Primera actualització una mica seria. A veure si funciona una mica això.

Avui hem anat al rocòdrom del Grup Excursionista de Vic, que està al pavelló municipal, hem escalat un parell d’horetes amb en Nahum i en Marçal, i com no amb en Guillem i en Joel. Com de costum, un parell de vies fàcils per escalfar i desprès cap als desploms, on no m’hi he pogut lluir gaire, el cansament i el mal de braços no m’ha permès més del que he fet.

La veritat es que m’ha agradat força, molts metres quadrats escalables, forces vies, bones preses i al nivell just de desgast,estirar corda, que ja feia massa temps que no ho feia, i com no, la companyia, que sempre ajuda!

Així doncs, dia profitós per anar agafant força i tècnica, us atraparé Guillem i Joel!

L’escalada que proposem és la combinació de dos vies: la Glòria, que ens permet escalar la Miranda de Can Jorba i l’Aresta Brucs, que ens mena fins al cim de l’Agulla de Can Jorba. Es tracta de dues escalades totalment diferents; mentre la Glòria és de concepció moderna  i molt ben equipada, l’Aresta Brucs, totalment desequipada, té un regust 100% clàssic que ens transporta a altres èpoques.

Des del cim de l'Agulla de Can Jorba gaudim d'exel·lents vistes sobre el Faraó, el vessant sud del Montgrós i els Plecs de Llibre

Ressenya de la via

• Via: Combinació de la Via Glòria i l’Aresta Brucs de l’Agulla de Can Jorba
• Zona: Montserrat – Can Jorba
• Dificultat: V+ (MD-)
• Llargària: 215 metres
• Grau d’exposició: Mitjà
• Compromís: Baix
• Equipament: Via Glòria pràcticament equipada, Aresta Brucs desequipada
• Material: 8 cintes exprés, vagues per savines, joc de tascons, Camalot nº 3 i micro-friend nº 00 (prescindible)
• Orientació: Sud

Iniciant el Ll1

Aproximació:

Des de Can Jorba prenem un corriol amb marques grogues que es dirigeix a la canal del Joc de l’Oca. La via comença a l’esquerra del camí, al costat esquerra d’un roc amb un gran forat.

Veure l’aproximació amb Google-Maps

L1(V+)

La via s’inicia en un diedre. Escalem per la placa de l’esquerra del diedre pràcticament fins que aquest s’acaba, aleshores podem xapar el primer parabolt, que es troba a la placa de la dreta.

Acabant el Ll1

Hem de col·locar-nos a la placa de la dreta. Sembla un pas difícil, però si ens fixem una mica trobarem una magnífica fissura horitzontal que ens permet fer el canvi i pujar peus. És un moviment força elegant i atlètic, però no és difícil. Un cop a la paret hem d’escalar més o menys recte pel costat esquerre d’una fissura. Cap a la meitat del llarg les presses es tornen més escadusseres, però en cap moment compliquen l’escalada. Segons la ressenya que portàvem hem trobat a faltar un clau. Al forat que ha quedat podem emplaçar un micro-friend del número 00.  30 metres.

Inici del Ll2

L2(V)

Sortim de la reunió en diagonal a l’esquerra, per anar a atènyer una fissura. Escalem uns pocs metres i passem a la placa de la dreta. Uns 10 metres abans d’arribar a la reunió, la placa es posa lleugerament més vertical; si volem podrem llaçar una savina i una mica més amunt equipar una fissura que admet tascons. 30 metres.

L3(V-)

Sortim directament cap a la dreta per tal de situar-nos a una nova placa.

Tercera tirada

Un cop hi siguem seguim recte amunt fins passar unes savines. Anem a la dreta i superem un ressalt que ens permet situar-nos a una nova placa. La flanquegem lleugerament a la dreta i seguim recte amunt fins a la reunió, molt còmoda. 30 metres.

L4(V+)

Sortim de la reunió en diagonal a l’esquerra, per escalar per una placa que evoluciona al costat d’un diedre. El llarg va guanyant verticalitat a mida que anem progressant. En un moment donat passarem per una llastra buida que no dona gaire confiança.

Quarta tirada

Un cop superada venen els passos més fins del llarg, verticals però amb més bones presses del que d’entrada pugui semblar. 20 metres.

Si donem per acabada l’escalada en aquest punt haurem de rapelar la via (totes les reunions es troben equipades per rapelar); per contra, si desitgem continuar fins al cim de l’Agulla de Can Jorba sortirem caminant cap amunt, per després anar cap a la dreta i situar-nos al peu de l’Agulla en una còmoda esplanada.

L5(IV)

Primera tirada de l'Aresta Brucs

L’Aresta Brucs és una magnífica placa ajaguda amb un rocam de primera. Tot just escalats uns metres trobarem un llavi horitzontal que accepta friends grans. Seguim més o menys recte, gaudint de cada un dels còdols cantelluts que ens regala la via. Fem la reunió a una savina evident. 45 metres.

L4(III)

Sortim recte amunt. Al cap d’uns 10 metres trobarem un magnífic pont de roca que podem llaçar. L’agulla s’ajeu i només haurem de superar un darrer ressalt per arribar a la reunió (en realitat aquesta pertany a la darrera reunió de la Bego-Miguel-Kush. 55 metres.

Descens:

L'Enric arribant a la darrera reunió

Per al descens tenim diferents opcions, depenent de les ganes de fer el cabra que tinguem. L’opció més tranquil·la és remuntar la part final de la Canal del Joc de l’Oca i anar a cercar el camí de la Palomera. Sinó podem baixar per la Canal del Joc de l’Oca o bé pel Barranc dels Tres en Ratlla (remuntant el Joc de l’Oca i desviant-nos abans de prendre el camí de la Palomera)

El que més m’ha agradat:

• Molt bona primera tirada, amb una roca de pel·lícula els primers metres.
• Ambient agradable.
• L’Aresta Brucs té una roca boníssima i tot i que és una via molt senzilla ens transportarà a una altra època de l’escalada montserratina.

El que no m’ha agradat tant:

• Tot i que la Glòria ha estat netejada a consciència, encara trobem algun tram amb roca dubtosa, sobretot la llastra buida del darrer llarg.

Descarregar PDF de la piada i la ressenya

Me han traido de Alemania algo nuevo. En primer lugar la mochila MacPac. Especial. Por fin que tengo una mochila de gran capacidad. Y de seguido unas botas de montaña de HanWag. Son del estilo Bestard españolas. No puedo decir que mejores ni que peores pues en ambos casos se trata de botas de muy buena calidad y con unos acabados de excepción.

Ahora bien, os enseño… la mochila es la Glissade Classic de 70l. Y las botas las Alaska GTX.

Esto es para ir calentando motores para la escapada que queremos hacer ahora en Navidad a Bavaria… emocionante, ¿eh?

]]> http://jalknt.wordpress.com/2009/11/24/antonia-vilaseca-a-la-doble/ Tue, 24 Nov 2009 12:11:59 +0000 cañete http://jalknt.wordpress.com/2009/11/24/antonia-vilaseca-a-la-doble/

Hem anat (Pep i Cañete, 14.11.2009) a probar un altre producte Masó: la via “Antònia Vilaseca Vilalta” de La Doble (La Plantació).

El dia semblava tapadet, fins que, amablement, Montserrat ha surat sobre els núvols.

Fem l’aproximació “llarga”: Camí de Sant Joan fins el Gorro i Canal dels Llorers avall fins La Doble. Es pot pujar pels Llorers, però només surt a compte si vas a fer més vies, i no era el cas: matinal avui també…

(ortofoto propietat de l’ICC)

Un cop al coll entre la punta sud de La Doble i la pedra 424A (vegeu la ressenya original) no acabem de veure cap peça als primers metres de paret. Ens havia comentat un company que allò era una rampa, però no és ben bé així: es poden fruïr uns metrets ben drets, sense excessos de grau, aixó sí (IV, segons em sembla).

Atesa la previsible “travessia del desert” sense protecció ens estalviem la baixada al peu de via (uns 6m) i un inici de via que sembla “a pèl”:  Pep comença des del mateix collet, per posar una baga en un arbre. Com no podia ser d’una altra manera, un cop fet el flanqueig en Pep ensopega, gairebé amb el nas, amb un espit que no haviem vist (ens fem grans …), uns 3/4m a l’esquerra de l’arbre.

Uns metres més amunt (III+) trobem el segon espit, a l’alçada d’un petit llavi. La peça protegeix un parell de passos drets, que es solucionen bé per l’esquerra (IV/IV+).

La línia perd verticalitat i qualitat de roca (bona fins aquest punt). Des del collet ens surten uns 45m., la mateixa llargaria que la T1 original.

La proximitat de la Canal dels Llorers contagia la paret, que acull diversos matolls, sense arribar a ser una tirada ferèstega. La R1 està equipada amb dos espits.

La segona tirada comença moderadament dreta, bona presa, bolos grans. Sortint cap a la dreta i buscant el fil del’aresta Brucs arribo ràpidament a un espit, per terreny dreti compacte (IV) .

He dit dret i compacte? Bé, aixó era fa uns metres: es perd la dretura i començo a dubtar de la compacitat: la proximitat de matolls i arenisques anticipa la pedra xunga de prop del cim.

Despres de provar per l’esquerra (es veu …trepijat? Potser les cabres, no sé, no hi ha olivetes de cabra …) uns quants metres torno a la “línia Brucs” i m’enfilo pel mig de la fullaraca: un friend mitjanet en una bústia ronyosa i una baga a l’arrel d’una sabina: sóc a dalt.

La R2, a terra, amb 2 espits, hem permet un bon angle per les fotos: Pep fa la tirada i aprofita per estalviar-se els últims metres cutres pujant per la placa de la dreta (que jo no he gossat atesa la relativa precarietat dels ancoratges i la notòria distància a l’últim espit).

Pep arriba dalt i continúa fins el cim.  No recordem si hi ha cap instal·lació de ràpel en aquest cim (vaig fer la ‘Tuareg’ fa temps, però no recordo res …). Una desgrimpada fina, però assequible, mena al collet entre aquesta i l’altra punta de La Doble.

Pujem i baixem, carenant un parell de pedres, fins arribar sobre el coll compartit amb la Processó dels Monjos.

Fa poc vaig baixar de la Logarítmica just fixant el ràpel al matoll de dalt del cim del fons de la foto de sota, i sospito que la instal·lació serà de la mateixa inquietant qualitat, però vaig errat: d’un arbret surt una baga ronyosa equipada amb … un mosquetó bo, amb la molla una mica encarcarada (anem pujant de nivell als rapels d’aquestes vies; qualsevol dia trobarem un ràpel ben equipat i ens semblarà un miratge …)

Uns metres més enllà del collet i tornem a ser al camí dels Llorers a Gorros. Una via útil per complementar un matí, amb bones vistes sobre la munió de gent que grimpa les vies de la vessant sud del Gorro i alguns metres de bonica grimpada a la part central dels seus escassos 80 metres.

Este último finde lo hemos pasado “encuevados” y es que, a pesar de que esta cueva es el lugar idóneo para cuando llegue el invierno de verdad y aún hace un poco de calor, estamos todos fanáticos con nuestros proyectos por lo que calor, frío o lo que sea no tiene importancia.

El sábado por la mañana nos acercábamos Korleone, María, Germán, Víctor, Alba, Eneko y yo a Os de Balaguer por la mañana para hacer unos larguitos fáciles en una zona para mí nueva pero que está bastante bien y así también dar tiempo a que bajen un poco las temperaturas en la cueva para ir a darlo todo.

Al llegar a Santa Linya directos al proyecto, “Meneo canario”, que Eneko por poco se hace a flash aunque lo hacía fácil al segundo pegue. Yo no tuve tanta suerte y menos el domingo que me caía llendo al último canto para chapar la reu. La próxima vez me la como jaja. Menos mal que al menos calentamos en el futbolín y pudimos hacer alguna vía buena al flash y cosas así.

Korleone tampoco tuvo suerte pero como él bien dice: lo que no va pa´la libreta va pa´el bíceps.

Bueno, sin más les dejo alguna que otra foto en la galería cortecía de María Torres.

Hasta pronto colegas nos vemos en Arico!!!

]]> http://escaladaescaroupim.wordpress.com/2009/11/23/mais-um-dia-na-guia/ Mon, 23 Nov 2009 19:43:31 +0000 Nuno Silva http://escaladaescaroupim.wordpress.com/2009/11/23/mais-um-dia-na-guia/

Parece que a Guia começa a ser o nosso local de eleição…

No sábado choveu, mas no Domingo veio o bom tempo e como o pessoal já estava sem escalar há umas semanas, ninguêm faltou desta vez

Começámos pela “Fantamar-V”, depois mesmo ao lado uma que penso que se chama “Bloody-V+” e para terminar a “Biceps-6a”, não deu para mais porque apenas fomos da parte da tarde e como somos muitos…

Bora lá começar...

Vasco, o monta vias

João a descansar

Pedro praticamente no topo

Ocasionalmente, é possível ouvir um escalador experiente, com centenas e centenas de encadeamentos, queixar-se que ainda se debate com o medo de cair, mesmo depois de muitos anos de escalada. A verdade é que não aprendemos a gerir habilidosamente o nosso medo de cair. Na realidade, é através da experiência em escalar e em dar quedas, tornamo-nos capazes de desafiar o medo de cair.

Deste modo, praticar ocasionalmente quedas é uma parte essencial para aprender a gerir o medo de cair. Praticar quedas vai beneficiar-nos em alguns aspectos importantes. Primeiro, treinar quedas ensina-nos a confiar no material e, como tal, desmistifica medos ridículos como o da corda rebentar ou de uma plaquete saltar. Mais importante, ensina-nos a cair com o corpo relaxado, a ficar de pé durante a queda, evitando que um pé fique preso na corda ou na rocha, técnicas que através da prática se tornarão inconscientes. Por fim, praticar quedas irá eliminado gradualmente o nosso medo de cair em locais limpos e seguros (quando a rocha é sólida e a queda limpa). Com o tempo, estas habilidades ficarão gravadas no nosso cérebro, o que vai possibilitar com que façamos as escolhas certas ao escalar uma via, apesar do receio de uma queda, permitindo que sejamos capazes de gerir uma queda quando ela acontece.

O melhor local para praticar quedas é um ambiente controlado, como uma parede indoor, embora também o possamos fazer na rocha. O melhor é praticar quedas numa via ligeiramente extraprumada, pois assim cairemos no vazio. Devemos utilizar uma boa corda, o nó de encordoamento deverá ser verificado, assim como o nosso segurador deverá ser uma pessoa experiente. Começa por dar umas quantas quedas pequenas, com a última plaquete perto dos teus joelhos ou em top-rope. Com a corda esticada, uma queda destas equivale a uma queda de cerca de 1,5 metros. Quando te sentires confortável com estas quedas, sobe um pouco mais até que a plaquete esteja perto dos teus pés. Dependendo da quantidade de corda entre ti e o segurador, uma quedas destas resultará numa queda média na escalada desportiva, ou seja, uma queda de cerca de 3 metros. Treina estas quedas pequenas e médias pelo menos uma vez por semana durante alguns meses e, gradualmente, irás começar a encarar estas quedas como “uma coisa sem grande importância” que efectivamente é o que elas são. Alguns escaladores progridem para o treino de quedas com a plaquete uns metros abaixo dos seus pés. Estas quedas podem chegar a atingir os 4,5/6 metros, dependendo da quantidade de corda que o segurador dá. Estas quedas longas devem ser praticadas em vias com um extraprumo entre 30 a 45 graus, de modo a que o escalador caia no vazio, sem hipótese de bater na rocha ou de um pé se prender na corda.

A longo prazo, a consequência do treino de quedas é que, em situações seguras, tu serás capaz de te libertar do medo e escalarás livre de receios. Mesmo assim, de vez em quando, vais enfrentar situações em que a queda é totalmente segura, mas por alguma razão faz o medo aparecer em ti (talvez faça um pouco de pêndulo ou simplesmente pareça estranha). Nestes casos, o ideal é dares uma pequena queda em jeito de teste e, deste modo, conseguirás eliminar o medo que estavas a sentir. O que se passa é que é o medo de não saberes como a queda é que desperta em ti o medo de cair.

Em jeito de conclusão, enfrentar o medo de cair é um esforço a longo prazo que levará meses ou anos, não dias ou semanas. É um processo passo-a-passo que exige igualmente vontade de treinar quedas, bem como coragem de enfrentares e ultrapassares os teus limites e dares quedas reais enquanto escalas uma via.

• “Training for Climbing: The Definitive Guide to Improving Your Performance”  – Eric J. Hörst

• “Guerreros de la Roca: Entrenamiento Mental Para Escaladadores” – Arno Ilgner

•  “Planificación del entrenamiento en escalada deportiva” – David Macià

Nesta primavera mais quente de toda a minha vida, nada como assistir filmes apocalípticos, que andam na moda. O último que havia visto, Presságio (com o inexpressivo Nicolas Cage), não recomendo. Desta vez foi o 2012, um show de computação gráfica, entretenimento garantido. Mas nada mais além disso, a exceção de uns 5 minutos de história maia em 2 horas e meia de filme. Ou seja, conteúdo zero, e muita ação: um monte de clichês clássicos pra tirar o fôlego  e, pra sua namorada, não faltam despedidas em um filme sobre o fim do mundo, portanto a choradeira é garantida. Tá bom vai, até eu fiquei emocionado em algumas cenas…

2012, quase tudo (menos os atores) computadorizado.

E pra não dar impressão que eu deixei de ser escalador pra virar comentarista de blockbusters, lembro a vocês que tá confirmada a 2a. edição do Bazar de Natal da Limite, o que inclui o desafio de boulder. Assim como no ano passado, eu montarei todas as linhas… prometo criatividade nos problemas! Além de muita sonzeira animada. Então anota aí, dia 12 de dezembro a partir das 19 horas!

La primera sensació  que ens enduem a l’arribar al peu de via és que ens trobem davant un itinerari poc atractiu… Però la primera impressió no sempre és la bona. És cert que tindrem certa dosis de matoll, algun replà que trenca la continuïtat de la via i més d’un còdol ballarí; però els trams interessants compensen aquests petits “detalls”. Menció especial per la cinquena tirada, amb una bonica bavaresa que ens farà xalar de valent. La via es troba semi-equipada, però podrem completar l’equipament a base de friends i tascons sense cap problema. És possible allargar l’escalada fins al cim usant els dos darrers llarg de la via “Planetes Transparents”

Recordeu que segons l’”Acord sobre la regulació de l’escalada al Parc Natural de la muntanya de Montserrat”, en aquesta zona (D) resta prohibida l’escalada del 1 de març fins el 31 de juliol.

Es fàcil trobar-nos cabres hipàniques dalt del Serrat

Ressenya de la via

• Via: El último sueño
• Zona: Montserrat – Serrat dels Monjos
• Dificultat: V+ (MD)
• Llargària: 165 metres
• Grau d’exposició: Alt
• Grau de compromís: Mitjà
• Equipament: Via semi equipada amb espits i un clau
• Material: 8 cintes exprés, joc de friends (especialment útil el Camalot número 3) i joc de tascons.

Aproximació:

En Martí iniciant la via

Deixem el vehicle a l’aparcament de les Coves del Salnitre. Pugem per les escales fins trobar un camí que surt a mà dreta (tot just abans d’arribar a les coves). El camí va vorejant la paret. L’hem de seguir una estona, primer vorejant el Serrat de les Garrigoses i un cop passat un torrent vorejant el Serrat dels Monjos. Una mica abans d’arribar a la part central del Serrat dels Monjos localitzem la via des del camí (uns 60 metres a l’esquerra de la Guateque). Acabem d’arribar al peu de via travessant els matolls pel camí més evident. Nom escrit al peu de via.

Veure l’aproximació amb Google-Maps

Acabant el Ll2

L1(V)

Al peu de via trobarem el nom escrit a la paret. Aquest primer llarg és compartit amb la via “Insubmissió”. El primers metres es desenvolupen per una bona placa, vertical i amb bones presses. De seguida va perdent verticalitat. Aleshores hem d’anar cap a la dreta a buscar un nou ressalt més fàcil, que ens menarà fins la primera reunió. 30 metres.

Diedret del llarg 3

L2(IV+)

En aquesta segona tirada hem de sortir de la reunió i anar lleugerament a l’esquerra, per superar una sèrie de blocs, que formen uns petits diedres bastant vegetats. Podrem col·locar un micro-friend a una fissura que hi ha a l’esquerra. Un cop superats aquests primers ressalts seguirem més o menys recte fins situar-nos al peu d’una placa més vertical i compacta. L’escalem sense gaire problema i arribem a la reunió. 30 metres.

Quarta tirada

L3(V)

Sortim de la reunió en diagonal a la dreta fins situar-nos sota un petit diedre amb la roca bastant dubtosa. El superem i ens col·loquem sobre un replanet, flaquegem cap a la dreta i enfilem una fissura que puja per una placa força vertical. En aquest punt els passos es tornen més fins (podria ser V+) Per entrar a la reunió és més fàcil seguir per la fissura fins situar-nos a l’alçada d’una petita sabina i després flaquejar cap a l’esquerra. 30 metres.

L´Esteve recuperant el Ll4

L4(IV+)

Des de la reunió veiem el primer (i únic) espit del llarg. Més amunt veiem una altra assegurança, però no ens hem de confondre, donat que pertany a una altra via. Un cop xapat aquest espit hem de situar-nos sobre un replanet i iniciar un flaqueig cap a l’esquerra. Durant la travessia trobarem bones fissures per anar protegint el llarg; interessant sobretot pel segon de corda. 25 metres.

5e llarg

L5(V)

Sortim recte amunt aprofitant una bonica fissura, que podrem protegir molt bé amb un tascó petit. Aquest tram és vertical, però la pressa és molt bona. Un cop superat aquest tram arribem a un replà molt descompost (al tanto amb les pedres que cauen). Hem de sortir lleugerament a la dreta, per escalar una rampa fàcil al final de la qual trobem la reunió. 20 metres.

L6(V+)

protegint el darrer diedre

Sortim de la reunió cap a l’esquerra i una mica avall per encarar un diedre. Trobarem un clau, però el pas clau es troba per sobre i l’haurem de protegir amb un C-3 o bé un tascó gran (12). Un cop superat el diedre anem un xic a la dreta per terreny no gaire bo. Pugem recte i cap a l’esquerra, ja per terreny fàcil fins la darrera reunió, que es troba a la base esquerra d’una roca característica anomenada el Satèl·lit.

Descens:

Anem en direcció oest, seguint un corriol molt poc fressat que ens menarà fins al Torrent Fondo. Un cop a la llera del torrent hem de seguir-lo fins al camí principal del Serrat. Aquest torrent està equipat amb cadenes i haurem de fer un ràpel de 15 metres just al final.

Acabant la via

El que més m’ha agradat:

• Ambient del flanqueig del quart llarg.
• Estètica bavaresa del cinquè llarg, vertical i entretinguda.
• Diedre final curt però potent.

El que no m’ha agradat tant:

• El segon llarg és un autèntic rostoll.
• Alguns trams bastant herbosos.
• Parts amb roca descomposta, sobretot als replans.

Descarregar PDF de la piada i ressenya

Pe 21 noiembrie 2007 a fost lansat oficial, în cadrul colegiului „A.I.Cuza” din Galaţi, programul de dezvoltare a comportamentelor prosociale „Timpul meu liber… nu e timp pierdut!”.

Acest program are ca scop, reducerea numărului de elevi/tineri care adoptă comportamente deviante/ antisociale şi se va desfăşura în toate liceele din localitate.

Obiectivele programului sunt:

1. Promovarea activităţilor în aer liber (outdoor), în rândul elevilor;
2. Diversificarea modalităţilor în care tinerii îşi petrec timpul liber;
3. Creşterea nivelului de informare a elevilor cu privire la consecinţele adoptării unor conduite antisociale/ delincvente;
4. Dezvoltarea la elevi a unor comportamente prosociale şi a unui stil de viaţă sănătos.

În paralel cu promovarea activităţilor outdoor (drumeţie, căţărare pe stâncă, alpinism, schi, rafting, ciclism montan, speoturism etc.) în şcolile gălăţene, prin imagini şi discuţii, se va desfăşura şi o cercetare privind modul în care elevii îşi petrec timpul liber.

Programul a fost iniţiat de către Asociaţia de Educaţie şi Cultură Outdoor (AECO), în parteneriat cu:

1. Inspectoratul Judeţean de Poliţie Galaţi;
2. Inspectoratul Şcolar Judeţean Galaţi;
3. Centrul Judeţean de Resurse şi Asistenţă Educaţională Galaţi;

Pode-se dizer que o “Stone Nudes Calendar” é um extrato da arte da escalada, destinado a inspirar e celebrar a forma humana. É sem sobra de dúvida um trabalho de fotografia de muito bom gosto.

A escalada tem sido, constantemente alvo de diversas promoções de mídia e as imagens apresentadas neste calendário não buscam vender, nem tampouco promover qualquer coisa além de arte. Este tipo de abordagem tem atraído escaladores a participar deste amplo projeto, concebido para capturar a essência do espírito da escalada.

Vale a pena conferir mais fotos no link: Stone Nudes Calendar 2010.

Confira o post de 2009: Stone Nedes Calendar 2009

La Cuerda

La cuerda
Se caracterizan por ser dinámicas, es decir, en caso de caída estiran absorbiendo el impacto suavemente.
Deben ser homologadas y las más utilizadas son de 50 o 70 m de longitud y de 9 o 10,5 mm de diámetro, según se vallan a utilizar en doble o en simple.
Nunca se deben pisar ni exponer a cantos de roca afilados ni a la caída de piedras.
Por eso siempre es recomendable hacer una revisión cautelosa de las cuerdas una vez cada cierto tiempo con el fin de asegurar nuestra propia integridad.

• Dinámicas

Son las empleadas en escalada……………..PARA VER MAS SOBRE ESTE ARTICULO:

www.guiadelanaturaleza.com

NOS MUDAMOS!!!

El Arnés

Sirve para repartir el choque en una caída o para estar más cómodamente colgados en la cuerda o en alguna reunión. El arnés suele durar más que la cuerda. A menos que se produzca algún tipo de deterioro imprevisto, bien en las costuras o bien en los puntos de encordamiento, el arnés podrá utilizarse durante 5 o 6 años.
Los hay de tres tipos:

De Pecho

Hayos modelos:

- En forma de ocho
Este resulta más recomendable por su menor peso y mayor comodidad.
La talla debe escogerse de forma que, al colocarnos el arnés, los dos bucles de encordamiento lleguen justo a tocarse.

- De forma Clásica……………………PARA VER MAS SOBRE ESTE ARTICULO:

www.guiadelanaturaleza.com

NOS MUDAMOS!!!

.

Pies de Gato

Es como se denomina al calzado utilizado hoy en día para escalar. Son muy ligeros y constan de una suela de goma especial, que normalmente no tiene dibujo. Un buen píe de gato debe mantener un compromiso entre rigidez lateral, para aprovechar las presas mas pequeñas y flexibilidad frontal para que cuando no existan presas se pueda utilizar apoyando la máxima superficie en la roca, técnica denominada como adherencia.

• Bailarinas

La mayoría de las bailarinas se sujetan…………………PARA VER MAS SOBRE ESTE ARTICULO:

www.guiadelanaturaleza.com

NOS MUDAMOS!!!

Casco

Se utiliza sobre todo en paredes grandes, aunque se debería de llevar siempre, tanto en paredes grandes como en pequeñas, e incluso cuando se esté a pie de vía sin escalar por si hubiera algun desprendimiento.

Hay una norma DIN que los regula y homolonga y de acuerdo con esta norma, los cascos deben tener una resistencia a la penetración muy alta (golpes por caída de…………………..   PARA VER MAS SOBRE ESTE ARTICULO:

www.guiadelanaturaleza.com

NOS MUDAMOS!!!

Son láminas metálias de diversas formas y aleaciones para cada tipo de roca. Se clavan con una maza en fisuras y oquedades. Los más conrrientes son los universales, en V y los Planos………. PARA VER MAS SOBRE ESTE ARTICULO:

www.guiadelanaturaleza.com

NOS MUDAMOS!!!

Se utilizan para unir la cuerda con los anclajes, se utilizan de aleación ligera. En determinadas maniobras como descensos, aseguramiento, etc.. Se deben utilizar con seguro.

Los mosquetones con cierre de seguridad se diferencian de los mosquetones normales en que el cierre se puede asegurar en su posici6n de cerrado.

Existen varios sistemas de cierre en el mercado: A rosca, deslizantes, Twistlock y de bayoneta.

Los mosquetones se fabrican en forma de D (varios tipos), y en forma de pera. Para su empleo en los aseguramientos sólo se adaptan los que tienen forma de pera (mosquetones para nudo dinámico o ND).

Y para montar reuniones utilizaremos, preferiblemente, mosquetones de tipo D simétr…..PARA VER MAS SOBRE ESTE ARTICULO:

www.guiadelanaturaleza.com

NOS MUDAMOS!!!

Edição rápida do último domingo em Itacoatiara (filmado com a 7D)

Edição rápida do que rolou neste último domingo em Itacoatiara, com a 7D

Ayer por la noche le hacía una visita a Andoni Pérez (la maquina sexual) con la consecuencia de que me convenció para ir hoy a Les Bruixes, asi que allí estábamos a las 10 de la mañana con el arnés ya puestos y preparados para calentar.

Las vías son increíbles con buenas chorreras y secciones un poco de placa pero en general con buenos agarres sobre vías de resistencia. Andoni hizo unas cuantas vías a las que le seguí yo sin mucho éxito pero bueno, no todos los días son días de fiesta.

Ahora toca entrenar un poco y esperar al finde a ver que tal.

Saludos.

Hola,

Aquest cap de setmana hem estat  amb  la secció juvenil del 4000 peus a Montrebei.

Travessant el congost

Sortint ben d’hora de Collbató hem arribat a l’alberg de Àger per a deixar les coses per a  tot seguit acostar-nos al pàrquing de La Pertusa per començar tot un dia d’activitat. Hem anat a fer la ferrada Urquiza-Olmo, magnífic recorregut molt ben equipat per Joaquin Olmo i  Juan  Urquiza que recorre el barranc de la Pardina.  La pluja intermitent no ens va poder aturar. Varem anant superant els diferents ressalts fins a arribar a l’últim d’ells on varem deixar  piada  en la típica llibreta a la que ens tenen acostumats aquests equipadors. Per a baixar de la via varem optar per a fer els tres divertits ràpels per així practicar aquesta tècnica. Arribant a les cinc de la tarda a La Pertusa ,  varem donar per finalitzada l’activitat  per tot seguit anar a descansar, sopar i a dormir que l’endemà també prometia ser interessant.

El diumenge començarem amb unes escalades al castell de Sant Llorenç, vies de IV, V … fins a 6b, van amenitzar aquest matí de tardor sense gens de fred. Després baixarem fins al GR-1 a Mas Carlets per així enfilar cap el congost, visitant la cova de la Colomera i arribant a la Masieta a les cinc de la tarda on ens esperaven els pares amb els cotxes.

Moltes felicitats a tots els nois i noies del grup (que encara no té nom!!!!!) pel seu ànim i motivació. Merci sobretot als pares pel seu suport en la logística de l’activitat.

Fins la propera…

Podeu veure més fotos del dissabte o del diumenge.

Equip La Sargantana

El domingo 29 nos vamos a escalar, (daría igual ir el sábado somos domingueros de todas formas), después de la última salida a la pedriza nos hemos quedado con ganas de volver a la otra cara de la  tortuga, pero por no repetir igual vamos a patones o al vellón(éste último ideal para hacer picnic).

En principio pensábamos hacer las salidas cada mes pero como los fines de semana del 5 (puente) y del 12 (salida de astronomía) no se puede y después ya se sabe con las cenas de navidad y tal, pues nos lanzamos.

Lo de que sea el domingo es porque parece ser que hay fiesta de mates el viernes.. bueno, lo que sea. 

Como siempre, los detalles la semana de antes.

Un saludo

Es tracta potser de la millor via de la Paret de la Codolosa, ben equipada per no patir gens i amb roca de primera. La via, curta com totes les de la Codolosa, es compon de dos tirades del tot diferents: Una primera fàcil, on es superen una sèrie de ressalts amb la major elegància possible i una segona dreta amb una roca excepcional. La Full Equip és de visita obligada quan escalem a la Paret.

Ressenya de la via

• Via: Full Equip
• Zona: Montserrat – Paret de la Codolosa
• Dificultat: 6a (MD)
• Llargària: 65 metres
• Grau d’exposició: Baix
• Grau de compromís: Baix
• Equipament: Via equipada amb parabolts
• Material: 13 cintes exprés
• Orientació: Sud

Aproximació:

Anant amb cotxe cap a les coves de Salnitre (Collbató) deixem el vehicle a l’aparcament de la zona d’esbarjo “la Salut”. La paret ens queda just davant, formant un amfiteatre.  Hem de prendre el Torrent de La Font Seca i seguir-lo fins que ens desviem per un corriol que ens deixa al peu de via. 10 minuts.

Primera tirada

Veure l’aproximació amb Google-Maps

L1(IV)

A l’inici de la via hi ha una anella metàl·lica que ens serveix de referència. En aquest primer llarg haurem d’anar superant una sèrie de ressalts, tots ells molt ben assegurats i de dificultat molt assequible. Arribarem a la reunió, molt còmoda, que es troba uns metres a l’esquerra d’una mena de triangle de pedra força característic. 35 metres.

L2(6a)

Segon llarg

Aquest segon llarg comença una mica desplomat, però amb bona pressa, són dos passos de 6a. A partir de la segona xapa, la paret pren una agradable verticalitat, que juntament amb la qualitat de la roca fan d’aquest tram tot un plaer. Després la placa s’ajeu lleugerament fins deixar-nos davant una nova placa, que fa una mica de bombo. Es tracta de superar la panxeta amb una mica de col·locació i anant a buscar uns bons forats a l’esquerra de la primera xapa. Un cop passat aquest tram, de nou escalada 100% plaisir fins la segona reunió. 30 metres.

Descens:

Dos ràpels de 30 metres o bé un sol de 60.

El que més m’ha agradat:

• Segona tirada preciosa i variada… Llàstima que la via s’acabi!!
• Roca de primera.
• Ràpida de fer, el que ens permet tastar altres vies de la Paret.

El síndorme del arnés está provocado por la falta de retorno, al corazón, de la sangre venosa que se concentra en las extremidades superiores al encontrarse la persona suspendida del arnés, lo que puede llevar a una parada cardíaca. El síndrome del arnés o éxtasis venoso puede atacar al individuo a partir de los cinco minutos. Más de 30 minutos colgado de un arnés puede resultar letal.

click para abrir pdf

click para abrir pdf

A uno le puede parecer exagerado tan dramático pronóstico, pero lo cierto es que muere gente por caer y quedar suspendido en el arnés. El problema del síndrome del arnés o éxtasis venoso es su espontaneidad. Uno pude estar bien y al minuto sentir nauseas y perder las fuerzas.

Por ello las normas de seguridad, el sentido común y el respeto por la vida invitan a la práctica del deporte con cabeza. Debemos salir en grupo, o como mínimo en pareja. Lo mejor es estar federado para que si ocurre cualquier percance estemos cubiertos por el seguro y así evitar sustos aún mayores que una caída o un brazo roto (¡la factura del rescate!. Además existen técnicas de rescate y autorescate que viene bien que por lo menos uno del grupo conozca, sino todos.

Aquí os dejo un video que aunque no sea de escalada deportiva creo que puede ser interesante.

Y por último dejar constancia de que es mejor ser precavido. La escalada, de la variedad que sea, el barranquismo, la espeleo… son deportes que conllevan sus riesgos, lo que no quiere decir que sean peligrosos.

¡¡A la montaña!!