El municipi de Castellar de N’Hug (1390m) està situat a l’extrem nord-est de la comarca del Berguedà. L’extensió del terme és de 46,76 km2 ocupant un espai molt accidentat, amb abundants tosals.

Té unes 4.300 ha sense conrear amb alguns boscos de pi roig, faig, roures, pollancres i freixes; boixos i ginebres són els arbustos més abundants, i a les zones altes hi ha prats naturals. Es conreen principalment les patates, els cereals i els farratges. El bestiar de llana hi té una gran importància, també el boví.

S’hi pot accedir des del Berguedà per la C-1411, passant per Guardiola del Berguedà i la Pobla de Lillet. Des del Ripollès, per la carretera que passa per Gombrèn, desviant-nos direcció Castellar de n’Hug i Montgrony, seguidament deixarem a mà dreta el trencall per anar al Santuari de Montgrony; continuarem enfilant-nos entre els frondosos boscos i endinsant-nos en els antics dominis dels senyors de Mataplana, les restes del castell dels quals es troben a la vora de la carretera , al costat de l’esglesiola de Sant Joan de Mataplana.

Des de la Cerdanya passant per la Molina i el coll de la Creueta; on hi trobarem el Pla d’Anyella, plans d’extensos prats característics de l’alta muntanya, amb la seva típica vegetació; a l’estiu s’hi poden contemplar grans ramats de xais i ovelles, vaques i cavalls. També, quan és el temps, s’hi poden collir els olorosos moixernons i gustoses xicoies. El poble de Castellar de n’Hug està construït esglaonadament adaptant-se al relleu, als peus d’un cingles: els Balços, i s’aplega al voltant de l’església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic. Té els barris de l’Erola, la Ribera, Can Ros i la Soleia.

Un cop el visitant arriba a Castellar de n’Hug, pot donar un tomb pel poble, quasi tot restaurat respectant l’antiga estructura i arquitectura tradicional del municipi: carrers empedrats, les cases de parets gruixudes de pedra, amb porticons de fusta i teules típiques catalanes, dibuixen un entrellat harmònic on viuen els habitants del poble. Un cop estigui a la plaça Generalitat (on s’hi troba l’església de Santa Maria de n’Hug), pot agafar el carrer de Baix, on hi trobarà l’antic safareig públic, i al capdavall del carrer un mirador amb una bonica vista del Pedraforca, la Serra d’Ensija, els Rasos de Peguera, part del parc natural del Cadí- Moixeró, el principi de la vall del Llobregat,…

Des de la plaça de la Generalitat, també pot agafar el carrer de dalt, al final del qual hi ha la paret de l’antic castell, que ja forma part d’una casa i el nou museu del pastor.

View Larger Map

La Bisbal d’Empordà és la capital de la comarca del Baix Empordà i cap del partit judicial de la Bisbal, Catalunya.

El municipi es troba a la plana de l’Empordà, adjacent al massís de les Gavarres i regat pel riu Daró.

Tradicionalment l’agricultura i la ramaderia han estat una de les primeres fonts de riquesa del municipi. A començaments del segle XX, cal destacar el despuntament de la indústria del suro. Actualment la terrissa, la ceràmica industrial i artística representen els puntals de l’economia bisbalenca.

View Larger Map

La ciutat d’Olot es troba situada a la intersecció de tres petites valls creuades pel riu Fluvià, a 440 metres d’alçada. La seva capitalitat es deu, en part, a la seva posició central dins la comarca de la Garrotxa, l’activitat industrial i comercial, la vida cultural i les circumstàncies històriques.

Viure entre volcans forma part de la quotidianitat dels olotins, i és que la ciutat està situada dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. S’hi troben quatre volcans dels quals destaca el Montsacopa, una talaia al bell mig de la ciutat.

L’arquitectura modernista i els passejos arbrats són els elements de la ciutat que més captiven per la seva bellesa. Encara que també hi trobem altres estils arquitectònics en construccions com el Claustre del Carme (s.XVII) o l’església de Sant Esteve (s.XVIII). A més té altres trets singulars que la fan única en el marc dels Pirineus catalans, com la zona d’aiguamoixos de la Moixina, un indret plàcid i tranquil que sorprèn a qui el visita, sobretot als amants de l’art, que l’identifiquen amb els pintors paisatgistes de l’Escola d’Olot. La ciutat i el seu entorn, a més, són un exemple de recuperació d’elements vinculats als espais naturals, amb propostes com el jardí botànic de flora autòctona, la xarxa de senders Itinerànnia, les Vies Verdes o el Parc de Pedra Tosca.

El nucli antic d’Olot és el punt neuràligic del comerç, un centre comercial a cel obert, que compagina l’artesania i els productes locals de sempre, amb el dinamisme d’una ciutat moderna i contemporània vinculada a la moda, l’art i el bon menjar.

Les Festes del Tura, declarades Festa Tradicional d’Interès Nacional, són les festes més eperades pels olotins i per la gent d’arreu del país, durant les quals es pot gaudir d’un gran esdeveniment: veure ballar la faràndula.

De juliol a setembre la ciutat ofereix un variat ventall d’activitats que tenen lloc dins la programació de “La cua del drac”, com visites guiades a la fresca o el Festival Internacional de la Cornamusa, el Cornamusam.

Les fires que es porten a terme al llarg de l’any donen a conèixer l’àmplia varietat de productes i activitats locals tant als ciutadans com als visitants. La Fira de Sant Lluc, que se celebra des de 1314, n’és el principal exponent.

El poble de Roda de Ter té una llarga història, com ens ho indica el jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda

 Actualment el poble té 6.020 habitants.

Del seu patrimoni actual destaquen el Pont Vell, La Blava, l’Església parroquial i la Capella del Sòl del Pont.

Roda de Ter (Osona) es troba a la zona de contacte amb les Guilleries, a la vall de Ter poc després de la seva confluència amb el Gurri. Quant als materials geològics, hi afloren bàsicament els gresos i les margues.

El poble de Roda té una llarga història com ho demostren les excavacions arqueològiques que es porten a terme al jaciment de l’Esquerda. Ha estat la presència del riu Ter, la que ha fet que des d’èpoques prehistòriques, diversos grups de pobladors hagin ocupat aquest indret. Queda clar doncs, que Roda deu al riu el seu tarannà, la seva personalitat i la seva riquesa.

També es bressol de grans poetes i escriptors, com Miquel Martí i Pol, en que es pot fer la ruta literària per el poble, l’escriptor i pedagog Emili Teixidor, en Miquel Obiols i tants d’altres que han fet i fan molt per donar a conèixer el nostre lloc per tot arreu. Tenim instituits els premis literàris de fa 25 anys , i també es terra de bons músics.

Comparteix

El municipi de Roda de Ter es troba al nord de la comarca d’Osona, al costat del riu Ter. La seva extensió és de 2′23 km2, ja que l’any 1805 el seu territori es va dividir en escindir-se’n les Masies de Roda.

El poble de Roda de Ter té una llarga història, com ens ho indica el jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda. Actualment el poble té 6.020 habitants.

Del seu patrimoni actual destaquen el Pont Vell, La Blava, l’Església parroquial i la Capella del Sòl del Pont.

Roda de Ter (Osona) es troba a la zona de contacte amb les Guilleries, a la vall de Ter poc després de la seva confluència amb el Gurri. Quant als materials geològics, hi afloren bàsicament els gresos i les margues.

El poble de Roda té una llarga història com ho demostren les excavacions arqueològiques que es porten a terme al jaciment de l’Esquerda. Ha estat la presència del riu Ter, la que ha fet que des d’èpoques prehistòriques, diversos grups de pobladors hagin ocupat aquest indret. Queda clar doncs, que Roda deu al riu el seu tarannà, la seva personalitat i la seva riquesa.

Té agregats els nuclis de Cassà de Pelràs, Casavells i Matajudaica.

S’han trobat restes de l’ocupació romana al terme de Corçà, del segle I a. C. Fins al segle V o VI d. C. Corçà és documentat des de l’any 922 amb el nom de: QUERTIANO. Els llocs de Corçà foren possessió del bisbat de Girona, la canonge d’Ullà i del bisbe Bernat de Vilamarí. L’any 1653, des del 29 d’octubre fins al 22 de gener de 1654, la pesta afectà les terres de Corçà. A finals del segle XIX es descobrí una vil·la romana a la vessant sud del Puig Rodó.

Més informació a:

http://www.poblescatalunya.com/poble.php?idpoble=222

El Port de la Selva és un municipi català, situat a l’extrem NE de Catalunya. Administrativament pertany a la província de Girona, comarca de l’Alt Empordà. El terme municipal ocupa una extensió de 41,49 Km2 al nord del del Cap de Creus, a la Costa Brava. S’estén des del rec d’en Feliu a la cala de Galladera seguint la costa, i per l’interior limita amb els termes de la Selva de Mar, Llançà, Vilajuïga, Pau, Palau-saverdera, Roses i Cadaqués.

Dintre d’aquest entorn trobem una gran riquesa de paisatges on es combinen la blavor del Mediterrani, la verdor de les vinyes i, aixecant-se arran de mar, muntanyes esculpides pel pas del temps amb cims d’alçades destacables com Sant Salvador (671 m.) i Puig de Queralbs (621 m.). El Cap de Creus, darrer contrafort dels Pirineus, on s’assenta la nostra vila, té una morfologia amb costes escarpades resultants de l’acció erosiva del mar i vent, amb abundants valls fluvials inundades pel mar que originen una costa articulada amb cales pintoresques, caps elevats i promontoris abruptes, així com diverses illes.

L’any 1998 es va crear el Parc Natural de Cap de Creus, que protegeix poc més del 90% del terme municipal. Dins d’aquest àmbit, a més d’espais d’alt interès natural, hi ha un important patrimoni arquitectònic que ens permet resseguir la història de l’indret, en destaca especialment l’imponent monestir de Sant Pere de Rodes.

El municipi compta amb una oferta hotelera renovada, apartaments i càmpings. També disposa d’una bona xarxa comercial de proximitat i una variada oferta gastronòmica. Amb un miler d’habitants el Port de la Selva continua sent un poble tranquil, mantenint l’estructura tradicional dels ports pesquers malgrat arribar a multiplicar per 10 la seva població durant els mesos d’estiu.

La web PoblesCatalunya.com és una guia on hi trobareu tota la informació de tots els pobles i municipis de Catalunya. Amb una navegació clara, amena i senzilla la nostra guia us proporcionarà d’una forma clara i ràpida aquella informació que estigueu buscant del poble o municipi on vulgueu fer una escapada, una excursió, un cap de setmana amb els amics, la parella o la família.

Catalunya ofereix multituds d’oportunitas de visitar, relaxar-se, passejar i visitar els indrets més bells que un es pugui imaginar. Per això Pobles Catalunya ha pensat en tots aquells aspectes on el visitant es vulgui informar; amb els nostres apartats, pobles, ajuntaments, mapa, fotos, turisme actiu (senderisme, BTT, esports d’aventura, cicloturisme, vols en globus,…) restaurants, hotels, càmpings, cases rurals, camps de golf i el temps; la nostra guia pretén posar a disposició del navegant tot el que estigui buscant per fer realitat el pensament que descobrir els pobles de Catalunya és una de les millors formes de fer turisme de qualitat.

A més la nostra guia Pobles Catalunya ha ideat un sistema de navegació en el qual l’usuari no només disposarà de la informació del poble que busca, sinó que amb molta facilitat podrà consultar la informació dels pobles més propers, així descobrir Catalunya poble a poble és un dels principals objectius que desde els creadors de pobles Catalunya volem oferir als nostres visitants.

Desitgem que gaudiu de la completa informació de tots els pobles de Catalunya i que si us hem estat d’ajuda o hem pogut ser un bon servei per allò que estàveu buscant, no dubteu a recomanar-nos als vostres amics. Així entre tots farem dels pobles de Catalunya els millors llocs on fer un turisme de qualitat.

A les 6:46:07 es va fer de nit el dissabte, a les 7:34:13 es va fer de dia el diumenge. Durant el dissabte i el diumenge d’aquest cap de setmana han vingut més boletaires que altres vegades. La temperatura màxima de aquest dissabte ha sigut 18º C i, la mínima, 11ºC; la de diumenge, 19ºC la màxima i 13ºC la mínima. Aquest dissabte ha sigut un dia clar amb pocs núvols, malgrat això no feia un temps gaire bo. Per la nit han aparegut més núvols però no molts. Al diumenge s’ha aclarit de mica en mica mentre la nuvolada s’ha anat extingint. Cada dia es nota més l’hivern en algunes comarques no molt lluny de la del Priorat, però en algunes altres han passat una calor espantosa

“Hi ha qui sembla que hagi descobert ara l’existència del Tribunal Constitucional”

ENRIC RIMBAU

EL TEMPS, 8.11.09

—Si finalment el Constitucional retallés l’Estatut, gairebé tothom a Catalunya parla de resposta unitària. És factible aquesta unitat? I si ho és, al voltant de quin concepte s’ha d’articular?

—Ha de ser possible. Ara, cal que passin coses que sovint lamentablement no passen. Primer, que quan hi hagi la sentència, ens la llegim serenament, ens reunim, parlem i decidim què fem i si és possible donar-hi una resposta comuna. I com ha de ser? És molt clar. Els catalans vam votar un estatut que marca un sostre d’autogovern i això s’ha de respectar. Per tant, si la sentència altera això, caldrà cercar unes altres maneres d’aconseguir-ho. Les institucions no poden cridar a la insubmissió, però al mateix temps han de fer política, en el sentit de fer complir la voluntat d’autogovern que es va expressar amb el vot favorable a l’Estatut.

—Compartiu la idea que es pot produir un xoc de legitimitats entre allò que va votar la ciutadania i el Tribunal Constitucional?

—A veure, el TC no es va crear ahir. En canvi, aquest estiu ha semblat que hi havia qui descobria ara l’existència del TC. Forma part de les regles del joc, que són conegudes. Potser hi ha qui no les coneix, però els polítics tenim l’obligació de conèixer-les. Per tant, allò que el tribunal et pot fer és el seu paper institucional. I a nosaltres ens toca, des de la política, fer que es respecti la voluntat dels ciutadans. I si no és d’una manera haurà de ser d’una altra. Aquesta cerca d’alternatives és la feina del polític.

—I com és aquesta altra manera?

—És que no en volem parlar fins que no ens diguin que l’Estatut és inconstitucional. Jo encara no he llegit res que em faci dir que he de recuperar res que hagi perdut. Fins ara l’Estatut és constitucional del tot. Per què he de fer el joc a uns altres? Si algú pensa el contrari ho haurà de demostrar. I si el tribunal ho considera, ho haurà d’argumentar. Fins que no passi, no entrarem en el joc de les especulacions, perquè caiem en aquest tic de la política catalana, de fer molta gesticulació i de perdre el foc per la boca. No hem de donar batalles, les hem de guanyar, com creiem que hem fet amb el finançament.

—Però des d’Espanya, el PP i el PSOE hi han entrat de ple, en aquest joc.

—És clar, però és que hi ha gent a qui li pot interessar aquest debat. Hi ha a qui li interessa donar per fet que això serà molt dolent. I així, quan arribi la reacció, podrà dir que és menor. És que no hi hem d’entrar, en aquest joc. També és veritat que és força hipòcrita la posició dels qui diuen: “No es pot pressionar el tribunal.” Home, el tribunal és pressionat per tothom. Fins al punt que no s’ha pogut renovar, s’ha revocat un magistrat, que amb totes les filtracions als diaris ja es podria configurar una sentència… Per tant, tampoc no ens podem exclamar si una entitat, un partit o qui sigui diu al tribunal què ha de fer. Si de tres anys ençà tothom ho fa! Ara, nosaltres no serem els qui entrarem en el joc de donar per fet que l’Estatut no és constitucional. És un error, però sobretot, és fals. Si no, no l’hauríem votat. I sobretot, no l’haurien votat les Corts Generals.

—Ara comença el nou curs polític i el darrer de la legislatura. Quins elements clau preveieu?

—El tema més important serà la crisi i els seus efectes. Com, des de les administracions, s’acompanya la gent que la pateix més directament i com ajudem les empreses que lluiten per sobreviure. Per tant, serà un component fortament econòmic i social. Ara, també s’aprovaran unes quantes lleis, perquè el govern té en cartera diverses qüestions. Hi ha per resoldre la nova organització territorial del país. Hi ha el compromís de crear la ponència conjunta sobre la llei electoral. Per tant, hi ha coses sobre la taula que tenen certa importància. Però jo crec que des del punt de vista de la ciutadania, de les coses que realment importen, l’aspecte essencial serà veure fins a quin punt la Generalitat, amb els seus recursos, és capaç de mantenir les polítiques socials i econòmiques en un context com l’actual, tan difícil.

—Amb el nou sistema de finançament, la Generalitat pot afrontar amb prou recursos la crisi?

—Probablement no. Però per què tots els govern del món han augmentat la seva despesa? Doncs perquè han hagut d’encarar noves despeses no previstes. Per això no és estrany que a l’estat espanyol es plantegi el debat de revisar les polítiques fiscals. Els sistema de finançament ens posa en una situació més bona, però no resol tots els problemes, sobretot en un context complicat com aquest, i amb un model basat en uns imposts la recaptació dels quals ha baixat.

—Heu parlat de la llei electoral i de la nova ordenació territorial, dos punts recurrents. Finalment s’avançarà en algun?

—Jo faria allò que en aquests moments estem en condicions de fer: crear la vegueria de l’Ebre i resoldre el disbarat metropolità. Això és el que és més madur i crec que sí que ho podem fer, pel que fa a la nova ordenació territorial. Des del punt de la vista electoral, és molt difícil que un any abans de les eleccions puguem canviar les regles del joc. Però hi ha una altra cosa que sí que podria ser objecte de consens entre els partits, què és l’administració electoral. I intentar que, si més no, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, la darrera instància de resolució de conflictes fos la Junta Electoral de Catalunya, que no existeix, i no la Junta Electoral Central. Per tant, en aquestes qüestions, jo tinc una visió pragmàtica i resoldria els problemes sobre els quals hi pugui haver el consens necessari.

—Pel que fa el desplegament de l’Estatut, més enllà de debat de la sentència del Constitucional, fins a quin punt pot tornar a tibar les relacions entre el PSC i el PSOE el fet d’anar estirant competències?

—Jo sóc molt optimista. Els aspectes on hem posat la banya, els tenim prou enfocats. Hem entrat ja en el traspàs del servei de rodalia de Renfe, que s’ha de fer efectiu el gener de l’any vinent. I, abans d’acabar l’any, el govern d’Espanya s’ha compromès a donar el vist-i-plau a un nou model de gestió aeroportuària que permeti la participació determinant de les institucions catalanes. A part tot el desplegament de l’Estatut, que inclou moltíssimes coses. Recordo que l’anterior estatut es va desplegar durant 23 anys i no es va acabar. En aquest terreny les coses van prou ben encarrilades.

—Les relacions entre els PSC i el PSOE són més bones que ara fa un any?

—Sens dubte, sí. Resoldre el finançament ha estat un prova difícil, però també molt definitiva. Aquí és on s’havia de veure si hi havia la voluntat de desenvolupar l’Estatut o no. I nosaltres hem constatat feliçment que sí.

—I des d’aquesta calma d’ara és més fàcil de plantejar una presència del PSC diferenciada a Madrid?

—Nosaltres sempre hem dit que hi ha dos moments per a plantejar aquesta fórmula. L’un és als congressos del PSC, que és quan es decideix l’organització del partit. I els dos darrers congressos han decidit per amplíssima majoria que sigui l’executiva del partit la que decideixi, en cada moment, quina és la millor manera d’organitzar-se. L’altre moment és quan es constitueixen els grups parlamentaris, i això és durant els set dies després de constituir el Congrés de Diputats. Per tant, no és un problema que tinguem sobre la taula. Però també crec que si el model de relació entre el PSC i PSOE ha funcionat durant vint anys i continua donant bons rendiments, no hi ha motius per a canviar-lo. Si en un moment determinat es decidís que això no és prou potent per a defensar els interessos del país i per al desplegament de la política del PSC, seria el moment de plantejar-ho.

Enlace a diferentes centros de medición de la climatología y el estado de la mar en La Costa Brava.

Webcam L’Estartit

Temperatura del agua del mar en L’Estartit

En la fotografia Tomás Molina, el popular presentador de El Temps de tv3 de Catalunya.

el temps

Dimarts. Mitjans  La fèrria grapa de l’Asociación Española de la Banca i el seu entorn parlamentari -a un costat i l’altre de la cambra- han sigut els que han transformat en una exclusiva càndida, però exclusiva nogensmenys, el reportatge que publique aquesta setmana a l’edició 1.237 d’El Temps, alguns extractes del qual heu pogut trobar aquest dimarts al diari Avui. El silenci a què les pressions de financers i polítics han sotmés la immensa majoria dels mitjans de l’Estat espanyol és grotesc i calia rompre’l: com instintivament assenyala un dels lectors de l’Avui en el seu comentari a la meua peça, “no és creïble que la crisi afecte tothom excepte l’eterna ‘reserva d’Occident’…” Després de dues setmanes llargues de treball, a la premsa catalana si més no hem trencat el foc. Tenim -mercés a uns quants periodistes anglesos- els informes de les agències d’anàlisi de deute i auditores econòmiques més eficients d’Europa, i el públic té el dret de conéixer-los. La portada d’El Temps d’aquesta setmana no pot ser més explícita.

La pregunta que avui em faig, ara que la informació lliure us espera als quioscs, és per què el sector empresarial, per què la industria de base calla. La sobreexplotació del boom immobiliari, la desviació massiva de fons de capital cap als jocs especulatius de l’habitatge de tota mena, una vegada i una altra, no només ha desequilibrat greument els balanços de l’economia general -David Owen, un dels experts del banc alemany Dresdner Kleinwort, diu que la situació espanyola “és inusual entre els països desenvolupats”-, sinó que ha afeblit fins a l’extenuació aquestes firmes petites i mitjanes a les quals en pocs mesos se’ls exigirà esforços de contenció de costos, personal, augment de la producció, foment del consum…

Les renúncies de la transició van ser assumides amb una resignació excessiva. Les esperances dipositades en aquell temps convuls se’n van anar en orris, tant les nacionals com les republicanes o les més esquerranoses. L’estat, per sortir-ne indemne, es va reinventar: canvià regions per autonomies, dissenyà un sistema que no perdia control econòmic ni gaire poder polític real i cedí unes quantes competències que li feien més nosa que profit. A diferència del País Basc, Catalunya no va aconseguir el concert econòmic -alguns diuen que no es va voler assumir l’antipàtica tasca del recaptador d’impostos-, però s’hi han anat sumant competències que l’estat traspassava sense un finançament clar, de manera que l’augment en la capacitat de la gestió no ha anat acompanyat dels recursos suficients. La conseqüència és que l’estat manté un percentatge dels recursos que hauria de traspassar (per tant, hi guanya) i Catalunya -i València i les Illes- a cada bugada perden un llençol: van sumant competències que els demanen un esforç extra. AI cap de 30 anys, doncs, patim un estat espanyol reforçat econòmicament, amb recursos judicials i burocràtics suficients per tallar les ales als governs autonòmics quan vulguen volar massa alt. Mentrestant, per les nacions amb voluntat de ser-ho, l’autonomia ha esdevingut una gàbia de ferro colat. El territori que sortia de la transició amb una situació econòmica més avantatjosa era Catalunya, però l’estat de les autonomies ha afavorit força més Madrid i tota la seua àrea d’influència. La inversió en infrastructures, però també la pròpia lògica amb què s’han renovat les xarxes de comunicacions i transports, han afavorit la capital de l’estat i han ofegat tant com han pogut les connexions entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, el veritable pol de creixement. Durant aquest temps, Catalunya s’ha mirat aquesta situació sense miolar, resignada a un segon lloc teòric en l’estructura de l’estat -un lloc que manté perquè la seua xarxa econòmica i social continua sent força activa, però que pot perdre si l’estretor de les infrastructures l’acaba ofegant-, i continua actuant així. La conseqüència és que l’estat l’ha marginat i la continuarà marginant, si s’encalla en la resignació. Però aquesta marginació s’ha fet ja tan evident que, dels àmbits cultural, econòmic i social, més enllà de l’estricta política, comencen a eixir noves estratègies de defensa i progrés del país. En aquest context, benvingudes siguen aquelles iniciatives que facen aixecar el cap amb orgull i albirar en l’horitzó una fita nova, més enllà de la gàbia autonòmica.

Editorial
El Temps

La frontera del Sénia, la que delimita (no separen les fronteres sinó les administracions) el Principat i el País Valencià, és tan imaginària com el meridià de Greenwich i molt menys real que el paral·lel 41, que, si més no, a Barcelona s’ha materialitzat en una avinguda (el Paral·lel). A l’un costat i l’altre de la frontera -a Sant Rafael del Riu i al Castell, separats per un pont- es parla la mateixa varietat dialectal, se suca el pa amb tomàquet i es planten oliveres. Les comarques que travessa el Sénia (el Montsià, el Maestrat i els Ports) són, com la resta de les Terres de I’Ebre, un diamant en brut, un territori que ha salvat de l’explotació indiscriminada de l’urbanisme alguns racons importants de costa i de muntanya; i que sobreviu gràcies a una efectiva combinació d’indústria especialitzada (la Sénia i Vinaròs formen un clúster del moble que implica tota la regió) i agricultura. Però l’equilibri entre aquests elements, l’omnipresent turisme i els espais naturals verges és fràgil.

Tot just ara s’albiren les possibilitats turístiques que pot oferir la combinació del parc natural del Delta -ja consolidat- i el més recent dels Ports -que, a més, s’hauria d’ampliar a terres valencianes i aragoneses per ser coherents. A més, les rendes dels habitants d’aquestes comarques, sobretot els d’interior, són força més baixes que les mitjanes catalana i valenciana. I la despoblació encara pot afectar molt negativament poblacions de les muntanyes dels Ports, on la ramaderia i l’agricultura han restat úniques activitats locals. Per això s’ha d’anar amb molt de compte de no carregar sobre aquestes comarques indústries o infrastructures que puguin malbaratar l’incipient turisme sostenible -al turisme de massa, que caldria evitar, no l’espanten ni les fàbriques ni l’asfalt de les autopistes.
El projecte de construir un magatzem de gas entre Alcanar i Vinaròs és, doncs, un mal senyal. Potser és imprescindible per a tenir reserves en cas d’una greu crisi energètica. Si és així, s’haurà de fer, però caldria que no atemptara contra el paisatge ni contaminara el medi: per tant, pot haver-hi més emplaçaments. I si no és imprescindible situar-lo a Alcanar, només cal recordar que les veïnes comarques de I’Ebre ja concentren tres centrals nuclears, una central tèrmica, indústries força contaminants i més embassaments dels que el Delta desitjaria. I Alcanar, per una altra banda, conserva molt mal record de Ia barreja d’hidrocarburs i turisme: en l’incendi del càmping dels Alfacs de 1978 (que els alemanys recorden fins al punt que aquesta setmana n’estrenen una minisèrie de televisió titulada Tarragona) hi van morir 215 persones.

Editorial
El Temps

“Hi ha qui sembla que hagi descobert ara l’existència del Tribunal Constitucional”

ENRIC RIMBAU

EL TEMPS, 8.11.09

—Si finalment el Constitucional retallés l’Estatut, gairebé tothom a Catalunya parla de resposta unitària. És factible aquesta unitat? I si ho és, al voltant de quin concepte s’ha d’articular?

—Ha de ser possible. Ara, cal que passin coses que sovint lamentablement no passen. Primer, que quan hi hagi la sentència, ens la llegim serenament, ens reunim, parlem i decidim què fem i si és possible donar-hi una resposta comuna. I com ha de ser? És molt clar. Els catalans vam votar un estatut que marca un sostre d’autogovern i això s’ha de respectar. Per tant, si la sentència altera això, caldrà cercar unes altres maneres d’aconseguir-ho. Les institucions no poden cridar a la insubmissió, però al mateix temps han de fer política, en el sentit de fer complir la voluntat d’autogovern que es va expressar amb el vot favorable a l’Estatut.

—Compartiu la idea que es pot produir un xoc de legitimitats entre allò que va votar la ciutadania i el Tribunal Constitucional?

—A veure, el TC no es va crear ahir. En canvi, aquest estiu ha semblat que hi havia qui descobria ara l’existència del TC. Forma part de les regles del joc, que són conegudes. Potser hi ha qui no les coneix, però els polítics tenim l’obligació de conèixer-les. Per tant, allò que el tribunal et pot fer és el seu paper institucional. I a nosaltres ens toca, des de la política, fer que es respecti la voluntat dels ciutadans. I si no és d’una manera haurà de ser d’una altra. Aquesta cerca d’alternatives és la feina del polític.

—I com és aquesta altra manera?

—És que no en volem parlar fins que no ens diguin que l’Estatut és inconstitucional. Jo encara no he llegit res que em faci dir que he de recuperar res que hagi perdut. Fins ara l’Estatut és constitucional del tot. Per què he de fer el joc a uns altres? Si algú pensa el contrari ho haurà de demostrar. I si el tribunal ho considera, ho haurà d’argumentar. Fins que no passi, no entrarem en el joc de les especulacions, perquè caiem en aquest tic de la política catalana, de fer molta gesticulació i de perdre el foc per la boca. No hem de donar batalles, les hem de guanyar, com creiem que hem fet amb el finançament.

—Però des d’Espanya, el PP i el PSOE hi han entrat de ple, en aquest joc.

—És clar, però és que hi ha gent a qui li pot interessar aquest debat. Hi ha a qui li interessa donar per fet que això serà molt dolent. I així, quan arribi la reacció, podrà dir que és menor. És que no hi hem d’entrar, en aquest joc. També és veritat que és força hipòcrita la posició dels qui diuen: “No es pot pressionar el tribunal.” Home, el tribunal és pressionat per tothom. Fins al punt que no s’ha pogut renovar, s’ha revocat un magistrat, que amb totes les filtracions als diaris ja es podria configurar una sentència… Per tant, tampoc no ens podem exclamar si una entitat, un partit o qui sigui diu al tribunal què ha de fer. Si de tres anys ençà tothom ho fa! Ara, nosaltres no serem els qui entrarem en el joc de donar per fet que l’Estatut no és constitucional. És un error, però sobretot, és fals. Si no, no l’hauríem votat. I sobretot, no l’haurien votat les Corts Generals.

—Ara comença el nou curs polític i el darrer de la legislatura. Quins elements clau preveieu?

—El tema més important serà la crisi i els seus efectes. Com, des de les administracions, s’acompanya la gent que la pateix més directament i com ajudem les empreses que lluiten per sobreviure. Per tant, serà un component fortament econòmic i social. Ara, també s’aprovaran unes quantes lleis, perquè el govern té en cartera diverses qüestions. Hi ha per resoldre la nova organització territorial del país. Hi ha el compromís de crear la ponència conjunta sobre la llei electoral. Per tant, hi ha coses sobre la taula que tenen certa importància. Però jo crec que des del punt de vista de la ciutadania, de les coses que realment importen, l’aspecte essencial serà veure fins a quin punt la Generalitat, amb els seus recursos, és capaç de mantenir les polítiques socials i econòmiques en un context com l’actual, tan difícil.

—Amb el nou sistema de finançament, la Generalitat pot afrontar amb prou recursos la crisi?

—Probablement no. Però per què tots els govern del món han augmentat la seva despesa? Doncs perquè han hagut d’encarar noves despeses no previstes. Per això no és estrany que a l’estat espanyol es plantegi el debat de revisar les polítiques fiscals. Els sistema de finançament ens posa en una situació més bona, però no resol tots els problemes, sobretot en un context complicat com aquest, i amb un model basat en uns imposts la recaptació dels quals ha baixat.

—Heu parlat de la llei electoral i de la nova ordenació territorial, dos punts recurrents. Finalment s’avançarà en algun?

—Jo faria allò que en aquests moments estem en condicions de fer: crear la vegueria de l’Ebre i resoldre el disbarat metropolità. Això és el que és més madur i crec que sí que ho podem fer, pel que fa a la nova ordenació territorial. Des del punt de la vista electoral, és molt difícil que un any abans de les eleccions puguem canviar les regles del joc. Però hi ha una altra cosa que sí que podria ser objecte de consens entre els partits, què és l’administració electoral. I intentar que, si més no, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, la darrera instància de resolució de conflictes fos la Junta Electoral de Catalunya, que no existeix, i no la Junta Electoral Central. Per tant, en aquestes qüestions, jo tinc una visió pragmàtica i resoldria els problemes sobre els quals hi pugui haver el consens necessari.

—Pel que fa el desplegament de l’Estatut, més enllà de debat de la sentència del Constitucional, fins a quin punt pot tornar a tibar les relacions entre el PSC i el PSOE el fet d’anar estirant competències?

—Jo sóc molt optimista. Els aspectes on hem posat la banya, els tenim prou enfocats. Hem entrat ja en el traspàs del servei de rodalia de Renfe, que s’ha de fer efectiu el gener de l’any vinent. I, abans d’acabar l’any, el govern d’Espanya s’ha compromès a donar el vist-i-plau a un nou model de gestió aeroportuària que permeti la participació determinant de les institucions catalanes. A part tot el desplegament de l’Estatut, que inclou moltíssimes coses. Recordo que l’anterior estatut es va desplegar durant 23 anys i no es va acabar. En aquest terreny les coses van prou ben encarrilades.

—Les relacions entre els PSC i el PSOE són més bones que ara fa un any?

—Sens dubte, sí. Resoldre el finançament ha estat un prova difícil, però també molt definitiva. Aquí és on s’havia de veure si hi havia la voluntat de desenvolupar l’Estatut o no. I nosaltres hem constatat feliçment que sí.

—I des d’aquesta calma d’ara és més fàcil de plantejar una presència del PSC diferenciada a Madrid?

—Nosaltres sempre hem dit que hi ha dos moments per a plantejar aquesta fórmula. L’un és als congressos del PSC, que és quan es decideix l’organització del partit. I els dos darrers congressos han decidit per amplíssima majoria que sigui l’executiva del partit la que decideixi, en cada moment, quina és la millor manera d’organitzar-se. L’altre moment és quan es constitueixen els grups parlamentaris, i això és durant els set dies després de constituir el Congrés de Diputats. Per tant, no és un problema que tinguem sobre la taula. Però també crec que si el model de relació entre el PSC i PSOE ha funcionat durant vint anys i continua donant bons rendiments, no hi ha motius per a canviar-lo. Si en un moment determinat es decidís que això no és prou potent per a defensar els interessos del país i per al desplegament de la política del PSC, seria el moment de plantejar-ho.

Las que han salido en antena de las enviadas. Muchas gracias a tv3 y a Tomás Molina en particular

foto de El Temps de tv3

Cal comprar i guardar el número del 24 de juny -el que fa 1.254 ja- del setmanari El Temps. Les pàgines de Cultura recullen un magnífic especial sobre Martí Domínguez Barberà, a propòsit de la commemoració el passat 21 de juny del centenari del naixement d’este il·lustre valencià. El Temps recull sengles articles del professor Biel Sansano i del director de la col·leció Rent Agustí Colomer. A més a més, inclou diversos fragments en primícia d’un altre inèdit de Martí Domínguez titulat Itàlia fora mà.

EL TEMPS / CULTURA 24 juny 2008

UN VALENCIÀ GENUÏNAMENT VALENCIÀ, per Biel Sansano.

El 21 de juny de 1908 naixia a Algemesí Martí Domínguez Barberà. Amb el cor ferit per l’idioma i els costums valencians, a través de la fe, arribà a la fidelitat lingüística. La seva obra ha resistit el pas del temps.

UNA LITERATURA ARRELADA I TRANSCENDENT, per Agustí Colomer.

La valencianitat i el cristianisme amaren la vida i l’obra de Martí Domínguez Barberà (1908-1984). És un escriptor religiós, en el sentit etimològic de la paraula. Ho demostra amb el llibre Isaïes, profeta de Nadal, editat pòstumament.

VISIONS INÈDITES D’ITÀLIA.

Martí Domínguez Barberà va deixar inèdit el llibre Itàlia fora mà, fet de records dels itineraris que l’escriptor i periodista va fer per la península. El Temps en dóna a conèixer diversos fragments, en primícia. La selecció és d’Agustí Colomer.

EL TEMPS / CULTURA 3 juny 2008

L’escriptor i periodista Martí Domínguez Barberà (Algemesí, 1908-València, 1984) era valencià, profundament valencià, i cristià, profundament cristià. A mitjan anys 60, superat el trauma de la dolorosa substitució del diari Las Provincias, i impulsat per la necessitat d’elevar el nivell cultural del laïcat, i fer-ho en vernacle, va escriure la narració Isaïes, profeta de Nadal, un diàleg entre fe i cultura que transmet la profunditat de l’esperit profètic de l’anomenat primer profeta major. Tot l’esforç literari de l’autor s’adreça a commoure el lector amb la figura gegantina del profeta. Però no va poder assolir aquest objectiu perquè el text restà inèdit. Fins ara. Finalment, Isaïes, profeta de Nadal acaba de ser publicat.

L’editorial Denes ha inclós l’obra en una col·lecció dedicada a l’espiritualitat, “Rent Col·lecció”, que s’ha estrenat amb dos títols, el llibre de Domínguez i En el món, però no del món, una selecció de sermons de John Henry Newman (1801-1890), considerat el pare invisible del concili Vaticà II. La dirigeix Agustí Colomer, precisament la persona que ha tingut cura de l’edició del llibre de Domínguez Barberà.

Les pàgines d’Isaïes, profeta de Nadal, són, considera el curador del volum, riques en imatges. L’autor sintonitza amb el llenguatge simbòlic propi de la profecia per recrear i donar plasticitat al missatge del poeta. I també amb paradoxes, que reforcen la percepció del caràcter insòlit del cristianisme –un Déu que regna des de la creu- i que contribueixen a donar ritme a la narració.

Quan l’autor escrivia el relat dedicat a Isaïes es trobava, recorda Agustí Colomer, al pròleg, a l’inici d’una nova etapa de la seva vida, que coincidia amb uns moments històrics que li resultaven especialment pròxims. D’una banda, la celebració del concili Vaticà II i, d’una altra, la consolidació de l’experiència reeixida del Mercat Comú. Dels progressos i de les aspiracions a la integració europea donaran compte els seus articles a València fruits.

La celebració del concili Vaticà II influirà sens dubte, escriu Agustí Colomer, en l’aprofundiment de la consciència de l’Església com a poble de Déu, en la necessitat d’elevar el nivell cultural del laïcat i en la presència de les llengües vernacles en la litúrgia. Els seglars es van moure i van demanar una litúrgia en valencià. Així, el 1965, Vicent Miquel i Diego publica el llibre L’Església valenciana i l’ús de la llengua vernacla, i 20.000 valencians, encapçalats per noms il·lustres com el de l’autor, signen el manifest a favor de l’ús del valencià en la litúrgia. En “eixe estol de creativitat” i amb una finalitat pedagògica de formació dels seglars s’enmarca Isaïes, profeta de Nadal, “un text que traspua esperança”, diu Colomer.

Aquesta joia, com la qualifica Agustí Colomer, veu la llum en el centenari del naixement de l’autor i en el cinquantenari del cèlebre discurs “Valencia, la gran silenciada”, que li costà la pèrdua de la direcció de Las Provincias i el buit de les autoritats i de bona part de la burgesia valenciana.

Lluís Bonada

Ahir a Barcelona va arribar un vaixell ple d’aigua. Encara n’ha d’arribar un altre de Marsella. I tornarem al de Tarragona. I així. I ahir mateix van dir: “Hem sortit de l’UCI, però encara estem a planta hospitalitzats”. Tot i això, podem cometre excessos: a l’àrea metropolitana de Barcelona [i a la resta del país] ja poden regar els jardins i omplir piscines. Sí, senyor i senyora. Fa 3 dies no teníem aigua. Tant si com no, calia fer uns quants transvasaments [perdó, no en diuen així, només s'agafa l'aigua d'un punt i s'envia a un altre]. Alerta màxima.

Ara ha plogut. Però a les muntanyes no hi ha prou neu. I els pantans no estan al 100%. Estem millor que fa un mes, però pitjor que fa uns anys. Els pagesos no podran regar els seus horts [és la seva feina!] i mentrestant algunes poblacions podran omplir les seves basses i regar la seva herba i floretes, només com a esbarjo.

Hace unos dias que tenemos un temporal de levante como hacia tiempo que no se veia.

Hice unas cuantas fotos y esta decidí enviarla a TV3. Clic foto.

La tenim aquí. Finalment. Semblava que no arribaria mai, semblava que seria mig dia, però no. Ja portem dos dies de pluja. Para unes hores, cap a la tarda, però hi torna en fer-se fosc. Així, fins a quarts de cinc de la següent tarda. El verd es vesteix amb la seva millor gala per donar la benvinguda a la pluja; fa goig. La terra es perfuma, desprèn una olor agradable. La terra humida. Continuen vestides i perfumades.

Fins a la propera. Fins que els llamps i els trons obren el camí. Entra el vent, tot enfadat. Vestit de guerra. Bufa i bufa. No ve sol. L’acompanya la seva amiga calamarsa, tota tímida. Cau tota petita plena amb força. Els llamps i els trons.

Ho han aconseguit. La pluja recula: deixa pas als primers raigs de sol del dia.