L’estratègia és més que evident, a estes altures de la pel·lícula qui no ho veu és perquè no vol. Tal vegada no és una estratègia dissenyada i conscient. No crec que hi haja una mà negra darrere que menege els fils i active els mecanismes un per un i en el moment adient, no és això. Però si observem els resultats ens adonarem de que tant fa si és així com si no ho és. L’espanyolisme  avança i amenaça amb fer escac i mat (i quan dic espanyolisme em refersic al de sempre, el que coneixem,  no hi ha altre, i si hi ha no està representat dins de cap dels dos principals partits de l’Estat).

Tot va començar amb l’era Aznar. Les dos legislatures populars havien fet resorgir entre els sectors dretans (i també en altres) de la societat espanyola el nacionalisme espanyol que fins llavors havia romàs silenciat per un fervor democràtic que  relacionava l’espanyolitat amb el franquisme. Amb Aznar molts espanyolistes van poder eixir per fi de l’armari i també es van crear de nous. Però l’espanyolisme no va ser l’únic nacionalisme que va revifar en aquella Espanya popular, no sé molt bé si per reacció o per convicció, altres nacionalismes van créixer i van fer-se més forts (pensem per exemple en l’augment de vots d’ERC a les eleccions estatals de 2004). Per tant, és ací on comença l’etapa que vull analitzar.

Amb Zapatero la història és ben coneguda (o no?). Zapatero era (i és) aquell que deien “bambi”, bon xic i del Barça. Ens va traure d’aquella guerra ilegal i va parlar-nos de l’Espanya federal que junt a Pasqual Maragall havia planificat, “Nación de naciones” deia. Es va embarcar en una seguida de polítiques noves, renovadores, fresques; amb el seu “talante” va seduir a tort i dret (bé, la veritat és que més a tort que a dret) i va provocar la histèria en les fileres de la tribuna popular. “Aprobaré la reforma de estatut que salga del Parlament de Catalunya” deia; “el diálogo es un instrumento necesario para la paz” assegurava. I a mesura que passava la legislatura, la dreta espanyola es feia més dreta i més espanyola, deien que Zapatero volia trencar Espanya, ells saben que no (i tu?). Quin és el resultat? el resultat és que tota bona estratègia no es descobreix fins al final, per tant deduisc que l’estratègia no ha estat lo suficientment bona com per a passar desapercebuda als meus ulls (i als teus?). Zapatero ha creat una Espanya que mola, on els gais es casen, a la gent li regalen 400€ per la cara, hi ha lleis de dependència i educació per a la ciutadania, i ha dit: “aquí teneis, ésta es la nueva España, una España socialista, una España progresista, una España de la que merece la pena formar parte”, però que passa amb els qui no els agrada esta Espanya? Doncs res! perquè tenen l’altra, la del PP.

I el lio està servit, arriben les eleccions estatals de nou, les de 2008, i toca fer balanç, la gent es pensa el seu vot o tal vegada ja el té decidit. L’Espanya federal, la “Nación de naciones” no hi és, Navarra ha estat entregada en safata de plata al PP per part del PSOE “para que no gobiernen los nacionalistas”, però no passa res, perquè molts nacionalistes votaran a Zapatero, ell ho sap (i tu? sabies que ell ja ho sabia?), és fàcil davant l’Espanya del PP (la de sempre) està l’Espanya de Zapatero (la de sempre però que “mola más”), i els resultats electorals no es fan esperar… qui ha guanyat? El PSOE? El bipartidisme? No, ha guanyat Espanya (la de sempre) i l’espanyolisme (el de sempre, eixe que entrega Navarra a la dreta per “sentido de Estado”, eixe que col·loca a Bono de president del Congrés, eixe que fa que un partit purament nacionalista espanyol però camuflat amb només sis mesos de vida tinga una diputada) i eixa Espanya (la de sempre) i eixe espanyolisme (el de sempre) guanyen amb vots de gent no espanyolista, amb vots de valencianistes, per exemple. Perquè si fem balanç des d’una òptica nacional no espanyola açò és una desfeta, els partits que tenen una idea distinta d’Espanya o una idea i un projecte propi per a un determinat territori de l’Estat baixen o es mantenen amb dificultats. El PSOE guanya a les tres províncies basques, el PP creix allà on semblava que era impossible créixer més i l’espanyolisme guanya terreny.

On queda ara l’Espanya federal? la “Nación de naciones”? Al mateix lloc on quedava abans, al norés. Perquè l’Espanya federal no vindrà de mans dels de sempre, ni amb l’espanyolisme de sempre, perquè eixa idea, eixa concepció només té cabuda dins d’aquells partits que ells anomenen “los nacionalistas” però que en realitat són menys nacionalistes que ells. Així i tot la partida encara està jugant-se, d’ací poc eleccions a Euskadi, ja s’ho faran els mitjans de comunicació per a que tinguem a Patxi López fins i tot dins del caldo (o penses que van a desaprofitar esta oportunitat històrica de fer fóra al PNB?) i a Catalunya el PP ja fa moviments per a llevar-se de sobre l’espectre de l’anticatalanisme i disputar-li els vots de dretes a CiU. I tot perquè? perquè ens hem deixat enganyar per un “talante” que serà tot lo “talante” que vullgues però que no deixa de ser un “talante” espanyolista. Quins avanços, com a nacions sense estat, hem aconseguit baix eixe paraigüeZ? En què a millorat la situació? i tu m’ho preguntes? en res, perquè Espanya ara tal vegada mola més, però no deixa de ser Espanya (la de sempre i més forta que mai).

Si vos interessa el tema, recomane que llegiu el següent post d’Ignasi Bellido:

http://ignasibellido.blogspot.com/2008/04/59-segundos.html

Passades les falles vaig a fer un breu comentari dels resultats electorals a nivell estatal. Tots sabem el que ha passat: PSOE ha guanyat, el PP ha pujat i la resta o bé s’ha mantingut o bé ha baixat o quasi desaparegut del mapa parlamentari. També cal dir que tornem a vore diverses Espanyes electorals que coincideixen amb diferents models d’estat. Els resultats de Galícia, Euskadi i Catalunya oferixen pautes totalment diferents als de l’altra Espanya. Si Catalunya s’haguera independitzat i no participara en les eleccions, el PP hauria guanyat les eleccions, després de tot el que ha passat durant la legislatura!

El PP ha utilitzat dos o tres temes principalment per a erosionar el suport tradicional del PSOE i obrir forats en la paret que separa els seus electorats tradicionals i guanyar votants que a les eleccions anteriors confiaren al PSOE. Es tracta de terrorisme, debat territorial, i immigració. Els dos primers moltes voltes utilitzats com un sol tema. El victimisme davant els “nacionalistes”, l’ultranacionalisme espanyol amagat darrere de l’oficialisme (“una gran nación de ciudadanosh libresh e igualesh” que diria Rajoy), la rendició davant ETA i el “xantatge” català… vaja, el que hem sentit durant 4 anys. El tema de la immigració amb la famosa i inútil proposta de fer-los signar un contracte d’integració també ha sigut clau. De fet, encara que ens puga sorprendre, esta proposta electoral tenia darrere un suport majoritari de l’electorat espanyol tal i com van mostrar algunes enquestes.

Esta estratègia ha tingut un notable èxit. Al nostre país, a Madrid, ha augmentat el seu suport superant el 50%, amb una alta participació. A Andalusia ha erosionat l’hegemonia socialista. Però ha fallat fonamentalment en Catalunya on ha provocat un gran suport al PSC per frenar este PP. I perquè no ha tingut èxit? Sembla evident que el model d’Espanya que proposen, construida contra la diversitat que representa Catalunya, no els ha agradat als catalans. I el tema immigració tenia a Duran i Lleida com a competidor (A Catalunya no hi cap tothom).

El PSOE ha aconseguit la victòria gràcies a l’augment a Catalunya que li ha perdonat els problemes amb la RENFE, el Prat, les declaracions d’alguns membres del PSOE sobre l’estatut…

I ambdós s’enfronten a un sudoku electoral sobre la pluralitat d’Espanya que hauran de resoldre. El PP no pot continuar confiant en la construcció d’Espanya contra els catalans si vol tornar a guanyar i aconseguir el suport de CiU per a governar. I el PSOE haurà de procurar fer la seua tasca a l’Espanya profunda perquè si no aconseguixen que la diversitat i plurinacionalitat de l’Estat siga entesa com a positiva, continuaran perdent el seu electorat tradicional. No és problema de textos legals o estatuts, sinó de mentalitats, i per tant, molt més complicat.

I al País Valencià… hem votat en clau espanyola (però a més de l’Espanya madrilenyamurciana) i este comentari es pot aplicar perfectament al nostre país. És trist, però és així. I amb això haurem de treballar.

 

En estos moments puc sentir de fons el soroll d’una mascletà. I es que estem en Falles, i la ciutat de València s’ompli de fallers i visitants, valencians tots en estos dies, per a gaudir d’una festa incomparable al món. Som conscients de que hem fet una xicoteta parada al blog per a respirar, agarrar aire i continuar. No és fàcil digerir resultats electorals com els de diumenge passat. De totes maneres,  en política n’hi ha un tempo diferent. I no em referisc a que molts dividim les dècades en legislatures, sinó a que han passat només 7 dies i sembla que haja passat una eternitat.

Moltes coses s’han dit, molt s’ha parlat, sobretot de la manera de recuperar-nos davant un resultat com el que vam tindre. I els pensaments, les opinions com en una mascletà, feien explossió en fòrums i blogs, en tertúlies i converses d’MSN. Moltes coses que ja hem parlat. Amb un cert ritme -com les mascletaes-, s’enllaçaven es desitjos, les reflexions, les ingenuitats, les reclamacions de responsabilitats, les idees i les manies de cadascú.

Cal parlar i a NoCap parlarem. Cap campanya electoral ens impedix fer ara reflexions en veu alta. Ara, parlant, ja no es perjudica cap projecte, sinó que el projecte eixirà perjudicat (o senzillament no eixirà) si no parlem, reflexionem, aportem i sumem idees (perque la suma d’idees sempre serà millor que la de sigles).

És el moment de parlar, o el silenci ens atordirà

P.D: Des de NoCapenCapCap volem desitjar-vos unes bones falles i que gaudiu de la festa! (com diuen els cartells del Bloc Jove del Cap i Casal que estan per tot el centre històric de la Ciutat)

El passat 9 de març, com tots sabeu, es van celebra eleccions generals a Espanya. Deixant de banda els resultats, tot aquest procés electoral ha estat destacat respecte els comicis anteriors per la repercussió que ha tingut en el mon de la comunicació.

Per primer cop les partits polítics i els medis de comunicació s’han donat conte de les possibilitats que ofereix Internet i, no encara en la mateixa mesura com passa a Estats Units, les han sabut explotar.

Per una banda, hem pogut veure com els partits polítics han dedicat molts esforços a la creació de pàgines web per fer les seves campanyes , com per exemple la web d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que a l’apartat esquerra tv incorporava vídeos dels mítings i declaracions dels seus candidats.

!!!

Però això no s’ha aturat aquí sinó que , gaire bé tots els líders també han utilitzat altres plataformes com YouTube, Flikr, Facebook, Tweeter, blocs personals o fins i tot Second Life; on Gaspar Llamazares va fer el primer míting virtual espanyol. D’aquesta manera els polítics han creat comunitats socials per així poder tenir un contacte més directe amb els internautes; alguns exemples són el bloc de Carme Chacón, o la conta de de flikr del Partit Popular de Catalunya (PPC).

Per altra banda, també cal remarcar l’ús que els mitjans de comunicació han fet d’Internet. Iniciatives com la  de fer un preguntes als candidats a través de YouTube i RTVE o l’alt grau de participació que van oferir diaris com ADN a través de les seves webs amb enquestes i la possibilitat de publicar comentaris (fins al punt de col•lapsar les servidors) en son clars exemples.

Per fer evident d’importància que ha tingut Internet en els mitjans de comunicació tradicionals només cal veure la portada històrica que va treure el Periódico de Catalunya el 6 de març, on només apareixia la adreça web de la seva sucursal d’Andorra on hi havia els resultats de les enquestes d’intenció de vot que no es podíen publicar a Espanya

Todos os blogs por Galicia e España adiante están a falar do resultado das eleccións, algúns a Eurovisión, outros ao Congreso e o Senado… Pero como xa estaredes ata as narices de ler o mismo en todos lados, e obviamente xa sabedes o resultado, pois o que tiña pensado facer é un seguimento dos resultados na Mariña… Pero, suponse que a quen lle interese, xa o terá mirado na páxina do Ministerio de Interior, non é?

Así que non direi nada, tan só me quedarei co pensamento de Gaspar Llamazares, doído polo avance do tsunami bipartidista que os arrollou… Paréceme o mellor resumo dunha xornada electoral na que os 2 grandes teñen motivos/escaños abondos para celebrar ou para consolarse…

• Carta: Exige al próximo gobierno que luche contra el cambio climático (WWF-Adena)

• Carta: Pide al gobierno que impulse la [R]evolución [R]enovable (Greenpeace)

Les cinc principals ONG ecologistes de l’estat espanyol – WWF-Adena, Seo/BirdLife, Greenpeace, Ecologistas en Acción i Amigos de la Tierra – han realitzat un document conjunt com a proposta per a una acció política compromesa amb la defensa i respecte pel medi ambient.

Aquest programa es basa en 12 mesures per aconseguir una política sostenible en els àmbits: ENERGIA, MOBILITAT, RESIDUS, EDUCACIÓ, HABITATGE, AIGUA i BIODIVERSITAT:

1. Reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), impulsar una Llei contra el canvi climàtic.
2. Reduir el consum energètic, impulsar una Llei d’estalvi i Eficiència energètica.
3. Apostar i recolzar el creixement de l’energia neta, promovent una Llei d’Energies Renovables.
4. Fomentar l’ús del transport públic i evitar el del vehicle privat, amb una Llei de Mobilitat Sostenible.
5. Reduir la generació de residus.
6. Impulsar l’educació ambiental a les escoles.
7. Garantint la “compra verda” (criteris ecòlogics i socials) per part de les Administracions públiques.
8. Reduir l’ús d’elements químics a l’agricultura.
9. Incentivar el lloguer i rehabilitació de vivendes per davant de la compra i nova construcció.
10. Recuperar aqüífers sobreexplotats, assegurar caudals ecològics dels rius, etc. (Complir amb la nova Directiva de l’Aigua)
11. Impulsar la Xarxa Natura 2000.
12. Crear Reserves Marines Protegides tant litorals com oceàniques.

+ Info: Un Programa por la Tierra

Fa uns dies Pere Fuset parlava al seu blog de vots útils i valencianisme. Estem segurs que en estes setmanes de campanya esteu sentint a molta gent propera al nacionalisme valencià parlar de fer vot útil al PSOE. Per això, des de No Cap! hem volgut fer una reflexió en video sobre la utilitat o no del vot al PSOE. Esperem que vos agrade i li doneu la màxima difusió entre eixa base del valencianisme polític que dubta entre votar valencià o votar el sucursalisme del psoE.

Ara més que mai, fem un bot útil!