Estava pensant en algun post per posar i, de cop, m’ he enrecordat de les mevs vacances d’estiu de fa dos anys, a Egipte. Van ser, indiscutiblement, les millors vacances de la meva vida.

Vam visitar molts temples: el de Karnak, el de Luxor, Abu Simbel… Abans d’entrar i al sortir del temple era tradició passar per les parades, a mi s’em feia agobiant… No paraven de donar-te preus regatejar… Això sí, eran uns estafadors. Tenien diferents trucs, per exemple el de canviar un bitllet per monedes. Tu els donaves un bitllet de 20,per exemple, ells contaven les monedes a la SEVA mà i al donarte-les s’en quedaven 2 o 3 entre els dits.

Vam anar amb camell, ens vam banyar al Nil, però les piràmides va ser el que més em va agradar. Aquí us deixo la foto de les tres piràmides:

En fi, és un país que us pot agradar molt, amb una cultura diferent, i si voleu tenir unes bones vacances us el recumanu. I pel menjar no us preucopeu, al creuer pel Nil que vaig anar es menjava moolt bé, i a l’hotel també. El que mé em va agradar van ser els postres, perquè allà, tots són dolcíssims!!!!!!

Ja ha començat el compte enrere per a la meva “experiència” més llarga al Marroc.
Tinc posades les vacunes, mirats el viatge i l’assegurança, demanada i concedida l’excedència laboral, fent visites el pis per llogar-lo, avisada la família propera, portat el mòbil de companya, fent classes intensives de “darija”… i només em falta el correu final de confirmació de la “contrapart”, dient-me les dades (sobretot) de tornada.
Encara no he pensat què posar a la maleta, però el vol que he mirat és amb la Royal, que deixa portar 40 kilos. No crec que els faci servir tots.
I, sobretot, començo a tenir nervis, perquè la data ja s’apropa.
Ufff! Segur que tot es compleix segons el previst… però fins que no estigui allà no dormiré tranquil.
No tinc confirmat el vol, però comencem la marxa enrere (-44).

El dia 12 d’octubre (festiu) varem participar-ajudar a fer una paella per 360 persones molt especials. Des de fa molts d’anys el Club de la 3era Edat de Binissalem celebren el dia del Pilar fent un gran dinar per la gent gran del poble.

A partir de les 10 del matí fins a les 17.30h del capvespre més de 20 persones voluntàries varem ajudar a montar taules i cadires; a posar taula; a preparar i fer la paella;…. s’ha de dir que quasi tot va quedar en familia però així i tot va ser molt divertit i també alguns amics varen ajudar.

Gràcies a tots per la vostra ajuda!!!!

Paella (dia del Pilar)

Després de llegir Cuadernos de Kabul, cada dia sento la necessitat de sortir corrents, d’experimentar i compartir les desgràcies alienes. La necessitat d’enriquir-te com a persona i alhora ajudar, fer feliç algú amb una paraula, un gest.

I al veure les imatges només tens ganes de cridar, de lluitar contra la impotència tal i com s’esmenta en la cançó Sortida d’emergència.

Tot i així la mirada personal de Ramon Lobo ajuda m’ajuda a enfrontar-me amb els petits problemes de cada dia. Ja res sembla una muntanya sinó un petot gra de sorra.

Dins de l’aula hi ha un home amb una estatura mitjana. Unes ulleres rodones que emmarquen el seu rostre i li donen vivesa a uns ulls petits però perspicaços.

Duu una americana i sota una camisa de color salmó. Es mou entre les files de la classe i finalment decideix començar el seu encàrrec.

Els detectius és la paraula que surt dels seus llavis. Ens comença a explicar com va aconseguir trobar una noia desapareguda durant 7 anys o com va resoldre el cas d’un assassinat.

Sembla  Sherlock Holmes, només li falta la pipa i la capa escocesa. Ens endinsa en la màgia de la investigació, de descobrir coses. Ens impulsa a ser Grissom de CSI.

Diu que no és difícil que tot és possible si aprenem les tècniques.

I al sortir de la classe jo ja estava disposada a posar-me  la gavardina i el barret per fer de periodista.

Descripció

La veu dels pallassos és una experiència (taller) a nivell intercicles, i interdisciplinari. Hi participen els nens d’Ed. Infantil, Cicle Mitjà i Cicle Superior. S’hi treballen continguts i competències referents a les àrees de Llengua, artística i, evidentment, les TAC. Els alumnes de P5 preparen un guió sobre 18 fotografies. Cada dues fotografies fa referència a una escena. El guió intenta donar veu als personatges de les fotografies, en aquest cas, a dos pallasos fent un enrenou. Un cop hi ha la decoració feta, alguns alumnes de 6è agafen les càmeres i van a realitzar les fotografies pertinents. Llavors, els alumnes de cicle mitjà (que ja coneixen l’audacity), preparen el programa i els micros. Per grups, els nens d’Educació Infantil graven les frases del guió. Tant les fotos com els arxius de so es posen a la mateixa carpeta. Finalment, els alumnes de cicle superior (que ja coneixen el Movie Maker), editen cada imatge amb l’arxiu de so correponent, posen un títol i crèdits. El resultat el teniu aquí.

Capacitats

Progressar en la comunicació i en l’expressió ajustada als diferents contextos i situacions de comunicació habituals per mitjà dels diversos llenguatges.

Conviure en la diversitat i avançar en la relació amb els altres i en la resolució pacífica de conflictes.

Comportar-se d’acord a unes pautes de convivència que el portin cap a una autonomia pesonal, cap a la col·laoració amb al grup i a la integració social.

Objectius competencials

Aprendre amb i a través dels altres.

Desenvolupar habilitats de comunicació, expressió i comprensió per mitjà del llenguatge verbal, audiovisual i plàstic.

Treballar el diàleg com a mitjà de comunicació.

Aprendre a treballar amb diferents grups d’edat i assumir que podem aprendre de tothom.

Aspectes que es treballen

Elaboració d’un guió de treball, lectura d’imatges, gravació i reproducció de so, edició de vídeo, realització de fotografies, ambientació d’escenes fotogràfiques…

Criteris d’avaluació

Ed.Infantil; lectura d’imatges. Expressió no verbal i verbal. Emocions.

Cicle mitjà; grabar sons amb el micro. desar arxius mp3 amb un nom i en lloc determinat.

Cicle Superior; edició de vídeo (relacionar arxius de so amb imatges, inserir títols i crèdits)

Eines i recursos

Audacity, Movi Maker, VSO, càmera fotogràfica, ordinadors. I youtube i bloc si es vol penjar l’experiència.

Tutorial de l’eina

Tant l’Audacity com el Movie Maker són programes molt intuitius. Amb poc temps podem esbrinar les funcions més adequades als nostres interessos a l’escola.

5 cèntims de l’Audacity

5 cèntims del movie maker

VSO, redimensionem imatges.

Nivell educatiu

Educació infantil, cicle mitjà i cicle superior.

Organització a l’aula

Alumnes de P5; ambientació escenes, lectura d’imatges i elaboració del guió.

Alumnes de 3r i 4t; en hores d’informàtica, i amb portàtils, gravació de les frases (guió) tot utilitzant micros i l’audacity.

Alumnes de P3, P4 i P5; posen veu a les gravacions.

Alumnes de 6è; amb el Movimaker, i a les hores d’informàtica, editen el video agafant les fotografies i els arxius de so. Hi afageixen títols i crèdits.

Organització dels grups; Durant tota la setmana els nens d’Ed.Infantil treballen tallers. Per tant, al final de la setmana tots passaran pel taller de la veu dels pallassos. Els grups són de 20 nens de P3-P5.

Organització del material; dues hores. Durant la primera hora, a l’aula, els nens i nenes, a partir de les fotos, van pensant què es podrien dir els pallassos. Les mestres es van anar apuntant el diàleg, distribuint a cada nen un paper del diàleg per després poder grabar. Durant la segona hora es dedica mitja hora a visualitzar un vídeo sobre els pallassos i mitja hora a fer la gravació dels diàlegs amb l’ajuda de 3 mestres i els nens de cicle mitjà, qui feien la part tècnica i animaven als petits a ser més clars en els seus diàlegs.

Temporització

Amb les fotos prèviament fetes, dues sessions d’una hora (explicades a l’apartat anterior)

Posteriorment, dues sessions d’informàtica d’1h per editar el vídeo amb els nens de 6è.

Proposta de treball a la sessió de l’SDTAC

Per grups elaboreu un guió de 4 escenes. Realitzaeu 8 fotografies, dues per a cada escena. Deseu-les amb el nom 1a,1b,2a,2b,3a,3b,4a i 4b (si és possible redimensioneu-les amb l’VSO resizer). Obriu l’Audacity i graveu les frases del guió. Deseu els arxius de so mp3 (amb els noms 1, 2, 3 i 4). a la mateixa carpeta on teniu les fotos. Finalment, obriu el movie maker. Importeu les imatges i els arxius de so. Arrosegueu les imatges. Inseriu els arxius de so sota les imatges de manera que cada so correspongui amb les dues imatges pertinents.

Ara que m’he adonat que ja surto al Google, i a la tercera pàgina, m’ha agafat el canguelis. Aquest blog el faig servir com a proves. Bé no del tot, poso coses que m’interessen, que potser poden servir a altres, però, m’hi dedico tan poc!

Ara que ja no sóc invisible m’hi hauré de posar i esmerar una mica més, perquè aquest bloc tingui cara i ulls.

-         Estava mirant The Guardian i he vist aquesta noticia, mira.

-         Què diu?

-         En Ronnie Biggs surt de la presó.

-         Qui és en Ronnie Biggs?

-         És l’home que va planejar “el gran robatori del tren”, als anys 60 ell i els seus socis varen assetjar un tren i se’n varen emportar un dineral, crec que fins aquell moment havia estat el robatori més gran del Regne Unit.

-         I el varen agafar?

-         Si, però es va escapar, segons conten aquí es va fer la cirurgia plàstica per que no el reconeguessin. Va viatjar per França, Austràlia i al final va acabar establint-se amb la seva fortuna robada a Brasil.

-         Vaja vida…

-         Però llavors va cometre un error: va voler tornar al seu poblet d’Anglaterra per fer una pinta abans de morir. Així que va agafar un avió i tan prest com va arribar a territori anglès el varen empresonar un altre cop. Ara, després d’uns anys, l’alliberen per problemes de salut i per la seva avançada edat.

-         O sigui que s’ha salvat per vell.

-         Sí, lo més curiós saps què és?

-         Què?

-         Que aquí la gent el té com un heroi, com un home pobre que es va enfrontar amb el sistema, se la va jugar i va guanyar, no el consideren un delinqüent, més aviat el tenen com un tio espavilat amb sort.

-         Va fer el que tothom somia fer i va sortir ben parat. Un exemple a seguir.

-         Sí…

-         També és curiós que tornés només per una pinta.

-         Sí, després d’haver passat tant d’anys sense perill a Brasil va llençar-ho tot a la merda per tornar a beure una pinta, una pinta del pub del seu poble!

-         Les arrels estiren molt… En el seu cas el seu pub de tota la vida, segur que cap de totes les cerveses que va provar pel món no tenia el mateix gust que la del pub de davall casa seva.

-         Clar, per això va tornar, per recuperar el gust de la seva joventut, de casa seva, la seva identitat.

-         A més aquí els pubs són sagrats.

-         I tant.

A veire aqiesya prova? Avui he anat ap conema,per variar. Estic escribint aixo amb lipod enlloc del telefon. Es un teclat virtual, sirt en una pantalleta i em costa mes de veure que el del telefon, qie te botons

Aquest cap de setmana (19 i 20 de setembre) varem celebrar a Binissalem la desena Festa dels Trepitjadors de Sa Vermada. Ja fa 10 anys!!! Ja fa 10 anys que a partir de les 8 del matí del mateix dissabte els Joves Des Trui (pels amics JoDeTe) es posen a treballar, a montar, a preparar tota la festa d’aquest dia. Puc dir, que tenc la sort de poder-hi anar cada any a ajudar, no form part d’aquesta associació però si que els ajuda sempre que puc i lo millor de tot és que qualsevol pot ajudar a que aquesta festa sigui possible.

Aquest any hi varen assistir 1750 trepitjadors. Ja ho podeu imaginar, 1750 persones vestides de blanc a la plaça del poble de Binissalem.  Montar les taules, cadires per 1700. Preparar una paella per 1700!!! Bé, no fou una paella per 1700 foren 3 paelles més petites.

Només puc dir que tenim sort, molta sort de tenir aquestes 50 persones (on no m’hi incloc) o més que s’encarreguen de que aquesta festa sigui possible.

Esperem que perduri per molts d’anys i que els nostres fills la puguin disfrutar!!!

Aquesta és una carta que m’ha arribat anònimament i que ha escrit un Binissalemer. Ens convida a pensar i reflexionar.

CARTA OBERTA AL POBLE, DINAR TREPITJADORS

Aquest any ha estat el X aniversari del dinar de trepitjadors,una festa organitzada per els joves des trui,

Des d’aquí vull aprofitar fer una mensio especial en aquests joves que possen es seu temps i hores de feina al servici del poble desinteresadament,i lo que reben a canvi es molt poc per tota sa feina que fan,quan dic lo que reben me referesc a que encara hi ha gent que ve amb exigencis,critiques que no son constuctives,gent poc solidari(retirar cada un es seu plat, post i cubert, comprar un ticket i agafar dos plats,no comprar ticket i ocupar una cadira …) i despres si cualcu no te lloc sa cupa per aquests joves.He sentit veus que diuen que aquests joves ja estan cansats de sempre rebre ells i que els altres sa possin ses medalles,aquests joves ho fan per un sevici al poble i el qui pensi el contrari que si afiqui i despres fassi comptes. Sa reflexio que trec es que aquesta festa la haura de agafar s´ajuntament, o sa perdra o s´hauren de possar mesures, com ,cada persona que dugui cadira, taula i cuberts, es que no vagi vestit aixi com toca no entra a sa festa o es qui no sa comporti, ses forses publiques el sen duguin, arribar en aquests extrems es lo que hem de valorar, si val la pena o no, estar a ses nostres mans.Per acabar vull donar anims i gracis als JDT i sobretot demanar disculpes per es comportement que tenim.

Firma: un binissalamer agraït

Quan fas quaranta anys diuen que tot canvia. Jo no vaig notar res d’especial, excepte que la meva dona em va regalar una celebració inoblidable amb els meus amics (i una stripper sorpresa!) Aquests dies, però, s’han produït aniversaris a la quarantena de diferents procedències i significats.

El 15 d’Agost va fer 40 des de Woodstock. Molts no se’n recorden, però els que tenien certes inquietuds van trobar fissures en aquella Espanya grisa per assabentar-se’n i jo que tenia 7 anyets recordaré com em va influir la peli que vaig veure molts anys després i, en el meu cas aquell increïble Ritchie Havens fent celleta (traducció casolana de “cejilla”) amb el polze! Fem l’amor i no la guerra, quin tros de missatge!

El 20 de Juliol, els dies previs a Woodstock, els ianquis trepitjaren la lluna, una estoneta abans que els soviètics. Una trivialització del progrés que donava més contingut, si això és possible, als que veien la humanitat com un tot que podia avançar en allò important, com a societat, com a espècie…aquella petita gent que va fer mític Woodstock. Per sort, crec que avui els científics majoritàriament formen part del grup dels qui desitgen un mon unit en el progrés de la humanitat, no solament de la tècnica.

 El dia 1 de Setembre un tal Gaddafi obtenia el poder a Líbia mitjançant un cop d’estat. No posarem imatges, només dir que els libis comparteixen amb, entre altres, els espanyols, el trist privilegi d’haver aguantat un dictador 40 anys. Demostra la barreja de covardia, servilisme, avarícia i crueltat que una part de la humanitat acapara fins a l’obscenitat. Celebra tant fastuosa diada acompanyat aquells dies de Berlusconi i Chávez, la flor i nata, i gastant 28.000.000 d’euros en la festeta. Serà per deixar Berlusconi a l’alçada del betum!

Per cert, també ha fet 40 anys que els catalans paguem peatge a l’autopista del Maresme. Cadascú celebra el que pot.

La tormenta s'apropa..

El mes passat vaig anar a visitar les obres de Puigcerdà i Latour de Carol del ferrocarril. Per la part francesa, un dia quedava només perquè s’obrís, per el cantó espanyol es tindrà que esperar a finals d’agost perquè tinguem la via més remodelada, però sense millorar de moment els temps de viatge, presumiblement.

Passant per el costat espanyol, la decepció de la  brutícia acumulada a les andanes, sembla més una línia tancada completament (per les vies franceses sí), que no pas que l’estiguin remodelant. Però una ALCO carrega vagons tremujes, i amb el seu simpàtic silbat ens diu provisionalment adéu. Nosaltres anem a Bourg-Madame, ens estem una agradable estona al poble, i anem caminant tranquil·lament fins arribar a la antigua estació del Tren Groc.

Poca gent hi ha avui al Tren Groc, i això que fa un dia esplèndid provisionalment. Agafem els bitllets i pugem a la Banyera (per última vegada?) i passem a bona marxa, amb un esplèndid traqueteig i arribem quasibé sense donar-nos compte a Latour de Carol. Contemplem una bona doble tracció de BB69400 encara treballant, donant els últims retocs a la línia, s’està treballant per deixar les andanes ben modernes, tindríem que prendre’n exemple, la veritat.

Decidim anar caminant fins a Puigcerdà, i quan arribem a Puigcerdà al cap d’una hora ens cau la tromba d’aigua del segle (94 litres en 2 hores!), i ens estem a la Plaça Major. Decidim agafar un agradable Taxi fins a Ribes de Fresser, on ens aguarden 2 SportWagen amb la DM6, potser a fer un servei d’emergències, fotografiem i tornem. En definitiva, un dia agradable.

El “uniforme” que uno se tiene que poner cuando está en el mundo corporativo consiste en una camisa de manga larga, generalmente blanca o azul, un traje oscuro no muy chillón, una corbata y, por supuesto, unos zapatos impecables.  Es bastante útil porque así uno no tiene que pensar mucho en que ponerse tan temprano por la mañana.

En cambio, en el mundo de Internet, uno se entretiene más con la amplia elección de “uniformes” que se puede poner para ir al trabajo. Algo que a veces causa indecisión y retraso por la mañana ya que los motores importantes tardan en arrancar y la capacidad de decisión está muy limitada. Aun así, creo que es un “problema” que quisiera tener mucha gente.

En este sector destaca el ambiente dinámico y amigable que existe entre la gente. Se podría hasta decir que ellos son mas felices que aquellos que siguen buscando maneras de inventar vehículos de inversión.

Estés donde estés, cuando se trabaja en una multinacional (y más si es del sector financiero) hay muchas reglas a las que uno se tiene que adherir, y muchos obstáculos burocráticos que hay que superar a la hora de realizar el trabajo. Pocas veces se divulga el porque una tarea se tiene que realizar, únicamente hay que cumplir el trabajo y satisfacer (callar) a los jefes.

Recuerda a la fábula de los 5 monos (una comparación de la formación de cultura en una multinacional):

Un grupo de científicos colocó 5 monos en una jaula, en cuyo centro colocaron una escalera y, sobre ella, un montón de bananas. Cuando un mono subía la escalera para agarrar las bananas, los científicos lanzaban un chorro de agua fría sobre los que quedaban en el suelo. Después de algún tiempo, cuando un mono iba a subir la escalera, los otros lo golpeaban. Pasado algún tiempo más, ningún mono subía la escalera, a pesar de la tentación de las bananas.

Entonces, los científicos sustituyeron uno de los monos por otro mono. La primera cosa que hizo fue subir la escalera, siendo rápidamente bajado por los otros, quienes le pegaron. Después de algunas palizas, el nuevo integrante del grupo ya no subió más la escalera. Un segundo mono fue sustituido, y ocurrió lo mismo.

El primer sustituto participó con entusiasmo de la paliza al novato. Un tercero fue cambiado, y se repitió el hecho. El cuarto y, finalmente, el último de los veteranos fue sustituido. Los científicos quedaron, entonces, con un grupo de 5 monos que, aun cuando nunca recibieron un baño de agua fría, continuaban golpeando a aquel que intentase llegar a las bananas.

Si fuese posible preguntar a algunos de ellos por qué le pegaban a quien intentase subir la escalera, con certeza la respuesta sería:

“No se, las cosas siempre se han hecho así aquí…“

¿Algún problema?

Y así comienza la política de una empresa.

Todos los que hemos trabajado en una multinacional sabemos que esta anécdota no queda lejos de la realidad y es una de las cosas mas frustrantes de trabajar en sitios tan grandes.

La transparencia y las líneas de comunicación que existen en una start-up son un cambio muy agradable y apreciable. De las muchas diferencias que existen entre estos dos sectores, es la más destacable. Los horarios son algo desorganizados, pero se aprecia porque rompe la redundancia y la monotonía del día a día.

En los dos sectores se trabaja mucho. De hecho, en algunas ocasiones en el mundo de las finanzas corporativas, los compañeros de la división de M&A (fusiones y adquisiciones) se quedaban hasta las 3 o 4 de la mañana cuando se estaba cerrando un acuerdo. Realmente se dejaban la piel durante estas negociaciones.

Pero las decisiones de quedarse hasta tan tarde ¿podían haberse evitado? La mala gestión del tiempo y el omnipresente factor de face time influye mucho en las decisiones de quedarse trabajando hasta tan tarde en un proyecto. El dichoso face time ejerce una fuerza poderosa sobre estas decisiones y, en muchas ocasiones, es un punto a favor para el desarrollo profesional. Auque bien sabemos que durante este tiempo, muchos empleados no están trabajando, sino mirando su cuenta de Facebook, leyendo el periodico, o simplemente mandando e-mails.

Afortunadamente, en el mundo de consultoría de estrategias en Internet, el continuo manejo de los e-mails y redes sociales, es esencial y, al ser un ámbito más relajado, hay menos interés en ser Big Brother, y más interés en cultivar ideas y actitudes emprendedoras.

No todo son elogios pare este mundo. También existen algunos baches y aspectos donde se puede mejorar. La desorganización y la falta de experiencia al gestionar una empresa que va creciendo a paso firme son algunos temas que considerar. Pero, como todas las start-ups, son errores y experiencias que tenemos que asimilar y superar, convirtiéndonos en lideres.

Todos conocemos el éxito que han tenido empresas como Google, pero poco sabemos de los errores que han cometido y han superado para finalmente convertirse en una multinacional… con alma de una start-up, algo envidiable.

El cambio del mundo de las finanzas al mundo geek ha sido algo muy radical, pero dadas las pésimas circunstancias, no solo en España si no por todo el mundo, fue el mejor incentivo para dar el salto. Fue una decisión dura, pero, por ahora, acertada.

This blog is though to be a diary of thoughts and experiences of my teaching process.

EXPERIENCES AT AFA LES CORTS.

Well, teaching at Les Corts has been a great experience.

When I decided to be a teacher was because I wanted to help the others. Beginnings are not easy, you always doubt if you are really going to be able to do your job well. But I have always thought that  if you like what you do, you can do it.

I enjoyed teaching in this adult school, both grown up pupils (over 6o) and teenagers (over 18).  The problem is, when you work part time, you always have to give more from yourself, and spend a lot of time preparing your classes, what a pity I will not be there next course!

Working with adults means that you are teaching to pupils who are very interested in learning and thus you can have a more active and funny classes. The disadvantage is that, adults are sometimes inconstant (attendance is not compulsory) The point is to see why are they inconstant and look for several learning approaches to a successful learning.

After my first year working with adults I realised that here is where I feel more comfortable with teaching, I wish I could also go on teaching  in another adult school next course.

© Joan Brull

A la pàgina “Altres Experiències” podeu consultar algunes de les experiències dels membres de Topia en el món de la difusió cultural, en diversos camps: documenatció per audiovisuals i exposicions, recerca, rutes de coneixment del territori, inventaris, publicacions, guies didàctiques…

Vaig per la Ronda Litoral – sis carrils més laterals, divisió amb barreres San Francisco de formigó armat . A l’alçada del nou camp dels pericos veig un tio pel voral ESQUERRE amb pinta de makinavaja vingut a menys pilotant – això sí, respectant la velocitat variable – una flamant bici del Bicing. Impertorbable, relaxat, orgullós. Mort, probablement.

El cap de setmana del 30 i 31 de maig  va ser la sissena edició de la Fira de Sa Pedra i Artesania de Binissalem. També es va celebrar la II mostra de Cuina on molts dels bars i restaurants de Binissalem hi varen participar.

Durant el dematí del diumenge varem gaudir d’actuacions de  les Escoletes de Boleros de Binissalem i també del Tall de Vermadors.

Balladors en ple vol

Preparant els Típics Fideus en Conill, per poder menjar-los s’ha de venir preparat. Un bon protector d’estòmag i un bon tassó de vi.

preparant els fideus

servint els fideus amb conill, o el que queda!!

Diuen que per la fira hi varen passar moltes persones, menys que altres anys, però per jo i de manera molt subjentiva pareixia que hi havia més persones que altres anys.

Associació de Fires i Festes i empresaris de la pedra

Un agraïment a totes aquelles persones i col·lectius que han fet possible una vegada més aquesta fira.

Aquí teniu un enllaç a una presentació de les fotografies que vaig fer durant tot  el diumenge.
Noticies a la premsa Local:

Diari de Balears – Binissalem ens deixarà de pedra

Gracies a la Xarxa de Biblioteques de Catalunya i al seu arxiu online pots cercar llibres, pel·lícules, revistes… i demés documents via Internet i localitzar amb facilitat on està el que a tu t’interessa. Doncs així, utilitzant aquesta eina creada per la mancomunitat, és com vaig trobar un llibre sobre la censura; Del Lápiz rojo al Lápiz libre, de Gonzalo Santonja, a la Biblioteca de Sitges.

Per amenitzar el viatge vaig agafar un llibre, El Violí d’Auschwitz, que m’havia de llegir per a una assignatura. És un llibre breu, d’unes 127 pàgines. Maria Àngels Anglada, l’autora de la novel·la, relata les condicions de vida infrahumanes a un centre de concentració, un tema força explotat però, amb un element interessant; el relat es distribueix al voltant d’un nexe sonor que fa evolucionar el text i t’hi situa.

Arribo a l’estació de destí i em dirigeixo cap a la Biblioteca.

- Perdona, la Biblioteca?

- Agafa el Carrer Major, a l’esquerra, i al final, devora l’ajuntament, la trobaràs.

- Gràcies!

M’entreguen el llibre i em disposo cap a la platja a llegir la novel·la d’Anglada. Allà, un dic amaga un petit port esportiu. Decideixo seure’m-hi mirant cap a l’església i la badia.

“Ritme aquàtic”  Sitges.  07/04/09  20:30h

A vegades per avançar cal retrocedir i això és el que ha de fer el protagonista de la historia: recordar el passat i acceptar la seva duresa per a anar en vant. El llibre comença amb un ambient trist i terrorífic emmarcat per un fil musical de l’autor polac Krzysztof Penderecki. És així com l’autora ens endintre dins l’horror. La justificació? Una interpretació dels alumnes de l’Escola Superior de Música a la que el protagonista de la novel·la ha d’assistir.

La narració ens porta poc a poc per la vida al centre de concentració. El treball d’un luthier, la creació d’un violí per a un Kapo, és la construcció del record, la construcció minuciosa i detallada de la música de la memòria i la acceptació del passat (com a Gran Torino) per a caminar en davant.

Anglada estableix l’evolució de l’horror a la realitat – acceptant els fantasmes del passat -, com he dit abans, amb un canvi musical força significatiu. Cap al final, la confrontació del protagonista amb la peça musical La Follia és el moment en que s’enfronta el passat amb el present. Així aconsegueix la estabilitat de la memòria establint un vincle simbòlic amb el seu amic, el luthier.

“No, no era veritat, oi, Daniel, que la música amanyagués les feres, però tot era cançó, al capdavall.” El Violí d’Auschwitz – Maria Àngels Anglada

Abdellah & Ferran

Amb tot ho de la mare, no he pogut parlar res de les vacances de Setmana Santa. Que on vaig estar? A on voleu que sigui? Al Marroc! Aquesta vegada m’he escapat una mica més enllà de Tànger, però només un dia, a Tetuan.

Han estat uns dies, una setmana, que se m’han fet molt curts. Tot i que anava de “turisme”, si es pot dir així, doncs turisme no vaig fer gaire, vaig aprofitar per “parlar” alguns temes de “feina”. De fet, he marxat amb un encàrrec per a la nova ong d’enviament de voluntaris “FerBolós” (je, je!!!).

He pogut veure coses (sobretot Tetuan), he pogut passejar per la “meva” medina i els seus carrer, he pogut fer tes amb menta, he pogut gaudir de la companyia dels meus “acompanyants” de viatge, he pogut menjar plats típics com el cuscús i la tagine, he pogut gaudir de la gran capacitat d’acollida de la gent d’allà (marroquins i no marroquins: Ramona, Maria & Rocío & Juande & Diego & petits, Nora, Rhimo, Ali, Mustapha & tota Darna…), però de manera especial, he pogut gaudir del retrobament amb aquells infants que m’han rebut d’una manera espectacular. No hi ha dia que no hagi pensat en vosaltres des de l’agost o el gener (època d’estada entre cadascun dels grups), i no hi ha dia que no pensi en vosaltres des de la meva breu visita aquests dies. No paro de comptar els dies que falten perquè us pugui tornar a visitar o, qui sap, a estar-me entre vosaltres una temporada més llarga. Inshallah! Si Déu vol!

Shukran! Gràcies!

Sala d'estar entre les habitacions

Però hi ha hagut moments durs? Doncs de tot. Certament, també durs.

Recordo especialment un dia que em van deixar de responsable dels nois grans, una tarda que el responsable havia de marxar a fer unes compres urgents de menjar. Per sort, mentre jo vaig ser l’únic adult no va passar res, però un cop el responsable havia tornat, es va liar una de grossa… i encara no sé per quin motiu! Segons ell, per coses d’adolescents. Doncs un d’ells no sé que li va fer o dir a un altre que es va haver de tancar a l’habitació. I l’altre, estava convençut de tirar la porta avall. L’última opció, després de provar amb cops de peu, d’espatlles i amb pals d’escombra, va ser foradar la porta amb unes alicates. I va ser el moment on pensava que havia d’intervenir, posant-me entre les alicates i la porta. I va ser realment difícil, passant molta por, doncs no entenia el perquè de tot plegat i estava allà, parant els cops de les alicates (de fet, va arribar a fer algun forat a la porta). L’educador estava a la cuina (un altre edifici) preparant el sopar. Per sort, allà a la granja tenen un home que fa de guarda des de que es posa el sol, i va arribar en aquell moment, i mentre ell intentava saber què havia passat, jo vaig poder enviar un dels altres nois a buscar l’educador.

La bronca de després als nois va ser terrible, a la seva manera. Però el responsable és bo i es va contenir força. La situació es va repetir durant el dia següent un parell de vegades més… i per altres motius “d’adolescents” diferents a aquest, que ja semblava solucionat. Tots els adults vam acabar bastant saturats amb el tema, al dia següent al vespre. 24 hores de convivència bastant dures… I jo sense poder assabentar-me del tot.

Una de les experiències més maques d’aquests dies va ser assistir a una classe del que aquí seria l’educació per a la ciutadania. I va ser molt bona. El professor era realment bo (i de tant en tant, m’explicava ràpidament en castellà el que anava parlant amb els infants). Aquell dia parlaven dels drets dels infants. Feia que els mateixos nois, segons el que pensaven, parlessin del que pensaven sobre els seus drets, i així anaven sortint tots els drets.

Hi ha un dels drets que parla de la protecció dels infants davant l’explotació de qualsevol mena, destacant (entre d’altres) l’explotació laboral. Els infants no han de treballar, sinó que han de gaudir del temps, del joc… i rebre una educació primària obligatòria i gratuïta.

Aquell grup d’infants, d’entre 11 i 12 anys, estaven allà fent activitats i alfabetització bàsica, per poder integrar-se a l’escola després d’un temps allà.

Alguns del grup

El professor els hi va preguntar si ells tenien experiència de treball i, poc a poc, van anar sortint a la pissarra a explicar la seva experiència laboral. Gairebé tots havien treballat en tallers de planxa (carrosseria), bàsicament polint les xapes amb paper de vidre (lija), alguns d’ells també en tallers tèxtils… Fins i tot un d’ells va parlar-nos de les tres feines anteriors a la seva estada al Centre. I, lògicament (o no tant lògicament), molts d’ells parlaven de les pallisses que rebien del seu patró! I per guanyar una misèria! Però eren diners que entraven a casa.

També em vaig plantejar com aconseguien a l’Associació que deixessin de cobrar aquella misèria (i no portar cap ingrés a casa) per venir a aquesta escola tan particular… Doncs, fàcil: sense pagar per anar a escola, donant-los un passi d’autobús gratuït, donant-los de dinar i berenar… i suposo que prometent que així tindran un futur millor.

this text in… SPANISH - ENGLISH -  PORTUGUESE & other… Google Translations!

El I Simposi d’Innovació Educativa INNED1 està organitzat pel grup EMA (Entorns i Materials per a l’Aprenentatge) de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona. Aquest simposi ha estat pensat i creat com a pont de connexió entre la recerca educativa i les experiències innovadores. A més pretén ser un punt de trobada dels diferents professionals relacionats amb l’àmbit educatiu i tota persona amb inquietuds per innovar. El simposi s’ha estructurat de forma molt participativa i dinàmica per a poder compartir i viure les diferents experiències innovadores.
INNED1 Web: http://www.inned1.com/index.html
Grup EMA: http://www.grupema.net/

El Grup de Recerca EMA treballa en diferents Línies de Recerca com ara:

El Materialaire 2.0 és aquell professor que interactua amb l’alumnat amb objectes tangibles i alhora aprofita els recursos d’Internet classificant-los al blog personal. D’aquesta manera les persones esdevenim el principals promotors del coneixement.
Una gran conferència i exemple de comunicació que vaig disfrutar en el marc de l’INNED1, a l’apartat Innovació col·lectiva la va articular Claudi Alsina (Catedràtic de Matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya) titulada «Materialaires i recursaires».

També destaco una activitat de Geometria amb Bombolles de Sabó aquesta ocasió per part de l’Anton Aubanell (Catedràtic de matemàtiques d’educació secundària, professor associat a la Universitat de Barcelona i membre del CREAMat).

this text in… SPANISH - ENGLISH –  ITALIAN – & other… Google Translations!

En el marc del 1er Simposi d’Innovació Educativa (INNED1) trobem una experiéncia destacable de l’Anton Aubanell (Catedràtic de matemàtiques d’educació secundària, professor associat a la Universitat de Barcelona i membre del CREAMat) on aconsegueix atreure l’atenció des d’un primer moment i ensenyar diferents coneixements sobre matemàtiques – física. Podeu veure a continuació un document audiovisual on el mateix autor ens explica com s’ho fa.
En què consisteix l’experiència?
Com reaccionen els estudiants?

Diàlegs innovadors. «Ús dels materials»
Geometria amb Bombolles de Sabó

——————- altres preguntes del Blog ———————

i altres Espais d’Internet:

Podem trobar una explicació de l’activitat a la Web del XTEC: http://www.xtec.es/entitats/perimetre/2jornad/bombolles.htm

Un Blogs on es comenta l’activitat i la capacitat comunicativa de l’Anton Aubanell: OIKÍA “Blog d’en Sergi d’Assís”

A la Videoteca de la UPC es pot trobar una experiència completa d’una hora (anar-hi). UPCommons

Portal d’accés obert al coneixement de la UPC.

La Conferència de l’Anton Aubanell (11/2/2004) En imatges!!

Va participar a la Fira de la Física UAB, 18-20 de Gener de 2005

Geometria amb bombolles de sabó: entre la Física i les Matemàtiques

Qui no ha jugat alguna vegada a fer bombolles de sabó? El conjunt d’activitats que presentarem ens permetrà descobrir que darrera d’aquestes innocents i divertides figures s’hi amaga un formidable entramat matemàtic que pot aprofitar-se com a eina didàctica en diversos nivells. En primer lloc presentarem algunes experiències per observar els efectes de la tensió superficial, després ho aplicarem a l’obtenció de superfícies mínimes dins d’estructures planes i tridimensionals, etc. i, sobretot, ens deixarem seduir per la bellesa juganera de les figures que obtinguem!

La incògnita de les matemàtiques és un diàleg entre Pilar Bayer Isant, Josep Pla Carrera i Anton Aubanell Pou.
Alguns temes que tracten: / Són difícils, les matemàtiques? / El llenguatge formal / Com estructuren la ment / Sense matemàtiques no hi ha ciència / A la vida quotidiana / Jocs i càlculs / De l’art i la bellesa / El futur/.

——————————————-

La bona experiència de la web 2.0 és que la podem construir entre tots.
Aporteu referències de les diferents troballes a Internet!!!

Oberts a comentaris…
NRK_Ruby

this text in… SPANISH - GALICIAN – ENGLISH – FRENCH & other… Google Translations!

Reflexions de Comiat podria ser una col·lecció de vídeos on els professionals de l’educació ens exposen la seva visió un cop acabada la seva etapa com a professor/a.
Molts anys d’experiència comporten una gran dosi de creativitat per adaptar-se als nous alumnes i als canvis imposats per les institucions educatives. No s’han de ignorar els records d’aquells que han viscut abans algunes experiències semblants a les que han de fer front les noves generacions.

Aquest és un exemple de REFLEXIÓ DE COMIAT de Lola Ribelles Buixaderes.

La llengua i la literatura estan lligades als nous llenguatges comunicatius doncs les paraules precedeixen a la imatge.
Les possibilitats comunicatives de l’actual context poden generar nous espais per a l’educació, noves maneres d’aprendre. Això pot contribuir positivament en la motivació de l’alumnat i arribar a un perfil de persones que necessiten aprendre d’una altre manera més activa.
El treball en grups col·laboratius com a simetria de les actituds socials poden contribuir a l’educació de les actituds constructives. No momes necessitem ser crítics i senyalar les coses a millorar. Podem contribuir al canvi amb propostes i experiències exemplificadores. Hem de comunicar allò que podem millorar i quins models han funcionat abans de fer noves propostes.
Per això expreso les meves reflexions juntament amb les d’algú que ha volgut contribuir amb la seva opinió.

En aquest cas ens parla de passada sobre la NOVA LLEI EDUCATIVA.

La nova realitat que s’anomena 2.0 i respon a la interacció dinàmica entre emisor i receptor en l’espai obert que és Internet.

La comunicació web obté la mateixa bidireccionalitat que tenen les eines de correu electrònic donant la possibilitat de comentar qualsevol escrit o objecte multimèdia.
L’escola pot canalitzar les aficions lectores, sigui en text o en audiovisual i convertir l’espai de formació també en un context creatiu. Fa una anys que vaig entendre el treball de recerca com un pretext per inculcar el procés que segueix la ciència de recollida d’informació per a generar nous continguts culturals. Potser ho vaig aprendre tard i no ho he pogut posar-ho en pràctica mai.
En la societat de la informació la gestió dels continguts escrits-audio-visuals és clau per compartir i obtenir allò que es busca amb facilitat; de la mateixa manera que exercitant la memòria podem recordar millor. Així doncs les universitats pel seu nivell, però des de totes les institucions educatives es poden crear enllaços i enfortir els víncles del coneixement per fer-lo més accessible.
En aquest moment plantejo la meva idea que hauria d’incorporar la nova llei educativa i que s’hauria d’estudiar a fons: Com gestionem les idees? On van a parar els esforços  individuals? Totes les institucions i empreses haurien de tenir canals per gestionar les possibilitats de millora que sovint es troben als nivels més baixos de la organització.

Hem de generar COMUNITAT EDUCATIVA i aprofitar les possibilitats del col·laboracionisme.

Les institucions necessiten trobar un sistema més eficaç per millorar segons els seus objectius. Es pot obrir un canal per treballar les diferents idees encaminades a assolir els objectius. Si treballem l’ambient de comunitat tots hi podem guanyar més que si anem cadescú pel seu camí. Hi ha d’haber un grau de llibertat, però almenys s’ha d’oferir un sistema viu de gestió de propostes i un sistema de reconeixement d’esforços per fer més productiu l’estada acadèmica tant de professors com d’alumnes.
Nomès si treballem en comunitat podem mantenir part del capital humà que ha passat per una institució. Si es coneixen les eines de participació durant l’estada a un centre educatiu quan s’acaba una etapa i es marxa a un altre indret encara es pot seguir participant en la comunitat com a exalumne.

En aquest moment anirem acomulant valiosos enllaços entre persones i els seus RECORDS.
La perspectiva que ens dona la vida pot aportar molt als joves que tenen dubtes sobre el seu futur.

La gestió dels records i les valoracions que poden fer les persones poden ser un indicador de millora o per seguir treballant en una direcció. Potser es pot guardar juntament amb les valoracions dels treballs  de manera que un alumne o exalumne pugui fer el seguiment del seu treball i la institució pugui rebre les valoracions que aquest fa durant el procés d’aprenentatge, un cop acabat el curs i un cop ha passat un temps, si vol recordar els seus estudis.

No tots hem de participar de la mateixa manera, però hauriem de poguer treballar amb un sistema comú, obert a tots.
Això ens plantja un REPTE EDUCATIU sobre la DIVERSITAT i la IGUALTAT d’OPORTUNITATS.

La vida acadèmica hauria d’adaptar-se a diferents ritmes i objectius curriculars per adequar-se a les realitats personals.
Els canvis que es produeixen a la forma d’educar haurien d’estar orientats a les persones a les que es dirigeix la institució atenent a la diversitat cultural. Hem de redefinir els objectius per garantir uns coneixements i habilitats comunicatives i emocionals a part de les aptituds acadèmiques. Una base de capacitació general pot tenir objectius específics de cada itinerari sempre ajudant a trobar els camins personals dels alumnes, que no només han de passar pel centre ja que també hauran de fer front a les realitats personals (molt diferents per cada alumne).

El sistema també ha de garantir la formació contínua dels professors, però facilitant-los la feina, no com un objectiu més acumulat a l’ESFORÇ d’EDUCAR.

La fórmula de fragmentació del temps i acumulació de responsabilitats al professorat ha d’acabar.
Els professors han de ser experts en el tracte amb l’alumne, amb la matèria a ensenyar, ser bons recol·lectors i creadors de continguts, presentar els diferents temes, a diferents alumnes a cada hora i avaluar-ne el rendiment de cada alumne individualment, analitzant-ne cada cas i rectificant la seva estratègia educativa per ser més eficaç a cada grup.
Potser són moltes coses per un sol professor.
Si no es pot passar el temps suficient per cada tema es retarda molt la comprensió fragmentada dels  continguts.
“S’ha de procurar relaxar el professorat i donar-li espai per formar-se … i veure que la formació no és un element més sumat a tot l’esforç que se li exigeix.”

Una llei educativa ha de ser una base per debatre i avaluar-ne constantment els resultats de la seva aplicació, per canviar-ne la orientació de les mesures o bé per reformular les bases teòriques.
Potser s’hauria de formular un debat previ a la elaboració de les lleis, un espai obert a la participació en diferents col·lectius, podent analitzar-ne les diferents perspectives. Amb les diferents interpretacions s’obre un espai públic on intervinguin mitjans de comunicació i al final es fa un referèndum sobre les alternatives proposades (potser coincidint amb les eleccions del seu nivell d’aplicació, ciutat-comunitat-país).
Em de valorar entre tots les OPCIONS DE CANVI.

El gran debat es centra en el TEMPS i l’ESPAI. L’arquitectura dels centres i la distribució dels espais han de canviar per atendre els canvis d’organització horària i els hàbits de treball. També és degut als canvis tecnològics que poden incloure’s en la gestió dels centres educatius. Treballar amb ordinadors requereix un esforç d’arquitectura a dos nivells, en els espais físics i en els entorns virtuals (el software lliure és un horitzó de prosperitat que encara queda lluny si ningú s’atraveix a fer el canvi).

Totes les noves idees que es volen integrar al currículum escolar les solucionen augmentant l’horari. L’educació en valors per a la ciutadania o la capacitació audiovisual poden cohesionar-se en una assignatura de suport, on també hi entrin les tècniques d’estudi i l’educació emocional. Tots aquest valors són d’aplicació transversal ja que condicionen l’aprenentatge  de cada una de les disciplines i poden requerir figures especialitzades com el Tècnic AUDIOVISUAL de CENTRE.

Aquestes persones han de tenir un paper d’acompanyament per a totes les assignatures, interactuant amb l’alumnat, formant al professorat i participant en iniciatives d’integració de la seva disciplina en les assignatures curriculars. Es poden fer projectes entre els perfils tècnics audiovisuals, d’informàtica, d’educació en valors, expert en psicologia, l’educació física, etc…
Els especialistes en àrees transversals poden ajudar treballant en equip en projectes comuns, fent d’acompanyament a les classes teòriques, creant vincles entre assignatures diferents o canalitzant les idees tant dels professors com dels alumnes, ja que com dic, el repte de la nova educació és de tots i per tots.

Hem d’enfortir les relacions personals generant comunitats flexibles que responguin a les diferents sensibilitats i puguin ajustar-se constantment a les necessitats, siguin acadèmiques o personals.
Hem de potenciar els projectes personals i fer-los col·lectius amb un sistema de participació que permeti compartir el coneixement.

Seguirem reflexionant…

…si voleu entrar al blog de l’IES Les Corts (del recinte de la Maternitat) és l’escola on s’ha realitzat l’entrevista, al costat de la COM radio.