I strongly recommend you to listen to this interview from NPR to Reza Deghati, considered among the world’s great photojournalists. His latest book, Reza War and Peace: A Photographer’s Journey, is a retrospective of his amazing work as an eyewitness on various conflicts. On the link you’ll also find a selection of some of those photos.

“I heard some demonstration against the shah — and this was in those days unbelievable,” Reza tells NPR’s Scott Simon. “Nobody really thought that there would be demonstrations on the streets because the presence of the secret police and army was so strong … that nobody would dare.”

As he watched from the window, army jeeps arrived and soldiers began shooting into the demonstrators, many of whom were students.

One of them “had a camera and he was taking pictures and running,” Reza says. “This was a moment that really changed my life. The day after, I was on the street starting [to take photographs], and day after day I just forgot to return back to my office. And this was 30 years ago.”

Sudan, 1989: “I saw his feet, scarred by chains that also bound his hands. His eyes were resigned, his violence contained.” – Reza

Molt bon viatge, Borja! Aquí tens un detallet de comiat. Gaudeix moltíssim de l’experiència i, no fa falta que t’ho digui, dóna i quedat amb tot el que et vulgui donar aquella gent. Podria omplir pàgines d’elogis i meravelles dels balcans però tu ho saps prou bé. Espero que aprofitis l’estada per recordar els consells d’aquells dies a Albarracín en què et començava a explicar de què va tot això de la profunditat de camp. 

(Clic per ampliar)

Sarajevo, Bosnia i Hercegovina

(clic per ampliar)

A uns quilòmetres de Srebrenica, hi ha Potocari, el poble amb el memorial pels més de 8.000 musulmans que van ser assassinats en el que ha estat el genocidi més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial. L’onze de Juliol del 1995, les tropes del general serbi Ratko Mladic van iniciar una massacre que van consumar en un sol dia. Aquesta fàbrica va recollir durant dies una gran quantitat de persones atemorides pel seu destí.

 Sembla a punt de caure a trossos. Oxidada i vella. Però resisteix. Persisteix com aquells records que mai deixaran les ments de les víctimes de la guerra de Bòsnia, un país ple d’edificis que aguanten drets, insultants.  

Abans de visitar-la, Bòsnia era un munt d’imatges en blanc i negre. Fotografies de ciutats esquinçades, de carrers en guerra, de gent perduda.

Perduda era la mirada d’Amra, la noia musulmana que amb 19 anys protagonitzava una de les fotografies que representen l’horror de la guerra de Bòsnia. La jove era a Mostar, la seva ciutat natal, quan un obús la va ferir a l’any 1993. Amb un posat indeterminat entre vida i mort, jeia amb el cos ple de metralla a l’hospital on la fotoperiodista Sandra Balsells la va trobar per primera vegada. Uns anys mes tard, la fotògrafa es va retrobar amb una Amra de 32 anys i unes ferides, si mes no externes, mes cicatritzades.

Avui ha estat el meu primer dia a Mostar i la sort ha volgut posar-me fàcil el camí per trobar aquella noia que encara mira perduda mes enllà d’una fotografia gravada a la meva ment. Em mirava amb els ulls cansats i tristos, sempre amagant un misteri que podia arribar a intuir: el que ha viscut no s’oblida.

Així m’ho han confirmat les seves paraules mes tard, al dir-me que intenta no mirar la fotografia que m’ha portat a ella per esquivar la tristesa que sembla perseguir-la. Després d’una conversa de cafè intensa, he constatat que l’abast de la brutalitat de la guerra resulta rabiosament incomprensible per aquells que ens hi aproximem des de lluny.

Parlant de la relació que te amb l’autora del seu retrat, m’emociono a l’entendre en que consisteix l’actitud d’un bon periodista. Amra es plenament conscient de l’utilitat de fotografies d’una duresa intensa com la que ella protagonitza. Això, observo d’entre les seves paraules, es gracies a la relació que es va forjar entre l’una i l’altra. Un exemple mes de la necessitat d’aproximar-nos al màxim a aquelles histories que volem explicar per tal de, fent-les una mica mes nostres, aproximar-les al màxim a aquells que estiguin disposats a escoltar-les.

(Disculpeu les faltes, els teclats estan fets per escriure en serbo-croat i ha estat complicat anar copiant accents d’Internet.)

Internet és un terreny bastíssim on ens podem perdre buscant informació, contrastant-la i destriant-la. En aquest context neix estamos.es, un portal de notícies que fa de les fotografies la seva columna vertebral. L’atribut principal dels fets seleccionats és l’espectacularitat de les imatges que els il·lustren. És per això que hi trobem destacats temes que la resta de mitjans convencionals no arriben a mencionar. 

La gran majoria de les imatges provenen de l’agència AP, acompanyades del titular corresponent. La pàgina web no compta amb cap apartat que ens informi del perquè de la iniciativa ni ens detalli la identitat de l’autor. Aquest ha parlat del projecte com un experiment pendent d’actualització en funció de la resposta que rebi del públic. Les fotografies les selecciona a diari d’entre un feed que rep d’AP i diversos diaris online.  

Cal que millori algunes qüestions, com ara la possibilitat d’ampliar el contingut de la notícia i adjuntar el nom del fotògraf/a, més enllà de l’agència. Tot i això, se’n preveu un èxit considerable ja que ha optat per un format atractiu i pot fer-se un lloc entre els milers portals informatius que trobem a la xarxa, un mercat on falta varietat i iniciatives innovadores com la que acaba de néixer. D’entre aquestes, també destaca Kiosko, un portal que ens facilita les portades d’una gran quantitat de diaris espanyols, facilitant la contrastació entre les diverses publicacions.

P.D: Des del moment en que vaig penjar aquesta entrada, estamos.es ha deixat de funcionar. Una iniciativa molt bona que ha quedat en res. Encara hi ha moltíssim a treballar sobre Internet.