Les hipoteques a tipus d’interès nominal (NMR), com les de tipus fix (FRM) o variable (ARM) dominen l’actual mercat hipotecari. Els bancs les prefereixen ja que els hi ofereixen alguns avantatges, com menors pèrdues si els hipotecats deixen de pagar. Així i tot les NMR són una de les principals amenaces per als bancs, ja que són una de les causes de l’esclat i escalada de les crisis immobiliàries. Quan augmenten els tipus d’interès, les NMR indueixen els bancs a concedir préstecs menys quantiosos i exigir quotes més elevades als hipotecats a tipus d’interès variable. Fins i tot petits canvis poden influir de manera significativa en la demanda, ja que els compradors no poden accedir a préstecs elevats, i l’oferta, ja que augmenta amb les fallides i execucions. Els canvis afecten el conjunt dels agents econòmics i les seves expectatives, convertint el risc individual de fallida en un risc del sistema. Les NMR són particularment nocives quan els tipus d’interès pugen degut a l’augment de la inflació, com ha estat el cas d’aquesta crisi, ja que indueixen caigudes en els preus dels immobles superiors a les del seu Valor Actual Net (VAN) esperat.

Les anteriors crisis ens han dut noves institucions i productes financers que ens han ajudat a millorar l’economia i el benestar social. Per tal de contribuir a l’estabilitat del mercat immobiliari proposo un conjunt de productes financers: 1) Hipoteques basades en tipus d’interès real, per a aconseguir mitigar els efectes negatius d’un increment de la inflació, 2) amortidors de quotes per a evitar augments importants de les quotes a pagar i 3) opcions estabilitzadores del mercat, per a mitigar els efectes negatius dels increments dels tipus d’interès real sobre les quantitats concedides en préstec pels bancs. Tot i que aquests productes incrementen aparentment el risc que assumeixen els bancs, ja que els préstecs es retornen més lentament, els beneficis tant per als bancs com per a la resta d’agents econòmics són considerables: esforç financer similar durant tota la vida del préstec per als hipotecats, estabilització dels preus en el mercat immobiliari, “immunització” del preu dels immobles respecte la inflació, reducció de la morositat, disminució del risc del préstec respecte el valor de l’immoble, reducció dels efectes del transvasament de rendes dels hipotecats cap als estalviadors, reducció de quotes per a aquells que tenen contractada una hipoteca, accés a hipoteques de major quantitat i increment dels preus del mercat immobiliari. Tots aquests avantatges no representen cap cost per al contribuent i van encaminades a ajudar al conjunt de la societat i no tant sols als bancs.

Si voleu veure el document sencer (en anglès) podeu anar a http://realratemortgages.wordpress.com/files/2009/07/rrm_ls_so_rem.pdf

o visitar la pàgina

realratemortgages.wordpress.com

En moments de crisis tot si val en alguns casos per aconseguir clients, feina, diners, el què sigui.
A la Kutxa per si de cas ho deixen molt claret…ells segueixen fent hipoteques, així que si hi ha algú interessat ja sabeu!

Aquest text m’ha arribat per correo electrónic. Realment está redactat per un expert en financiació, dels que están directament de cara al públic. Val la pena llegir-el perquè entenguem l’ enfangall de la “no crisi” en què estem posats.

El negocio de las finanzas es como el negocio de capar pollos: hay que pillarle el tranquillo. Por eso ayer fuimos donde el tío Moreno, el que más entiende de dinero en todo el barrio. El tío Moreno es prestamista (cuando te deja un poco de pasta) y usurero (cuando tienes que
devolvérsela al 25%), y no se llama tío Moreno: es que si vas sacando por ahí su nombre auténtico, te envía a casa a unos amigos suyos con muy mala leche. O sea, seriedad y discreción, como tiene que ser la banca.
Total, que nos presentamos en su garito y le contamos nuestros planes de meternos en Bolsa y ser empresarios, cuando, dentro de unos cuantos desplomes más en Wall Street, podamos comprar una empresa bancaria o financiera con 1.800 euros. No sé si se lo tomó en serio. Igual le dimos hasta pena, porque nos invitó a unos bocadillos. En fin, que le reguntamos de qué va esto de la crisis, cómo acabará lo del plan de salvamento de Wall Street y qué pasará luego.
Y aquí hago un resumen de sus explicaciones.

CRISIS. “La gente no tiene un duro en las cuentas corrientes. Lo que tiene la gente es una deuda del copón: que si la hipoteca, que si los plazos del coche, que si la Visa, etcétera. O sea, que los bancos no prestan el dinero de sus clientes ahorradores, porque casi no hay, sino un dinero que ellos piden prestado por ahí, a otros bancos o a quien sea, y meten un recargo. El viejo negocio del intermediario. Ahora, los bancos ya no encuentran quien les preste, porque nadie se fía de nadie. Con lo cual se para la rueda financiera y se para la economía”.

PLAN. “Esto es como cuando alguien no me devuelve un préstamo. Yo envío a mis amigos a casa del cliente para que le convenzan de que cumpla, por las buenas o por las malas. Pero a veces no hay forma, porque el tipo está seco de verdad. ¿Qué hago? Voy a otro prestamista, le cuento la milonga de que estoy en crisis de liquidez y le vendo al cliente. O sea, que si a mí el cliente me debe 300 euros, le pido al otro prestamista 250 y que se encargue él de cobrar, ganándose 50 eurillos. El otro prueba, lo mismo le rompe una pierna al moroso, pero nada.
¿Qué hace? Pues pasarle el muerto a un tercer prestamista por 200 euros: 100 euros de beneficio teórico, gran rentabilidad teórica. En el balance, esas rentabilidades quedan cojonudas. Siempre que no intentes cobrar, claro. Si esto lo hacemos todos y lo hacemos mucho, llega un
momento en que ni cobramos, ni nos fiamos de los colegas del sector. Pues en ese mal paso están ahora los bancos de Wall Street. El plan de salvamento de Bush consiste en recomprar con
dinero del contribuyente todos esos pufos que se han ido pasado unos a otros”.

CONSECUENCIAS. “Hablan de regular el negocio financiero para que no vuelva a pasar algo así. Pues vale, pues mejor. Dicen que pondrán límites al endeudamiento de los bancos con otros bancos y al traspaso de pufos camuflados (o sea, las hipotecas subprime y cosas así). Quieren que los bancos presten su propio dinero y que tengan siempre pasta en la caja fuerte, para estar bien cubiertos y que no haya más crisis de liquidez. ¿Qué pasa? Pues que habrá menos dinero para prestar. ¿Y qué pasa entonces? Que le cobran más caro al cliente y ponen intereses más
altos. (En este momento, el Vladimiro, que es muy redicho, dijo algo sobre la libre competencia y sobre que cada banco rebajaría su margen de beneficio para pillar más clientes, y al tío Moreno se le escapó la risa). Amiguitos, la competencia entre los bancos es como la competencia entre las petroleras y las gasolineras: compiten a ver quién sube más los precios».

CONCLUSION. “El ciudadano pagará dos veces. Primero, la factura del saneamiento. Segundo, los mayores costes del crédito. Luego, cuando venga otra crisis, que será distinta de esta,
volverá a pagar. Esto es como la ruleta: la banca siempre gana”.
Qué ganas de meternos ya a banqueros, para contribuir al crecimiento económico y al progreso de la humanidad.

El dia 18 d’agost de l’any passat vaig publicar un post al meu antic blog advertint sobre la crisi econòmica que venia a sobre; els temibles auguris que allí es plantejaven allí s’han complert fil per randa. Resulta d’una espantosa evidència que si un mísere especialista en Prehistòria podia preveure amb claredat la hecatombe que ara ens ve a sobre, qualsevol economista de pacotilla ho podria haver fet molt millor. Que ha fallat?

Avui la empresa on treballo ha realitzat una dràstica reducció de plantilla de la que m’he salvat pels pèls, de moment. Però les perspectives no son gaire afalagadores per a l’arqueologia professional a Catalunya, siguem realistes! Ara que havíem aconseguit signar un conveni col·lectiu, després de tantes lluites, aquest haurà estat en va, ja que no hi haurà ningú que se’n pugui beneficiar!

I que en faré jo d’un currículum ple de pàgines i pàgines d’excavacions? De que em serveix saber un ofici que els designis de la capriciosa  demanda del mercat capitalista ha decidit que és fútil i prescindible? Podré sobreviure a casa més d’un dia sense tenir res concret a fer? Quin misteri!

El gran inconvenient que té ser posseïdor uns mínims de cultura, és que ets plenament conscient de tots els perills, problemes i injustícies que et rodegen avui i demà. A vegades sento una espurna d’enveja per la massa de vulgars garrules que passegen felices amb xandall rosa malbaratant els seus escassos estalvis en xuminades, sense sospitar que dintre de ben poc no podran pagar la hipoteca, ni les lletres del cotxe, ni res, ja que la inflació, l’atur i la fallida dels bancs es menjarà amb patates tots els seus recursos.

I ohhh! Quina gran ironia del destí! De veritat que ningú se n’ha adonat? El mateix dia que Wall Street s’abocava al precipici sense retorn, emulant aquell mític Crack del 29, la ultradreta arrasava a Austria, ves per on, bressol d’Adolf Hitler, dictador que va pujar al poder gràcies a la històrica crisi econòmica que ni la socialdemocràcia i el liberalisme varen saber manejar. Encara hauré de donar la raó a Nietzche quan afirmava que la història era circular!

I si, Mr Bush, vostè gasti 700 milions de diners públics en salvar els banquers, no fos cas que passin gana!

PD: Si, ja sé que se suposa que aquest blog està inmers en un especial sobre el Festival de Sitges, però ara mateix el meu cap és incapaç de concentrar-se en res que no sigui macroeconomia! Algú disposa d’alguna dada que convidi a l’esperança, encara que sigui remota?

L’economia, en el fons, no és res més que l’estudi de la psicologia humana aplicada a la gestió dels recursos (béns, diners, materies primeres, etc). Això és el que fa que els economistes sempre la caguin quan prediuen coses i que només ho ensopeguin a aigua passada.

I el problema amb les anàlisis actuals sobre l’economia mundial i espanyola és doble:

1. Ens trobem en època preelectoral
2. Hi ha molts interessos creats pel que fa la suposada bombolla immobiliària. Hi ha molta gent que té ganes de dir “veus com jo ja t’ho deia”

En la meva opinió, aquests dos factors estan intoxicant greument l’anàlisi de la realitat. Així que a continuació exposo el que crec que passa realment. Intentaré ser ben esquemàtic:

No hi ha crisi econòmica, ni a Espanya ni als EUA. El que hi ha és crisi financera, en tot cas, originada pels grans bancs i agències de valoració nord-americanes, que van donar hipoteques a gent que no podia pagar-les i després revenien aquestes hipoteques en els mercats de valors (“titulitzaven”) per finançar-se. El castell ha caigut quan massa gent no podia pagar aquestes hipoteques (les anomenades “subprime”).

El que ha passat, per tant, no és que l’economia anés malament, sinó que un grapat d’empreses (bancs, financeres, etc), van dur a terme unes pràctiques estúpides i absurdes, amb el vistiplau del govern nord-americà, i ara en paguen les conseqüències. Totalment lògic i raonable: qualsevol empresa que vengui coses que no pot cobrar s’enfonsa. I això és el que els està passant.

Els sotracs bursaris encara duraran més mesos: aquests bancs són tan grossos que en molts només saben el que venen, el que guanyen i el que perden quan presenten la seva comptabilitat (anualment) o tenen auditories (trimestral o semestralment).

Les constructores nord-americanes, al veure que els bancs de cop i volta els tancaven l’aixeta per seguir construint i venent habitatges per gent que realment no se’ls podia permetre, han hagut d’abaixar preus. És el que n’han dit l’esclat de la bombolla. Altra vegada, és la conseqüència de vendre coses a gent que no pot pagar-ho. Totalment lògic.

Com ja he dit anteriorment, l’economia és, en el fons, psicologia. Això vol dir que els estats d’ànim hi siguin el factor primordial. Els Estats Units ortaven ays visquent per damunt de les seves possibilitats, endeutadíssims amb la resta del món. La resta de països, sobretot la Xina i els asiàtics, els ho permetien perquè a canvi eren el seu principal client. Però quan es comença a veure que la banca i la construcció dels EUA és un bluf, els seus acreedors comencen a desfer-se de deute americà i, com a conseqüència, el dòlar comença a baixar.

I si no baixa més és perquè als seus acreedors (la Xina és el principal titular de deute nord-americà) no els interessa.

Una dada indicativa que és l’economia americana que s’enfonsa és que el preu del petroli o de l’or estan en màxims històrics si comptem en dòlars. Si fem la conversió dòlar-euro o dòlar-lliura, per exemple, es mantenen estables. Ergo, els EUA s’enfonsen, no la resta del món.

I què passa a Espanya?

Torno a repetir: l’economia és psicologia. En un món inestable, els estats d’ànim són inestables.

I en un món globalitzat, es transmeten híper ràpid. Podríem dir que la gent sent abans que raona.

Si bé el preu de l’habitatge ha augmentat moltíssim també a Espanya, no és el mateix cas que els EUA. Diria que si l’habitatge aquí ha augmentat tant de preu és perquè el país ss’ha enriquit, i tothom ha invertit en el país.

Però aquí qualsevol banc et demana la tira de garanties (nómines, avals, etc) abans de donar-te res: si no pots pagar, no et deixen diners. Això vol dir que la banca ibèrica només dóna a qui pot pagar i, per tant, no s’enfonsarà.

El que ha passat aquí és que, com a conseqüència de la crisi bancària americana, i com que encara es tardarà alguns mesos a saber-se quins bancs han sigut estúpids i s’enfonsen i quins no, s’ha generat un clima de desconfiança. Els bancs ja no es deixen diners entre ells, perquè ningú no sap si el que jo et deixo m’ho podràs tornar o no.

Els bancs de tot el món, per tant, han hagut de concedir menys crèdits i hipoteques.

Crec que això serà temporalment, fins que se sàpiga qui ha sigut un bon banc i qui no i s’enfonsi.

Mentre això passi, és de preveure que

• Sigi més difícil comprar cases, i per tant vendre’n, i per tant puguin disminuir temporalment els preus de les vivendes. Però la demanda d’habitatges segueix sent-hi. Només cal fer una enquesta ràpida al nostre voltant.
• Segueixin les fluctuacions bursàries, que no són més que l’expressió d’aquest estat d’ànim agitat

Repeteixo, tot això passarà quan se sàpiguen les dades comptables de tots els bancs. I encara poden faltar alguns mesos.

Però l’economia de debò no és la borsa. És el treball, les inversions, el que compres i el que vens, etc. I en aquest sentit, no hi ha cap crisi a Espanya. Com es pot parlar de crisi quan es rpeveu que l’economia creixi entre un 2,5 i un 3,3 aquest 2008?

Pot augmentar lleugerament l’atur, com a símptoma que la construcció s’està refredant i deixa de ser tan important per a la nostra economia. Però ningú dubta que la resta de sectors seguiran creant ocupació.

En resum:

1. Hi ha incertesa a nivell mundial perquè encara no se sap quants bancs han sigut mongos deixant diners a qui no els pot tornar
2. Estats Units porta molts anys visquent per sobre de les seves possibilitats i ara ho pagaran.
3. Espanya té una economia sòlida, que segueix creixent (més que els països de l’entorn) i seguirà creant ocupació
4. Espanya no pateix cap crisi econòmica. Com a màxim viu el reflux de la crisi financera mundial d’origen ianki. Però interessos electoralistes volen transmetre aquesta sensació.

 ————————————————————————

- Actualització 25/01/08 15.00h -

Ahir les borses van tancar amb súper pujades (l’IBEX va fer la seva màxima pujada històrica) i tot apunta que avui també tancaran amb pujades.

El que deia: un cop tranquil.litzat el món pq els EUA van rebaixar el preu del seu diner, tot sembla que torna a la normalitat. Però no serien d’estranyar més “sotracs” fins que tota la història de les ’subprimes’ no s’aclareixi del tot…