El corto Una centésima de segundo presenta el dilema moral al que se enfretan los periodistas de guerrra ejerciendo su profesión. Intervenir en el conflicto, tener la posibilidad de salvar vidas  o simplemente permanecer como meros observadores (protegidos tras la cámara) ante una brutal agresión y luego lucrarse o beneficiarse de ello.

El corto dirigido por Susan Jacobson está obteniendo una grata acogida en todos los festivales en los que es presentado. La pieza no está exenta de polémica no sólo por el tema tratado sino por aludir a la vida del periodista Kevin Carter el cual se suicidó unos meses después de ganar el premio Pulitzer por la siguiente foto.

El trabajo del sudafricano,  Kevin Carter,  recorrió el mundo y llenó numerosas páginas en la Red  en las que se cuestionaban sus propias palabras al recibir el premio Pulitzer de fotografía de 1994, “es la foto más importante de mi carrera pero no estoy orgulloso de ella, no quiero ni verla. La odio. Todavía estoy arrepentido de no haber ayudado a la niña”.

¿En realidad fue esta  foto la que le empujó  al suicidio unos meses después? Eso no lo sabremos nunca pero es lo que se ha argumentado desde entonces y este corto nos lo recuerda.

El periodista se enfrenta a una dificil elección; decidir si debe intervenir o permanecer al margen del conflicto que está reflejando. El fotoreportero debe protegerse con una coraza que le hace inmune a las miserias de la humanidad, que le salva de tanta barbarie. Los periodistas se dehumanizan, se hacen inmunes ante las agresiones de las que el ser humano es capaz de infligir.

La intervención de los profesionales se realiza a través de su propio trabajo, al mostrar su visión de la realidad y al hacer participe al espectador de lo que está sucediendo. Esta es la mejor manera que posee la profesión periodística a la hora de participar ante una realidad llena de brutalidad y totalmete deshumanizada.

Una buena película que muestra los entretelones de la prensa y el poder, a partir del asesinato de una joven relacionada con un congresista.  Si bien su trama principal no es el debate del periodismo ciudadano  vs el profesional, una blogger aparece para desestabilizar al investigador interpretado por Rusell Crowe y trabajar en conjunto.

Rachel McAdams interpreta a Della Frye, líder del Blog del Congreso, quien tiene la primicia y los rumores sobre el asesinato cometido,  pero no conoce los trasfondos de la situación.  La editora general del periódico los pone a trabajar juntos y  se garantiza así un polémico y vendedor reportaje.  Es un film actual e interesante, donde ambos formatos de la comunicación están presentes.

Compartimos  un comercial que reflexiona sobre  la calidad de la prensa en el circuito económico actual, a partir de la promoción de un diario.

El conocido periodista ruso Oleg Panfílov, director del Centro de periodismo extremo, ha trasladado su residencia a Georgia, tal y como informó el mismo periodista a grani.ru.

Panfílov, que ya se encuentra en Georgia, ha declarado que los rusos no pueden expresar libremente su opinión, que los medios de comunicación sólo sirven para difundir falsedades y que la situación de la libertad de expresión es particularmente grave. “En Georgia puedo sentir que soy profesionalmente necesario. Puedo participar en los procesos sociales que me interesan. No quiero pasar los años que me quedan sin hacer nada”. Panfílov tiene intención de trabajar en el nuevo canal de televisión del Cáucaso, en el que conducirá un programa de análisis de la actualidad. A parte de esto, el periodista ha sido invitado a dar clases a los estudiantes de la Universidad Estatal de Tiblisi. Asimismo, Panfílov ha declarado que pretende, junto a colegas georgianos, crear una escuela de periodismo, y escribir un libro sobre la guerra de agosto de 2008, que enfrentó durante dos semanas a Rusia y Georgia.

El periodista Rubén D. Atahuichi López analiza en su columna quincenal “Parte y contraparte” las prácticas del periodismo boliviano, cuestionando la tendencia a atacar antes que informar. Finaliza recordando cuáles son los márgenes que dicta la ética periodística, en momentos en que la ANP acaba de estrenar su Tribunal de Ética Periodística.

Tomado de La Prensa, La Paz, 2 de noviembre de 2009

Evo, ¿le sacamos la mugre?

Rubén D. Atahuichi López *

En los últimos años vivimos claras muestras de alineamiento de algunos medios a determinadas tendencias políticas, en desmedro de la información equilibrada o plural.

Hace poco, un colega de Unitel, en el aeropuerto de Viru Viru, me comentaba algo que me dejó absorto. Buen tipo el hombre, compañero en los buenos tiempos de La Prensa, pero mordaz y sincero en la charla: “Antes le sacábamos la mugre al Gobierno (de Evo Morales), ahora dejamos que la oposición le saque la mugre”.

Ese “antes” —lo aclaramos— se refería a la era de José Pomacusi en la dirección de la estación televisiva que en tiempos de la caída de Gonzalo Sánchez de Lozada creó el imaginario de la Bolivia productiva y la Bolivia bloqueadora, en alusión a las movilizaciones sociales —lideradas en parte por el ahora Presidente de la República— que terminaron con el régimen del MNR, Ahora son otros tiempos, otra gente en el set y el mismo estigma de canal “opositor” al Gobierno.

Si sacar la mugre es denunciar la mala gestión o la corrupción en la actual administración gubernamental, la acción puede encontrar sentido, aunque conceptualmente implique solamente responsabilidad periodística (los medios de información no tienen por qué sacarle la mugre a alguien; si una publicación bien sustentada afecta a uno, allá éste, que sepa demostrar lo contrario). Al contrario, es fácil que digan otros lo que vos no quieres decir, así salvas lo que en el trabajo periodístico llamamos la versión de la fuente, por más que diga sinsentidos, y (como periodista) no te involucras directamente en la intención del medio. ¿O sí?

Aquél es un caso de periodismo subjetivo, que se sustenta en la percepción intencionada del medio sobre el hecho noticioso. Al final, se crea un imaginario irreal, que en la frágil opinión pública puede fácilmente validarse y considerarse cierto. Por eso, pues, vivimos en tiempos de “dictadura”, “totalitarismo”, “separatismo”, “inflación” o con un Gobierno “sin programa económico”.

Otro ejemplo. ¿Usted cree que la opinión pública es capaz de discernir entre quién tiene o no razón en el caso Rózsa? Para el programa No mentirás, de PAT, sí, más allá de las investigaciones judiciales; total, es la libertad de opinión lo que —dizque— quiere promover. Por eso, cada vez que puede apela al “soberano”, como si éste realmente conociera la maraña de la investigación en cuestión. ¿O es correcto preguntar a ese soberano si lo que hizo un padre al matar al asesino de su hijo fue adecuado? Claro, la respuesta fue mayoritaria en sentido de que uno puede hacer “todo” por su hijo. Que lo comenten en la oficina, pasa; pero que el caso sea abordado en un medio de televisión raya en la apología y choca con los principios del periodismo.

Describo esos casos no por casualidad, sino porque la Asociación Nacional de la Prensa (ANP), la organización que agrupa a los propietarios de medios de información escritos en el país, acaba de poner en vigencia su Tribunal de Ética, en el afán de atender las faltas a la ética que se registren en sus periódicos asociados, aunque no de manera punitiva. Tengo reparos ante la iniciativa. En los últimos años vivimos claras muestras de alineamiento de algunos medios a determinadas tendencias políticas, en desmedro de la información equilibrada o plural. Sin embargo, habrá que darle el beneficio de duda a la propuesta, mucho más si está sustentada en la necesidad de mejorar la calidad de la información y el ejercicio del periodismo en beneficio del bien común, y en el ánimo de promover la autorregulación propuesta por la CPE.

Como un conjunto de valores vinculados al oficio, la ética periodística —atribuible al ser periodista— deberá diferenciar entre si es correcto o no sacar la mugre a alguien, más allá de instituciones que la tengan en la mira.

*Periodista y comunicador

rubendal@yahoo.com

A veces los medios muestran abiertamente cual es su posición objetiva respecto de la realidad. Todos la tienen, no seamos ingenuos, pero sólo algunos la expesan. Y menos aún la usan como reclamo, como herramienta publicitaria. Estos dos sí.

Se diferencian esencialmente por los verbos: contar o importar…

La banda irlandesa U2 ofrecerá su concierto del día 25 de octubre en Pasadena    (California) a través de Internet mediante streaming. Cualquier internauta podrá ver el  concierto en directo desde su casa en el canal de Youtube del grupo, siempre que se encuentre en Estados Unidos, Reino Unido, Francia, Canadá, Italia, España, Japón,  Brasil, Australia, Nueva Zelanda, Irlanda, México, la India, Israel, Holanda o Corea del  sur.

La iniciativa de U2 se ha presentado en algunos medios (Noticias Cuatro esta misma  noche, por ejemplo) como algo pionero, novedoso y nunca visto. No se lleven a engaño:  retransmitir un concierto en directo en Internet usando la técnica del streaming no es  ninguna novedad, y U2 no es el primer grupo que lo hace. Dover, conocido grupo  madrileño de rock (y electro-pop ahora) que triunfó en los 90 con canciones como Devil  came to me ya dio un concierto en Alemania el pasado febrero que pudo verse aquí gracias a Internet. El  portal alemán Ligx.de ofrece este tipo de servicio, poniendo a  disposición de los internautas conciertos que, en su mayoría, se celebran en Alemania.  Otro conocido portal, Myspace, también ofrece streaming desde 2008.

Entonces, si la novedad no es tal, ¿por qué sale en los telediarios? La opción a) es que no se han dado cuenta de que incluso ¡un grupo español! ya ha usado Internet para ofrecer un concierto en directo. Esto demostraría que no se han contrastado las fuentes necesarias y que si llega un mail de la discográfica de U2 diciendo “misa” se repite “misa”, le añaden el manido “carismático Bono” y lo dan por bueno. La opción b) es que la noticia no es que se retransmita un concierto vía streaming sin coste adicional, sino que lo ha hecho el grupo U2 y, además, en Youtube. Esta opción confirmaría que para los grandes medios de comunicación existen tantos músicos como dedos de una mano (U2, Bob Dylan, los Rolling Stone, Michael Jackson y, a veces, Bruce Springsteen) y que el único portal de vídeo es Youtube, lo que convertiría la noticia en publicidad encubierta y engañosa.

¿Qué lamentable opción es la correcta? Hagan sus apuestas.

Leyendo a Alejandro Piscitelli,  podemos distinguir tres tipos de usuarios en la red  

Así como la ranita pasa del agua a la tierra sin mayores inconvenientes, así debería ser para el ciudadano el manejo de la comunicación gráfica o verbal y la de internet.

Dentro de los usuarios integrados, el teórico Alejandro Piscitelli ha distinguido dos tipos: Un nativo digital, seguro y creativo y un inmigrante, que   aprendió los códigos para no quedarse afuera. El tercero es el excluído, que todavía no entró en contacto con la digitalización.

Dice Piscitelli que dentro de los Nativos digitales entran esos usuarios que tienen una relación próxima y directa con Internet y que no necesitan actualizar sus contenidos tecnológicos de manera crítica, puesto que desde que nacieron conviven con las herramientas o se adaptaron con gran facilidad. Estos son los más jóvenes, nativos que se dejan interpelar por la información, que conocen los tecnicismos y no necesitan un manual de instrucciones para captar los mensajes o buscar nuevas fuentes. Ellos  buscan,  leen y producen y gracias a la Interactividad,  diseñan la  Web a su conveniencia. 

Los Inmigrantes, por su lado,  llegan a la Internet  desde los otros medios y aprenden a utilizarla para no quedar afuera. Dentro de este gran grupo quedan comprendidos los políticos, periodistas y maestros mayores de 30 años, que utilizan los nuevos formatos de la web para enriquecer sus profesiones. Y los excluídos serían generalmente adultos mayores, que no se acostumbraron a la Red y continuan empleando métodos análogicos, como la máquina de escribir, haciendo un uso plano de la tecnología.  Y vos,    ¿En cuál grupo  estás?

José Enrique Olivera Arce

Fue en el sexenio de José López Portillo cuando dio inicio el proceso de eliminación de la ley no escrita: “Mordaza” que,  en oposición a lo dispuesto por la Constitución General de la República, como espada de Damocles, operara de manera eficaz para el viejo régimen priísta en su prolongada “dictablanda”;  doblegando a la prensa y alejándola de su razón sustantiva de ser reflejo, vocero, y canal de la libre expresión de la sociedad.

Paradójicamente, fue en el mismo período en el que,  con mayor sutileza,  se encontrara la fórmula idónea para seguir haciendo de la prensa instrumento al servicio del gobierno y no al de la sociedad: la propaganda oficial, pagada con recursos públicos, el intercambio de favores y el abierto contubernio entre la autoridad y los propietarios de los medios, al margen de eso que delincuencialmente se conoce cono “conflicto de intereses”. Haciéndose famosa aquella frase de López Portillo ante la salida del huacal de algunos medios que no siguieran a pie juntillas la regla no escrita: “No les pago para que me peguen”.

La frase fue histórica y de ahí pal real tuvo su secuela: el ejercicio de la autocensura en los medios de comunicación de masas, como fórmula para no perder privilegios y canonjías. Con la implantación del modelo neoliberal en México, a partir del sexenio de Miguel de la Madrid, se institucionalizó el cinismo y la desvergüenza: para la mayoría de los medios de comunicación, impresos o electrónicos, el ejercicio  periodístico dejó de ser servicio público, transformándose en el mayor de los casos en espurias empresas mercantiles privadas,  regidas no por la ética e interés de la sociedad en su conjunto, sino por las leyes del mercado: la oferta y la demanda. La información se trocó en grosera mercancía. Sobre todo en aquellos medios marginales que sobreviven gracias a la propaganda política oficial u oficiosa, generosamente pagada con recursos públicos.

Entronizados en México el cinismo, la desverguenza, la corrupción e impunidad, la prensa, salvo honrosas excepciones, está en estrecho contubernio con los poderes formales y fácticos en la innoble tarea de saquear al país. “No se le pega al que paga ni se le paga al que pega”, es ahora el paradigma mediático.

Dentro de esas excepcionales y honrosas excepciones destaca el diario “La Jornada”, que si bien no puede   substraerse del todo, por razones obvias, del carácter mercantil a que están sujetos los medios de comunicación, cumple y ha cumplido a cabalidad, 25 años al servicio de la sociedad; habiendo mantenido contra viento y marea tanto la ética que honra al buen periodismo como el carácter plural y de servicio a la comunidad que le distingue. Para quienes a lo largo de cinco lustros le hemos tomado como paradigma en el ejercicio del periodismo, o como lectores comprometidos con las mejores causas de México, mentiría,  si afirmara en contrario, que a  “La Jornada” la sentimos en lo personal como propia y, en lo colectivo, parte del patrimonio nacional.

Hace unas semanas, con motivo del primer número de La Jornada Veracruz, hice público mi beneplácito por el inicio de un proyecto que inyectaba renovado oxígeno a la prensa veracruzana, confiando en el aval ético y moral que bajo el nombre y el prestigio de eso que sentimos como nuestro, habría de respaldarle. Sólo espero que mi optimismo en ese momento desbordado, se mantenga en el tiempo y que las nuevas generaciones puedan, en su momento, sentirse orgullosas de que Veracruz cuente con su propia “Jornada”. De sus editores depende que en sus páginas se refleje el espíritu que ha animado a “La Jornada” nacional a lo largo de 25 fructíferos años.

Semanario Pulso crítico

pulsocritico@gmail.com

Fernando Trueba

Nueva lección de periodismo del crítico de cine Carlos Boyero. Una de los grandes reproches que se le pueden hacer hoy al periodismo en España es el cainismo que lleva a adular sin medida al amigo y atacar sin piedad la yugular del enemigo. Muy pocas excepciones encontramos a esta ley, a esta falta endémica de honestidad profesional. Por ello es muy gratificante leer textos como la crítica que Boyero publica hoy y en el que no deja muy bien parada la película ‘El baile de la victoria’, dirigida por Fernando Trueba, de quien dice que es su amigo (por lo menos, hasta ahora).

La estructura del palo que Boyero le mete a Trueba, y cuya lectura recomiendo, tiene tres partes. La primera es la advertencia sobre la amistad y afecto que le une con la persona a la que va a realizar la crítica. La segunda consiste en la crítica propiamente dicha, en la que no deja muy bien parada a la película. Por último, y como colofón del texto, una coletilla en la que casi pide perdón por la crítica que acaba de hacer.

Primero, la advertencia: “Siempre me acerco al cine con la esperanza de disfrutarlo, pero hay casos en función de la amistad y la admiración que profeso hacia la persona que firma la película en los que daría cualquier cosa porque se cumplieran mis expectativas.”

Segundo, la crítica propiamente dicha en la que, más o menos, dice que la película de Trueba no le ha gustado lo más mínimo. Un ejemplo: “A pesar de ese material argumental, yo no logro creerme casi nada en trama tan presuntamente emotiva”. Otro ejemplo: “La volcánica e hipersensible danzarina también me suena a irreal“. Y todo en este plan.

Por último, el genial colofón final: “Y piensas que a un director que ha demostrado tantas veces talento y sabiduría contando historias con una cámara, en comedia y en drama, no se le puede haber secado la inspiración ni el lenguaje. Ojalá que sea mi sensibilidad como espectador la que está atrofiada“.

¡Chapeau, maestro Boyero!.

Más información:

. Texto íntegro de la crítica

. Carlos Boyero, un crítico que no deja indiferente a nadie

El máximo ideal del ser humano: la verdad. Quien la obtenga poseerá “el poder y la gloria, por los siglos de los siglos”, pero, ¿cómo resistirse a contar una mentira? Por leve que sea, otorgará placer a su narrador al contemplar el “efecto dominó” provocado. Esta es la gran tentación que cada día enfrenta el cuarto poder, cuando el sol emerge entre las montañas, y nosotros encendemos la radio o vamos por el diario, motivados como buenos ciudadanos por conservar la democracia, decidir y opinar libremente gracias a la información fidedigna proporcionada por aquellos nobles seres llamados periodistas.

-“El Mercurio miente”-Me dices al oído, cuando abro el periódico.

-¿Y que importa?-Te sonrío, mientras asientes con cara de incrédulo.

Así es, me gusta leer, mirar y escuchar las mentiras que publica la prensa en Chile.

Sé que la regla de oro de los medios de comunicación es aquella manoseada pasión por la verdad, pero si la realidad es gris, habrá que pintarla de colores ¿Quién quiere enterarse de cuanta gente ha muerto en accidentes, de la extrema violencia con que operan asaltantes, de la hija del tendero que fue violada? Si el día comienza así, prefiero no despertar, porque al fin, de nada servirá aquella “información”, excepto para responder otro patético test de actualidad en que me pregunten ¿de qué está enferma la Angelina Jolie? ¿Y a mí qué me importa? ¿Eso modifica la situación del planeta?

“Si la gente está tan mala” es lo que escucho a diario mientras como en un céntrico local, todo el mundo impactado por el reportaje que anoche emitió “Contacto”, cerca de veinte periodistas preocupados de la mafia que tenía el viejito del parquímetro, quedándose con míseros doscientos pesos extras por automóvil cuidado, mientras al otro lado de la calle, un hombre pide dinero para comprar un pan que constituirá su única comida en el día, y busca el método para dar fin a sus días de miseria. Los medios luchan por obtener sintonía a costa del “estafador” de estacionamientos, en tanto una niñita de trece años ingiere una Postinor. Y tratan de plasmar al “delincuente” en la retina de los televidentes, para que nunca más deje su automóvil en aquel lugar, y el resto que pertenece a otra ciudad, no confíe en esa clase de servicios.

¿De qué verdad se habla en los medios chilenos?

Según la RAE, el término en cuestión quiere decir: Conformidad de las cosas con el concepto de que ellas forma la mente (Si la mente colectiva se guía por la prensa chilena…¡Dios nos pille confesados!). Conformidad de lo que se dice con lo que se piensa (¿Algún medio consecuente?). Propiedad que tiene una cosa de mantenerse siempre la misma sin mutación alguna (Según las leyes físicas, todo cambia de estado).

“La verdad es un espejismo inalcanzable” (Thomas Moore) ¿quién se lo niega? Si hasta Humberto Maturana, el científico top del país, quien ha modificado la manera de concebir las relaciones humanas en nuestra época, plantea que esto es una utopía. Cada cosa incide en la mirada que damos al entorno: nuestra historia, familia, educación ¡hasta la biología! Del periodista narrador modifican sus escritos… La verdad, un ideal inconcretable.

¿Cómo vencer la tentación de mentir, teniendo entre las manos la opinión pública? Realmente no lo sé, me rindo, seré una periodista corrupta, lo asumo. Si alguien me viene a dar cátedras de ética y verdad, primero que firme sobre una Biblia un contrato en el que jura decir la verdad ¡imposible!

P.S: Amo a los abogados.

Tal i com informa l’organització social Za prava txeloveka (Pels drets de l’home), l’FSB, l’hereu del KGB, ha destruït una partida del llibre d’Aleksandr Litvinenko i Iuri Felxtinski FSB vzrivaet Rossiu (Rússia dinamitada), retirada pels òrgans d’instrucció de l’FSB en el marc d’un cas judicial.

El 30 de desembre de 2003 els representants del moviment Za prava txeloveka van dirigir-se als òrgans judicials en relació a les queixes que havia rebut l’organització per la incautació d’una partida dels llibres de Litvinenko, l’ex-espia rus enverinat amb Poloni-210 a Londres l’any 2006. La resposta judicial va arribar l’1 de juny de 2004: els llibres incautats havien de formar part de les proves d’un cas que s’havia obert contra els seus autors, relacionat amb la revelació de secrets d’estat. A més, es va comunicar a l’editor dels llibres de Litvinenko que aquests serien retirats del mercat i que la seva venda es prohibiria. El 16 de gener de 2007 el cas va quedar tancat a causa de la mort de l’acusat, Aleksandr Litvinenko.

En el llibre de Litvinenko s’explica com l’FSB va fer explotar diversos edificis a Moscou i a altres ciutats russes el 1999. Aquestes explosions, atribuïdes pel govern rus a comandos txetxens, van servir de justificació del començament de la segona guerra de Txetxènia i, a més, van permetre Vladímir V. Putin guanyar còmodament les eleccions presidencials celebrades l’any següent.

Apestosa reiteración de la vinculación entre Iniciativa Internacionalista y ETA el pasado domingo desde un colegio electoral. Si no tiene capacidad de cubrir una jornada electoral, y no tiene ni idea de lo que significa la ética periodística mejor que, para las próximas elecciones, Juan Carlos Flores se quede en su casa o sentado en la redacción porque así, al menos, alguien corregirá su trabajo antes de que se publique.

Qué vergüenza ajena.

Carta moscovita dels periodistes (Rússia)

(traducció provisional de Frederic Guerrero-Solé. 02 de juny de 2009, la Garriga)

(Moscou, 4 de febrer de 1994. L’han signada: Alek Battxan, Mikhaïl Berger, Lev Bruni, Serguei Buntman, Olga Bitxkova, Aleksei Venediktov, Anatoli Verbin, Dmitri Volkov, Natalia Gueborkian, Aleksandr Golts, Vladimir Gurevitx, Arcadi Dubnov, Ravil Zaripov, Aleksei Zuitxenko, Irina Inoveli, Serguei Korzun, Vladimir Korsunski, Vera Kuznetsova, Veronika Kutsillo, Anna Melnikova, Serguei Mostovsxikov, Leonid Parfionov, Serguei Parkhomenko, Maixa Slonim, Mikhaïl Sokolov, Lev Timofeev i Iulia Khaitina)

Corroborant la societat en la comprensió dels nostres deures civils i professionals, refermem amb les nostres signatures la present carta i acceptem les obligacions mútues de contribuir a l’arrelament, difusió i defensa a Rússia dels següents principis, el respecte als quals prenem com a base indispensable i indiscutible de desenvolupament bàsic d’un periodisme honest, lliure i professional.

1. El periodista difon, comenta i critica només les informacions de la certesa de les quals està convençut i de les quals coneix perfectament les fonts. El periodista s’esforça per tal d’evitar perjudicis a qualsevol persona per la deficiència o la imprecisió de les seves informacions, l’ocultació intencionada d’informació veraç socialment rellevant o la difusió deliberada d’informacions falses.

2. El peridista mantindrà el secret professional respecte a les fonts d’informació confidencials. Ningú no pot obligar-lo a desvelar les seves fonts.

3. El periodista respon amb el seu nom i reputació personal de la certesa de qualsevol informació i de la justícia de qualsevol judici difós sota la seva signatura, sota pseudònim, o anònimament, però amb el seu coneixement i consentiment. Ningú no té el dret de prohibir-li retirar la seva signatura en informacions o judicis que hagin estat parcialment tergiversats en contra de la seva voluntat.

4. El periodista és plenament conscient dels perills de restricció, persecució i violència que pot provocar la seva activitat. En el compliment de les seves activitats professionals, el periodista combat l’extremisme i les limitacions dels drets civils per qualsevol motiu, inclosos el sexe, la raça, la llengua, la religió, la tendència política o d’altre tipus, així com l’origen social i nacional.

5. El periodista té consciència que la seva activitat professional se suspèn en el moment en què pren una arma amb les seves mans.

6. El periodista considera el seu estatus professional incompatible amb l’exercici de funcions als òrgans de direcció de l’estat, dels poders legislatiu o judicial, així com a la direcció de partits polítics i d’altres organitzacions de caire polític.

7. El periodista considera com a delicte professional greu la tergiversació malintencionada dels fets, la mentida, l’obtenció de diners, en qualsevol circumstància, per la difusió d’informacions falses o per l’ocultació d’informacions verdaderes, així com el plagi: quan utilitza de qualsevol forma els treballs dels seus companys de professió, el periodista s’ha de referir sempre a l’autor.

8. El periodista considera indigne utilitzar la seva reputació i autoritat, així com els seus drets i recursos professionals, per tal de difondre informació de caràcter comercial o publicitari, si la forma del missatge no indica clarament i inequívocament aquest caràcter de la informació. El periodista no accepta diners pel seu treball de les fonts d’informació o de les persones i organitzacions interessades en la difusió o l’ocultació de les seves notícies.

9. El periodista respecta i defensa els drets professionals dels seus col·legues i compleix amb les lleis de la competència legítima i aconsegueix una transparència informativa màxima de les estructures de l’estat. El periodista evita les situacions que poden provocar danys als interessos personals o professionals dels seus companys de professió, tot acceptant complir amb les seves obligacions en les condicions notòriament menys afavorides moralment, material i social.

10. El periodista renunciarà a qualsevol tipus de tasca si el seu compliment suposa la violació d’algun dels principis anteriors.

11. El periodista defensa i se serveix de totes les garanties de defensa previstes en les legislacions civil i penal en els processos judicials per violència, amenaces, injúries, danys morals i difamació.

Carta de les empreses de televisió “Contra la violència i la crueltat” (Rússia)

(traducció provisional de Frederic Guerrero-Solé. 02 de juny de 2009, la Garriga)

(Signada el 8 de juny de 2005 a la Duma Estatal pels directius dels sis canals federals (Pervi, Rossia, NTV, TVTs, STS i REN TV); en l’actualitat continuen podent-se afegir a aquesta carta les companyies de televisió de Rússia)

Les directrius bàsiques de l’activitat dels mitjans de comunicació de massa són la garantia dels drets constitucionals dels ciutadans de Rússia en la recepció d’informació detallada i veraç dels esdeveniments que tenen lloc a la Federació de Rússia i més enllà de les seves fronteres, així com d’informar la seva àmplia audiència d’espectadors amb produccions audiovisuals de la temàtica més diversa, en particular amb films de ficció, documentals i per televisió de producció russa i estrangera.

En actuar rigorosament dins el marc de la legislació de la Federació de Rússia, els mitjans de comunicació de massa han de prendre mesures de prohibició dels danys a la moral pública, la difusió d’informació i materials de caràcter manifestament cínic i injurios i/o que propaguin el culte a la violència i la crueltat.

Per tal d’aconseguir aquests objectius els mitjans de comunicació electrònics, tot complint les exigències de la legislació vigent, presten una atenció especial a la inadmissibilitat de:

- la utilització dels mitjans de comunicació per tal de realitzar activitats extremistes, així com a la difusió de programes que propaguin pornografia, culte a la violència i a la crueltat;

- la difusió en els mitjans de comunicació d’informacions sobre els procediments i mètodes d’elaboració, preparació i ús i sobre els llocs d’obtenció de narcotics, substàncies psicotròpiques i els seus components i la propaganda de qualsevol tipus de benefici del seu ús;

- la difusió d’informació amb l’objectiu de denigrar un ciutada o una categoria particular de ciutadans per motius de sexe, edat, raça, nacionalitat, llengua, fe religiosa, professió, lloc de residència i de treball, així com els relacionats amb les seves conviccions polítiques;

- la difusió de publicitat de begudes alcohòliques, tabac o productes derivats del tabac, en particular d’aquells que contenen manifestacions de processos consum de tabac i de begudes alcohòliques que creen la sensació que el consum d’alcohol i de tabac tenen una importància cabdal en l’obtenció d’èxits socials, esportius o personals, o bé per a la millora de l’estat físic i psicològic; publicitat que desacrediti l’abstinència en el consum d’alcohol o de tabac, que conté informació sobre les propietats terapèutiques positives de l’alcohol i el tabac;

- la difusió, violant les exigències establertes, de publicitat de tot tipus d’armes, armament i aparells militars, si aquesta publicitat mostra directament o indirectament tècniques de producció, mètodes d’aplicació militar o especial d’armes, armament i tecnologia militar.

Els mitjans de comunicació electrònics organitzen una emissió de caràcter educatiu, formen en els ciutadans la necessitat dels exercicis d’educació física, criden l’atenció de l’Estat i de la societat respecte als problemes indicats, il·lustren l’experiència dels ciutadans i de les organitzacions esportives, introdueixen amb èxit la cultura de l’esport en la vida dels ciutadans, informen del curs dels esports olímpics i dels altres tipus d’esports en la Federació de Rússia.

Els mitjans de comunicació electrònics reconeixen la seva particular responsabilitat social en el respecte als drets dels infants a la defensa i l’auxili i, abans de res, el seu dret a rebre informació que no causi cap perjudici a la seva salut física i moral.

Amb aquests objectius els dirigents dels mitjans de comunicació electrònics que han signat el present document acorden:

- garantir l’accés dels infants a la informació i a materials de diferents fonts nacionals i internacionals, en particular a la informació i els materials que estan dirigits a contribuir al benestar social, intel·lectual i moral, així com al desenvolupament físic i psíquic saludable dels infants.

- tenir en compte els interessos dels infants en la conformació de les polítiques de programació i les xarxes de difusió;
- oferir notícies sobre fets i esdeveniments de tal manera que garanteixin la formació lliure de l’opinió amb l’objectiu de contribuir a la preparació dels infants a una vida independent dins la societat;
- introduir restriccions voluntàries en la il·lustració d’esdeveniments i manifestacions de materials que poden causar un greu perjudici en el desenvolupament intel·lectual o moral de l’infant.
Aquests materials poden aparèixer només en noticiaris, en particular en reportatges emesos des del lloc del succés, i només dins dels límits condicionats per l’objectiu informatiu, així com en films de ficció, documentals i per televisió, o en altres produccions audiovisuals, en correspondència a les idees artístiques dels autors i de la línia argumental dels films.

Conveni antiterrorista (normes de comportament dels mass media en els casos d’actes terroritstes i d’operacions contra el terrorisme) (Rússia)

(traducció provisional de Frederic Guerrero-Solé. 01 de juny de 2009, la Garriga)
(Aprovat pel Comitè Industrial dels mass media el 8 d’abril de 2003)

Amb l’objectiu de garantir a la societat una informació veraç, els mitjans de comunicació tenen el dret i estan obligats a contribuir a un debat obert del problema del terrorisme, a informar la societat sobre el curs de les operacions contra el terrorisme, a portar a terme investigacions i a comunicar la gent informació sobre els problemes i els conflictes reals.

Estem convençuts que l’amenaça del terrorisme no ha de ser utilitzada com a motiu i justificació de la introducció de límits en relació als drets de llibertat d’opinió i dels mitjans d’informació de massa.

Juntament amb això, éssent conscients dels perills relacionats amb el terrorisme, aixó com de la responsabilitat del treball amb la informació en aquestes condicions, considerem imprescindible acceptar de forma voluntària les següents normes de conducta dels mitjans de comunicació i ens comprometem a guiar-los en el seu treball:

1. Els treballadors dels mitjans de comunicació estan obligats a entendre que en el decurs d’un atemptat terrorista i d’operacions contraterrosristes, el salvament de les persones i el dret de la persona a la vida estan per sobre de qualsevol altre dret i llibertat.

2. En cas d’obtenció d’informació sobre la preparació d’un atemptat o del seu començament, abans de publicar aquesta informació el periodista està obligat a comunicar-la a la direcció del seu mitjà de comunicació.

3. Els periodistes han de portar a sobre, i mostrar-lo al primer requeriment, el carnet de periodista o qualsevol altre document que verifiqui la seva identitat i la seva pertinença professional.

4. La direcció del mitjà de comunicació està obligada a posar immediatament en disposició de l’Estat major o dels òrgans oficials de la informació de què disposen i que podria ser utilitzada pel salvament de les persones.

5. Tenint en compte que l’accés als mitjans amb l’objectiu d’exposició de les seves posicions en la majoria dels casos és un dels objectius principals dels terroristes, els mitjans de comunicació no han de:

- concedir als terroristes entrevistes per iniciativa pròpia en el transcurs de l’acte terrorista, exepte en els casos demanats o autoritzats per l’Estat major operatiu;

- oferir als terroristes la possibilitat de sortir en directe sense consulta prèvia amb l’Estat major operatiu;

- per pròpia iniciativa adjudicar-se el paper d’intermediari (exepte en els casos autoritzats o fets per petició de l’Estat major operatiu); si el representant del mitjà de comunicació es troba entre els negociadors, ha d’bastenir-se de les publicacions pròpies abans de la resolució de la crisi;

- agafar una arma i portar uniforme de camuflarge o qualsevol altre tipus d’uniforme; entendre que quan un treballador d’un mitjà agafa una arma, deixa de ser-ho;

- proposar als terroristes, hostatges o a qualsevol altra persona involucrada en el conflicte realitzar qualsevol acció per tal d’aconseguir bones filmacions o fotografies;

- injuriar o humiliar els terroristes, a les mans dels quals es troben els hostatges.

6. Els mitjans de comunicació han de:

- recordar que el directe televisiu i radiofònic pot ser utilitzat pels terroristes per transmetre missatges convinguts a còmplices que es troben en altres llocs;

- evitar els detalls sobre l’actuació dels professionals que tenen com a missió el salvament de les persones;

- tenir tacte ser curós respecte als sentiments dels familiars i amics de les víctimes del terrorisme; mostrar una delicadesa especial amb els testimonis dels esdeveniments, així com de les fonts d’informació;

- evitar les imatges excessivament crues en la mostra dels llocs del succés i dels seus participants, respectar els sentiments morals, nacionals i religiosos de la seva audiència;

- ser curós en l’ús dels termes en la il·lustració dels esdeveniments; no es pot deixar endur pels terroristes que utilitzen denominacions profitoses per ells;

- prendre consciència que els hostatges dels terroristes són també hostatges de la situació que en un moment determinat poden convertir-se en un instrument de pressió sobre l’opinió pública;

- evitar la identificació dels familiars i amics dels hostatges i de les víctimes potencials sense el seu consentiment.

7. En il·lustrar els atemptats terroristes i les operacions antiterroristes, cal també:

- recordar la seva obligació d’informar l’opinió pública, i no crear pànic; tenir cura no només de què es diu, sinó del to amb què es diu;

- recordar que qualsevol missatge en un mitjà de comunicació és accessible a tothom i, en particular, a aquells que, premeditadament, han provocat la situació crítica;

- tenir en compte que la comunitat internacional rebutja la relació del terrorisme amb qualsevol religió, raça o nacionalitat en concret;

- recordar que les notícies no poden contenir informacions que puguin contribuir al reforçament de les posicions dels terroristes com, per exemple, intervencions en suport de les seves exigències. Exigències d’aquest tipus poden ser difoses exclusivament en aquells casos en què hi ha una amenaça directa a la vida de les persones i no es poden difondre en esdeveniments de lluita política, econòmica i social continguts en el marc de la Constitució.

8. Els mitjans de comunicació poden comunicar a la seva audiència que una part de la informació està restringida per l’Estat major operatiu durant la realització d’operacions antiterroristes per motius de seguretat i per protegir la vida de les persones.

Codi d’ètica professional del periodista (URSS)

(traducció provisional de Frederic Guerrero-Solé. 01 de juny de 2009, la Garriga)

Codi aprovat en el Primer Congrés de periodistes de la URSS de base confederativa del 24 d’abril de 1991

La tasca del present codi és la determinació de les referències bàsiques ètico-morals amb què s’ha de guiar el periodista en la realització de les seves obligacions professionals, per tal que la seva activitat no es contradigui als interessos legítims d’aquelles persones que usen els fruits del seu treball, així com dels ciutadans, col·lectius i organitzacions amb què entra en contacte durant el procés de recollida, l’elaboració i la difusió de la informació.
El present codi serveix també de guia en l’examen del afers sobre violacions dels principis de les normes de l’ètica periodística.
Les disposicions de l’actual codi es fan extensives als membres de la unió de periodistes, treballadors estatals de les redaccions dels mitjans de comunicació de masses, així com a les persones que es dediquen a l’activitat periodística per encàrrec de les redaccions, o bé a altres fonaments legals.

1. Els principis de l’ètica professional del periodista

Article 1. La responsabilitat social del periodista

El periodista és responsable davant dels lectors, espectadors i oients, així com davant de la societat en conjunt, representada per les seves institucions constitucionals, pels continguts dels missatges que ofereix per publicar, per una informació de l’auditori veraç i oportuna sobre els problemes actuals que són d’interès públic. Assegurar el drets dels ciutadans a la informació és la primera de les obligacions del periodista.
És inacceptable l’ús dels mitjans de comunicació de massa en perjudici dels interessos de la societat, dels drets i dels interessos legals de l’individu, per a la prèdica de la guerra i la violència, la intolerància nacional, social i religiosa, la propaganda de la crueltat i la difusió de pornografia, així com de la manipulació de l’opinió pública i la monopolització de la publicitat [dubte: glasnost, notorietat, etc. ]
Si les indicacions de l’editor o la direcció de la redacció entra en contradicció amb les exigències de la moral pública o amb les disposicions del present codi, aleshores el periodista ha de renunciar al compliment d’aquestes indicacions. El periodista té el dret a negar-se al compliment de les tasques de la redacció si aquestes contradiuen les seves conviccions morals.

Article 2. La veracitat i l’objectivitat

El periodista està obligat a donar una imatge veraç de la realitat per mitjà d’una informació exacta i completa. El periodista ha d’exposar els fets tot conservant el seu sentit real i descobrint les relacions més importants sense permetre tergiversacions per tal que l’opinió pública pugui rebre el material suficient que li permeti formar-se una idea exacta, coherent i adequada dels processos socials en marxa, dels seus orígens, esència i significat, sobre l’estat des afers en el món actual.
En la recollida de fets, la seva interpretació i valoració, preparació i difusió de la informació, el periodista parteix dels interessos de la societat. El periodista no ha de ser un missatger d’interessos particulars o de grup egoistes. Està cridat a contribuir que els mitjans de comunicació reflecteixin objectivament la pluralitat d’opinions. Són inacceptables l’ocultació d’informació d’interès social, la tergiversació dels fets i la seva falsa interpretació.

Article 3. La consciència

La consciència del periodista suposa una verificació escrupulosa dels fets, una reproducció exacta de les notícies extretes de fonts documentals o d’altra fonts i que són destinades a la publicació; aquesta consciència descarta l’alteració dels fets, els judicis sense fonament, les mentides i la invenció de materials. En cas d’error, el periodista està obligat a prendre, de forma immediata, mesures per a l’eliminació de les seves conseqüències, a la publicació d’una rectificació, a demanar disculpes i a la indemnització dels afectats pels danys morals.

Article 4. L’honestedat

L’honestedad impedeix al periodista utilitzar els privilegies que emanen de la seva situació professional en interès propi, aixó com en interès dels seus familiars i amics. L’ús de la paraula escrita o sonora per a l’assetjament de persones indesitjables, la publicació d’assumptes particulars i la satisfacció d’ambicions personals o de grup, no està permesa. El periodista està obligat a conservar el secret de les fonts d’informació confidencial, a respectar el dret a la propietat intel·lectual i als drets d’autor de terceres persones i a no permetre la impostura i el plagi.

Article 5. El respecte a l’honor i la dignitat

El periodista respecta l’honor i la dignitat de les persones que són objecte de la seva atenció professional i ha d’actuar amb tacte en la seva relació amb elles. Evita la intromissió en la vida privada i permet la publicació de notícies d’aquest tipus només en aquells casos en què és imprescindible per a la defensa dels interessos de la societat i els drets i interessos legals dels ciutadans. El periodista no ha de difondre notícies i rumors no verificats, així com permetre expressions que poden afectar la reputació d’una persona o tacar el seu honor.

Article 6. El respecte als valors universals

En reconèixer la prioritat dels valors universals per sobre de tota la resta, el periodista dóna suport a l’humanisme, la pau, la democràcia, el progrés social i els drets de l’individu. S’absté de qualsevol forma de justificació de l’agressió, la carrera armamentística, altres formes de violència, odi o discriminació, totalitarisme i tirania. El periodista subordina la seva activitat a la resolució d’aquestes tasques globals com són l’eliminació de les amenaces de la guerra nuclear, els conflictes internacionals, la conservació de la natura i els monuments a la història i la cultura, l’alliberament de mals com la pobresa, la fam i la malaltia.
El periosita actua amb respecte cap a les particularitats, els valors i la dignitat de cada cultura nacional, cap al dret dels pobles a l’autodeterminació, la llibertat d’elecció dels seus sistemes polític i socio-econòmic. Amb la seva activitat, ajuda a eliminar la falta d’informació, la incomprensió i la vigilància en les relacions entre pobles, contribueix a l’educació de la cultura de les relacions entre nacions, desperta en els seus escriptors, espectadors i oients la receptivitat a les necessitats dels altres pobles, el respecte als drets i la dignitat de totes les nacions i de totes les persones amb independència del sexe, la raça, la llengua, la pertinença nacional, la fe religiosa i les conviccions ideològiques. Contribueix a la creació d’un clima de confiança en les relacions entre nacions, a la distensió de les tensions entre pobles, al desarmament i al progrés nacional.
És un deure del periodista la contribucio al procés de democratització i a la desmonopolització de les relacions entre nacions en el camp dels mitjans de comunicació.

Article 7. La solidaritat professional

El periodista vetlla pel prestigi de la professió, respecta l’honor i la dignitat dels seus col·legues, no permet les actuacions que poden provocar un perjudici a l’autoritat del periodisme. En la competició entre professionals, el periodista no es permet, sigui de la forma que sigui, abusar de la confiança dels seus col·legues, impedir-los complir amb les seves obligacions professionals, provocar-los qualsevol tipus de dany. El periodista ajuda els col·legues al seu desenvolupament de les seves capacitats creatives, de l’increment dels coneixements i del mestratge, i va en ajuda dels companys de professió caiguts en desgràcia. La solidaritat professional no pot servir de justificació per l’atemptat a la veritat i la justícia.

II. La violació de les normes de l’ètica professional

Article 8. Faltes que violen el dret dels ciutadans a la recepció d’informació

Poden ser qualificades de faltes a l’ètica professional que restringeixen el dret dels ciutadans a rebre informació els següents casos:
1. Si el periodista premeditadament, amb independència de l’objectiu que persegueixi, publica una informació falsa;
2. Si el periodista publica una informació falsa com a resultat del menysteniment de l’obligació de verificar-la de forma curosa;
3. Si el periodista que ha rebut una informació de gran interès social per a la seva publicació, per motius interessats o menyspreables, l’oculta o la silencia;
4. Si el periodista falsifica una informació, tergiversa el contingut de la font documental o de qualsevol altra font, i permet la correcció del sentit del document citat;
5. Si el periodista conscientment participa en l’organització del silenciament premeditat d’esdeveniments, fenèmens o fets de gran interès social.
6. Si el periodista, sota l’aspecte d’autenticitat publica una notícia basada en informacions no confirmades, rumors, pressuposicions, o bé rebuda d’una font desconeguda.

Article 9. Faltes que restringeixen el drets dels ciutadans a la llibertat d’expressió

Poden ser qualificades de faltes restringeixen el dret dels ciutadans a la llibertat d’expressió els següents casos:
1. Si el periodista, per raons egoistes, de grups o qualsevol altre tipus de raó, impedeix el debat o la publicació de judicis, amb els quals no està d’acord, violant el principi de pluralitat d’opinió;
2. Si el periodista s’oposa a la publicació de discursos crítics o polèmics en relació a materials publicats amb anterioritat;
3. Si el periodista, sense fonaments suficients, es nega a la publicació de desmentiments o de respostes;
4. Si el periodista, per mitjà del canvi o la reducció de la carta d’un lector, espectador o oient, tergiversa el sentit del text enviat sense el consentiment del seu autor;
5. Si el periodista indueix l’opinió pública a l’error per mitjà de la invenció de cartes ficticies dels lectors, espectadors o oients, o bé distribueix material propi fent-lo passar pel punt de vista i com a resultat de l’activitat creativa d’una altra persona (impostura);
6. Si el periodista, a pesar de la petició del l’autor del material o de l’entrevistat no li mostra el text definitiu preparat per a la publicació, o bé introdueix en el text canvis substancials sense el seu consentiment, o bé publica el text a pesar de la prohibició de l’autor o de l’entrevistat.

Article 10. Faltes contra l’honor i la dignitat de les persones

Poden ser qualificades de faltes contra l’honor i la dignitat de les persones els següents casos:
1. Si el periodista publica informacions que fan referència a l’esfera privada d’una determinada persona, sense el seu consentiment, a excepció dels casos en què sigui imprescindible per a la defensa dels interessos de la societat i els drets i els interessos legals dels ciutadans o estigui relacionat amb l’activitat pública de la persona en qüestió;
2. Si el periodista publica informacions que, tot i que corresponen a la realitat, no tenen interès social i provoquen danys a l’honor i la dignitat de les persones;
3. Si el periodista realitza un actes que contenen signes de mentida i injúria que són accions penalment punibles;
4. Si el periodista, amb l’ambició de desacreditar una determinada persona, posa a l’abast del públic els seus defectes físics i psíquics, així com posa en ridícul els seus cognoms, nom, patronímic o altre tipus d’informacions;
5. Si el periodista presenta de forma desfavorable un ciutadà o una categoria de ciutadans en relació al seu sexe, edat, raça, pertinença nacional, llengua, professió, lloc de residència o fe religiosa;
6. Si el periodista, abans que la sentència judicial entri en vigor, prejutja en el seu material la qüestió de la culpabilitat de l’acusat o de qualsevol altra manera viola el principi de presumpció d¡innocència i d’independència judicial;
7. Si el periodista publica imatges o noms concrets de menors d’edat sospitosos, acusats o jutjats, sense pensar en les conseqüències en el futur d’aquestes persones, sense el consemtiment d’ells mateixos o dels seus representants legals;
8. Si el periodista nega a la persona sobre la qual anteriorment el mitjà d’informació titllava de violador de les normes del dret i la moral la publicació de la decisió definitiva dels òrgans corresponents que el rehabiliten.

Article 11. La violació de l’honor professional del periodista

Poden ser qualificades de violació de l’honor professional del periosita els següents casos:
1. Si el periodista utilitza el seu estatus professional per a l’obtenció de qualsevol tipus de privilegi per ell, els seus parents i amics o per terceres persones o organitzacions;
2. Si el periodista, per motius interessats o menyspreables, impedeix o es nega a la publicació de determinat material o de parts d’aquest, o bé el publica o persuadeix els seus col·legues que el publiquin;
3. Si el periodista rep d’una persona o organització interessada algun tipus de regal, privilegi o avantatge que poden influir en la seva independència en el compliment del seu deure professional;
4. Si el periodista, per a l’obtenció de la informació, recorre a les mentides, el xantatge, la provocacio i altres mètodes que contradiuen les normes de la moral i el dret;
5. Si el periodista d’alguna forma difon informació que no està destinada a la difusió, en contra dels acords amb les persones que hi han confiat;
6. Si el periodista d’alguna forma difon dades personals de persones que li han confiat informació confidencial amb la condició de conservar el secret de la seva font, a excepció dels casos en què per llei està estipulat especialment el compliment de la revelació d’aquesta font;
7. Si el periodista d’alguna forma revela el pseudònim que pertany a una altra persona sense el seu consentiment, excepte en els casos en què el pseudònim ja ha estat públicament revelat anteriorment;
8. Si el periodista, utilitzant una obra aliena, la presenta com a totalment o parcialment seva, sense indicar el seu veritable autor i la font del prèstec;
9. Si el periodista, sense advertir-ne a les corresponents redaccions, entrega el mateix material a dues o més redaccions o bé ofereix per a la publicació material anteriorment publicat, excepte en els casos previstos per la llei;
10. Si el periodista utilitza el seu estatus professional per a l’obtenció d’informació en benefici d’una persona o organització aliena que no és un mitjà de comunicació de massa.

Article 12. La violació de l’ètica de servei i de la solidaritat professional dels periodistes

Poden ser qualificades de violació de l’ètica dels servei i la solidaritat professional dels periodistes els següents casos:
1. Si el periodista, fent ús del seu càrrec a la redacció, per mitjà de la correcció tesgiversa el contingut del material preparat per un col·lega i sense el seu consentiment el publica d’aquesta manera;
2. Si el periodista, fent ús del seu càrrec a la redacció, imposa als seus col·legues, per mitjà de correccions arbitràries dels materials, els seus gustos personals i la seva visió subjectiva, i impedeix el desenvolupament de les seves capacitats creatives;
3. Si el periodista, per motius arribistes, interessats o per altres motius baixos, presenta de forma desagradable un col·lega a altres col·legues o a l’opinió pública;
4. Si el periodista, a causa d’una incorrecta comprensiço de la competició creativa o per altres motius, de forma conscient dificulta els seus col·legues en el compliment de es seves obligacions professionals, aixó com la publicitat de la seva tasca;
5. Si el periodista, fent ús de les seu càrrec a la redacció, impedeix l’activitat de l’organització periodística o bé restringeix la seva independència.

III. Imposició de responsabilitats

Article 13. Examen dels fets

Els afers de violació dels principis i normes de l’ètica periodística són examinats pels òrgans determinats per les unions de periodistes que formen part de la Unió confederativa de periodistes de la URSS.
No hi ha cap altre tipus d’òrgans o organitzacions amb el dret d’examinar els afers sobre violacions de l’ètica periodística. Cap de les normes del present codi no poden servir de base per a requerir al periodista responsabilitats disciplinàris, administratives o qualsevol altre tipus de responsabilitat.
Als membres de les unions de periodistes, que formen part de la Unió confederativa de periodistes de la URSS, que hagin permès la violació de les normes de l’ètica periodística, se’ls pot aplicar les sancions previstes als reglaments de les corresponents unions.
Poden ser igualment preses decissions sobre la publicació en la premsa escrita de notícies sobre les infraccions i l’aplicació a la persona culpable de les sancions escollides.
Les sancions per la violació de les normes de l’ètica periodística s’apliquen amb independència de les mesures legals o d’altres responsabilitats.

Article 14. Les interpretacions oficials

El dret a la interpretació oficial dels principis i normes de l’ètica periodística fixats en el present codi, així com la codificació dels precedents i la qualificació definitiva dels incidents, pertany al Consell d’ètica professional de la Unió confederativa dels periodistes de la URSS.

Apuntes para la lectura de las declaraciones del Presidente Correa sobre los medios de información.

Los medios nacionales de la prensa escrita, en pronunciamientos difundidos en estos días, expresados incluso en editoriales, coinciden en afirmar que la declaración del Presidente Correa de que es necesario disponer:  “leyes más fuertes que sancionen tanta distorsión, tanta desinformación, tanta mala fe, tanta corrupción”, y su compromiso de plantear formalmente, ante la UNASUR, la creación de instancias que defiendan a los ciudadanos y a los Gobiernos legítimamente electos de los abusos de la prensa, es un grave anticipo de restricciones futuras a la libertad de expresión. Ante tales aseveraciones, vale recordar algunos principios básicos referentes al tema, que permiten juzgar adecuadamente las declaraciones presidenciales.

La Convención Americana sobre Derechos Humanos, en su artículo 13, inciso 2 dispone: “El ejercicio del derecho previsto en el inciso precedente (la libertad de pensamiento y de expresión N.A.) no puede estar sujeto a previa censura sino a responsabilidades, las que deben estar expresamente fijadas por la ley  y necesarias para asegurar: a) el respeto a los derechos a la reputación de los demás, o b) la protección de la seguridad nacional, el orden público o la salud y la moral pública”. Adicionalmente, la Corte expresa: “Los medios de comunicación, como instrumentos esenciales de la libertad de  pensamiento y de expresión, deben ejercer con responsabilidad la función social que desarrollan”. Si las citas anteriores no fuesen lo suficientemente claras respecto al tema, o existiesen dudas al respecto, vale agregar que la Corte considera: “El derecho a la expresión, contemplado en el artículo 13 de la Convención Americana, no tiene carácter absoluto, esto es existen límites para su ejercicios y controles de su adecuado desempeño. Proscritos, como se ha visto, los medios de carácter previo, queda la posibilidad de exigir a quien ejerce ese derecho la responsabilidad que corresponda en función del desbordamiento, la desviación, el exceso, el abuso –en suma la ilicitud-, en que incurra con tal motivo. La responsabilidad es una consecuencia natural de la conducta indebida: nadie se encuentra por encima del orden jurídico, exento de todo control de la conducta …”.

Citas que permiten extraer las siguientes conclusiones:

1. La censura previa afecta a la libertad de expresión y pensamiento;
2. La libertad de expresión no es ilimitada, quienes las expresan  deben responsabilizarse de sus excesos;
3. Los medios deben ejercer con responsabilidad la función social que cumplen;
4. Las leyes deben sancionar las irresponsables  expresiones de los medios que incumplen la función social;
5. Las sanciones deben estar expresamente fijadas por la ley; y,
6. Las leyes deben asegurar el respeto a la reputación de los demás y a la protección de la seguridad nacional, el orden público o la salud y la moral pública.

Así planteado el problema, la libertad de expresión se vería restringida, como lo auguran desde ya los grandes medios de información, si el Presidente Correa hubiese expresado que se aprobarán disposiciones legales tendientes a establecer restricciones previas, lo cual no se constata, en forma alguna, en las declaraciones presidenciales. A lo que hizo referencia es a la responsabilidad que compete a los medios y a la obligación de disponer de un marco legal que sancione los irresponsables pronunciamientos de los mismos.

A lo expresado debemos agregar que la Corte Interamericana de Derechos Humanos: “… reconoce la necesidad de establecer un régimen que asegure la responsabilidad y la ética profesional de los periodistas y sanciones las infracciones a esa ética”, a lo que agrega: “Puede ser apropiado que un estado delegue, por ley, autoridad para aplicar sanciones por las infracciones a la responsabilidad y ética profesionales”.  En consecuencia, el compromiso del Presidente Correa de plantear formalmente ante la UNASUR la creación de instancias que defiendan a los ciudadanos y gobiernos, respeta estrictamente lo expresado por la Corte. Lo grave sería que se delegue esa función a cualquier instancia, gubernamental o no, sin un marco legal que evite cualquier abuso en el juzgamiento, como lo demanda  la Corte cuando señala: “Las causales de responsabilidad ulterior deben estar expresa, taxativa y previamente fijadas por la ley”.

Saneado así el problema, ¿Cuál es la razón que explica los pronunciamientos excesivos de los medios? A nuestro criterio ello responde a que están advertidos de que si se establecen por ley restricciones y sanciones, entendidas las primeras como: “conducta definida legalmente como generadora de responsabilidad por el abuso de la libertad de expresión”,  como lo plantea la Corte, los medios no podrán más cometer los excesos que hoy cometen, puesto que existirá el marco legal expreso y taxativo que permitirá sancionar sus irresponsabilidad. No se trata entonces de una defensa de la libertad de expresión, es una ofensiva para mantener incólume la situación actual, puesto que si se tratase de defender la libertad de expresión, los medios deberían empezar por casa, por las razones que explicaremos en próximas entregas.

Carta de les companyies de Televisió i Ràdio de Rússia

(Els signants d’aquesta carta són la Companyia Estatal de Televisió i Ràdio de Rússia (VGTRK), la Televisió Pública Russa (ORT – Obsxéstvennoe Rossíiskoe Televídenie), la Companyia NTV, la Corporació de Televisió Independent de Moscou (TV-6 Moskvà), TV-Tsentr i el canal Ren-TV)

Nosaltres, les companyies de televisió i ràdio russes,

entenem la particular missió de la televisió i la ràdio en la garantia dels drets dels ciutadans a la llibertat d’expressió i el dret de la societat a una informació completa;

reconeixem la nostra responsabilitat en la difusió prioritària a la ràdio i la televisió de produccions nacionals i en la preservació i el foment dels valor culturals nacionals;

estem d’acord que el resultat de l’ús dels deures professionals depèn no només de la perfecció de les bases legals que regulen les relacions de les companyies de televisió i ràdio, les estructures de poder i la societat, sinó també de les normes de l’ètica periodística que dicten els reglaments d’autoregulació i estableixen la frontera d’allò que és lícit en la difusió pública de materials que podenn ocasionar un perjudici a la salut moral, física i psíquica de les persones;

ens comprometem a seguir de forma voluntària i rigorosa els rsegüents eglaments i normes de comportament en la nostra activitat professional.

L’autenticitat de la informació

Diferenciar de forma clara les informacions sobre fets, comentaris i hipòtesis per tal d’evitar confondre-les.
Corregir de forma immediata les informacions amb errors o imprecissions difoses de tal forma que els oients i els telespectadors tinguin la total possibilitat d’advertir-ho.
En qualsevol cas, la crítica i la resposta a la crítica han de ser oferides conjuntament i de la mateixa manera.
Publicar informacions que han estat extretes de fonts fiables. En cas d’aparició de dubtes en la seva autenticitat, cal fer-ne les reserves oportunes.

La defensa dels drets i els interessos legals dels ciutadans i les organitzacions, de la salut pública i la moral

El respecte i l’observació de la inviolabilitat de la vida privada. La consecució, la conservació i l´ús de la informació sobre la vída privada de les persones, inclosos les gravacions de so, les fotografies i les gravacions de video en el terreny privat, no éstà permesa sense la seva acceptació.

S’entén per vida privada pel que fa a la present carta: els secrets personals i familiars, en paricular les relacions matrimonials i íntimes, l’orientació sexual, la creença religiosa, les relacions d’amistat, l’oci, el secret de correspondència, les converses telefòniques, les comunicacions postals, telegràfiques, informàtiques i qualsevol altre tipus de comunicació.

Per terreny privat entenem en aquesta carta: qualsevol vivenda o construcció, amb el terreny que l’envolta inclòs; les habitacions d’hotel, de pensió, de sanatoris o d’hospital.

Renúncia a la difusió de materials procedents de terceres persones amb la utilització de càmeres i micròfons ocults, l’escolta de converses telefòniques, si la persona que entrega aquests materials no aporta les proves de la legalitat en l’obtenció d’aquestes informacions, en particular, una ordre judicial expressa.

Excepcions a les normes anteriors sobre la inviolabilitat de la vida privada només poden ser les fonamentades en la defensa imprescindible dels drets o interessos públics i de les llibertats d’altres persones.

S’entèn per interessos públics en aquesta carta: la necessitat de la defensa de les bases del règim constitucional; la prevenció d’amenaces a la seguretat de l’Estat; els descobriment de delictes; la defensa de la salut pública i la seguretat de la població; l’advertiment a la societat de la inducció a l’error amb qualsevol acció, document o informació d’una persona o d’una organització.

Les persones que participen en la política pública o que ocupen llocs de responsabilitat tenen els mateixos drets de protecció de la seva vida privada excepte en aquells casos en què la seva vida privada afecti els interessos públics o quan els fets de la seva vida pública permeten a la societat jutjar la capacitat d’aquestes persones de complir amb els seus deures civils.

L’observació de l’objectivitat i una atenció especial en la difusió de notícies sobre afers delictius instruïts, investigats o resolts per via judicial.

El propòsit d’una exposició qualitativament equivalent de les posicions d’acusació i de defensa de totes les persones participants en l’afer.

La no divulgació d’informacions sobre els càrrecs, la nacionalitat, la creença religiosa i les relacions de parentiu dels sospitosos, acusats o jutjats, si aquesta informació no té relació directa amb l’afer.

La renúncia a la identificació no fonamentada dels parents, amics o companys de feina de les persones culpables o acusades d’un delicte.

La renúncia de la identificació de les persones involucrades en delictes de caràcter sexual en qualitat de víctimes o de testimonis.

La renúncia a informacions sobre temptatives de suïcidi, si aquestes informacions no estan dictades per la imprescindible defensa dels interessos públics.

Un tracte amb el màxim de tacte de les víctimes de delictes i de fets desgraciats, així com dels seus familiars i amics.

La renúncia a preguntar els menors d’edats sobre qüestions d’ocupació professional i de situació econòmica dels seus pares i familiars.

La renúncia a l’emissió o la descripció pels programes de televisió i ràdio de fets excessivament cruents i violents.

Per emissions o descripcions de fets excessivament cruents i violents entenem en aquesta carta l’emissió d’escenes documentals innecessàriament reals i injustificadament detallades i xocants de gent o animals moribunds, de burles de gent o animals amb ús de violència física, així com d’escenes de les conseqüències de crims, catàstrofes i bé desastres naturals amb imatges detallades de ferides, cadàvers, mutilacions, senyals de tortures o de pallisses.

La renúncia a la mostra de materials innecessàriament sensacionalistes sobre descobriments i fites en el cap de la medicina que puguin provocar en els oients i telespectadors temors o esperances injustificats.

La llengua

El propòsit de fomentar la puresa, la correcció i la riquesa de la llengua russa en les emissions de televisió i ràdio, la renúncia als prèstecs estrangers injustificats i d’imitació primitiva, l’ús de lèxic no normatiu i d’expressions col·loquials o d’argot.

Accions incompatibles amb les normes d’un periodisme civilitzat

La publicació d’informacions no ha de dependre d’interessos poítics, comercials o altres interessos de terceres persones.

És inadmissible l’organització de campanyes informatives orientades al descrèdit de ciutadans i organitzacions amb objectius interessats.

És inadmissible l’obtenció d’informació per mètodes fraudulents, així com a través de la intimidació o el suborn.

És inadmissible l’abús de la confiança de l’interlocutor, així com del seu estat emocional, que no li permeten valorar de forma adequada les conseqüències de les seves declaracions.

És inadmissible la difusió premeditada d’informació en una forma que provoqui pànic, agitació massiva i desordres, l’aturada del funcionament dels transports públics o dels sistemes de subministrament d’energia.

Després d’establir les normes i restriccions anteriors, els signants de la carta es comprometen a complir-les de forma ferma i completa.

Amb l’objectiu de realització de les disposicions de la present carta, les empreses de televisió i ràdio signants acorden la creació d’un Consell Audiovisual Públic.

L’estatus d’aquest Consell Públic, el seu reglament i composició es ratificaran en un acord especial.

La present carta és oberta a qualsevol altra organització emissora de la Federació de Rússia que vulgui afegir-s’hi i que estigui d’acord amb les seves disposicions.

Traducció de Frederic Guerrero-Solé. Tots els drets de traducció reservats. eyesonice@gmail.com

Codi d’ètica professional del periodista rus

(aprovat pel Congrés de periodistes de Rússia, el 23 de juliol de 1994, Moscou)

1. El periodista té l’obligació d’actuar en base als principis d’ètica professional consignats en el present codi, l’acceptació, aprovació i compliment del qual és condició indispensable per a ser membre de la Unió de periodistes de Rússia.

2. El periodista ha de respectar les lleis del seu país, però en allò que fa referència als deures professionals, reconeix la jurisdicció només dels seus col·legues, tot rebutjant qualsevol intent de pressió i d’intromissió per part del govern o de qui sigui.

3. El periodista difon i comenta només les informacions de la certesa de les quals està convençut i de les quals coneix perfectament les fonts. El periodista s’esforça per tal d’evitar perjudicis a qualsevol persona per la deficiència o la imprecisió de les seves informacions, l’ocultació intencionada d’informació socialment rellevant o la difusió deliberada d’informacions falses.

El periodista, en les seves comunicacions, diferencia clarament els fets dels quals parla de les opinions, versions o suposicions, a la vegada que no està obligat a ser neutral en la seva activitat professional.

En el compliment de les seves obligacions professionals, el periodista no recorre a mètodes il·legals o indignes d’obtenció d’informació. El periodista reconeix i respecta el dret de les persones físiques i jurídiques a no donar informació i a no respondre a les preguntes que se’ls fa, amb l’excepció del casos en què la concessió d’aquesta informació està estipulada per llei.

El periodista considera com a delicte professional greu la tergiversació malintencionada dels fets, la mentida, l’obtenció de diners, en qualsevol circumstància, per la difusió d’informacions falses o per l’ocultació d’informacions verdaderes; el periodista no ha de prendre en absolut, ni directament ni indirectament, cap tipus de retribució o honorari de terceres persones per la publicació de materials i opinions, tinguin el caràcter que tinguin.

Una vegada convençut que ha publicat material fals o tergiversat, el periodista té l’obligació de subsanar el seu error amb la utilització dels mateixos mitjans escrits o audiovisuals que van ser utilitzats per la publicació del material. És necessari que demani perdó a través del mitjà en què treballa. El periodista respon amb el seu nom i reputació personal de la certesa de qualsevol informació i de la justícia de qualsevol judici difós sota la seva signatura, sota pseudònim, o anònimament, però amb el seu coneixement i consentiment. Ningú no té el dret de prohibir-li retirar la seva signatura en informacions o judicis que hagin estat parcialment tergiversats en contra de la seva voluntat.

4. El peridista mantindrà el secret professional respecte a les fonts d’informació confidencials. Ningú no pot obligar-lo a desvelar les seves fonts. El dret a l’anonimat només pot ser violat en casos excepcionals en què es tingui sospita que la font ha tergiversat conscientment la veritat, així com quan la menció del nom de la font representi l’únic mètode per evitar danys greus i inevitables a les persones.
El periodista té l’obligació de respectar la petició de les persones entrevistades a no divulgar oficialment les seves declaracions.

5. El periodista és plenament conscient dels perills de restricció, persecució i violència que pot provocar la seva activitat. En el compliment de les seves activitats professionals, el periodista combat l’extremisme i les limitacions dels drets civils per qualsevol motiu, inclosos el sexe, la raça, la llengua, la religió, la tendència política o d’altre tipus, així com l’origen social i nacional.

El periodista respecta l’honor i la dignitat de les persones que són objecte de la seva atenció professional. S’absté de qualsevol tipus d’al·lusió o comentari despreciatiu respecte a la raça, la nacionalitat, el color de pell, la religió, l’origen social o el sexe, aixó com els que tenen relació amb els defectes físics o les malalties de les persones. S’abstindrà de publicar aquest tipus d’informacions, excepte en el cas en què estiguin relacionades amb el contingut de les notícies publicades. El periodista té l’obligació d’evitar l’ús d’expressions ofensives que puguin provocar un perjudici a la salut moral i física de les persones.

El periodista respecta el principi que qualsevol persona és innocent fins que no es demostri el contrari. En les seves informacions, s’abstindrà de mencionar els noms dels parents i amics d’aquells que hagin estat acusats o jutjats per haver comès un delicte, amb excepció dels casos en què sigui imprescindible per a una exposició objectiva de la qüestió. Així mateix, s’abstindrà d’informar dels noms de les víctimes dels delictes i de publicar materials que puguin conduir a identificar-les. Aquestes normes es respectaran amb especial rigorositat en els casos en què les informacions periodístiques puguin afectar els interessos dels menors d’edat. Només la defensa dels interessos de la societat pot justificar una investigació periodística que suposi una injerència en la vida privada de les persones. Aquestes restriccions a la injerència es compliran rigorosament en els casos en què es parli de persones que estiguin ingressades en institucions mèdiques o semblants.

6. El periodista considera el seu estatus professional incompatible amb l’exercici de funcions als òrgans de direcció de l’estat, dels poders legislatiu o judicial, així com a la direcció de partits polítics i d’altres organitzacions de caire polític.

El periodista té consciència que la seva activitat professional se suspèn en el moment en què pren una arma amb les seves mans.

7. El periodista considera indigne utilitzar la seva reputació i autoritat, així com els seus drets i recursos professionals, per tal de difondre informació de caràcter comercial o publicitari, en particular quan la forma del missatge no indica clarament i inequívocament aquest caràcter de la informació. La combinació d’activitats periodístiques i publicitàries es considera èticament inadmissible.

El periodista no ha d’utilitzar amb interessos personals o de persones properes informacions confidencials que són a les seves mans en virtut de la seva professió.

8. El periodista respecta i defensa els drets professionals dels seus col·legues i compleix amb les lleis de la competència legítima. El periodista evita les situacions que poden provocar danys als interessos personals o professionals dels seus companys de professió, tot acceptant complir amb les seves obligacions en les condicions notòriament menys afavorides moralment, material i social.

El periodista respecta i fa respectar el drets d’autor fruit de qualsevol activitat creativa. El plagi és inacceptable. Quan utilitza de qualsevol forma els treballs dels seus companys de professió, el periodista s’ha de referir sempre a l’autor.

9. El periodista renunciarà a qualsevol tipus de tasca si el seu compliment suposa la violació d’algun dels principis anteriors.

10. El periodista se serveix (i defensa el seu dret a servir-se’n) de totes les garanties de defensa previstes en les legislacions civil i penal en els processos judicials per violència, amenaces, injúries, danys morals i difamació.

- – - – - – - – - – - – - – - – - -

font: http://www.ruj.ru/about/codex.htm
Traducció de Frederic Guerrero-Solé (versió 1.0)
18 de maig de 2009, la Garriga

Por Rosamaría Marbán Fuentes

Los periodistas debemos estar conscientes de la trascendencia de cada palabra o estructura gramatical que imprimimos en la información que propaga el medio de comunicación para el que trabajamos, de tal manera que establezcamos desde nuestra integridad y honestidad un código de ética que nos permita transitar con responsabilidad social y dignidad en un medio que requiere vocación, objetividad y sentido periodístico pero ante todo valores que nos distingan a la hora de escribir y firmar una información.

Si bien los medios de comunicación tienen la obligación de establecer normas éticas para un funcionamiento sano en la manufactura de toda clase de información, en esta labor debemos buscar ser pioneros en cada medio en el que trabajemos como una aportación a las generaciones venideras de periodistas profesionales, en la construcción de estos códigos de ética que cada vez sean más perfectibles, por el bien del sector en el que nos desenvolvemos y para quienes nos ven desde afuera –sociedad, gobierno y otros medios- a fin de dignificar la profesión y hacer de ella una verdadera arma social.

En el mundo contemporáneo y globalizado en el que vivimos se nos presenta siempre una oportunidad de reinventarnos entre los valores que desde el inicio de la humanidad han marcado y garantizado el buen actuar, el cual, aplicado a los periodistas debe significar no una búsqueda incansable, si no la aplicación de esos valores, y en ese proceso específicamente es donde aún hay cosas que consolidar mediante nuestros propios actos éticos que redunden en una mejor condición social para quienes habitamos en México y en el mundo.

Es por ello que en el punto específico de ver como los medios de comunicación se convierten en tribunales cuando en sus notas y otros estilos narrativos acusan, desmienten y sentencian cual jueces, los periodistas deben aludir a toda la base ética para evitar a toda costa juzgar hechos, personas o fenómenos y contribuir con ello a desinformar.

Los medios más que tribunales deben llevar al lector, radioescucha, televidente o cibernauta a la deliberación y al análisis crítico para poder llegar a sus propias conclusiones, y esto solo se logra con la aplicación de los valores, honestidad, veracidad, derecho de réplica, independencia, respeto a la vida privada, con lo que podemos realizar un trabajo ético.