“(…) vaig trobar un d’aquells llibres que m’alteren el cor i em tornen l’alegria de viure. En acabar-lo, em va assaltar una altra vegada el desig que sempre sent en casos semblants: telefonar als amics, eixir a cridar enmig del carrer, proclamar-ho arreu del món. Dir a la gent que no poden seguir vivint sense llegir un llibre així, hi ha massa bellesa per a ignorar-lo.”

Llegíem aquest fragment d’un relat d’Agustín Fernández (1) i pensàvem que sí; que quan et trobes en un llibre d’aquests que t’alteren el cor tens ganes de cridar el seu títol i oferir-lo com un preciós regal a tothom.

Avui cridem ben fort: El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani.
Si no l’heu llegit, afanyeu-vos a fer-ho. És un llibre exquisit.

Què hi ha dins del jardí de Bassani?

La veu pausada però intensa del narrador ens porta cap enrere, a la seva joventut, i ens fa entrar dins la comunitat jueva de Ferrara, sotragada a finals dels anys trenta per les lleis racials del feixisme. En aquesta comunitat hi ha la família dels Finzi-Contini, rics i refinats, que veuen com tot el seu món s’ensorra. Coneixerem la família i especialment Micòl, bella i delicada, amb la qual el narrador descobrirà l’amor, un amor silenciat i confús, condemnat des de bon principi a no ser.

El llibre se sent com una emotiva veu que vol recordar i explicar el passat perquè tot allò viscut no mori en l’oblit.

 Escolteu al narrador:
“Quants anys han passat des d’aquella remota tarda de juny? Més de trenta. Tot i així, si tanco els ulls, Micòl Finzi-Contini encara és allà, repenjada al mur del jardí, mirant-me i parlant-me (…) Ens vam mirar fit a fit. Per damunt del seu cap, el cel era blau i compacte, un cel càlid ja estival, sense un núvol. Res no l’hauria pogut canviar, semblava, i res, en efecte no l’ha canviat, almenys a la memòria…” (2)

El grup de lectura de la Biblioteca Municipal de Tossa comentarà aquest llibre el proper 4 de juny, a les 8 del vespre.

Altres veus nostàlgiques que us recomanem a crits:

• El que resta del dia de Kazuo Ishiguro
• L’última trobada de Sándor Márai
• El lector de Bernhard Schlink
• L’amic retrobat de Fred Uhlman
• Retorno a Brideshead d’Evelyn Waugh
• El tret de gràcia de Marguerite Yourcenar

(1) Agustín Fernández Paz, “Un riu de paraules”. Només ens queda l’amor .  Alzira: Bromera, 2009 (pàg. 167,168)
(2) Giorgio Bassani. El jardí dels Finzi-Contini. Barcelona: Proa, 1987 (pàg. 44)

No conec gaire la producció literària de Giorgio Bassani i sé que l’afirmació que faré és molt arriscada i susceptible de ser completament equivocada, però després de llegir El jardí dels Finzi-Contini m’ha semblat entendre perquè Bassani va apostar, quan altres no ho havien fet, per una altra novel·la que per aquests verals ens agrada força: El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa; tant una com l’altra comparteixen el mateix to elegíac, de melangia per un món perdut. No m’estranyaria, doncs, que Bassani s’hagués sentit tocat per una novel·la que tenia molt a veure amb la seva: entre la publicació d’El guepard (1958) i d’El jardí dels Finzi-Contini (1960), només hi ha dos anys de diferència.

El to és molt semblant, però no la història. D’entrada ens trobem al segle XX, poc abans de la Segona Guerra Mundial, quan el govern feixista de Mussolini decreta les lleis racials que marginaran els jueus en tots els aspectes de la vida pública. En aquest context política, a Ferrara, un grup de jueus ferraresos veuran com canviaran les seves vides durant aquells anys; alguns d’ells, com de seguida ens explicarà el narrador, moriran als camps de concentració nazis. Tanmateix, aquest no és el tema central de la novel·la, sinó els records del narrador que, anys més tard, rememora aquella època i la relació que mantingué amb una família aristocràtica de Ferrara, també jueva, els Finzi-Contini, concretament amb els fills del matrimoni: Alberto i Micòl, de qui s’enamorarà.

En decretar-se les lleis racials, els socis jueus del club de tennis de la ciutat són instats a donar-se’n de baixa. Això provocarà que una colla, el narrador entre ells, es reuneixin a ca’ls Finzi-Contini, que tenen pista de tennis. Serà la manera en què superaran les diferències que hi havia entre ells, de classe i fins i tot de branca del judaïsme que seguien. De mica en mica, el grup queda reduït pràcticament a quatre persones: el narrador, Alberto i Micòl Finzi-Contini i Giampi Malnate, que acabarà convertint-se en bon amic del narrador. L’evocació d’aquests anys està centrada en la relació entre Micòl i el narrador, una relació més platònica que res.

Curiosament, el fet de no incidir massa en les conseqüències que les lleis racials tingueren sobre aquestes famílies jueves (prou greus, d’altra banda: expulsió d’institucions d’esbarjo i de gremis, prohibició d’educar-se a les escoles no jueves, dificultats a l’hora d’aprovar les tesis doctorals, entre d’altres) i no parlar per res de les deportacions que vindrien més tard ni de la guerra mundial no resta amargor a l’evocació d’aquests temps, ja que des del començament sabem que, excepte el narrador, gairebé tots els altres protagonistes moririen o bé abans de les deportacions (com Alberto), o als camps d’extermini (com Micòl i els seus pares). Segurament això és el que fa més punyent la narració d’uns fets que, d’una altra manera, amb un altre punt de vista o context, semblarien més aviat la crònica sentimental d’un adolescent que aprèn què és l’amor, i la converteix en una excel·lent recreació d’un temps passat i de la solitud a la qual es veu abocat l’home davant alguns esdeveniments de la vida.

El llibre:

• Giorgio Bassani. El jardí dels Finzi-Contini. Tr. Carme Serrallonga. Barcelona: Proa, 2007. 285 p. ISBN 978-84-8437-970-6.

Technorati Tags: llibres — Giorgio Bassani — El jardí dels Finzi-Contini