Alguns mails d’aquests que corren per internet val la pena obrir-los i llegir-los. Aquest portava una reflexió del candidat al Premi Nobel de la Pau, el cantautor argentí Facundo Cabral. Són  pensaments expressats des de la perspectiva d’un creient, però al cap i a la fi estem tots en el mateix barco i veiem les mateixes coses, hi creiem o no.

No estás deprimido, estás distraído, distraído de la vida que te puebla.
Distraído de la vida que te rodea: Delfines, bosques, mares, montañas, ríos. [...]

No estás deprimido, estás distraído, por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un sólo pelo de tu cabeza por lo tanto no puedes ser dueño de nada.

Además la vida no te quita cosas, te libera de cosas. Te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela, por eso lo que llamas problemas son lecciones. No perdiste a nadie, el que murió simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos.[...]

Además, la felicidad no es un derecho sino un deber porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio. [...] Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto, que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el vino chileno, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileros, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven, Caraballo, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas, el bien es mayoría pero no se nota porque es silencioso, una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que le destruyan hay millones de caricias, que alimentan la vida.

(gràcies Clara pel link)

O sigui que apliquem-nos el cuento i fem cas del primer cor del Dido&Aeneas (monotema setmanal), aquell que diu “Banish sorrow, banish care, grief should ne’ver approach the fair”.

enjoying: el temps de descans de l’estudi i formatge de Maó amb pa

Després de l’experiència del temporal de Coruña, i aquest cop amb molt menys temps per disfrutar del viatge, la veritat és que per al segon concert del Lobgesang amb Madrigal a Lisboa no m’havia creat gaires expectatives. No és que el viatge a Coruña ens deixés mala impressió, totalment al contrari, sinó simplement que no d’aquesta ciutat nova que era Lisboa no me n’havia imaginat res. Que, ara penso, potser és una bona manera d’encarar un viatge que fas per primer cop.

No ens esperàvem, primer, haver de canviar l’hora en arribar… (s’ha de dir que havíem matinat molt i la nostra capacitat de reacció es trobava limitada). Tampoc ens esperàvem el cel tan blau i els més de 20 graus durant tot el dia, el poder caminar en samarreta, fer la sargantana al sol o aquella llum claríssima reflectida en totes les façanes de pedra, com entre desgastades i elegants tot al mateix temps.  Els ponts enormes, l’encant dels tramvies corrent per l’empedrat irregular de tota la ciutat (el nostre era la Carreira nº15, Algés-Cais do Sodré), els enllustradors de sabates i les increibles pastisseries dolces i salades (absolutament res a envejar a les parisines!) ja van acabar d’arrodonir la sensació acollidora de la ciutat des del primer moment. I això que només han estat dos dies! Ara només falta saber quan hi tornarem.

També espero poder retrobar-me en alguna ocasió amb el Lobgesang de Mendelssohn, una obra difícil d’esborrar de la memòria coral un cop s’ha treballat…

Temps fora, per pensar, planejar, decidir, imaginar, per riure i xerrar de tot i no res. Per exemple, d’aquestes línies que vaig trobar al claustre del monestir dels Jerónimos, escrites per Fernando Pessoa a través de personatges o “alter egos” seus:

Não basta abrir a janela

Para ver os campos e o rio.

Não é bastante não ser cego

Para ver as árbores e flores.

(Alberto Caeiro)

Para ser grande, sê inteiro: nada

Teu exagera ou exclui.

Sê todo em cada coisa. Põe quanto és

No mínimo que fazes.

Assim em cada lago a lua toda

Brilha, porque alta vive.

(Ricardo Reis)

“Todavía es joven. Tiene tiempo para que las piezas del puzzle encajen y sus sueños acaben cumpliéndose.

Hay que esperar con calma. Hay una moda que consiste en ser joven y famoso. Pero, creo que se necesita un tiempo para madurar y no siempre puedes hacerlo todo siendo joven. La música va mucho más allá que todo esto y uno se tiene que dar tiempo. Espero que la salud y las ganas acompañen a mi motivación durante este trayecto.”

[Extracto de una entrevista a Andrés Orozco-Estrada, director titular de la Orquesta Sinfónica de Euskadi.]

El director colombiano Andrés Orozco-Estrada trabajó con la orquesta de la Esmuc en el pasado encuentro, haciendo brillar el Pájaro de Fuego de Stravinski y la 5º de Chaikovski en la Sala 1 de L’Auditori. TV3 grabó el concierto, que se emitirá en 2 partes: el próximo domingo 22 de febrero a las 9′00, se podrá ver la sinfonía, y el domingo 8 de marzo, el Stravinski, todo por Canal 33 Digital, como “Concert del mes”.

Mientras esperamos la energía de Dudamel, el concierto de Orozco-Estrada fue una inmejorable recarga de pilas…

“Una illa és un bocí de terra voltada de mar pertot arreu manco per damunt i per davall. Per damunt hi ha l’aire, i la claror, i el vent i, de tant en tant, qualque tempestat. Per davall hi pot haver forats, llacs, encletxes, coves per on hi pot entrar la mar del voltant, el vent de damunt i, de tant en tant, una tempestat. Diuen que cada persona és una illa. Però hi ha gent, al món, que és tot un continent i, en canvi, hi ha gent que no és més que l’ombra d’un nigul.”

Extret de “La xicarandana”, dins de “Colors de mar”, per Maria-Antònia Oliver (Proa).

M’encanta quan la gent (la gent que en sap) descriu les coses com si fossin nens xicotets, amb frases curtes o evidents, amb aquesta sorpresa de les coses quotidianes. I aquesta dona de Manacor hi té una gràcia especial, a descriure les coses senzilles d’una manera sorprenent i sorpresa. Reconec que vaig trobar el llibre dins d’una pila i que només li vaig parar atenció quan li vaig endevinar alguns indicis de balearitat… Vaig pensar mira, ara que ha començat a fer fred, ja em va bé que em parlin en salat. I així ja gairebé me l’he acabat, me’n queden tres contes. No us passa de vegades que quan acabeu un relat que us ha arribat especialment heu de parar una estona a pensar-hi, abans de seguir llegint? Doncs això… que l’acabaré demà.

Empiece por romper los espejos de su casa, deje caer los brazos, mire vagamente la pared, olvidese. Cante una sola nota, escuche por dentro. Si oye (pero esto ocurrirá mucho después) algo como un paisaje sumido en el miedo, con hogueras entre las piedras, con siluetas semidesnudas en cuclillas, creo que estará bien encaminado, y lo mismo si oye un río por donde bajan barcas pintadas de amarillo y negro, si oye un sabor pan, un tacto de dedos, una sombra de caballo. Después compre solfeos y un frac, y por favor no cante por la nariz y deje en paz a Schumann.

Julio Cortázar

(extret d’aquí)

Demà vaig al foniatra… a veure si puc tornar a molestar en Schumann un dia d’aquests.

[Edit després de la visita] ——————————————————————-

No, si té tota la raó l’Eulàlia quan diu que cada dia sóc més cantant… L’aigua natural (i els sucs, i fins i tot la CocaCola), el mocador sempre al coll, l’ampolla d’aigua a la motxila, els bars sense fum… I ara també les paranoies inevitables sobre l’estat de l’instrument. No tinc cap lesió, la qual cosa s’agredeix molt, però això vol dir que el que em passa és conseqüència d’un sobreesforç o del cansament. O sigui, que descansar, dormir més, i sobretot estar convençuda que no és res greu. Clarós dixit.

“… even the biggest failure, even the worst, most untractable mistake, beats the hell out of never trying.”

Meredith Grey on Grey’s Anatomy

[Also, Berlin, here I go...]

“… el ser humano vive una media de 650.000 horas, que me parecen poquísimas. Vamos, que yo con estos datos me levantaría ya de la cama, que hay muchas cosas que hacer en este día.”

A las 9:02 en el programa No somos nadie de M80 Radio

“eat scores for breakfast!“*

and so am I doing, sir…

*: frase lapidària del professor Mark Gibson

durant una masterclass de direcció a l'Esmuc.

Les 3 de la matinada i porto una hora esperant l’N4 que no arriba. Quina és la millor manera de passar el temps? Doncs practicant els sons percussius propis de les llengües bantu de Sudàfrica [no en vaig tenir prou amb el treball de l'any passat!]. És que s’ha de ser friki…

Total, que ja arribada a casa (en taxi…) i buscant el significat precís de la paraula bantu “mandela” (significa força), he trobat aquest vídeo de Nelson Mandela en el qual explica el terme “ubuntu”.

A part de ser un sistema informàtic derivat de Linux (em sembla que a l’Esmuc ens en van regalar el CD, però no he gosat ni carregar-lo), és un concepte molt significatiu de la cultura bantu, segons el qual una persona és una persona a través dels altres (“Ubuntu ngmuntu abantu”, que diuen els zulu). Hippie, però com de millor seria el món si hi fessim un mínim de cas.

Interessant… Tant una acepció com l’altra. Seguirem investigant.

Lalani kahle!*

(*: bona nit)