L’aplec de Santa Caterina te una tradició centenària a Torroella de Montgrí, i als pobles que envolten aquest massís. La Vall de Santa Caterina es troba al vessant nord del Montgrí, amagada darrera l’alta penya, amb accés per Ullà o Bellcaire d’Empordà, o fins per Sobrestany. Dins de la vall, al peu del Castell, trobareu la gran ermita de Santa Caterina. Al seu voltant es celebra l’aplec. L’Aplec de Santa Caterina és una cita ineludible pels que agraden de la germanor festiva i lúdica. Al matí els peregrins arriben a l’ermita i toquen la campana. Més tard, amig matí hi ha ofici solemne. Acabat comença el dinar, que cal portar de casa. Es fa foc a l’àrea senyalada a tocar de l’esglèsia. Es veu, es canta i es riu. A la tarda la tradició mana enfilar-se fins l’altiu castell de Montgrí, (a la foto). La vista és esplèndida. Tot això passa el tercer cap de setmana de novembre, just abans de la fira de Sant Andreu, a Torroella. És com l’aperitiu. Aprofiteu la diada per visitar l’ermita i el castell. Una excursió familiar clàssica. També podeu passar el cap de setmana i visitar Torroella, l’Estartit i agafar la barca que rodeja les illes Medes. Una altra excursió clàssica molt bonica i familiar. Tot l’Empordà està al vostre abast: Peratallada, Verges, Pals… no us el deixeu perdre. Per dormir podeu anar a la Fonda Mitjà, a Torroella. Bona cuina senzilla i cassolanan i habitacions amb cara i ulls. L’hotel El Molí del Mig és un dels millors de l’Empordà. Habitacions per bones butxaques.

La romería de Santa Catalina tiene una tradición centenaria en Torroella de Montgrí, y en los pueblos que rodean este macizo. El valle de Santa Catalina se encuentra en la vertiente norte del Montgrí, escondida detrás de la alta peña, con acceso por Ullà o Bellcaire d’Empordà, o hasta por Sobrestany. Dentro del valle, al pie del Castillo, encontrará la gran ermita de Santa Catalina. A su alrededor se celebra la romería. La Romería de Santa Catalina es una cita ineludible para los que gustan de la hermandad festiva y lúdica. Por la mañana los peregrinos llegan a la ermita y tocan la campana. Al mediodia hay misa solemne. Acabada esta comienza la comida en el campo, que hay que traer de casa. Se puede hacer  fuego en el área señalada al lado de la iglesia. Se bebe, se canta y se ríe. Por la tarde la tradición manda trepar hasta el altivo castillo de Montgrí, (en la foto). La vista es espléndida. Todo esto pasa el tercer fin de semana de noviembre, justo antes de la feria de Sant Andreu, en Torroella. Es como el aperitivo. Aproveche el día para visitar la ermita y el castillo. Una excursión familiar clásica. También puede pasar el fin de semana y visitar Torroella, l’Estartit y coger la barca que rodea las islas Medes. Otra excursión clásica muy bonita y familiar. Todo el Empordà está a su alcance: Peratallada, Verges, Pals … no se lo pierda. Para dormir podéis ir a la Fonda Mitjà, en Torroella. Buena cocina sencilla y habitaciones de buen ver. El Hotel El Molí del Mig es uno de los mejores del Empordà. Habitaciones para buenos bolsillos.

Aquesta bonica ermita, antiga parròquia d’un poble que no va arribar a consolidar-se, s’alça en un paratge força bonic de la Serralada de Marina, a escassos 20 kms. de Barcelona. Pertany al terme Municipal de Sant Fost de Campcentelles, un municipi del Vallès, a tocar de Mollet. És des d’aquest municipi que s’hi arriba. Cal agafar la carretera B-500, que uneix Mollet amb Badalona tot passant per Sant Fost. Podeu venir des de Badalona, o des de Mollet mateix. En arribar al nucli més antic de la població de sant Fost, quan la carretera s’estreny, cal prendre el camí, pista ample, que va al cementiri. Està indicat allà mateix: Sant Cebrià de Cabanyes. I ho trobareu indicat en alguns dels trencalls que anireu passant, no en tots. En altres bifurcacions el vostre sentit comú us farà triar el camí més adequat. La ruta salta petits turonets i rieres, en un paratge rural que no dirieu tan proper a les grans ciutats. Cal anar en compte en alguns passos, sobretot si el vostre cotxe és molt baix. Finalment, de cop, us trobareu al davant l’ermita. Gran, de volta de canó un xic apuntada, del típic romànic del XII. Si és diumenge potser està oberta. L’interior és bonic també. Els voltants són força evocadors, senzills, sense pretensions, amb bones balconades damunt el Vallès. Sou a la recóndita vall de Cabanyes. Podeu continuar la pista en lloc de retornar a Sant Fost. Anireu a sortir a la carretera que va de la Roca a Santa Coloma de Gramanet passant per Montcada. Evidentment la ruta a la inversa també és factible. Boníssima excursió per bicicletes. Ni massa pujada ni massa baixada, però un camí molt divertit, amb constants giravolts i canvis de rasant. Ideal per infants que ja siguin uns petits experts de la bici. També una passejada molt adient des de sant Fost. No hi ha restaurant prop de l’ermita, ni cap mena de servei. Haureu d’utilitzar, si us calen, els de Sant Fost.

Esta bonita ermita, antigua parroquia de un pueblo que no llegó a consolidarse, se levanta en un bello paraje de la Serralada de Marina, a escasos 20 kms. de Barcelona. Pertenece al término municipal de Sant Fost de Campcentelles, un municipio del Vallès, junto a Mollet. Es desde este municipio de donde sale el mejor acceso. Hay que coger la carretera B-500, que une Mollet con Badalona pasando por Sant Fost. Puede venir desde Badalona, o desde Mollet mismo. Al llegar al núcleo más antiguo de la población de Sant Fost, cuando la carretera se estrecha, hay que tomar el camino, una pista ancha, que va al cementerio. Está indicado allí mismo: Sant Cebrià de Cabanyes. Y lo encontrareis también indicado en algunos de los desvíos que iréis pasando, no en todos. En otras bifurcaciones sera vuestro sentido común el que os hará escoger el camino más adecuado. La ruta salta pequeños montículos y vadea algunos arroyos, en un paraje rural que no se diría tan cercano a las grandes ciudades. Hay que tener cuidado en algunos pasos, sobre todo si su coche es muy bajo. Finalmente, de golpe, os encontraréis delante la ermita. Grande, de bóveda de cañón algo apuntada, del típico románico del XII. Si es domingo quizás está abierta. El interior es bonito también. Los alrededores son muy evocadores, sencillos, sin pretensiones, con buenas vistas sobre el Vallès. Estais en el recóndito valle de Cabanyes. Puede seguir la pista adelante en lugar de volver a Sant Fost. Iréis a salir a la carretera que va de la Roca hasta Santa Coloma de Gramanet pasando por Montcada. Evidentemente la ruta a la inversa también es factible. Buenísima excursión para bicicletas. Ni demasiadas subidas ni demasiadas bajadas, pero no obstante, un camino muy divertido, con constantes giros y cambios de rasante. Ideal para niños que ya sean unos pequeños expertos de la bici. También un paseo muy adecuado desde Sant Fost. No hay restaurante cerca de la ermita, ni ningún tipo de servicio. Debereis utilizar, si os hacen falta, los de Sant Fost.

L’any 1981 La Trinca ens va obsequiar amb el disc “Nou de trinca”, en el qual hi figurava una genial cançó, amb el mateix títol que aquest post, que deixava en evidència l’església catòlica. I si bé és cert que en quasi 30 anys potser han canviat les sigles polítiques dels bisbes (ara tots del PP) i en comptes de focalitzar totes les seves energies contra el “no divorci” ara han ampliat el seu rang d’acció al no-avortament, no als mètodes anticonceptius i no els “matrimonis no-convencionals”, la realitat és que segueixen patint del mateix problema: l’església ha quedat antiquada i no avança el ritme de la societat.

I és que la última “brillant” idea de la casposa església espanyola és la de prohibir la comunió als polítics que donin suport a l’avortament. La Conferència Episcopal Espanyola va més enllà de declarar “pecadors públics” als diputats al congrés que votin a favor de la llei de l’avortament que vol tirar endavant el govern de Zapatero, i directament els declara heretges, perquè “aquells va que van en contra de la fe divina catòlica cauen en l’heretgia i en la ”latae sententiae” associades a la mateixa”. Déu n’hi do! Sembla que haguem tornat a l’època medieval!

Però la qüestió que a tots ens preocupa és com carai s’ho faran per a tirar endavant aquesta iniciativa… La veritat és que no m’imagino a un parell de goril·les cepats a l’entrada de les esglésies preguntant als feligresos que hi volen entrar si són diputats del congrés de diputats que han votat a favor de l’avortament, tal com si d’una discoteca es tractés…

Ben mirat, potser una bona solució seria posar braçalets controlats per GPS, com aquells utilitzats pels culpables de violència de gènere, que en cas que algun diputat pro-avortista s’acostés a més de 500 metres de qualsevol església fes saltar totes les alarmes, i un escamot inquisitorial pogués detenir l’heretge i portar-l’ho davant d’un tribunal que el condemnés a la foguera perquè li purgués la ànima… Val més agafar-s’ho en broma…

El que vull dir amb tot això és que el problema més gran que tindrà l’església és que a diferència de com acaba la cançó dels trincaires del Maresme, i com segurament també creuen la majoria dels seus bisbes, la seva influència en la societat no serà “pels segles dels segles”, sinó que si no realitzen un acostament a la modernitat i es deixen estar de tonteries (tot i que segurament en el dia que es van pensar sí tenien el seu sentit), estan condemnats al fracàs. Amén.

Quan diem Montcada i Reixac, o passem per Montcada i Reixac, sabem molt bé on és Montcada, a la sortida nord de Barcelona. Just al costat del riu Besós, travessada per nombroses autopístes, vies fèrries, carreteres i plena de polígons industrials, pedreres i fàbriques. Una població aparentment sense gens d’atractiu. Però i Reixac?. On és Reixac?. Dons Reixac és la cara més amable del municipi. L’entorn rural. L’altra cara de la moneda. Reixac ofereix una possibilitat de sortida matinal, molt propera a Barcelona, senzilla i fàcil. Des de l’esglèsia de Sant Pere de Reixac, (a la foto) que una comunitat s’encarrega de mantenir, teniu una boníssima vista de tot el Vallès, Barcelona i bona part del país, fins Montserrat. Des de Sant Pere podeu fer una sèrie de petites rutes campestres dins el parc natural de la Serra de Marina. Arribareu fins un parell de fonts, primer la dels caçadors, en una mitja hora de bon camí, després la dels Avellaners. Camins fàcils, distàncies curtes, en mig d’un alzinar en plena recuperació i d’una roureda impressionant. Cal seguir un camí ben senyalitzat, a l’entrada de Reixac, tancat amb un cadenat.  També podeu fer un itinerari circular i arribar-vos fins el Torrent de Reixac, passant per la font dels caçadors, la pedrera abandonada i la font dels avellaners. Més llarg serà pujar, per un petit corriol i de valent, fins el turó de les Maleses, amb un poblat ibèric. Encara més dur arribar-se fins el Turó del Pi Candeler, el cim de tota la zona, i dominant ja tota la plana tant del Vallès com de Marina, abocats al mar, sobre Badalona. Però aquesta excursió ja no és per infants. A Sant Pere de Reixac hi arribareu per una pista, en bon estat, que surt del km. 7 de la carretera que uneix Montcada amb Badalona, girant a mà esquerra si pugeu cap a Badalona. Passeu a tocar del restaurant can Piqué, que és l’adreça que cal seguir, sense por i fins la cuina, ja que la pista rodeja completament Can Piqué. O bé desde el Km. 8,9 de la carretera que va de Santa Coloma de Gramanet  a sant Fost de capcentelles i La Roca, seguint el marge del riu Besós. Totes dues opcions ben senyalitzades i per pistes ben conservades aptes per tota mena de vehicles. No us caldrà dinar però hi ha bons restaurants a la zona: Can Piqué, especialitzat en convits i dinars d’empresa, Cal Artillé, bona carn a la brasa, Can Toy, cassolà, Can Devesa, també per noces i convits,… tots a la carretera entre Montcada i Badalona, per la Vallensana. Uns són més estirats, altres més de petacada. Trieu.

Cuando hablamos de Montcada i Reixac, o pasamos por Montcada i Reixac, sabemos muy bien dónde está Montcada, a la salida norte de Barcelona. Justo al lado del río Besós, atravesada por numerosas autopistas, vías férreas, carreteras y llena de polígonos industriales, canteras y fábricas. Una población aparentemente sin nada de atractivo. Pero, ¿y Reixac?. ¿Dónde está Reixac?. Pues Reixac es la cara más amable del municipio. El entorno rural. La otra cara de la moneda. Reixac ofrece una posibilidad de una buena salida matinal, muy cercana a Barcelona, sencilla y fácil. Desde la iglesia de Sant Pere de Reixac, (en la foto) que una comunidad se encarga de mantener, tienen una buenísima vista de todo el Vallès, Barcelona y buena parte del país, hasta Montserrat. Desde allí se pueden hacer una serie de pequeñas rutas campestres dentro del parque natural de la Sierra de Marina. Llegareis hasta un par de fuentes, primero la de los cazadores, en una media hora de buen camino, después la de Avellaners. Caminos fáciles, distancias cortas, en medio de un encinar en plena recuperación y de un robledal impresionante. Hay que seguir un camino bien señalizado, a la entrada de Reixac, cerrado con un candado. También podeis hacer un itinerario circular y acercaros hasta el Torrent de Reixac, pasando por la fuente de los cazadores, la cantera abandonada y la fuente de los avellanos. Más largo será subir, por un pequeño sendero y duramente, hasta el cerro de las Maleses, con un poblado ibérico  en su cima. Aún más duro será llegar hasta el Cerro del Pino Candelero, la cima de toda la zona, y dominando ya toda la llanura tanto del Vallès como la de Marina, vista al mar, hacia Badalona. Pero esta excursión ya no es para niños. Hasta Sant Pere de Reixac se llega por una pista, en buen estado, que sale del km. 7 de la carretera que une Montcada con Badalona, girando a mano izquierda si estais subiendo hacia Badalona. Pasareis junto al restaurante Can Piqué, que es la dirección a seguir, sin miedo y hasta la cocina, ya que la pista rodea completamente Can Piqué. O bien desde el Km.. 8,9 de la carretera que va de Santa Coloma de Gramanet a San Fost de Capcentelles y La Roca, siguiendo el margen del río Besós. Ambas opciones bien señalizadas y se va por pistas bien conservadas, aptas para todo tipo de vehículos. No necesitareis comer, pero hay buenos restaurantes en la zona: Can Piqué, especializado en bodas y comidas de empresa, Cal Artillé, con buena carne a la brasa, Can Toy, casero, Can Devesa, también para bodas y banquetes, .. . todos en la carretera entre Montcada y Badalona, por la Vallensana. Unos son más estirados, otros más del montón. Elijan Vds.

L’aplec de Sant Iscle de les Feixes te lloc a mitjans del  mes de novembre al bell mig del cor de Collserola. És un indret de fàbula, amb boscos frondosos de pins, d’alzines, molt mediterrani, però també amb molta vegetació de ribera, que a la tardor està magnífica. A Sant Iscle s’hi pot anar, però, tot l’any. Perquè l’excursió és bonica tot temps. L’alicient del novembre és el seu aplec. L’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes s’aixeca solitària a tocar de la riera de Sant Iscle, o de les Feixes. Per arribar-hi cal caminar. Són un parell o tres de quilòmetres des de Cerdanyola, o bé la mateixa distància des de l’àrea recreativa de Can Coll, a la carretera d’Horta a Cerdanyola. Bon aparcament en tots dos casos. Es tracta d’una passejada un xic llarga, però suau, agradable, amb poc desnivell, molt poc cansada.  Els paisatges són divins. Relaxants. Es passa tota l’estona al costat de la riera, veient esglèsies, com Santa Maria de les Feixes, masies, com can Catà i molta flora, tota  magnífica. Iniciarem la ruta a la mateixa caseta d’informació del parc de la Riera de Sant Cugat, a Cerdanyola del Vallés, i seguirem el camí de Sant Iscle, senyalitzat perfectament. Passem per sota de l’aqueducte de Can Canaletes, i per Can Canaletes mateix. Després pel costat de l’ermita de Santa Maria de les Feixes. Seguim els indicadors de Can Catà i de  Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes. Impossible perdre’s. Anem sempre pel camí principal, el més ample. Passarem per davant la masía i la reserva natural de Can Catà, i ja veurem ben aviat  Sant Iscle de les Feixes. Si veniu des de l’àrea de Can Coll cal fer la ruta fins Can Catà, també senyalitzada. Si hi pugeu el dia de l’aplec hi haurà molta, moltíssima gent, però gaudireu d’actes que mai no heu vist, com ara la missa solemne amb el  repartiment del panet beneït,  o bé ballades de sardanes i altres dances tradicionals, tastets  gastronòmic i altres actes diversos, per a totes les edats i creences.  Durant tot el dia es farà un concurs de fotografia. Si voleu dinar bé, el millor, com en tots els aplecs, és pujar-vos el vostre propi menjar. Penseu, si feu això, que es pot fer foc però no fora del recinte de l’ermita.  El dia de l’aplec no podreu circular amb cotxe pels camins que menen a Sant Iscle. Això és una murga pels més mandros, gent gran o discapacitats, però un gran avantatge per les famílies amb infants. No patiu de tota manera els que no podeu o voleu caminar. L”ajuntament de Cerdanyola ofereix  un servei de microbús. Pugeu fins a l’aplec. Gaudireu de la festa.

La romería de Sant Iscle de les Feixes tiene lugar a mediados del mes de noviembre en pleno corazón de Collserola. Es un lugar de fábula, con bosques frondosos de pinos, de encinas, muy mediterráneo, pero también con mucha vegetación de ribera, que en otoño está magnífica. A Sant Iscle se puede ir, no obstante, todo el año. Porque és una excursión bonita en todo tiempo. El aliciente de noviembre es la romería. La iglesia románica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes se levanta solitaria junto a la riera de Sant Iscle, o de las Feixes. Para llegar hay que caminar. Son un par o tres de kilómetros desde Cerdanyola, o bien la misma distancia desde el área recreativa de Can Coll, en la carretera de Horta a Cerdanyola. Buen aparcamiento en ambos casos. Se trata de un paseo un poco largo, pero suave, agradable, con poco desnivel, muy poco cansado. Los paisajes son divinos. Relajantes. Se pasa todo el tiempo junto a la riera, viendo iglesias, como Santa Maria de les Feixes, masías, como Can Catà y mucha flora, toda magnífica. Iniciaremos la ruta en la misma caseta de información del parque de la Riera de Sant Cugat, en Cerdanyola del Vallés, y seguiremos el camino de Sant Iscle, señalizado perfectamente. Pasamos por debajo del acueducto de Can Canaletes, y por Can Canaletes mismo. Después por el lado de la ermita de Santa Maria de les Feixes. Seguimos los indicadores de Can Catà y de Sant Iscle y Santa Victòria de les Feixes. Imposible perderse. Vamos siempre por el camino principal, el más ancho. Pasaremos por delante de la masía y la reserva natural de Can Catà, y ya veremos pronto Sant Iscle de les Feixes. Si viene desde el área de Can Coll es necesario hacer la ruta hasta Can Catà, también señalizada. Si subís el día de la romería habrá mucha, muchísima gente, pero disfrutareis de actos que nunca habéis visto, como la misa solemne con el reparto del panecillo bendito, o bailes de sardanas y otras danzas tradicionales, degustaciones gastronómicas y otros actos diversos, para todas las edades y creencias. Durante todo el día se hará un concurso de fotografía. Si quiere comer bien, lo mejor, como en todos los encuentros multitudinarios, es subirse su propia comida. Pensad, si hacéis esto, que se puede hacer fuego pero no fuera del recinto de la ermita. El día de la romería no se podrá circular en coche por los caminos que conducen a Sant Iscle. Esto es un engorro para los más perezosos, los ancianos o discapacitados, pero una gran ventaja para las familias con niños. No sufran, de todos modos, los que no pueden o no quieren caminar. El ayuntamiento de Cerdanyola ofrece un servicio de microbús. Subid hasta la romería. Disfrutareis de la fiesta.

En dies de manifestacions pro-vida (!?) en nombre aproximat de manifestants d’entre 50 mil i 2 milions (més un bon grapat d’efebòfils) és bon moment per carregar-se d’arguments i demostrar que la intel·ligència sempre està per sobre del fanatisme religiós.

Aquest vídeo de la serie “El ala oeste de la Casa Blanca” és ficció, però això no li treu un gram de raó.

Us agraden els concerts de música clàssica?. Escoltar corals d’arreu del món amb veus angelicals?. Voleu sentir, en tota l’extensió de la paraula, música de qualitat, formacions de cert nivell, en un ambient familiar, al centre de Barcelona?. Doncs és ben senzill. Cada quinze dies, més o menys, hi ha un concert a l’esglèsia de Sant Gaietà, dels pares teatins, al carrer Consell de Cent, entre Aribau i Balmes. El marc, l’esglèsia, és molt bonic. Les audicions variades. Els interprets amateurs, però de notable nivell. De vegades excel·lent i tot. Tots els c0ncerts comencen puntualment a les sis de la tarda, excepte alguns. Una hora ben familiar, gens extemporània. Consulteu la pàgina web de la pàrroquia per saber-ne els detalls. Tots els concerts són gratuïts. Només, a la sortida, és demana la voluntat, si la voleu donar, per les despesses de llum i de conservació del temple. Increible, oi?. Doncs ja ho sabeu: si els vostres fills i filles, o vosaltres mateixos, sou melòmans com ho som nosaltres,  ja teniu una cita els diumenges a la tarda.

Aquest dimecres 21 d’octubre, a les 20.30 hores, al 107.4 FM de La Garriga (a través d’Internet a www.radiosilenci.cat), una nova entrega d’aquesta segona temporada de Rebombori, dirigit per Marta Camp i amb l’espai de Cultura amb Diego Sola.

Dimecres 21 d’octubre a les 20:30 h

En aquest programa, i coincidint amb la festivitat de Sant Antoni Maria Claret el 24 d’octubre, ens aproparem a la figura del sant sallentí-vigatà més conegut al món: vida, obra i llegat. Qui era Claret? Què ens ha quedat d’ell avui dia? Coneixerem de prop la seva tasca apostòlica: des de les seves conegudes predicacions, d’Osona a Cuba, fins a la fundació dels Fills del Cor de Maria, avui dia més coneguts com a Claretians. Una visió actual i jove de la vida d’un sant i d’un llegat ple d’humanitat.

Gràcies a les obres efectuades a la plaça de les Neus s’ha descobert l’existència d’una sala de jocs amagada.

Un dels accessos

Feia dies que els tècnics i arqueòlegs, que investigaven l’entramat de túnels del subsòl vilanoví, intentaven accedir a una galeria dotada de complexos sistemes de defensa, i que semblava que es dirigia a dalt de tot de la Rambla Principal. Però aquests intents no han estat necessaris ja que amb les obres a la plaça de les Neus s’ha esfondrat el sostre de la sala on conduïa aquesta galeria.

Segons les primeres investigacions a les que ha tingut accés l’equip de l’Espigall, sota la plaça de les Neus de Vilanova i la Geltrú hi havia ubicada una sala de jocs on s’hi reunien religiosos/es i membres de la feligresia vilanovina. Allà hi celebraven timbes de cartes (als Corintis, Tessalonicencs…), partides al twistter, competicions de karaoke amb cançons de missa, visionats de pel•lícules referents (“les sandàlies del pescador”, “els 10 manaments”, “Quo Vadis?”…), classes de danses jueves, etc. A més a més la sala contava amb un servei de bar especialitzat en tapes a base de pa d’àngel i amb una àmplia carta de vins de missa.

Els diferents accessos a aquest recinte es troben escampats per diferents punts de la ciutat, però l’entrada més utilitzada fins al moment és la ubicada al 2n confessionari de la dreta de la nau principal de l’església de Sant Antoni.

Sor Teresa Forcades és una monja benedictina de Montserrat. És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard. És una monja certament inquieta i estudiosa, que s’autodeclara feminista. Circula per internet un text seu, ple de sentit comú, sobre la grip nova i les manipulacions mèdiques, mediàtiques i polítiques amb què s’ha presentat aquesta variant del virus de la grip. Teresa Forcades parla amb una veu serena, seductora, i denuncia els interessos econòmics de les grans empreses farmacèutiques.

Ahir em vaig dedicar a mirar la seva intervenció al programa Singulars de TV3, i he de dir que les seves paraules em van captivar fins al minut 30 de l’entrevista, moment en el qual el presentador li va preguntar per la seva opinió sobre l’avortament. En escoltar i interpretar els arguments amb què Sor Teresa Forcades legitima l’avortament han ressonat a les meves orelles les paraules llop amb pell de xai…

Si disposeu de molt de temps, podeu escoltar les seves declaracions sobre l’avortament fent clic a l’enllaç següent:

Teresa Forcades al programa Singulars.

L’avortament es tracta a partir del minut 30 de l’entrevista.

Si no teniu tant de temps, continueu llegint el post.

Sor Teresa Forcades va escriure els seus pensaments sobre l’avortament a la revista Foc Nou el mes de maig de 2009. A continuació reprodueixo un paràgraf del seu article sobre l’avortament. M’he permès el luxe de subratllar en vermell algunes de les paraules i expressions que a continuació comentaré, en una entranyable carta que cibernèticament envio a la meva estimada Sor Teresa.

“Déu ha posat la vida del fetus mentre no és viable a les mans de la seva mare (a les entranyes de la seva mare) i ha vinculat la vida biològica d’aquest a la vida espiritual d’ella. Nosaltres farem bé de respectar aquesta vinculació primària. Mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar.”

CARTA A SOR TERESA FORCADES

Benvolguda Teresa:

No saps com m’agrada que siguis una monja culta, formada, inquieta i activista, i t’ho dic de tot cor. T’escric en primer lloc per felicitar-te per les teves valentes declaracions sobre els foscos interessos de les empreses farmacèutiques i els teus savis consells sobre com afrontar la grip A, que de ben segur faran molt de bé.

També t’escric per comentar i rebatre la teva visió sobre l’avortament, que no comparteixo en absolut. És curiós, estimada Teresa, però quan llegeixo arguments a favor de l’avortament, la tria lingüística per referir-nos a la vida que batega a l’interior d’una dona és sempre la de FETUS, i no la de fill. És més higiènic parlar de fetus, certament, però també més pervers. Tan pervers com quan es parla, en la correcció política del llenguatge bèl·lic, de danys col·laterals. Recorda, però, estimada Teresa, que tots els que trepitgem aquest planeta hem estat fetus…

Parles d’una viculació primària entre la mare i el fetus. Per “vinculació” entenc que vols dir “supeditació”, és a dir, que la vida del FILL (perdona que sigui tan abrupte en les expressions) depèn directament de la supervivència de la mare, i no al revés. Aquesta relació jeràrquica, única, al teu entendre, sembla legitimar que la mare posseeixi la responsabilitat moral de decidir sobre el futur del seu (fill/fetus). El problema rau precisament, estimada Teresa, en el futur del seu fill. Perquè un pare o mare pugui decidir (o no) sobre el futur del seu fill, cal que el seu fill estigui VIU i PUGUI CONTINUAR EN VIDA. Només podem tenir futur els que podem  continuar respirant. Hauries d’haver dit, per no faltar a la veritat i a la realitat, que la mare, segons tu, té la responsabilitat moral de decidir sobre la VIDA del seu fill, perquè només els VIUS tenen FUTUR. Els fetus que són avortats deixen de tenir FUTUR. Per tant, aquí fas servir un llenguatge perversament ensucrat i manipulador -en la línia d’actuació de les empreses farmacèutiques que tant denuncies-.

Com deus saber, Teresa, quan una dona té un fill, aquest fill TAMPOC NO ÉS VIABLE, és a dir, no pot sobreviure per si sol. L’ésser humà, a diferència d’altres espècies que habiten el planeta Terra, no és un ésser VIABLE per si sol en néixer. Necessita, per a la seva supervivència, la cura constant i perllongada dels adults en tots els sentits. Per tant, l’argument de la viabilitat dels éssers humans és de nyigui-nyogui. A més a més, si tenim en compte que la ciència mèdica cada cop fa VIABLES -en el sentit estrictament mèdic- fetus en edats més primerenques, vol dir això, seguint el teu “fil argumental”, que la “responsabilitat moral de la mare” té un límit temporal que depèn dels avenços mèdics? Quina absurditat! Això és pur relativisme!

Finalment, Teresa, apel·les a respectar la integritat de la consciència moral de la mare embarassada. La vida està per damunt de la consciència particular dels individus. Si un amic meu em digués que demà es pensa suicidar a tres quarts de cinc de la tarda al bell mig de Plaça Catalunya, t’ho ben asseguro que faria els possibles per no respectar la seva llibertat de consciència. I ho faria PER AMOR.

Et falta integrar l’AMOR als teus plantejaments sobre l’avortament. Crist es va fer home per comunicar-nos que som fills de Déu i que som LLIURES, que només som esclaus del pecat. Ningú, emparant-se en cap ideologia,  no pot decidir sobre la vida d’una altra persona. Cap persona té dret a decidir sobre la vida d’una altra.

Jo, Teresa, sóc un home corresponsable i feminista, en el món de les idees i en el món de les fregones. De qui és “el fetus” que una dona porta a dins? És només d’ella? O és també de l’home amb qui l’ha concebut? La “decisió” sobre un avortament hauria d’estar només en mans de les dones? Fins i tot quan s’han quedat embarassades d’un home que vol ser pare? El tema, com tu mateixa confesses, és complex. És tan complex com ho va ser l’esclavitut, feliçment abolida.

En una societat com la nostra, de gran obertura a les relacions sexuals, l’avortament s’ha convertit en un recurs sexista més  per garantir que alguns homes puguin disfrutar del sexe sense lligams, perquè, en cas que hi hagi un “embaràs no desitjat”, el tràngol FÍSIC primer i PSICO-TRAUMÀTIC després  el passaran elles, a la taula d’operacions de l’avortista. En un context social com el nostre, on encara preval una visió de la sexualitat mecanicista, genitalista i androcèntrica, la píndola de l’endemà i l’avortament lliure propicien relacions sexuals primerenques, espontànies, i DESPROTEGIDES (per què m’he de posar un preservatiu si pot prendre’s la píndola o avortar?). I en aquest paradigma de relacions desiguals la dona sempre és la que surt més mal parada. El matrimoni, que el cristianisme ha elevat  a la categoria de sacrament, per més  Simone de Beauvoir que llegim, ha estat i continua essent una garantia d’igualtat i dignitat per a tots dos sexes.

La cultura avortista no fa cap bé ni a les dones, ni als homes, ni a la societat. Com a societat hem de lluitar per acompanyar les dones embarassades i trobar alternatives de vida per a aquelles dones que no vulguin fer-se càrrec dels seus fills. Els quiròfans avortistes no són la culminació de cap triomf social. Són, com qualsevol mena de violència, l’expressió d’una tragèdia.

Cordialment

Enric Vidal

“Tocar de peus a terra” és el que fa el nostre bisbe, en la construcció de la seva nova llar (sembla que l’irpf, ben administrat, dóna per molt).Ha decidit confiar més en una “peculiar” empresa de seguretat, que en la permanent videovigilància del seu “jefe” vers tots nosaltres.

Quina delícia, això el fa un ciutadà més integrat i proper!

L’Església medieval, a través del monacat i els vincles amb el poder polític, havia estès la seva influència a tot l’occident europeu. Era, a més, la institució que monopolitzava el saber escrit i que comptava amb una administració més desenvolupada. Per tant, qualsevol transformació que es produís al seu si afectava la resta de la societat.

Els canvis produïts al camp i el renaixement de les ciutats (penetració dels diners, desenvolupament del comerç, relativa mobilitat social, pobresa i marginació) van tenir el seu reflex al món religiós perquè van impulsar unes noves formes d’expressió religiosa que la rígida jerarquia eclesiàstica no sempre estava en condicions d’assimilar, almenys d’entrada.

Aquest és un dels motius de l’abundància de moviments considerats herètics per l’Església en aquest període (el principal moviment va ser l’heretgia dels albigesos o càtars al segle XIII), l’element comú dels quals era que rebutjaven el paper de la jerarquia eclesiàstica com a intermediària entre els fidels i la divinitat.

També, però, es van produir una sèrie de moviments de reforma encapçalats per la pròpia Església i, en ocasions, estimulats per ella mateixa per tal de restar força a les idees considerades herètiques.

Ja al segle X es va crear l’ordre de Cluny, que va fundar nombrosos monestirs. Aquesta ordre va destacar per la seva disciplina i la seva obediència al Papa, per damunt de qualsevol altre vincle de dependència. Amb això es pretenia afrontar la pressió de la noblesa feudal o de les monarquies d’exercir el control dels monestirs.

L’aparició dels cartoixans, al segle XI, i de l’ordre del Císter, al segle XII, va respondre a la voluntat de donar un contingut espiritual més gran a la vida monàstica.

Al segle XII van aparèixer les anomenades ordres mendicants, l’objectiu de les quals era predicar a les ciutats. Es deien així perquè pretenien de viure de l’almoina dels fidels. Sant Francesc d’Assís, creador de l’ordre dels franciscans, defensava la pobresa com a virtut i practicava l’amor a la natura. Santa Clara va fundar un ordre femení equivalent.

Un altre ordre mendicant de característiques diferents va ser la dels dominics, fundada per Sant Domingo de Guzmán, que estava orientada a la persecució de les heretgies. El Papa va confiar a aquest ordre el Tribunal de la Inquisició, organisme que al principi va actuar contra els albigesos, però que posteriorment tindria una influència molt més àmplia.

Les universitats. Les escoles dels monestirs europeus van ampliar progressivament les seves activitats. Els contactes amb Al-Àndalus (territori musulmà de la Península Ibèrica), per un cantó, i amb la Mediterrània oriental, per un altre, havien permès de conèixer i de traduir les obres d’alguns autors grecs i llatins de gran rellevància. Les obres de Plató i, sobretot, les d’Aristòtil van desvetllar un gran interès. Cada cop eren més nombrosos els joves enviats a estudiar.

Va arribar un moment en el qual les persones dedicades a la vida intel•lectual i a la docència van voler independitzar-se de l’autoritat i el control dels abats. Per això, sota l’empara de la pròpia Església, van crear-se les universitats, centres d’estudi amb un govern autònom (el degà n’era la màxima autoritat, i al seu costat hi havia una assemblea de professors).

En la seva majoria, les universitats van ser confiades al clergat secular i, en especial, als ordres mendicants per la seva ubicació urbana.

El vehicle d’estudi era el llatí i l’ensenyament es dividia en tres graus: batxiller, llicenciat, mestre i doctor. Després dels estudis de trivium i quadrivium es podia accedir als estudis superiors de filosofia i teologia.

L’escolàstica. La creixent recuperació d’idees de l’antiguitat clàssica, especialment les del racionalisme aristotèlic, podien posar en qüestió la visió del món oferida per l’Església cristiana.

En general, el clergat medieval tenia una formació precària i les seves explicacions eren poc rigoroses. Això justifica que sorgís un corrent de pensadors, en la seva majoria vinculats a la pròpia Església, que van intentar desenvolupar una doctrina filosòfica més elaborada i convincent.

Aquests pensadors van aprofitar la lògica i el rigor de pensament aportats per Aristòtil i pels seus continuadors musulmans i jueus per tal d’aplicar-los al cristianisme i construir un teoria que demostrés l’existència de Déu. A més, van oferir una explicació dels fenòmens naturals, socials i espirituals de gran coherència interna: cada part s’acoblava bé amb les altres.

D’aquesta manera, tot el sistema social imperant, el feudalisme, quedava justificat per Déu. Aquest conjunt d’idees es va difondre per totes les universitats i és el que denominem escolàstica.

Un dels seus màxims representants va ser Sant Tomàs d’Aquino, dominic, professor de la universitat de la Sorbona de París, l’obra més important del qual va ser la Summa Theologica. En aquesta obra intentava conciliar la raó i la fe, és a dir, per a Sant Tomàs demostrar allò que els cristians havien de creure forçosament, tot i que no ho entenguessin, era compatible amb una explicació lògica, si s’analitzava profundament.

Durant tota l’edat mitjana es van produir les croades, expedicions armades convocades per l’Església per a lluitar contra pobles de concepcions religioses diferents, principalment els musulmans. Van ser una sèrie de campanyes militars de caràcter religiós sostingudes pels estats cristians, entre els segles XI i XIII, en contra dels enemics externs i interns.

La majoria de croades van ser lliurades contra els musulmans, però també es van lliurar croades en contra dels pagans eslaus, jueus, russos, cristians ortodoxos, mongols, hussites i càtars, com va ser el cas de la croada albigesa, així com també contra els estats que s’oposaven a la disciplina papal.

Tot i que la idea de croada possiblement va sorgir en el territori hispànic, la majoria d’elles van dirigir-se cap a la Mediterrània oriental i, en especial, cap a Terra Santa.

Cal tenir en compte que, per als sectors més poderosos de la societat feudal, una via per a l’enriquiment consistia en la conquesta de terres. A més, els comerciants occidentals volien fer-se amos del control del comerç amb l’Orient.

El Papa convocava la croada i molts dels qui no veien possibilitat de prosperar a la pròpia terra hi acudien. Entre ells hi havia fadristerns o sorters (germans menors de les famílies nobles, és a dir, no hereus), les persones perseguides per la justícia i la gent sense cap altre mitjà de subsistència, entre d’altres.

Per a dirigir les croades es van crear ordres religiosos militars, com el dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, els Cavallers del Temple o l’Ordre Teutònic.

L’inici de les croades va estar marcat per l’objectiu de reconquerir la ciutat de Jerusalem i la resta de territoris anomenats Terra Santa de mans dels musulmans.

La Primera Croada. Les croades van començar formalment 27 de novembre de 1095. Aquell dia, el papa Urbà II, successor de Gregori VII, va predicar a una multitud de seglars i clergues que assistien al Concili de Clermont. En el seu sermó, el papa va esbossar un pla per a una croada i va cridar els seus oients per unir-s’hi. La resposta va ser positiva i aclaparadora. Urbà II va encarregar als bisbes assistents al concili que tornessin a les seves localitats i reclutessin més fidels per a la croada.

També va dissenyar una estratègia bàsica segons la qual diferents grups de croats iniciaria el viatge a l’agost de l’any 1096. Cada grup s’autofinançaria i seria responsable davant el seu propi cap. Els grups farien el viatge per separat fins a la capital bizantina, Constantinoble, on es reagruparien. Des d’allà, llançarien un contraatac, juntament amb l’emperador bizantí i el seu exèrcit, contra els seljúcides, els quals havien conquerit Anatòlia. Una vegada que aquesta regió estigués sota control cristià, els croats realitzarien una campanya contra els musulmans de Síria i Palestina, sent Jerusalem el seu objectiu fonamental.

La Primera Croada es va cenyir a l’esquema previst pel papa Urbà II. El reclutament va prosseguir a passos agegantats durant la resta de 1095 i els primers mesos de 1096. Es van reunir cinc grans exèrcits nobiliaris a finals de l’estiu de 1096 per iniciar la croada. Gran part dels seus membres procedien de França i Occitània, però un nombre significatiu venia del sud d’Itàlia i de les regions de Lorena, Borgonya i Flandes.

El papa no havia previst l’entusiasme popular que la seva crida a la croada va produir entre la pagesia i la gent de les ciutats. Al costat de la croada de la noblesa es va materialitzar una altra constituïda pel poble pla. El grup més gran i important de croats populars va ser reclutat i dirigit per un predicador conegut com a Pere l’Ermità, natural d’Amiens. Encara que van ser nombrosos el participants en la croada popular, només un percentatge mínim de tots ells van poder arribar a l’Orient Mitjà i encara menys van ser els que van sobreviure per poder veure la presa de Jerusalem pels cristians l’any 1099.

Els exèrcits croats de la noblesa van arribar a Constantinoble entre novembre de 1096 i maig de 1097. L’emperador bizantí, Aleix I Comnè, va pressionar els croats perquè li tornessin qualsevol antic territori de l’Imperi Bizantí que fos pres en combat. Els caps croats, però, es van sentir ofesos per aquestes demandes i, encara que la majoria van accedir-hi, van començar a sospitar dels bizantins.

El maig de 1097, els croats van atacar el seu primer gran objectiu: la capital turca d’Anatòlia, Nicea. Al juny, la ciutat es va retre als bizantins abans que als croats. Això va confirmar les sospites dels croats que l’emperador bizantí intentava utilitzar-los com a peons per assolir els seus propis objectius.

Molt poc després de la caiguda de Nicea, els croats es van trobar amb el principal exèrcit seljúcida d’Anatòlia a Dorilea. L’1 de juliol de 1097, els croats van obtindre una gran victòria i gairebé anihilat l’exèrcit turc. Com a conseqüència, els croats van trobar escassa resistència durant la resta de la seua campanya a l’Àsia Menor.

El següent gran objectiu va ser la ciutat d’Antioquia. Els croats van posar setge a la ciutat el 21 d’octubre de 1097, però no va caure fins el 3 de juny de 1098. Tan aviat com els croats van prendre Antioquia, van ésser atacats per un nou exèrcit turc, procedent de Mosul, el qual va arribar massa tard per auxiliar els defensors turcs d’Antioquia. Els croats van repel•lir aquesta expedició d’auxili el 2 de juny.

Els croats van estar descansant a Antioquia la resta de l’estiu i, a finals del mes de novembre de 1098, van iniciar el darrer tram del seu viatge. Van evitar atacar les ciutats i fortificacions amb la finalitat de conservar intactes llurs tropes. El maig de 1099 van arribar a les fronteres septentrionals de Palestina i, al capvespre del 7 de juny, van acampar a les portes de les muralles de Jerusalem.

La ciutat estava aleshores sota control egipci, els seus defensors eren nombrosos i estaven ben preparats per resistir el setge. Els croats van atacar amb l’ajut de reforços arribats de Gènova i amb unes recent construïdes màquines de setge. El 15 de juliol van prendre per assalt Jerusalem i van assassinar brutalment i en massa a gairebé tots els seus habitants. Segons la concepció dels croats, la ciutat va quedar purificada amb la sang dels infidels.

Una setmana més tard, l’exèrcit va triar a un dels seus caps, Jofre de Bouillon, duc de la Baixa Lorena, com a governant de la ciutat. Sota el seu lideratge, els croats van realitzar llur darrera campanya militar i van derrotar un exèrcit egipci a Ashqelon. No gaire més tard, la majoria dels croats van tornar a Europa, deixant Jofre de Bouillon i un petit reforç de la força original per organitzar i establir el govern i el control europeu sobre el territoris conquerits, incloent-hi el recent creat Regne de Jerusalem.

Després de la conclusió de la Primera Croada els colons europeus van establir quatre estats, dels quals el més poderós era el regne de Jerusalem. Al nord d’aquest regne, a la costa de Síria, es trobava el petit comtat de Trípoli. Més enllà de Trípoli hi havia el principat d’Antioquia. Més a l’est hi havia el comtat d’Edessa, poblat principalment per cristians armenis.

Els èxits de la Primera Croada van deure’s en gran mesura a l’aïllament i relativa feblesa dels musulmans. No obstant això, la generació posterior a aquesta croada va contemplar l’inici de la reunificació musulmana al Pròxim Orient sota el lideratge d’Imad al-Din Zangi, governant de Mosul i Halab. Sota el comandament de Zangi, les tropes musulmanes van obtindre la seva primera gran victòria contra els croats en prendre la ciutat d’Edessa l’any 1144, després de la qual van desmantellar sistemàticament l’estat croat que hi havia a la regió.

La Segona Croada. La resposta del Papat a aquella desfeta va ser proclamar la Segona Croada a finals de l’any 1145. La nova convocatòria va atreure nombrosos expedicionaris, entre els quals van destacar el rei de França, Lluís VII, i l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad III.

L’exèrcit germànic de Conrad va partir de Nuremberg el maig de 1147 camí de Jerusalem. Les tropes franceses van marxar un mes més tard. Prop de Dorilea les tropes alemanyes van fugir a conseqüència d’una emboscada turca. Desmoralitzats i atemorits, la major part dels soldats i pelegrins van tornar a Europa.

L’exèrcit francès va romandre més temps, però el seu destí no va ser molt millor i només una part de l’expedició original va arribar a Jerusalem l’any 1148. Després de deliberar amb el rei Balduí III de Jerusalem i els seus nobles, els croats van decidir d’atacar Damasc al juliol. La força expedicionària no va poder prendre la ciutat i, poc després d’aquest atac infructuós, el rei francès i les restes del seu exèrcit van tornar al seu país l’any 1150.

La Tercera Croada. El fracàs de la Segona Croada va permetre la reunificació de les potències musulmanes. Zangi havia mort el 1146, però el seu successor, Nur al-Din, va convertir el seu imperi en la gran potència de l’Orient Mitjà. El 1169, les seves tropes, sota el comandament de Saladí, van obtenir el control d’Egipte. Quan Nur al-Din va morir cinc anys més tard, Saladí el va succeir com a governant de l’estat islàmic que s’estenia des del desert de Líbia fins a la vall del Tigris, i que envoltava els estats croats que encara existien per tres fronts.

Saladí finalment va envair el regne de Jerusalem amb un enorme exèrcit el maig de 1187. El 4 de juliol va derrotar de forma definitiva l’exèrcit cristià a Hattin (Galilea). Encara que el rei de Jerusalem, juntament amb alguns dels seus nobles, es van rendir i van sobreviure, tots els Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem van ser degollats en el camp de batalla o en les seues proximitats.

Saladí, després d’aquesta victòria, es va apoderar de la major part de les fortaleses dels croats en el regne de Jerusalem, incloent-hi la ciutat, la qual es va rendir el 2 d’octubre. En aquell moment l’única gran ciutat que encara posseïen els croats era Tir, al Líban.

El 29 d’octubre de 1187, en resposta, el papa Gregori VIII va proclamar la Tercera Croada. L’entusiasme dels europeus occidentals va ser extraordinària i a les seves files es van apuntar tres grans monarques: l’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, el rei francès Felip II i el rei d’Anglaterra, Ricard I. Aquests reis i els seus nombrosos seguidors van constituir la força croada més gran que havia tingut lloc des de 1095, però el resultat de tot aquest esforç va ser pobre.

Frederic va morir a Anatòlia mentre viatjava a Terra Santa i la major part del seu exèrcit va tornar a Alemanya de forma immediata a la seua mort. Encara que tant Felip II com Ricard I van arribar a Palestina amb llurs exèrcits intactes, van ser incapaços de reconquerir Jerusalem o bona part dels antics territoris del regne llatí. Van aconseguir, però, arrencar del control de Saladí una sèrie de ciutats (incloent-hi Acre), al llarg de la costa mediterrània.

Cap al mes d’octubre de 1192, quan Ricard I va partir de Palestina, el regne llatí havia estat restablert. Aquest segon regne, molt més reduït que el primer i considerablement més feble tant a nivell polític com militar, perduraria en condicions precàries durant un segle més.

La Quarta Croada. Va ser promoguda pel papa Innocenci III, amb la intenció d’atacar Terra Santa des d’Egipte, però els bizantins, creient que no hi havia possibilitats de vèncer a Saladí, van decidir mantenir-se neutrals.

Aquesta va ser una croada plena de dificultats financeres. En un esforç per alleujar-les, els caps croats van acordar atacar Constantinoble conjuntament amb els venecians i aspirar al tron de l’Imperi Bizantí. Els croats van prendre Constantinoble l’any 1204, la qual va ser saquejada sense misericòrdia, el poder bizantí quedaria definitivament afeblit i l’autoritat imperial desapareixia repartida i disputada entre els tres estats grecs hereus de l’imperi: l’Imperi de Nicea, l’Imperi de Trebisonda, i el Despotat de l’Epir.

L’Imperi Llatí de Constantinoble, creat per aquesta croada, va sobreviure fins al 1261, data en què l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg va poder reprendre la ciutat. Tot això no va contribuir en res a la defensa de Terra Santa i va donar lloc a la primera croada que no va anar exclusivament contra els musulmans.

Lluís IX de França. Hi va haver d’altres croades, però destaca especialment l’expedició a l’Orient Mitjà, organitzada i finançada pel rei Lluís IX de França i motivada per la reconquesta de Jerusalem per part dels musulmans el 1244.

Lluís IX va passar quatre anys fent curosos plans i preparatius per a la seva ambiciosa expedició. A finals d’agost de 1248, Lluís i el seu exèrcit van anar fins a l’illa de Xipre, on van romandre tot l’hivern i van continuar els preparatius.

Lluís i els seus seguidors van desembarcar a Egipte, el 5 de juny de 1249, i l’endemà van prendre Damietta. El següent pas en la seva campanya, l’atac a El Caire en la primavera de 1250, va acabar sent una catàstrofe. Els croats no van poder mantenir els seus flancs, de manera que els egipcis van retenir el control dels dipòsits d’aigua al llarg del Nil. Els egipcis van obrir les rescloses per causar inundacions, les quals van atrapar a tot l’exèrcit croat i Lluís IX va ser forçat a rendir-se l’abril de 1250. Després de pagar un enorme rescat i lliurar Damietta, Lluís va marxar per mar a Palestina, on va passar quatre anys edificant fortificacions i consolidant les defenses del regne llatí. A la primavera de 1254 va tornar amb el seu exèrcit a França.

El rei Lluís IX també va organitzar la darrera gran croada a Terra Santa el 1270. En aquesta ocasió la resposta de la noblesa francesa va ser poc entusiasta i l’expedició es va dirigir contra la ciutat de Tunísia i no contra Egipte. Va acabar sobtadament quan Lluís va morir a Tunísia a l’estiu de 1270.

Mentrestant, les fortificacions frontereres que encara li quedaven a l’Imperi Llatí a Síria i Palestina es van veure sotmeses a una pressió incessant per part de les forces egípcies. Una a una, les ciutats i castells dels estats croats van caure en mans dels potents exèrcits mamelucs. La darrera plaça forta, la ciutat d’Acre, va ser presa el 18 de maig de 1291 i els pobladors croats, juntament amb les ordes militars dels Cavallers Templers i els Cavallers Hospitalaris, van cercar refugi a Xipre.

Al voltant de 1306, aquests darrers es van establir a l’illa de Rodes, la qual van administrar com un estat independent virtual i va ser la darrera plaça forta a la Mediterrània fins a la seva rendició als turcs l’any 1522.

Conseqüències de les croades. La fi dels principats llatins d’Orient no va posar fi als esforços dels croats, però la resposta dels reis europeus i de la noblesa a noves convocatòries de croades va ser feble, i les posteriors expedicions es van dur a terme sense cap èxit.

Dos segles de croades havien deixat poca empremta a Síria i Palestina, llevat de nombroses esglésies, fortificacions i una sèrie d’impressionants castells.

Els efectes de les croades es van deixar sentir principalment a Europa, no pas al Pròxim Orient. Els croats havien apuntalat el comerç de les ciutats italianes, havien generat un interès per l’exploració de l’Orient i havien establert mercats comercials de certa importància.

Els experiments del papat i dels monarques europeus per obtindre els recursos monetaris per finançar les croades van conduir al desenvolupament de sistemes d’impostos directes de tipus general, els quals van tindre conseqüències a llarg termini per a l’estructura fiscal dels estats europeus.

Encara que els estats llatins a l’Orient van tindre una curta vida, l’experiència dels croats va establir uns mecanismes que generacions posteriors d’europeus emprarien i millorarien amb l’objectiu de colonitzar els territoris descoberts pels exploradors dels segles XV i XVI.

Amb el teló de fons de les croades, també es van difondre moltes influències de tipus cultural i científic entre Orient i Occident.

Al segle X, Otó I, un dels reis dels territoris alemanys (que anteriorment havia format part de l’Imperi Carolingi), va restaurar la institució imperial. Otó I es va fer nomenar emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic i va utilitzar la jerarquia eclesiàstica com a mitjà eficaç de govern, amb la consolidació del poder dels abats al camp i dels bisbes a les ciutats. A canvi, l’Església es comprometia a proporcionar un important suport militar i financer a l’emperador.

Aquest procés va afectar profundament a l’Església, ja que els pobles es van apoderar dels delmes i altres béns eclesiàstics, mentre els emperadors posteriors (seguint l’exemple d’Otó I) van intentar de controlar el nomenament de bisbes, abats i del propi Papa.

L’Església va intentar reaccionar al segle XII i va iniciar una reforma que va entrar en conflicte amb la política imperial. Aquest conflicte donaria lloc a la lluita de les investidures. La investidura era l’acte de lliurament dels símbols eclesiàstics, com el bàcul, l’anell i la mitra, que representaven els càrrecs d’abat o de bisbe.

La Lluita de les Investidures és el nom amb què designem la sèrie d’incidents esdevinguts entre els papes i alguns reis, i principalment l’emperador germànic, des del 1073 (primera excomunió d’Enric IV pel fet que va voler mantenir el seu investit, Godofred, en contra d’Ató, elegit canònicament) fins al 1122 (signatura del concordat de Worms).

Després de la caiguda de l’Imperi Romà, tot i que el nomenament dels càrrecs eclesiàstics corresponia en teoria a l’Església Catòlica, a la pràctica era habitual que fos realitzat per les autoritats seculars. En moltes ocasions els càrrecs eclesiàstics, especialment els de bisbes i abats, comportaven els ingressos procedents d’extenses terres. Per això era habitual que els monarques nomenessin a gent de confiança o inclús els venguessin al major postor. A més a més, l’emperador tenia la potestat de nomenar el Papa, i el Papa nomenava i coronava el següent emperador, de manera que el cercle de mútua dependència es perpetuava.

La crisi va començar quan un moviment intern de l’Església, membres de la reforma gregoriana, va decidir de posar fi a la pràctica del pecat de simonia (venda de béns de l’Església) restituint el poder d’investir a la Santa Seu. Com que eren conscients de que no podrien fer res mentre el Papa fos nomenat per l’emperador, van aprofitar l’oportunitat que es presentà el 1056 quan Enric IV va esdevenir emperador als sis anys d’edat. Confiant de que un nen no tindria capacitat per a reaccionar, van fundar un Col•legi de Cardenals que escolliria el Papa sense la intervenció de cap líder secular.

El 1075 el papa Gregori VII va publicar els Dictatus Papae, una llista de 27 principis en els que declarava que l’Església Catòlica havia estat fundada només per Déu, i que només el Papa podia nomenar o destituir els càrrecs eclesiàstics. Això suposava un canvi important en l’equilibri de poder i Enric IV, que ja no era un nen, va respondre de forma contundent en la que qualificava a Gregori de “fals monjo” i demanava l’elecció d’un nou Papa.

La situació va empitjorar quan Enric va nomenar el seu capellà personal com a arquebisbe de Milà, quan un altre candidat ja havia estat nomenat per Roma. Gregori VII va excomunicar a Enric IV, i el va deposar com a emperador.

Tot i que el papa no tenia el poder necessari per fer efectiva la deposició, l’aristocràcia alemanya va aprofitar l’excusa per rebel•lar-se contra el rei i apropiar-se de propietats reials. Els nobles locals van construir fortificacions sense permís del rei i van passar a governar amb autonomia respecte l’Imperi.

Veient-se incapaç de controlar la situació, Enric IV es va veure obligat a fer-se enrere i el 1077 va viatjar a Canossa, al nord d’Itàlia, per demanar perdó al Papa personalment. Gregori VII va acceptar la seva penitència i el restituí en el càrrec.

Però els aristòcrates alemanys no van acceptar Enric al seu retorn i van elegir com a nou rei Rodolf de Suàbia. Aquest cop Enric IV va nomenar un antipapa, Clement III, i va començar a combatre els rebels. Aquest cop la sort li fou més favorable, i el 1081 va aconseguir capturar i executar a Rodolf. El mateix any va envair Roma amb la intenció de deposar a Gregori VII per la força. Els 1085, els normands del sud d’Itàlia, aliats del Papa, van rescatar-lo dels alemanys i van fugir de Roma. Gregori va morir poc després.

La Lluita de les Investidures va continuar durant les següents dècades, en les que els nous papes van intentar minar el poder imperial fomentant la revolta a Alemanya. Enric IV va ser succeït pel seu fill Enric V, que s’havia rebel•lat contra el seu pare a favor del papat, i el va forçar a declarar il•legítima la línea d’antipapes que havia nomenat. A l’arribar al poder, però, Enric V va nomenar un nou antipapa, Gregori VIII, i va ser excomunicat.

El conflicte es va resoldre el 23 de setembre de 1122 amb la signatura del Concordat de Worms entre Enric V i el papa Calixt II. Enric V admetia la lliure elecció i consagració del papa triat canònicament. Es comprometia, igualment, a restituir a l’Església de Roma els béns que li havien estat arrabassats en temps de la discòrdia i a ajudar al Papa quan fos requerit per a això. A canvi, Calixt II concedia a Enric que estigués present en les eleccions que es celebressin en els bisbats del regne alemany per controlar la transparència del procés.

En qualsevol cas, l’enfrontament entre l’Imperi i el Papat al voltant de la supremacia dels dos poders continuaria fins a la primera meitat del segle XIV, quan les monarquies nacionals es van enfortir enfront del Papat o de l’Imperi.

L’Església va ser la institució del poder econòmic, polític i la influència social de la qual va durar més temps i va abraçar més territoris en la Història Universal.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà només va restar dempeus l’organització eclesiàstica que s’expansionaria per diverses vies. L’Església va esdevenir la propietària més gran de terres d’Europa gràcies a les donacions dels monarques o dels nobles i va arribar a posseir a més una organització força centralitzada. El clergat es va dividir en secular i regular.

El clergat secular era el que participava en la vida social, en contacte amb els fidels. La unitat bàsica de l’Església era la parròquia, els fidels de la qual estaven obligats a pagar els delmes al rector de la parròquia. Per damunt del rector se situava el bisbe. Tots ells estaven sota el poder del Papa, bisbe de Roma. Quan calia discutir sobre algun aspecte important (sobretot heretgies), els bisbes s’aplegaven amb el Papa als concilis.

Tota aquesta organització era exclusivament masculina, ja que en el pensament cristià medieval va acabar per imposar-se la consideració que les dones eren incapaces de desenvolupar activitats de tipus intel•lectual o espiritual.

Des del segle V, el clergat va ser obligat a portar hàbit i tonsura i a mantenir el celibat (és a dir, no es podien casar ni mantenir relacions sexuals).

D’altra banda, el clergat regular el formaven les persones que es retiraven de la vida mundana i vivien en comunitats (d’homes o de dones), els monestirs, sota unes regles estrictes. A l’Occident, el monacat va tenir molta importància en la difusió del cristianisme entre els pobles invasors.

Així, una via de creixement de l’Església va ser l’expansió del monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i intel•lectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat va ser una forma de vida minoritària que va permetre als cristians viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu.

Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzaria la vida eremítica i aconseguiria una gran popularitat que atrauria nombrosos deixebles. Sant Pacomi (286-346) va ser el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però qui li donarien la forma definitiva van ser, a l’Orient, Sant Basili (329-379), i a Occident, Sant Benet de Núrsia (480-547), la regla del qual seria la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors.

Sant Benet de Núrsia, al segle V, va fer fundar l’ordre benedictina al monestir de Montecassino. Les regles que va imposar als seus monjos van servir de model per als nombrosos monestirs que, a partir d’aleshores, es van fundar per tota Europa. A més dels vots de pobresa, castedat i obediència, exigia la combinació d’oració i treball (ora et labora).

Durant els segles IV a IX, els monestirs van estendre’s per tot Europa. Als monestirs se’ls deu noves aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball intel•lectual i el treball manual. Per tant, d’aquesta manera queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant.

Els monestirs benedictins eren nuclis d’explotació agrària autosuficients, amb un sistema d’organització del treball molt eficaç, en el qual hi havia integrades nombroses famílies camperoles o pageses.

Els monestirs també van esdevenir grans centres de cultura. Els monjos hi copiaven a mà les obres de l’antiguitat grecoromana que s’havien conservat. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantindira les eines intel•lectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques. També es dedicaven a l’ensenyament, els continguts del qual s’organitzaven distingint dos grups de disciplines: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Durant els primers segles de l’edat mitjana, la cultura escrita, que es feia en llatí, va restar completament deslligada dels problemes tècnics i materials de la vida quotidiana. L’interès se centrava en temes religiosos i filosòfics. Per això, les persones cultes havien d’aprendre a expressar i a argumentar les seves idees, i els coneixements científics s’adreçaven més a intentar explicar l’harmonia subjacent en els grans fenòmens de l’Univers que no pas a resoldre problemes materials.

A més, l’Església va desenvolupar un conjunt de funcions d’atenció a la societat que no podia assumir cap altra institució. Al costat de la de l’ensenyament, es va dedicar també a tenir cura dels malalts, i es van crear molts hospitals. Igualment, atenia els pobres, i oferia aliment gratuït a persones que no tenien cap mitjà de subsistència. Per això, l’Església rebia les almoines i donacions de les persones riques que, abans de morir, volien congraciar-se amb Déu.

Dins de l’organització de l’Església, cal referir-se primerament al Papat. Els segles VI i VII, el bisbe de Roma (el Papa) va veure com minvaven de forma ostensible la seva autoritat i el seu prestigi ja que va haver d’enfrontar-se a la formació d’Esglésies “nacionals”, a la falta de control i d’uniformitat en la vida monàstica, a la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, a l’acaparament per part de les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc.

D’altra banda la creixent superioritat intel•lectual d’Orient respecte d’Occident conduiria a menysprear tot allò que procedia de Roma i la posició subordinada del Papa davant l’Imperi Bizantí (l’emperador bizantí havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma) i la política autocràtica de l’emperador que manejava al seu antull el patriarca de Constantinoble crearien nous problemes a la posició papal.

Els bisbes de Roma, els quals des del segle IX s’havien reservat el títol de papes, posseirien un Estat propi al centre d’Itàlia. Com a màxims dirigents de la cristiandat, es consideraven amb dret a intervenir en els afers temporals (és a dir, polítics i no solament espirituals) i, per tant, a intervenir en el nomenament dels emperadors.

A partir del segle XIII, Roma va centralitzar també el cobrament de gran part dels tributs adreçats a l’Església, cosa que li proporcionava un gran poder econòmic i polític.

La propagació del cristianisme a tota Europa va fer que la cultura popular adquirís una sèrie de trets comuns. La religió cristiana abraçava molts aspectes de la vida i proporcionava explicacions a les grans preguntes formulades pels éssers humans (significat de l’existència, destí de la humanitat, funcionament de l’Univers, vida després de la mort), ja que els coneixements científics de la majoria de la població eren força escassos.

La societat apareixia sotmesa a un ordre que es considerava immutable i fruit de la voluntat divina. Les freqüents catàstrofes patides per la societat medieval (males collites, grans fams, pestes, guerres) eren intentades de contrarestar mitjançant la intensificació de la vida religiosa: oracions, ofrenes de béns a l’Església, penitències, etc.

L’Església establia el calendari, i les festes amb les quals els antics pobles neolítics i clàssics celebraven els diversos períodes de la vida agrària (sembra, collita, verema, matança del porc, etc.) es van convertir en festes cristianes.

Les hores del dia eren anunciades pels campanars de les esglésies, i també el descans dominical. Els moments més importants de la vida individual i col•lectiva (naixement, matrimoni, defunció) eren sempre acompanyats de ritus religiosos.

També la moral era fortament determinada per l’Església cristiana que va imposar pautes de conducta diferents per a cada sector de la societat i va amenaçar amb la condemna eterna (a l’Infern) a aquells que prescindissin de les normes dictades.

La difusió del cristianisme es realitzava mitjançant els sermons dels rectors i la decoració de les esglésies, les imatges de les quals (pintures, escultures) reforçaven visualment aquestes idees.

Tot i això, cal tenir en compte que la penetració del cristianisme va ser lenta, sobretot al camp. Fins a una època relativament tardana van perviure en el món rural una sèrie de pràctiques culturals que l’Església considerava com a “pràctiques paganes” o “supersticioses” i que formaven part de les tradicions culturals anteriors.

Només la creació de noves parròquies va poder acabar amb això. Els que van seguir mantenint formes culturals heretades de períodes anteriors serien aleshores víctimes de persecucions i condemnes.