Sempre havia pensat que la vida era com un d’aquells objectes que, a mesura que passa el temps, perden el valor i et va costant menys abandonar. No basava aquest pensament en una idea nihilista de l’existència. Al revés. Pensava que allò era bo. Era positiu que la vida perdés valor a mesura que avançava, tranquilitzava pensar que en el moment final haguéssis après a relativitzar aquella gran pèrdua com era extingir la teva pròpia existència.

No podia suportar la incertesa. Es trobava aïllat. Segurament per la paranoia arribada d’un passat conformador de tot un sistema de valors. D’un aprenentatge, una concepció del món que li havien explicat i que no havia experimentat. D’uns axiomes rebatibles, d’un individualisme difícil de comprendre i d’una desgraciada casualitat que l’havia fet néixer en un context que avui seguia tan allunyat dels altres entorns complementaris que els convertia en incompatibles. Provava de compartir aquests pensaments. I trobava interlocutors vàlids. Es preguntava, però, per què. No per què els trobava, sinó per què no eren, inclòs ell, capaços de reaccionar.

Avui fa molt fred!!! Sort que tinc el meu “porro folar”!

(Israel dixit tot convençut)

Avui, tot volent escriure el concepte “Brain Storm” he escrit “Stone Brain”… Esperem que no sigui una indirecta del meu cervell per referir-se a ell mateix.

Para no es qui zofre no patia.

Parano és qui zofre no patia.

Paranoes quizo freno pa tia.

Parano es quizofrenopatia.

P.A.R.A NO! Esquizofrenopatia!

Paranoes qui zofren o patia. (Gallec)