Well, I know it’s been a while but I’ve been away. This week we spent a couple of days in Sandomierz where I attended a linguistic conference (I hate conferences in general, and this one hasn’t made me change my mind but at least the town turned out to be beautiful – much prettier than I remembered ). And the week before we went to Toruń (one of our favorite towns in Poland) where my wife had some interpreting work to do (at the KONTAKT theatre festival).

I have a lot of catching up to do (have to finish writing my last chapter next week! ) so just a short entry today: while searching the internet for other interesting interviews, I found a rather uninteresting old one with Ewa Podleś. Uninteresting, save for one astounding revelation:

“I don’t have problems interpreting the music – never,” she said. “When I’m warmed up and ready to sing, it comes. I don’t need to practice, unless it’s a cadenza or something technical like that. Never for interpretation.”

Huh? And didn’t Zimerman say something similar in one or two of the interviews I linked to earlier? That he didn’t really play the pieces at all until the final concert…? A pattern seems to be emerging…

You can read the whole Podleś interview here. But it really isn’t much – so don’t say I didn’t warn you.

Després de llegir la crònica d’en Ximo («Lucrezia Borgia segons Edita Gruberova») poca cosa més queda per dir. La nit prometia; encara que fos en versió concert, l’òpera de Donizetti Lucrezia Borgia comptava amb veus de primera fila: Edita Gruberova en el paper de Lucrezia, Josep Bros en el de Germanno, Ewa Podles en el de Maffio Orsini, Ildebrando d’Arcangelo com a Alfonso d’Este (debutava al Liceu, vegeu el comentari d’en Ximo), a més de Roger Padullés, de Jordi Casanova, Alberto Feria, Francisco Javier Santiago Heras, Roberto Accurso, Bülent Kulekçi i Balint Szabo. El públic que hi va assistir (el teatre estava pràcticament ple), anava majoritàriament a veure i sentir cantar la Gruberova (fins i tot va aparèixer, al final de la representació, una pancarta que deia «Edita simply de best» amb lletres de colors sobre un llençol blanc i que la Gruberova no va veure fins que la Podles l’hi va assenyalar); al final, ni tan sols van deixar que l’orquestra acabés de tocar les últimes notes: tan bon punt la Gruberova va acabar de cantar, bona part del públic es va posar a cridar i a aplaudir (cosa que va provocar un considerable disgust a la veïna de butaca, ja considerablement emprenyada pels nombrosos atacs de tos que va patir la sala, que es va girar cap a mi i em va dir “es que oyen el piñol y hala, a aplaudir, sin dejar que los otros disfruten de la música”).

I la veritat és que veure actuar la Gruberova és un espectacle, encara que ja no s’arrisqui tan com abans —coses de l’edat, suposo— i malgrat que faci amb els papers que canta el que li doni la gana per ajustar-los a la seva manera de cantar. Al seu costat, els altres cantants corren el risc de quedar eclipsats, però afortunadament ahir això no va passar: Josep Bros, Ewa Podles i Ildebrando d’Arcangelo es lluiren i foren, al meu parer, superiors a Gruberova. He de dir, de repetir (perquè ja ho he dit sovint), que les veus greus cada vegada m’agraden més, sobretot mezzos i barítons; i ahir, entre Podles i D’Arcangelo en vaig tenir una bona dosi: de fet, són amb Bros els que més em van agradar.

Peròs i malgrats a banda, va ser una nit d’aquelles que segur que no oblidarem cap dels que hi vam assistir.

Apunt frívol: visca els baix-barítons! (amb tots els respectes per la resta…)

Feu clic a la imatge per veure una biografia del cantant i la imatge més gran.

My relationship with Donizetti’ s Lucrezia Borgia was love at first hearing when I first bought Jonel Perlea’ s RCA recording. I’d known Victor Hugo’ s play and thought the plot (but not the overwrought dialogues) compelling, but the truth is Felice Romani’ s inutilia truncat did a great service to the play and Donizetti’ s structural concision and theatrical understanding were at its best.  Seeing the work without costumes and sets – in concert version – and not missing the slightest prop proved my impressions right. Provided you have the cast to make it work is something one might say when we’ re speaking of a bel canto opera – but then I would have to guess the consequence of bad casting in these circumstances, because the Gran Teatre del Liceu has taken the pains to find the best group of singers one could possibly imagine these days.

Before I write anything else, I will acknowledge from the start that Edita Gruberova’ s soprano is hardly the Méric-Lalande-type of voice and, if you’ re used to Montserrat Caballe’ s recording of this role, you’ ll certainly miss the extra weight, colour and richness in the low notes. That said, differently from what she did in her recording of Rossini’ s Semiramide,  she didn’ t invariably  resort to upward variations (unless in repeats, when she were more or less “entitled” to do so, so to speak). To do her justice, I should add that she was particularly adept in managing her naturally ungenerous low register. Although one wouldn’ t hear spacious sounds in that area of her voice, focus was always there.

As in her Norma or Elisabetta (in Roberto Devereux), the amazing girlishness of her voice makes it a bit difficult for her to be truly convincing in these maternal roles, but if you like bel canto in the grand style, her Lucrezia has unending supply of high pianissimi, dictionary-perfect messa di voce, perfectly articulated divisions etc. For example, hearing the sequence of trills in the end of Com’ è bello done to perfection live at the theatre was like witnessing a miracle. As expected, she chose the showpiece Era desso il figlio mio to close the opera – and it was fascinating to see her weighing with Swiss-clockmaker precision the expressive and technical demands of this difficult scene (here made following the composite ending with the tenor’ s death and then the soprano’ s big aria).

Although the title role in Lucrezia Borgia is fearsome, this is truly an ensemble opera and Gruberova had fellow singers who left nothing to be desired and could never be overshadowed even by such an admirable prima donna.

As Gennaro, Josep Bros sang with unending graciousness, seamless legato and apollonian ease with top notes. Apart from one or two forced acuti in  T’ amo qual s’ ama un angelo (the aria written for Nikolai Ivanov), there is absolutely nothing less than exemplary in his stylish and sensitive performance. Although Ewa Podles’ s contralto has more than a splash of throatiness  these days (what makes her sometimes inaudible in ensembles), her graphical account of Orsini’ s narration in the Prologue was truly hair-raising and the panache displayed in Il segreto per esser felice (ornamented with a Spanish flavour, maybe as a tribute to the audience) was simply irresistible. Ildebrando d’Arcangelo’s bass should be a bit more flamboyant in order to make his Don Alfonso more dangerous, but he sang with firm tone and knowledge of style throughout. The minor roles were all splendidly taken.

Conductor Stefan Anton Reck was truly a positive surprise – his sense of theatricality is praiseworthy, especially the way he produced his effective orchestral effects without ever drowning his singers. He was also able to drive his orchestra through an unusually polished performance even when the dramatic situations required swift tempi.

O, Ironies de la vida: «Il mio nome è la Vendetta / amo l’uomo che tu ami» (la Gioconda a Laura, segon acte, escena setena).

Caldria preguntar al «respectable públic» que ja en un dels entreactes va començar a escridassar el director de l’orquestra per què ho feia, ja que diria que va ser l’únic que cridava. Si ens ho expliqués, potser els més llecs en la matèria, els que no vam sentir res estrany o discordant, sabríem a què aternir-nos.

Perquè la resta de públic semblàvem més aviat impressionats —jo almenys ho estava— pel conjunt de veus que hi havia sobre l’escenari a la representació de La Gioconda de dijous. Qui és la Gioconda? És una dona veneciana pobra que canta pels carrers per guanyar-se la vida, acompanyada de la seva resadora mare cega —anomenada, en un gran esforç d’imaginació, la Cieca. Barnaba, confident del cap de la Inquisició, està enamorat de la Gioconda, que està enamorada d’Enzo —un príncep dàlmata— que està enamorat de Laura, muller del cap de la Inquisició, Alvise. Per aconseguir la Gioconda, Barnaba decideix para una trampa a Enzo i Laura, i segrestar la Cieca, després d’un intent de fer-la cremar per bruixa frustrat per Laura. La Gioconda salva Laura, que pot fugir de Venècia amb Enzo, i se suicida per no haver d’anar a parar a les mans de Barnaba, amb qui havia fet un pacte per alliberar Enzo de les masmorres d’Alvise. És a dir, que la Gioconda fa el préssec, perquè hauria d’haver viscut per venjar-se de Barnaba i de la bruixa que li ha pres l’amor de la seva vida. Però és clar, llavors en lloc d’una òpera tindríem una d’aquestes telenovel·les que tan d’èxit tenen a televisió i no és el cas.

La soprano Deborah Voight interpreta el paper de Gioconda i és una delícia sentir-la cantar, encara que en alguns moments canti massa fredament per un personatge tan intens. Elisabetta Fiorillo fa una Laura molt més emotiva que la Gioconda de Voight, però no pas menys brillant: el duet que canten al segon acte va ser impressionant. Ara, per impressionant, Ewa Podles, en el paper de la mare cega: les seves intervencions van aconseguir que se’m posés la pell de gallina. Carlo Guelfi va fer un Barnaba potent i brillantment dolent. I el més fluixet va ser Richard Margison en el paper d’Enzo… bé, és injust dir que va ser fluixet perquè va cantar molt bé, però el final de «Cielo e mar» al segon acte li va sortir una mica escanyat, i hom té tendència a quedar-se amb l’últim error… I el cor, com sempre, potent.

Però segurament el millor moment de la nit va ser la Dansa de les hores, interpretada per Letizia Giuliani i Ángel Corella com a solistes. Ella, que va ballar amb els pits descoberts ballava molt bé; ell… ell… jo en vull un com ell per Reis! Quin cos, quina manera de ballar, quin «de tot»… En veure’l vaig entendre perquè la senyora que seia al meu costat em deia que li interessava molt veure’l… coi, i a mi! I quan Corella acabà de ballar, la senyora, tan senyora ella, es va fer un fort de cridar-li bravo, bravo!

I, per acabar, una mica de crítica. Estem acostumant-nos a les escenografies minimalistes, amb pocs elements escènics i poc color, que estan tan de moda, però n’hi ha de millors i de pitjors. La de La Gioconda no és lletja, perquè encara que només consisteixi en unes estructures grises de ponts i canals per on passen góndoles, tot gris, o una escala amplíssima que fa de palau, tot gris, és Venècia. Ara, el que no pot ser de cap manera és que no es vigili que el públic no pugui veure què hi ha darrere de les escenografies. M’explico: tots sabem que és tot artifici, i que les góndoles no són góndoles, ni el vaixell d’Enzo és al mar, però caldria que els responsables del Gran Teatre de Liceu s’asseguressin que el públic no pugui veure els mecanismes que fan que les góndoles es moguin dins dels falsos canals; que no pugui veure els actors i els membres del cor als laterals de l’escenari esperant per sortit; que no pugui veure els tramoistes —si encara se’n diu així— dintre dels falsos canals o pels laterals; que no pugui veure el cor i el seu director al fons de l’escenari; ni el monitor per on segueixen què passa al davant; ni una d’aquelles tanques metàl·liques grogues que veiem sovint a les obres i que hi havia para allà dins… Doncs bé, tot això, era perfectament visible des de gairebé qualsevol punt del teatre… per sobre del primer pis, és clar.

Fauna liceista

Pensament espontani d’Un que passava a l’entreacte: qui coi li ha dit a aquest paio que els pantalons de color rosa són elegants?

Un que passava: Doncs sí, avui el protagonista de la fauna no és l’espavilat que es va asseure a la butaca de la senyora del Meu Veí de Butaca (MVB) sense ni preguntar si estava ocupada, ni la senyora corelliana i el seu senyor marit —la cara que feia el pobre davant els excessos declamatius que ella va dedicar al ballarí seminu—, sinó el mateix Un que passava, que després de gairebé quatre anys de coincidir amb ell va tenir una veritable conversa amb l’MVB, una conversa que va anar més enllà del «bona nit», «passi», «gràcies» habituals.

Actualització 22 d’octubre de 2005: com indica en Francesc als comentaris, Enzo Grimaldo no és un príncep dàlmata, sinó genovès. Es fa passar per dàlmata, però, per poder entrar a Venècia.

PD completament fora de tema: als que feu servir els Catapings, hi veieu el meu avís d’actualització? Jo fa temps que no el veig, i els administradors de l’invent no han respost cap dels missatges que els he enviat preguntant què passa.