en el Checkpoint Charlie (2009)

Aquests dies hem llegit a la premsa, hem escoltat a la ràdio i hem vist a la TV, tot un seguit de reflexions, comentaris i imatges que ens han recordat que estam commemorant aquests dies el 20è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, que, als nostres efectes, ja el podem considerar un bon fracàs… o no, depenent dels objectius que es marcaren els qui el varen construir. Tal vegada, qualque dia també hauríem de parlar sobre si són realment útils les efemèrides i sobre si aquestes remembrances, porgades pel garbell d’allò que consideram avui en dia com “políticament correcte”, fan un bon servei al nostre coneixement del passat.

   Però per ventura caldria primer situar-nos històricament, talment com si fóssim alumnes de 4t ESO. Després de la 2ª Guerra Mundial es donà a conèixer l’expressió “teló d’acer”, popularitzada per Winston Churchill (‘iron curtain’, 1946) durant la Guerra Freda per a descriure les fronteres que hi havia entre l’URSS i els altres països comunistes de l’Europa oriental, d’una banda, i el bloc occidental. En acabar el conflicte, Alemanya quedà dividida en quatre sectors en mans de les potències vencedores (i la ciutat de Berlín, també): els occidentals (l’anglès, el francès i el nordamericà) constituïren la RFA (República Federal Alemanya), i l’oriental (ocupat pels soviètics) la RDA (República Democràtica Alemanya, no gaire democràtica per cert). 

   Durant els anys ’40 i ’50 molts de ciutadans germano-orientals passaren a cap a l’Oest, especialment a Berlín, ja que a la resta de la frontera interalemanya els controls eren bastant més estrictes que a la capital –situació retratada magistralment per Billy Wilder a la comèdia Un, dos, tres–. S’ha calculat que en aquestes dues dècades més de 2,5 milions de ciutadans de la RDA passaren a la RFA; molts d’ells eren joves amb formació superior, i aquest fet amenaçava la capacitat econòmica i l’existència futura de la república comunista. A més, uns 50.000 berlinesos (els “Grenzgänger”) creuaven la frontera diàriament per anar a fer feina al sector Oest… però residien al sector Est per tal d’aprofitar-ne el nivell de vida més barat.

   El 4 d’agost de 1961, l’ajuntament de Berlín Est va decretar que aquests Grenzgänger s’havien d’inscriure en un registre i havien de pagar el lloguer de l’habitatge en marcs occidentals. La policia oriental duia a terme molts de controls en els mitjans de transport que es dirigien a l’oest, uns controls molt exhaustius a la caça de contrabandistes i traïdors a la RDA. A més, molts ciutadans de l’oest anaven freqüentment a l’est a comprar aliments en el mercat negre el canvi de moneda era molt beneficiós per a ells (1 marc alemany contra 4 marcs orientals) i que els productes eren comparativament més barats. L’economia planificada de la república oriental es veia, així, afeblida. Per evitar-ho, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961 es començà a construir el Mur de Berlín per ordre de les autoritats de la RDA, que el qualificaren com a “mur de protecció antifeixista”. El seu perímetre era de 45 km, i esdevingué el símbol de la divisió entre les dues Alemanyes durant la guerra freda.

   El canceller Konrad Adenauer, el mateix 13 d’agost, va fer una crida per ràdio a la població a la calma i la serenitat, i va anunciar que les potències occidentals prendrien mesures. Només l’alcalde de Berlín Oest Willy Brandt va protestar enèrgicament, sense èxit, contra el mur i la partició definitiva de la ciutat, i organitzà una manifestació de protesta que reuní 300.000 persones. I els EUA com reaccionaren? El president John F. Kennedy afirmà: “Una solució no gaire maca, però mil cops millor que una guerra”. En una cèlebre visita posterior (1963) pronuncià la famosa frase “Ich bin ein Berliner” .

   Durant 28 anys almenys 86 persones varen morir a mans de les forces de seguretat de l’RDA mentre intentaven fugir cap a l’Oest; altres fonts parlen d’un mínim de 238 morts, incloent-hi els morts en accident. L’última mort es produí el 6 de febrer de 1989, quan Chris Gueffroy morí desangnat. Segons alguns càlculs, unes 75.000 persones van ser processades en jutjats orientals per “Fuga de la República” (Republikflucht). Segons l’article 213 del Codi penal de l’RDA, aquest delicte es condemnava amb penes de presó de fins a vuit anys. Si el detingut portava armes, era membre de l’exèrcit o posseïa secrets d’estat, no podia sortir de la presó abans dels cinc anys; la col·laboració amb el fugitiu es podia penar fins i tot amb cadena perpètua.

   Els processos judicials contra els qui donaren l’ordre de disparar, coneguts com Mauerschützenprozesse, varen durar fins a la tardor de 2004. Entre les acusats hi havia, entre d’altres, el secretari general de l’RDA Erich Honecker i el seu successor Egon Krenz, i els dirigents de l’Exèrcit Nacional Popular o de les tropes frontereres. L’últim procés contra soldats fronterers va tenir lloc el 9 de novembre de 2004, exactament 15 anys després de l’obertura del mur, i va acabar amb un veredicte de culpabilitat.

   Han passat 20 anys des de la Caiguda del Mur, i veim que els fracassos de la Història no ho són només perquè provoquen la derrota política d’aquells qui els varen inspirar sinó, sobretot perquè, mentrestant, han desencadenat el sofriment –o, en alguns casos, la desaparició física– de centenars, de milers, de milions de ciutadans que els han patit. La vida dels altres, film alemany guardonat amb l’Òscar 2007 a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, retrata a la perfecció l’atmosfera agobiant en què vivien els ciutadans de la RDA.

GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA

· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Vi fortsätter med de otroligt fina försvenskningar av speltitlar, den här gången handlar det om Borderlands. Ett spel som var ett helt myserium för mig, förutom att jag hört kompisarna tala gott om det redan innan släppet. Jag fick det förklarat för mig i stil med “Tänk dig diablo, fast FPS”. Direkt fördes mina tankar till när man hjärndött satt och dödade samma bossar och fiender i all oändlighet för att få just ett visst vapen eller utrustning.

Jag hade fel, Borderlands bjuder på en cowboy-inspirerat miljö som till en början fungerar som en frisk fläkt, då de flesta spelen i samma genre idag bygger på futuristiska inomhusmiljöer eller liknande. Men Borderlands har i princip det i utbytte, miljöerna igenom spelet är ute i ödemarken, massor med sand och gamla trasiga hus. Klass-systemet är inte det heller så himla genomtänkt, då det finns en karaktär som i princip är värdelös, medan en annan kan ta sig igenom spelet på nolltid utan minsta problem. Det är tråkigt att man faller på skitsaker om man tittar på hur spelet i övrigt uppför sig.

Storyn är inte så himla givande den heller, du letar efter ledtrådar för att ta dig till “The Vault”, för att stöta på spelets största och mest obalanserade boss. Ibland kan slutbossen dräpa dig på bara en sekund, medan han annars står blixtstilla och gör inte ett dugg. Det är tråkigt när det blir så, då spelet rakt igenom annars är relativt välbalanserat.

Men revolution är det garanterat inte, fungerar som ett vanligt FPS med Hack’n slash inspirerade moment. Borderlands är för den som vill döda timmar, någon viktig spelupplevelse går man inte miste om utifall man beslutar att hoppa över detta.

El món del teatre és un dels àmbits on el fracàs pot arribar a tenir un esclat públic més escandalós. Hi ha diverses modalitats de desastre teatral però jo les resumiria en dues:

   1) el fracàs de públic: probablement una de les situacions més terribles a l’escenari deu ser arribar a alçar el teló i trobar… que no hi ha ningú entre el públic; això ja se veu que és una situació mala d’aixecar. Jacinto Benavente, l’unic dramaturg espanyol que ha rebut el Premi Nobel de Literatura (1922), va tenir, al llarg de la seva carrera més d’un fracàs el dia de l’estrena. Diuen que, en certa ocasió, un periodista que es va topar amb ell pel carrer el volia animar per l’escassa acollida que havia tengut entre el públic madrileny el seu darrer drama: “Hola, don Jacinto, diuen que tot Madrid va a veure la seva obra”; “Sí, pot ser –va contestar l’autor– però… d’un en un…”

   2) el fracàs de crítica: una pregunta clàssica als actors i actrius (per ventura també als autors) és aquella que fa referència a si quan actuen o si quan escriuen una obra de teatre pensen en allò que diran els crítics; la resposta clàssica és “…caaaa! jo me dec al meu públic”. No sé si recordau aquella escena de Ciutadà Kane (1941) en què el personatge interpretat per un actor mallorquí, Fortunio Bonanova (Josep Lluís Moll), intenta amb grans dificultats ensenyar algunes lliçons de cant a l’esposa de Charles Foster Kane (Orson Welles) i, davant la seva impossibilitat manifesta de no aprendre res de res, no li queda més remei que advertir al magnat que si el projecte de que pugi a cantar a l’escenari segueix endavant serà un complet desastre. La debacle es consuma: la seva dona fa una actuació ridícula i tot d’una (en aquells temps els crítics feien feina d’una manera tan eficient que se n’anaven corrensos a la redacció del diari perquè sortís publicat el seu article l’endemà de l’estrena) un amic (Joseph Cotten), teòricament el millor amic de Kane, gosa redactar una crítica demoledora que detalla, fil per randa, la desastrosa actuació d’aquella doneta de la qual podem afirmar que protagonitza un dels fracassos teatrals més famosos de la Història del Cinema. 

 De totes maneres, de fracassos n’hi ha hagut sempre, però per mi el més sorprenent és el que envolta William Shakespeare, possiblement l’autor més representat del món, en anglès i en els idiomes més diversos del planeta. No me digueu que no sigui un bon fracàs passar a la història per ser, segons molts d’especialistes, res més que una simple invenció. Al llarg del temps han existit teories –ja des del propi segle XVII– que subratllen que William Shakespeare era tan sols un àlies que podria amagar noms il·lustres com Christopher Marlowe (1564-93), el filòsof i lletraferit Francis Bacon (1561-1626), o Edward de Vere (1550-1604) comte d’Oxford. Per molts d’investigadors resulta qüestionable la figura d’un Shakespeare de família humil i rural, que contrasta amb l’origen aristocràtic, instruït i refinat de la majoria d’autors teatrals de l’època; per ells, Shakespeare no existí mai i tot el que sabem d’ell és fruit d’una invenció posterior, …quin fracàs !!  

Per si un cas, si avui sou prop del teatre procurau no dur res de color groc: ja diuen que és la millor manera perquè l’espectacle sigui una catàstrofe. Diuen que aquesta superstició prové de quan Molière morí, representant El malalt imaginari, vestit precisament de groc. Un fracàs final inevitable per a un home que gairebé mai no havia fracassat damunt l’escenari, tot criticant –amb la protecció del rei de França– els hipòcrites i avars de la societat de l’època. El seu epitafi resum l’empremta d’un triomfador: “Aquí jau Molière, el rei dels actors. En aquest moment fa de mort, i de veres que ho fa bé”.

GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA

· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Det var den näst sista.. och det känns faktiskt i kroppen att jag har fått en massa skit.. för jag har mina sovdagar… och jag går på mina vätskedrivande… och jag fryser om huvudet när jag går ut.. så nu är det varma mössan som gäller..

De vita låg på 2,6 igår.. så det var på gränsen för behandling.. den ligger på 2,5 och hade jag haft 2,5 så hade jag inte fått behandling.. så jag hade tur som sjutton..

Mitt blodvärde låg på 116.. så jag slapp EPO sprutan.. tjohoo.. alltid blir jag glad att slippa sticka mig själv.. för det är ju det jag gör.. varför ska hon sticka mig.. när jag kan själv..

Annars så gick allt som en dans.. förutom att jag någon gång under dagen tappade mitt mobilsmycke.. det där från Rosa Bandet som jag fick förra året av min moder… och nu är den puts väck.. och jag blir så ledsen.. och jag vill ju ha en ny… *gråter hjärtskärande*… för här har vi inte guldfynd.. då måste jag till den stora staden i söder.. och dit kommer jag inte.. har svårt att åka tåg själv.. och buss är det för mycket bakterier på.. och jag vet inte hur det är med mina medresenärer.. vad de har för sjukdomar.. jag kan bli smittad och jättesjuk.. speciellt om mina vita ligger så lågt… Alltid är det något…

Dessutom låg det en kallelse till mig när jag kom hem.. till den årliga mammografiundersökningen.. och jag blir så less.. varför i herransnamn kan de inte göra en varning i datorerna på det där stället som skickar ut kallelser.. att jag redan är inne i systemet… nä.. det ska gå genom automatik.. Vi är ca 7000 kvinnor som varje år får en bröstcancerdiagnos.. av dem dör ca 1500.. varvid det är ca 5500 som överlever… jag vet inte riktigt siffran av hur många som lever med en bröstcancerdiagnos men det är över 100000 och alla dessa får en kallelse till den årliga mammografin… vilka pengar sjukvården hade sparat i papper, kuvert och porto till alla dessa.. om de hade haft en varning på att de redan är inne i systemet och nyligen gjort en mammografi… för det är åtskilliga kronor.. och då hade de kanske sluppit att avskeda folk.. eller kunnat anställa fler inom sjukvården.. så inte tyngden hade blivit så stor på de som jobbar.. ett par extra nävar är aldrig fel.. eller tänker jag fel nu?

Nu ska sonen och jag iväg och hämta våra biljetter till Göteborg…

Läs även andra bloggares åsikter om pysan, kallelse, behandling, mammografi, sjukvård, spara, anställa, Rosa Bandet, mobilsmycke, EPO, blodvärde, vita, gräns, näst sista, tjohoo, Guldfynd, Göteborg, biljetter

El proper 3 d’octubre comença el nou curs d’esplai. Us esperem a tots/es a les 16h a l’esplai.

Properament penjarem més informació sobre la festa d’inici, els calendaris…

Quedar segon a la Lliga és un fracàs? Si ets el Reial Madrid, sí; si ets el Sevilla, per exemple, no. I treure un 44 % de vots? Si ets ZP a les generals, no; si ets Rosa Estaràs a les autonòmiques, sí (46 %), sobretot si tenim en compte com ha acabat la cosa.

    Aprovar tot per Juny és un fracàs? No; a no ser que siguis alumne de 2n Batxiller i aprovis Selectivitat amb un cinquet que no et bastarà per fer l’Enginyeria que tu vols. Per tant, queda clar que això del fracàs és bastant relatiu.

   En principi, fracassar és no tenir èxit. Però això de l’èxit tampoc no és fàcil de definir; segons el diccionari, és una “manera bona o dolenta de sortir un afer, una empresa, un esdeveniment, algun negoci…”, “sortir” perquè “èxit” ve del llatí ‘exire’, eixir.

   És ver que alguns fracassats ens resulten tan atractius, o més, que els personatges més exitosos de la història o de l’actualitat, i serà a ells a qui dedicarem aquesta col·laboració que començam al programa Tassa i Mitja d’IB3 Ràdio, de Noemí Garcies. Així, qualque dia haurem de parlar dels Òscars de Hollywood i descobrirem que el director més nominat (William Wyler, 12) i el més premiat (John Ford, 4) no varen ser mai tan populars entre el públic de l’època daurada del cinema com Alfred Hitchcock (nominat per la seva direcció –no premiada– a Psicosi, La finestra indiscreta, Recorda, Lifeboat, i Rebecca). 

   Però si es tracta de fracassar, per ventura el personatge que millor simbolitza la paradoxa de passar a la història per un fracàs, a pesar d’haver guanyat dos campionats mundials de rallies (1990 i 1992), és el pilot Carlos Sainz, ben conegut, per cert, a la Costa dels Pins (Mallorca): ha estat el que més ral·lis del mundial ha disputat, el 2n que més victòries (26) ha obtingut, el que més podis ha aconseguit, i el que ha guanyat un nombre de ral·lis diferents.

   Bé, idò res d’això no tendrà rellevància per al comú dels mortals, que sempre recordarà aquell malaguanyat episodi quan Sainz va perdre el campionat del món (1998) a 500 metres del final de l’últim tram de l’últim ral·li, en trencar-se-li una biela. Aquest moment (“trata de arrancarlo, por Dios!”) va ser captat per totes les càmeres de televisió, ja que el primer que passàs la línia de meta en aquest últim tram es proclamaria campió, en un mundial en què diversos corredors tenien oportunitats fins a l’última etapa. Un episodi trist que va donar lloc, paradoxalment, a una divertida campanya publicitària protagonitzada per Luis Moya, copilot de Carlos Sainz en aquella cursa.

GRANS FRACASSOS DE LA HISTÒRIA és una secció de TASSA I MITJA

· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Does the number 1661 mean anything to you?  In American slang it refers to woman said to look 16 years old from the back and 61 years old from the front! In other words,an older woman, who dresses in fashions meant for youngsters.

What is slang? It is an informal,non-standard, variety of speech, characterized by newly coined and rapidly changing words and phrases. You can use slang only with people whom you know well. Slang expressions are usually not written and not used in formal kind of communication.

According to Micheal Swan, slang expressions come in handy when we want to express strong feelings relating to sex,famil, emotional-relationships,drink,drugs, conflict between social groups,work,physical and mental-illness and death.

For example:

I spent the weekend at my gran’s. (grandfather’s)

I’ve some sort of bug. (illness)

Shut your gob! (mouth)

Slang varies from country to country. In Australia and New Zealand, slang for girlfriend is Sheila . In South Africa, slang for traffic light is robot. In the West Indies you refer to your girlfriend as goose or cherry.

However remember that it is usually a mistake for outsiders(foreigners) to try deliberately to use slang. This can give the impression that they are claiming membership of a group they don’t belong to.

The history of slang is quite fascinating. Some words,which were once respectable, have been reduced to the level of slang. The modern English word shove was in regular use in the old English period. In the  Middle English period, it was replaced by push, derived from the French pousser considered to be more genteel and respectable. On the other hand, during the eighteenth century, the word kidnap was a slang term. Its application was restricted to the practice which the word literally suggests: “kid nabbing” or child stealing, then a very lucrative trade. Now it has become a respectable trade with a slight change of meaning. You can kidnap adults too!

Sms has given rise to a new kind of  slang. You could use these next time you send an sms to a teenager:

xoxoxoxo Hugs and Kisses

KIT Keep in touch

TIC Tongue in cheek

IDK I dont know

AB Ah! Bless!

ABT All the best

I would like to mention that after nine months of struggle and backbreaking labor, after nights spent covered in blood, sweat and tears, after what felt like an eternity wherein time itself stood still, it’s finally happened. Today was the day I awaited with baited breath.

I finally received an ‘Outstanding’ mark for a Literature SAC.

I’ve spent all year putting a disproportionately greater segment of my academic focus on this one subject. It’s the only subject I’m taking this year that’ll count towards my final university ENTER score, and it’s one of the few subjects I genuinely enjoy.

Unfortunately, despite nights spent revising and planning, I’ve never quite managed to reach the ‘Outstanding’ mark on any SAC, though friends in the class with a greater level of literary prowess repeatedly achieved the grade with ease.

That situation was remedied today, with what my teacher described as a piece which “demonstrated a deep understanding of Orwellian beliefs; rich with symbolism and literary techniques”.

I think I have this blog, in part, to thank for the progress I’ve made with writing over the year.

All in all, I’m a happy camper.

Auf wiedersehen, good night!

Märkligt är namnet
med holländsk accent
klingar av idrott
av infart till sta’n
och när man blir van
av blomsterprakt
och rådjur på vakt

I Holland finns
med samma namn
vid Tysklands gräns
en större ort
som vuxit fort
ett holländskt Berlin
med parker så fin

Kanske har namnen
gemensam stam
en gränsort
ett ställe vid vägskäl
till Bremen Munster
och Amsterdam
- eller till Dalarö
Farsta och Fagersjö

2009-08-15 Mats Hammarlund

A few things I have noticed about Brisbane drivers.

1. I can divide majority into 2 categories
a) Punks (usually new drivers, still holding P license and older drivers who want to be punks)
b) Grans (usually old drivers, drive at 50km/hr in a 80km/hr zone)

2. “Courtesy” is a dinosaur age word.

3. Road rules went flying out the window once the driving test is done. (pedestrians have to wait on a zebra crossing for a good samaritan to stop so they can cross – sometimes can take awhile)

One thing I have noticed about Brisbane drivers AND pedestrians

They all like to hog the road.
Sunday afternoon we were in the parking lot in Toowong Village. A lady suddenly started crossing the road but instead of being quick about it, she went to the middle of the road and leisurely started walking straight ahead. We could not go left or right to overtake her and Aloy being the nice guy he is, refused to beep her.

This is just 1 example but it happens frequently here. Sometimes at a traffic light cars are not moving due to congestion but another car will still come through and sit in the middle of the road. Pedestrians have to navigate around that car to cross and the other cars have to wait until that 1 car has moved.

When I was younger, I used to go for a walk with my Aunt, Uncle and my cousins in the afternoon. The roads would be quite and we would fan out. We would then tease each and ask if the road was owned by our father.

Today I ask all the motorists and pedestrians of Brisbane – Is the road owned by your father?

Today, when I was at my gran’s, her friend came over with her Greek grandchildren. They’re so cute! They’re aged five and nine respectively, and they are bilingual, although Dana is not as accomplished at English as her older brother.

They both love video games. Like, crazily. I suppose there’s not much else to do when you’re in a strange country. They must be so nervous, coming to Scotland. But they seemed excited to me. xD

But to be honest, I can only stand so much children around me, Greek or not, so it did get a bit annoying after a while, with Greek children following me and telling me about Tom and Jerry.

Det var därför jag var full av vibrerande energi i söndags! Jag visste knappt var jag var, det bara svirrade i mig och jag höll på att gå upp i atomer. Det var en märklig känsla men ack så underbar. Jag grät och skrattade om vart annat. Så här var det då i söndags:

“Sakta men säkert och väldigt målmedvetet lösgör jag mig i från mina bojjor. Två bojjor har jag nu släppt och det är så befriande skönt. Någon får gärna binda ett snöre om min ankel så att jag stannar kvar i rummet… fniss…

OM SHANTI

Jag känner att jag nu i skrivande stund är i den uppåtgående spiralen. Det var ett tag sedan jag var i den energin. Men guu vad skönt det är! Jag har läst EvaLisas blogg på Levailjuset och jag är där med henne just nu. Det är helt fantastiskt att rida på den här vågen. Att vara i flödet.

)O(

Ja vad händer nu?
Hela min hjässa är öppen och jag känner hur jag kränger mig ur mig själv.

)O(“

Nu vet jag ju varför. För igår så såg jag plötsligt mitt hjärtchakra, att det hade bytt färg. Jag brukar inte se mina chakran så, vid köksbordet liksom. Men det visade sig för mig utan att jag slöt mina ögon. Det var nu rosa, bara så där. Från att alltid ha varit grönt blev det nu rosa.

Men det är ju det som jag kände dagarna innan, ett energiskifte, en uppstigning, ett kliv på min stege mot mig själv. Inte undra på att det bara for runt i alla mina atomer. Nu är hjärtchakrat rosa för att jag har öppnat mitt femte chakra. Hur gudomligt kan det vara? Och jag får tacka Christoffer som kom med den förklaringen, tack tack. Det fick mig ju att nu förstå vad som händer med mig.

I lördags så var jag häxa på en möhippa och där fick jag verkligen visa vem jag var, alldeles på riktigt, på mitt eget vis. Det var öppningen jag hade väntat på för där kunde jag tala min sanning. Och att tala sin sanning bor ju i det femte chakrat… Voilá! Skiftet var ett faktum!

Mitt hjärta svämmar över…

Om Mani Padme Hum

Dagens test blir mellom to “billig-øl” – Tuborg Green (heretter kalt for Grønn – det er ingen grunn til å bruke engelsk på et dansk øl produsert i Norge) mot Grans Premium (og hva skal vi kalle den da?). Alt lå til rette for en behagelig test – en lang varm dag (etter min målestokk), en mage full av Boden Pizza og en småtrøtt sjel etter arbeidsdagen.

Som alltid var det en uhildet person som fikk oppgaven med å merke og fylle glassene. Dessverre klarte denne personen å overse min siste beskjed: “Ikke fyll opp enda – jeg må ordne noe først”. Når jeg kom tilbake etter et par minutter så var glassene halvfylt og skummet var nesten borte. Panikken slo meg og jeg ropte ut min fortvilelse over at denne viktige testen skulle falle i fisk på grunn av at folk ikke følger med når man gir beskjeder. Min bedre halvdel fnyste dette bort og skjenkte opp glassene slik at det etterlengte skummet igjen toppet glassene.

Med en del grynt og sukk tok jeg de to skummende glassene med meg og satt meg klar med skjemaene. Dette bør virkelig ikke skje igjen – tenk hvis det hadde vært 2 fine belgiske øl! Rutinene må skjerpes ved blindtester. Kanskje det trenges to uhildete personer som står for skjenking og merking i fremtiden og  en egen kontrollkomité?

TIlbake til testen. At det var to billig-øl ga ingen store forhåpninger om at dette skulle bli de store smaksbombene. Tuborg Grønn er lisensprodusert hos Ringnes og er beregnet på de enkle ganer som ikke ønsker noe særlig annet enn billig, klart, iskaldt og lettdrikkelig øl. Grans sitt øl er preget av den samme tanken – og det er jo et Rema-øl – altså billig og funksjonelt. Har ingen problemer med å innse at det er veldig godt med en iskald pilsner når det er varmt ute – og ganen er ekstra tørst.

Øl – A: Aroma/bouquet var forsåvidt grei. Grei humleduft og fin og mild maltduft, merket ingen særlige andre aromatiske preg. Dette ble 8 av 10. Utseende var upåklagelig, klar og lys – men jeg måtte jo trekke litt på grunn av manglende skum (ha, ha – det var nok testpersonalets skyld!). Det ble 5/6. Smaken var ikke allverden. Skuffet på malt, balanse og øvrige smakskarakter – 14/19. Synes at det var grei fylde i forhold til forventningene, men kunne ikke gi mer enn 3 av 5 mulige. Drikkbarhet og allment omdømme ga jeg 6 av 10 på. Kommentaren min var at dette var en grei hverdagspils med en behagelig bitterhet, men at det er mye som mangler på at det kan kalles et godt øl. Totalsum ble 36 poeng som er typeriktig, men visse tiltak motiverte for forbedring.

Øl B: Dette var klart mindre aroma i. Greit med malt, mangler mye på humle og andre aromatiske karakteristikker – fikk 5 av 10. Utseende var greit, klar og lys – mangler skum (igjen vet vi hvem vi skal skylde på!) 5/6. Smaken var svært skuffende. Ettersmak og balanse skuffet veldig – vassent og søt i starten, ingen ettersmak. 10 av 19. Nesten ingen kropp/fylde – 2 av 5. Drikkbarheten havnet på 4 av 10. Svært skuffende øl som mangler smak. Dette var vann med en dråpe øl i seg. Totalsum ble 26 – godtagbar i typeriktighet, men krever forbedring.

Så var det store spørsmålet – hvem er hvem? Jeg liker jo at outsidere vinner – og klarer derfor aldri å tippe rett i fotball eller odds (men hvis jeg engang vinner så blir jeg nok rik). Det ble dessverre slik jeg forventet. Tuborg grønn vant overlegent – Grans Premium må nok gjøre noe mer enn å lagre sitt øl på fat i 50 dager for å treffe min gane.

Så til alle dere som ønsker billig, lettdrikkelig øl for en billig penge – når valget står mellom en kasse premium eller grønn så er nok sistnevnte å foretrekke. Min anbefaling er nok heller å bruke pengene på litt mindre og litt bedre øl.

Grunnen til at jeg kjøpte denne varen skyldes (som så mange andre ganger) at jeg ble forført av innpakningen. Flasken skilte seg ut i hyllen. Ved første øyekast vil de fleste tro dette er en glassflaske, noe som er en feil antakelse. Beholderen er nemlig en myk plastflaske, tross i at den ikke har skrukork. Den er overtrukket av et fast, matt plastlag med gjennomtenkt trykk. Det hele er veldig minimalistisk.

Beklager om dette ble en review av flasken, for brusen i seg selv er ikke noe særlig annerledes enn vår alles kjære Solo. Jeg forsøkte flere ganger å finne noe særegent, men det eneste en kanskje kan sette fingeren på er et ørlite hint av noe syrlig i forhold til Solo. Flaskens informasjon avslører at den inneholder blant annet “naturlig mineralvann og økologisk appelsinjuice fra konsentrat”. Det er kanskje her økoen kommer inn.

Etter litt research så jeg at drikken er en del av en serie på tre sorter økologisk brus; Cola, Appelsin og Sitrus. Grans skal produsere disse eksklusivt for Rema 1000. Prisen er på overraskende lave 12 kroner (pluss pant). Man skulle tro at Grans kunne tømme folks kredittkort bare på grunnlag av læskens økostempling, men det er kanskje her Rema har kommet inn i bildet?

Joc de cartes molt popular.

Hi hi diferents versions (totes de Mattel)  fins i tot hi ha una que es pot mullar perquè és de plàstic i va molt bé per portar-lo a la platja o la piscina a l’estiu.

Cada jugador comença amb set cartes, l’objectiu és quedar-se sense. Quan només es té una carta a la mà s’ha de dir “Uno” per tal de no haver de robar dues més.
Per torns, es pot llençar una carta que tingui el mateix número que la que hi ha a la taula o el mateix color, també hi ha cartes especials que permeten canviar el sentit de joc, fer que el següent robi dues o quatre cartes… etc.
Es pot jugar respectant l’ordre escrupolosament o bé “colant-se” en cas que algú tingui exactament la mateixa carta que hi ha a la taula la pot llençar encara que no li toqui tirar i la partida continua a partir d’ell.

Comentari matemàtic
               Els més petits poden jugar a la versió sense colar-se i més endavant quan no hagin de pensar tant per saber si poden jugar o no, jugar més ràpid colant-se.
               Els jugadors han de mantenir la concentració durant la partida, també s’apren a esperar el torn i discriminar objectes d’un conjunt.
               Personalment  no recomano les versions amb dibuixos que desvien l’atenció del valor de les cartes i dificulta el joc als més petits.

Joc geomètric d’estratègia .
A partir de 8 anys.

És un joc d’origen neozelandès. Consisteix en 56 peces hexagonals diferents amb trossos de corba de diferents colors (groc, blau, vermell i verd). 

Es pot jugar de diverses maneres, fins i tot fer solitaris, però la més comuna es intentar fer la línia més llarga possible del color propi.

WEB oficial

Comentari matemàtic
          Bo per aprendre a elaborar estratègies. Es reforça la imaginació geomètrica.
          Té diferents nivells de joc i com que també intervé la sort, poden jugar persones de diferents edats.

Joc de taula

          Cada jugador agafa una targeta. Les targetes tenen dues cares que corresponen a dos nivells de dificultat. Es llença el dau i en el temps que marca un rellotge de sorra s’ha de recobrir un cert espai amb tres o quatre peces segons la targeta que tingui cadascun. En el mateix temps s’agafen uns “diamants” del taulell si s’aconsegueix l’objectiu. No guanya qui més targetes hagi aconseguit resoldre sinó qui més peces tingui del mateix color.

Comentari matemàtic
         S’ha de pensar ràpidament. Ajuda a familiaritzar-se amb el recobriment de l’espai i la simetria de les peces geomètriques. Com que hi ha dos nivells de dificultat poden jugar nens i adults plegats. Potser els més petits hauran de començar per resoldre els reptes sense agafar els diamants i més endavant ja podran jugar al joc de la manera ordinària.

Joc d’estratègia

Per torns, cada jugador agafa una targeta on hi ha dibuixat un tros de territori i l’afegeix al territori que es va formant en mig de la taula. A més, cada jugador disposa de set fitxes que pot col·locar a camins, camps, ciutats i convents segons l’interessi. Aquestes fitxes fan que els jugadors obtinguin punts al llarg de la partida i al recompte final. S’han d’elaborar estratègies tant per col·locar les targetes de territori com per situar les fitxes.

Fabricat per: DEVIR 

Existeixen ampliacions del joc bàsic.

S’organitzen campionats a festes majors i fires.

Comentari matemàtic
          Cal pensar bé l’estratègia a seguir en cada judada. Estimula la concentració i el pensament abstracte.

Joc clàssic

Poden començar a jugar nens molt petits, d’uns tres o quatre anys.

Va bé per aprendre a contar i a respectar el torn i les normes del joc. 

Com que l’atzar juga un paper molt important, em sembla molt adequat per jugar nens de diferents edats o amb adults.

Comentari matemàtic
         Els més petits començaran a familiaritzar-se amb els daus i els nombres fins a 10 (quan s’hagi de comptar fins a vint es pot dir que s’ha de comptar dues vegades fins a deu). Poc a poc sorgiran les estratègies.
         Ideal per jugar en família.
        

Joc d’estratègia

Seguint unes determinades regles les boles d’un jugador han d’empènyer les de l’altre fins a fer-les fora totes.
Pàgina web interessant que hi profunditza

Comentari matemàtic
          Afavoreix la concentració i l’elaboració d’estratègies.
          No és gaire indicat per nens ja que és una mica complex i cal certa destresa per empènyer les boles.

Joc d’habilitat.

 Es tracta d’agafar palets sense moure la resta.
Una pàgina molt bona que en parla és:  WEB

Comentari matemàtic
         Al final el recompte de punts no es fa només pels palets que s’han aconseguit sinó també pel seu valor (determinat pels colors), això s’ha de tenir en compte a l’hora de jugar per tal d’agafar el palet que més punts doni sempre que sigui possible. 
         Jugant-hi es desenvolupa la paciència i la motricitat fina.

Ampliació del Memory.

Es col·loquen les targetes amb forma d’ou fent una rodona. Al mig es col·loquen els altres dibuixos de cap per avall.
Les gallines es posen a sobre dels dibuixos ovalats. Per torns els jugadors han de girar avançant, sempre que puguin a les altres gallines. Una gallina pot passar al dibuix següent si el jugador sap on es troba la mateixa imatge a les targetes que estan al mig. El joc acaba quan un jugador a avançat a tots els altres.

Comentari matemàtic
              Té totes les propietats d’un memory però més sofisticat. Bo per la memòria, la capacitat de concentració, aprendre a seguir les normes i els torns … etc.
              Poden jugar nens i adults plegats perquè la memòria es desenvolupa força aviat i jugaran en igualtat de condicions, de manera que tots ho passaran molt bé jugant.

Joc de lògica. A partir de 8 anys.

Ve acompanyat de 48 reptes ordenats per dificultat.
Un bomber ha de rescatar diferents persones d’un edifici incendiat.

És un joc de SMART GAMES
Tenen un altra versió semblant: ”Control aéreo – Aeropuerto”

 Comentari matemàtic
        La lògica és una capacitat innata però que es pot desenvolupar per exemple jugant.
        S’experimenta una gran satisfacció quan resol el problema que anima a continuar i a no defallir davant d’un nou repte. Més endavant aquesta experiència ens ajudarà a enfrontar-nos  de forma positiva a d’altres problemes matemàtics i personals.

Clàssic i amb moltíssimes possibilitats.

Qui no ha fet mai un avió o un ocell de paper?

Al principi caldrà l’ajut d’una altra persona per aprendre noves figures, però més endavant amb un esquema n’hi haurà prou. En aquest moment és on es començarà a gaudir plenament de l’activitat, amb cada nou repte.
Hi ha molts llibres i webs on trobar esquemes, fins i tot a YOUTUBE n’hi ha vídeos.
Jo destacaria:

     Pàgina molt bona per començar: WEB (de Xavier Escanilla)

     Pàgina de l’associació espanyola de papiroflèxia:  WEB

     El meu últim repte: ROSA DE KAWASAKI.
L’hem fet per Sant Jordi a l’IES on treballo i ha estat un èxit rotund.

Comentari matemàtic
           El repte d’enfrentar-se a un nou model és semblant al de resoldre un problema matemàtic o lògic. Requereix concentració, atenció, perseverància…. i al final la satisfacció d’aconseguir-ho és sumament gratificant.
           Es pot començar a la primària, tot i que haurà de ser amb models senzills i l’ajut d’una persona que sàpiga fer el model en qüestió.
           Hi ha escoles que l’utilitzen per treballar les competències bàsiques (entendre el que es llegeix, capacitat de treballar individualment, concentració … etc.)