Hola amics i amigues! Ara us volem explicar com és el gimnàs de la nostra escola. El gimnàs de la nostra escola és molt petitó. El nostre professor de gimnàs es diu Mateu i en divertim molt amb ell. Ens ensenya molt i fa moltes bromes. En el gimnàs hi caben moltes coses, i també hi caben més de 24 persones, si plou i ens hi hem de tancar a dins. Normalment, a l’hora de gimnàs, juguem a hoquei, a basquet i a altres esports. Escrit per en David, l’Antoni i en Marc.

Mai no havia sigut el meu fort, però cada vegada se’m fa més fàcil (que no vol dir que ho sigui, eh!). Un dels primers ajustaments que he fet amb la tornada de la Dawn ha estat començar a anar al gimnàs al matí abans d’anar a l’oficina, en comptes del sortir de treballar.

Ara els dies que vaig al gimnàs em llevo a les 06.30 i m’hi estic des de les 7.25 que més o menys arribo, fins a les 08.50. Tot i els cinc minuts de pànic quan sona el despertador i sorgeix el dubte de “hi ha collons, o segueixo dormint?”

Però he de dir que m’agrada, de moment, la sensació de sortir de casa, encara fosc, amb la fresqueta que t’envigoritza la cara i et diu “bon dia, hora de despertar-se!”.

Tot i que hi trobo lloc per seure, el metro està més ple del que m’hagués pensat, però m’estalvio les aglomeracions , i això també m’agrada!

He canviat de gimnàs. Ara, en comptes d’anar al Dir Diagonal amb la seva piscina deluxe i la seva colla d’”oseas”, vaig al Dir Gràcia. Em queda a 3 minuts de l’oficina, de manera que optimitzo molt més el temps. És com un retorn als orígens, ja que aquesta va ser el primer gimnàs quan em vaig independitzar i vaig baixar a viure a Barna. Em porta bons records, i m’he re-enamorat del barri de Gràcia.

El gimnàs no està, ni de bon tros, ple com en hora punta al vespre, però hi ha més gent del que m’hagués pensat. La majoria sobre la trentena. Suposo que, com jo, aprofiten per entrenar abans de la jornada laboral. Cap a les 8 comencen a venir els jubilats, que aprofiten per començar el dia amb alegria i fer petar la xerrada.

Cap a les 8.25 em dutxo, em canvio i baixo a fer-me un cafè i repassar els titulars dels diaris als sofàs de l’entrada.

Em noto ple d’energia i vitalitat, a punt per començar el dia de molt més bon humor i molt més despert!

De moment el canvi m’encanta, però ho dic amb cura: no és el primer cop que intento llevar-me d’hora. Quan m’animo massa, em dic: “i ja veurem quant dura!”. Espero que se’m coverteixi en un hàbit, perquè em permet fer exercici, començar amb més vitalitat, i poder passar més estona amb la Dawn els vespres.

La piscina del meu gimnàs

Aquest capde pinta súper guai. No faré res en particular, però en tinc unes ganes boges!!!

Ara com ara, el maxiplan seria estrenar la temporada platgil o piscinil (segurament me n’aniré a la piscina del meu gimnàs a prendre el sol i banyar-me, anar a la platja sempre m’acaba fotent pal). Oh síiiiii! tot dissabte a la tarda estirat sota un sol que “te torras” hahahaha (ho sento, em faig riure a mi mateix amb aquest acudit més vell que el nar a peu)

+ 

Ah, i avui també estrenen la pel.li de Los hombres que no amaban a las mujeres!! Buff hi he d’anar!!!

A banda, he de portar la funda nòrdica i un parell de jaquetes a la tintoreria, que me les rentin i plastifiquin fins l’hivern vinent, netejar una miqueta el piset, com cada setmana, estudiar japo, quedaré amb l’Àlex (temporalment desirenitzat) i, segurament, amb la meva excompanya de japo, la Tònia, que li he de donar un póster de kanjis súper xulo qeu vaig comprar-nos per internet.

Segurament també faré una festa de comiat a la Sydney i a la Camberra. Fa al menys deu anys que les tenim, els últims 4 visquent amb mi, i ja no són felices. Me’n vaig adonar de sobte a Hong Kong. Vam anar a un parc on hi havia un estany ple de tortugues com les meves nedant o prenent el sol amb una pinta de felicitat total! Em vaig adoar que la Sydney i la Camberra també haurien de poder viure així.

La Dawn em va explicar que les hi duia la gent que les comprava petities i quan creixien ja no se’n volia fer càrrec. 

Total, que deixaré la Sydney i la Camberra a la bassa que hi ha al parc de la Ciutadella. Si hi han peixets, de segur que també hi poden nedar lliurement tortuguetes!

Un tema apassionant és el del cost discrecional dels serveis. Moltes empreses que presten certs serveis tenen uns costos molt alts per muntar la infraestructura inicial per prestar aquest servei, però a partir d’aquí el cost marginal (el cost per cada nou client o usuari) és gairebé zero.

Aquest cas és palès en la telefonia mòbil (quin és el cost per a una operadora de prestar-me servei a mi, per exemple) o el transport públic (quant li costa a TMB un nou viatger de bus?) .

És el que pemet que les operadores mòbils puguin rebaixar-te la tarifa un 50% si els amenaces de canviar-te de companyia (tu, com a client individual, no els suposes cap cost; en canvi, si canvies, els suposes una pèrdua).

També és el que permet que el meu gimnàs tingui més de 30 quotes diferents, amb preus que van des dels 35 als 120€, per al mateix servei: accedir al gimnàs i a les classes dirigides. Com que el cost de tenir un client nou és zero, t’ofereixen la tarifa més cara dins del que tu estàs disposat a pagar.

Tot això ho dic a mode d’introducció per explicar la situació que em vaig trobar fa dos dies:

Vaig anar a La Casa del Llibre a comprar-me Vida i Destí d’en Vasili Grossman. El llibre, de l’any 1959, és un súper clàssic, el millor de la literatura russa del s.XX per a alguns crítics, però no s’havia editat a Espanya fins el 2007, quan va ser un súper bestsèl.ler.

Els llibres, si puc llegir-los en llengua original millor que millor. Si no, com és el cas d’aquest, escrit en rus, prefereixo llegir-los en català si està disponible.

Així doncs, vaig anar a la llibreria i m’ofereixen Vida i Desti (en català) en edició de tapes dures per 26€ o Vida y Destino (en castellà) en edició de butxaca per 12,95€. 

Òbviament, el dilema va ser zero. Si tinc l’opció d’obtenir el mateix a meitat de preu, no cal pensar-s’ho gaire, no? Hauríeu fet com jo????

Com a tècnica de màrqueting està clara: si pots vendre el mateix producte en diferents formats, de cadascun d’ells vendràs menys, però les vendes totals seran superiors. Llibres en català castellà o anglès; iogurs normals, desnatats, semidesnatats, bifidus, ensucrats; portàtils negres, roses, platejats o blancs.

Sé que havia d’escriure la meva vida en els últims dies, però fins ara no m’hi he vist en cor. Estava -estic- una mica desestabilitzat emocionalment (no estic boig, sinó un pèl depre:-) ).

Perquè entengueu què vull dir us posaré les diferents opcions de títol que portava rumiades: 

- “Y se marchó, y a su barco le llamó soledad”, en honor al Perales

- “I miss you like de deserts miss the rain“, una de les meves cançons preferides de tots els temps, d’Everything But The Girl

- “Alone again” per parafrasejar (naturally) el Gilbert O’Sullivan, que ha sabut captar estupendament el meu estat d’ànim d’aquests dies:

To think that only yesterday
I was cheerful, bright and gay
Looking forward to well wouldn’t do
The role I was about to play
But as if to knock me down
Reality came around
And without so much, as a mere touch
Cut me into little pieces
Leaving me to doubt
Talk about God and His mercy
Or if He really does exist
Why did He desert me in my hour of need
I truly am indeed Alone again, naturally

Però al final m’he decantat per fer honor a la Víctor Català…

La Dawn va marxar dimarts de la setmana passada dia 20. Els últims dies, entre dir adéu-siaus i tal, van passar volant, i de sobte em trobava veient com passava pels controls de seguretat de l’aeroport i cada cop s’allunyava més.

El dia 20, tornar a casa i estar sol va ser molt dur. 

El dimecres 21 vaig començar la dieta de saba d’auró, però per desgràcia vaig acabar-la al segon dia, tal com explico en el blog que vam crear per a la dieta i on queda clarament demostrat que l’Ana ha estat la campiona total i absoluta.

El segon dia de dieta, per ocupar una mica el temps i no tornar a casa sol, vaig passar-me per la llibreria Excellence, a Rbla. Catalunya, dedicada als llibres d’autoajuda i creixement personal. Vaig agafar-ne un de molt interessant sobre les malalties i com es poden curar amb la dieta adecuada i vaig començar a llegir sobre la diabetis.

N’anava llegint els símptomes fins que de cop i volta, vaig notar-me una súper suor freda, i estrelletes per tot arreu. A mi els temes mèdics m’impacten molt, sóc molt aprensiu, i no és estrany que, veient operacions o com algú es xuta en una pel.li, m’agafin baixades de tensió.

Així que vaig aixecar-me del sofà per anar a tornar el llibre i fotre el camp quan…

…el següent que recordo, jo estava al terra, algú m’estava aixecant les cames, i 10 persones al meu voltant m’anaven preguntant “estàs bé?”. Lo xungo va ser la vergonya que vaig passar i que entre el grup n’hi havia 3 q eren metges, i em van començar a dir que havia d’anar a l’hospital, que em fessin uns anàlisis, perquè podia ser senyal d’un derrame o no-sé-què al cor, de lessions cerebrals, etc. 

Al final, al cap de 10 minuts banyat en suor freda en què algú m’anava donant clínex per la suor i algú altre em ventava, vaig poder-me incorporar i marxar cap a casa. I, en passar per un súper, em vaig comprar pizza de pernil serrà, hamburgueses, carn picada i pollastre. Bye bye dieta de la savia de arce!!!

Crec que em vaig posar a fer la dieta en el pitjor moment possible emocionalment parlant.

Avui, perxò, que ja ha passat més d’una setmana que torno a estar sol, no m’hi puc acostumar. Vaig quasi cada dia al gimnàs, parlem cada dia un parell de cops per skype amb la webcam, de vegades prop de dues hores seguides… però tot i així me noto trist.

La trobo a faltar: tocar-la, parlar-hi, riure-hi, conversar-hi durant hores, l’arrugueta que se li fa als ulls quan explica xafarderies, anar a passejar plegats o veure una pel.li… Al vespre, dormir sol és dur.

Però si hagués de dir el que té de bo la situació actual, perquè a tot se li ha de trobar alguna cosa bona, seria que estic recuperant la meva forma física, tinc molta més estona per llegir i que em puc dedicar a alguns projectes que no tenia temps abans i que, si de cara al futur vull estar junts amb ella, són importants. Però no avanço el què.

Avui parlaré de l’efecte “cangrejo”, que és una dolència-molèstia física que de ben segur tots alguna vegada heu patit, perquè en algun moment heu sobrevalorat la vostra capacitat física.

L’efecte cangrejo, també conegut com “efecte croissant” (gràcies Aleix per la teva desinteresada aportació), és la conseqüència d’un sobreesforç físic realitzat amb les extremitats superiors del cos, és a dir, els braços, degut a un mal funcionament lògic dels cervell de l’afectat, que es basa principalment en la manca d’autoconeixença d’un mateix i l’excés d’autoexigència ens els exercicis. No es tracta només de les famoses “agulletes”, no. L’efecte cangrejo és aquella dolència als braços que te’ls deixa immobilitzats, en forma arquejada i que impedeix que els puguis estirar del tot o doblegar del tot. Els braços queden en una posició intermitja, com tonta, i tot intent de desbloquejar-los comporta un dolor insistent a la zona intermitja que ens fa desistir. Tampoc els pots pujar ni baixar, amb la qual cosa el nivell de movilitat que entenem com a normal queda reduït del 10 al 80%, depenent de la gravetat de cada cas. Moltes vegades, l’afectat per l’efecte cangrejo no vol reconèixer el seu problema i intenta forçar la posició. Molts d’aquests casos acaben amb complicacions en el nivell de l’afectació cangrejil o amb altres lesions complementàries com pinçaments i esguinzos variats.

Després d’estudiar molt el tema, he dividit l’efecte cangrejo en 5 nivells de gravetat, que van en ordre ascendent, és a dir, de més suau a més greu. Perquè us feu una idea de com conèixer quin nivell heu patit, compteu els següent:
- Nivell 1 si tardeu 1-2 dies a recuperar-vos
- Nivell 2 si tardeu 3 dies
- Nivell 3 si tardeu 3 dies
- Nivell 4 si tardeu 5-7 dies (pot requerir atenció d’un professional)
- Nivell 5. Més de 7 dies. Probablement requereix l’hospitalizació de l’individu afectat i la prohibició d’entrada als gimnasos com a mínim de 2 anys.

Val a dir que personalment prefereixo la denominació “cangrejo” a la denominació “croissant” pel següent matís. Normalment, la reduïda movilitat dels braços no s’extén a les mans, que conserven el seu efecte pinça, donant als braços la forma del crustaci que dóna nom a l’efecte.

Ja ho sabeu, si veieu un personatge que va amb els braços arquejats i que té serioses dificultats mòbils i que fa gestos de dolor ostensibles i sons de dolor guturals pràcticament inapreciables, esteu davant d’un autèntic efecte cangrejil. Mantingueu la calma i sobretot, procureu que no noti que us el mireu, perquè intentarà dissimular-ho i al forçar la seva posició amb les seves limitacions es pot provocar alguna de les lesions complementàries de les que us comentava que poden agreujar el seu estat.

I si aneu al gimnàs no estireu més el braç que la màniga…

PD: Aquest post va dedicat al meu germà “petit”, que avui fa 27 tacos:

PER MOLTS ANYS PITOOOOOO!!!!!!

Últimament li porto donant voltes a, exactament, a què dedicaria el meu temps si no hagués de destinar 10 hores diàries de la meva vida a la feina (i suposant que pogués mantenir, com a mínim, el mateix nivell adquisitiu que ara).

I penso:

- Exercici físic: Cada dia al gimnàs, a fer peses, o a córrer, ioga, steps, etc. També em dedicaria a córrer per la platja -com últimament amb la Dawn portem fent cada diumenge al vespre-, entrenar-me per una marató, etc

- Llegir: m’encanta llegir! I sempre trobo llibres nous per devorar!

- Aprendre idiomes: perfeccionar l’alemany, aprendre més japonès (que no xaponès hehe ), aprendre xinès (cantonès i mandarí), etc. L’alemany, a aquestes alçades, l’aprendria de forma col.lateral, diguéssim: llegint-hi llibres, amb pel.lis, quedant en grups de conversa, o fent escapadetes a Berlín, q sempre està bé

- Quedar més amb amics. Últimament no tinc temps per a res, i tinc molts cafès per fer, sopars per assistir i copes per prendre

- Visitar exposicions: És flipant la d’exposicions, museus, actes culturals i xerrades que t’encantaria anar-hi però no pots perquè… estàs treballant!

- Viure més a poc a poc: gaudir de l’esmorzar, dinar lentament, tirar-te dues hores al súper per fer la compra…

- Meditar: dedicar més temps a la meditació i a entrar en mi mateix, a assolir la pau interior i a explorar tots els nivells de l’ésser.

- Fer algun curs. En els centres cívics en foten un fotimer quasi regalats, però no hi pots anar perquè o estàs treballant o has de fer les coses que no pots fer la resta del dia perquè treballes. M’encantaria fer cursos de dansa contemporània, cuina japonesa, per entendre i apreciar la música clàssica, de windsurf o de submarinisme.

- Passejar: l’art de perdre’t sense voler

- Viatjar: fer escapadetes, passar una temporada a Hong Kong amb la Dawn…

En canvi, coses que faria menys seria consultar compulsivament el mail, menjar xocolata, llevar-me tan d’hora i sortir escopetejat de casa, rebre les radiacions del monitor del despatx durant 9 hores seguides…

Però esclar, la gran pregunta és: i com ho aconsegueixo?

(Pregunta a banda: Per què ens hem de passar 40 anys currant per poder fer això un cop ens jubilem, cansats, cremats i amb la salut perjudicada… de tant treballar?)

Sé que fa més d’una setmana que no fico cap post. I’m sorry, però és que no puedorlll!!! Tinc moltíssima feina!

Lo fotut del cas és que tinc molts temes per tractar, que aquí us avanço:

- El capde passat vsam anar a Olot a casa l’Edu i la Gemma. entre d’altres coses, els vam veure jugar a bàsquet i ens vam perdre per un laberint

- Ara sóc ros i em dic Hanna Montana (de debò!)

- Ja tenim el piset decorat de nadal. Només falta l’estrella de dalt de tot de l’arbre, que segurament comprarem a la fira de Sta. Llúcia.

- Segurament la Dawn s’apuntarà al gimnàs

- Estic aprenent cantonès a base de cançons. I estic viciadíssim a una de la Janice (si us domina l’impaciència, busqueu “Janice” al Youtube…)

En fi, no perdeu l’esperança. A veure si mica a mica vaig recueprant el temps perdut!

Se’n va a Alemanya durant 6 dies a veure uns amics de Múnic i gaudir de l’Oktoberfest.

Durant aquests sis dies podré tornar a les meves rutines pre-D.: anar al gimnàs en plegar de la feina, veure dos capítols seguits de Dexter baixats de la mula Francis, passar més estona amb el Coco i la Mafi.

Però no em compensa. La trobaré a faltar.

(Escric aquest post mirant la seva foto que tinc sobre el despatx, embadocat perdut)

Tinc ganes que ja sigui dilluns i torni a casa.

Us expliquem les instal·lacions escolars.

La setmana passada vaig anar amb en Tomàs, un amic de la feina, a provar les instal·lacions el gimnàs Dir Diagonal. el principal motiu de la visita era provar l’espectacular piscina olímpica de 50m climatitzada a l’aire lliure (coberta durant l’hivern) i entrar a les faraòniques instal·lacions que té la cadena de gimnasos al bell mig de Barcelona.

Hi vam anar a les 9 perquè és quan hi ha menys gent, quan tornavem de la feina i també perquè, segons la seva tarifa, a partir de les 9 li és més barat (paga una quota fixa i un tant per cada vegada que visita les instal·lacions! :O ). La veritat és que me n’havien parlat molt bé d’aquests gimnassos, tot i que a mi m’interessa bàsicament la piscina per a practicar natació. Jo actualment estic abonat a l’Euròpolis perquè té una piscina de 25m, està al costat del meu pis actual i tinc una tarifa d’universitari molt competitiva.

M’agradaria fer un anàlisi comparatiu entre els gimnasos DIR i el meu (i els altres ) i exposar la meva experiència com a usuari habitual de la competència.

No tots els gimnassos DIR tenen piscina i menys de 50m, però he d’admetre que només per la piscina ja paga la pena inscriure’s… sinó fos perquè està massa lluny de casa meva m’hi apuntava ja! . En general les instal·lacions estan perfectament netes i ordenades, sales molt grans i molt modernes però anem pas per pas.

El Dir Diagonal està al mig del complex d’oci de Sarrià, en el mateix edifici que els Cinesa, gran quantitat de restaurants i fast-food i a tocar la diagonal. Llàstima que no tingui cap parada de metro ni ferrocarrils que el faci més accessible. Les instal·lacions són d’última generació, tot molt però que molt modern, màquines per abonar el cost diari d’utilització sense haver de fer cua perquè t’atenguin els dependents…

Sobre els socis del Dir s’ha de dir que el perfil mitjà es un home o dona jove d’uns 27 anys amb mitjà-alt poder adquisitiu i que té com a prioritat o si més no, com un punt important, la salut i l’estat físic, el “cuidar-se, estar en forma” de l’home del s.XXI. Pel meu gust hi ha massa “caxetes” i “pijos” que es passen més hores al gimnàs que a la biblioteca . Tot i això em sembla lògic perquè han creat tot un estil de vida, és molt més que un club de fitness, és un club social, tenen un Club Singles que organitza activitats enfocades a trobar parella, tenen el seu magazine, una línia de roba esportiva… va més enllà d’un lloc per fer esport!

Sobre les activitats dirigides i l’oferta lúdica s’ha de dir que és famós per ser pioner a Catalunya a l’hora d’impulsar activitats innovadores, lideren les últimes tendències mundials en fitness, wellness i nutrició. Des de les estacions cardiovasculars i musculars, fins a les últimes activitats dirigides; al seu moment amb l’spinngin (ara és un “commodity” a tots els gimnasos) i el Zumba actualment.

Després de veure-ho amb els meus propis ulls, ara veig clarament que el fenomen Dir és imparable en una ciutat com Barcelona, on la qualitat i moda van agafades de la mà. Des que Ramón Canela, Director general i fundador, va inugurar el primer gimnàs el 1979 han passat molt anys i ha obert fins a 13 instal·lacions (12 a BCN i 1 a St.Cugat que crea furor amb els meus companys de feina) convertint-se en líder del sector a Barcelona. Tot i l’èxit, Canela ha preferit concentrar el seu creixement a Barcelona renunciant a copiar el model de negoci i estratègies a altres ciutats com Madrid per por a ser menys perfeccionistes. Per acabar us deixo una relació dels punts forts i febles del DIR.

Punts Forts:

- Els socis gaudeixen gratuïtament tovalloles de dutxa i entrenament, gel de bany, shampoo i acondicionador! (oblida-te’n de carregar la tovallola humida tot el dia!)

- Tampoc han de pagar per utilitzar la bàscula (no cal carregar els estúpids 25 cèntims)

- Sala de Premsa gratuïta equipada amb Wi-Fi (també gratuït).

- Pàgina web força treballada i amb molta informació.

- Televisió pròpia: DIR TV

- Més de 3000 sessions dirigides diferents cada setmana: Aeròbic, Step, SpinDir, TBC, Ioga, Pilates, Tonificació, aqua Aeròbic… (segons la seva web, lògicament no m’he posat a comptar-les totes )

- Gran varietat de tarifes per a tot tipus de necessitats (també descomptes exclusius amb la targeta client!)

- Horaris molt amplis per poder gaudir de les instal·lacions des de les 7 del matí fins a les 11 de la nit.

- Et pots inscriure online!

Punts millorables:

- Poc personal d’atenció a l’usuari i poc qualificat; per inscriure’s hi ha llargues cues perquè no tots poden dur a terme totes les gestions, cadascú s’encarrega només de la seva àrea.

- Poca informació i ocultació de les tarifes. A diferència d’altres centres, no tenen un pamflet genèric amb totes les tarifes i promocions. Són totalment individualitzades de manera que no pots comparar.

- Molta burocràcia degut a la gran varietat de tarifes que disposa el centre.

- Tarifes força més elevades respecte la competència: totes les comoditats i avantatges s’acaben monetaritzant a la quota mensual.

I tu, vas al Dir? Segur que tens alguna cosa a dir per complementar aquest post? Digues la teva i deixa un comentari!

Què saludable que és fer esport !

Sobretot per la noia que hi ha darrera , que ens demostra com pegarte 3 castanyes contra la paret en menys d’un segon.

cliqueu al video per veure l’espectacle

via

Malgrat el que pugui semblar llegint el meu blog, no tot són flors i violes: Avui he tingut un mal dia.

M’he llevat ja remugant i quan he sortit al carrer i he vist q estava gris i amb boira baixa ja he pensat “pfffffffff putes ganes!”. 

Al matí hem tingut reunió i m’he emprenyat (jolín, però si no m’emprenyo mai, deu fer més d’un mes i de dos que no m’enfadava!). A més ha sigut una emprenyada de les xungues, de les que et passes després hores pensant-hi i donant-hi voltes i recreant converses en el teu cap. Em sembla que estava híper sensible i m’he picat.

La tarda ha sigut espesa, amb un client amb molts problemes urgents de suport tècnic. Jo havia de coordinar que avui sens falta ho resolguéssim (s’ha de dir que l’Adri, el nostre responsable tècnic, ha estat súper àgil solucionant el problema), que totes les parts percebessin que els donàvem un bon servei i, a la vegada, fer-los entendre que els causants del problema no érem nosaltres (que és cert) i que els ajudàvem “perquè som així de bons”. S’ha aconseguit sobretot gràcies a l’Adri, que -repeteixo- ha fet una molt bona feina.

Era una situació complicada, desagradable i estressant, però en un altre dia aquest tipus de marrons m’haguessin donat adrenalina de la bona i m’ho hagués passat com una vaca, mentre que avui m’ha agobiat.

I al vespre al gimnàs a la classe d’steps, m’he creuat. El monitor d’avui no era l’habitual i jo no estava acostumat a la seva manera d’enseyar. I m’he començat a ratllar del pal “no em surt. Esclar, com que el tio aquest explica fatal, doncs esclar no hi ha qui ho segueixi“. M’he anat menjant la bola i la córeo quasi no l’he captada. I això que no era pas difícil! Qualsevol altre dia l’hagués captat en un plis!

Hahahaha ara tornant a casa fèiem conya que, si fos dona, segur que em dirien “segur que té la regla!”.

En definitiva, que he tingut un dia ratllat. I el pitjor és que t’adones que tot és un joc de la ment!

Fas balanç i dius “home, un dia ratllat cada tres mesos tampoc no està tan malament, no?!”. I t’apuges la moral, analitzes quines situacions eren el revulsiu que disparava la ratllamenta mental i n’aprens.

Ce’st la vie!!!

Nota: Eh que són bones les fotos de “ratllat” que Google m’ha cercat!? :-)

Pels llistamaníacs, aquí podeu veure on he viscut i a quins gimnassos he anat:

Cases

1. C/ Samuntada (Sabadell): Fins als 7 anys. Va ser el primer pis dels meus pares.
2. C/ Duran i Sors (Sbd): Fins als 9. Les coses anaven bé a casa i ens vam comprar una casa unifamiliar al Centre, de 3 plantes i un pati bastant maco.
3. Palma I (Mallorca): Fins als 10. Quan van destinar els meus pares a Mallorca, vam viure primer de lloguer mentre trobàvem una altra casa. Primer vam viure al passeig marítim, davant del port esportiu on -es veu- anaven el príncep i les infantes i on a mi em feien fer classes de vela (que llavors odiava i ara m’encantaria tornar a fer!)
4. Palma II/ Calvià (Mallorca): Fins als 11. Preciós dúplex amb una preciosa piscina comunitària i vistes al mar. Pagat pel Banc. En tinc molt bons records. Va ser una època molt feliç, pq vivíem feliços, vaig fer molt bons amics al St. Cayetano i m’ho passava pipa.
5. C/ St. Ferran (Sbd): Fins als 16 aprox. Tornar a Sabadell va ser un trauma (jo no volia tornar de cap de les maneres), els últims cursos d’EGB els vaig passar fatal, els meus pares es van separar (per fi) i aquest pis no es podia comparar amb el de Calvià o la casa de Duran i Sors. Però començar l’institut va ser genial, com un alliberament i vaig conèixer moltíssima gent i vaig fer molts i molt bons amics.
6. Castellar: Fins al 16-17. Quan me mare es va ajuntar amb el Xavier ens en vam anar a viure una temporada a casa seva mentres els meus pares es tiraven els plats pel cap pel repartiment de béns del divorci. Odiava Castellar, i només sabia el camí de casa al bus i del bus a casa.
7. C/ Creueta (Sbd): Fins als 21-22. Buf, 350m2 donen per molt!!! Un pis preciós, senyorial, amb un menjador inabastable i la meva habitació era enorme. Vaig començar a l’uni i se’m va obrir un nou món, a banda de fer molt bons amics.
8. C/ Sol i Padrís (Sbd): Fins als 23. Al C/ Creueta estàvem de lloguer i quan ma mare i el Xavier van voler-se comprar un pis, el boom ja havia començat i van acabar visquent al mateix bloc que els meus avis. L’any i poc que hi vaig viure ni el recordo: quasi no parava per casa, quan hi parava només tenia que bronques amb me mare i el Xavier, ja començava a treballar i jo el que volia era independitzar-me.
9. Ptge. Forasté (El Putxet/ St Gervasi, BCN): Fins als 26. Freedom!!! Compartir pis amb l’Irene i l’Àlex va ser una gran experiència. A més el pis era estupendo i un xollo de preu, molt important en una època en què Claxion va fracassar, vam començar Totem i vaig estar molts mesos sense cobrar ni un duro. Va ser l’època més boja, amb els australians, la colla de barna, les farres que ens muntàvem i les borratxerres que empalmava.
10. C/ Olivera (El Poble Sec, BCN): Fins als 28. Compartint pis amb el Dani. Una època plàcida i, vist amb perspectiva, d’instrospecció després de la mort de ma mare.
11. C/ Tapioles (El Poble Sec, BCN): Actualment. El meu piset!!!! Tenia ganes de tenir “casa meva”. N’estic molt orgullós i tot i que el pis i el bloc tenen els seus defectes, m’hi sento molt molt a gust. I de moment, m’encanta viure sol!!

Gimnassos

1. Balmes: Gimnàs de barri que m’hi van obligar a apuntar amb 18 anys, pq estava escanyolit, apàtic i no fotia ni brot. Però de seguida em va encantar
2. Gimnàs Municipal de Sabadell: Ens hi vam apuntar amb l’Albert i el Sabés, i després s’hi van afegir el Benet i el Cortés. Mítica la Karina i els partits de bàdminton
3. El Club: Ens hi vam apuntar amb el Sabés
4. El SAF, el gimnàs de l’Autònoma: estava al campus i m’hi escapava sovint entre classe i classe. Era l’època en què em volia fotre catxes
5. Malibú Esportiu: Era el gimnàs pijo de Sabadell. Cada mes em costava 8.000 peles de l’època (que eren molt més que uns 50€ ara!) però el monitor de la sala de màquines era molt bo i em feia entrenar molt.
6. DiR Gràcia: quan em vaig mudar a BCN, em vaig voler integrar a la ciutat. I apuntar-me al DiR vaig veure claríssim que era la millor manera.
7. UBAE Perill: Fart de pagar 60€ quan a dues cantonades en tenia un de municipal, amb iguals instal.lacions, per la meitat de preu, 33€. Aquí em vaig començar a aficionar a les activitats dirigides: Body Pump, Cycling, CTC, Body Combat…
8. Gimnàs C/ Vilar i Vilar: Quan em vaig mudar al Poble Sec, em vaig apuntar a aquest gimnàs de barri. Vaig aguantar 2 mesos, malgrat les actrius porno que el freqüentaven. Però va ser on vaig començar a fer aeròbic.
9. UBAE Aiguajoc: El germà car dels UBAE. Va ser la revolució. Vaig conèixer molta gent, vaig fer bastants amics, i em vaig híper aficionar als steps de la Pasky
10. DiR Diagonal: La crème de la crème dels DiR. Quan la pèssima gestió de l’Aiguajoc va causar la desbandada de tots els monitors bons (David, Pasky, etc), cap als DiR la colla d’step-fikis vam fer el mateix. I de moment he acabat al DiR Diagonal, envoltat de noies pijiguais i on faig peses, Steps, Aeròbic, ioga, bany de vapor…

Un altre clàssic de les propostes per al nou any es el d’apuntar-se a un gimnàs. Aquesta idea ens ronda pel cap a partir del 7 de gener. Durant les festes has menjat mes del compte sense preocupar-te si estàs “fanegas” o no, després t’alces un dia tant tranquil i mires la bascula (un clàssic dels banys, la bascula no pot faltar a cap bany, ni tampoc la taça del vàter), i la bascula no enganya amics i amigues!!! No maleeixis amb el puny tancat mirant al cel, la culpa la tenen els fabricants de torro i la teua debilitat per els dolços. I que fem per a no sentir culpabilitat per tindre la nostra pròpia força gravitatòria?? Doncs apuntar-nos a un gimnàs, ERROOOOOOOOOR!!!!! (però subsanable de totes formes)

Perquè es un error el apuntar-se al gimnàs?? Doncs perquè es el que ells volen (els propietaris d’un gimnàs), tot esta preparat, estan tot l’any manipulant les nostres ments a traves dels anuncis. Hi ha que estar en forma!!!Hi ha que estar en forma!!! I després de mesos d’adoctrinament subliminal els molt cabrons inventen unes festes (els nadals) on tot son excessos culinaris. Perquè us preguntareu?? Perquè saben que la nostra ment es dèbil i que després d’apuntar-nos al gimnàs, tant sols durarem dos setmanes, però ja haurem pagat la matricula, dos mesos per adelantat i uns complements proteinics que no ens fan falta. El negoci els surt rodó!!!

Que podem fer per a solucionar el problema?? Doncs acabar amb ells per a sempre d’una vegada!!! Com ho podem fer?? Els grans mestres Bud Spencer i Terence Hill ens donen la solució. Aquest tall es de la pel·licula “Y si no nos enfadamos” (i crec que es una de les millors escenes d’acció del cinema de tots els temps). Podem anomenar-la protocol d’acció/reacció al gimnàs!!!

By Anto (I feel like a king in my boogie!!!…)