua, podrá degustar una cocina aragonesa sin concesiones ni contemplaciones, de menú fuerte. Platos muy sencillos, pero bien cocinados y en abundancia. Precio adecuado los laborables y un poco caro los festivos. Es el preferido de la gente del pueblo. Una parte del propio monasterio de Rueda se ha habilitado como Hospederia de cuatro estrellas. Habitaciones, menús y precios en consonancia. Vosotros decidiréis. Si no te acaba de convencer piensa que en Zaragoza se encuentran hoteles de todos los precios y de todas las cadenas.

Tudela és una bonica i dinàmica ciutat a les vores de l’Ebre. Tot i que pertany a Navarra, la capital de la Ribera és una vila una mica aragonesa d’esperit. I tampoc no està lluny de compartir l’alegria de viure de la veïna La Rioja. Per això, aquesta magnífica capital de l’Ebre, oberta a totes les influències, resulta una barreja ben atractiva. La ciutat medieval, presidida per la seva impressionant catedral romànica, mereix una visita ben calmada. Els carrers estrets, herència dels àrabs, i el seu call jueu, amb la sinagoga, recorden que l’islam i els hebreus senyorejaren la vila fins el segle XII. Les esglèsies romàniques, de bellíssimes portalades, la catedral i el claustre rememoren l’arribada dels cristians. Tudela també és renaixentista i barroca, i modernista, a la famosa plaça de los fueros, (a la foto), centre neuràlgic de la vila moderna. Són incontables les excursions i sortides que podeu fer fixant Tudela com a centre: el desert de les Bardenas Reales, un espai natural sec però únic, que no deixa indiferent. O la vega del Moncayo, que és la cara amable, amb els seus boscos de muntanya. Podeu fer la ruta pels monestirs propers, com Tulebras, Veruela, Fitero, o la Oliva, joies del Císter més pur. O visitar les ciutats opulentes de la Ribera de l’Ebre, com la barroca Corella, o Calahorra. O endinsar-vos en la ruta dels dinosaures de la vall del riu Cidacos. Totes aquestes sortides no exigeixen gaire esforç. Cap d’elles no abasta més de 100 Kms. I Tudela és un centre molt adequat per fer-les. Podeu dormir a molts hotels de Tudela. Nosaltres ho vàrem fer a l’hotel AC, un valor segur, amb totes les comoditats i un servei molt amable. Però també són molt adequats el Santamaria o el Tudela Bardenas, o l’ñ de Tudela. La ciutat és una fita gastronómica. Està plena de restaurants que ofereixen la màxima qualitat, sobretot pel que fa a les verdures de la zona, que són fora de sèrie. Us recomanem el Remígio, que també és un bon hostal, amb habitacions, o l’Iruña, o el 33. Tudela, a escasos 90 kms. de Saragossa és un bon destí de pont o vacances curtes. En tot cas, si us agafa la nit camí de Bilbao, Logroño o Saragossa, al mig del vall de l’Ebre, no us preocupeu pas: sempre us quedarà Tudela!.

Tudela es una bonita y dinámica ciudad a las orillas del Ebro. Aunque pertenece a Navarra, la capital de la Ribera es una población un poco aragonesa de espíritu. Y tampoco está lejos de compartir la alegría de vivir de la vecina La Rioja. Por ello, esta magnífica capital del Ebro, abierta a todas las influencias, resulta una mezcla muy atractiva. La ciudad medieval, presidida por su impresionante catedral románica, merece una visita bien calmada. Las calles estrechas, herencia de los árabes, y su barrio judío, con la sinagoga, recuerdan que el islam y los hebreos señoreaban la villa hasta el siglo XII. Las iglesias románicas, de bellísimos portales, la catedral y el claustro rememoran la llegada de los cristianos. Tudela también es renacentista y barroca, y modernista, como en la famosa plaza de los fueros, (en la foto), centro neurálgico de la villa moderna. Son incontables las excursiones y salidas que puede hacer fijando Tudela como centro: el desierto de las Bardenas Reales, un espacio natural seco pero único, que no deja a nadie indiferente. O la vega del Moncayo, que es la otra cara, la amable de esta naturaleza, con sus bosques de montaña. Pueden hacer la ruta por los monasterios cercanos, como Tulebras, Veruela, Fitero, o la Oliva, joyas del Císter más puro. O visitar las ciudades opulentas de la Ribera del Ebro, como la barroca Corella, o Calahorra. O adentrarse en la ruta de los dinosaurios del valle del río Cidacos. Todas estas salidas no exigen mucho esfuerzo. Ninguna de ellas abarca más de 100 Kms.. Y Tudela es un centro muy adecuado para hacerlas. Puede dormir en cualquiera de los hoteles de Tudela. Nosotros lo hicimos en el hotel AC, un valor seguro, con todas las comodidades y un servicio muy amable. Pero también son muy adecuados el Santamaria o Tudela Bardenas, o la ñ de Tudela. La ciudad es un hito gastronómico. Está llena de restaurantes que ofrecen la máxima calidad, sobre todo con las verduras de la zona, que son fuera de serie. Os recomendamos el Remigio, que también es un buen hotel, con habitaciones, o el Iruña, o el 33. Tudela, a escasos 90 kms. de Zaragoza es un buen destino de puente o vacaciones cortas. En todo caso, si os coge la noche camino de Bilbao, Logroño o Zaragoza, en medio del valle del Ebro, no os preocupeis, pues ¡siempre os quedará Tudela!.

És ben cert que quasi ningú no coneix aquesta reserva natural catalana, un aiguamoll preciòs al costat del riu Ebre. És una veritable llàstima perquè Sebes és tot un món.  També és cert que està molt lluny, prop de Flix, a l’extrem sud de Lleida, o a l’extrem nord de Tarragona, a més de 180 km de Barcelona. També és veritat que l’espai és petit. Però hi ha coses que cal saber: és un espai natural únic. No n’hi ha cap més com aquest a Catalunya. S’hi barrejen zones humides, semblants a les del Delta de l’Ebre o els aiguamolls de l’Empordà, amb un bosc de ribera molt ben conservat, i un espai lacustre inundable, i això ja és únic. Aquest espai inundat es visita passant pel damunt d’unes passarel·les molt “Indiana Jones”, com si estiguèssiu a la selva africana. Els més aficionats a l’observació d’aus i animalons diversos gaudiran d’allò més. Tota mena de fauna a l’abast. Els infants xalaran amb els flamencs, (quan n’hi ha), els cavalls i les cigonyes. Molt d’aparcament i un bon centre d’informació. Possibilitat de rutes a peu i en bici. Nosaltres vàrem passar una bon matí fent l’explorador intrèpit. Per dinar anàrem a les afores de Flix, al polígon industrial que hi ha sortint en direcció a Lleida, a tocar de la reserva de Sebes mateix. Allà hi ha un bon restaurant de menú, del que ara no recordo el nom, on podreu menjar molt acceptablement. Dins Flix també hi ha bons restaurants. Mireu la web.

Es bien cierto que casi nadie conoce esta reserva natural catalana, un humedal precioso al lado del río Ebro. Es una verdadera lástima porque Sebes es un mundo aparte. También es cierto que está muy lejos, cerca de Flix, en el extremo sur de Lleida, o en el extremo norte de Tarragona, a más de 180 km de Barcelona. También es verdad que el espacio es pequeño. Pero hay cosas que hay que saber: es un espacio natural único. No hay más como esto en toda Cataluña. Allí se mezclan zonas húmedas, similares a las del Delta del Ebro o a las marismas del Empordà, con un bosque de ribera muy bien conservado, y un espacio lacustre inundable, y eso ya es único. Este espacio inundado se visita pasando por encima de unas pasarelas del tipo ”Indiana Jones”, como si estuviéramos en la selva africana. Los más aficionados a la observación de aves y animales diversos disfrutarán de lo lindo. Allí hay tipo de fauna al alcance. Los niños alucinaran con los flamencos, (cuando los hay), los caballos y las cigüeñas. Hay mucho aparcamiento y un buen centro de información. También la posibilidad de hacer rutas a pie y en bici. Nosotros pasamos una buena mañana haciendo el explorador intrépido. Para comer fuimos a las afueras de Flix, en el polígono industrial que hay saliendo en dirección a Lleida, cerca de la reserva de Sebes mismo. Allí hay un buen restaurante de menú, del que ahora no recuerdo el nombre, donde podréis comer muy aceptablemente. Dentro Flix también hay buenos restaurantes. Ved la web.

Si voleu natura en estat pur, verge de veritat, heu d’anar als Ports. Aneu-hi per la AP-2 fins Tortosa, o bé per Tarragona, Reus, Mora i Gandesa cap a Horta de Sant Joan, Arnes i Vallderroures. O per l’Hospitalet de l’Infant fins Mora i enllaçar allà amb la ruta que puja per la N-420. És igual, hi aneu per on hi aneu, són dos hores llarges de camí i uns 200 km. Però valen la pena de fer-se. Quan arribeu a l’impressionant massís dels Ports tindreu mil i una carreteres, caminins, i senders, de tota mida i de tots tipus, per penetrar en un espai natural únic, poc conegut i maravellós. Nosaltres ens centrarem avui en les rutes des de la Terra Alta i el Matarranya de Terol. Com per exemple la que pujant pujant el vall del riu Matarranya a munt, de Vallderoures fins a Beseit ens porta fins el Parrisal, a la foto.  Un lloc on els voltors giraran damunt els vostres caps, sobre les penyes altives. On el silenci us corprendrà. On l’aigua dels rius té colors increïbles: verd maragda, blau aiguamarina. Arbres imponents, fauna salvatge. Qualsevol camí és bo, qualsevol mitjà és bo. Fins el Parrisal, des de Beseit, hi han 10 km de bona pista asfaltada. Més enllà, camins i senders sense límits, pels vianants, pels ciclistes. I no és l’únic lloc possible: teniu el vall de l’Algars, els Estrets, la Canaleta i molts altres que encara desconec. Tots iguals: aigua neta, penyes i natura. Tots diferents. Dormiu al Vilar Rural d’Arnes, ideal per famílies, un hotel al que voldreu tornar. O a Vallderroures a l’hotel El Salt, o al Miralles, d’Horta. Mengeu i dormiu a aquests o qualsevol altre. N’hi ha un munt. Descobriu-los. Són una cucada, com els pobles, com la gent. Poblets petits i encantadors. Espais idíl·lics. Ideals per un cap de setmana llarg, o unes petites vacances.

Si quiere naturaleza en estado puro, virgen de verdad, debe ir a los Puertos. Llegue por la AP-2 hasta Tortosa, o bien por Tarragona, Reus, Mora y Gandesa hacia Horta de Sant Joan, Arnes y Vallderroures. O por l’Hospitalet de l’Infant hasta Mora y enlazar allí con la ruta que sube por la N-420. Es igual, se vaya por donde se vaya, son dos horas largas de camino y unos 200 km. Pero valen la pena. Una vez en el impresionante macizo de los Ports tendrá mil y una carreteras, caminos, y senderos, de toda medida y de todo tipo, para penetrar en un espacio natural único, poco conocido y maravilloso. Nosotros nos centraremos hoy en las rutas que salen desde la Terra Alta y el Matarraña de Teruel. Como por ejemplo la que subiendo subiendo el valle del río Matarraña arriba, de Vallderoures hasta Beceite, nos lleva hasta el Parrisal, en la foto. Un lugar donde los buitres girarán sobre sus cabezas, sobre las peñas altivas. Donde el silencio le sorprenderá. Donde el agua de los ríos tiene colores increíbles: verde esmeralda, azul aguamarina. Árboles imponentes, fauna salvaje. Cualquier camino es bueno, cualquier medio es bueno. Hasta el Parrisal, desde Beceite, hay 10 km de buena pista asfaltada. Más allá, caminos y senderos sin límites, para peatones y ciclistas. Y no es el único lugar posible: tiene Vd. el valle del Algars, los Estrets, la Canaleta y muchos otros que aún desconozco. Todos iguales: agua limpia, peñas y naturaleza. Todos diferentes. Duerma en el Vilar Rural de Arnes, ideal para familias, un hotel al que deseará regresar. O en Vallderroures en el hotel El Salto, o en el Miralles, de Horta. Comer y dormir en estos o en cualquier otro és un placer. Hay un montón. Descubra los. Son una cucada, como los pueblos, como la gente. Pueblos pequeños y encantadores. Espacios idílicos. Ideales para un fin de semana largo, o unas pequeñas vacaciones.

La gruta de les Maravelles es troba a Benifallet, a les terres de l’Ebre. Per arribar-hi cal anar fins Tortosa per l’AP-7, o fins Mora d’Ebre. D’allà es puja, o es baixa, fins Benifallet, seguint l’Ebre, a munt o a vall. Benifallet és un poble típic d’aquelles terres. Cases baixes, mandarines, taronges, oli, ametlles i avellanes. També vi. El riu a tocar, dominant el paisatge. Les coves, una maravella, i molt poc conegudes, estan a la sortida del poble, en direcció a Tortosa, ben indicades, a uns 4 km. per una desviació. La carretera és estreta però bona. Mireu l’horari, que és un xic estrany. Allà hi ha servei de bar i una mica més. Nosaltres vàrem dinar al poble, molt bé, a Can Pepo. També tenen habitacions i admeten fins dos infants. Bona carn i bon peix, preus moderats. Bon servei, amables. A més de veure les coves podeu anar a fer un passeig pel riu en un llagut. Només a l’estiu. Entrada combinada amb la cova, si us va bé. Prop de Benifallet, i ja que heu fet 150 kms. per arribar-hi, pugeu al santuari de Cardó. Antic convent, avui arruinat, impressiona per les vistes i la serra de cardó, un espai salvatge. No deixeu de fer un volt per aquelles terres: Miravet amb el poble i el castell, Pinell de Brai, l’Assud de Xerta… Si no voleu dormir a Benifallet, ho podeu fer a Tortosa, a l’hotel Corona, per exemple, o en una casa rural: mireu-vos aquesta útil web.

La gruta de las Maravillas se encuentra en Benifallet, en las tierras del Ebro. Para llegar hay que ir hasta Tortosa por la AP-7, o hasta Mora d’Ebre. De allí se sube, o se baja, hasta Benifallet, siguiendo el Ebro, arriba o abajo. Benifallet es un pueblo típico de aquellas tierras. Casas bajas, mandarinas, naranjas, aceite, almendras y avellanas. También vino. El río al alcance de la mano, dominando el paisaje. Las cuevas, una maravilla, y muy poco conocidas, están a la salida del pueblo, en dirección a Tortosa, bien indicadas, a unos 4 km. por una desviación. La carretera es estrecha pero buena. Vea el horario, que es un poco extraño. Allí hay servicio de bar y un poco más. Nosotros comimos en el pueblo, muy bien, en Can Pepo. También tienen habitaciones y admiten hasta dos niños. Buena carne y buen pescado, precios moderados. Buen servicio, amables. Además de ver las cuevas pueden ir a dar un paseo por el río en un laúd. Sólo en verano. Posible la entrada combinada con la cueva. Cerca de Benifallet, y ya que habeis hecho 150 kms. para llegar hasta aquí, podeis subir al santuario de Cardó. Antiguo convento, hoy arruinado, impresiona por las vistas y la sierra de Cardó, un espacio salvaje. No dejéis de dar una vuelta por aquellas tierras: Miravet con el pueblo y el castillo, Pinell de Brai, el Assud de Xerta … Si no quieren dormir en Benifallet, pueden hacerlo en Tortosa, en el hotel Corona, por ejemplo, o en una casa rural.

Des de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó ens varem marcar ja fa tres anys, el repte de crear un fòrum de debat i reflexió entre tots aquells que representen el món del llibre i la literatura.
Per aquest motiu, apostem per donar suport a tots aquest homes i dones del territori que tenen moltes coses que expressar, vivències per compartir i sentiments per exportar mitjançant les paraules.

Amb aquestes III Jornades de la Literatura Ebrenca, volem retre’ls homenatge i encoratjar-los per a que continuen amb la seva valuosa tasca de difusió cultural de les nostres terres.

Dijous 6

20:00 Presentació del les Bases del Concurs de Narrativa Breu Ciutat d’Amposta 2008.
20:30 Contes per a adults, “Mercè Rodoreda: Senyores i minyones”.
Sessió de narració i interpretació de contes a càrrec de la companyia
l’Espina de la Sardina. A través dels personatges l’autora va saber confegir grans històries plenes d’amors i odis, i amb la presència d’un element moltes vegades obviat en referir-se a Rodoreda: l´humor.

Divendres 7

19:00 Inauguració oficial de les Jornades, a càrrec de Xavier Vega, Director Territorial de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Pere
Panisello, Vicepresident de la Diputació de Tarragona, Manel Ferré Alcalde d’Amposta, Mar Panisello, Regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Amposta i Joana Serret, Bibliotecària Responsable de l’Àrea
d’Adults de la Biblioteca Comarcal Sebastià JuanArbó d’Amposta.
19:30 Xerrada a càrrec de Carme Arnau, Llicenciada en Filosofia i Lletres, i Doctora en Filologia Catalana, sobre l’obra “Jardí vora el mar: la novel·la de represa”, de Mercè Rodoreda.
Tot seguit s’oferirà un petit refrigeri.

22:30 “De viva veu”, recital de versos ebrencs a càrrec de poetes del territori, acompanyats del “Quartet de C l a r i n e t s ” de l a Unió Filharmònica d’Amposta, a la terrassa del Pub Oquio, (Plaça de
Santa Susanna). Comptarem amb la participació d’Albert Guiu, Rafel Haro, Emigdi Subirats, Rafel Duran, Cristòfol Pons, Ramon Àngel Garcia, Mari Chordà, Javier Caballero, Miquel Accensi, i d’altres…

Dissabte 8
10:30 Col·loqui entre els membres dels Clubs de Lectura de les Terres de l’Ebre , amb autors locals. Participaran el Clubs de Lectura de Deltebre, Ulldecona, La Ràpita, Tortosa iAmposta.
11:30 Pausa cafè.
12:00 Signatura de llibres a càrrec d’autors ebrencs.

12:30 Taula rodona “La dona en la literatura. Una mirada singular” , coordinada per Vanessa Adell, periodista, amb la participació de Francesca Aliern, Teresa Bertran, Mari Chordà, Mª Josep Margalef,
Cinta Mulet, Sílvia Favà i d’altres…
17:00 Taula rodona “Literatura ebrenca: esclat o normalitat?”, coordinada per Josep Igual, amb la participació de Xavier Garcia, Albert Guiu, Tomàs Camacho,Andreu Carranza, Jesús Tibau, Àlex Ferrer, Josep M. Olivé, Josepa Vilurbina i Emigdi Subirats.
19:00 Espectacle poètic-musical “Lletres d’Aigua”, a càrrec del cantautor Jesús Fusté. Unviatge imaginari a través d’un riu (l’Ebre) agafant les diferents sensibilitats dels diversos poetes que al llarg del temps han escrit en aquestes terres i maridant música i poesia.

Fa uns mesos vaig penjar al blog “El tren dels somnis” en diferents trossos. Aprofito avui per penjar-lo íntegre. El podeu trobar a el llibre El riu que parla, d’Aeditors. És un relat al que li tinc molta estima, i que espero ben aviat poder llegir… ja us informaré més endavant… per avui ja n’hi ha prou.

Barques al riu Ebre extraient restes del Pont de la Cinta de Tortosa-Arxiu Històric Comarcal Terres de l’Ebre

El tren dels somnis

El sol s’estirava poruc allí dalt a les altures, trencant els núvols amb la llum cansada dels seus raigs. Feia un últim badall abans d’anar-se’n a dormir darrere les muntanyes de Caro, que esberlant el firmament amb estries de color malva, l’esperaven acollidores, com un port que rep al nàufrag amb tota la calidesa que es mereix la seua gesta. El temps era fresc aquell vespre, un fred que el feia estremir, que li arribava als ossos, vells i cansats, com el mateix riu… Un ventijol polar recorria la vall, com si fugís esperitat cap a la desembocadura d’un Ebre que estimava la terra amb les seues aigües, que reflexava els bromalls de cotó-fluix en el seu discórrer pausat, com un mirall immens, il•limitat… de riberes tendres i perfums suaus.

Va entrar a l’estació, deserta a aquelles hores, com un caminant solitari perdut en el soroll ofegat dels passos d’una vida que no s’atura, i la placa de l’altitud del mar sobre Alacant li va recordar que els trens, cavalls de ferro, renillaven allí a dotze metres d’altura. Els poltres gegants, cucs quilomètrics de respirar elèctric, dormien encara, esperant que algú els desvetllés d’aquell son inquiet, d’aquella letargia obligada.

Com havien canviat les coses des que ell era jove!! De la nit al dia!! La ciutat, la seua estimada ciutat bimil•lenària, sabia millor que ell que així era… on eren les muralles del castell, que s’havien desplomat sota l’eixample? I els camps de tarongers que omplien l’aire amb olors de primavera? Els horts vora les ribes, on corrien porcs espins, tords i caderneres? Els canals terrosos envoltats d’arbres centenaris? Les avingudes sense asfaltar desfilant entre les cases? Els carros carregats fins a dalt estirats per mules i matxos? Els patets i les gallines que corrien pels carrers? Tot se n’havia anat, a poc a poc… com l’amor se’n va de vegades, d’incògnit, cada dia una mica, perquè no te n’adones…

El temps ho havia mudat tot amb mans prudents però àgils, com les d’un nen que ansia créixer, que vol fer-se gran… també havia transformat els trens, els havia fet màquines ravents de cavalcar imparable, estris automàtics amb portes de supermercat… i als seus ulls cansats havien perdut una mica d’encant, havien extraviat entre tanta tecnologia la màgia que tenien els antics combois de dècades passades, de joventuts oblidades i records brodats…

S’escolà pel centre de la ciutat, vora el mercat de bullici constant, de venedors de bacallà, de pagesos escampant enciams, síndries i cebes, de peixateres cridaneres i de nois comprant el pa… I arribà a un riu que cobert d’or brillava amb les darreres alenades del dia. Algun peix de plata trencava el gebre daurat de l’aigua dibuixant remolins concèntrics d’exactitud perfecta. Una bandada d’ocells, becs roginosos d’ales de banús, va creuar el riu amb els seus crits penetrants. I es va tornar a fer el silenci… la calma del respirar tranquil de la vida… i l’aigua li va parlar amb paraules sordes, amb sons inexistents i ell va acceptar aquella conversa amb un somriure.

El pont del ferrocarril, com un guerrer de ferros encreuats, unia les dues ribes, Ferreries i Tortosa, amb posat pensarós. Des que havien fet la nova estació a l’Aldea tot el trànsit ferroviari havia oblidat aquells paratges, els canyissars i els boscos de ribera… i el pont reposava com un vell vestigi, com un jubilat esgotat després de tants anys de servei… ja no veia els trens que, abans, cada punt creuaven l’Ebre pels seus braços, sacsejant Tortosa en el seu viatge agosarat cap a València. I l’home, mirant-lo, va sentir un calfred que li va recórrer l’esquena, i li va semblar veure el seu fill corrent pel pont, cap a Ferreries, perquè s’havia escapat amb els seus amics de l’escola i marxaven a jugar a la Casota. Quan aquelles criatures eren al bell mig es va sentir un rondineig que s’apropava, i les vies començaren a tremolar, com si s’hagués d’enfonsar el pont d’un moment a l’altre i perdre’s en les aigües d’un riu encabritat. Els xiquets no arribarien a l’altra vora, i el tren xisclava sense descans veient que aquells bordegassos no s’apartaven del seu camí i el maquinista va prémer els frens i les rodes cridaren amb aquell soroll estrident tan característic… i el temps s’aturà, com si cada segon fos una vida, com si cada batec fos una eternitat. Els xiquets, paralitzats pel terror, es miraven, talment fossen estàtues de sal que han mirat en la direcció equivocada, sense saber què fer. Havien de saltar al riu o aquell monstre metàl•lic se’ls cruspiria… Havien de saltar, havien… i així ho van fer… L’home va parpellejar, i els records van desaparèixer com la boira, van córrer a amagar-se al racó oblidat del cervell on fins aleshores havien dormitat. Quin ensurt li havia donat el seu fill aquell dia! Encara ara, quan hi pensava, notava els músculs entumits i el cor en un galop interminable bategant-li dins el cap.

Ara passava per davant del Parc on els arbres ballaven acompassats la melodia de la tramuntana. Un ball harmoniós, de ritme serè, que convidava a seure, a reposar sense presses, a gaudir de la tarda… com els coloms aquells que caminaven per sobre la grava amb el seu posat elegant, quasi aristocràtic, posat de ric hereu de fortuna fàcil. Les fulles ocres dels plataners morien des de les branques, buscant un terra cobert de tardor, cobert d’aquella tristesa, d’aquella nostàlgia que ens porta a l’hivern.

S’assegué amb dificultat en un banc i deixà el gaiato recolzat contra un arbre. El cabell, llarg fins l’espatlla, voleiava lliure: fils de seda, blancs, que recordaven rostres de molts anys enrere, que sentien encara el respirar d’altres temps. Es va col•locar bé la boina amb mans fermes cobertes història, marcades per aquells solcs que solament el temps por llaurar a la terra més dura. L’home, d’uns vuitanta anys, va llambregar el seu voltant amb uns ulls blaus com la mar, com la Mediterrània que tan estimava. I la va veure… a l’entrada del Parc, un dels seus amors dormia, aletargada pel temps, una mica també per l’oblit… la locomotora del Carrilet, del seu tren, de la seua vida i del seu passat… esperava allí, quieta com un àngel cansat, com un guerrer abatut… rastre d’una història remota, llunyana… i a la vegada tan propera. Uns xiquets, menuts i riallers, corrien pel jardí cap allí on l’ancià dirigia la mirada, obrint-se pas entre rosers, lliris i margarides.

-Quina màquina de tren més bonica! -cridaven, i hi pujaven amb una alegria immensa.

El seu pare, un home pèl roig d’uns trenta anys, prim fins a l’exageració, els vigilava i els deia que paressen compte, no fos cas que caiguessen…

-I què fa la màquina esta aquí, papa? I per què està parada aquí tan sola…? pobra… -li preguntaven amb aquell interès que solament mostren els nens-.
-No ho sé, fills meus…- responia en Josep, el seu pare, sense saber molt bé què dir, que contestar, i també reia-. Ara li preguntarem al iaio! -i amb estes paraules va encaminar-se cap a l’home de cabell blanc que esperava assegut al banc.

-Veniu ara mateix a donar-li un petó al iaio! -cridà en Josep, i l’ancià va aixecar-se, amb els ulls plens d’il•lusió al veure aquelles personetes tendres, fràgils… al veure els seus petits tresors,coberts de vida, d’esperança, d’il•lusió.

I va ser aleshores, mentre l’home mirava amb ulls coberts de llàgrimes la màquina del tren i els seus néts, quan una deu de records li va omplir la ment, com si en algun racó del seu pensament haguessen obert les portes de l’enyorança. Com si aquella locomotora hagués tret les emocions, la història, les vides de tantes persones que ja no hi eren, que havien mort, del fons del seu cor…

Recordava perfectament aquells dies, com si en lloc de setanta anys solament n’haguessen passat un parell, o tant sols unes hores… Recordava l’olor diferent que feien els carrers, de terra humida, de pols a vegades… les fresses úniques que s’escampaven per la vil•la en aquell temps de postguerra. El seu pare, un home altíssim i corpulent, de pell fosca com l’hulla i rostre malmès pel treball al camp, el portava de la mà, i el mirava darrere aquella gorra que no es llevava quasi mai… per a anar a missa algun dia solament! I perquè la seua dona el maldava!! El mirava amb una preocupació mal dissimulada, amb un xic de tristesa que no arribaria a comprendre fins molt temps després. Hi havia molta gent aquell dia, un guirigall enorme que s’escolava per cada racó de la ciutat! “Lo Carrilet” els esperava pacient… esperava el moment de començar a córrer cap a les terres salades del Delta. Del seu fumeral esprimatxat i pintat de roig sortia un reguerol esfilagarsat de fum, com si fos l’alè calmat de la locomotora, com si fos el seu respirar… Va xiular dues vegades i el revisor va donar quatre crits a la gent perquè s’afanyessen a pujar.

-Vinga, vinga!! Que marxem!! -cridà amagat darrere aquell bigoti espès i canós. I el Carrilet seguia xiulant incansable.

Hi pujaren. Ara, des de l’atalaia increïble que li donava la vellesa, encara veia perfectament els pagesos de la Cava, o d’Amposta, que havien pujat a comprar roba, sabates… i que agafaven el tren a aquelles hores per a tornar a casa, com també ho feien ells. Unes dones velles, de cara solcada d’arrugues, vestides amb faldilles negres i davantal, pujaven al vagó amb una caixa de gallines que, esvalotades, no paraven de fer soroll i moure les ales, omplint-ho tot de plomes. La senyora més vella es passava la mà pel pèl acuradament recollit en una monya plena de “saragatona” i es mirava la companya, i parlaven fluixet, com si s’estiguessen explicant algun secret. Un home jove, carregat de llibres, hi entrava amb la bicicleta i intentava trobar lloc entre tot aquell caos mentre saludava als parroquians allí reunits.

I van començar el viatge, el recorregut de tantes i tantes jornades. Deixaren Tortosa en la distància dels quilòmetres, abandonant-la a través d’aquell camí resguardat de plataners que els menava lluny. El Carrilet xiulava i la gent, al veure’l, es parava un moment a observar-lo, embaladits pel seu encant. Una columna immensa de fum s’estirava valenta per damunt d’aquella bala, d’aquell vehicle que resseguia la via amb un txut-txut del seu motor de vapor. El maquinista treia el cap, emmascarat de carbó, i tornava a tocar el xiulet.

Aquell tren de la seua infància, de respirar vaporós i caminar de carbó… volava lentament sobre els rails, com si no els toqués, com si levités… Passaven per Camp-redó, ara per Amposta… i ja arribaven a la Cava. Fugia com una serp marronosa entre els camps sembrats d’arròs, d’eucaliptus de fragàncies delicades, sembrats de pagesos de camals arromangats i mocador al cap, i d’esplugabous blanquíssims i de bec afilat…

Els colors de la terra, dels conreus, del firmament… s’unien en un llenç espectacular… formaven una escena de tonalitats precioses, pintades per un pintor privilegiat. Van baixar a la Cava, ja havien arribat a casa!

A l’endemà, com tants altres matins, el seu pare es preparà per a anar a treballar. Li va donar un petó a ell, i també a la mare que encara estava mig adormida, i els va dir que marxava. No va tornar… Ell, un nen que s’havia quedat mig orfe, i la mare, cada dia, quan la nit començava a trencar el cel amb el seu mantell d’estrelles, caminaven els dos quilòmetres d’espigues d’or que els separaven de l’estació i esperaven a l’andana. Esperaven hores senceres, com si haguessen perdut la noció del temps, com si no importessen les voltes, les curses boges que feien les sagetes del rellotge, com si haguessen perdut l’enteniment. Quan veien el tren que venia, l’esperança els creixia dins del pit, se’ls escampava per tot el cos, com si fos un formigueig, una rampa que els tornava un bri de vida, com si fos una rosa que els brotava ben endins. Tal vegada avui sí que vindria el pare!! Però quan els últims viatgers baixaven dels vagons, i no el veien enlloc, el desconsol omplia els seus cors, i la mare, plorava internament i la cara explicava, a qui volia escoltar, que se li havia esquerdat la vida.

El seu pare va tornar, al cap de molts anys, tants, que ja n’havia perdut el compte! Va venir molt més prim, més vell i molt més malalt. Va aparèixer un dia ennuvolat, plujós, d’un setembre… quan el ritual de l’estació ja s’havia fet una costum mecànica i quasi desesperada que solament repetia la mare. Ell, el nen que havia deixat enrere amb un nus a l’ànima, havia tingut temps de moltes coses, fins i tot de casar-se. Va tornar després d’haver fugit pels camps d’oliveres, després d’haver agafat un tren a Barcelona. Va tornar després d’algunes cartes, curtes i escasses, carregades de tristesa i desesperació. Va tornar després d’un llarg exili, després d’haver estat en un camp de refugiats, per França, qui sap per on!!

Els records es van esfumar, com si fossen tela de somni que es desfà amb l’alba, i va despertar a la realitat. Els seus néts l’abraçaven contents de veure’l després d’una setmana.

-Anem, iaio! Anem a la màquina del Carrilet i ens expliques aquelles històries de coses d’abans… -deia el Jaume, el més gran, pel forat que deixaven veure aquelles dents de llet que li queien dia sí dia també.
-Sí, sí!! I després anirem a l’estació! A veure els trens d’ara, els que funcionen, eh? -deia en Manel, el més petit.

I l’home, com tants altres dies, els va acompanyar a la locomotora del Carrilet… d’aquell Carrilet que li havia llevat un pedaç de vida, i que, anys després, li havia tornat… del Carrilet amic que havia omplert uns cinquanta anys amb la seua màgia, que havia quedat a la memòria de tots el que el van conèixer com un company entranyable… del Carrilet que havia corregut entre els camps, entre els horts de la ribera de les Terres de l’Ebre, escampant l’esperança d’un futur millor… del Carrilet efímer que havia nascut un 1921 i havia mort el trenta u de desembre del 1967 amb els compassos d’una banda de música, una mica desafinada, i alguna que altra llàgrima.

Una mica més tard, quan els nens es van cansar de fer preguntes sobre aquella locomotora, van refer el camí cap a l’estació actual, tots junts, trencant la minsa claror amb que els fanals il•luminaven els carrers . I l’home, que portava de les mans a aquells dimoniets entremaliats que no paraven de moure’s ni un segon, es va sentir alegre, il•lusionat… de pensar que els trens també tindrien un lloc especial a la vida d’aquells xiquets, com l’havien tingut a la seua. Recordarien les històries del seu iaio i del seu estimat Carrilet? Segur que sí!

En Manel corria per l’andana, esverat! I quan va veure el Catalunya Express que esperava amb les llums obertes se li va il•luminar la cara. Els últims passatgers, carregats de maletes, corrien per pujar-hi, travessaven veloçment el pas subterrani per agafar-lo abans que marxés. Era l’últim, el darrer viatge de la tarda. L’home vell va asseure’s en un banc i el seu fill també ho va fer. Estava segur que d’aquí molts anys, quan ell ja no hi fos, i aquelles criatures fossen homes fets i drets, guardarien en la memòria les imatges d’aquells trens elèctrics, amb portes automàtiques, amb aire condicionat… que a ell no li deien res… que les evocarien amb la mateixa enyorança i amb el mateix amor amb el que ell evocava el seu Carrilet, perquè, amb el pas dels anys, aquells cucs elèctrics formarien part de la seua infantesa, d’un passat que sempre s’estima amb més emoció.

Jordi Andreu

Aquesta setmana a Bloc.tdi repassem l’agenda cultural de les comarques TDI: curtmetratges, teatre, clàssics del cinema, festivals de música i exposicions seran els punts forts dels propers set dies.

I recordeu que encara ens queda pendent celebrar el final de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural; un esdeveniment que organitza, arreu del continent, activitats per conèixer les diferents cultures que l’integren.

• Informa’t i participa en les activitats i esdeveniments que s’estan fent al voltant de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural
• A  www.festivalaltaveu.cat  podràs consultat tota la programació del vintè Festival de Música de Sant Boi de Llobregat, l’Altaveu 2008. Hi tocaran The Pinker Tones, Roger Mas, Sílvia Pérez, Joan Díez, Manos de Topo, La casa azul, Teresa Salgueiro, Mishima, Miqui Puig, Marc Parrot, Kodjo Senyo o Tired Hippo entre molts altres artistes.
• Consulta on i quan pots anar a veure Fama, el musical!
• No et perdis el XVIII Festival Terra de Trobadors de Castelló d’Empúries!
• Temps moderns es projectarà a Verges el proper dia 11, amb música en directe de Joan Díaz.
• Els curtmetratges Fet i Amagar estan seleccionats del millor que es va presentar a l’Animac Lleida en la seva edició del 2006,
• Coneix l’obra gràfica del Grup Ravar

Xemeneia d’equilibri del Xerta-Sénia.

Foto de Tinet.cat

El projecte de construcció del sistema de captació i impulsió d’aigua per al regadiu del canal Xerta-Sénia ha previst una xemeneia d’equilibri de 50 metres d’alçada. Es tracta d’un cilindre que té la funció d’actuar com a vàlvula de seguretat per evitar el colp d’ariet, és a dir, una aturada sobtada del bombament d’aigua, amb el consegüent retrocés a alta velocitat, pogués arribar a destrossar les canonades, bombes i en definitiva tot el sistema d’impulsió. Segons Regsa, la canonada d’impulsió i el primer tram que l’uneix amb el canal antic podrien estar acabades a principis d’aquest 2009.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) insisteix en l’aigua del Segre com a ‘garantia’ en situacions d’emergència per sequera a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB). Així ho ha afirmat Gabriel Borràs, director de Planificació de l’ACA, en la jornada La gestió dels recursos hídrics als Països Catalans celebrada a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Borràs, que ja s’havia referit a aquesta possibilitat en altres ocasions, ha explicat que es tractaria d’un centre d’intercanvi de drets públics de l’aigua que no suposaria una ‘nova detracció’ al riu sinó ‘permutar de manera puntual aigua dels canals d’Urgell i Segarra – Garrigues per a usos urbans. El responsable de l’ACA ha reafirmat, per altra banda, el compromís de retornar en els propers anys -al voltant del 2012- 2 dels 8 m³/s que es transvasen del Ter cap a Barcelona.

Article publicat a NacióDigital [21/08/2008]

La proposta de l’ACA

Al llarg del debat celebrat a la UCE de Prada Gabriel Borràs s’ha referit de nou a la proposta de crear un centre d’intercanvi de drets públics de l’aigua. Tot plegat, en un escenari a mig termini -cap al 2025- i després d’executar obres de dessalinització, eficiència i reutilització que permetran augmentar l’oferta en 300 hm³ l’any 2012. L’intercanvi de drets d’aigua es realitzaria a partir dels cabals concessionats als canals Segarra Garrigues i de l’Urgell. En aquest darrer cas es realitzaria una gran inversió en modernització que permetria ‘alliberar-ne’ uns 140 hm³.

La portada d’aigua cap a la Regió Metropolitana, que només es podria realitzar en escenaris de prealerta segons Borràs, seria ‘reversible’. En aquest sentit ha anunciat la possibilitat que en alguns moments es fes arribar a les comarques de Ponent aigua regenerada procedent de la Regió Metropolitana per tal de donar suport a les campanyes de reg. El responsable de l’ACA ha volgut remarcar que en cap cas hi hauria una nova detracció al riu Segre ja que es tracta de concessions de reg. La proposta l’ha definida com un ‘pacte entre la Catalunya rural i la urbana’ a assolir ’sense pressa, serenament i posant els costos sobre la taula’. Així mateix ha afirmat que ‘no tenia sentit al segle XXI’ tirar endavant el projecte de regadiu del Segarra – Garrigues -impulsat pel Departament d’Agricultura- que ha definit com ‘l’obra hidràulica més gran mai feta a Catalunya’.

El Principat avança cap a una nova cultura de l’aigua?

Amb aquesta pregunta sobre la taula s’han confrontat els parers de Gabriel Borràs; el catedràtic d’Ecologia de la UB Joan Armengol; la portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Susanna Abella; i el president de l’Ateneu Naturalista de Girona i membre de la Plataforma del Ter, Lluís Sala. El dirigent de l’administració hidràulica ha afirmat contundentment que a les conques internes -on l’ACA hi té competències exclusives- s’avança cap a aquest nou paradigma de gestió dels recursos hídrics. Menys optimista s’ha mostrat el representant de la Plataforma del Ter que ha considerat que ‘almenys a Girona no ha arribat’ i que aquesta nova manera d’entendre la gestió de l’aigua ’s’aguanta pel fil que el Ter pugui donar cada any 200 hm³ cap a la Regió Metropolitana’.

Per la seva banda, Susanna Abella, ha mostrat la seva ‘decepció’ per tornar a les ‘velles receptes’ -en referència a la proposta derogada d’interconnexió entre les xarxes de Tarragona i Barcelona- en el moment de ‘crisi’ per l’episodi de sequera. Finalment, el catedràtic d’Ecologia Joan Armengol, ha recordat la seva ‘visió crítica’ de la qüestió i s’ha manifestat partidari del transvasament del Roina ja que considera la situació dels rius del Principat com a molt negativa.

Retorn parcial del cabal del Ter

Des de la Plataforma del Ter s’ha insistit en la situació ‘crítica’ del riu a causa d’un transvasament cap a la Regió Metropolitana que de mitjana ha suposat en els darrers mesos un 70% del seu cabal. El director de Planificació de l’ACA ha reafirmat el compromís de retornar a curt termini -cap al 2012- un 25% del cabal que actualment se’n transvasa.

El dia 21 d’agost se celebrarà en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) la jornada La gestió dels recursos hídrics dels Països Catalans que he coordinat conjuntament amb el catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i rector de l’UCE, Joandomènec Ros. Finalment, hem tancat el programa que consistirà en dos blocs: al matí s’exposaran exemples territorials de gestió dels recursos hídrics (L’Alguer – Sardenya, Andorra, Illes Balears, el Baix Ter i la Catalunya Nord) mentre que a la tarda es farà un debat amb el ‘provocador’ enunciat de si ‘El Principat de Catalunya avança cap a una Nova Cultura de l’Aigua’. I seran en Gabriel Borràs (director de Planificació de l’Ús Sostenible de l’Aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua), en Joan Armengol (catedràtic del Departament d’Ecologia de la UB), la Susanna Abella (portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre) i en Lluís Sala (president de l’Ateneu Naturalista de Girona i membre de la Plataforma del Ter). De ben segur que serà molt interessant.

Precisament en un article d’El Punt és el curs que destaca, i també en parla al seu bloc l’Albert Ruhí que presentarà al matí, conjuntament amb en Lluís Sala, la situació del Baix Ter.

Veure programa complet de la jornada de gestió dels recursos hídrics.