- Hola, bon dia! Qui és vostè?

- Soc l’esperit dels teus Orgulls passats i he vingut a mostrar-te una cosa: Mira allí! Et diu res?

- Joder!!!! Si soc jo amb 16 anyets duent una pancarta a la Mani de Orgull! Aixó deu ser com a mínim 1998, amb lo del judici dels Skins i tal! Que fort! Quina careta de nen petit, per favor!!!

- I aquell no et sona?

- Ostia, siii! Aixó ja ha de ser… 1999!!  i per tant és el K. el meu amic punki, que el pobre era tan baixet que va entrapussar amb les plataformes d’una Drag Queen i quasi cauen tots dos rodolant per terra rambla avall! Vaia telaaa! Que se n’haurà fet del pobre K.?

- I mira aquí: tú al 2000, amagan-te del pesat del teu ex, que et seguia per tota la mani! 

- Ahajaja, es veritat! Com em vaig poder enrollar amb “alló“? ahhhgg! Coses de la juventud, suposo! Ostia! Que bó! Aixó ja és 2001! Aquí estava amb el D.B. el M.E. i la L.!! Els tres eren suposadamet heteros llavors i poc a poc van anar sortint lentament del armari! Si es que ho sabia!!

-  Oi tant! Tard o d’hora tots acaben caient! I aquí l’espectacular 2005! Aquell 2003 en que et va acompanyar un superfreak convergent quasi que el passem de llarg, no?

- Si, millor! Vaia tela el 2005! Quina gentadaaa! Va ser el millor any sens dubte! Feia amb prou feines dos mesos que el Foro de la Familia havia convocat un milió de iaies homòfobes a Madrid i s’havia d’estar a l’alçada! Ohhhh! I aixó ja és l’any passat! Dos dies abants de marxar a Zarautz ballant en mitj d’un corro d’ossos, que amb les seves panxotes no ens deixaven ni moure! Peró.. escolta… que pretenies mostrar-me amb totes aquestes imatges que jo tenia tan ben guardadetes al oblid del meu inconscient? 

- Doncs res! Simplement volia que veiessis com, sense el teu petit gra de sorra, mai s’hauria pogut construïr aquest pont gegant on ara podem caminar per sobre l’arc de Sant Martí. No oblidis mai, en les nits en les que el teu pessimisme histèric no et permeti trobar cap mena de sentit a la teva existència, que sense la valentia de gent anònima, com tú, avui no seriem aquí, que s’han quedat molts d’aquell 1998 pel camí, que no van poder veure mai la llibertat que avui respirem però, afortunadament, tenim al darrere una generació que puja forta i decidida que ja no coneixerà la intolerància. I sí, encara que el 28 de Juny sigui avui poc més que una mera festeta folclòrica, encara queda molt tram per recorrer. Fins aviat! 

FELIÇ DIA DEL ORGULL GLTB A TOTS ELS LECTORS D’AQUEST BLOG!!

PD: La foto és un cameo-muntatge del meu fotògraf de capçalera Jotabé. Gràcies wapu!!

Un any més arriba la setmana del Orgull GLTB i aquest blog, de nou, realitza un especial temàtic sobre l’estat de la qüestió des de difrents punts de vista. I he volgut inaugurar la secció amb un cameo molt interessant: Es tracta de les concusions d’un treball de recerca de Batxillerat realitzat per dues joves de 17 anys (una de les quals vaig conèixer al esplai) en el que jo hi vaig col·laborar concedint una entrevista. El resultat no podia ser més encoratjador: han tret un 10 i l’han presentat a concurs!

GOOD AS YOU

.
Des de bon començament vam tenir clar per on havia d’anar encaminat el tema que volíem treballar. Havia de ser un tema sociològic i d’actualitat. Partint d’aquests paràmetres, se’ns varen acudir diverses propostes com la situació de la dona musulmana, la immigració, els Estats Units com a primera potència mundial o l’assatjament escolar. Però, realment, cap d’aquestes opcions ens motivava prou com per a emprendre’n una recerca que ens portaria mesos de treball i una certa implicació personal.

Com a títol del nostre treball hem escollit Good As You, l’homosexualitat a la societat occidental dels últims temps. El col•lectiu homosexual utilitzà la paraula gay com a acrònim d’aquest lema, restant el matís pejoratiu que tenia el terme en els seus orígens. Inicialment, la paraula gay feia referència als homes que exercien la prostitució homosexual a l’Anglaterra victoriana i per la manera alegra de vestir i d’actuar d’aquests, el mot adquirí el significat de festiu, cofoi i fresc.

L’objectiu del nostre treball de recerca ha estat estudiar el grau d’acceptació i la situació general de l’homosexualitat en diverses institucions i àmbits socials. Hem treballat l’homosexualitat en la institució familiar, l’educativa, la religiosa i la recreativa.En tots els àmbits socials estudiats, l’homofòbia acompanyava la qüestió homosexual, i en cada un d’ells, hi hem trobat col•lectius que lluiten per la igualtat entre heterosexuals i homosexuals.

Respecte les nostres hipòtesis, hem de dir que el medi més hostil per a l’homosexual és la família, la qual sempre espera l’heterosexualitat del seu fill, i aquí és on comença el conflicte. Ho confirmem a partir de l’entrevista a Esther Nolla i amb el cas del Arqueòleg Glamurós: “jo mai he perdonat realment als meus pares perquè en un moment en que jo ho estava passant tan malament, en comptes d’ajudar-me i donar-me suport tinguessin aquesta atitut de rebuig”.La reacció familiar davant l’homosexualitat depén de la qualitat de la relació entre pares i fills, les conviccions religioses de la família i el nivell cultural. La persona homosexual es troba que el nucli més proper a ell el presiona inconscientment, i quan fa pública la seva homosexualitat, no respon a les espectatives esperades. Aquest fet ressenteix en molts casos la relació familiar, ja que sortir de l’armari en una societat occidental encara provoca reaccions d’extrema hostilitat dels pares envers els seus fills.

Donat que l’Església catòlica considera la pràctica sexual com un instrument adreçat a la reproducció condemna l’homosexualitat com a pràctica, però no a la persona d’aquesta orientació, com podem veure a l’entrevista feta al pare Murillo, el qual també demanà el reconeixement dels avenços que ha fet l’Església davant el tema de l’homosexualitat. Tot i aquests avenços dels què el sacerdot parla, no es pot negar que és l’Església la institució que més ataca l’homosexualitat, i encara que es proclami des del cristianisme “l’amor a tota la humanitat”, homosexualitat i homosexual van de la mà a ulls de tothom, i per tant, l’atac a un implica l’atac a l’latre.

Es verifica que l’homosexual que descobreix la seva orientació sexual pateix pel rebuig que rebrà del seu entorn i no per l’estricte fet de ser-ho, comprovable en l’entrevista a l’Arqueòleg Glamurós: “La veritat és que al principi em vaig rallar molt però no per vergonya a ser-ho sinó pel rebuig que podria patir per part de la gent a causa de la meva homosexualitat”.

Refutem que l’educació, pot ser la clau per la qual es pot acabar amb la discriminació de l’homosexualitat. És cert, però, que la institució educativa és important en el canvi de mentalitat de les noves generacions, però això només serà possible si es produeixen determinats canvis en els continguts educatius i en la tasca dels educadors pel que fa al tracte de l’homosexualitat.No hi ha un sol àmbit social eradicador de l’homofòbia existent, sinó que la clau es troba en l’actuació unànime del conjunt d’institucions, que determinen la mentalitat social, les actuacions de les persones. I és precisament en la persona, on rau l’homofóbia, i on s’ha de produir el veritable canvi, per tal d’acabar amb ella.

Tot i que Espanya sigui un dels països més avançats en drets, el rebuig als homosexuals encara és una realitat entre els més joves; els menors de trenta anys són els agressors de la major part dels atacs patits per homosexuals, com el d’una parella de nois de Barcelona que van ser colpejats el passat mes de desembre quan, després de demanar-los si tenien foc, els agressors van detectar que eren gais.

De què serveix que una parella homosexual pugui contraure matrimoni quan anar de la mà provoca mirades indiscretes al seu pas? Quina importància té que la declaració de drets humans condemni la discriminació per raons d’orientació sexual quan als instituts, al descobrir-se l’homosexualitat d’un alumne, aquest es veu obligat a anar-se’n a un altre centre educatiu pel rebuig en què es troba immers? I què passa amb aquells clergues i jutges que omplen els mitjans de noticies amb titulars com “La homosexualidad perjudica a las personas y a la sociedad”, com declarava el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, fa uns mesos, a la vegada que identificava homosexualitat amb pederastia.

L’homofòbia és un fenòmen inherent en certs aspectes culturals de la societat, sovint invisible als ulls dels heterosexuals, ja que l’experiència de la injúria provoca l’assoliment des de la nostra infantesa de tota mena de manifestacions homòfobes. L’exemple més clar d’això es troba en el propi llenguatge. Qui no ha utilitzat maricón com a insult, sense adonar-se que això és una mostra d’homofòbia?. Aquesta és una de les dificultats destacadament complicada de tenir resolució, ja que forma part del model social i lingüístic que tenim.

Pel que fa a la nostra experiència personal a l’hora de realitzar aquest treball, ens ha semblat una interessant experiència, tant per la gent que hem conegut, com per l’aproximació a aquesta vessant social, que de no haver estat per la realització d’aquest treball mai haguéssim fet. L’ampliació de mires que ens ha proporcionat aquest estudi ens obre portes més enllà del que és la situació de l’homosexualitat en exclusiu. Hem conegut aspectes de la nostra societat que ens han sorprès de forma molt negativa. La imatge “progressista” que alguns s’empenyen a donar-li queda reduïda precisament a això, una imatge.

Parlant ara en concret de l’Estat espanyol, això és comprovable amb diverses qüestions que traspassen el tema homosexual, començant pel centralisme característic espanyol, el pes que l’Església encara té en temes que la sobrepassen com els avanços científics o el masclisme imperant. Per tant, ens trobem desenvolupant les nostres vides d’avui, sobre unes bases morals d’ahir, que dificulten el progrés, identificant progrés amb la llibertat.

*by Paula Rodriguez & Meritxell Rigol*