Amb el nom Els rubinencs també volem votar a la consulta sobiranista s’ha engegat un grup de suport al Facebook per poder fer una campanya per reclamar un referèndum d’autodeterminació a Rubí. Potser és un primer pas, que ja veurem com quedarà!

Des d’Esquerra ja vam presentar la moció al Ple de l’Ajuntament, i, tot i que no va prosperar, vam deixar clar que donaríem suport a aquelles iniciatives sorgides de les pròpies entitats que volguessin tirar endavant aquest referèndum a la ciutat.  I aquesta n’és una!

Mentrestant, us animo a acompanyar i a ajudar als veïns i veïnes de la comarca que si que faran el referèndum aquest 13 de desembre!!  Podeu trobar la llista dels municipis que faran la consulta en aquest enllaç

Avui m’he donat de baixa del que era el meu partit des de fa  més de10 anys, partit del que he estat conseller nacional durant 10 anys i president d’Esquerra Eixample durant 8 anys. Aquesta és una decisió madurada des de fa força temps i no la he fet efectiva fins avui per no perjudicar alguns companys que m’havien demanat que esperés. La raó és molt senzilla, estic convençut que el partit tal i com és ara no té rés a veure amb el que era quan vaig entrar fa ja més de 10 anys, ha canviat i jo no he canviat ja que continuo defensat el mateix que llavors: militar a un partit clarament independentista i d’esquerres, sense submissions i amb un funcionament assembleari. A hores d’ara crec que ERC no compleix cap d’aquests elements i se’m fa molt difícil i molt feixuc de justificar la meva militància. Malgrat, haver intentat amb totes les forces canviar-ho com hem fet des d’EI, la realitat és tossuda i crec que a la majoria del partit ja els està bé el canvi que hi ha hagut. Així intentaré continuar defensant el de sempre, des d’altres opcions polítiques.

Vull però agrair-vos tots els moments que hem compartit amb EI, la veritat tornaria a fer fil per randa tot el que hem fet i, calia fer. Ha estat per mi un gran projecte, a on he conegut gent fantàstica, he aprés moltíssim de tots ells i m’he divertit moltíssim, per ja no hem sento amb forces de fer-ho i continuar donant cops a la paret perquè ERC torni a ser una força independentista i d’esquerres. Afortunadament, el ventall polític i social als Països Catalans ha evolucionat i força els darrers anys i n’hi ha nous fronts consolidats on lluitar pels nostres ideals.

Dat i beneït. Sembla que el govern espanyol dóna per feta una sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i ja s’afanya a demanar que l’anulació de fet d’un text votat en referèndum no aixequi cap resposta per part de la societat catalana i les seves institucions. Lluny d’això, avui més que mai ens reafirmem no en la constitucionalitat espanyola d’un Estatut insuficient, sinó en què allò decidit a les urnes cap tribunal ho pot retallar.

El cotó de la democràcia i el pluralisme –nacional, cultural, polític- ha passat per sobre de l’Espanya autonòmica i ha sortit negre com el carbó. A la gent d’Esquerra no ens cal cap sentència d’un tribunal deslegitimat per saber que necessitem un estat propi, però hi ha molts catalans de bona fe que confiaven ingènuament en un possible encaix, i avui comproven que la dependència d’Espanya té un altíssim cost democràtic, econòmic i social. La resposta és el dret a decidir.

(Article publicat a l’Esquerra Nacional núm. 163, 24-30 novembre de 2009)

Ahir va haver-hi certa polèmica a l’Ajuntament de Barcelona per les polèmiques multes dels CAT a les matrícules. Esquerra demanava al PSC-PSOE que l’Ajuntament es fes càrrec de les multes i poses a disposició de la ciutadania els distintius CAT. La resposta va ser clara: tot es devia a uns guàrdies urbans novells i que no estaven disposats a facilitar ni promocionar els distintius. Esquerra doncs argumentà que aquestes decisions els allunyaven del PSC-PSOE, com sempre que hi havia un tema de catalanitat. Fins aquí, tot encaixa dins del que diríem lògic.  Però, com sempre, Esquerra gesticula molt i fa poc. Tot just fa una setmana prometia el seu suport als pressupostos de l’Ajuntament. En què quedem? Estan a la oposició o estan a Govern? Perquè si realment estan a la oposició, perquè mantenen un munt de personal com a càrrecs de confiança de l’Ajuntament, com els marits de l’anterior i l’actual regidores d’Esquerra. El que està clar és que gesticular, gesticulen bé, però fer i ser conseqüents ben poquet. Cal una alternativa independentista real i conseqüent a l’Ajuntament de Barcelona.

[ eng. When the Nazis take the Communists ... ] [ esp.  Cuando los nazis se llevaron a los comunistas ] [ fr. Quand les nazis prennent les communistes... ] [ deu. Als die Nazis die Kommunisten nehmen ] [ it. Quando i nazisti prendono i comunisti ... ] [ ch. 当纳粹采取共产党人 ] [ rus. Бесполезно в политике? Да, но с нюансами. ] [ ar. عندما قام النازيون أخذ الشيوعيون ]

L’escriptor alemany Bertolt Brecht és conegut, sobretot entre el gran públic, per una frase que va fer fortuna. I lamentablement la frase no és seva.  És aquella que parla de la permisivitat amb la tirania. La frase forma part d’un poema escrit per Martin Niemöller, un pastor luterà alemany, la història del qual és interessant conèixer. Clicant a sobre del nom, podreu accedir a la informació que sobre ell consta a la Wiskipèdia. La poesia es titolava “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes”

El gossot de la crosta té feina pendent: RAC-1

Com que l’escrit era un cant contra la tirania, he pretés fer-ne un de similar, basat en el seu, per denunciar com la tirania del nacional-socialisme tripartit va abatent tota la dissidència que li fa nosa. El que potser haurien de recordar, tots els qui col·laboren de grat en aquesta miserable guerra per eliminar el pensament nacional del nostre escadusser imaginari, és que aquells que volien durar 1000 anys, amb prou feines en van durar 12. Van fer mal, és clar. Tot el que van poder i més, però amb tot no van aconseguir perpetuar-se, ni físicament ni política.

Quan els “nazis” anti-crosta van treure’s de sobre la Mónica Terribas,
vaig guardar silenci,
perquè jo amb prou feines veia el seu programa,

Quan van silenciar l’Antoni Bassas,
vaig guardar silenci,
perquè al matí m’era impossible escoltar-lo,

Quan van forçar la retirada de Vicenç Sanchís,
no vaig protestar
perquè jo no sabia que era en Desclot,

Quan van eliminar la veu d’en Salvador Sostres,
no vaig protestar,
perquè el trobava massa de dretes,

Quan van venir a tancar-me el blog,
ja no hi havia ningú més que pogués protestar.

Permetrem que tota aquesta gossada de sociates i satèl·lits aconsegueixin deixar-nos sense cap veu crítica per denunciar aquest II Reich, també anomenat Tristpartit? Ja només sobreviu RAC-1. Haurem de dipositar les nostres darreres esperances en el Conde de Godó? Anem ben servits, doncs! Què tal, senyors d’Esquerra, seguim “Construint Estat”… Espanyol? Si Macià, Companys, Irla i Tarradellas aixequessin el cap…

Dimarts passat, al ple de l’Ajuntament, coses molt curioses. S’han de votar un seguit de propostes interessants, totes per part dels grups de l’oposició, en especial una del grup socialista perquè l’Ajuntament revoqui la llicència d’es Castellet, que està mal donada, abans que el Consell interposi un contenciós o que el propietari comenci les obres i se li hagi de pagar una indemnització milionària. Vaig arribar tard, ja s’havia votat el punt, però encara vaig a ser a temps de contemplar la plana major dels especuladors i interessats -avisats per qualcú?- copant totes les cadires de la Sala de Plens, fent guàrdia dels seus interessos. El regidor d’AVI, senyor Ildefonso Blázquez que mai va votar contra el polígon que sempre va criticar, tampoc ho va fer contra els xalets, ja que “se n’havia hagut d’anar”. Coses curioses, dic. Vaig demanar el resultat de la votació, i com sempre passa, el PP havia tombat la proposta, ja que, argumenta el batle, els “seus” informes tècnics diuen que la llicència és bona. Al nostre ajuntament en saben més que al Consell.

Jo no som tècnic, així que aquí no hi entr. De moment. Però la cosa em fa pensar amb una rondalla, qui més qui manco la coneix, i tothom l’ha sentida a contar qualque vegada a Mallorca, com passa amb les bones rondalles, amb protagonistes i llocs diferents, però l’essència és la mateixa. Diu així:

Això era i no era un poble qualsevol de Mallorca, on hi havia un senyor que tenia un bon tros de terra, dalt d’una muntanya, a la vista de tothom. L’home pensava que quina pena tenir allò tan desaprofitat, amb tants d’arbres, i se’n va anar a l’ajuntament, on hi tenia un amic que hi remenava les cireres. Li va dir, al de l’Ajuntament: “vull fer quatre xalets allà on tu ja saps; m’ajudaràs?”. “Per un amic, el que sigui”, li va contestar aquell; “tu ja m’entens”, va afegir. I l’amo del tros se’n va tornar la mar de content a ca seva.

Tenia el permís del seu amic, tenia la terra i tenia els doblers, però no tenia compradors pels xalets, així que va decidir esperar, l’amo. Però mentre esperava, un grup de veïnats començaren a remugar, que aquells xalets allà eren com una potada al ventre de lleigs que serien, que no veien gens clar que allà s’hi pogués construir res, i que demanarien que s’anul·làs la llicència. Per protestar, se n’anaren fins i tot a Palma a fer-ho, fins que des de Palma els feren cas: “aquests xalets no se poden fer”. Vaja! Li havien barrinat el negoci a l’amo.

Però ell que fa, que se’n va al seu amic que remena les cireres i li comenta: “farem el següent. Tu me mantens el permís, jo me’n duc una pala i dos bloquets al tros, peg quatre palades i aferr dos bloquets amb ciment. Després, des de Palma ens posaran una denúncia, jo m’hauré d’aturar de pegar palades, perdrem, i jo vos demandaré perquè se suposa que ja hauré començat les obres. Del que cobri de la indemnització, n’hi haurà de sobres per tots dos”. Al de l’ajuntament li paregué una bona idea, la de l’amo del tros, així que un dia que al ple municipal s’havia de debatre la qüestió, va defensar el permís que ell mateix havia concedit i no va acceptar que es tornàs enrera.

No sabem com va acabar la història. Potser al final no hi va haver ni palades ni xalets ni cap bloquet aferrat a cap altre, i els veïnats d’aquell poble respiraren tranquils; o potser sí que aconseguiren, entre tots dos, una bona indemnització, arruïnaren l’ajuntament, els xalets no es feren perquè no se podien fer, però amb que s’endugueren se pogueren comprar una camionada de graneretes per rentar merda de la marca Inda a 300 € cada una. I encara són vius si no són morts.

I al cel ens vegem tots plegats. Amèn.

Ahir vam fer l’acte de proximitat amb la presència d’en Joan Puigcercós, president d’ERC. Podem estar contents, ja que va ser molta la gent que va voler venir a fer les seves preguntes al candidat d’ERC a les properes eleccions al Parlament.

Entre d’altres qüestions, els assistents van demanar respostes sobre el tema del 4rt cinturó, la nova Llei d’Educació, la llengua, els referèndums d’autodeterminació, els finançament dels partits polítics o la reforma de l’impost de successions, entre molts d’altres.

Tothom va coincidir en que el format proposat, amb una proximitat total al convidat, era molt bo. Poder tenir a un polític de primera fila tant a tocar, poder-li fer les preguntes directament i escolta les respostes de manera personalitzada ha estat un luxe.

Les últimes operacions policials al nostre país, han situat a l’agenda política la qüestió de la corrupció. Un fet que s’acostumava a donar fora de Catalunya, ara esquitxa al nostre territori.

Més enllà d’actuacions personals de diferentes persones (cosa que cal investigar i actuar amb fermesa si es demostra el delicte), cal posar de manifest la necessitat d’unificar criteris de transparència al llarg i ample de la societat en la que vivim. I és clar, hem de començar pels partits polítics: Esquerra, ha apostat sempre per la tansparència en el finaçament d’aquests. N’és un exemple, la proposta d’Esquerra d’actualitzar l’Acord de transparència i autolimitació de despeses electorals i de finançament electoral dels partits polítics de 2001 i impulsar la creació d’una sindicatura electoral per controlar les despeses ordinàries dels partits i sobretot les campanyes electorals.

El 2007, també a instàncies d’Esquerra, es va modificar l’article 5 que fa referència a les donacions anònimes de la Llei Orgànica sobre finançament dels partits i va aconseguir que es prohibissin les donacions anònimes.

Cal deixar clar, a més, que aquestes reformes i propostes per controlar més la despesa dels partits, no és només un fi en sí mateix sinó que busquem un major control global i una major transparència vers la societat. Si les entitats, per exemple, reben un estricte control sobre subvencions, és evident que els partits també l’han de rebre. Certs models de finançament acaben pervertint i condicionant les decisions polítiques: els partits hem de tenir les mans lliures i ser els primers en demostrar i impulsar als ciutadans la legalitat amb la que treballem.

Des d’Esquerra, no volem donar lliçons d’honestedat a ningú, aquells que amenacen d’estirar la manta que l’estirin, aquells que diuen que tenen informació i callen que ho denunciïn, perquè sinó fan un flac favor a la democràcia.

[ eng. Nothing that can not be explained!] [ esp. Nada que no se pueda explicar! ] [ fr. Rien de ce qui ne peut s'expliquer! ] [ deu. Nichts, was nicht erklärt werden können! ] [ it. Nulla che non può essere spiegata! ] [ ch. 没有什么不能解释！ ] [ rus. Ничто не может быть объяснено! ] [ ar. هذا شيء لا يمكن تفسيره! ]

Molt bé! Ara tots ja sabem que la Senyora Presidenta, o sia la dona del President Montilla, té un fotimer de càrrecs. Els periodistes amb seu al carrer Nicaragua ja ens han “filtrat” que el seu amo -en SeràGossaa- vol que sàpiguem que en Felip Puig en tenia 41. Tranquil, Rottweiler, que ja n’hem estat informats. I t’estem molt agraïts per la cura amb la que tractes la informació aliena. Que trist, però, que se t’escapés la informació que tenies més a prop. Si, xicot, si, aquella que parlava sobre les malifetes del teu amic Bartolo.

Em recull el Panfletórico de Catalunya

Les explicacions que pugui donar en Felip Puig, en qualsevol cas, farien referència a una qüestió de 8 anys enrere. Si les ha de donar, que les doni. Però, SeràGossa, si per una qüestió de fa 8 anys et sents legitimat per ser exigent amb Convergència,  més legitimat et deus sentir per exigir explicacions  a la dona del teu “jefe”, no? Com que encara crec en la teva honradesa, espero llevar-me demà i llegir, en portada de qualsevol òrgan dels teus (digues-li El Panfletorico de Cataluña/nya) la petició d’aclariment a la Hillary Clinton llobregatina. Hi confio plenament, eh, no em decebis!

A mi, francament, me la porta fluixa si la senyora Hernández té 14 càrrecs, 25, 50, 100 o 2 càrrecs. El que voldria saber, això si, és quants diners ha cobrat aquesta senyora per tots els càrrecs de què gaudeix. I posats a demanar, que és gratis, voldria que els ciutadans poguéssim saber, amb exactitud, a les reunions a les que ha assistit, els acords en què ha participat, i els companys de viatge amb qui ha compartit una feinada tant estressant. Amb tantes tasques a sobre, la seva salut podria afeblir-se, i no m’agradaria que la dona del president patís cap malaltia que li impedís participar amb  empenta en la construcció d’aquest “estem fent estat propi” que tant proclamen els seus socis republicans.

Parelleta, que no cal la polícia per fer-vos parlar. Si voleu, podeu!

Veus malintencionades han fet córrer que cobra molt. No és el que em preocupa més. Si no és així, i ho suposo, el dubte que no em deixa dormir és el de saber  per què no surt ella mateixa a explicar la seva situació. Una bona explicació, en persona, permetria aclarir dubtes i desemboirar el tema. Si en Felip Puig ha embrutat la seva reputació, per què no surt ella a rebatre-ho, amb fets i dades sobre la taula? Cal que els sicaris la protegeixin? De què?

Senyors de Convergència i Unió, senyors del PSOE-Catalunyès, deixin de tirar-se pedres els uns contra els altres, i si realment volen fer net (regeneració, en diuen), aixequin les estores dels seus partits, i expliqui’ns, obertament i sense por, a quines institucions, consorcis, consells, i empreses públiques tenen gent representada. I com que ens creiem els seus desitjos de transparència, ja posats a fer, detalli’ns qualsevol remuneració que hagin percebut i en funció de què les han cobrat. Fer això que humilment els demano no els suposa cap tortuós tràmit  parlamentari ni cap modificació de llei vigent. Convertim les seves proclames en fets? No voldria pensar que tenen res a amagar. Al cap i a la fi, vostès són a la política per servir als ciutadans, i no crec que mai els hagi passat pel cap l’estranya idea de violar aquell principi que diu que “en política no s’hauria de fer res que no es pogués explicar”. Estem d’acord, oi?

El proper dimarts dia 10 de novembre, el president d’Esquerra Joan Puigcercós, realitzarà una xerrada col·loqui a Rubí. L’acte, es durà a terme al teatre municipal La Sala a dos quarts de vuit del vespre (19.30)
Puigcercós, que mai ha visitat Rubí, participarà a l’acte organitzat per Esquerra Republicana de Catalunya – Rubí que porta per títol, “Un pas més: Esquerra Respon”. Amb aquest acte, la secció local vol acostar als rubinencs i rubinenques el dia a dia de la política que realitza Esquerra al govern de la Generalitat. Després d’una explicació a càrrec de Joan Puigcercós, els assistents podrem fer-li les preguntes que ho desitgin.
Creiem important que tothom pugui o expressar les seves inquietuds davant el candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions de l’any vinent”. A més, crec que aquesta és una oportunitat d’or per preguntar el per què d’una determinada política i creiem que aquest format ajuda a posar la política a l’abast de tothom.

Us animo doncs a assistir a aquest acte de proximitat amb en Joan Puigcercós.

Al final de l’acte hi haurà un petit refrigeri.

Les ordenances que es van aprovar de manera provisional la setmana passada en el sí d’un ple extraordinari són el reflex de la voluntat de l’equip de govern de fer polítiques adreçades a les persones. I en un moment com aquest en que molts dels ciutadans de la nostra ciutat estan passant per situacions complicades, és el que s’ha de fer: posar-se al costat de les famílies rubinenques, per ajudar-les, dins de la mesura del possible, a que la situació no se’ls agreugi.

La congelació dels impostos municipals és el pal de paller de les polítiques de fiscalitat que aquest ajuntament seguirà en el proper any. Aquesta congelació, però, no seria del tot positiva si no comptés, a més, amb una bona oferta de bonificacions fiscals.

Les ordenances fiscals que afecten a més gent, la de l’IBI, l’impost sobre vehicles, sobre les escombraries, etc. queden igual que l’any passat (no carreguem fiscalment a les famílies), tal i com es van consensuar amb els grups de l’oposició. A més, es mantenen les ajudes i bonificacions, que són la segona part d’aquesta proposta. I, probablement, és la més important per nosaltres.

Les bonificacions pactades per l’exercici 2009 amb els grups de l’oposició han permès, segons els informes dels serveis de l’ajuntament que, amb data de setembre d’enguany, les famílies que s’han beneficiat d’aquestes ajudes han estat molt més nombroses que altres anys. Un exemple el podem trobar amb les 740 persones que s’han beneficiat de les ajudes per la reducció de la quota l’impost sobre vehicles de tracció mecànica. És només un exemple, però indica quina és la política que s’està seguint per tal d’ajudar a totes aquelles persones i famílies que ho necessiten.

Així, doncs, és una proposta de contenció, per una banda, i d’ajuda per l’altra. Contenció en l’impost general, i ajuda en els casos particulars. Però aquestes ordenances que faran que l’ajuntament recapti menys ingressos, no farà que la qualitat dels serveis, sobretot aquells adreçats a les persones, se’n ressenti.

Ara bé, estic segur que és possible millorar el text aprovat, amb les propostes que des dels grups de l’oposició puguin tenir. Així, doncs, hem demanat que es faci un diàleg seriós amb tots els grups que ho vulguin, per tal d’acabar d’ajustar la proposta final.

[ eng. Catalonia will not care as independent! ] [ esp. Me importa una mierda como será la Cataluña independiente!] [ fr. Catalogne ne feront pas attention comme indépendant! ] [ deu. Katalonien wird nicht die Fürsorge, die unabhängig! ] [ it. Catalogna non si cura, come indipendente! ] [ ch. 加泰罗尼亚也不会理会，独立！ ] [ rus. Каталония не будет заботиться как независимая! ] [ ar. كاتالونيا لن الرعاية ومستقلة! ]

Hi ha una qüestió de l’independentisme que no m’acaba de convèncer. I la diré sense cap mena de por, per què la meva militància a Reagrupament no m’obliga a ser un xaiet dòcil sense criteri. Som-hi!

I què, si n'hi ha?

Jo vull la independència del meu país per una raó ben simple: per què vull que el dia a dia de la meva nació el decidim els catalans. En resum, que me la porta fluixa si la Catalunya independent serà més o menys pròspera que ara. Tant m’és que les polítiques que fem quan siguem un estat siguin de dretes o d’esquerres, lliberals o progressistes-conservadores, que els peatges existeixin o no, que la nostra funció pública sigui eficient o sigui com l’actual,  que tinguem una sola llengua oficial o dues o tres, o les que calgui. Tant m’és que tinguem un sistema sanitari públic com l’actual, o que el sistema de pensions sigui similar a l’espanyol o basat preferentment en plans de pensions privats. I m’és ben bé igual per què per sobre de totes aquestes qüestions n’hi ha una que per a mi és més transcendent: que totes aquestes decisions puguin ser preses pels ciutadans de Catalunya, lliurement.

De veïns!

A mi això de lligar l’independentisme amb la millora de les condicions socials només em sembla un bon “espot” electoral per enganxar la gent que encara tingui recels sobre la independència, però res més. Qui es creu que els primers anys de la independència la situació seria millor que ara? Ningú, amb dos dits de front. A la llarga el que aconseguiríem seria “disposar” dels nostres recursos, que ja és prou. Però això no és garantia, en absolut, que fòssim capaços de fer-ho bé.  L’únic que et garanteix la independència és que la responsabilitat de prendre decisions sobre els ciutadans no podria ser emmascarada amb factors aliens.

Van deixar de ser nordamericans, quan el crack del 29?

I a això em referia al principi de la nota. Lligar independència amb benestar és una bestiesa, en si mateix, per què si no es produeix aquest benestar… què fem? Renunciem a la independència. La independència la vol, qui la vol, per exercir-la amb totes les conseqüències. Coneixeu el cas d’algun italià del sud, d’algun alemany després de la desfeta de la segona guerra mundial, d’algun nordamericà que després del crack del 29… decidissin deixar de ser italians, alemanys o nordamericans? Els espanyols s’han passat un munt d’anys visquent sense democràcia, en situacions econòmiques lamentables, i coneixeu algun espanyol que hagi renunciat a la seva nació per aquests motius?

I si fes falta, amb aquests!

Per què doncs els catalans hauríem de ser els primers a lligar llibertat nacional amb benestar social? L’únic que realment em fa dubtar que la independència ens reportés beneficies a llarg termini, és que quan hem tingut ocasió “d’imaginar-nos” un país pel futur (aquest invent de l’autonomia), només hem estat capaços de fer-ne una mala còpia del model espanyol. Aquí si que hi tenim un dèficit a corregir, amb urgència, per què alliberar-nos d’Espanya per ser-ne una mala còpia… val la pena? Algú diria que no. Jo afirmo que si, però tant de bó poguem evitar-ho.

Militants, simpatitzants i amics d’Esquerra s’han aplegat al castell de Montjuïc per commemorar el 69è aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys. Enguany l’acte ha comptat amb la presència del president d’Esquerra, Joan Puigcercós, del president de la Federació de Barcelona, Oriol Amorós, del president del grup municipal a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, i de Joan Laporta, com a representant de la societat civil catalana.

A les sis de la matinada, més de 200 persones han començat la marxa de torxes fins al glacis de Santa Helena, punt exacte on en aquesta mateixa hora de l’any 1940 va ser executat el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. La presentació dels parlament ha anat a càrrec d’Oriol Amorós, president de la Federació de Barcelona.

Joan Puigcercós considera que fer política és “liderar una idea i anar contracorrent. Companys s’havia de dedicar al negoci familiar però va escollir fer política, va començar tractant la qüestió social i va acabar fent qüestió nacional, una justícia social i democràtica”. El president d’Esquerra ha remarcat que “tenim un projecte de democràcia catalana amb una societat justa i democràtica i aquesta era ja la lluita de Companys”. Tant aleshores com ara les gent està lluitant per la llibertat, és per això que Puigcercós ha fet extensiu l’homenatge a Companys a “tots els catalans i les catalanes que han sembrat la llavor per a aquest país”.

Jordi Portabella, ha destacat el paral·lelisme entre l’actual moment polític i el del president Companys, “ell va ser detingut per rebel·lió militar i ara no ens deixen expressar en llibertat” exemplificant-ho amb l’Estatut i el Referèndum, “l’Estatut va patir el ribot, va ser aprovat i ara està al constitucional on hi ha la frontera i el reducte de l’espanyolisme. Els mateixos que designem un advocat compromès amb la falange per al referèndum d’Arenys”. I, emulant el discurs del president companys el 6 d’octubre ha acabat amb el crit de “catalans el moment és important i gloriós”.

Les paraules com a membre de la societat civil catalana enguany ha estat les del president del FC Barcelona, Joan Laporta, que ha definit l’avui com “un moment de plenitud nacional per aixecar-nos i fer justícia”, una justícia que no va tenir el president Companys que “és un president màrtir perquè va tenir un judici que només respon a l’odi, no van tenir cap respecte a les bases jurídiques”. Laporta volgut fer una menció explícita a Josep Sunyol, un altre president màrtir, en aquest cas del FC Barcelona, que també va ser afusellat. El president del Barça s’ha dirigit als polítics recordant que a vegades se’ls fa callar per interès nacional “a mi també se m’ha fet callar i tant de bo aquesta flama de les torxes ens faci recordar que la paraula ens farà més fort i lliures”. Per cloure el seu parlament Laporta ha donat veu a una de les frases més emotives de Companys, “catalans, cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots”.

Un cop acabats els parlaments s’ha fet l’ofrena floral acompanyada del cant dels Segadors i de les salves d’honor per al president Companys. Finalment, els assistents han degustat el tradicional esmorzar de coca i xocolata.