Avui, per segona vegada en dos dies, rebem una gran noticia pel nostre petit país. L’empresa editora del diari El Punt ha comprat el 100 per 100 de les accions de l’AVUI. Després de força temps en què l’AVUI anava perdent tirada per les repetides accions espanyolistes dels seus accionistes, Grup Planeta, Grup Godó i l’ Institut Català de Finances (sociates), per fi tornarà a ser aquell diari nacionalista i català amb cara i ulls que havia estat sempre.

Ja era hora que el nostre petit país es convertís en un país petit però amb una gran empenta. En dos dies la noticia de l’editorial conjunta dels dotze diaris catalans i ara la compra per part del Punt de l’AVUI omplen d’emoció i energia a tots els catalanistes que últimament veiem les coses amb un cert pessimisme resultat de les hores baixes que està passant Catalunya. Ja n’hi ha prou de victimismes. Ja n’hi ha prou de no creure’ns a nosaltres mateixos i d’anar sempre amb la por al cos. Brindem amb cava català per aquestes grans aportacions periodístiques que ens emocionen i brindem perquè a partir d’ara i amb l’ajuda de la gran oportunitat que ens presenta la candidatura independentista de Carretero a la Generalitat recuperem aquesta autoestima que caracteritza Catalunya.

Catalunya és gran, és una gran nació amb unes gran persones, que totes aquestes qüestions de corrupció i de maltractament a la nació no ens ho facin oblidar. Som grans i ningú ens negarà que ho seguim essent, ni tant sols 10 magistrats il•legítims i espanyolistes!
Visca la nostre gran nació i el nostre petit país. Visca Catalunya!

Sembla que per fi el nostre Parlament s’ha decidit a crear una llei electoral per a Catalunya, després d’estar tres dècades sense, ja que CIU es negava a tocar un sistema caciquil heretat del franquisme, segons el qual, a les províncies on la federació conservadora té els seus feus electorals el vot val al quàdruple que a la metròpolis progressista, esgrimint com a coartada per a tal trampa, un suposat desequilibri territorial imaginari.

Un dels temes en boca de tothom son les “llistes obertes” presentades com la màgica solució a l’abstenció endèmica del nostre sistema democràtic, quan en realitat seria un veritable suïcidi polític.

Segons el meu punt de vista, si poguéssim escollir als candidats a diputat d’una llista, aquestes serien les desavantatges més importants:

1.- Bipartidisme absolut: Per triar un diputat concret vinculat a un territori caldria limitar molt les circumscripcions i tan sols les grans formacions polítiques podrien aconseguir que un dels seus líders fos escollit, per tant el parlament estaria format per CIU i PSC. A més, una campanya personalista sempre fomenta el bipartidisme.

2.- Es votarien persones, no idees: Amb la qual cosa la teoria política perdria encara més pes davant aspectes fútils com l’aspecte extern, la simpatia, la dialèctica en un debat, la participació en mitjans de comunicació…

3.- El Parlament seria ingovernable: Cada cop que el poder executiu hagués d’aprovar una llei, hauria de negociar amb els diputats un a un, ja que no existiria la unitat de vot al partit,doncs cada diputat tindria el seu propi programa. Un exemple d’això el trobem amb la difícil aprovació de la Sanitat pública a EUA, tot i la majoria absoluta demòcrata en ambdues càmeres.

4.- La campanya electoral seria infinitament més cara: cada diputat hauria de fer mítings i cartells pel seu compte! Suposaria unes 100 vegades més volum d’actes, cartells, anuncis… Òbviament això significa més poder per a lobbies que financen campanyes i volen rèdits econòmics i que, de nou, els partits petits queden marginats.

5- El transfuguisme seria la ordre del dia: Recordeu el cas de Rafael Simancas a Madrid i els trànsfugues que li van robar la presidència? Doncs imagineu que els diputats no haguessin de donar suport forçosament a un Govern i poguessin fer-li xantatge de càrrecs públics per tal de donar-li suport. Segur, però, que la dreta no té aquest problema!

6.- No augmentaria la participació: Els països amb mes abstenció d’Europa, com Suïssa o Finlandia, tenen llistes obertes.

7- No hi haurien mecanismes correctors de gènere: Es a dir, la Llei d’Igualtat que assegura un 50% d’homes i dones seria impossible d’aplicar, tornem doncs al Patriarcat polític.

8.- No s’acabaria amb el poder de la burocràcia dels partits: Els aparells seguirien decidint a qui podem votar i ja s’encarregarien d’eliminar dissidents de la tria. Simplement es farien sistemes de fidelitats polítiques a petita escala, com els que existeixen a nivell local, lligats als diputats amb més carisma.

Hi ha, però altres coses que la nova Llei Electoral SI hauria de regular:

-No a la llei d’Hont, una persona un vot. Votem els ciutadans, no els territoris. Perqué Arcàngelo, que viu a Lleida, té el quadruple de poder polític que jo? Si hem estudiat tots dos a la UAB!

-Transparència total del finançament dels partits, publicació de les llistes de donants.

-Eliminació del percentatge mínim per entrar al Parlament, si amb un 0,8% tens un diputat, tens dret a ser-hi. La pluralitat mai és perillosa.

Si les eleccions municipals fossin demà, probablement “l’era Manuel” hauria acabat. I ho personalitzo així perquè jo encara crec que el PSC és un altra cosa. Aquesta és només una etapa d’aquest partit que també acabarà quan arribi l’imprescindible renovació.

Si el que diu una enquesta feta per una institució de la ciutat és cert, Bustos només podria tornar a ser l’Alcalde si ICV-EUiA o CiU es beuen l’enteniment i el posen un altre cop a la seva cadira. El PP ja no seria suficient ja que mantindria els seus dos regidors o, fins i tot en podria perdre un. I l’esquema de “geometria variable” que practiquen alguns no és viable a Sabadell. No ens imaginem ni al grup del Carles Rossinyol ni el de la Carme Garcia abstenint-se, per exemple, a la investidura de Manuel. Per no parlar del que faria l’Entesa.

Cert és que la mostra no és prou àmplia (i per tant el marge d’error desdibuixa alguns perfils), que falta encara un any i mig i que poden passar moltes coses d’aquí a les eleccions. Entre d’altres que hi haurà canvi (o no) de govern a la Generalitat. Però no està lluny d’allò que la intuïció ja ens deia. Que el desgast del govern de Manuel Bustos, més a causa dels seus propis errors que pel que li hagi provocat una oposició que té dificultats per a fer arribar el seu missatge a la ciutadania, és constatable.

Quan es parla de l’autoritarisme de l’Estil Bustos es refereixen a cóm és d’impermeable a les peticions o crítiques ciutadanes. Sistemàticament opina que darrere de qualsevol discrepància o moviment hi ha grups polítics instrumentalitzant ciutadans o col·lectius. No trobarem en el conjunt de la seva gestió ni un sol “mea culpa”, ni una assumpció d’errors, ni un gest de proximitat autèntica, de preocupació per la opinió dels demés que discrepen d’ell. Això li deu semblar un gest de debilitat inadmissible. Però és exactament tot el contrari. Fa falta molta confiança i seguretat per a rectificar.

Els ciutadans s’han expressat de forma contundent sobre mols aspectes. I no han obtingut resposta en molts casos o han estat menystinguts com si tot fos cosa de quatre polítics sense escrúpols que volen treure-li allò que li pertany.

Quan aquest estiu es van sentir crítiques pel desastre en que es va convertir el centre, quan van parlar ciutadans i comerciants de com no hi havia hagut previsió ni una bona gestió de les obres, l’Alcalde, el seu germà i més d’un regidor no van parar de reduir-ho tot al terreny del combat polític. És com si tinguessin una mena de miopia que no veiessin més enllà del debat entre partits. Com si fos impossible que els veïns, per sí sols, moguessin una queixa.

O el debat sobre la Gran Via. Que gairebé tothom està d’acord en que s’ha de trobar una solució per a aquest eix tant important de la nostra ciutat. Però també que hi ha un ampli consens en que els semàfors i el tercer carril no eren, per sí mateixos, la solució. 8.500 ciutadans es van afegir a un grup del facebook per a dir-ho alt i clar. Quina va ser la resposta? Doncs crear un grup alternatiu també dins d’aquesta xarxa al que van inscriure amics i familiars del regidor responsable de la cosa. I com no n’hi havia prou van començar a adherir-se partits socialistes de la resta d’Espanya i altres noms que formaven part de la llista de contactes d’aquests. Una sortida tant ridícula com infantil, com tantes respostes de les que surten de l’àrea a la que pertany el germà de l’Alcalde.

Tornant al que dèiem al principi, Manuel Bustos té tant clar que el futur es pinta difícil que fa temps que adverteix del “govern de perdedors”. Una de les frases que creu que han fet fortuna i el que provoquen realment és que quedi en evidència el govern de Montilla.

A què anomena així? Doncs imagino que a qualsevol combinació on ell no en sigui l’Alcalde. Bustos, de fet, ha dit en varies ocasions que s’hauria de canviar la llei electoral per a que el màxim responsable de l’Ajuntament fos per elecció directa dels ciutadans. Està tan convençut del seu carisma i lideratge que creu que si la llei es fes a la seva mida ell guanyaria de sobres. I el que tem és que, encara que ell guanyi, si és incapaç de garantir-se prou vots per a la seva investidura hagi de veure cóm un (o una) altre agafa el bastó. Abans li trenca al cap.

Hi ha qui diu que aquestes formes de Bustos són homologables a les maneres de gent com Hugo Chávez. Aquests estils personalistes que mantenen líders que han legitimat les urnes però que tenen maneres dictatorials. Que fan declaracions a les que permanentment pixen fora de test, els agrada ser tot el dia als mitjans que controlen i persegueixen els que li són crítics. Lideren formacions molt disciplinades a les que el principi d’autoritat és indiscutible i que gestionen sempre envoltats de la seva família. I que si poguessin, canviarien les regles del joc.

Això darrer, sobre tot, Bustos ho ha reconegut moltes vegades. Que si fos per ell es canviaria la llei electoral; que creu més en un sistema presidencialista i que quan es sumen els electors d’altres formacions per a fer un pacte de govern és una estafa que se li fa al ciutadà.

En aquells casos Manuel fa exhibició d’una gran falta de memòria. Oblida que els seus primers governs van ser precisament això, la suma de formacions diverses. A l’anterior legislatura, a més, sense necessitar-ho ja que havia assolit la majoria absoluta. Però els tenia dins de casa i s’estalviava conflictes i queixes.

Ningú no dubta que ho tornaria a fer ara i tantes vegades com fos necessari. I que seria capaç de pactar amb qui calgués mentre això suposés que es quedava enganxat a la cadira. Però les sumes se li estan posant difícils. I les aproximacions amb la oposició no es veuen per enlloc. Bustos, que sap que amb ICV-EUiA és impossible en aquests moments, és partidari d’anar moderant la temperatura amb la gent de CiU. Es tractaria d’anar reconduint el clima d’aquí a les eleccions amb l’únic grup que, creu, podria acabar acceptant l’aproximació.

D’aquesta forma Bustos ha transigit amb el retorn de la pràctica totalitat de les competències que havien estat retirades del Ple municipal (era una petició reiterada dels convergents), va decidir retirar l’increment previst de taxes per als nous pressupostos (un altra petició de CiU) i ha centrat la seva estratègia en no tenir confrontació amb els nacionalistes i centrar les seves crítiques només amb al grup d’Iniciativa i Esquerra Unida. D’aquesta forma volen indicar als possibles votants socialistes que podrien decantar-se cap a la coalició d’esquerres, però que mai no votarien als nacionalistes, que aquests primers no són una formació seriosa i, per tant, que els tornin a votar a ells com a mal menor.

També és evident que la regidora Montserrat Capdevila que no se’n ha estat de menystenir els convergents fins i tot al Facebook (“aquí, escoltant els laments del Carles Rossinyol” va publicar quan aquest intervenia al Ple) ja no ataca a CiU, que era la seva especialitat. I, finalment, també s’evidencia que Bustos ha començat a fer distincions entre l’oposició. Durant tota la legislatura tenia la estratègia de menystenir-los referint-se a ells com si fossin sempre un bloc igual. Els atacs no eren mai als grups en concret sinó sempre a “l’oposició” en bloc. Al temps que feia això s’anava aprofitant de les diferents polítiques que tenien tots ells. Avui que aquest escenari ja ha canviat i que els grups han entès que no és una qüestió de política sinó que el que està en joc a Sabadell és la salut democràtica, les coses són molt diferents.

Avui ens parlen d’una enquesta que dóna els resultats als que ens hem referit al principi. Sabem el que ja intuíem, que Bustos no ho té fàcil per a repetir. Però la resta de grups no es poden adormir ni fer un pas enrere. Ara són molts els fronts oberts que aquest té i alguns cops sembla que no tots els grups estiguin tenint la mateixa exigència en demanar que el govern respongui els incendis que li cremen cada vegada més. I no voldríem creure que la raó és que hi ha un grup que, sobre tots els demés, ha posat sobre la taula aquests problemes i, per tant, “ja s’ho farà“. És una qüestió de tots i cal que tots remin en la mateixa direcció. Amb la mateixa exigència de transparència. I buscant la cohesió entre totes les forces polítiques que no han entrat en el joc de l’Alcalde.

Hi haurà un dia després en el que ells mateixos hauran de tornar a col·laborar per a arreglar el que el pas del cicló Bustos haurà deixat a la ciutat. I no serà fàcil. S’haurà de mirar tots i cadascun dels contractes que s’han fet, totes i cadascuna de les subvencions que han rebut les entitats i perquè aquestes sí i aquelles no. S’haurà de refer tot allò que encara sigui possible d’aquest urbanisme mastodòntic que l’ha caracteritzat, revisar la seva política amb els mitjans de comunicació i veure què passa amb tots i cadascun dels Comissionats i càrrecs de confiança que ha tingut, analitzant quina feina han fet i per a quí. Molta activitat que necessitarà molt de temps per a obrir les finestres i aixecar les catifes. Tenim confiança en la gent que, previsiblement, tindrà l’encàrrec de fer-ho. Avui això és el més important de tot.

L’Entesa per Sabadell va celebrar fa uns dies la seva Assamblea reivindicant el seu projecte i discurs. Però no va descartar, segons només va recollir El Punt, “estudiar més endavant la possibilitat de forjar un projecte ampli i transversal d’esquerres” però que aquest debat no es plantejarà fins la primavera. Sempre hem pensat que el de menys és la forma i si ha de ser a través d’una gran coalició o integrant-se els uns amb els altres o com sigui, però que seria molt bo un únic gran projecte d’esquerres de veritat. Però avui, en realitat, el més important és que funcioni com creiem que està funcionant el gran projecte de la honestedat. Dels partits que no comparteixen les formes i maneres de Bustos i que això comprèn des de CiU a ICV-EUiA passant per l’Entesa i ERC. On Bustos veu la suma de perdedors per a nosaltres és la suma de la honestedat i la decència encara que sigui des de principis molts diferents. Però ja és sabut que veiem les coses de forma diferent.

Afortunadament.

Com ja sabreu, el proper 26 de novembre seran les eleccions al
Consell Escolar del Centre. Tres representants de les famílies eixen
enguany del Consell, i hem de triar altres tres per substituir·los.
Animeu·vos a presentar candidatures (individuals o en bloc)!!!!.
Al Consell es decideixen coses importants per al funcionament i per al
futur del centre i per tant dels alumnes, així que es una bona manera
de compromís, i de saber ben bé que passa al cole.
La normativa sobre el procés electoral, publicada per la Conselleria aquest estiu, la podeu consultar al següent arxiu:

resolució eleccions consell escolar

I les funcions del Consell Escolar les podeu consultar a la LOE, a aquests enllaços:

LOE valencià

LOE castellà

Es presenten quatre candidats membres de l’AMPA, algún d’ells també membres de la seva junta directiva. Òbviament, des del bloc de l’ampa us animem a votar als nostres candidats. En qualsevol cas, les llistes son obertes i qualsevol mare/pare membre o no de l’ampa té tot el dret a presentar·se, i aixó enriquiria el debat; per aixó us animem també a participar comentant el missatge o simplement fent campanya ací al bloc o a la llista de distribució.

Els candidats de l’AMPA, per rigurós ordre alfabètic del cognom:

Silvia Llorca. Mare d’Alba Moncho, de 4 anys

Pilar Luna. Mare de Mar Luna, de 3º primària

Abel Martínez. Pare de Manel Martínez, de 5 anys.

Mª José Torres. Mare de Guillem i Marc Alvarez, de 1º de primària.

Elisabeth Sjodahl. Mare d’Ana Sebastián, de 5 anys.

Voteu·mos!!!!!!

Salut i bones eleccions, Abel.

El 25 d’Octubre es van complir 30 anys de la creació de l’Estatut de Sau l’any 1979. Algú se n’ha adonat? Algú n’ha parlat?
Com parlar-ne si estem esperant que la seva reforma sigui guillotinada per un tribunal constitucional sense cap mena de credibilitat. L’Estatut del 79 era un Estatut ple d’emoció i esperança, un estatut que ens acostava més cap a l’autogovern que la Catalunya postfranquista necessitava per sortir del forat negre on s’havia ficat. Els seus constituents van ser els que van aconsellar ara farà 3 anys a Pasqual Maragall per la reforma de l’Estatut. Un d’ells, Alavedra, és ara tancat a la presó. Un tema que prefereixo no tractar ja que Alavedra és un conegut de la meva família, i la noticia dels seus actes ha estat un fort xoc i una gran decepció.
Així doncs, no volem recordar aquell Estatut d’una època on tot era coratge, valentia, i mirar endavant? Ara mirem endarrere, els polítics es retreuen els actes que han fet o no al passat i ningú mira aquesta Catalunya, que perdonin senyors del PSC no sap on va per molt que vostès ho diguin. Ara Catalunya tot és corrupció, i rèpliques entre catalans. Durant la Transició a Catalunya hi havia un desplegament de partits molt important, tots amb un objectiu en comú, la democràcia. Tot anaven a una, amb petites rèpliques entre ells normals entre ideologies diferents. Però ara ja no tenim ni democràcia.

Cal doncs, una regeneració del sistema. El sistema democràtic actual es va formar durant la Transició de forma que els partits polítics, vinents tots de la clandestinitat i molt atacats durant el franquisme, prenguessin força i importància dins de la ciutadania i la societat. Ara no necessitem enfortir cap partit, necessitem enfortir un sistema que s’està quedant estancat, tal i com diu la senyora Nebrera d’una manera poc elegant. Ara necessitem crear transparència, per tant democràcia, però una democràcia moderna, que se centri en fer política i no per enfortir ningú.
Ara m’arriscaré dient que potser els partits polítics que van prendre importància durant la Transició s’haurien de dissoldre. Convergència Democràtica de Catalunya, ja va fer la seva funció durant la Transició, una feina impecable, amb l’ajuda és clar de tot un moviment centrista que hi havia a Catalunya, molt ben explica’t en un dossier de Joan B. Culla, anomena’t “L’evolució de l’espai centrista a Catalunya (1976-1982)” format entre d’altres per l’Esquerra Democràtica de Catalunya. Ara Convergència té el monopoli del catalanisme, diguin que no molta gent, segueix essent la força catalanista principal del país. Convergència però s’ha quedat estancada al sistema democràtic de la Transició i canviant aquest sistema quedaria mal parada. Ja no queda ningú a Convergència amb el discurs de la Transició, el defensen quatre gats perquè a vegades abandonar els orígens és complicat, però són quatre gats que tenen un pes molt significatiu dins el partit i per tant marquen la direcció de moltes decisions. El que està clar és que Convergència ja no és el partit que era, ha canviat com ho ha fet Catalunya, però no ha escollit el camí correcte. Segueix defensant coses que s’han defensat durant massa temps i que ara han perdut tot el sentit. Us parlaré més a fons de la meva opinió sobre Convergència en un altre post més endavant.
Per millorar el sistema aquests grans partits que tenen el monopoli ideològic haurien de dissoldre’s. Necessitem renovació, i per renovar el sistema primer s’han de renovar els partits. Sembla que en aquestes noves eleccions s’hi presentaran forces candidatures noves que esperem que aportin una mica de corrent d’aire a aquest sistema i recuperem les ideologies, que mica en mica s’estan perdent i diluint en aquest sistema. Ja sigui Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Unión Progreso y Democrácia o la Nebrera. Veurem doncs, si aquestes noves eleccions que comencen ara a poc a poc amb les campanyes electorals marcades per el cas Pretòria i Millet, donaran a Catalunya aquesta empenta que necessita per deixar de ser aquesta nostres pobra, bruta, trista i dissortada pàtria de que ens parlava el gran Espriu.

Nunca me cansaré de recordar esa anécdota.

Unos individuos piden reunirse con el Alcalde de Sabadell para abordar un importante asunto. El alcalde, Toni Farrés, accede a recibirles en su despacho. Y una vez se encuentran en su presencia abren un maletín repleto de dinero. El mismo maletín que acabó de inmediato en los juzgados con esas personas denunciadas.

Ese es exactamente el ejemplo de lo que representa no ser “igual que los demás”. Supongo que a cosas como estas se refería ayer el President Montilla. Pero esas cosas no suceden siempre igual.

El PSC no ha movido ni una pestaña cuando se ha sabido que Manuel Bustos no tuvo reparos en adjudicar obras de organismos que presidía a empresas propiedad de socios de tu tío, el constructor Melquíades Garrido, tal y como publicó el diario El País. Nadie en la calle Nicaragua de Barcelona ha movido una ceja cuando un juez dice que el ayuntamiento de Bustos se dedicó a hacer contrataciones “a dedo”. No lo decía una plataforma cualquiera o unos vecinos cabreados. Lo dijo el juez en una sentencia y hubo que correr para arreglar esos problemas como fuera. Y aún hoy no se ha explicado de qué forma se ha arreglado el asunto.

Se hacen los sordos cuando una fiscal abre diligencias previas ante el asunto del Complex de Sant Oleguer, un tema en el que nadie (ni el PSC) duda de la existencia de graves irregularidades en los expedientes relacionados con esa promoción. Sin entrar ahora, todavía, en lo dicho sobre intereses inmobiliarios y que nos imaginamos que pronto conoceremos con detalle.

Tampoco han cambiado el gesto ni pedido explicaciones sobre la situación de la Fundación Benéfica Privada Barnola-Vallribera que cuenta con un importante patrimonio en propiedades valoradas en astronómicas cifras y que dada la implicación tanto de un cargo del partido en Sabadell como de responsables del gobierno municipal tendría que tener una exquisita transparencia para que se comprendiera como funciona algo que hoy tiene muy poca explicación.

No.

El PSC se ha manifestado recientemente a través de su secretario de organización dando apoyo a la gestión de su partido en el Vallès. Tomamos nota. Es importante hacerlo para que no lo olvidemos.

Como no lo debe olvidar hoy el colectivo de ciudadanos de Santa Coloma que denunció a su gobierno municipal y vieron como la fiscalía iba archivando hasta dos veces sus denuncias. De la última vez no ha pasado ni siquiera un mes. El pasado 29 de septiembre el PSC de Santa Coloma se felicitaba por la decisión de la fiscalía. Una alegría que le ha durado poco tiempo. Pero nadie en Nicaragua pareció mover un solo músculo de la cara.

Ayer Manuela de Madre de quien nos preguntábamos por qué no había hablado aún, finalmente, se decidió a hacerlo. Con un hilo de voz compareció ante los periodistas para defender la presunción de inocencia de los detenidos. Por supuesto, señora de Madre, por supuesto. No nos gusta nada verla a usted en esta situación pero menos nos gusta todo lo que está sucediendo y la aparente tranquilidad que mantiene el partido con estos casos.

Ayer visité Santa Coloma para encontrarme con un viejo amigo que ha pasado muchos años en el entorno municipal. Puedo garantizar que en ningún momento me habló de sorpresa ni nada parecido. Si tuviera que definir la sensación que tienen muchos socialistas de esa población se ajusta más la palabra “resignación”. Y también me reconoce que no son los únicos preocupados. Líderes de otras formaciones con presencia municipal se han puesto en contacto con sus partidos para examinar la situación. Me contaban que uno de los políticos más respetados de nuestro país efectuaba varias llamadas el martes por la noche pidiendo a su gente que le dijeran la verdad y le juraran que ellos no tenían nada que ver con todo el asunto. Y estos le tranquilizaron. Pero me aseguraba esta persona que existe un notable malestar entre los alcaldes con Manuel Bustos.

En un momento en el que se está atacando el crédito de los representantes municipales el President de la Federació de Municipis está dedicado a otras actividades. Por ejemplo en uno de esos actos vacíos que tanto le gustan como la celebración de los diez años de la regidoría de Igualtat Home-Dona que se celebró con un acto en Fira Sabadell en el que hubo invitados y discursos. Pareciera que si algo no toca en este momento son celebraciones ni actos que cuesten dinero. No les entra en la cabeza la palabra austeridad. No forma parte de su vocabulario. Todos los días tienen actos, promociones y humo para todo el mundo y así vamos pasando el tiempo.

Pero no me desvío. La responsabilidad de Bustos en ese organismo habría exigido que hubiese hecho declaraciones sobre este tema. Para respaldar a los alcaldes. Para decir que no todos son iguales. Pues nada. Ni una palabra. Parece que únicamente es presidente de la FMC para pedir más dinero y para exigir una nueva financiación municipal. Como el alumno que se ha aprendido una única lección y la repite en clase de matemáticas, lengua o física. Da lo mismo. Quizás tenía miedo Manuel Bustos de que en esa comparecencia ante los medios alguien hiciera preguntas.

Yo, por lo menos, sí tendría muchas que hacer.

Dado que hablamos de su representación de ese organismo, me gustaría preguntarle por el robo de tres ordenadores hace dos años en la sede de la Federació. ¿No resulta chocante? Unos ladrones deciden, entre todos los edificios de Barcelona, entrar en uno en el que se encuentra una institución que, probablemente, iba a tener cámaras y sofisticados sistemas de seguridad. Pues entran allí. Y de todo lo que hay quieren llevarse 3 ordenadores portátiles. Que también es gracioso que sus dueños no hayan entendido el concepto “portátil” que significa que se pueden “portar”.

¡Pues anda que no se disparó la imaginación de muchísimos ciudadanos que, habiendo visto tantas películas de espías, creyeron percibir algo raro en eso! Supongo que alimentado por las notícias que aparecían precisamente en esos meses de las relaciones de Bustos con las empresas de construcción de socios de su tío y la misma presencia de este en un organismo público como VIMUSA! Ahora que lo pienso, también sería mala suerte que se los llevaran y hubiera en ellos información sobre el tema que Manolo tuviera guardada como recuerdo. Y es que esos ordenadores no se podían ni vender ni destruir dado que están inventariados al pertenecer a la institución. Pero una vez robados, como dicen los castizos “échale un galgo”. Y nunca más aparecieron.

Pero vuelvo al principio.

Manuel Bustos ha dejado pasar una ocasión muy importante para hablar a toda la ciudadanía y decirles con claridad y voz rotunda que condena lo sucedido, si es cierto, y que defiende a todos los alcaldes limpios, honrados y honestos. No ha estado a la altura pero tampoco lo esperaba nadie, en realidad.

He regresado de Santa Coloma para escuchar, una vez llegado a Sabadell, rumores que me han tranquilizado.

Según me cuentan personas de ese entorno, al menos dos formaciones políticas locales están trabajando sobre asuntos municipales que hace tiempo que investigan y quieren denunciar. Y no puedo negar que eso que a Manuel Bustos y todos los suyos les tiene desquiciados a mí me parece extraordinario. Después de tantos años en los que la oposición al gobierno municipal había sido casi anulada incluyéndolos en el pacto de gestión (salvo en el caso de la Entesa) hoy creo que podemos confiar en buena parte de las personas que trabajan la oposición municipal. Y hablo exclusivamente de las intenciones. De la honestidad en sus planteamientos, sean estos más o menos acertados.

Hay que recalcar que mientras la mayoría de miembros del grupo socialista se dedican profesionalmente a sus labores en la plaça Sant Roc con altísimas retribuciones, muchos ciudadanos desconocen que el resto de regidores tienen sus trabajos para vivir y restan tiempo a su vida, a su familia y sus actividades para dedicarse a las labores de controlar al gobierno. En algunos casos haciendo enormes esfuerzos para compatibilizarlo todo. Desde luego que nadie está ahí por obligación, pero no por eso me parece menos destacable que se de esa situación.

Existe en el ambiente un convencimiento de que se avecinan tiempos duros, difíciles para Manuel Bustos y que puede que pronto alguien (o varios) le pongan un espejo ante el rostro y tendrá que decir lo que ve en él. Como deberán hacerlo también muchos de los que callaron cuando tenían que haber dejado oír su voz alta y clara. Pero como diría alguien que él conoce bien “no es nada personal, solo es política”.

President Montilla,

La seva afirmació recollida avui per tota la premsa ens fa pensar molt.

És rotunda i no es pot discutir. “No tots som iguals”.

El problema és determinar a quí sí que ens assemblem. I en això les coses ja són més discutibles.

Per exemple.

Vostè no és igual a Pasqual Maragall. No crec que s’ofengui si li dic una obvietat com aquesta, i és que ni té el seu carisma ni el seu crèdit. Ni concita tampoc les mateixes simpatíes que l’imprevisible i carismàtic President. A qui van fer fora del partit a cops de colze els que el manen avui, per cert.

Maragall i la seva gestió impecable dels Jocs de Barcelona 92, per exemple, no són iguals a la dels gestors de la Expo ’92. Va ser, concretament, una operació dirigida pel jutge Garzón sobre blanqueig de capitals relacionada amb operacions urbanístiques de la Expo que va originar el cas BBVA Privanza i d’uns serrells d’aquest cas n’ha sortit ara el de Santa Coloma. A veure si n’hi ha més de serrells i en surten altres de casos, veritat?

Ningú del PSC és, avui, igual a d’altres socialistes. Com Antoni Asunción que va dimitir com a Ministre de l’Interior quan va desaparèixer Luis Roldán, tot i fer només unes setmanes que havía jurat el càrrec i tenir més aviat poca responsabilitat en això. Ni Julián García Valverde que va dimitir de Ministro de Sanidad y Consumo per les acusacions d’estar involucrat en un escàndol d’especulació immobiliària en la venda d’uns terrenys per a la construcció de l’AVE quan era president de RENFE tot i que l’Audiència Nacional el va acabar absolent. Ni Josep Borrell que, tot i ser el candidat del PSOE escollit en unes primàries, va presentar la dimissió per un escàndol de frau fiscal protagonitzat per dos antics col.laboradors seus quan era secretari d’Estat d’Hisenda. Mira si aquí la responsabilitat l’agafava de lluny però, tot i així, va dimitir. Tots ells van còrrer a deixar el seu càrrec per convicció moral. És que eren altres temps?

Ningú s’assembla a ningú i tots tenim un perfil propi i una manera diferent d’encarar les coses.

Quí podia imaginar-se que a hores d’ara Manuela de Madre, probablement la persona que més hauriem volgut sentir avui per ser la vice-presidenta del PSC però particularment per ser l’ex-alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, l’esposa d’Antoni Fogué, regidor de l’Ajuntament de Santa Coloma, President de la Diputació de Barcelona i persona que coneix com ningú l’Alcalde de Santa Coloma a qui tenía també dins la Diputació com a Vicepresident, doncs encara no hagi dit ni una paraula. On és aquesta senyora i perquè no parla?

No ho fa perquè ella no és com José Zaragoza. I aquest no deixa de fer declaracions ja que és la seva funció dins d’aquest partit. Com a Secretari d’Organització del PSC ell coneix perfectament Bartomeu Muñoz. Però, el coneix bé? Mira que els de Sabadell sabem que darrerament Zaragoza no està massa posat a les coses. Que va venir per aquí fa uns díes i va dir diverses inexactituts tot concedint unes declaracions a un diari.

A més, quan la periodista li va preguntar “Com es veu el PSC del Vallès Sud des de Nicaragua?” el secretari d’organització del PSC va respondre “Donem suport totalment a les polítiques que s’estan fent a Sabadell i a Cerdanyola (…) hem guanyat les eleccions en els dos municipis, comptem amb la confiança contínua dels ciutadans i hem de respondre a aquesta confiança. Amb sensatesa i propostes constructives, amb voluntat de futur, no amb voluntat de passat”.

Volem recordar-li aquestes paraules al senyor Zaragoza. Volem que les tingui avui ben presents.

Jo no sé què pensaría ell quan un col.lectiu de ciutadans de Santa Coloma anomenat “Gent de Gramanet” va portar davant del Fiscal de Delictes Urbanístics uns assumptes que, després d’obrir les diligències relatives a l’edifici de Can Pedragosa, va decidir arxivar-les. Només han passat tres setmanes d’aquest fet. Què en deu pensar avui aquest fiscal? Què en pensa José Zaragoza, José Montilla, Manuela de Madre, Miquel Iceta?

Bartomeu Muñoz no era un alcalde de tercera divisió. Ni una persona que no tingués influència a la seu central del partit. Fins i tot no poden negar aquests dirigents que era, a més, un amic personal d’alguns d’ells. O és que no va marxar amb un dels dirigents del PSC esmentats aquí i la seva parella de viatge d’esbarjo fa uns mesos? De què parlaven aquells díes junts mentre esmorzaven?

No, tots no són iguals.

Tampoc a Sabadell ho són.

No tots s’escandalitzen del mateix ni tenen la mateixa reacció davant dels escàndols. A la nostra ciutat, per només posar un exemple, vam sentir fa molt pocs díes el Tinent d’Alcalde  Lluís Monge. Va dir, en referència a l’assumpte del Complex de Sant Oleguer, que “l’oposició es queda sense arguments sobre els pisos tutelats i es centren en fets anecdòtics”. Un clar exemple de que no tots som iguals. Quina raó que té, president Montilla.

Si vostès (el propi PSC) van admetre que hi han trobat “errors administratius greus”, si l’Entesa hi veu “irregularitats de procediment” i en demana responsabilitats, si CiU denuncia la “indefensió” dels ciutadans en l’adjudicació de pisos d’aquest Complex i arriba a dir que “qualsevol ciutadà podria impugnar totes les adjudicacions”, si ICV-EuiA ha arribat a denunciar que tot aquest tema és una estafa i que hi ha “interessos immobiliaris” que s’hi amaguen… què li sembla anecdòtic, senyor Monge?

Com tots no som iguals, està clar que allò que als demés ens pot semblar suficient per a exigir la dimissió dels responsables per a vostè és una “anècdota”. Està clara la seva visió de les coses. Què lluny està de la nostra! És cert, sí, no som iguals.

En aquest bloc hem anat recopilant els darrers mesos una gran quantitat d’assumptes que no poden assumir-se des d’una normalitat democràtica; que no podem ni entendre ni compartir les actituts que són presents avui al govern de l’Ajuntament de Sabadell. Però en particular fa temps que ja no mirem cap a la plaça Sant Roc. Mirem cap al carrer Nicaragua de Barcelona. Observem amb atenció l’actitut comprensiva i de recolzament que mantenen els responsables del PSC. Quí sap si  aviat tornarem a sentir paraules similars a les que han hagut de pronunciar avui José Zaragoza i José Montilla, però referint-se a un altre municipi, com li preguntava avui Josep Cuní a TV3.

Hi ha polítics que no van estar atents (imaginem) davant del que passava a Santa Coloma. Però ens alegra saber que n’hi ha que sí ho estan davant del que passa a Sabadell i el que aquí s’explica. Potser té raó que no tots iguals, senyor Montilla. Davant la seva passivitat i la del seu partit el President Nacional d’un altra formació política ens ha fet saber que pren bona nota del que aquí estem dient. I tant ell com el seu grup a Sabadell ens tenen a la seva disposició per a mirar de facilitar-los, si cal, la informació de que disposem.

Els casos que s’han denunciat hauríen d’haver estat mereixedors, com a mínim, d’un cert seguiment per part dels líders del PSC. No ho han fet i, a més, van venir aquí a recolzar els socialistes locals.

Ho tenim present, per si arriben altres declaracions.

]]> http://eltavec.wordpress.com/2009/10/26/tants-vots-tants-diputats/ Mon, 26 Oct 2009 13:54:00 +0000 eltabac http://eltavec.wordpress.com/2009/10/26/tants-vots-tants-diputats/

Ara que sembla imposar-se el discurs (que no la pràctica) de l’austeritat, crec que seria bon moment per a replantejar la necessitat de tants “xupòpteros” al parlament si la meitat de la població s’absté de votar-los…

La meva proposta seria quantificar els vots que representen un diputat (diputats/votants potencials amb les quotes de població i regió que es convingui per consens) i a partir d’aquí, tants vots; tants diputats.

Això implicaria 3 beneficis directes per a la democràcia i la societat:

1. Reducció de les nòmines i despeses per diputat/des que no són poques; salari, dietes, viatges, seguretat, equip de treball…

2. Reducció dels ingressos al seu partit polític pel percentatge de vot rebut que s’ha extrapolat a la totalitat i que deixa els partits polítics sense representació parlamentària sense la possibilitat d’accedir a aquest finançament i la quota de visibilitat als mitjans de comunicació. Això reduiria les diferències entre uns partits i altres i permetria l’accés al parlament a opcions amb menys suport econòmic (que no vol dir menys suport social)

3. La claredat del repartiment numèric de vots i diputats/des que permetria també als partits polítics quantificar les seves possibilitats d’arribar a tenir un escó i representació al parlament dins d’un possible grup mixte. S’acabaria amb els beneficis pels partits grans i seria per tant un sistema molt més just.

Jo crec que veure la representació REAL de l’opinió dels electors a l’hemicicle ens faria prendre consciència de a quin punt ha arribat la mediocritat de la classe política que només atreu a les urnes la meitat de la població i la majoria d’aquesta per votar els dolents amb por a que els manin els pitjors.

Plantegem-nos-ho!

[ eng. The new lie in Puigcercós! ] [ esp. La nueva mentira de Puigcercós! ] [ fr. Le nouveau mensonge dans Puigcercós! ] [ deu. Die neuen liegen in Puigcercós! ] [ it. La nuova menzogna in Puigcercós! ] [ ch. 在Puigcercós新的谎言！ ] [ rus. Новые лежат в Puigcercós! ] [ ar. كذبة جديدة في Puigcercós! ]

Consell Nacional d'Esquerra?

Ahir es va ratificar, a la búlgara, el nomenament d’en Joan Puigcercós (àlies Putxinel·li Gros) com a candidat d’Esquerra (abans ERC) a la presidència de la Generalitat de Catalunya. I per celebrar el nomenament, avui han pujat fins al cim del Puigmal -la muntanya més alta del Ripollés-, ell, la família, i uns quants “amics”. Desconec si en la travessa muntanya amunt han aprofitat per pensar amb nous informes, però segur que els magnífics paratges els n’hauran donat alguna que altra idea.

Monti i Putxi, practictant l'independentisme de saló

Al fer el cim, el candidat ha proclamat el que serà el seu logo de campanya: “El dret a decidir”. Segons informa el confidencial El debat, també ha afirmat que ‘Tothom pot fer el Puigmal si s’ho proposa. Aquest país pot ser independent si ens ho proposem’. Tot molt bonic, i més si tenim en compte que en Puigcercós va ser l’autor material i intel·lectual dels dos tripartits. Si no tinguèssim en compte cap de les malvestats què aquest senyor ha estimulat, quan no promogut, podríem arribar a pensar que Esquerra no té intenció de fer un nou tripartit. I creure’ns que la possibilitat d’un pacte polític en clau nacional és possible i viable. Val la pena creure’l? Jo només he hagut d’escoltar l’informatiu de RAC-1 de les 9 de la nit, per adonar-me que aquest patètic mag de l’independentisme de saló ens vol tornar a enredar. Per què? Doncs per què en les declaracions que he escoltat, al final la frase ha canviat completament. Ha dit textualment:  “Tothom pot fer el Puigmal, però ningú ha de quedar-se enrera”

T'ho dono tot, però no em siguis lerrouxista!

Ja hi som. Ja tornem a ser al mateix lloc que fa 6 anys. Quan els militants d’Esquerra havien de donar suport al primer tripartit (molts dels quals ara estan a Reagrupament), no sabien prou com justificar-ho, i se’ls va òcorrer parlar de la “concòrdia civil”. Sabeu què volien dir? Que pactant amb el PSC evitaven que aquest partit es convertís al lerrouxisme, si tornaven a quedar-se sense poder queixalar la única institució que se’ls escapava. És curiós que al cap de 6 anys, i per la porta del darrera, el gran farsant torni a usar el mateix argument. Com que no tothom voldrà pujar al Puigmal, millor no fer aventurismes inútils, i esperar temps millors. Que n’ets de burro, nano!

Putxi, ell t'ho explicarà.

Noi, amb aquests pensaments no arribaràs massa més lluny que a dirigir una organització  de pòtols, destinada a ser escorxada electoralment a la mínima que els ciutadans puguin votar. Per si no te n’havies assabentat encara, algú t’hauria de dir que cap procés d’alliberament ha estat fàcil, ni molt menys unànime. Per això existeixen els referèndums, i les majories. I per celebrar un referèndum només et cal tenir una majoria suficient al Parlament. No cal que els teus amics espanyols estiguin “por la labor”, sinó que els nacionalistes siguem majoria. Cal una majoria simple. 50 més 1, per si no ho havies entès.

La propera, a l'Everest. I no tornis!

Si ni pujant al Puigmal ets capaç de treure’t la síndrome d’Estocolm respecte al PSOE-C, anem ben servits. I per cert, si el Dret a Decidir serà tant important la propera legislatura, com justifiques que durant el proper any no ho sigui? Pugicercós, si t’has permes durant més d’un quinqueni vendre’t el dret de Catalunya a ser lliure, perquè ens hauríem de creure que d’aquí un any seràs un patriota com cal? El proper cop, Puigcercós, intentar escalar l’Everest, i de passada, intenta alliberar el Tibet. Els tibetans ho lamentaran. Nosaltres també, però estarem més a prop de la llibertat perquè quanta menys Esquerra hi hagi, més llibertat nacional hi haurà. Els fets ho demostren. Els fets, no les paraules. Te’n recordes?

El diario de cabecera de los votantes del Partido Popular, EL MUNDO, sacó a la luz ayer los trapos sucios del partido en Sabadell.

El hartazgo de la gestora que gobierna actualmente el PP aquí y que preside el ingeniero técnico sabadellense Ismael Guerrero está detrás de la serie de revelaciones que publica este periódico y que pretende dejar a las claras que lo que están haciendo los concejales Jordi Soriano y Patricia Martínez, presuntamente ambos en nombre del partido de derechas, nada tiene que ver con las intenciones de quienes legítimamente ostentan ahora su representación en la ciudad.

El pasado 22 de septiembre publicamos en este blog un post titulado “El transfuguismo a l’estil Sabadell”. En él dejábamos clara nuestra postura ante la desfachatez política del grupo.

Todo lo que decíamos allí, que a nosotros ya nos parecía de extrema gravedad, queda corto ante las revelaciones que vemos ahora publicadas.

http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2009/09/22/el-transfuguismo-a-lestil-sabadell/

Según asegura el periodista el caos entre el partido y el grupo municipal es absoluto. Si es cierto (ya lo dijimos en varias ocasiones aquí) que Soriano y Martínez no tienen buena relación entre sí, sabemos ahora también que tampoco se entienden ninguno de ellos con los responsables del partido. Es decir, que cada uno campa a sus anchas. Pero es que ahora vemos publicado por primera vez qué razones hubo para bajar al concejal popular de la presidencia del partido el pasado mes de abril.

Dinero.

El saqueo de las cuentas del PP en Sabadell ha provocado, según EL MUNDO, que la retribución de 4.200€ mensuales que percibe el grupo haya desaparecido y se encuentren endeudados. Los nuevos dirigentes locales han tenido que retirar las tarjetas de crédito que, al parecer, disponían ambos regidores y las cuentas han tenido que ser administradas por la sede central del PP en Barcelona.

La fuente de la gestora que cita este diario (y que no revela) no deja espacio a ambigüedades “Soriano es un tránsfuga de facto y ni la gestora ni la militancia le aceptan” “Estamos convencidos de que ha suscrito un acuerdo personal con el alcalde que desconocemos”. Claro. Y toda la ciudad está convencida de lo mismo. Todos piensan que Manuel Bustos ejerce un poder de seducción muy concreto sobre Jordi Soriano y que probablemente acabará saliendo a la luz algún día, como tantas cosas de las que este equipo de gobierno está llevando a cabo y que huelen mal, muy mal.

La portavoz de ICV-EUiA Carme García no parece mujer amiga de morderse la lengua. En declaraciones a este diario asegura: “dicen que Soriano es un tránsfuga, pero no es ni eso: quien lo es da la cara y se marcha a otro partido”.

También al respecto cabe recordar que hace tan solo unos días, el pasado 8 de este mes, publicábamos en este blog el post siguiente

http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2009/10/08/traidors-politics/

Pero el artículo publicado por EL MUNDO revela algo que no habíamos sabido aún.

El lunes de la semana pasada, un día antes del pleno en el que iba a votarse la constitución de una Comisión de Investigación sobre el Complex de Sant Oleguer, Jordi Soriano se presentó antes los responsables del partido “llorando” para pedir que se le permitiera cambiar el voto.

Conviene que recordemos que estaba previsto que el PP, que había pedido junto a los grupos de la oposición la creación de esa comisión, votaría a favor. Y para facilitar eso el resto de grupos habían accedido a suavizar los términos en que estaba expresada la petición de la misma. Sin embargo se trataba, aparentemente, de una estrategia. Unas horas después el alcalde hizo un gesto diciendo que iba a trasladar a la Fiscalia los expedientes e inmediatamente después Soriano comenzaba a desmarcarse ya, en varias declaraciones, de la constitución de ese órgano de investigación.

Según revela el diario, al final, intervino la dirección del PP en Catalunya diciendo que dadas las circunstancias la abstención era ya la única salida digna. Recordemos que los dos concejales tomaron esa postura en una votación nominal que nos permitió escuchar con nitidez las voces de ellos dos impidiendo que se creara la comisión. El voto decisivo, por cierto, resultó el de la propia María Ramoneda quien, lejos de mantenerse al margen de una votación que valoraba directamente sus presuntas responsabilidades (las que debería ser ella la primera en querer aclarar) votó en contra con lo cual se desestimó que se investigaran las posibles irregularidades políticas que pudiera haber.

El pasado viernes se celebró un segundo Pleno.

En este caso se trataba de plantear el regreso de las competencias que le fueron arrebatadas al principio de la legislatura con los votos de PSC y PP. Ahí pudimos comprobar el absoluto desprecio que, ahora ya abiertamente, mostraron los portavoces de los grupos de la oposición ante la postura de Jordi Soriano.

Carles Rossinyol, el portavoz de CiU no se anduvo por la ramas a la hora de referirse al concejal popular. Le calificó del “mejor Teniente de Alcalde con que cuenta Manuel Bustos”.

No hay que olvidar que Manuel Bustos, en un ejercicio de cinismo político,  negó por enésima vez ese día el pacto que el PP ahora reconoce y lo hizo con el argumento de que este no existe “a pesar de que muchos vivan de la sospecha y del rumor” y se extendió dando gracias a sus amigos de la derecha “por su apoyo en momentos decisivos e importantes”. Las palabras del alcalde podrían estar, al parecer, exigidas por el mismo Soriano quien ante el difícil papel de cambio continuo de opinión que se veía obligado a adoptar, le habría pedido un gesto de apoyo que se tradujo en esta expresión de agradecimiento. Era curioso ver las caras de algunos miembros del grupo socialista que parecían no poder contener el rubor ante el espectáculo que estaban dando ambos. En particular cuando Bustos se refirió a la “responsabilidad” que a su juicio ejercen los populares, a lo que Isidre Soler de l’Entesa per Sabadell le respondió si es que para el alcalde “ser responsable es decir siempre que sí a todo”. Probablemente se trató de un lapsus que tuvo pero pude ver con claridad un concejal socialista asintiendo con la cabeza a las criticas a Soriano en ese momento.

Volviendo al asunto inicial, queda claro lo que hace días que estamos denunciando en este blog. Sabadell es hoy motivo continuo de presencia en los medios de comunicación a nivel nacional por presuntas irregularidades, denuncias y escándalos de todo tipo. Si primero fue EL PAÍS quien tuvo conocimiento de las investigaciones que se estaban llevando a cabo en el asunto del Complex de Sant Oleguer, ahora vemos como el otro gran diario estatal EL MUNDO publica el vergonzoso asunto del PP en Sabadell.

Conozco una periodista de EL PAÍS (y no me refiero a su corresponsal en Sabadell, quede claro) que me explicaba que tras la primera noticia que se publicó sobre el tema de Sant Oleguer la señora Montse Costa y el Teniente de Alcalde Juan Carlos Sánchez se dirigieron a la redacción del diario en la calle Consell de Cent de Barcelona.  Hay quien jura que llevaban bajo el brazo una cesta con dos pollos vivos en señal de ofrenda y que les seguía Paco Martínez Soria, pero para mí que eso ya son maledicencias. Aunque no lo son las risas que provocó en la redacción las pretensiones de los dos líderes locales. Y es que esos sistemas en Sabadell y con los medios de aquí quizás funcionen, pero en Barcelona no están demasiado acostumbrados a este tipo de visitas. Ni a determinados tonos provocadores. Me pregunto si también van a llevar a cabo la misma visita a la sede de EL MUNDO ahora. Si cogen los Ferrocarriles Catalanes que sepan que pueden bajarse en la Plaza Catalunya, que es la parada más cercana aunque la RENFE deja más cerca todavía. Es que también tengo un conocido en esa otra redacción y me muero de ganas de que me narre esta otra visita. Que este es más cachondo aún.

Me vienen a la memoria las palabras que pronunció Manuel Bustos en el Pleno del pasado martes diciendo que él respetaba igual a los medios locales que a los nacionales. Búsquenlas en el acta de la sesión que allí las encontrarán. Claro que sí, Manolo, claro que sí. Les respetas exactamente igual. Pero la diferencia está en que un artículo como el publicado por EL MUNDO jamás habría visto la luz en un medio local de Sabadell. Aquí os gustan más artículos como el que publicó la jefa de informativos de Ràdio Sabadell entrevistando a Soriano al principio de la legislatura y sin dar opción a réplica por parte de los medios de la oposición.

http://www.radiosabadell.fm:80/JSPS/index.jsp?redirectTo=http%3A//www.radiosabadell.fm/JSPS/Director%3Fpage%3Dnews%26id%3D9795%26subPage%3D/Web/Informatius%26category%3DPolitica

El artículo que publicó la periodista y jefa de esa emisora Nuria Brugués (por cierto, otro caso de los tantos que hemos citado aquí de matrimonios en los que ambos perciben sueldo municipal) es un auténtico escándalo periodístico. Un traje a medida para que Soriano salvara la cara tras casi un año de apoyos al PSC. Una entrega total y absoluta. Muy diferente de lo que ahora vemos publicado en el diario nacional.

Sí, está claro que al Alcalde le gusta más que todo quede en el ámbito de Sabadell. En la prensa de Sabadell. En la Fiscalía de Sabadell. En los políticos de Sabadell. Pero algunas veces no puede ser, Alcalde. No puede ser. Cuando la montaña de problemas se va haciendo día a día más y más alta suceden estas cosas. Que cada vez todo está más al descubierto y el aliento se nota más cerca.

Me cuentan que el artículo de EL MUNDO ha sido leído con mucha atención tanto en la sede nacional del PP como del PSC. Y no con agrado, precisamente, en ninguno de los dos casos.

Os sugiero que invitéis de nuevo a José Zaragoza a que os visite y dé una charla en apoyo a los que actualmente gestionan el PSC en Sabadell  y a cuantos estáis en el grupo municipal. El tema da lo mismo. No sé, de ética política, por ejemplo. Iremos gustosos a escucharla.

¡Nos queda tanto que aprender a todos los ciudadanos y vosotros tenéis tanto que enseñar! Y eso es lo que esperamos pronto. Que lo enseñéis todo.

]]> http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/09/puigcercossus-tu-tambe-fill-meu/ Fri, 09 Oct 2009 16:40:20 +0000 Higini http://higiniherrero.wordpress.com/2009/10/09/puigcercossus-tu-tambe-fill-meu/ http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2009/10/07/%c2%bfquienes-son-estos/ Tue, 06 Oct 2009 22:40:39 +0000 sabadellhadecanviar http://sabadellhadecanviar.wordpress.com/2009/10/07/%c2%bfquienes-son-estos/

Cuando les ves a todos juntos allí sentaditos te das cuenta de quienes olvidaron porqué están ahí y quienes no.

Cuando el Alcalde se olvida al comenzar el Pleno de pedir un recuerdo, como todos creíamos que haría, por Alex, el niño que ayer él mismo acompañó en su funeral, te das cuenta de la teatralidad de la política para unos. Tuvo que ser Carles Rossinyol, de CiU (de porc i de senyor se n’ha de venir de mena) quien pidió al final del Pleno que se guardara un minuto de silencio en su memoria.

Pensé que hoy Josep Ayuso pasaría un mal momento.

No parecía fácil su presencia ahí esta noche dada su responsabilidad en el área de deportes y, en particular, tras las lamentables declaraciones que hizo a la prensa y que no quiero ni repetir. Pero no. El Ayuso que he visto en el Pleno es alguien que debe haberse tomado todo el café de Colombia esta tarde. Es lo único que me explicaría ese escribir frenético todo el tiempo (¿quizás su testamento político?), sus risotadas, las bromas con los compañeros y esa felicidad especialmente cuando hablaban los portavoces de la oposición y, más concretamente quizás, cuando lo hacía Carme García. Pero ¿qué clase de individuo es capaz de soltar esas risas tan solo veinticuatro horas después de enterrar al pequeño Alex? ¿Quién es este tío? ¿Y quienes son sus compañeros que fueron incapaces de reprocharle su irresponsable actitud?

¿Recuerda alguien el día que descubrimos quien era Pilar Manjón? ¿Recuerdan esa madre que mirando fijamente a algunos de los miembros de la comisión de investigación del 11M les preguntó “de qué se reían señorías”? Solo alguien con muy baja catadura moral podía mostrar esa felicidad ayer. Lo dijimos un día. Hay entre el grupo de gobierno auténticos impostores políticos. El concejal de deportes del Ayuntamiento de Sabadell, para nosotros, lo es. Con independencia de lo que nos parezca como ser humano.

No quiero ser injusto y debo admitir que en ese grupo también advertí personas cuya actitud contrastaba con el jolgorio reinante entre la mayor parte de los socialistas. Ramón Burgués o Albert Bertrán mostraban un semblante bien distinto. Por el motivo que fuera. Igual que María Ramoneda pero en este caso por razones distintas. O Concha Manzano (Closca Pomera, según un amigo que tiene tendencia a catalanizarlo todo) pero en su caso porque la mujer se durmió recién comenzado el Pleno y no despertó hasta casi el final. Pobre. Madrugará mucho, digo yo.

Lo de las risas no es nuevo. Ya lo contamos un día en este blog y vimos las fotos del portavoz Juan Carlos Sánchez y su amplia sonrisa mientras el Alcalde con cara seria y Ramón Burgués a quien no vemos sonreír demasiado últimamente anunciaban el paso a Fiscalía de la información sobre el Complex de Sant Oleguer. También ese dia nos preguntamos de qué se reía el señor Sánchez. Lo dicho. Aplican la política Pantoja de “dientes, dientes que es lo que les jode”. No nos jode, no. Simplemente les define a ustedes.

El Pleno resultó, como estaba previsto, un trago amargo para el Alcalde que sabía que debía enfrentarse a dos puntos difíciles.

Por una parte el asunto del anexo al convenio sobre el Castell de Can Feu. El Alcalde intentó pasar el mal trago poniéndose a la defensiva. Volvió a explicar por enésima vez lo que sucedió en el Pleno anterior con la autorización para el cambio de voto del PP. Negó todo lo que pudo negar. “No es voluntat de l’alcalde canviar el vot de ningú” expresó muy serio.

No claro que no. Si le creemos todos.

No se trataba de cambiar el voto sino de haber indicado antes y bien lo que tenía que haber votado el PP. Pero por la razón que fuera (aseguran que porque creyó que con una mayoría simple le bastaba y que por tanto, imaginaron equivocadamente que no hacía falta evidenciar tanto su acuerdo con los de derechas) no lo habían pactado todo bien. Pero sólo cuando el Secretario les advierte de la situación (el Alcalde admitió en el Pleno que con el primero que habló tras la votación y cuando comenzó el receso fue con el Secretario) se dirigió al parecer a Soriano y sucedió lo que todos conocemos ya.

Pero no pasa nada.

El Alcalde se quejó amargamente de que se le había faltado al respeto e incluso llegó a intentar tocar la fibra sensible de los presentes (“jo he estat correcte sempre“). Bostezos y miradas al techo. Un guión pactado y un resultado previsto. Ahora a seguir con atención el tema de Can Feu. ¿Qué va a suceder ahora? Será interesante ver como se gestiona eso y en particular, como lo hace quien por la mañana en calidad de Presidente de la Federació de Municipis llora por una financiación suficiente para las corporaciones municipales mientras por la tarde gasta el dinero que sí tiene en lo que para algunos resulta un capricho que no se ha explicado qué finalidad tiene en realidad.

El punto difícil de la tarde, el que hacía referencia al Complex de Sant Oleguer crispó notablemente a un Alcalde que, si bien jamás ha sido un extraordinario orador y ayer incluso acabó leyendo literalmente el discurso sobre este tema, aún estaba más vacilante en esta cuestión.

Aquí ya la fiesta en la bancada socialista estaba desatada.

Creíamos que de un momento a otro entraría Regina Do Santos por la puerta y nubes de confetti inundarían el salón dado que en un punto en el que nadie ha negado que existan presuntas irregularidades (tan solo parece haber diferencias en la gravedad y en el número de ellas) es cuando menos sentido tenía esa fiesta improvisada.

El Alcalde chocó contra una oposición que le daba argumentos claros y contundentes para que se creara la Comisión de Investigación pedida. Cada uno de los portavoces la exigió por las razones evidentes que todo el que tenga un mínimo de sentido común puede comprender.

Habrá que volver sobre la actuación de Jordi Soriano, portavoz del Partido Popular (sí, ya saben, el partido cuyo ex presidente catalán definió como “una mierda” hace pocos días; ellos sabrán lo que se dicen) pero su cinismo sobrepasa lo imaginable. Me quedé con su frase: “No renunciem a la Nostra forma de fer política”. No, claro que no renuncia. Su forma de hacer política debe de ser muy interesante. Por eso nos gustaría saber en qué consiste. Hace tiempo que le pedimos luz y taquígrafos a esa “forma de hacer política”. Ojalá la haya dejado por escrito y firmada para que algún día la podamos estudiar a fondo.

Merece una mención la portavoz de ICV-EUiA que en el Pleno hizo un discurso sólido y bien construido.

Recordó las razones principales de porqué se había llegado hasta ahí y estuvo incisiva cuando fue necesario. En particular cuando agradeció irónicamente que el portavoz socialista, Juan Carlos Sánchez, hubiera reconocido en su intervención que los presuntos delitos de los que se acusa a varias personas son graves. Mirándole fijamente le dijo que le agradecía ese reconocimiento de la gravedad dado que todo lo que ella había dicho sobre este asunto está demostrado.

En su réplica García les dijo con claridad que ellos han tenido más miedo a la Comisión de Investigación que a la Fiscalia. Y que eso obedecía a que mientras esta puede suponer entre 6 y 8 meses de espera una comisión bien llevada podría tener un dictamen en 2 meses.

Pero particularmente brillante estuvo cuando les dijo “després de totes les irregularitats no hi ha hagut cap destitució. Perquè?” Y se respondió “perquè per destituir has de tenir molt clara la teva autoritat. A vegades no podem destituir perquè potser tenim massa coneixement dels fets”.

La algarabía socialista había llegado a tal extremo en este punto que incluso el Alcalde les pidió silencio aunque con una actitud ciertamente “faltona”. Supongo que se le habría olvidado ya lo que dijo en el punto anterior de que él “había sido correcto siempre”. Les mandó callar con un “si us plau, que si no no acabarà, si us plau”.

No me quiero extender más con el Pleno porque tiempo habrá estos próximos días de volver a él.

Resultó una noche complicada, y eso que era previsible, entre otras razones, porque el día ya había dado pistas de que iba a ser difícil.

Por ejemplo, iba tan tranquilo en mi coche a mediodía y me dije “¿porqué no pones esta emisora que pagas a ver qué cosas dicen?”. Estaba a punto de comenzar su informativo del mediodía y pensé que siempre es agradable escuchar una voz que te diga que tu mundo inmediato es bonito y de colores.

Y yo que pongo Ràdio Sabadell que comienza diciendo que en nuestra ciudad el paro no deja de crecer y que se han sumado más de 170 parados en septiembre lo que arroja una cifra de casi 18000 parados. ¡Vaya por Dios! La noticia no es como para andar con bromas (aunque la chica dice que los datos son buenos ¿¿¿??? ) pero me vienen inmediatamente a la cabeza todas aquellas fotografías que se hacía nuestro Alcalde antes del verano con trabajadores aquí y allá presumiendo de los empleos que iban repartiendo con las obras del FEIL. Y como muchos decían ya entonces ¿se hará otra foto cuando estas obras acaben y estas personas vuelvan al paro?. Yo no he visto ninguna, así que no creo que las haya.
Salgo de mis pensamientos cuando la periodista anuncia que voy a escuchar la voz de la responsable de la cosa, la superdiputadayregidora Montserrat Capdevila. Pongo atención a ver qué dice esta mujer y si me ilumina.

Pero el caso es que algo le pasa.

Muy angustiada debe andar porque escucho una voz que me recuerda la de mi tío Jacinto de Valdepeñas. Cazallera y profunda.

Me preocupo por unos instantes hasta que escucho a la diligente periodista, de nuevo, diciendo que “no podem sentir la veu…” ¡Ah! Vale. Que el técnico de sonido estaba distraído (o se les ha colado un trabajador que milita en CiU, vete a saber) y me ha puesto las declaraciones de un individuo que no sé quien es. ¡Qué más da! Lo podría haber dejado, total, seguro que tiene el mismo valor lo que hubiera dicho este que las palabras de la rubia responsable municipal.

Apago la radio. A más escucho la emisora que le pagamos al Alcalde más valoro el silencio.

Y esa lección no solo debería aprenderla yo (que también) sino que estaría muy bien que se la aplicaran unos cuantos.
Como por ejemplo los regidores Joan Manau y Ramón Burgués.

Habría estado muy bien que el domingo, cuando asistieron a la fiesta del CIPO o más tarde en el acto de l’Associació de Sords del Parc Catalunya, se hubieran abstenido de ir diciendo que el Alcalde tenía que excusar su asistencia porque andaba volcado en la atención a los familiares del pequeño Alex, el niño que falleció en el desgraciado accidente ocurrido este fin de semana. No han sido pocos los que entienden que, en la forma como se dijo, había una voluntad de utilizar políticamente este hecho tan lamentable.

No estaba poco enfadada tampoco la gente de ICV-EUiA. Tanta gente de protocolo y tanto personal contratado por el Ayuntamiento para que los actos públicos se hagan como deben y, al final, convierten el funeral del pequeño Alex en un acto institucional con la presencia del Vicepresident de la Generalitat y la Secretària General de l’Esport. Cualquiera diría que se informó de ello al menos a los portavoces de los grupos municipales, ¿no? Pues eso lo diría cualquiera que no sea de aquí. Porque los demás ya sabemos que no hay nada que hacer.

Como dijo aquella vez Rajoy parafraseando a Romanones “¡Joder, qué tropa!”

Em fa gràcia aquests dies escoltar algunes declaracions per les televisions i ràdios, així com llegir-les en alguns diaris, sobre el “Sr.” Joan Laporta i el seu pensament independentista, les ganes que té de passar-se a la política en quan acabi com a president del F.C. Barcelona. És tant evident que tots aquests moviments que fa son de cares a posicionar-se políticament per a les properes eleccions autonòmiques a Catalunya, en serio, només ho veig jo?.

Inclús en alguns moments em recorda aquell expresident d’Endesa que es va presentar per el PP a les últimes nacionals, el Sr. Pizarro, ja veureu com va per el mateix camí. Tot i que he arribat a sentir dir, per gent de dins del món de la política catalana, que si el “Sr.” Laporta es presenta a les eleccions amb el nou partit, Reagrupament, guanyaran molts i molts vots, es quedaran amb molts d’ERC, inclús que es quedaran amb els vots independentistes de CIU…En serio, en el cas que això passés, demostraria que Catalunya és només, una autonomia d’Espanya, per que fa exactament el mateix que ells, cagar-la contínuament, en aquest país es vota per evitar que s’hi posin els altres al govern, i sincerament, tant hi fa qui hi hagi, tots son iguals quan arriben al poder.

I què té a veure el Barça, TV3 i Barcelona, doncs molt senzill, quines noticies es poden veure als canals de televisió del grup de tv3?. Tot passa a Barcelona, ens posen anuncis de l’ajuntament de Barcelona a la resta de províncies catalanes, només parlen del Barça, no hi ha cap equip més a tot Catalunya, oi?. Tot just fa quatre dies que l’Espanyol té un programa a la televisió, res mitja horeta curta i llestos, i heu vist quants convidats hi porten a aquest programa i quants al mateix programa del Barça?. I no soc de l’Espanyol, però és que hi ha molts més equips a Catalunya, a la segona divisió A, n’hi ha un parell més, que amb prou feines es comenten per tv3. Al canal 33 un programa el dilluns al vespre que fa un resum de totes les divisions i llestos. Però algú s’ha parat a comptar els minuts que parlen del Barça i els minuts que parlen de la resta d’equips?, suposo que deu ser proporcional al benefici que aporta un equip o l’altre a les butxaques de TV3, oi?, sincerament penós.Per què no es deixa de dir que el Barça és més que un club, que és la representació de Catalunya i els catalans a l’exterior, a Espanya o on sigui, per que no és veritat!!!.

I això és el que fa ràbia, veure que no hi ha una cadena de televisió, una ràdio o un diari que no estigui dirigit per unes idees prefixades, un partit polític o un amiguisme econòmic, no son objectius, cap d’ells, ni tant sols en les noticies que ens “donen” als ciutadans de peu. Ens enganyen constantment, només cal veure les noticies de política que publiquen els diaris, per exemple.

Em fa gràcia que des de la capital de la comunitat autònoma de Catalunya, Barcelona, es reclami constantment que des de Madrid es fa imperialisme, i què fan ells amb la resta de Catalunya sinó?, exactament el mateix. Per cert per qui encara no ho tingui clar, Barcelona /= Catalunya (Barcelona NO ÉS Catalunya), que sembla que hi ha molts polítics que encara no ho tenen clar.

Per acabar aquest rotllo una pregunta: Què hi ha al despatx del president del F.C. Barcelona, que fa que tots els que hi han passat últimament es tornin una mica, com ho diria finament, sonats, al cap d’un temps de ser-hi?.

Avui dimarts Manuel Bustos s’enfrontarà al Ple municipal més difícil de la seva etapa d’Alcalde.

Avui aquest govern que havia tapat les seves insolvències gràcies a les majories absolutes i als que li feien una complaent oposició a d’altres legislatures ja no pot amagar per més temps els greus forats que se li han fet a l’embarcació. L’aigua entra per tot arreu i no tots estan col·laborant a treure-la sinó que més aviat diríem que alguns des de dins del govern però dissimuladament estan fent més forats.

Si és cert que l’Alcalde va marxar de vacances tranquil no és menys veritat que la ciutat que s’ha trobat a la tornada és aquesta. Li agrada molt dir una cosa que li van escriure i que repeteix sovint. Que hi ha una “Ciutat del sí” que ell representa contra la “Ciutat del no” que representen els que pensen diferent a ell, bàsicament l’oposició. Doncs avui crec que es trobarà amb la “Ciutat del PROU“.

Una ciutadania emprenyada.

Sabadell ja li va donar un avís a les darreres eleccions municipals que Bustos i la seva assessora personal, Montse Costa, no van saber llegir. La pèrdua de gairebé un terç dels seus vots (i només dels seus) la van justificar exclusivament atribuint-la a l’alta abstenció. Però és que bàsicament només els votants socialistes es van abstenir i això els hauria d’haver obligat a l’autocrítica.

Lluny d’això l’Alcalde s’ha passat els dos primers anys fent “oposició de l’oposició”. S’ha dedicat a fons a menystenir uns regidors que eren nous a l’edifici de la plaça Sant Roc ja que els grups d’ICV-EUiA, CiU i ERC presentaven llistes renovades aquesta legislatura (només PP i Entesa repetien) i va creure que els faria ballar com volgués. Bustos ha viscut convençut de que cap d’ells podia fer-li ombra quan hem pogut comprovar que aquests partits s’han reforçat, en molts casos, amb persones de gran vàlua. S’ha enganyat com s’enganya en tantes coses i per culpa d’això avui està perdut i desconcertat davant l’allau de problemes que li han caigut al damunt.

Repassem-ne els més greus:

Castell de Can Feu. Després d’anys de dir-nos que l’Ajuntament n’era el propietari ara sabem que no, que només hi havia un protocol que encara no estava tancat. I quan ara es vol posar ordre l’Alcalde, per raons que no sap explicar, està intentant col·locar una addenda al conveni que “perdona” els dos milions d’euros que la propietat havia de pagar per a la rehabilitació i permet canviar-los per un tros de terra. Però no és ell que diu que els ajuntaments necessiten més finançament? Home, si regala els diners així no hi ha dubte que no li arriba el pressupost, clar.

Canvi de vot del PP L’Alcalde va intentar una irregularitat al darrer Ple permetent (o promovent?) un canvi de vot del PP precisament a l’assumpte de l’addenda al conveni sobre Can Feu. Després de la votació que havia guanyat per majoria simple se’n adona que calia majoria absoluta. I de sobte diu que el vot del Partit Popular no era abstenció sinó que era afirmatiu.

No van servir de res les demandes de l’oposició que li deien que s’havia comés una irregularitat. Només quan aquests demanen que el Secretari faci un informe (que va tardar molts i molts dies, perquè?) i queda clar que la votació no es podia canviar s’admet tornar a portar el punt al Ple. No fos cas que algú interpretés que s’havia intentat prevaricar i d’això res. Que darrerament no sortim dels jutjats.

Ara la qüestió és un altra. Es pot tornar a portar un punt que no ha prosperat en un Ple sense que s’hi faci cap modificació? Pot presentar-se un cop i un altre més fins que surti el que volem? No ens referim a un punt retirat abans de votar, sinó un que ja ha estat rebutjat per una votació. Ho podrien mirar, senyors regidors? Gràcies.

Complex de Sant Oleguer. Bustos està superat. Literalment desbordat per la quantitat d’informació que suggereix un cúmul d’irregularitats a la gestió dels pisos tutelats per a gent gran a Sant Oleguer. Però és que després de les primeres denuncies sobre les presumptes irregularitats administratives el que al final es porta al Fiscal és molt greu. El grup ICV-EUiA denuncia que aquests pisos representen una estafa que amaga una important operació immobiliària. Que de 101 expedients revisats hi ha 60 avis que estan a Sant Oleguer i que vivien en cases de planta baixa i pis. I a més de la zona de Sabadell que té el metre quadrat més car, precissament. Però és que no hi havia gent gran dels barris, que visquessin en pisos sense ascensor i amb problemes que necessitessin aquesta ajuda municipal? Independentment del que passi a la fiscalia el que cal és una Comissió d’investigació que avui sabrem si s’accepta o no. El PP un cop més en té la clau i, per tant, ja sabem la resposta. Però tot el que no es vol aclarir sempre aixeca la sospita pitjor. Ells sabran amb quina idea volen que es quedi la ciutadania.

Gran Via La reforma de la Gran Via de Sabadell feta sense consultar ni escoltar els ciutadans va començar com una pedra a la sabata del govern Bustos però avui és un crit gairebé unànime que fan veure que no escolten. 7.864 persones els hi ho recorden a diari des del grup de Facebook que es va crear i que no para de créixer. El sector de les ambulàncies ha expressat que la Gran Via representa un enorme perill. Això no vol dir que no calgui millorar una arteria tant important com aquesta però és molt clar que la solució no era la que es va aplicar. I ara s’ha dedicat una enorme quantitat de diners en una obra que no està clar que representi una inversió.

Les contractacions “a discreció”. Va haver de ser la justícia qui posés al seu lloc a l’Alcalde i el seu govern pels contractes fets per una suposada via d’urgència. Després de la sentencia que resolia una denúncia del sindicat CCOO (on és la UGT en aquesta ciutat?) l’Ajuntament diu que ja ho ha resolt i que punt i final. Un cop més, però, l’oposició no està disposada a deixar passar més errors i situacions estranyes. Ja els hi ho ha tornat a recordar recentment CiU. Massa greu per a que quedi només en un “no passa res”.

Les reformes del centre. La imprevisió que marca la gestió de l’Espai públic feta pel regidor Paco Bustos ha generat molèsties innecessàries a tota la ciutat. I on tothom demanava coordinació, previsió, sensibilitat per a atendre la gent i capacitat de reacció, aquest senyor acusava els qui criticaven com s’havien fet les coses de no voler que la ciutat prosperi. Contra la mala gestió només escampar culpes als demés.

Diners públics municipals destinats a pagar obres d’altres administracions. La denuncia feta per l’Entesa de que l’Ajuntament (home, un cop més Paco Bustos!) havia pagat amb diners de la ciutat una carretera propietat de la Diputació ens sembla un símptoma més de l’escàndol que representa el govern Bustos. Aquest cop ho hem sabut perquè aquesta formació ho va denunciar. Hi ha hagut més casos que no han arribat a coneixement de tothom als que s’ha fet el mateix? Estem parlant de la gens menystenible xifra de gairebé mig milió d’euros. Però no diu l’Alcalde que no li arriben els diners i que tenim problemes de finançament? Doncs què fem regalant-los a d’altres administracions?

Retirar competències del ple va ser una de les primeres decisions del govern Bustos en minoria. La por a haver de pactar temes amb els grups de l’oposició va provocar aquesta decisió que suposa, a la pràctica, que el govern s’ha traslladat a la Junta de Govern. L’acord de tota l’oposició però, en particular, la tossuderia (quina virtut en aquest cas!) del grup CiU que ha convertit aquest tema en un dels seus cavalls de batalla ha provocat que s’acabi celebrant un difícil ple per a que es vegi què s’ha fet de les competències que es van transferir.

La mort d’un nen aquest cap de setmana a unes instal·lacions esportives municipals ha posat de manifest, una vegada més, que l’Ajuntament de Sabadell no ha sabut estar al seu lloc. On calia recolzament moral, facilitar la investigació i assumir responsabilitats, el regidor d’esports va sortir immediatament a fer unes declaracions intolerablement desafortunades on afirmava que “els nens estaven fent un mal ús de les instal·lacions”. I segueix sense dimitir.

El pacte secret amb el PP. El Partit Popular fent seguidisme de tot el que vol o necessita el govern ha deixat clar des del principi de la legislatura que té tractes amb els socialistes que no volen aclarir. Han arribat a l’esperpent dient una cosa i la contrària només en qüestió d’hores. Al capdavant d’això un portaveu en hores baixes que no té problemes a fer-se fotografies amb membres de la resta del govern a les inauguracions i que apareixin a la premsa. Molt be, però què s’ha donat a canvi d’aquest suport incondicional? Estan en condicions de poder-ho explicar?

Tot i la cultura “clientelista” que aquest Ajuntament ha dut a terme moltes entitats han elevat queixes pel tracte que té el govern de la ciutat. Unes associacions que han vist repetidament com no es tenen en compte les seves peticions i,també, com se les menysté. El gest més evident va ser la “plantada” que li van fer a l’Alcalde a la tradicional recepció de Festa Major a la que la majoria no va assistir aquest any.

Les associacions de veïns de moltes zones de Sabadell però en particular les de Les Termes, Espronceda, Campoamor i Can Puiggener no paren de denunciar l’estat d’abandonament en que es troben aquests barris tant a nivell d’infraestructures com de presència policial als barris. Associacions que no fa massa temps havien estat comprensives amb el govern però a les que ja se’ls hi ha acabat la paciència que els quedava.

Les inversions desmesurades en “propaganda” i despesa en mitjans de comunicació ha arribat a nivells intolerables. Sabadell supera, de llarg, el que es gasten altres ciutats de dimensions similars. I de tots els mitjans un, Ràdio Sabadell, que compta amb una inversió milionària i que no ha deixat mai de ser la ràdio portaveu del govern però no de la ciutat. Tot gràcies a la seva direcció qüestionada i qüestionable.

I, mentrestant, on és el govern de Sabadell? Què fa?

Avui Manuel Bustos sembla haver dimitit de les seves responsabilitats i només fa declaracions sobre assumptes de la Federació de Municipis que presideix.

Els seus regidors no apareixen enlloc. I quan ho fan demostren el baix nivell del seu grup. Les llistes electorals socialistes, a diferència del que passa a la majoria dels grups, es tanquen fent equilibris i mirant d’agradar sectors diversos de la població. I només això justifica el baix perfil de la majoria de les persones que seuen al grup majoritari per a desesperació dels seus Tècnics municipals.

Aquesta setmana hi ha Ple municipal avui dimarts i el proper divendres un altre cop. Moltes oportunitats per a que el senyor Bustos escolti de ben a prop tot allò que haurà de sentir. I per a que tregui, com sempre, els conills del barret que sempre acostuma a treure. Però ja ni els seus cops pretesament efectistes causen cap impacte. No els podem veure. Ens els tapa la pila de porqueria.

Dispensi vostè.