Si ahir em vaig atrevir a parafrasejar l’ària de Manon del primer acte —posant de pas en evidència la meva ignorància del francès— va ser perquè al final de l’òpera em sentia una mica com Manon en baixar de la diligència, que no sabia si plorar de l’emoció o riure de plaer, que van ser les dues sensacions que no vaig parar de sentir al llarg de l’òpera.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d’ara ja és com la història d’una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d’altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l’abat Prévost, però potser se’ns mostra menys frívola… si més no se’ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets… De fet, de ballets n’hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus… bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l’oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d’abandonar l’escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d’aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d’una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent… fins i tot a l’hora de morir-se a l’escenari —tinc una certa incapacitat d’emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris… També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l’escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l’òpera —només lleugers canvis d’atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d’un pis parisenc, una església, uns jardins públics… i per mostrar alhora la brillant decadència de l’època i els personatges.

Per acabar-ho d’adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d’ell. Òpera en versió concert, el cor a l’escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols… tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l’últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l’alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)… i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d’on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l’hora dels aplaudiments finals, un d’aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l’òpera. Jo no entenia l’esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d’acord.

En resum, si ja m’agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m’han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: música – òpera ― Jules Massenet ― Manon ― Thaïs ― Gran Teatre del Liceu ― temporada 2006-2007