He descobert que em resulta certament plaent tenir-te assegut a la meua vora mentre escric i tu, amb una rialleta burleta, vas anunciant-me totes les faltes d’ortografia que comet amb el meu precipitat exercici de mecanografia. La teua aparent impertinència, lluny d’afectar-me, em fa gràcia. No sé quina mena de fascinació pots treure dels meus escrits, tan sovint abstractes i confusos dels que, de bon segur, no treus l’entrellat. Però tu et mantens ací, a la meua dreta, mentre, distretament, vas retorçant-me una punta de la samarreta, o revoltant-me el cabell. Potser et cal certificar que sóc real malgrat les coses que dic. Sé que no prestes atenció al que escric perquè m’interromps constantment amb preguntes que res tenen a veure amb el relat i que em fan perdre el fil de la inspiració. Tinc que fer un gran esforç per escriure a contracorrent dels teus interessos, als que també he d’atendre de quan en quan, per no perdre la teua companyia. De sobte t’alces i te’n vas, a seguir amb els teus jocs. A capficar-te amb aquell ritual d’objectes que vas bellugant d’un lloc a un altre de l’estudi amb una lògica que jo, malgrat que t’observe de reüll, no trobe. Reprenc, doncs, l’escrit amb el fons de sorollets i veuetes que dones a aquells estris que fas servir com a joguines, mirant d’aprofitar al màxim aquesta petita treva que m’has donat. Fins que, com si de sobte t’hagués vingut al cap alguna cosa, tornes a la meua vora, a estirar-me de la roba, a cercar els secrets de la retafila de mots que vaig deixant anar. I ens quedem així, tots dos, cadascú a la seua manera, penjats de la paraula.

El dijous per la vesprada, el pacient, home, de 43 anys, pare de família, mestre d’escola, idealista i llegidor compulsiu, no fumador, bevedor ocasional i melangiós de mena, descobreix tot un seguit de calfreds que li recorren la zona dels ronyons, a intervals de tres segons, en una seqüència que, d’entrada, no vol interpretar com toca. Només quan comença el dolor a la gola, concretament a la part dreta, més acusat a l’engolir-se la saliva, se n’adona que s’ha refredat. Es pren un comprimit d’ibuprofeno 600 mg després de sopar, esperant que les seues característiques per al dolor i la inflamació aturen el creixement desmesurat d’aquella angina. A mesura que avança la nit, els calfreds prenen el seu cos per complet i es tornen més violents. De fet sembla com si convulsionés. Decideix prendre’s, amb grans esforços, un Efelgaran d’un gram i gitar-se. Quasi sense encertar a cordar-se els botons del pijama, s’arrauleix sota les flassades i tanca els ulls. Al prémer les parpelles és conscient que la lleugera cremor anuncia una probable febrada. L’endemà, de bon matí, es lleva amb una sensació de fluixetat insòlita. Repeteix el tractament del dia anterior només esmorzar. Però la menjada serà breu perquè quasi si pot engolir-se l’aire. Li sembla que té entravessada a la gola una pilota de tenis. El mati de feina sembla un vell, al racó de l’aula, descuidant deliberadament les exigències de mestratge dels xiquets que el miren sense que la seua curiositat arribe per entendre el que li passa a aquell home de mirada brillant i febril. Abans d’acabar la jornada demana permís per absentar-se. Sense esperar resposta agafa el cotxe i condueix com pot cap a casa. Allí enraona amb la dona si mantenir la trobada a ciutat amb “ella” o si resultaria més prudent deixar-ho córrer i tornar al llit. Tots dos són conscients de l’oportunitat tan fantàstica que perdran de no anar-hi. Finalment acorden aplegar-se a l’ambulatori i demanar, per urgència, una visita aclaridora i definitiva. El pacient, amb la jaqueta cordada fins el nas i envoltat amb una bufanda, creua els carrers envaïts per un vent que talla claus i demana pel metge de capçalera. Aquest se’l mira amb la seua acostumada indiferència professional, fins que el pacient obri la boca i el metge deixa anar un extrem que diu tot sobre la gravetat de l’assumpte. A més a més del que està prenent-se li recepta un antibiòtic (amoxicilina/ácido clavulánico, 875/125 mg.), perquè l’angina rebenta amb pus. I li lliura una petita nota com a descàrrec per no tenir que tornar a la feina aqueixa vesprada. El pacient, derrotat, torna a casa i es gita. S’adorm quasi immediatament i somia que és a un lloc estrany, una ciutat desconeguda, a l’est de gimnàstica, mentre dos ratolins el miren passar des del clot que ha obert una flor al néixer, al bell mig d’una carretera sense trànsit, vorejada de murs escombrats, cercant un edifici llunyà sense finestres… El desperta suaument la dona. En una safata de plàstic li porta les medicines i un cafè amb llet. L’angina amenaça per sortir-li per l’oïda. Li conta que ja ha parlat amb ella i amb ella, que ja són sabedores del seu estat (ha parlat amb totes dues utilitzant el seu mòbil), que la trobada no serà possible. Que, potser, una altra vegada. El pacient capcineja, perquè tampoc pot treure de dintre. Després dirà que no recorda quan acabà la conversa i quan reprengué el fil de la son. L’endemà dissabte, tota la seua voluntat la té llogada en l’esforç d’engolir-se píndoles, menjar i paraules. I en prémer amb la mà, l’oïda dreta, que respon a cada intent, amb un dolor punyent i desmesurat, irracional. El seu cos va del llit al sofà, envoltat en una boira de febres que no li permet distingir amb exactitud el tel de la realitat i el del deliri. Només el diumenge per la vesprada comença a recobrar-se i aconsegueix allò més aproximat al que és coneix per  normalitat: pot beure a poc a poc, ja no té cap episodi més de febra i quasi si es podria jurar que l’angina ha disminuït la seua grandària maleïda. El fill, des de la distància imposada per una profilaxis acusadament maternal, li diu que té ganes de poder apropar-se i poder tornar a besar-lo. El pacient somriu i descobreix, amb aquell senzill gest, que el dolor és, efectivament, minvant. El dilluns pel matí, fins i tot, s’atreveix a tornar a treballar.

Embolicat encara en tot un cúmul de sensacions vertiginoses, em pertoca anar a fer-me l’ecografia que fa dos mesos em demanà la metgessa per allò de la sang a l’orina. Ho comente, ni que siga de forma breu, per si algú encara està mitjanament interessat en les meues cabòries hipocondríaques. El dia que tinc anar a l’ambulatori el forn no està per a rosques: malgrat que la rotllana de la vida, als meus ulls, s’ha aturat, tinc el GPS espatllat, donat que camine com si acabés de fer-me un colpet (o dos) de cassalla, i necessite l’ajut de la meua dona que m’enfila per la drecera lògica de la existència. A més tinc que mobilitzar mitja família perquè, com que no puc conduir i agafar el transport públic em resulta complicat, li demane a un oncle meu (el padrí), alliberat d’obligacions laborals per la jubilació, que em porte fins el centre de salut. Una vegada allí no tinc que esperar molt, un metge jove i bocamoll va explicant-me les troballes que permet la geografia del meu interior, mentre m’empastifa d’un gel que, de quan en quan, va ejaculant-me amb un pot, i assenyala la pantalla de l’aparell, resseguint amb el dit tot un plànol d’ombres bellugadisses que són els meus ronyons, la pròstata, la vesícula…  Acaba prompte per dir-me que tot està al seu lloc i com pertoca. Que si de cas, ha notat que tinc unes “pedretes” en la vesícula. I allí mateix no puc evitar un somriure al pensar que la Victòria, finalment, havia encertat el diagnòstic, de tots els qui s’atrevireu a donar-me’l. M’han prohibit les fregitel·les i els greixos. Del sexe i la cervesa fresca no m’han dit res. No està tot perdut, doncs…

No puc ajudar-te perquè estic pendent del món, al que intente desxifrar-li totes les intencions mitjançant el periòdic que tinc estès a les cames, i amb l’ajut d’una cervesa, que sostinc amb la mà dreta, ostentosament, com si calgués fer-li publicitat. Ben mirat sembla que també estic posant distància entre les teues ganes de fer-li un glop i el meu sentit egoista de la possessió des líquids alcohòlics. Em mires amb un punt de teatral rancúnia, esperant que jo m’agafe a la feina de fer dissabte. Aquesta fotografia volia ser un divertiment, no una metàfora ni una premonició. Hui per hui, la neteja de casa, està sotmesa a un clar cooperativisme innegociable. Estem al saló del pis. A dalt nostre hi ha un quadre titulat “solitud” i que representava un bosc emmalaltit de tardor, i que ens va costar una pasta. A la dreta de la fotografia s’hi pot veure la famosa torre d’alta fidelitat, que ara ja és història, però que tenia el primer lector de cd de la nostra vida! Actualment és l’única cosa que encara funciona i roman aparcat a un racó de l’estudi, on s’amunteguen els papers envellits i els records, substituïda per un hifi minúscul, cridaner i amanoset. A l’esquerra s’hi veu el cable, mal dissimulat, que connecta un dels altaveus. La meua maldestra capacitat de bricolar no donava per a més. A la tauleta de marbre, a la part esquerra, pots veure una cigarrera de marbre, evidentment buida, pura decoració snob, que un amic intentà omplir en una arrancada de confiança que nosaltres vam tallar de soca-rel, perquè la nostra llar tenia que ser lliure de fums, una decisió que generà conflictes molt abans que el mateix govern es plantegés al generalitzar la prohibició. Els amics ho tenen tot permés, llevat de nicotinitzar-nos l’ambient. Però lamente la seua cara de contrarietat al dir-li-ho. Vam perdre alguna cosa aquell dia, no sé… Les fruites de ceràmica (què collons fan ací?) van ser joguina de la xiqueta fins que la força evident de la gravetat les va reduir a un grapat d’enderrocs del que nosaltres ens vam lliurar evidentment alleugerats. Això i un àngel de la guarda que va perdre l’equilibri inexplicablement amb l’ajut del plomer que sostens a les teues mans… Aquesta és la darrera de les fotografies que comentaré d’aquell curiós matí . Per deixar clar que tots tenim un passat…

Amb la sensació de tota una vida per davant, qualsevol feble estructura ens resultava suficient per fonamentar el nostre compromís. En realitat les parets estan buides, encara. El deler per estar junts no ens ha donat per a més. Tampoc hi ha cortines al finestral que dóna a la galeria. Som talment un esborrany. Tu subjectes un bolígraf davant d’una llibreta oberta, envoltada de paperassa acuradament desordenada, i tens el gest d’haver aconseguit per fi l’element indispensable per començar a escriure, la inspiració. És un gest d’infantil picardia que encara m’escarota les hormones. Jo faig ridículs equilibris al darrere. El quadre no està penjat, es manté a pols. Si t’hi fixes, encara no he llevat les proteccions dels cantons. Ens va semblar, en aquell moment, que deixar tot el decorat a aquella planta agonitzant que oblidàrem al racó, no era suficient. Hi ha una pipa al centre de la taula, és cert. Però ningú no fuma. És un caprici meu, dels molts que tu em vas concedir. Encara és al meu escriptori, com un talismà. A la dreta de les teues cames ombrívoles, entre les fustes del cavallet, s’hi pot veure una màquina d’escriure. Ja no la tenim. No recorde on va anar a parar. I ho lamente, perquè m’encantava la seua lletra petita i premuda, talment com la meua grafia. En aquell temps jo escrivia a mà. Omplia fulls i fulls que anava guardant en carpetes blaves de gomes elàstiques i que, molt de tard en tard, passàvem a màquina i enquadernàvem. Llavors teníem la il·lusió que la vida anava fent-se més gran en nosaltres. I sí, vaig vestit amb els pantalons del pijama. Aquell matí ens havíem llevat d’hora perquè necessitàvem engolir-nos cada segon que anàvem a passar plegats, en una golafreria que des d’aleshores no ha minvat. O potser si, però només un poc, un poquet, quasi res…

En un món alternatiu, després d’una nit en vetlla, escoltant el degotar incansable d’una nova gotera a la teulada, subtil perquè només la meua oïda puga sentir-la, i metòdica, perquè els meus nervis llasten tota possibilitat de descans, agafe la determinació, l’endemà, al tornar del col·legi, de m’emprendre l’escala de tisora nova de trinca, de vuit graons i, malgrat el plugim, canviar les teules clavillades pel pes de qui sap quin ésser viu. En un altre món alternatiu també trobe desenraonada la meua resolució, perquè les teules no suportaran el meu pes, perquè estan amerades d’un cap de setmana sencer d’aiguats ininterromputs, i perquè estic sol a casa i ningú no pot aguantar-me l’escala, que rellisca perillosament pels rajols banyats del terrat. En un món alternatiu al que ara sóc, em pot més el desfici, la determinació de no tornar a passar una altra nit sense dormir i, amb un grapat de teules noves sota el braç, puge per una escala vacil·lant, mentre plou una mica més i sóc conscient que no porte el calcer més adient per a aquella boja aventura. En un món alternatiu deixe amb moltes dificultats les teules el més amunt que puc i, fent equilibris a la part més alta de l’escala, accedisc a la teulada i camine com mon pare em va ensenyar, posant els peus entre els dos solcs de cada riu de teules per no trencar-ne cap. I acabe per adonar-me, espantat que, efectivament, el calçat no és el millor, que rellisque cada dos per tres, i que les teules trencades són més lluny de la meua determinació que no pensava. En un món alternatiu, amb el cor bategant-me al coll i alenant com un nàufrag, l’aigua de la pluja regalimant-me per la cara i cegant-me la visió, canvie una a una les teules trencades, substituint-les  per les noves que m’he deixat a la vora (massa a la vora) i interpreto cada canvi com un petit èxit què, si vaig amb compte, acabarà bé. En un món alternatiu també interromp la feina perquè la darrera reparació resulta ja molt arriscada, el valor se m’ha esgotat i ha arribat el moment de baixar de la teulada. No puc mourem ja sense relliscar a cada passa, així que mire d’esgolar-me, a poc a poc, fins l’escala de metall, com els xiquets que, a culades, baixen el desnivell que els hi fa por. Amb els peus busque el començament de l’escala, mentre el meu cos, amb una inèrcia que no sé com interrompre, continua lliscant, lentament, cap a la vora. I l’escala es tomba, el meu cos s’aboca al buit i les mans no troben on afermar-se per evitar la caiguda. En un món alternatiu estic estés al terrat de casa, sota la pluja, immòbil, sol, i cride i no ve ningú, i en sóc ben conscient que he trencat per la meitat un munt d’existències només perquè sóc un cabut compulsiu i que la cosa és molt greu. En un món alternatiu potser, ha passat tot el que us he dit. En el que us escric he aconseguit abaixar i només tremole per aquesta arriscada pensada que he tingut i que, ja us ho jure, no tornaré a repetir.

He de reconèixer que el compromís d’aquest discurs m’ha desvelat un parell de nits. Més que res perquè m’he trobat regirant la meua memòria com un calcetí, desitjant aconseguir un record que em pogués servir per a enllestir com toca aquestes paraules.

Enric, sóc germà teu de quasi tota la vida. I és així perquè els primers huit anys de la meua existència tu no hi eres! Recorde que el pare va vindre a l’escola, més content que un gínjol, per anunciar-me el teu naixement. “Ja tens un germà!”, va dir. I jo vaig rebre aquella novetat amb cert estupor: què era això d’un germà? Afortunadament la vida, si et deixes, t’alliçona. Tindre un germà vol dir, per exemple que, de sobte, tens poders: et fas invisible per a tot el món quan el més menut apareix en escena. I ja no vas mai sol a cap lloc, sempre hi ha algú que diu: “per què no t’emportes al teu germà un poquet”?

Però no em queixe. Al contrari, perquè també, amb la teua arribada, m’has fet gran, protector, únic. M’has fet sentir l’orgull d’avançar-me a les teues passes, com qui mesura amb precaució la distància que hi ha entre les dues parets d’una sèquia abans de botar-la. Vas bescanviar els meus jocs de solitud per la riquesa d’una presència amb qui compartir-los.

Fixa’t que, regirant i regirant la memòria, no he trobat ni un sol conflicte amb el que poder fer un mínim inventari de greuges. No ho pretenia tampoc. Però m’ha semblat insòlit, com si la vida compartida, que tots sabem que menja com un paper de vidre, ens hagués deixat sencers, intocats, al marge de qualsevol pleit. 

Així i tot ningú no pot dubtar que som germans. Ho som per la sang i el costum. Però a força de transitar junts una gran part de l’existència comuna, ens hem anat agermanant en coses ben essencials que han fet que el nostre lligam humà supere la condició de família. Els dos compartim la passió per l’ensenyament, hem fet de l’educació el nostre treball, la jàssina que apuntala la nostra vida. Els dos compartim i lluitem per un poble i un país més lliure i més nostre. Ens hem compromès amb el món amb la mateixa paraula.

I ara, ací, amb aquest casament, ens has afegit a Ame, amb qui has trobat el punt des d’on moure l’univers i amb la que també ens agermanes en un gest senzill, sense pretensions. I també això vull agrair-t’ho, convençut, que amb tu, sempre viatja el millor. De tot cor us ho dic: Enhorabona als dos! 

Les quatre animetes de la fotografia som la família de filadors que hui diumenge ens hem aplegat fins el monument als maulets, a Xàtiva, per commemorar el 25 d’abril. Allí, les meues dones s’han afegit a la dansà popular mentre jo les acompanyava carregat amb les bosses de mà. Agustí Ventura, l’historiador i cronista de la ciutat, ha fet el discurs. Per a finalitzar, el cantant d’estil, Pep Botifarra que, entre altres peces, ha cantat “l’Havanera dels Borratxos”, del meu poble (el besavi Patricio i la besàvia Alberta feien gresca des de l’altre cantó del cel, escoltant-ho). Després hem dinat amb els amics i companys de l’Escola de Danses de Xàtiva, amb els que hem compartit un arròs al forn, cuinat al Genovés, per a caure de tos. Dos plats m’he fotut. Aquesta nit no podré ni amb la poma torrada…

Les relacions amb el meu fill són d’una lleu i, pel moment, inofensiva però ferma competència. Troba molt fàcil discutir-m’ho tot. Li ha sobrevingut aqueix virus de l’autoafirmació que mira de contradir-nos a nosaltres amb qualsevol excusa. És un preadolescent esvalotat per les seues ànsies d’alçar un vol que encara no té un rumb clar. Això ha motivat el refredament perpetu de “Paraules compartides”. Ja m’ha dit un munt de vegades que esborre el blog, que és una feinada que ell no pensa continuar, que quina pensada la nostra, que ara no en té de ganes ni sap què contar. Curiosament va ser idea seua, encara que tinc que confessar que jo vaig posar la major part de les il·lusions… Malgrat el pleit constant però, de tant en tant, se m’apropa a la vora, mentre estic escrivint, per llegir-me per damunt del muscle. Afortunadament no ha deixat encara el costum de llegir. Cal dir que, ara per ara, és també el motiu perfecte per allargar el moment d’anar-se’n a dormir (amb la consegüent i dura negociació pertinent). Bé, aquest post era simplement per justificar un tancament. La maleïda evolució ens ha silenciat un munt de paraules…

Ni tan sols era una opció. Com que els caps de setmana me’ls passava mirant cinema amb una golafreria suïcida, vivia enfosquit amb la idea de dedicar-me a la ficció. I així ho vaig fer saber als meus pares quan arribà el moment d’encetar la drecera del futur. “Jo no he treballat com un burro per tindre un fill volantiner!”. I la meua mare, amb més dolcesa i sentit comú mirava de tancar la gàbia de pardals que li semblava era el meu cap fent-me veure que el futur cal lligar-lo ben lligat, assegurar-se’l. I en un exercici de pragmatisme que no em vaig trobar amb cor de trencar, vaig decidir que estudiaria magisteri. Vaig fer l’examen d’ingrés amb més traça que convicció. “Desarrolle el tema de la revolución industrial!”. I mentre anava empedreint de paraules el full de l’exercici la meua ment lliscava per les escenes d’aquella “Qué verde era mi valle!”, mirant de viure a contracorrent dels esdeveniments, com si allò fos realment possible. Una setmana després arreplegava la papereta amb l’aprovat que m’obria les portes a la formació docent. Mirava sense emoció aquell “apte” que donava fe d’unes capacitats que jo no sabia ni que podia tenir. De veritat aquell joc d’il·lusionisme ordinari resolia el meu futur professional? El fil dels meus dubtes s’hi trencà al passar a prop de la porta del saló d’actes, atapeït de gent que aplaudia amb entusiasme l’aparició en escena d’un vell professor de l’escola de magisteri que rebia, en aquell moment, el comiat i el reconeixement dels seus alumnes. Parlava amb una serenor i una seguretat per mi insòlites en aquell moment farcit d’incerteses. I per això vaig entrar i vaig seure, anònimament, entre aquella gent agraïda. El vell professor digué que, al principi, ell volia ser director de cinema, però que tot un seguit de circumstàncies que tenien que veure més amb la lògica que amb les il·lusions, el van fer decidir pel magisteri. Aquella vesprada celebrava la seua jubilació. I no se n’havia penedit ni un sol instant d’haver triat el camí d’una altre tipus de creació: el d’una societat més sencera i lliure. Va dir més coses i jo vaig assistir, embadalit i quasi sense saber-ho, a la meua primera classe universitària. Aquell home era (és!) el pedagog Gonzalo Anaya i va ser durant molt de temps el referent de la meua docència un pèl cinematogràfica.

Fa molts anys el vaig deixar al calaix on s’hi barregen totes les joies de la família, perquè així als lladres els siga més fàcil agafar-ho tot d’un cop i no provocar un desordre que seria més trasbalsador encara que el propi robatori. El vaig abandonar després de treure-me’l amb un gran esforç i moltes dosis de sabó. Més que posat semblava que el duia incrustat. Els meus dits s’havien eixamplat amb una desmesura que jo pensava que mai no podria controlar. Ella m’ho va consentir (de fet planteja pocs problemes a les meues dèries sempre que no siguen temeritats veritablement difícils d’assumir). I vaig començar a lluir una inexplicable llibertat, si més no a la mà esquerra. Va passar el temps i va desaparèixer el senyal, aquella cicatriu blanquinosa que s’obstinava en delatar el meu estat civil a pesar de l’absència. Com que els meus costums (i també cal dir-ho, la meua aparença “domesticada”) no em duen més enllà de les parets d’aquesta casa, mai m’he trobat amb el “compromís” de desfer una “equivocació”. Però fa quinze dies em vaig mirar a l’espill gran de l’habitació i em vaig sorprendre a mi mateix en un posat que tenia ja oblidat. Jo haguera jurat que era talment el d’abans, el de fa disset anys enrere. Almenys això es podia llegir dels meus dits allargassats i aparentment desinflats. Així que, sense pensar-m’ho molt, vaig recuperar l’anell i vaig mirar de fer la prova de l’ou: col·locar-lo una altra vegada al seu lloc. Però, ah peixet! M’havia mirat amb massa bons ulls perquè allò, per molt que ho vaig intentar, no va voler avançar l’últim tram del dit. Jo, condescendent, tampoc el vaig obligar, no fos cas que tornés a quedar-se falcat i necessités déu i ajuda per treure-me’l un altre cop. Això si, em vaig aplegar fins una joieria de confiança i els vaig demanar que l’eixamplaren una miqueta. Davant la meua sorpresa la dependenta em recomanà dues talles més! Però de sobte vaig recordar, alleugerit, que la meua dona sempre deia que l’havia comprat massa estret i que acabaria incomodant-me (cosa que va passar; si tenen raó les dones, caram!). Hui, després d’una setmana, l’he arreplegat i ja el duc posat de nou. Ja no em para estret. I fa goig el punt de distinció que he recuperat en aquesta extremitat. De fet sembla nou de trinca, amb una brillantor renovada. Talment com la mirada d’ella.

“No és necessari que em digues sempre el que tinc que fer!” Jo pensava que si, que així havia de ser, en una mena d’infinitud que em permetera contemplar-te com la criatura que ha necessitat els meus braços per arrossegar-se fins al corrent de la vida i les meues paraules per dibuixar-se l’imaginari sobre el que fonamentar la seua realitat. Potser perquè la meua paternitat és una empremta indeleble, que ja no podré treure’m del damunt. I perquè aquest ofici que em va ser lliurat al moment de la teua naixença només pren sentit a l’obrir-te una porta, o quan et corde les sabates, o quan et netege els vidres de les ulleres, o quan et recomane prudència alhora d’abocar-te a la vida. Amb tot aqueix seguit de gestos amb els que també et dic que t’estime. I en aquest ofici jo mateix prenc sentit. No puc evitar avançar-me a les teues passes. Es que m’he acostumat a respirar a través dels teus petits pulmons, a il·lusionar-me a través dels teus èxits. He sincronitzat el batec del meu temps al ritme de la teua existència. I ara resulta que sóc jo al qui li toca aprendre lliçons. El meu esperit independentista i alliberador ha de començar a deixar-te marxar. A confiar i a acceptar que amb el bagatge d’aquests darrers anys ja has anat fonamentat un punt des d’on copsar un horitzó propi. No dic que no necessites encara de referències i guiatges. Només dic que he d’aprendre a escampar-te’ls pel camí, com qui no vol la cosa, sense ferir el teu desig creixent de ser l’únic autor d’allò que et passa.   

Finalment, aquesta vesprada, després de dinar, m’he deixat entabanar per la meua dona i la meua filla per anar al centre comercial de Carcaixent. Sempre diuen que faig servir la mateixa roba (el mateix estil de vestir, vull dir) i que a la meua edat, encara puc lluir una imatge moderna i jovenívola. Fa una vesprada estranyament calorosa. El termòmetre del cotxe no es mou dels vint-i-tres graus. De fet, anem tots tres a cos, com qui diu. Val a dir que m’he perdut buscant aqueix nou temple del capitalisme (com que aquests els hi fan sense campanar…), voltant rodones com si fórem als cavallets, assetjats pel trànsit (tothom sap on va i els qui dubtem hem d’anar demanat perdó a tothora) i discutint com una bona família. Finalment hem arribat i, malgrat l’hora que és (¿la gent quan dina els caps de setmana no sap fer una bona sobretaula?) quasi no hi ha lloc per aparcar. A dintre d’aquell caixó, que ben bé sembla una gàbia gegant de pardals, hi ha un munt de gent que entra i ix d’una tenda a una altra. Em fa l’efecte que es tracten de formigues feinejant per omplir el rebost. Als comerços no hi ha dependents per atendre els clients, només els que cobren a l’altre costat del taulell, que acabaran amb les mans enrampades de fer servir la caixa amb aquell frenesí. La roba està amuntegada damunt d’unes taules on tothom remena, regira, estira, s’emporta, s’emprova, ho torna fet un fregall i se’n va a seguir el ritual a un altre lloc. La meua dona i la meua filla es mouen amb experiència contrastada. Agafen dels prestatges, venen cap a mi, m’ho posen damunt, em miren, capcinegen i, si no els fa el pes, ho tornen i venen amb una altra peça. Jo, palplantat com un estaquirot, m’ho mire amb paciència i em deixe fer. Em fixe: molta gent va amb mànega curta! “Ací no hi ha res que vaga la pena!”, i cap a fora, a una altra botiga i repetim jaculatòria. He acabat perdent el compte dels llocs que hi hem arribat a entrar i eixir. Després de tota la correguda se n’anem amb dos jerseis: un d’ells d’un blau tan llampant que, de segur, m’han de veure de l’estació espacial, però la meua filla diu que és molt guai i estic molt modern (objectiu acomplert, doncs). Quan enfilem cap a casa el cel es ruboritza davant l’entrada de la nit. El termòmetre només ha davallat cinc graus. Em costa una mica trobar l’eixida però ara no s’acalora ningú.

La meua dona porta la comptabilitat de la memòria familiar amb molta més eficàcia que jo. No estic recorrent al vell tòpic de qui recorda abans els aniversaris i qui no. Hui fa cinc anys que intervingueren quirúrgicament al meu fill menut en una operació a cor obert. Llavors tenia cinc anys. Qui pot oblidar una cosa així? De fet, moltes nits (massa i tot) em ve al cap la imatge del seu cos menut i fràgil embolcallat amb l’asèpsia dels llençols verds de l’hospital, ajagut en una llitera i entrant al quiròfan arrossegat per dos infermers de posat indiferent (és mentida, no ho són d’indiferents), mentre em demana que li explique què van a fer-li, amb el rostre desencaixat per la por. Desapareix rera les portes batents del quiròfan abans no puga convence’l que estiga tranquil i vestir les meues paraules amb somriures i gestos d’una serenor que no tenia. Vaig tindre el temps just perquè ell no veiés les llàgrimes. Si, potser he perdut la concreció temporal dels esdeveniments. Però les emocions d’aquells instants no han deixat d’atabalar-me mai. L’operació va durar sis hores que jo vaig omplir amb una lletania mental i autista en la que només deia: per favor, per favor, per favor… Perquè fins i tot les paraules se’m feien fonedisses. I recorde la brevetat de les visites a l’UCI, rere una finestreta de vidre on la meua dona i jo premíem el front, com els xiquets als aparadors de joguines, mirant el seu cos nu agafat a la vida amb dotzenes de tubs i cables. El miràvem mentre dormia el seu son artificial i amb aquella imatge ens teixíem una pau que ens durés fins la propera visita. També recorde el goig de tenir-lo amb nosaltres una vegada instal·lat en planta, i de la seua recuperació tan espectacular. Tot ho recorde, segur que de manera més atrotinada que la meua dona. Supose que rememorarem cada instant d’aquells deu dies durant aquesta setmana. Però no amb l’amargor dels vençuts pels esdeveniments, sinó tot el contrari, amb la satisfacció de, malgrat aquell moment ombrívol de la nostra història, haver pogut tirar endavant. Seguir tots quatre el corrent de la vida. Poder mirar-nos i veure’ns sencers, físicament i anímicament. Celebrar complaguts que encara estem vius en la vida del meu fill.

Ma mare no se’n adona que té a l’avi plantat a la seua esquena fins que el sent parlar. Està abocant un polsim de safrà dintre de l’olla on s’hi cou l’arròs amb fesols i naps. “Pare, quin ensurt m’ha donat!”. L’avi la mira i amb un gest de teatralitat que jo no puc copsar diu: “Si sapiguereu d’on trauen el safrà, no en posaríeu gens ni miqueta”. L’avia, que també és a la cuina, remuga mentre s’espolsa de molles el davantal amb el palmell de les mans. “Quines coses que té este home! Això falta que digues davant del xiquet! Ja va malament de gana…!”. Ma mare em mira i veu tota la perplexitat que em cap a dintre dels ulls. “Au! Ajuda a parar taula que ton pare està al caure!”. Dit i fet, del pujar de l’escala sentim rodar la clau. Moments més tard, quan ja estem tots entaulats, l’avi torna amb la seua: “De pensar d’on ve el safrà…”. I es fica una cullerada d’arròs bullint a la boca. Mon pare riu. Jo mire el plat com si tingués el secret a un pam del nas i em pose a remoure amb la cullera. Ma mare sembla que està posant-se nerviosa: “Va, menja, deixa d’escarbar que pareixes una gallina!”. L’avi fa una altra cullerada i insisteix: “Maredéusenyor! Només de pensar-ho…”. “Pare, faça el favor! Que encara se’ns farà agre a tots el dinar!”. “Què poc trellat té este home meu!”, diu l’avia de sobte. “Per què no ho dius tot d’una? Què tu ho saps?”. L’avi em mira i, abans d’omplir-se la boca, solta: “De què està fet? De testet picat!!”. Mon pare riu obertament mentre ma mare i l’avia capcinegen. Ara jo pense: com era de punyeter el meu iaio!

Els diumenges sempre dinem a casa dels meus pares. Allí s’apleguem diverses generacions que, rere un bon plat de paella, com només mon pare sap cuinar, fem una llarga i apassionada sobretaula que atrau, fins i tot, l’atenció dels més menuts. Perquè allí s’espolsen paraules antigues, records, emocions contingudes, indrets desapareguts… En una d’aquestes tertúlies, mentre parlem de la feina, ma mare deixa anar una reflexió que sembla fa temps porta a dintre. Ella opina que no han fet l’esforç necessari per permetre’m una opció laboral que em faça més lliure. Em sent destralejar sovint sobre el col·legi on treballe i d’això ha fet la seua enròina. Li brillen les ninetes dels ulls quan ho diu i mon pare acota el cap, com si assumís així la part de culpa. Però sóc jo qui se sent culpable per no haver-se fet mereixedor del seu esforç. Pense en ma mare, sempre vinclada sobre la màquina de cosir. I en mon pare, prement els llavis per no plorar mentre la meua avia li mulla les butllofes de les mans en vinagre, perquè a l’endemà puga continuar tallant les pells de l’adoberia a cop de tisora. No puc deixar de dir-los, amb èmfasi de fill agraït, que em sé deutor d’una herència immensa i valuosa que iniciaren la primera vegada que em posaren un llibre a les mans. Mai no he tingut tant a l’abast la llibertat com quan m’endinse en una obra escrita. No poden fer-se una idea de la riquesa que ha pogut atresorar el meu enteniment i la meua ànima des d’aquell instant. Ni entendre l’abundor d’esperit que suposa resseguir les lletres impreses, i la flaire dels llibres recent comprats, ni el delit d’acaronar els lloms arrenglerats a les lleixes. No hi ha indret més autèntic per mi que el que m’acull entre les pàgines d’un llibre. En aquell indret no solament trobe refugi sinó esperança. Ma mare m’escolta i capcineja. Vull pensar que la brillantor dels seus ulls és un altre tipus (més sa) d’emoció continguda.

Aquesta és la meua manera d’explicar quin és l’indret on trobe refugi. Pense que he complit amb l’encomanda de la Carme Rosanas. Però supose que tindré que fer rodar la bola. Si volen, podien dir la seua… Ànima Alada, el Llorenç Carreres de eLiteratura, i Frannia. Poden fer-se el llònguis, és clar, per si de cas no volen que els trobem en el seu lloc tan personal i amagat…

Com que aquest cap de setmana he tingut que fer una certa “vida social”, m’he vist obligat a deixar els fills a casa dels meus pares. Els fa certa gràcia això de passar la nit en la meua habitació d’infantesa. Una altra disposició, altres mobles i un particular sentit de la decoració, que passa més per la utilitat que per l’estètica, però continua sent la meua habitació. S’han afegit un parell de reformes molt encertades, almenys segons el criteri d’aquells que la vam habitar durant un cert temps. Aquella humitat crònica, accentuada a l’hivern, que omplia de rosada els cobertors dels llits i la gelor que et rossegava fins el moll de l’os semblen haver desaparegut definitivament sota l’embolcall de poliuretà amb que revestiren les parets. Això i que el vell finestral de ferro fou canviat per un de doble vidre. Per consell meu van haver de jubilar un llit enorme, de mesures enutjoses per aquell modest espai, que havia pertangut a la meua iaia Roser i a sobre del qual va fer el traspàs definitiu. També va desaparèixer un escriptori estret, que formava part d’un joc anomenat habitación nido (traduir-ho al català em fa por i tot). En una habitació com el puny era l’única manera de fer encabir dos llits i donar servei per a dues persones. Clar, com que jo era el major, vaig tindre el “privilegi” de dormir al llit que romania sempre encaixonat i que, totes les nits del món, tenia que traure: un jaç de potes plegades, que cada vegada havia de vestir si volia dormir calent a l’hivern, tornara a l’hora que tornara, i col·locar-lo just entre l’escriptori i  l’altre llit. A més a més, l’espai que quedava per fer tota aquesta operació (per molta cura i discreció que tingués sempre era un concert de molls i engranatges) era tan mínim que calia accedir-hi al llit pels peus. Potser ací radicava el terme “nido”: dormia en una capseta de mistos amb la finestra per capçal. En aquesta mena de capoll s’hi va produir la metamorfosi del que quedava de la meua infantesa i la meua posterior adolescència. L’únic plaer (ara perdut) era poder veure les estrelles abans que el son em tanqués les parpelles. Un hàbit que vaig perdre del tot quan vaig residir a València pels meus estudis de magisteri en un carrer estret, d’edificis grisos, que esgotaven al cel qualsevol tros, quan no anava entelat de boires o enlluernat per la claror groguenca de les faroles. Però aquesta és una altra història.

Ahir, durant una bona estona, mentre llegia els blogs que, de normal, més sovintege, el meu fill menut era amb mi. La lectura es va aturar (i es va acabar) en el blog de l’Enric Morera (Bloc Nacionalista Valencià) que, entre altres coses, opinava sobre el desficaci tan gran que es viu al nostre país. Com a prova, un apunt estadístic: l’any 2005 es construïren més habitatges al nostre país (Valencià, s’entén) que a tot l’estat francés. Al llegir-ho no puc evitar fer un gest de contrarietat tan expressiu que el meu fill s’interessà pel motiu. Li ho explique de la manera més entenedora possible: que cada vegada s’hi construeixen més cases per a viure (el que no vol dir que la gent puga comprar-les, perquè els preus abusius i els jornals tan minsos, no els ho permeten); que perdem més i més territori per culpa dels qui pensen que la rajola és l’única font de beneficis que hi ha (volen que el futur dels nostres fills siga fer de cambrers, o anar amunt i avall arreplegant pilotetes de golf); que el medi ambient s’ha convertit en un mercat a l’abast de lladres i especuladors (que vol dir el mateix, redundància, doncs). Ell em mira amb un posat mig seriós, mig divertit, i em solta: “Si això continua així, i ens quedem sense natura, l’assignatura de Coneixement del Medi tindrà que dir-se CONEIX EL CIMENT DEL MEDI!”. No puc evitar les carcallades cada vegada que me’n recorde. Tindré un Buenafuente en casa?