La Fundació del Món Rural  i la Fundació Maria Aurèlia Capmany , en el marc del projecte Rudona “Informació, orientació i formació per al foment de l’ocupació de les dones rurals” , us convida a tots i totes a assistir a la jornada que tanca aquesta etapa del Projecte Rudona:   “Noves oportunitats d’ocupació per a les dones rurals catalanes”

On

Dijous 10 de desembre de 2009 , 9.30 h. Palau Centelles de Barcelona (Baixada de Sant Miquel 6-8, Barcelona). Acte gratuït i obert a tothom, prèvia inscripció a la Fundació del Món Rural, places limitades:  jornades@fmr.cat o al tel. 973 22 93 60

Objectius

Donar a conéixer quines són les activitats vinculades als filons d’ocupació que presenten potencialitats de desenvolupament en les comarques rurals catalanes i per l’ocupació femenina, i potenciar la detecció de noves oportunitats d’ocupació.

La jornada  s’adreça, de forma especial, a dones de l’àmbit rural i associacions de dones, al personal tècnic i administratiu d’entitats públiques i ens locals que treballen en la l’àmbit de la promoció econòmica i l’ocupació i àrees de dones, professionals dels diferents sectors, estudiants i agents socials. En general a totes aquelles persones que tinguin interès en la dinamització econòmica des d’una perspectiva de gènere i rural.

Com cada any que s’acaba, quan definitivament s’hagi exhaurit aquest que ara agonitza, s’acabaran també les efemèrides que enguany s’han recordat. És hora de despedir la festa, amb focs i traca i un bon final.

S’acaben els 50 anys de la Nova Cançó: comencen els cinquanta-un. D’aquí deu anys, podrem celebrar-ne la seixantena rodona? S’intentarà, ja ho veurem; en tot cas, pens -i és només una hipòtesi- que la Cançó serà ja quelcom superat defintivament, i que la indústria catalana es mourà completament per altres vies, diferents, hereves -o no: no sempre i no totes- del model que encara ara sobreviu, potser ja a les darreres. Els temps canvien, deien, i és ara quan més estan canviant.

Però per acabar els festers, d’un any de celebracions més que merescudes, focs i traca. Avui serà a Can Alcover, a les 20, el final de festa, amb les intervencions d’en Bartomeu Mestre Balutxo i d’en Joan Manresa, dos dels millors coneixedors de la Nova Cançó, sobretot pel que afecta les Balears. I per cirereta, l’actuació de n’Isidor Marí, un dels protagonistes d’aquells anys.

I demà, traca final, de rematada, amb una entrevista a tres bandes Manresa-Balutxo-Corbera a IB3 Ràdio, a Tassa i mitja, amb na Margalida i na Noemí, a les 18h. I el vespre, a les 20:30, a Bunyola, a la Sala Parroquial, una de les darreres xerrades sobre la Cançó.

Traca i focs per cinquanta anys de música popular en català. S’ha celebrat molt, però potser no suficientment: mai podrem agrair l’atreviment d’aquella gent, l’any 59, de sembrar la llavor d’una mini-indústria catalana de música popular. Dels Setze Jutges a Manel: quasi res!

Per molts d’anys!

Hola a tothom,

Avui amb els alumnes de cinquè hem sortit al pati a fer fotos i filmacions, amb aquest material gràfic farem un petit video que podreu veure més endavant. L’objectiu final és aprendre a fer funcionar un editor de vídeo, per tal de poder crear un petit arxiu de vídeo amb so i imatges fixes.

Amb els alumnes de quart hem començat a preparar el treball de Nadal, per a fer aquest treball ens hem fet una foto i en farem una postal entre altres coses, que de moment són sorpresa!

Fins la setmana vinent!

MAi

Hi ha un tipus de cap de producció amb qui és molt desgastant treballar-hi. Un tipus de cap de producció que probablement al seu país el principal atribut que té és molt la constància. Quan va de visita a altres llocs aquest atribut es dissol. Com que no poden fer feina efectiva la constància es transforma en tossuderia.
En l’audiovisual el diner ve del talent o, millor, del reconeixement de talent mutu entre agència i realitzador. Sovint els productors hi tenen poc a fer o a dir.  Números i organització. Els caps de producció es transformen fàcilment en secretaria per al director. Te blanc, dvd al llit , regals pels fills. Hi ha una obsessió malaltissa perquè res no falli, així que es repeteixen les coses moltes vegades perquè l’únic, l’exclusiu talent d’aquesta persona és la perseverància de manera que no se’n refia ni de la seva memòria, ni de la seva experiència ni de l’empatia. Només se’n refia de tornar a enviar un mail o fer una trucada i poder “doble check”.
Aquesta persona no està realment interessada per la vida del director en qüestió, ni tan sols considera que té raó però la mou una força superior: la voluntat de supervivència.

Fred i vent a Barcelona aquests darrers dies. Bé, relativament, perquè amb els nostres ulls voldrien plorar els ciclistes holandesos, alemanys o danesos, allò sí és fred i vent, i també neu i pluja.

La curiositat aliena es multiplica quan arribes amb la bici, sense cara de neguit, ni ferides visibles, i a sobre vestida amb faldilla i amb mitges de fantasia. Fa un moment era una incívica neo-progre destorbadora, usurpant el sacrosant espai dels cotxes (i sobretot dels taxistes), digna de rebre les pitades reglamentàries, i de cop i volta soc una mena d’heroïna, una dona valenta i d’idees fermes, i em faig digna d’un comentari que no acabo de saber com prendre’m: “això diu molt de tu”.

Com deien als còmics (llavors, tebeos) de quan jo era nena, “ni tanto, ni tan calvo”. Ni soc un perill urbà, ni cal que em posin la medalla al mèrit, tampoc he arribat a la feina en ple temporal ni considero que m’hagi jugat la vida tot fent camí. Com costa de normalitzar això de la bici a la ciutat… però espero poder deixar-lo en herència als meus néts.

Experiència amb Wieden+Kennedy London.
Les agències de publicitat pareixien idees, generen continguts i els difonen. Però en la base de tot això hi ha un compromís amb el seu client; un contracte.
Vostè paga 1 milió d’euros i jo li donaré això. A vegades li diré que aquí no hi puc arribar. D’altres diré que sí i faré tot el que pugui. Però al final arribarem a un tracte.
La producer d’agència és la persona que s’encarrega de que aquest contracte s’acompleixi en els termes -econòmics i temporals- que s’hagin establert.
Les producers dolentes són secretàries, les bones són com l’Anna Smith de WK durant el rodatge d’Honda.
Immutable. No li interessa el contingut ni la qualitat del que s’està rodant. No li paguen per això. Per això hi ha el director d’art i el copy. Ella està allà perquè enmig del caos i presses que hi ha en un rodatge, durant les anades i vingudes i contratemps que hi ha en un equip tècnic amb seixanta persones, dues càmeres i un circuit ultra-secret de prova de cotxes les coses que s’han de fer es facin i no se’n vagin de mare
Per aquesta raó porta amunt i avall una llista i en va marcant les coses que ja estan fetes i les coses que resten per fer. Parla amb qui calgui. Director, productor, els creatius, el tio de so, el productor local.
A ella no li expliquis contes, pot entrar en raó , pot saber que allò que vol és molt complicat i hoi pot reconèixer però si us plau no li expliquis contes. Ella té la llista i cada cosa que quedi pendent serà una rebaixa en la propera negociació amb el seu client.

Coses que no se li ha de dir al teu productor executiu:

1) Elèctric: Tinc uns tiquets me’ls pagues?
2) Grip: Demà prepara’t que m’hauràs de pagar un munt d’hores extres de festiu.
3) AD: Això no és possible fer-ho i algú li hauria de dir al director.

El productor no és la persona dels diners. Tampoc no és la persona que ha de solucionar els problemes de l’equip tècnic.

El productor és un home de negocis que dóna feina a un munt de gent.

Si un tècnic no entén això anem malament. Un tècnic per molt que sigui un tècnic ben remunerat no deixa de ser un fuster, un electricista o un caixer. I el productor és l’amo de tot això. I podria decidir no trucar-te. Ho entenem o no ho entenem.

Davant la renovació imminent del portal Recerca en Acció, ens cal un professional del món de la divulgació que ens presti un servei orientat a re-indexar els continguts del portal amb paraules clau (tags), situar els vídeos en un Canal que crearem al You Tube i ajudar-nos en tasques diverses, algunes de caire promocional.

Per part nostre es tracta de realitzar un contracte de serveis. La feina hauria de començar el més aviat possible i preveiem que s’allargui fins el mes de febrer de 2010.

Preguem els interessats que us adreceu a nosaltres (recercaenaccio@agaur.gencat.cat) i ens adjunteu el vostre CV o la informació que considereu adient.

Atentament

David Segarra
Editor de <http://www.recercaenaccio.cat/>

Segurament a la vida, en general, no hi ha massa casualitats ni coincidències. Hi ha situacions que passen perquè les sabem o les volem trobar, perquè ens les busquem o perquè som capaços d’identificar-les en veure-les. Una d’aquestes situacions és que jo treballi per a l’educació inclusiva i també dediqui aquest blog al que algú podria nomenar la inclusió ciclista. Fent una mirada als posts, veig com molts d’ells parlen de trobar un lloc per a les bicis en una ciutat motoritzada. Un lloc que els correspon per dret, norma i evolució cívica, però que en la realitat i l’ús diari desperta susceptibilitats i, perquè no dir-ho, pors, i és que a molts dels usuaris de la via pública (cotxes, motos, alguns vianants) els sembla que compartir l’espai és cedir part del seu, i els sembla que el seu espai ho és per dret de naixement, de tradició, de meritatge.

En el món educatiu també passa, massa sovint, que sota un discurs aparentment inclusiu s’amaguen pràctiques segregadores que prioritzen l’objectiu de perpetuar un status de poder. La paraula “inclusió” es posa a tot arreu com el Sant Cristo gros, perquè és que el que “toca” legalment, èticament i dissimuladament, però darrera la prèdica s’hi amaguen operacions de maquillatge que parlen d’ubicació, no d’inclusió.

De la mateixa manera que dues ratlles paral·leles damunt una vorera no només no generen inclusió ciclista sinó enfrontament amb els vianants, la ubicació d’un nen o nena amb discapacitat en un aula amb les estratègies de treball del segle XIX i la classe magistral i fitxes adaptades com a eines sacrosantes, no genera inclusió sinó impostura. Són actuacions disfressades, com la canalla aquests darrers dies, camuflades de inclusió, i darrera la màscara hi ha l’afany per una segregació que sona lletga però que tants (i tantes) volen mantenir i fins i tot augmentar, al preu que sigui.

Eren les 20:20 del Diumenge 01 de Novembre estava parant el cotxe en la porta de casa i vaig tenir un FLASHSORWARD.
Era just el moment d’entrar a casa, com sempre anava carregat amb la motxilla de la roba, l’ordinador i la bossa de sempre, tot semblava normal.
Havia deixat la llum de dalt encesa com faig habitualment i Silvestre m’esperava apuntat amb una orella cap amunt i l’altra cap avall, Tot dins de la normalitat.
Dins de casa el moble que estic restaurant, encara a mig fer enmig del saló, la televisió seguia sense funcionar, el llit sense fer, el rebost quasi buit i la nevera en el racó fent gel, com sempre.
A l’estudi el traçador agafant pols, l’engrapadora rovellant-se, els papers per ordenar i la safata dels pressupostos fixa en el mateix nombre.
Tot continua igual, si açò és un FLASHSORWARD menuda merda.
Supose que per a molta gent les coses no arriben a canviar en 6 mesos i més en el moment en el qual estem.
Ja podia haver-me vist viatjant per orient, del rotllo de pekín-express, o guardant la moto nova en el garatge o fins i tot engegant projectes laborals interessants, però tampoc seria just, ni real.
Després de tot em dóna igual perquè ni crec una cosa ni haguera cregut l’altra, per tant solament queda lluitar per a canviar el que ha de vindre, tant si està escrit com si no ho està.

 

A mi em dóna igual jo tinc tipex.

Enguany -un any que ja s’acaba- es celebren els cinquanta anys de l’inici de la Nova Cançó. Concretament, en fa cinquanta que el poeta Lluís Serrahima va publicar l’article Ens calen cançons d’ara, a la revista Germinàbit (antecedent de Serra d’Or), efemèride considerada fundacional de la Cançó.

Pocs anys en són cinquanta! I encara ara en gaudim, de tot allò: de na Maria del Mar Bonet, d’en Serrat, d’en Lluís Llach, en Raimon… Però la Nova Cançó és molt més que tot allò: també és tot allò que no va voler, diguem-ne, la seva reacció. Tot el moviment que es va trobar a l’altra banda dels Setze Jutges, per raons estètiques, sonores, ideològiques o simplement generacionals, però que tanmateix, va compartir-hi molt més que els mateixos anys d’actuació.

I la mescla va tenir la seva trascendència, una ombra que s’allarga els anys 80, i els 90, amb el Rock Català, i fins i tot fins avui en dia: fins a Manel, fins a Antònia Font, i no sabem fins quan.

L’Obra Cultural Balear és qui, a Mallorca, s’encarrega de la celebració del cinquantenari, i per això, m’han demanat que faci un petit article, que sortirà publicat a la revista de l’OCB d’Inca, primer, i a unes quantes publicacions locals més endavant. Dels Setze Jutges a Manel, són dues maneres diferents de celebrar el naixement de la Nova Cançó: d’allò que fou i d’allò que no volgué ser.

Dels Setze Jutges a Manel: dues maneres d’enfocar els cinquanta

Excel·lent article de la Carme Pla:

1. 1. Posiciona’t com a especialista.

La majoria de la gent es muda d’una ciutat de baixa demanda a una ciutat d’alta demanda.  Per exemple: de Tucson a San Francisco.  No hi ha masses grups d’habilitats que hagin de buscar algú de fora de San Francisco per trobar-los.  Si vols trobar feina des de Tucson, necessiteu un d’aquests grups d’habilitats que la gent pensa que no pot aconseguir a San Francisco. Normalment això vol dir que hauràs d’haver-te especialitzat molt. Així que el primer a tenir en compte per aconseguir feina en una ciutat on no vius és que necessites estar molt especialitzat o en alta demanda.

La idea després de l’especialització és que siguis tan bo en un tema específic que la gent no tingui probabilitats de trobar algú tan bo com tu de forma local.  De vegades un bon coach en desenvolupament professional et podria ajudar a escriure el teu currículum enfocant a la teva especialització.  Si no en tens cap, un primer pas per trobar una especialització és llegir sobre el sector de les funeràries, on has de especialitzar-te en alguna cosa (de vegades insòlit) per poder sobreviure.

2. 2. Posiciona’t com a fruit d’una gran ciutat.

Alguns de vosaltres us intenteu moure en la direcció contrària: de Nova York a Tuscaloosa.  En aquest cas, podeu oferir-vos com algú que té el saber fer d’una gran ciutat i que el podeu portar a una ciutat més petita.  En tenir una empresa a Madison sé que quan sentim que algun exponent destacat d’una gran ciutat es trasllada a Madison, ens plantegem de seguida entrevistar-lo.  És un prejudici en pensar que com la competitivitat és molt més fort a les grans ciutats les persones que arriben al cim mereix veure-les perquè no veiem a moltes d’aquestes persones.

3. 3. Revisa la realitat.

Si no pots posicionar-te en cap d’aquestes dues formes, hauràs de mudar-te abans d’obtenir el treball.  Pensa-ho: Per què anava algú a agafar un avió per entrevistar-quan hi ha un munt de persones a la seva ciutat que podrien fer el treball? No té sentit.

4. 4. Sigues espectacular creant xarxes locals.

Si continues amb la determinació d’aconseguir feina abans de mudar-te, hauràs de dedicar gran quantitat de temps a crear una xarxa. Saps que molts llocs de treball arriben pel networking. Així que necessites tenir una xarxa forta situada a on vols mudar-te. Això no significa que convidis a quaranta persones d’aquesta ciutat perquè connectin amb tu a LinkedIn. Aquestes no són el tipus de connexions en què la persona se la jugarà per tu. Necessites una xarxa de persones amb les que tu tens converses reals, i compartir amb elles converses reals.  Després d’un temps, aquestes persones es preocuparan per tu i voldran ajudar-te. Aquest és un dels motius pels que entre els grups de Brazen Careerist, els basats en la situació geogràfica són els més populars.

5. 5. Tria una ciutat si no pots triar una feina.

Molts de vosaltres simplement haureu de mudar-vos abans d’aconseguir l’ocupació.  I ja que haureu de fer-ho abans de tenir una feina, per què no assegurar-vos que aneu al lloc adequat? Podeu llegir una mica de la recerca que vaig fer.

6. 6. Tingues en compte als teus amics i familiars.

Abans de canviar de residència per motius econòmics, no oblidis el factor número u a tenir en compte per saber si el teu proper treball et farà més feliç, que és saber si  estaràs més a prop dels teus amics i familiars.  Perquè, com tu ja saps, els diners no compren la felicitat. I, potser no ho sàpigues, però una feina tampoc et farà feliç. Una feina et pot fer infeliç,  però quan tens el bàsic d’una bona feina, són les teves relacions les que et faran feliç.

Via: Carme Pla

Hola a tohom,

Com podeu veure aquesta setmana ja hi ha un munt de posts en el blog, els alumnes de cinquè i sisè ja han penjat el seu post cada un amb diferents temàtiques.

Us animem a que hi feu algun comentari.

Com es fan els comentaris? Heu de clicar sobre el text que posa “1 comentari” o bé “feu un comentari” seguidament se us obrirà una finestra amb un quadre de text que hi posa “deixa una resposta”, i un cop escrit cliqueu “envia el comentari”. Penseu que hi heu de posar un nom i l’adreça de correu electrònic.

Per cert, a la pàgina arxius-temàri ja hi ha les feines de tots els alumnes, animeu-vos a fer-hi una ullada! Feu clic aquí i hi anireu directament.

Ah! ara sí que ja hi ha la foto de la capçalera visible a tothom, us agrada?

Fins a la propera,

MAi

becarios

Diuen que la política de l’esquerra sempre perd pel mateix motiu, és fan moltes i moltes coses, però això no arriba al ciutadà/ana del carrer… mai no m’havia cregut mai aquesta afirmació, tant com fins ara!

Us explico, durant el mes d’agost una de les moltes iniciatives que ha tingut el govern central per pal·liar els efectes de la crisi ha estat, costejar els estudis de màster a llicenciats/des que es troben a l’atur… us voleu creure que cap dels meus amics, s’havia percatat d’aquesta iniciativa??

Després de la perplexitat personal inicial, i de constatar que realment tenim un problema de comunicació desmesurat, on cada dia algú no s’està ens dir-nos tots els auguris desastrosos que ens depara el 2010, crec que no estaria de més, de tant en tant (encara que sigui per equivocació!), informar a la gent d’alguna avantatja per pujar-los-hi l’ànim… bé, per tots aquells que també us pugui interessar, si:

- has nascut entre 01/01/1969 i el 31/12/1983

- estàs en possessió d’un titol oficial universitari

- estàs en situació d’atur (cobrant prestació)

Matricula’t a un màster oficial en una universitat pública i quedaràs exempt d’abonar el preu públic dels serveis acadèmics (normalment et quedarà per pagar un 30% del preu total que val). Abans del 30 d’octubre.

Per a més informació cliqueu aquí. I feu-ne difusió per tots aquells/es que els pugui interessar, perquè encara que sigui a contracor d’alguns mitjans, puguis ajudar a algun amic/ga!

Aquests dies (i els propers mesos) anem immersos en la construcció de materials per a diversos projectes d’empleabilitat que estem desenvolupant. Per un d’ells estem recopilant informació i organitzant propostes d’ús, sobre diversos portals de cerca de treball, dels anomenats generalistes.

Com que de moment ens estem centrant en Infojobs, Monster i Laboris, al fer recerca d’opinions per Internet sobre aquests portals, he topat amb un informe de la revista Consumer que fa una anàlisi comparativa dels cinc portals més coneguts / usats. L’informe el podeu trobar aquí, però per facilitar-ne la lectura l’he passat a PDF.

Malgrat que ja te dos anys i alguns aspectes poden haver canviat, recomano la lectura, especialment si esteu en un Telecentre i organitzeu tallers de recerca de feina. La comparativa sobre les fortaleses i debilitats de cadascun dels portals es ben il·lustrativa i us ajudarà en els esforços de facilitar la recerca de treball en el telecentre. També dona algunes indicacions interessants per millorar la interacció del aspirant a treballador en aquests portals.

El proper dissabte 24 d’octubre tindrà lloc a la sala polivalent del Centre Cívic i Cultural La Vinícola un curs titulat “El repte de trobar/canviar de feina”, orientat bàsicament per a joves d’entre 16 i 30 anys i organitzat per la Jove Cambra Internacional d’Igualada. El curs començarà a les 10 del matí i durarà fins les 13′30 hores del mateix dissabte, amb mitja horeta per esmorzar i l’impartirà  Manel Taboada.  Per a aquelles persones interessades, truqueu al telèfon de l’Àrea Jove 93 803 05 01 o bé passeu correu electrònic a areajove@montbui.cat . Les inscripcions són limitades.

Ja està clar, la conclusió és que tenim que seguir estudiant per a mantenir-nos ocupats.

A un racó del quadrilàter curs d’adaptació enginyeria en edificació amb ningun any d’experiència a la Politècnica de València, on es proposa un curs pont de 60 crèdits, que es poden rebaixar a 30 crèdits amb les combalidacions laborals pertinents (cursos reconeguts, certificat CAATV cost 60€, vida laboral…) amb el desembors de la corresponent matrícula (cost aproximat 700,00/800,00 € ja que inclus els crèdits que no realitzes tambè has de pagar), tenint clar que es cursarà l’any lectiu 2009/2010, dues vesprades entre setmana de 18:30 a 21.30, que les atribucions no varien de moment, que serem del grup A cara l’administració i poc mes, i sense tindre clar: el llistat de les 200 persones seleccionades (pots consultar a partir del 1 d’octubre a la web de l’escola), el professorat que impartiràn les classes, l’inici del curs… (està tan agafadet amb pinces que dóna gust fer-lo enguany, esclatarà per un lloc o altre)

A l’altre racó trovem les oposicions, amb una experiència infinita a les acadèmies que imparteixen un temari de durada de mes d’un any  per una pasta considerable (aproximadament 150,00€ al més), on la mitja d’anys per conseguir passar la prova es de uns tres anys, ara si amb la seguretat de trovar treball com funcionari.

Si la conclusió no estava prou clara jo us la comente, el convenient seria fer les dues coses, per no quedarse darrere per un costat amb el titol que tant ens a costat d’aconseguir  i que ara passa a ser d’un grau superior, i per altre costat amb la feina, que tal i com estàn les coses cambia aço promte o res a fer (llevat dels funcionaris).

Comença la tardor, un nou curs universitari i els becaris se’n van, presenten el que han fet entre nosaltres i van a buscar on guanyar-se les perres a una altra banda o a continuar uns anys més a la facultat.  N’hi ha de tots, uns que pobrets no els vols cap mal però quan marxen no plores de pena i d’altres et sap mal no veure’ls més. Ahir vaig rebre el mail d’un becari, va passar a acomiadar-se al meu despatx i no estava, no ens vam poder veure. Estic convidat a sa casa, en una província perduda de França de vaques i prats. Ja veurem. Anit també n’acomiadàvem un, que no vol marxar perquè a Orléans li ha trobat gustet, i ara no sap on anirà, potser Portugal., on si hi va també tindrem casa. Sense parar, coneixem gent, ens els posem al facebook per creure que estan al costat, però a l’any li falten caps de setmana i vacances per complir amb totes les promeses que fem en el moment del comiat.

Sant Jeroni va traduir la Bíblia de franc: no va pactar tarifes amb ningú ni va veure un duro en concepte de drets d’autor. Santificar-lo potser va ser una manera de saldar-hi el deute a posteriori. Però el 2009 els traductors no vestim túniques ni demanem altars, només una mica més de dignitat econòmica i professional, perquè en segons quins sectors no estem pas tan lluny d’aquell pobre desgraciat que va fer intel·ligible el primer best-seller de la història.

Avui dia hi ha traductors que traduirien la Bíblia de franc, sense pactar tarifes amb ningú ni arribar a veure mai ni un duro en concepte de drets d’autor, i sense ni tan sols esperar cap trista beatificació post mortem. I també hi ha traductors que s’asseuen a negociar preus abans d’engegar cap ordinador ni obrir cap diccionari, sense cap mena d’al·lèrgia a parlar de xifres tot i ser del ram de la lletra. I encara n’hi ha que tenen un catxet i tot, i el mimen, el cuiden i li donen pinso del bo, del que es compra al veterinari a vint euros el paquet de quilo.

Hi ha de tot, com a tot arreu. I els traductors que ahir van maldar per omplir la plaça del Rei de Barcelona eren d’aquells que, tot i traduir sols davant de la pantalla, són conscients que n’hi ha més com ells i saben fer pinya quan toca. Tampoc no duien túniques, però sí samarretes (amb el lema «Traduïm, ergo existim») i màscares, i van demostrar no solament que el nostre gremi existeix, té vida i fa feina, sinó que van fer saber a tothom qui passava per aquella plaça que a banda de traduir llibres també traduïm pel·lícules, sèries, revistes, instruccions, comunicats, programes, etc. Perquè ahir era sant Jeroni, patró dels traductors.

Potser perquè al nostre patró ni cristo no li va pagar la incommensurable feinada que va perpetrar, avui dia encara hi ha romàntics que pensen que la nostra feina és tan maca i enriquidora que si no la cobrem com Déu mana (ehem) tampoc no passa res, perquè ens agrada fer-la i això ja és mig sou. Però diria que no som els únics que gaudim del que fem durant vuit hores diàries cinc dies a la setmana (ehem 2), també hi deu haver metges, advocats, mestres, lampistes, carnissers, modistes, etcètera, que xalen amb el que fan i no per això estan disposats a cobrar menys del que toca. I no sempre ens ho passem tan bé traduint, perquè com he dit abans no traduïm només llibres, i, és més: no traduïm només llibres bons.

Dies com el d’ahir, doncs, tot i que a algú li puguin semblar pintorescos, graciosos o fins i tot anecdòtics, són necessaris per anar fent camí cap a una normalització de la professió, perquè quan ens asseiem amb un possible client per parlar de quartos, aquest no ens visualitzi abillats amb una túnica i una corona de sant surant-nos damunt del cap, ni comenci a arrufar el nas perquè li fa l’efecte que sent olor de sofre. No som pas tan diferents de la resta, només ens volem guanyar guanyem la vida traduint.

A la feina anterior vaig estar 16 mesos. En aquesta avui començo el meu 17è mes. Amb més ganes que el primer dia. A l’anterior semblava que 15 anys i no pas mesos quan vaig començar a buscar el canvi…

En moltes produccions publicitàries et trobes molta gent que treballa molt malament. Sovint em temo que no se’ns contracta  per com de bé treballem sinó per una valor volumètric d”hores de treball.

La manca de professionalitat és manifesta especialment en:
1) Retràs fins al màxim possible de la presa de decisions.
2) No llegir els e-mails
3) Demanar de forma automàtica allò que se’ns demana sense valorar-ne la idoneïtat.
4) Oblits justificats pel volum i ritme de treball.
5) Manca de coneixement de l’entorn i de les especificitats del mitjà on es treballa.
6) Sobrevaloració del propi treball i funció.

Algunes d’aquestes estan connectades amb la pròpia natura dels rodatges discontínua i extenuant. D’altres no.