Divendres al vespre, aprofitant que no tanquen fins a les 21:00, vam fer una visita (de metge) al Metropolitan Museum. Bàsicament, el que vam fer, va ser donar una ràpida passejada per la planta baixa, amb dues aturades una mica més llargues al temple de Dendur i a les escultures de Rodin, per anar des seguida a les sales de pintura del segon pis.

Els companys no em van deixar de tocar els pebrots fins que no em vaig deixar fer aquestes dues fotos.

Que el Greco pintés fa tres-cents anys un cardenal que es sembla a mi, no deixa de tenir la seva gràcia. Però el desbarrament definitiu es va organitzar quan es van assabentar que el cardenal es deia igual que jo! Només que en castellà: Fernando.

Quan em van obligar a fer-me la segona foto, hi havia un nodrit grup de japonesos pels voltants. No voleu saber la que es va muntar! L’un va cridar l’altre i, fins que no em van fer tots la foto no vaig poder apartar-me del quadre. Estic gairebé convençut que algun dels japos se’n va anar cap a Tòkio pensant que havia fotografiat a Chuck Close en persona, l’autor d’aquest quadre, que porta per títol Self-portrait.

També vaig trobar una mica de temps per anar al MOMA. Diumenge es va inaugurar l’exposició de Tim Burton i, encara que no en sóc un seguidor especialment fidel, he de reconèixer que els seus dibuixos em resulten molt atractius per la seva barreja de candidesa i violència, de tendresa i sadisme. No es podien fer fotos dins de l’exposició, cosa que tampoc hagués pogut fer perquè era tal la quantitat de gent visitant-la, que resultava impossible veure les peces amb tranquil·litat.

Els lunchs d’aquests dies han estat força divertits; una dotzena de persones de procedència diversa, però amb majoria de nord-americans. Desconec el motiu, però els nord-americans sempre imprimeixen a les converses un aire de frescor que ens manca als més formals europeus. El primer dia va coincidir amb la publicació del llibre de la Palin, Going Rogue, i ja podeu imaginar la mena de comentaris irònics que sorgien de les ments il·lustrades de la gent de la New York University, molt més lliberal que la seva veïna Columbia.

Per començar, les discussions sobre el significat de la paraula rogue, que jo desconeixia. Un dels assistents va arribar a dir que, per ell, un rogue és un elefant boig que viu apartat de la manada, però també va dir que podia ser fruit de la seva afició per Kipling. La cosa tindria la seva gràcia: l’elefant és el símbol del partit republicà. Però quan vam mirar el Webster’s dictionary, no vam trobar aquesta accepció. El Webster’s posa les següents:

• 1.- Vagrant, tramp
• 2.- A dishonest or worthless person
• 3.- Scoundrel
• 4.- A mischievous person

Quedeu-se amb la que vulgueu: qualsevol d’elles és suficientment dolenta. Quan he arribat a casa, he mirat el meu Collins i, sorpresa, posa les següents accepcions:

• 1.- A dishonest or unprincipled person, esp. a man
• 2.- A mischievous or wayward person, often a child
• 3.- Any inferior or defective specimen, esp. a defective crop plant
• 4.- A vagrant
• 5a.- An animal of vicious character that leads a solitary life
• 5b.- (as modifier): a rogue elephant.

O sigui que el col·lega no anava gaire desencaminat: Palin és un elefant descarrilat!

A l’aeroport vaig mirar-me el llibre. El seu començament podria entrar perfectament a l’antologia dels pitjors començaments que pot tenir un llibre:

Gilles Personne de Roberval

Ha de ser difícil convertir-se en un matemàtic famós quan tens com a coetanis i paisans a individus com Descartes o Fermat. És el cas de Gilles Personne de Robervall (1602-1675). El seu nom de naixement era Gilles Personne (a vegades també escrit Personnier) i, com que no era de família il·lustre, va haver de demanar permís per a poder afegir el seu lloc de naixement al seu nom. Avui en dia, els pocs que el coneixen, es refereixen a ell com Robervall, tot i que només és el nom del seu poble.

Ell tampoc va fer gran cosa per a ser conegut: mantenia correspondència amb tots els savis de la seva època: Huyghens, Gassendi, Mersenne, Pascal, Hobbes, a més dels ja esmentats, Fermat i Descartes (tot i que amb aquest darrer l’unia una fraternal enemistat). Però només va publicar dues obres durant la seva vida. La primera va ser un tractat de mecànica en el que apareix per primera vegada el mot “força” que després popularitzaria Newton i que és la base de la seva principal invenció: la balança de precisió. La segona és un tractat d’astronomia en el que glosa l’obra d’Aristarc de Samos, el primer teòric del heliocentrisme del qui tenim notícia.

Malgrat el seu origen humil, va poder estudiar gràcies al rector de la parròquia de Rhuis, una població propera, que era, al mateix temps, capellà de la reina Maria de Medici. En una data incerta, va començar a viatjar per tota França; es guanyava la vida donant classes de matemàtiques i es ficava per les universitats per a discutir d’aquesta disciplina amb els professors. Va passar per Bordeus, on va conèixer Pierre de Fermat, i el 1627 estava al setge de La Rochelle juntament amb Descartes. El seu únic biògraf, Auger (Blanchard, 1962), diu que recorria tot el país portant una ampolla de tinta lligada a la sella del seu cavall.

El 1628 s’instal·la a Paris, d’on ja no tornarà a marxar. Va ser professor de Filosofia al Collège de Maître Gervais, i al mateix temps va ocupar les càtedres Ramus (matemàtiques) i Gassendi (física) del Collège Royal. Les males llengües diuen que no publicava res de les seves recerques per poder-les fer servir en els exàmens-opossició que tri-anualment es celebraven per mantenir aquestes càtedres del Collège Royal. El cert és que el 1693, divuit anys després de la seva mort, l’Acadèmie des Sciences de Paris va publicar un voluminós volum amb moltes de les seves obres que, al morir, havia deixat en dipòsit en aquesta institució, de la que, ell mateix, n’havia estat fundador el 1666, juntament amb altres sis savis.

Tenia fama de ser extremadament avar, tant és així que sempre va viure en dues habitacions que li cedia el Collège de Maître Gervais i a les que, a la seva mort, no s’hi va trobar ni tan sols una ampolla de vi. Només llibres: des de Quintilià fins a Descartes. I una forta suma de diners en efectiu: aproximadament l’equivalent de vuit vegades el seu sou anyal.

El seu caràcter tampoc sembla envejable: era irascible (cosa que no el va ajudar gens en les seves males relacions amb Descartes), orgullós e intransigent; no obstant sembla que tenia força èxit amb els seus alumnes: a les seves classes s’arribaven a congregar més d’un centenar d’estudiants.

Les seves aportacions al càlcul integral (Traité des indivisibles) hagueren estat cabdals si les hagués publicat quan les va escriure, però quan van aparèixer, el 1693, ja feia temps que Cavalieri havia publicat el seu tractat homònim. Els seus mètodes per trobar tangents a una corba, tot i ser publicats cinquanta anys després d’haver estat escrits, van ser revolucionaris. Ell va ser el primer en enunciar la llei de composició de forces. Tot això explica perquè Condorcet publica cent anys més tard el seu Eloge de Roberval.

Entre els manuscrits de Roberval que encara resten a l’Acadèmie, es troba una obra titulada Éléments de Géométrie que, al contrari del que es pugui pensar no és una nova edició comentada dels Elements d’Euclides, sinó un llibre per a l’ensenyament de la geometria, estructurada en forma bastant diferent del text euclidià. Aquest manuscrit va ser editat i publicat fa uns anys per Vincent Jullien (Librairie Philosophique Vrin, Paris, 1996) i resulta ser també una obra notable. Sobre tot pel que fa referència a la teoria de les paral·leles: una anticipació del quadrilàter de Lambert (1766, no publicat fins el 1784).

Gilles, Gilles… perquè no vas portar tot això a la impremta?

Tot això m’ha vingut a la memòria perquè ahir vaig veure al diari una notícia titulada “lliçons de geometria” i que em va deixar una mica astorat: no podia creure que els professors de geometria tinguessin aquestes apariències.

EL PAIS - 6 octubre 2009 - Pàg. 42

El proper dijous, dia 1 d’octubre, tindrà lloc la cerimònia d’entrega dels guardons Ig Nobel que premien aquelles recerques que, primer fan riure, i després fan pensar. A primera vista, podria semblar que el que es premia en aquest acte és la recerca sobre fets trivials; però, que és un fet trivial? La caiguda d’una poma d’un pomer, també és un fet trivial. No podem saber quanta de la recerca fonamental important s’ha fet arrel d’un fet trivial. El senyor Robert Mattheus ho explica molt bé, amb molts més exemples, en un recent article a The National.

La cerimònia, com en anys anteriors (és la dinovena edició), tindrà lloc al Sanders Theatre de la Universitat d’Harvard i començarà, puntualment, a les 17:15. Com que serà transmesa per webcast, la podrem veure en directe, encara que l’horari serà una mica intempestiu: la 1:15 de la nit (aquí a Europa ja serà dia 2).

La cerimònia, anàrquica com sempre, serà conduïda pel conegut matemàtic franco americà Benoit Mandelbrot (el pare de la geometria fractal) i comptarà amb la presència de coneguts premis Nobel (autèntics, hehe) com Paul Krugman i Martin Chalfie (2008: economia i química), Orhan Pamuk (2006 literatura), Roy Glauber (2005 física), Frank Wilczek (2004 física), i altres.

Segons els organitzadors, la majoria dels deu premiats estaran presents a la cerimònia, tot i que, al contrari dels premis nobels suecs, no es coneixen els seus noms fins a l’entrega del premi.

La meva candidata per al premi Ig Nobel d’economia és la senyora Camelia Kuhnen, de la que ja vaig parlar en aquest blog i que vaig proposar com a candidata pel seu treball sobre la determinació genètica del risc financer.

Per amenitzar la jornada es compta amb els següents espectacles:

1. Abans de començar (a les 18:45), i a l’entrada del teatre, el Boston Squeezebox Ensemble interpretarà peces d’òpera a l’acordió.
2. L’acte començarà (puntualment) amb un concert especial: el Risk Cabaret Concert interpretat pels Penny-Wise Guys.
3. I, durant els descansos, es farà l’estrena mundial de l’òpera en quatre actes The Big Bank Opera, amb músiques de Beethoven i Rossini i lletra de l’editor de la revista AIR, Marc Abrahams. Serà interpretada en els seus papers principals per Maria Ferrante i Ben Sears, acompanyats al piano per Branden Grimmett i dirigits per David Stockton. Alguns dels guardonats interpretaran petits papers a l’òpera.

A continuació podeu veure algunes de les sessions d’assaig d’aquesta òpera que, probablement, no serà un èxit mundial però que promet bones vibracions.

Qui pot ser més estúpid? Els diners a Júpiter.

La part més acadèmica de l’acte, estarà composada per les ja tradicionals lliçons 24/7 (24 segons per fer una completa descripció tècnica del tema i 7 paraules per fer-ne un resum clar i senzill que tothom pugui entendre). Aquest any estaran a càrrec de Wade Adams (sobre nanotecnologia), Stephen Wolfram (sobre el geni), Paul Krugman (sobre economia) i Deborah J Anderson (sobre contracepció). La lliçó inaugural (60 segons) correrà a càrrec, com ja s’ha dit de Benoit Mandelbrot (sobre el tema central de l’acte: Risc). Això dels 24 segons no és cap broma: un cop transcorregut aquest plaç, surt a l’escenari una nena d’uns dotze o tretze anys (a poder ser amb veu de pito) dient que s’avorreix molt i que vol que s’acabi ja. Naturalment, durant la cerimònia es poden llençar avions de paper als presentadors i guardonats: de fet, els propis organitzadors encoratgen els assistents per a que ho facin.

Amb la finalitat d’evitar demandes innecessàries, l’acte estarà monitoritzat pel conegut advocat neoiorquès, William J. Malloney, que preservarà l’acte de sons, paraules, imatges i “pensaments” impropis u ofensius.

Les conferències informals (hi ha alguna cosa formal en tot això?) tindran lloc el dissabte, dia 3 d’octubre a l’edifici 10 del Massachusets Institute of Technology (MIT). Seguint al peu de la lletra la màxima de que lo bó, si és curt, es dues vegades bó, els guardonats disposaran de cinc minuts per exposar el que han fet i perquè ho han fet, responen després a unes poques preguntes de l’audiència. L’accés a les lliçons informals és gratuït, però l’espai és molt limitat. No està prevista la seva transmissió per webcast, o sigui que haurem d’esperar a veure-les al canal del youtube de la revista.

.

P.S.

Podeu veure la cerimònia de l’any passat sencera aquí (1 h 44 m). Va estar dedicada al tema: Redundància.

No sé per quin motiu deu ser, però darrerament estant sortint molts llibres sobre la Segona Guerra Mundial i el nazisme. Suposo que el fet que ja hagin passat més de 75 anys de la crema dels Reichstag i que ja hagin desaparegut la majoria dels protagonistes d’aquells temps fa que es pugui analitzar l’època d’una forma més objectiva, lliure de les pressions que podrien significar ferir sentiments de gent encara viva. És una mica com el que va fer Chateaubriand en escriure les seves memòries: les anava entregant al seu editor amb la condició que no es publiquessin fins que ell hagués mort (per això les va titular Memòries d’Ultratomba); d’aquesta manera es va sentir lliure per parlar a tort i dret, bé o malament, dels seus contemporanis, sense preocupar-se del que li poguessin respondre: ell ja no hi seria!

En el camp de la història de les matemàtiques també s’està donant el mateix fenomen: si abans de vacances parlava del llibre de Sanford Segal, Mathematicians under the Nazis, fa uns mesos s’ha editat un altre llibre titulat Mathematicians Fleeing from Nazi Germany (Reinhard Siegmund-Schultze, Princeton University Press. July 26, 2009). Mentre el primer és un estudi de la situació dels professors universitaris de matemàtiques durant el període nazi, el segon estudia les migracions d’aquest mateix grup professional, particularment, la migració de matemàtics alemanys cap els Estats Units. De fet, aquest segon, és una revissió i ampliació, traduïda a l’anglés, de la tesi de l’autor de 1998.

És un fet que, mentre el percentatge de jueus entre la població en general a l’alemanya nazi era baix (un 2 o 3%), a les capes universitàries el percentatge creixia i, entre els matemàtics, era especialment gran arribant a un 20% en el cas d’algunes de les universitats més grans com Berlín o Goettingen. Per això, les baixes de professors induïdes per les lleis racials nazis a partir de 1933, van tenir especial rellevància en el camp de les matemàtiques i van fer perdre el primer lloc del que gaudia Alemanya en la disciplina en favor dels Estats Units.

Tampoc es tracta de fer un recompte de guanys i pèrdues, com molt bé afirma Siegmund-Schultze, cosa que seria pec menys que història-ficció, però és ben evident que Alemanya, amb aquesta política es va fer un harakiri intel·lectual important.

Un dels casos que expliquen ambdós autors, i que jo desconeixia, m’ha semblat particularment trist. És el cas de Fritz Noether, germà petit de la gran matemàtica Emma Noether, primera professora universitària alemanya de matemàtiques amb el total recolzament de David Hilbert.

Fritz Noether i la seva germana, Emma, el 1933. Font: Overwolfach Photo Collection

Fritz Noether era un competent especialista en matemàtica aplicada (la que es dedica a resoldre problemes físics, mecànics, etc.) i, per això, menys conegut que la seva germana. L’any 1933, quan es dicten les lleis per a “netejar el servei civil” ell tenia 48 anys. Havia estat combatent a la Primera Guerra Mundial, en la que havia rebut una Creu de Ferro i assolit el lloc de tinent. Per aquests motius, i encara que fos jueu, quedava exclòs de les normes d’aquelles lleis. No obstant, els seus alumnes, en repetides ocasions van presentar queixes al rectorat pel seu ascendent jueu, pel seu “escàs nacionalisme”, pel seu esquerranisme (era soci de l’Associació dels Drets Civils) i d’altres foteses semblants.

Tanta va ser la pressió que va rebre que, finalment, va sol·licitar el seu passi a la situació d’emèrit, una forma de poder conservar la seva pensió al 100%. No obstant, el mateix any 1933, li van oferir una plaça de professor a la Universitat de Tomsk (Unió Soviètica, avui Rússia), que va acceptar de bon grat. Uns anys després, el 1937, les autoritats soviètiques el van acusar d’espionatge en favor d’Alemanya i va ser empresonat. A partir de 1939 no es torna a tenir cap notícia d’ell.

A finals dels anys 80’s, amb la Glasnost d’en Gotbatxev, els seus fills Hermann i Gottfried, aconsegueixen que els obrin els arxius secrets d’aquells temps i s’assabenten que va ser arrestat el novembre de 1937, va ser jutjat per trotskista i espia l’octubre de 1938 i condemnat a 25 anys de presó. Aparentment, totes les probes de càrrec contra ell i els altres quatre russos jutjats al mateix temps, havien estat falsificades; eren els temps dels processos de Moscú.

Va ser empresonat a Orel (uns 200 Km al sud de Moscú). El 1939, quan es va signar el tractat Ribbentrop-Molotov, podria haver estat objecte d’intercanvi de presoners entre Alemanya i la Unió Soviètica, tal com establia el tractat. Però no va poder ser perquè, per un edicte nazi anterior (de 1938), Fritz Noether havia estat desposseït de la seva nacionalitat alemanya: era un apàtrida sense saber-ho.

L’any 1941, quan les tropes nazis envaeixen la Unió Soviètica, a la presó d’Orel es succeïxen una serie de judicis complementaris contra els ja condemnats i empresonats; la finalitat es no haver de portar-los a cap altre lloc, lluny de l’abast de les tropes nazis. El dia 8 de setembre, Fritz Noether es tornat a jutjar i condemnat a mort. El dia 10 es porta a terme l’execució. Els nazis ocuparan Orel el dia 8 d’octubre.

A finals de 1988, el Tribunal Suprem de la URSS, declara que, de fet, Fritz Noether no era culpable de cap crim i el 12 de maig de 1989 Hermann Noether, el seu fill, és oficialment informat de la “plena i completa rehabilitació” del seu pare. Si-us-plau, accepti les meves disculpes més sinceres, encara que comprenc que cap mena de paraules podran alleujar la seva pena.

Fugint dels nazis va caure en mans dels estalinistes.

Finalment he caigut a la temptació i m’he llegit els dos primers volums del famós Millenium de Stieg Larsson. El tercer el començaré a llegir quan acabi la meva filla, que és qui m’ha prestat els dos volums anteriors. Jo no tenia cap intenció de comprar-los: tinc certa aversió pels best-sellers. Però aquesta vegada el soroll mediàtic ha pogut més que la meva fòbia.

He de reconèixer que aquestes novel·les son addictives. Un cop has entrat en la trama (li costa una mica entrar en matèria al començar), resulta gairebé impossible desempallegar-se’n. L’acció està molt ben travada i el ritme dels aconteixements és creixent, fins arribar a uns finals trepidants que et fan restar sentat, llegint sense parar, encara que es facin les mil-i-una de la nit.

No sé de què pot anar el tercer volum, perquè al acabar el segon sembla que s’hagin desvetllat tots els misteris sobre la vida de la protagonista. Ja ho veurem…

M’ha fet gràcia el joc que es porta en el segon volum amb el darrer teorema de Fermat: no existeix cap n>2 tal que aⁿ + bⁿ = zⁿ, siguen a, b, z i n nombres naturals. Fermat no va formular mai en la seva vida el teorema. Es va trobar després de la seva mort el 1655 escrit al marge del seu exemplar de la Aritmètica de Diofant, amb una coda admirable: he trobat una demostració d’aquest teorema però aquest marge es massa petit per escriure-la.

Els experts suposen que l’anotació va ser feta entorn el 1630, però Fermat no va escriure la demostració a cap altre lloc, o, al menys, no s’ha trobat. Era una broma de Fermat? El cert és que el primer que va demostrar el teorema va ser el matemàtic britànic Andrew John Willes, l’any 1995! La demostració, efectivament, no cabia en el marge d’un llibre: ocupa unes 150 pàgines de matemàtiques tan avançades que Fermat no les podia ni somniar.

Durant 340 anys una legió de matemàtics van estar intentant demostrar el que se suposava que era cert perquè no s’havia trobat mai cap contra exemple, però que no es podia assegurar la seva certitud perquè no se’n tenia cap demostració.

No sé com ho va escriure Larsson en suec ni com ho han traduït al català, però Lisbeth Salander, quan pensa en Fermat, pensa en “un chulo cabrón”. No m’havia parat mai a pensar en Fermat des d’aquest punt de vista. En part té raó Lisbeth: com collons se li va acudir a aquell home escriure allò de tinc una demostració però no l’escric. Xuleria. I, a més, segur que no la tenia o, si la tenia, era incorrecta. Cabroneria. Xulo i cabró.

De totes formes, la Salander encara té certa tendresa en pensar en Fermat: diu que li hagués agradat conèixer’l.

Per cert, no us molesteu en buscar el llibre de matemàtiques que llegeix la Salander. El Dimensions in Mathematics de L.C. Parnault no existeix. La Harvard University Press, presumpta editora del llibre, ja ha emès un comunicat desmentint haver editat mai aquest llibre ni conèixer el seu autor.

Hubert Cremer. Fotografia procedent de Overwolfach Photo Collection (http://owpdb.mfo.de/detail?photo_id=759)

Hubert Cremer (o Creme, no ho sé: he vist algunes enciclopèdies alemanyes que escriuen el seu cognom així. 1897-1983) va ser un matemàtic poc conegut: es va doctorar el 1928 a la Universitat de Berlín (sota la direcció de Bieberbach), va ser professor assistent a les de Münster i Leipzig fins que va aconseguir la seva habilitació com a full professor a Colònia; durant la guerra mundial era professor titular a la de Breslau (actual Vratislava o Wroclaw, Polònia), acabada la guerra va passar a la Universitat Tècnica de Renània Westfàlia a Aachen en la que va ser director del Departament de Matemàtiques i del Centre de Supercomputació; ell va ser l’introductor a Alemanya dels primers grans computadors a finals dels anys 50’s. D’aquestes dates són també els seus treballs matemàtics més interessants sobre dinàmica d’estructures complexes (fractal). No obstant és més conegut en el mundillo matemàtic alemany per uns versos seus, editats per primer cop el 1927, titulats Carmina Mathematica i mai traduïts a cap altre idioma; com es fàcil d’imaginar els versos són una rèplica dels Carmina Burana en el que es narren les peripècies d’èpsilons, funcions contínues, determinants de matrius i demés objectes matemàtics.

Entre les obres pòstumes de Friedrich Levi (1888-1966), un conegut algebrista germànic-jueu que es va exilar a Calcuta durant el període nazi, però que va retornar al seu país el 1952 per a ser professor a Berlín i Friburg, hi ha aquesta carta, rebuda de Cremer i datada el març de 1947 (menys de dos anys després d’haver acabat la guerra mundial):

Li envio les meves més sinceres gràcies per la seva amistosa carta, que vaig rebre ahir. Em va commoure profundament per les terribles notícies que conté. Quan jo li vaig enviar, tan a la lleugera, “una cordial salutació”, no tenia idea que també la seva pobra mare i la seva germana van ser assassinades per les mans homicides que han deshonrat el nom d’Alemanya per sempre més. Si hagués sabut aquesta circumstància, mai m’hauria atrevit a escriure-li de manera tan informal. Jo no coneixia les morts, però tinc una mare, i també una germana, i és fàcil per a mi tenir alguna sensació del que aquesta pèrdua ha de significar. I em sento culpable jo també. Pot estar segur, que no sabia res d’aquests horrors, però, de fet, tots en teníem una tènue sospita: vam tenir una por incommensurable i lamentable, i vam restar en silenci a causa d’aquesta por per les nostres pròpies vides. Avui crec que hauríem d’haver-nos defensat i manifestat, fins i tot en la certesa de ser assassinats nosaltres mateixos. En aquell moment, vaig emmudir la meva consciència amb l’empobridora objecció que tal sacrifici no tindria sentit, i amb les donacions de diners en secret als jueus necessitats. Fins i tot aquestes accions van ser fetes sempre en el temor que algú podria assabentar-se, i que nosaltres també podíem acabar en un camp de concentració.

Aquesta no és la primera horrible notícia que he rebut. La mare, germana, cunyat i sogres del meu amic, Alfred Brauer, també van ser assassinats, i, de fet, sóc conscient de la gran quantitat que van ser assassinats, però, cada vegada és un nou cop quan puc verificar en un cas particular el que em segueix semblant, i em semblarà sempre, incomprensible. Puc almenys expressar-li a vostè i a la seva esposa el meu sincer condol per aquest terrible succés, que pesa molt sobre mi? També vull agrair-li que, després d’aquests horrors, no hagi tingut envers mi uns plenament justificats sentiments d’odi. Al contrari, m’ha escrit vostè una carta tan cordial! M’ha fet molt de bé.

Acompanyant-lo en el sentiment, pot disposar de mi

Hubert Cremer

(Traduïda de Sanford L. Segal. Mathematicians under the nazis. Princeton University Press. New Jersey, 2003. Pàg. 492)

No tots els alemanys es van comportar com el meu benvolgut? Max Aue, però són tan escassos els testimonis, com aquest, d’alemanys que es confessen responsables de la bogeria per no haver-la impedit, que em sembla que val la pena posar-los de manifest.

Potser el senyor Cremer va tenir la sort de trobar-se en Universitats com les de Colònia i Bratislava que no eren centres acadèmics de gran rellevància i sobre les que no existien les pressions polítiques i ideològiques que sofrien centres més importants com Berlín o Goettingen. Potser a Bratislava i Colònia no va tenir companys jueus a la Facultat i no va viure d’aprop les iniquitats que van haver de sofrir Landau, Courant, Noether, Haussdorf, Levi i tants d’altres. Potser el seu amic, Alfred Brauer (havien estat companys de doctorat a finals del anys 20 a Berlín), li va dir que marxava als Estats Units per pròpia voluntat i no perquè li estaven fent la vida impossible.

Què fa que un nombrós grup de persones es desentenguin de les injustícies que es cometen al seu entorn?

Avui fa cent anys de:

Potser n’hauríem d’haver cremat més, d’esglésies i convents!

Una cosa que poca gent sap, és que se’n va fer un reportatge cinematogràfic, dels fets d’aquella setmana. Malauradament, el film s’ha perdut, però pel que diu Miquel Porter i Moix a la seva Història del Cinema Català, va ser una de les primeres grans produccions catalanes que es va exportar a molts països. Només a Rússia se’n van enviar més de cent còpies!

Font: Miquel Porter. Història del Cinema Català. Editorial Taber. Barcelona, 1969

La pel·lícula es titulava “Los Sucesos de Barcelona” i la va rodar en directe, mentre succeïen els fets, un dels pioners del cinema a Catalunya: Josep Gaspar. No he aconseguit saber on estava el Gran Cineamatógrafo Moderno, que anunciava l’estrena de la pel·lícula per als dies 28 i 29 d’agost del mateix any 1909; però podria ser que fos a Manresa, perquè l’escut que hi ha al cartell (les quatre barres damunt d’una creu de Sant Jordi) em sembla que és el de la capital del Bages.

És una verdadera llàstima que s’hagi perdut aquest documental i, a més, és ben estrany, havent-se’n fet tantes còpies com diuen fonts històriques no tan llunyanes (el propi Josep Gaspar va morir l’any 1970). Per cert, Gaspar era manresà, fet que també m’ha fet pensar que podria ser que la seva pel·lícula es veiés a Manresa amb interés.

En fi, si aneu per Rússia, mireu si trobeu alguna de les cent còpies que diuen que s’hi van enviar.

A l’edició d’avui de EL PAÍS hi ha un article d’un tal Jacinto Antón, del qui desconec la identitat, però que deu ser veí de Barcelona perquè comença l’article dient-nos que el seu dentista té la consulta a Castelldefels i ha d’agafar el tren per anar-hi. L’article es titula ¡Odio a los Nazis! i hom es pregunta que té a veure el seu passeig al dentista amb l’odi als nazis.

Resulta que el bon home, com un Rousseau qualsevol, dedica el temps del trajecte a fer els seus somiejaments i, clar, l’associació d’idees resulta quasi pueril: Dentista → Marathon Man → Dr. Szell/Mengele → Camps d’extermini → Tren. Espero que el seu dentista sigui més bondadós que el Dr. Szell de Marathon Man. Ningú es mereix la tortura encara que digui unes quantes bestieses a continuació.

El cas és que ens recomana que veiem un reportatge que faran al Canal+ (ara ja no recordo si és dels mateixos propietaris que El PAÍS: ja m’he fet un embolic de cadenes de TV) sobre l’album de fotos de Karl Hoecker (o Höcker).

Aquest Karl Hoecker podria ser un Max Aue qualsevol: en acabar la guerra el van capturar els britànics, però duia documentació de soldat ras i, després de tenir-lo uns mesos detingut en un camp de concentració, el van alliberar. L’home va refer la seva vida i, amb la seva dona i dos fills, va arribar a cap de caixa d’un banc important a Luebecke, fins que el 1963 se’l va identificar i va ser jutjat en els processos de Franckfourt. En sortir de la presó, el 1970, va tornar al seu antic càrrec de caixer al mateix banc. Va morir l’any 2000 amb 89 anys. El seu àlbum de fotos va anar a parar al Museu de l’Holocaust de Washington l’any 2006. És l’únic lloc on s’han trobat fotografies del Dr. Mengele.

El cas és que l’autor, per identificar el personatge d’en Hoecker, ens diu que va ser l’ajudant del comandant d’Auschwitz, Rudolph Hess. Per poca història que se sàpiga, tothom coneix Rudolph Hess com el lloctinent d’Hitler que el 1941 va agafar un avió i es va tirar en paracaigudes sobre Escòcia, per a negociar amb els britànics no se sap ben bé el què. Per tant, difícilment podia ser Hoecker l’ajudant de Rudolph Hess.

Podriem pensar que es tracta d’una petita confusió, ja que el primer comandant d’Auschwitz es deia Rudolf Hoess (o Höss, o Höß), però no es així, perquè Hoess va deixar la comandancia del camp a finals del 1943, molt abans que Hoecker hi fos destinat el maig del 1944. De fet, el comandant del camp quan hi va arribar Hoecker no era ni tan sols el substitut de Hoess (Arthur Liebehenschel), sinó el substitut d’aquest darrer, Richard Baer qui va comandar el camp fins a la seva extinció a començaments del 1945.

Qualsevol que hagi vist les fotografies de l’àlbum (podeu veure-les aquí) se’n dona compte que Hoess només hi apareix en unes quantes: durant una festa que es va realitzar amb motiu de la inauguració de l’hospital del camp de concentració (només per a membres de la SS, no aneu a pensar coses rares). En canvi, les fotografies amb Richard Baer són constants al llarg de l’àlbum (de cacera pels boscos, en unes mines a Silèsia, amb l’arribada del les ajudants femenines al camp, per Nadal,…). Perquè les fotos de l’àlbum són això: fotos de vacances; no es veu res de l’interior del camp, ni dels trens, ni dels crematoris, ni res de res. Ningú podria dir que les fotos estan preses en temps de guerra i extermini, més aviat sembla un balneari.

En fi, al que anava: que el senyor Jacinto Antón i EL PAÍS han fotut la pota fins el coll. Ja sé que està en el suplement de vacances i que es tracta de lectures lleugeres, però confondre Hess amb Hoess, col·locar Hoess on no estava, oblidar-se dels que si que hi eren… em sembla molt bèstia.

Menys mal que el senyor Antón diu:

Como nuestro héroe Indiana Jones, yo también odio a los nazis. Dado que no puedo combatirlos como él -tampoco sé si tendría el valor- trato de documentarme mucho para detestarlos todo lo posible,

perquè sinó, no sé les ximpleries que hagués pogut arribar a dir. I és que, senyor Antón, per escriure en un diari, no n’hi prou amb odiar, també cal documentar-se molt més del que vostè ha fet. Ara bé: se li agareix la intenció, això si.

Un caputxí pot ser moltes coses: des d’un frare d’una determinada congregació, fins a una forma de prendre el cafè, amb molta crema i pols de xocolata pel damunt. Però la notícia d’avui, en la que hi està involucrat un caputxí, és trista.

Capuchino és el nom d’un dels braus de la ramaderia de Jandilla que avui a la tarda s’han de córrer a la plaça de braus de Pamplona. Com és tradició, aquest matí tots els joves, pamplonesos o visitants, han pogut córrer amb el sis braus d’aquesta ramaderia, mentre els traslladaven dels corrals de Santo Domingo als corrals de la plaça: uns vuit-cents cinquanta metres de recorregut; al pas que van els braus: no més de dos minuts i mig.

Capuchino era l’únic toro marró (Colorado, en l’argot taurí), els altres cinc eren negres. Havia sortit del corral en darrera posició, però se li veien ganes. Corria més que els seus companys, així que, en arribar a la plaça del mercat, ja era en primera posició. Un xicot amb pinta saxona, no sé si perquè l’havia confós amb un esqueller, ha estat la seva primera víctima. Al costat de l’ajuntament, l’ha agafat pel darrera i l’ha fet volar per damunt del seu cap. La cosa prometia.

Capuchino ha arribat a la plaça de l’ajuntament per davant dels esquellers i, com que no se sabia el recorregut, ha continuat recte en lloc de girar per agafar el carrer Mercaders. Aquí no ha enxampat a un xicot, sinó a tres d’una sola empenta i els ha estampat contra la valla. Després, mig caigut pel terra, els ha intentat banyegar. Potser se n’ha sortit, no ho sé. Hi ha més d’un ferit de banya i no sé on ha estat cada qual.

Capuchino en aquest intent de ferir ha perdut uns quants segons. Els suficients per a que tots els demés braus i tots el esquellers li passessin al davant. Així que ha fet la resta del recorregut tot sol. Els seus companys havien passat per Estafeta en renglera i havien donat molt de joc als joves que volien córrer davant mateix de les banyes dels braus.

Capuchino, abans d’entrar al carrer Estafeta, s’ha emportat per davant a un jove amb samarreta negra i cabells molt llargs. S’estava creuant en diagonal en el seu camí sense mirar endarrere. Un bon cop de cap i l’ha aixecat del terra com si fos de palla. Però no ha fet per ell; ha continuat el seu camí. A hores d’ara, l’únic que volia era retrobar els seus companys de camada.

Capuchino deu haver seguit el mateix recorregut amb més parsimònia, potser buscant algun altre candidat a víctima. Donant algun cop de cap a una banda o altra, buscant carn on clavar la banya. Aquest tros no s’ha vist: totes les càmeres seguien el ramat principal fins que ha entrat a la plaça. Però… mancava un brau, mancava Capuchino.

Capuchino restava davant de la Telefònica, cansat de tenir tanta gent al seu voltant, emprenyat amb tant d’estímul visual, colors blancs, vermells, verds, tots llampants i movent-se al seu entorn. I, aleshores, ha decidit que n’estava tip, que no tenia sentit córrer sense saber la destinació. I s’ha parat, els seus companys ja descansaven feia un minut al corral de la plaça; però ell volia que s’acabés tota aquella orgia de colors que no feien més que passar pel seu voltant amunt i avall.

I Capuchino ha decidit empaitar-los, un o altre acabaria caient davant seu. Ho ha fet forces vegada, se’n tornava endarrere, anava cap a les valles laterals, burxava. Li ha donat una bona tombarella a un xicot amb samarreta verda i, quan el tenia a terra entre les potes, li ha passat les banyes per tot arreu. Fins que, finalment, en una de les seves embranzides, ha trobat la carn que cercava; la carn d’un jove, al qui ha seccionat la cava superior i un tros de l’aorta. Descansi en pau.

Ara Capuchino és al corral de la plaça. Tampoc sap el que l’espera aquesta tarda.

Durant el darrer terç del segle XVIII Francesc Pla, conegut com el Vigatà, va pintar els frescos del Palau Moja que ahir van presidir l’adéu a Baltasar Porcel. Uns metres Rambla amunt, els sostres d’un altre palau, el de Savassona, són suport també per a l’obra pictòrica de l’autor més destacable del barroc català, i senyoregen la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, que reserva espai d’honor per als llibres de l’autor mallorquí, així com per a les obres de la pràctica totalitat de literats que ahir van passar, en una desfilada interminable, davant del seu fèretre. La contenció es barrejava amb l’admiració i amb les opinions de tots colors sobre la personalitat, la trajectòria i l’obra del mallorquí.  I les tertúlies s’hi van desencadenar sense aturador, tan nombroses com inevitables, improvisades al peu del palau, al carrer Portaferrissa, a mig pujar o baixar de l’escala noble, amb la màxima discreció, en el mateix Saló del Vigatà o en algun passadís o saleta de les laberíntiques interioritats de l’edifici.

El vicepresident Manuel Forcano va encapçalar la delegació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), acompanyat dels seus consellers Francesc Guardans, Marta Oliveres i Jordi Coca, i del seu director, autor d’aquestes lletres. Més tard hi feu cap el president del CoNCA, Xavier Bru de Sala.

Al llindar del palau, topem amb Xavier Trias i Jaume Ciurana, homes forts de CiU a l’Ajuntament de Barcelona. Comentaris de circumstàncies, i Trias que destaca que, mal per mal, el desenllaç de la dolència fou prou ràpid.  Ja a la planta noble de l’edifici, Manuel Cuyàs, la ploma més incisiva i divertida d’El Punt, està envoltat de braços que se li atansen per estrènyer-li la mà. Em cedeix un instant per prèmer la meva i em recorda el compromís encara no cobert d’un cafè llarg i distès per explicar-li què és això del CoNCA.

Sota la mirada de les pintures del Vigatà m’atanso lent i cerimoniós  al fèretre, li dedico uns instants en silenci i giro cua, incòmode i maldestre en aquesta mena de situacions. Al costat dels membres del CoNCA, dono el condol a la vídua, Àngels Roque, just quan veig que entra José Manuel Lara. La seva figura imponent atrau totes les mirades ràpidament, i navegant pel complicat mapa de circulacions del salò creuen per davant meu per atansar-s’hi Josep Maria Castellet i Fèlix Fiera. Uns instants de solitud en mig de la multitud, les mans creuades i la mirada passejant distreta per l’estança. Veig Jordi Porta, president d’Òmnium, i uns metres més enllà, el seu assessor Jordi Arcarons. M’hi atanso i canviem quatre frases.

Em reclamen perquè el grup CoNCA conversa amb el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserres, que actua com a amfitrió de la capella ardent. Paraules amables, com sempre i per norma amb el Conseller. Quan marxem, passem per davant de Sebastià Alzamora, que atén els mitjans.

Sortim a la Rambla i l’enfilem cap avall, per tornar a les nostres obligacions al CoNCA. El primer que fem es treure’ns les americanes; la calor es sufocant. La vida oneja Rambles avall, malgrat tot.

No sé si és la calor o el pes feixuc del que ha estat, probablement, un dels dies de treball més intensos dels darrers mesos, però estic una mica marejat. No sé si ha estat la calor o la gernació que ramblejava, però aquesta tarda, en plegar de la feina, m’he desorientat uns instants, aturat i badoc, en mig de la turistada que baixava en direcció a Colom. No sé si ha estat la calor o el goig retrobat de regalar flors comprades en una parada de la Rambla, però avui m’he emocionat quan les feia a mans, després d’un bes delicat. No sé si ha estat la calor o el greu esforç físic de jugar a mil batalles amb els menuts, entre contes del món, pijames a mig vestir i rialles desbocades, però no fa gaire estona m’he derrumbat esgotat damunt d’una butaca. No sé si ha estat la calor o la notícia temuda de la mort de Baltasar Porcel, però em sento abaltit. No sé si és la calor o la vida simple, avui, que m’arrossega fins a la llibreria per estirar un llibre del prestatge.

“Precisament el pescador reposat m’ha dut un parell de llobarros. Els faig a la brasa en l’arravatada xemeneia, amb sal i oli. A l’hortet arranat encara per l’hivern arreplego unes bledes que ja broten i ceba molt tendra. Obro una ampolla de vi blanc de clàssica gravidesa. Tinc un pa cruixent. Sóc a prop dels moments feliços. Sí, sóc part del tot que és i serà. De la Mediterrània.”

Porcel, Baltasar. Mediterrània. Onatges tumultuosos. Proa, 1996,

Porto tant de temps llegint llibres de matemàtiques antics, molts d’ells escrits en idiomes que no domino com el llatí o l’alemany que, ja fa uns quants mesos, vaig decidir prendre-m’ho amb molta tranquil·litat i anar fent altres coses menys dures per al meu maltret cervell. Una de les coses que se’m va acudir per a no perdre nervi en la recerca i per a mantenir una certa gimnàstica cerebral, va ser seguir el suggeriment d’en Roc Armenter al meu post sobre Zacarias Acosta i esbrinar fins quin època va haver-hi matemàtics espanyols que es van entestar en demostrar el postulat de les paral·leles d’Euclides.

La feina està resultant ser més complicada del que pensava inicialment. I això malgrat el que va dir Julio Rey Pastor: “Para la Matemática española, el siglo XIX comienza en 1865, y comienza con Echegaray”, “Este hombre extraordinario que inicia en España el tránsito de la Matemática del siglo XVIII, a la de Gauss y Cauchy”. O sigui, que la matemàtica espanyola comença uns deu anys després de la mort d’aquests insignes matemàtics. I això, que sembla que ha de facilitar la feina, el que fa és complicar-la més, perquè pots trobar-te personatges d’allò més extravagants en èpoques molt posteriors.

I clar, n’he trobat un. El senyor Ramón Martínez de Campos y Colmenares. No tinc dades biogràfiques d’aquest home; només sé que va ser enginyer de camins (com Echegaray) i que va tenir alguna responsabilitat al que avui en dia coneixem com Confederació Hidrogràfica del Segura, havent fet l’avant projecte d’una de les preses més grans d’aquest riu (l’embasament de la Fuensanta, corria l’any 1915).

Aquest home sembla com un èmul d’Echegaray però a l’inrevés. Mentre Echegaray pretén la dignificació de la disciplina matemàtica, el senyor Colmenares (l’anomenarem així en ares de la brevetat, encara que sembli d’acudit de Forges) pretén mantenir-la al mateix nivell que tenia el segle XVIII i es llença a intentar demostrar un axioma que tothom sap que, no solament no es pot demostrar, sinó que es pot construir una teoria consistent amb la seva negació: L’axioma de les paral·leles d’Euclides.

Tal com us ho dic: el 1910 publica a Madrid (Establecimiento Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra) un opuscle de 27 pàgines de títol Una demostración del Postulado de Euclides (com si n’hi hagués més d’una, vaja!). Suposo que l’edició es devia fer a les seves expenses, perquè m’imagino que cap revista mitjanament seria es podria responsabilitzar de la publicació de tan lamentable treball publicat vuitanta anys després dels treballs seminals de Lobatxevski i Bolyai i deu anys després del treball definitiu de Hilbert, els Grundlagen der Geometrie. Cito, a continuació, algunes de les “perles” del treball que no tenen preu:

Pero la negación [del postulat], en cambio, impide dar un paso en tal estudio [de la geometria] y deja sin cimiento el edificio formado por tantas inteligencias de primer orden, por tantos geómetras antiguos y modernos.

Para impugnar el famoso postulado hubiera sido preciso aducir razones convincentes. En vez de esto, lo que se ha hecho es apelar al convencionalismo y formular hipótesis arbitrarias con las más opuestas tendencias. [Menys mal que està el senyor Colmenares per a portar-nos la llum!]

Beltrami, von Helmholtz, Lexell, Fuss, Schubert, Sorlin, Magnus, Gergonne, Gueneau d’Aumont, Steiner, Lhulier, Gudermann, Plucker y Chasles se han ocupado con brillante éxito en esa labor de adaptación… [amb això demostra que no ha llegit ni Beltrami, ni Chasles, ni Plucker, ni Gudermann, ni Steiner... tots ells defensors de les geometries no euclidianes]

… y acaso el genio vacilante de Descartes, tan propenso a la duda, les diera origen [a les crítiques del 5é postulat] [la propera vegada que citi Descartes, l'anomenaré "genio vacilante": no sé que tal li sentarà al meu profe]

Pero fuera de eso, se ha pretendido crear otros sistema no euclidianos sobre bases aun más extrafalarias que las de Lowatschewski y Riemann… [per això han passat ells a la Història i tu no: perquè eren uns estrafalaris!] 

No content amb això, el 1920 torna a fer-ne una segona edició a Múrcia (Tipografia de la Verdad) encara que aquest cop la resumeix en vint pàgines que no he tingut el dubtós plaer de llegir.

Però això no ho és tot! El mateix any 1920, la Revista de Obras Públicas, una revista vinculada al Col·legi d’Enginyers de Camins, recollia en les seves pàgines 134 a 137 un article del que possiblement sigui el matemàtic peruà més conegut: Federico Villarreal. Ignoro com va anar a parar l’original d’aquest article a mans dels editors de la revista ni perquè se’ls va acudir de publicar-lo enmig d’altres articles que parlen de la resistència del formigó o dels diferents tipus de sorra per a la construcció. El que feia Villarreal en aquest breu i divulgatiu article era una exposició de les geometries possibles i acaba parlant del teorema de Sophus Lie (que afirma que el nombre de geometries possibles és limitat) i les reflexions d’Henry Poincaré sobre la natura dels axiomes de la geometria (enderrocant definitivament Kant i els seus judicis sintètics a priori). Les seves darreres paraules, fent referència a la trajectòria de la llum, posen de manifest que Villarreal estava al corrent de les recerques, recentment publicades per Einstein, sobre la Teoria de la Relativitat Generalitzada i la curvatura de l’espai-temps que requereixen geometries no euclidianes. És, com ja he dit un treball breu (quatre pàgines), sintètic i de divulgació, sense entrar en especulacions ni sofisticacions matemàtiques.

Però, malgrat això, l’article devia avalotar el senyor Colmenares. Tant és així que uns números més endavant, el mateix any 1920 (pàgines 590 a 592), feia publicar en la mateixa revista la seva demostració del postulat d’Euclides. L’article és molt més breu que els opuscles publicats el 1910 i el 1920; per això, ens estalvia consideracions fútils com les que havia expressat en aquells. No deixa de tenir la seva gràcia que utilitzi l’argument d’autoritat a la inversa: … “cualquier alumno, al manejar un lápiz y un juego de escuadras, no siente vacilación ni tampoco impedimento alguno para trazar por un punto una paralela, y sólo una, a cualquier recta” (el subrratllat a l’original). A mi no es m’acudiria mai recórrer al que han dit o fet els meus alumnes per a afirmar o rebatre qualsevol teoria: en definitiva, si ells són els alumnes, vol dir que en deuen saber una mica menys que jo; sinó, mal professor seria!

El senyor Colmenares, té altres atractius per a ser un èmul d’Echegaray: també com ell es va endinsar en la política. Una de les causes que semblen que van retardar la ciència espanyola en el segle XIX, va ser precisament aquesta: que els científics l’abandonaven per dedicar-se a la política. El mateix Echegaray va ser ministre d’Hisenda i de Foment en el anys 70’s. Com deia, doncs, el senyor Colmenares no va tenir cap empatx en publicar el 1930 (després del crack del 1929) una altre opuscle titulat En defensa de la moneda española (A Múrcia, Tipografia Sucesores de Nogués). Encara no me’l he llegit amb deteniment, però pel que he vist per sobre, el senyor Colmenares, fent gala del saber del porquer, ens condueix cap a Bodin, Cantillon i el quantitativisme dels segles XVI a XVIII. Al menys, en aquest cas, cal dir que Keynes encara no havia publicat la seva Teoria General de l’Ocupació, l’Interés i el Diner i, per tant, podria ser excusable que el senyor Colmenares ens exposi les teories més ràncies del passat.

Interessant individu, el Colmenares! És una verdadera llàstima que no es dediqués també a la comédia (com Echegaray): podria haver estat un geni.

Post Scriptum (20 de juny):

Divendres passat, quan vaig penjar aquest post, no vaig verificar les meves fonts (mea culpa!). Avui, al anar arxivant papers que tenia damunt la taula, he vist que l’article de Federico Villarreal no es va publicar el 1920 sinó el 1900! Per tant, no va ser aquest article el que va provocar la immediata reacció del senyor Colmenares.

El que va enutjar el senyor Colmenares, va ser la publicació a la revista de les conferències que va pronunciar el 1920 un col·lega seu, el senyor Pedro M. González Quijano, a la Sociedad Española de Matemáticas, institució fundada el 1911 sota els auspicis de Julio Rey Pastor (un altre enginyer de camins de formació) i d’altres matemàtics que pretenien dignificar l’ensenyament i la recerca en un camp en el que el nostre país havia estat per molt temps deficitari.

Les conferències de González Quijano (publicades en quatre números diferents de la revista) es titulaven El postulado de Euclides y las geometrías no euclídeas i, en elles, fa un repàs detallat de l’estat de la qüestió en aquell moment. El senyor González Quijano coneix el tema en profunditat (havia estat ell el traductor de Poincaré al castellà) i l’exposa amb claredat, fent una història del pensament matemàtic en aquesta àrea.

No me’n puc estar de reproduir els darrers paràgrafs d’questes conferències perquè són tota una declaració de principis contra qualsevol mena de dogmatisme (els subratllats són meus): 

¿Y cuál de estas tres geometrías [la d'Euclides, la de Lobatxevski o la de Riemann] es la geometría real de nuestro espacio? Ya hizo notar Poincaré que en términos absolutos la pregunta no tiene sentido: las leyes físicas podrían traducirse, sin pecado mayor contra la lógica, a una cualquiera de las tres geometrías; la cuestión no puede ser, pues, una cuestión de realidad, sino una cuestión de sencillez  y de comodidad. Dentro de nuestro campo experimental actual, la duda no puede plantearse, pero ante posibles hechos nuevos, debemos mantener intacta nuestra facultad de interpretación, sin ligarla a prejuicios ni a supuestas necesidades. Hasta donde alcanzan nuestras medidas y dentro del límite de apreciación de nuestros instrumentos, la suma de los ángulos de un triángulo parece ser igual a dos rectos; para triángulos más pequeños esta es, pues, una verdad experimental y seguirá siéndolo; pero ¿qué sorpresas nos reserva el estudio, todavía sólo bosquejado, del Universo sideral? La distribución de la energía radiante y la ley de fuerzas centrales son asuntos íntimamente ligados con el sistema geométrico, y no se puede ya hoy pensar que, al coordinar las observaciones de tan remotas lejanías dentro de la geometría de Euclides, hacemos algo que, según la fórmula consagrada, es independiente de toda hipótesis.

Ciertamente, las geometrías no euclídeas andarán siempre distantes de los menudos hechos de la vida, como el conocimiento de la redondez de la tierra lo está de las preocupaciones del arquitecto que levanta el plano de un edificio, pero los grandes problemas de la ciencia, y esta insaciable curiosidad humana que de ellos se preocupa sin descanso, ávida de arrancar al Universo el inquietante misterio del origen y de la muerte de los mundos, no podrán permanecer ajenos a un estudio que constituye en el orden teórico uno de los mayores progresos de las matemáticas modernas.

Celebraría haberos interesado por él. En todo caso, os pido mil perdones por haber abusado quizás un poco de vuestra atención benévola.

Jo també demano perdó per un post excesivament llarg. Però penso que valia la pena.

− Doncs ves-hi amb mon germà i la seva xicota − va fer la Mònica.

− Em sap greu deixar-te sola amb el crio − va contestar en Vicenç.

− Però si et fa il·lusió. A més, pot ser que no torni a succeir mai més una cosa com aquesta. 

Al Vicenç li feia il·lusió anar a veure el partit de la final de la Champions a Plaça Catalunya, però ell i la Mònica tenien un crio petit i no li semblava be deixar la noia amb el nen, mentre ell s’anava a Barcelona; ells vivien en un poble dels afores, com molts altres joves als qui el preu de l’habitatge a fet marxar a la corona de pobles que envolten la ciutat. Cada cop més lluny, com més s’encarien els preus.

S’ho va rumiar una estona. La Mònica li estava dient de cor, això no ho dubtava, però tot i així… Finalment es va decidir: hi aniria amb els seus cunyats.

* * * * * * * * * * *

Quan tornaven tots tres en el cotxe, alegres per haver guanyat (Copa, Lliga i Champions) els va deturar la policia local. Eren a l’entrada del poble, en una d’aquestes rotondes immenses que tant s’han popularitzat en els darrers anys i que serveixen per a qualsevol cosa menys per a regular el tràfic. 

L’agent de la policia local els va fer senyal de parar.

− Control d’alcoholèmia! − va dir el germà de la Mònica. I tots van estar tranquils: no havien begut res que els podés impedir conduir.

Tant de bo hagués estat això. El policia es va apropar a la finestreta del cotxe i, amb molt mals modals, els va demanar la documentació. Els joves van preguntar el perquè d’aquesta sol·licitud i l’agent els va respondre que qui feia preguntes era ell.

− Com a mínim les podria fer en català − va fer en Vicenç des d’el seient del darrera.

La continuació de l’escena va ser esfereïdora: Els agents van fer baixar als tres joves del vehicle i sense cap mena d’explicació li van plantar una bufetada a en Vicenç. Quan el noi es va refer i demanava explicacions d’aquest procedir tan irregular, es va trobar que el tenallaven unes mans que el feien estirar-se al terra. En resistir-se, les mans van exercir tota la força possible fins que el van fer colpejar la cara contra el terra, unes altres mans l’emmanillaven.

Mentre es produïa aquesta absurda situació, va arribar una patrulla dels mossos d’esquadra. Uns i altres policies van conversar un moment; els mossos, una mica estranyats per la situació, van voler veure la documentació dels nois.

− Pero si son chicos del pueblo! − va exclamar un dels mossos molt sorprès − Vosotros sabreis lo que hacéis. 

I els mossos van marxar.

Un cop a la comissària de la policia local, van haver de portar en Vicenç al Centre d’Assistència Primària per a que li curessin el nas que sagnava profusament. Els pares del noi, avisats per no sé qui, s’hi havien personat, però no els van deixar que veiessin com era curat el seu fill. La Mònica, a casa seva amb el nen, estava amb un atac de nervis, sense saber que passava amb el seu xicot. La metgessa que el va atendre li va dir: 

− Entre tu i jo; ets el cinquè en poc temps que he d’atendre en circumstàncies semblants. 

Dos dies després, el Vicenç sortia de la comissària de la policia local del poble amb una denúncia per desobediència a l’autoritat. Se’n va anar amb els seus pares i la Mònica a la Residència del Vall d’Hebrón. Trencament de tabic nasal: petita intervenció quirúrgica i el nas embenat durant un bon temps. La depressió començaria un parell de dies després.

Tota la família, que coneixen en Vicenç, un noi una mica alternatiu si voleu, però més pacifista que Gandhi, indignats, comencen a fer indagacions per a saber què ha passat. Una visita al quarter dels mossos d’esquadra acaba resultant molt aclaridora. Un caporal els diu que, el dia següent dels fets, va aparèixer per allà un dels policies locals per dir-los: 

− Y vosotros, a ver que decís de lo que pasó ayer!

* * * * * * * * * * *  

Com a narració no estaria malament. Però, conec personalment el Vicenç, la Mònica i els seus pares. No conec (ni espero haver de conèixer mai) els policies locals d’aquest poble (que queda ben clar quin és: llegiu el títol del post, només cal afegir una moguda). Exigeixo que algun responsable polític d’aquest ajuntament doni alguna explicació d’aquest procedir tan poc reglamentari. 

Aquest país ha canviat molt en els darrers quaranta anys, en puc donar fe. I el que no podem consentir és que, mentre el “senyor farmacèutic”, el “senyor metge” i el “senyor notari”, hagin passat a ser el farmacèutic, el metge i el notari, el senyor de la gorra de plat encara es cregui que té uns privilegis que cap llei li atorga. Perquè, reconeguem-ho, encara avui en dia, li poses una gorra de plat a un individu, que només es sembla a nosaltres en que venim del simi, i es pensa que és el rei del mambo. I això va des d’el porter de discoteca fins el general que envia avions a estavellar-se a Trebisonda.

Les demandes penals estan creuades. Ara només espero que els jutges facin la seva feina. De totes formes, el problema es mantindrà sempre, perquè només busquem el responsable directe i mai arribem al responsable últim que és el qui li va donar la gorra de plat en aquest energumen.

Per llegir la PRIMERA PART

Farchaster no sabia com enfocar la conversa, però va ser el mateix vell qui el va adreçar, dient-li que ja feia cinc anys que no veia el seu fill. Fixi’s: quasi seixanta anys vivint junts i després… El vell li va explicar que la seva dona, la mare d’en Joseph, havia mort quan ell era petit i com que en Joseph no s’havia casat, doncs els dos homes havien estat sempre junts. Jo era professor i això em donava temps suficient per estar amb ell, encara que també passava força temps amb la Helen, la minyona que teníem aleshores i que també va deixar el món dels vius fa temps.

Farchaster es va donar compte del poc que sabia del seu company de feina amb qui havia compartit tantes hores durant tant de temps. També es va assabentar que, en aquells cinc anys que Joseph havia estat fora, el vell només havia rebut una dotzena de cartes, mai una trucada de telèfon del seu fill. Li va ensenyar una de les cartes: el mata segells era d’Heysham (Lancashire): però, què hi podia haver a Heysham que interessés al banc, a part de la central nuclear?

Cert era, que quan ell feia les assignacions, preparava al mateix temps els bitllets d’avió per Leeds, que està a uns cint cinquanta quilòmetres d’Heysham, però ja no sabia que feien després; i tots els contactes que havia tingut amb els directius del banc a Leeds havien resultat un cul de sac, perquè cap d’ells tenia ni idea de què era el projecte 9035.

Quan va sortir de casa del vell Neardecent estava encara més intrigat que quan hi havia entrat. No li va costar gens decidir que aniria a Heysham. Amb unes poques trucades, ja havia reservat una habitació al Old Hall Inn, un petit hotelet del centre de la vila, de bon preu i tracte britànic. Encara que confiava en els seus estalvis, tampoc es podia permetre grans dispendis.

Quan es va haver instal·lat a l’habitació, va baixar al pub de l’hotel. Era mig matí i no hi havia gaire gent, però el taverner era força loquaç i conversa no li va faltar. Potser massa i tot. Cap al migdia, van començar a arribar gent que treballava a la central nuclear o al port, venien en grups de tres o quatre persones, gairebé tots homes. Semblaven clients habituals, a uns quants el taverner es va saludar amb el seu nom. S’asseien, es menjaven un steak o un t-bonne amb algunes verdures cuites i, després de xerrar una estona se’n tornaven a la feina.

Un d’ells, que havia vingut sol, es va seure a la barra amb ell; va menjar poc, però va beure molt. Treballava al port, alguna feina administrativa del ferry de l’illa de Man. Quan Farchaster va sentir e nom de l’illa, va pensar que potser era per allà on havia de trobar l’explicació. Una de les adreces preferides per l’offshore banking era precisament l’illa de Man, juntament amb les illes del canal. Els seus coneixements financers eren escassos, encara que treballés a un banc: la seva formació acadèmica havia estat en psicologia, i tot això del món dels diners li sonava a xinés, però, sense voler, alguna cosa havia anat aprenent en els vint anys de feina al banc.

El seu interés es va despertar de cop quan l’home va comentar que trobava a faltar els plecs de cartes que, com cada dijous des de feia molts anys, li arribaven per a que les portés a l’oficina de correus d’Heysham. D’on els hi portaven les cartes?, va preguntar Farchaster. D’on voleu que vinguessin? De l’illa, és clar. No crec que el ferry les recollís al mig del mar. Sense aparentar gaire interés, Farchaster sabia comportar-se, li va anar traient algunes informacions interessants: qui preparava els enviaments a l’illa, qui portava les cartes a l’oficina del ferry de Douglas, capital de l’illa, quan van deixar d’arribar: feia uns sis mesos, precisament quan el banc va ser clausurat.

El ferry a Douglas sortia tots els dies a les dues i quart de la matinada i a les dues i quart del migdia i la travessia era curta: unes tres hores; així que no li va costar gaire anar-hi. Va deixar reservada la seva habitació a Heysham i se’n va endur el mínim equipatge per passar una nit a l’illa. De totes formes no li va servir de gran cosa, perquè l’únic que va poder esbrinar és que les cartes les portava un noi de Port St. Mary, al sud de l’illa, que era deficient mental. L’administratiu del ferry a Douglas ho recordava perfectament, perquè aquells enviaments eren absolutament anormals i tots els esforços que havia fet per treure-li informació al noi havien estat inútils.

Quan va tornar a Londres, Farchaster, es sentia derrotat: tots els camins que provava per a arribar al moll del Projecte 9035 resultaven acabar en punts de no retorn. A més, els contactes telefònics que va tenir amb l’Edward, el qui havia estat director de l’oficina del banc a l’illa, van ser decebedors. L’Edward li va assegurar que a l’oficina només hi havia els quinze empleats que, d’altra banda, Farchastaer ja coneixia per l’organigrama que s’havia emportat del banc quan va plegar.

La casualitat va fer que uns dies després, parlant amb un del assidus del seu pub preferit, parlessin de les grafies dels nombres i del seu origen. El seu interlocutor li va explicar que, malgrat que diem que els nombres són àrabs, en realitat són hindús. Les grafies dels deu nombres són transposicions de l’alfabet devanagari, el que encara s’utilitza avui en dia per escriure en hindi o el que s’usava fa segles per escriure en sànscrit.

Això el va fer pensar si podria transcriure 9035 a lletres. Era obvi que el zero havia de ser la lletra o, però els altres… Bé, el cinc s’assembla molt a la s, i el tres és com una e majúscula a l’inrevés. El nou… podia ser com una g? Això li donava goes (va, marxa, funciona). Tenia algun sentit tot això? Everything goes, de què li sonava?

[continuarà]

John Farchaster publicarà en breu un llibre extraordinari (Das Ende der jüngeren Geschichte der Wirtschaft. Alberich Verlag, Franckfourt). És estrany que es publiqui en alemany perquè l’autor és britànic i, els qui han llegit el manuscrit, diuen que està en anglès. Tots els qui l’han llegit coincideixen en avaluar-lo com una peça clau en la comprensió del passat recent.

Farchaster, que ara deu tenir una mica més de seixanta anys, havia treballat fins a començaments de l’any 2008 com a directiu, en el departament de recursos humans de l’Intercontinental and British Bank, ara desaparegut i venut a trossos a d’altres bancs, després d’una fallida sense precedents en la història bancària mundial. Hi havia estat els darrers vint anys, sempre en el mateix lloc, on estava molt ben considerat pels seus superiors. Cobrava un bon sou, no tenia família, però si uns bons estalvis que el permetien viure de rendes la resta de la seva vida. Des de fa gairebé un any i mig, quan va ser acomiadat abans de l’espectacular fallida, s’ha dedicat a escriure el llibre que es presentarà en breu.

El llibre, segons diuen, és el resultat de les seves recerques sobre un projecte que el seu banc duia a terme durant els darrers deu anys que ell hi va treballar. Ell, com a responsable dels recursos humans d’un gran banc amb més de 120.000 empleats, tenia al seu càrrec les assignacions de personal a cada departament o projecte i durant molt de temps, va estar assignant persones a un projecte anomenat pel banc “Projecte 9035” del que ell desconeixia la finalitat i la ubicació. I el cas era que aquest esmentat projecte 9035 no existia a l’organigrama funcional de la companyia, raó per la qual, tot el personal assignat a ell, desapareixia sense deixar el menor rastre.

Aquesta estranya situació, que el va tenir intrigat durant deu anys, continuava sent motiu d’inquietud per a Farchaster. I, per això, quan es va retirar, va intentar de treure’n l’entrellat. El llibre és el resultat de les seves recerques sobre el Projecte 9035. I, a fe de déu que, si és cert tot el que explica, pot ser la bomba editorial de la temporada.

En la primera part del llibre ens explica un seguit de fracassos per a esbrinar de forma directa què era el Projecte 9035. Tots els contactes que va tenir amb altres directius del banc van resultar infructuosos: alguns dels directius en coneixien el nom, com ell, però res més; i la majoria d’ells ni tan sols n’havien sentit a parlar mai mentre eren al banc. Totes aquestes entrevistes estan explicades amb detall en el llibre, en el que també ens explica com anava creixent la seva sensació d’intriga en veure que cap dels seus contactes podia donar-li raó d’un fenomen al que ell, personalment, recordava haver assignat més de 1500 persones pel cap baix.

Acaba la primera part del llibre, recordant que una de les persones que hi va assignar, va ser el seu propi assistent. Allò devia ser als voltants de finals del 2004. Quan va rebre la notificació de trasllat des de l’alta direcció, es va sentir una mica trasbalsat: una cosa era preparar la documentació i els viatges a una petita vila dels Midlands, dels trasllats de persones a les qui no coneixia de res i, una altra molt diferent, era fer-ho per a Joseph Neardecent, qui col·laborava amb ell des de feia més de set anys. No és que hi tingués una relació més enllà de la purament professional –Farchaster era un solitari autèntic-, però el sentiment de pèrdua d’un col·laborador eficaç i en el que hi tenia confiança, no el van deixar dormir un parell de dies, preguntant-se sobre la importància d’aquell coi de projecte que s’enduia per endavant una part de les seves rutines diàries.

I així comença l’autor la segona part del llibre, en la que ens narra les seves peripècies per a trobar el seu ajudant Neardecent. No li va ser difícil trobar la seva adreça. Ell l’hi havia comentat algun cop que, per arribar al luxós edifici de la City que ocupava el banc, agafava el metro des d’Archway i també li havia dit que vivia a la vora del parc d’Highgate. Per tant, el seu domicili havia d’estar en algun lloc entre la parada del tube i el parc. Unes poques trucades a la companyia de telèfons van ser suficients per a saber que vivia a Bredgar Road.

Bredgar Road és un curt i tranquil carrer londinenc, d’amples voreres amb parterres, en el que, a banda i banda hi ha uns edificis cúbics d’habitatges de tres alçades. No va tenir cap dificultat per a trobar l’apartament d’en Neardecent. Li va obrir una porta una minyona que el va informar que el senyor Neardecent s’havia anat a viure als Midlands ja feia uns quants anys per qüestions de feina. Quan ja li anava a tancar la porta, es va sentir una veu de l’interior que deia: Qui és, Margaret? Un conegut del senyor Joseph, va contestar, sense girar el cap. Fes-lo passar, va ordenar la veu de l’interior. La minyona el va fer passar amb desgrat i fent-li un senyal amb el dit al cap, com volent dir que, qui havia parlat, estava tocat del bolet.

A l’habitació on el van introduir, hi havia una biblioteca profusa i una taula rodona al centre. En una butaca, prop de la finestra, estava assegut un home d’edat avançada; davant seu restava buida la butaca que feia parella amb la que ocupava el vell, qui li va fer un senyal perquè s’hi assentés. Quan ho va haver fet, el vell va mormolar: Vostè és el senyor…? Farchaster, John Farchaster. El meu fill m’havia parlat de vos, va contestar el vell, no treballaven junts a la City? L’home va fixar la mirada en la finestra per la que es veien els arbres que quedaven a l’interior de l’illa de cases, sense esperar una resposta que considerava òbvia.

Perdoni que l’hagi fet passar… però com que ja fa molts anys que no surto de casa, sempre m’agrada tenir una mica de companyia, feu el vell sense deixar de mirar l’infinit per la finestra. No surt mai de casa? es va interessar Farchaster. No, mai. Des de fa més de deu anys. Va arribar un moment que vaig calcular el nombre d’idiotes que em trobava pel carrer quan sortia i vaig arribar a la conclusió que no em compensava per les vegades que em trobava amb algun ens pensant amb qui poder fruir d’una conversa racional.

[continuarà]

Em vaig assabentar ahir que divendres passat va morir Albert Dou Mas de Xaxàs. Havia nascut a Olot el 1915 i tenia 93 anys. Jo no el vaig arribar a conèixer personalment: quan jo em vaig començar a entusiasmar per la Història de les Matemàtiques, ell ja era molt malalt. Però alguns dels documents que, per fotocòpies, han arribat a les meves mans de texts matemàtics antics, sé positivament que van sortir de la seva biblioteca, ja sigui dels fons dipositats a la Universitat Autònoma o dels papers que va deixar a la Biblioteca Borja de Sant Cugat, on va viure els darrers anys.

Per més inri, el president del tribunal que em va examinar pel Diploma d’Estudis Avançats, Eduard Recasens, també havia sigut deixeble seu i ell li va dirigir la seva tesi doctoral.

Enumerar els mèrits científics del professor Dou és gairebé innecessari, però pels qui no coneguin el personatge, cal dir que era doctor Enginyer de Camins, doctor en Ciències Exactes i llicenciat en Filosofia i en Teologia. Una barreja, si voleu, una mica estranya, però que no sorprendrà ningú quan digui que era jesuïta. Això de no tenir responsabilitats familiars, va molt bé per a tenir temps per a estudiar. Si en tens ganes, clar. Havia fet estudis, també, al Matematische Seminar d’Hamburg i al Courant Institute de Nova York. Va fer estades llargues a d’altres universitats del món, entre les quals a la Notre Dame University de South Bend (Indiana), publicant nombrosos articles i llibres en anglès, alemany i castellà. La llista de càrrecs que va exercir és tan llarga que no val la pena endinsar-s’hi, només destacar que va ser rector de la Universitat de Deusto en els anys de la transició.

La major part de la seva biblioteca es troba a la Universitat Autònoma de Barcelona, ja que en va fer donació el CEHIC (Centre d’Història de la Ciència) amb el que va col·labora al seu retorn a Catalunya. En els darrers anys s’havia dedicat a conciliar ciència i fe, havent publicat uns quants articles i llibres sobre el tema. Sembla que tenen la seva rellevància, tot i que en sóc un total desconeixedor: ja sabeu que estic barallat amb segons quines creences.

Durant molt de temps, i d’aquí ve el meu coneixement de la persona, va estar interessat en l’obra matemàtica de Girolamo Saccheri (1667-1733), avui considerat un dels predecessors de les geometries no euclidianes pel seu llibre Euclides ab omni naevo vindicatus. No resulta estrany, tenint en compte que Saccheri també era jesuïta. Com jesuïtes van ser molts dels propagadors de la geometria dels segles XVI al XVIII, començant per Christophorus Clavius. El doctor Dou va publicar uns quants articles sobre aspectes de l’obra de Saccheri i no és d’estranyar que l’horitzó temporal del seu article De la verdad a la validez en geometría, comenci precisament el 1733, any de publicació de l’Euclides vindicatus i de la mort de Saccheri.

Els seus treballs sobre història de les matemàtiques no s’acaben amb Saccheri i la geometria no euclidiana. També es va interessar per l’obra d’Euler, de Newton i d’altres. La seva introducció, traducció i notes al l’edició facsímil del Método de máximos y mínimos d’Euler, és una obra de gran erudició i coneixement. Tampoc és estranya aquesta afició: el doctor Dou sempre va estar interessat en el càlcul diferencial i en les equacions en diferències, tant és així que, d’alguna forma, se’l pot considerar introductor d’aquestes tècniques matemàtiques en els estudis d’economia al nostre país (ja que va ser director de l’ICADE). També va fer reflexions interessants sobre les crisis de fonaments de començaments del segle XX.

No és gaire habitual trobar matemàtics que estiguin interessats per la història de la seva pròpia disciplina. Normalment sempre van atrafegats intentant demostrar la darrera conseqüència de no se quin teorema que acabaria d’arrodonir una determinada teoria. Fins i tot conec matemàtics que es dediquen a la història de les matemàtiques i que diuen que ells ja no són matemàtics. Per això és summament reconfortant trobar-se amb personatges com ell, que saben mantenir el rigor propi de la disciplina, sense oblidar els factors culturals i socials del seu desenvolupament. Gent que sap sortir de la seva campana de vidre i contactar amb la realitat de les persones que es dedicaven a aquests afers en temps passats.

Siguin aquestes línies un reconeixement a l’obra del doctor Albert Dou Mas de Xaxàs.

Una altra de les coses que a vegades faig quan tinc més temps lliure, com ara aquestes mini vacances de Setmana Santa, es deixar-me endur per la melangia i posar-me a remirar coses que hi ha per casa des de fa anys i a les que ningú els hi presta la més mínima atenció, atrafegats com anem normalment. Aquesta volta m’ha donat per mirar-me els vinils que encara conservo, no més d’un centenar, i que ja fa anys que no escolto perquè el meu plat giradiscs, un bon model de Garrard d’agulla magnètica, està embalat i amagat a no se quin altell d’un armari al que tampoc accedeixo habitualment.

Hi ha dos discs que em molesta especialment no poder escoltar i tots dos tenen el mateix intèrpret: Yehudi Menuhin. En el primer, toca amb Wilhem Kempf, la Sonata a Kreutzer de Beethoven, una partitura endiablada que el propi Kreutzer, gran violinista contemporani de Beethoven. no va arribar a tocar mai. Però d’aquest vinil ja en tinc una versió en CD i encara l’escolto de tant en tant; tot i que, no sé perquè, el so del CD no és tan evocador com el del vinil.

L’altre, i aquest si que em sap greu no poder-lo escoltar, és Jealousy, en el que toca amb un altre gran violinista, Stephan Grappelli. Al contrari que Menuhin, la formació de Grappelli no és pas en música clàssica. sinó en jazz. Grappelli, per allà els anys vint va formar un grup jazzístic de corda amb Django Reinhard que va adquirir fama internacional, tot i que el fet de ser francesos no ajudés gens ni mica a la seva projecció mediàtica. Però ja sabem que en aquesta època va ser quan els blancs es van començar a apropiar del jazz que, fins aleshores, havia estat una música exclusivament negra.

El disc és de 1975 i, si he de ser franc, hauria de dir que ni tan sols sé si és meu. En aquella època jo vivia a Sants amb dos bons amics, un dels quals col·laborava en un programa musical radiofònic i era el que portava sempre aquestes novetats per casa. Els meus gustos musicals no eren precisament semblants als del Miquel, el meu company de pis, però aquest disc concretament em va robar el cor. De totes formes, i degut al temps transcorregut, puc dir que el disc és meu per usucapió.

El disc és un recull de cançons dels anys trenta, interpretades per dos violins, entre les quals n’hi ha de molt conegudes com el Summertime de Gershwin o el Night and Day de Cole Porter. El títol del disc, Jealousy, és per la primera cançó del disc: un tango! Un tango amb una història surrealista, val a dir-ho, perquè va ser composat per un danès, Jacob Gade, que no va posar mai en sa vida els peus a l’Argentina. La cançó va ser, i és, força coneguda i en Gade també se’n devia recordar d’ella la resta de la seva vida (tenia 45 anys anys quan la va compondre) perquè després de la seva primera interpretació, el 1925, l’home es va poder retirar a composar, vivint exclusivament dels drets que li reportava aquesta cançó. I quan es va morir, va cedir els drets a una fundació, que encara existeix, per al foment del coneixement musical entre els infants. Jo, al menys, no conec cap altra cançó seva i no crec que gairebé ningú en conegui cap altra.

El meu atac de melangia en veure el disc ha estat de tal magnitud, que he necessitat escoltar-ne alguna de les seves cançons i m’he posat a buscar pel Youtube, però només he trobat una gravació de la BBC recordant la primera vegada que Menuhin i Grappelli van interpretar el Jealousy. Menuhin diu que ell realment no improvisava, però veient-lo tocar no ho sembla; fixeu-se en les coloratures que fa Menuhin quan Grappelli ataca la melodia principal. I, a més, ell mateix també diu que “cada nota era un aconteixement”.

El so del violí sempre m’ha fascinat i escoltar aquests dos “monstres”, donant-se la rèplica l’un a l’altre, amb només un suau punteig del piano i un fons de percussió amb força swing (encara que sigui un tango), és una cosa que encara em posa els pels de punta. Bravo maestros!

Qualsevol dia hauré de tornar a instal·lar el plat del tocadiscs i desterrar definitivament la platina de les cassetes, que aquesta si que ja és totalment inservible; no per ella mateixa, que funciona bé, sinó per les cintes, que s’han fet gairebé totes malbé. Així també podré escoltar les altres cançons del disc, que he estat incapaç de trobar a la xarxa. I d’altres vinils que també tinc, encara que potser cap m’ ha posat tan melangiós com aquest.

Ah! I pels incrèduls que encara penseu que la cançó no és un tango, escolteu aquesta versió interpretada per l’orquestra argentina de Florindo Sassone, de la que gairebé han desaparegut els violins solistes.  O aquesta altra, interpretada pels argentins Sexteto Mayor, feta amb dos violins (no tan bons com Grappelli i Menuhin) dos bandoneons, piano i contrabaix.

Aquesta setmana passada ha estat rica en aconteixements internacionals que han permès que el nostre president es fes la foto amb l’emperador del planeta. Primer, a Londres, la reunió del G20 amb la finalitat de prendre acords per reduir, minimitzar o fer més breu aquest patiment constant que ha desencadenat una crisi econòmica sense precedents en la història propera. Després, a Strasbourg, la reunió de l’OTAN per celebrar l’aniversari de la seva constitució i nombrar un nou secretari general. I, finalment, a Istanbul, per fer la segona reunió de l’Aliança de Civilitzacions.

No entenc res de geo-estratègia i pel que s’ha vist en els darrers anys, ja no sé tampoc quina és la finalitat de l’OTAN; una organització a la que si Rússia demanés l’ingrés, segurament s’acceptaria. I més la Xina, encara que ambdós països estiguin a milers de quilòmetres de l’Atlàntic Nord. Per l’únic que ha servit aquesta reunió ha estat per a seguir tocant els nassos amb el suposat perill que representa Corea del Nord i els seus petards que, molt probablement, cauen al mar. Sóc incapaç d’entendre que la suposada força nuclear coreana sigui una amenaça superior a la que representen els països fefaentment nuclearitzats i que no han firmat el tractat de no proliferació, com són l’India, Israel i, sobre tot, el Pakistan. El més interessant d’aquesta cimera ha estat comprovar la mala educació del senyor Berlusconi.

Tampoc entenc gaire de civilitzacions, ni sé perquè han de xocar o aliar-se. Entre mig d’Huntington i Zapatero deu haver un camí intermedi: el de la coexistència. Al menys jo he de dir que, ni tinc ganes de barallar-me amb els àrabs, ni tampoc tinc ganes de fer cap projecte en comú amb ells. Estic segur que si aconseguíssim ignorar-nos una mica més els uns als altres, ens aniria molt millor. No veig cap motiu per estar pendents de les seves costums per criticar-les, de la mateixa forma que em molesta que ells critiquin les nostres. Deixem que cada poble desenvolupi les seves potencialitats i molt probablement, després d’uns quants segles tots arribem un lloc molt similar.

Del que si puc parlar una mica és de la cimera de Londres: va amb l’ofici (el meu). Però, malgrat això, tampoc l’entenc. No entenc l’eufòria que tenen la major part de comentaristes sobre els acords aconseguits en la cimera del G20. No entenc, ni tan sols, que aquests acords siguin cap novetat rellevant. I això que he llegit el text de la declaració dos cops, per a veure si, entre línies, se m’havia escapat alguna cosa important.

Només he trobat les mateixes idees que des de fa temps estan a la ment de tots: polítiques fiscals per reactivar l’activitat, establiment d’un marc regulatori més estricte pels mercats financers, èmfasi en les energies renovables, penalització dels paradisos fiscals… D’altra banda, la consabuda retòrica de la recuperació del creixement econòmic. Però, ¿no ha estat la fe cega en el creixement sense límit, a la base d’el desgavell actual?

D’altra banda, ni una referència al sistema bancari, a l’economia virtual del diner. Sembla com si la pluja de milions que s’ha repartit entre les institucions financeres ho hagi arreglat tot i només calgui donar-li a l’FMI un cert paper de gendarme. Gendarme sense porra, clar; perquè, de no modificar-se els estatuts i funcions de l’organisme, poca cosa més que emetre informes por fer. Aquesta no serà una conferència que passi a la història com les de Yalta o Bretton Woods; conferències verament institucionals, de les que van sorgir organismes que, per bé o per mal, han estat governant les nostres vides els darrers cinquanta anys.

I aquests cinquanta anys, han estat tan de conte de fades, han estat tan bonics, anys en el que ens ha semblat que tot era al nostre abast, que al tornar a posar els peus a terra, ens donem compte que hem arribat a confondre diner amb riquesa. ¿Quan tornarem a ser conscients que és més bonic i estimulant tenir a casa el David de Miquel Àngel que no pas tenir al compte bancari els 30 milions d’euros que pugui valdre?

No vull ser cap mal augur, però em fa l’efecte que el que volen els líders mundials és continuar endavant com si res no hagués passat. El seu raonament és que la culpa de tot plegat han estat els excessos d’un sistema desbocat; si els hi posem fre, podem continuar: Business as usual. Usual? Què és usual? Deixar, per exemple, que Rwanda i el Congo es desfacin en una guerra per una matèria prima que serà estratègica en els propers anys? Seguir deixant que els aliments cotitzin en una borsa de futurs com la de Chicago, mentre milions de persones d’altres indrets moren de fam? Veure com els amos de l’univers continuen rebent unes remuneracions que fan envermellir a qualsevol? Tot això, i moltes coses més, son usuals. No tenen res a veure amb la crisi actual? Jo crec que sí. Perquè hi ha un component fonamental, més ideològic que econòmic, en aquesta crisi: la idea ben establerta que la desigualtat en el repartiment de la riquesa no té importància, que l’únic important és la creació de riquesa (llegiu diners), independentment de qui en sigui el propietari. I, en aquest sentit, no crec que sigui cap bona noticia el saber que totes les borses del món han repuntat al conèixer el contingut dels acords: quan els responsables del sidral es posen contents… no cal dir més.

Els revolucionaris del XVIII van tenir sempre una fe cega en el progrés, però era un progrés que anava més enllà d’allò purament econòmic. Nosaltres hem reduït aquesta idea de progrés a la riquesa material, als diners. I clar, els diners són molt fàcils de fabricar: només cal pitjar el botó de la impressora.

Quanta raó tenia Thomas Jefferson quan va dir:

Crec que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers aprestats per a combatre. Si el poble americà permet que, un dia, els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs i totes les institucions que floriran al seu entorn, privaran a la gent de tota possessió, primer mitjançant la inflació, a continuació per la recessió, fins el dia que els seus fills despertaran sense casa ni sostre, sobre la terra que els seus pares van conquerir.

Això era un president! I ho va dir el 1802; no aneu a pensar que en Jefferson era un comunista recalcitrant. Potser els nostres presidents (Obamas, Zapateros, Sarkozys, Medvedevs i Hintaos del món, uniu-vos!) haurien de pensar més en les persones que en els sistemes. Això és el que trobo a faltar a la declaració del G20.

The Lancet és una de les revistes més prestigioses del món de la medecina, per no dir la més prestigiosa. Es publica des de 1823 i actualment és setmanal. Malgrat que ha tingut alguns problemes amb articles controvertits per no aclarir els conflictes d’interessos d’algun autor (l’industria farmacèutica ja sabem que és molt poderosa) ha mantingut al llarg del temps un nivell de rigor envejable que ja voldrien moltes publicacions.

Pel seu interés, tradueixo l’editorial del darrer número (el 9669) datat el 28 de març darrer (els comentaris entre parèntesi son meus, el subratllat també):

Redempció per al Papa?

El Vaticà va sentir la setmana passada la fúria d’un nombre sense precedents de condemnes internacionals després que Benet (potser caldria dir beneit) fes una escandalosa i tremendament inexacta declaració sobre la SIDA. En la seva primera visita a Àfrica el Papa va dir als periodistes que la lluita del continent contra la malaltia és un problema que “no pot ser superat per la distribució de preservatius: al contrari, pot augmentar”.

L’oposició ètica de l’Església Catòlica al control de la natalitat i el seu suport de la fidelitat conjugal i l’abstinència per a la prevenció del VIH és ben coneguda. Però, dient que els condons exacerben el problema del VIH / SIDA, el Papa ha distorsionat públicament les proves científiques, només per promoure la doctrina catòlica sobre aquest tema.

La comunitat internacional es va afanyar a condemnar el comentari. Els governs d’Alemanya, França, Bèlgica van fer declaracions criticant els punts de vista del Papa. Julio Montaner, president de la Societat Internacional de la SIDA, va titllar el comentari d’”irresponsable i perillós”. ONUSIDA, el Fons de Població de les Nacions Unides i l’OMS van publicar una actualització de la seva declaració de posició sobre la prevenció del VIH i els preservatius, que diu que “el condó masculí de làtex és l’única i més eficaç, tecnologia disponible per reduir la transmissió sexual del VIH”. Enmig de la fúria, fins i tot el Vaticà va tractar de modificar la redacció del pontífex. La Santa Seu, a la seva pàgina web, i el cap dels mitjans de comunicació vaticans, el pare Federico Lombari, deien que el Papa va dir que hi ha un “risc que els condons… podrien augmentar el problema”.

No està clar si l’error del Papa es deu a la ignorància (que torni al cole!) o a un intent deliberat de manipular la ciència per donar suport a la ideologia catòlica. Però el comentari segueix en peu i els intents vaticans per modificar les paraules del Papa, a més d’una manipulació de la veritat, no són el camí a seguir. Quan alguna persona influent, ja sigui un líder religiós o polític, fa una falsa declaració científica, els efectes de la qual podrien ser devastadors per a la salut de milions de persones, ha de retirar o corregir el registre públicament. Ningú més que el Papa Benet podria fer un gran perjudici per al públic i els defensors de la salut, incloent a molts milers de catòlics, que treballen incansablement per tractar de prevenir la propagació del VIH / SIDA a tot el món.

Doncs això, beneit; que encara esperem la rectificació! O és que ningú llegeix The Lancet en aquell ridícul estat?

Les ciències exactes no han estat mai gaire cultivades en el nostre país. Deu ser una qüestió d’idiosincràsia. Només cal donar una ullada als matemàtics cèlebres nascuts a la península, per donar-se’n compte. A part de Rey Pastor i Echegaray (si, el premi nobel de literatura!), els demés són personatges del segle XVII o anteriors: Maslama al-Maghrití, Al-Jayyaní, Al-Qalasadí, Jabir ibn Affla, Abraham bar Hiyya, Rabbi Ben Ezra, Gaspar Lax, Juan Caramuel. El més recent de tots, és aquest darrer, que va morir el 1682.

Per això em vaig estranyar molt quan vaig veure al llibre de Sommerville que hi havia unes quantes cites bibliogràfiques d’autors espanyols. No tenia ni idea que algun espanyol s’hagués interessat per les geometries no euclidianes.

La primera de les cites que he pogut resseguir és la d’un matemàtic anomenat Zacarías Acosta, del que desconec pràcticament tot. Sé que va ser professor de matemàtiques a Granada (entorn el 1845), a Guadalajara (entorn el 1859) i a Múrcia (més tard) i que va morir a Madrid, el 10 d’abril de 1883. Però no en sé res més.

La setmana passada vaig anar a la Biblioteca Pública de Tarragona (aprofito per agrair l’atenció dels bibliotecaris d’allà) a on es conserva l’únic exemplar que he trobat (i, potser, l’únic que queda) d’un opuscle d’aquest senyor titulat “Nueva Teoría de las Paralelas”. Com ja vaig explicar en un post anterior, la qüestió de les paral·leles és la base del començament de les geometries no euclidianes. L’opuscle consta de cinc folis, doblegats per la meitat i relligats pel centre amb fil de cosir. Per tota coberta porta un altre foli doblegat, d’un paper semblant al paper secant i de color més aviat groc. No te data d’impressió, però al peu d’un full annexe amb les il·lustracions es llegeix: 1844. Sommerville data l’opuscle el 1845; és a dir que es pot acceptar qualsevol d’aquestes dates com vàlida. No cal recordar que els escrits seminals de Boliay i Lobatxevski son dels anys 30’s. Una mica retardats anàvem.

La seva teoria no té pas massa interés i no us avorriré amb demostracions paralògiques i arguments invàlids. Però m’ha fet molta gràcia la crítica d’un col·lega que fa a la introducció. El col·lega que critica és José Mariano Vallejo, home que si bé s’havia dedicat a les matemàtiques a la seva joventut, les va abandonar per una carrera política (amb el partit lliberal); més brillant, segurament. Quan Acosta escriu el seu opuscle, Vallejo ja no el contestarà perquè està immers en la seva nova activitat.

La crítica del senyor Acosta es centra en el recurs a l’infinit que fa el senyor Vallejo (seguint a d’altres matemàtics francesos) per afirmar un postulat que diu el següent:

La superfície d’un triangle qualsevol que té dos costats infinits sempre és més gran que la superfície d’un paral·lelogram que també té dos costats infinits.

Avui en dia, només llegir el postulat, qualsevol matemàtic es faria un tip de riure. És el que fa el senyor Acosta, com us explicaré més endavant, però cal tenir en compte que a mitjans del segle XIX, el concepte d’infinit matemàtic no estava establert amb la precisió que el fem servir avui en dia.

El que planteja el senyor Vallejo és fàcil de veure si us mireu la figura 1: Si construeixo un triangle a partir d’un vèrtex A, els costats s’aniran allunyant cada cop més (sempre pensem en geometria euclídea, clar). Per tant, sembla lògic pensar que la seva superfície serà més gran que la del paral·lelogram construït sobre el segment CD que hi ha al costat.

Però això no és un argument concloent. I no ho és perquè no està basat en axiomes, sinó en una pura percepció; i les matemàtiques han d’ignorar sempre aquesta mena d’arguments.

En definitiva, jo podria formular el mateix principi a l’inrevés: si us mireu la figura 2 veureu que si construeixo el triangle a partir del segment AB = CD, de tal forma que els seus costats s’acostin assintóticament, la superfície del triangle serà més petita que la del paral·lelogram construït sobre CD (exactament la meitat).

El senyor Acosta, que també era poeta i membre de la Real Acadèmia de la Historia, en un arranc d’ironia fina, proposa substituir el postulat de Vallejo pel següent:

La superfície d’un triangle que no existeix, sempre serà més gran que la superfície d’un paral·lelogram que tampoc existeix.

Sentit de l’humor no li faltava. Encara que la seva poesia no fos gaire reeixida. En podeu veure un exemple al final d’aquest discurs d’inauguració de l’Institut Provincial de Guadalajara, en el que es demostra com un autentic il·lustrat, amb una fe cega en el progrés esperonat per la instrucció pública. Val la pena llegir-lo.

Curiosament, el seu nom no figura entre els acadèmics de la Real Acadèmia de la Historia, al contrari del que diu la caràtula d’aquest llibre de poemes que es va publicar un any després de la seva mort. Misteris del passat!

Dissabte es va fer la reunió anyal del club Il Parmigianino (en català: el petit parmesà) amb l’assistència d’una vintena de persones. Tots estan a la cinquantena d’anys i ja gairebé cap d’ells recorda perquè li van posar aquest nom al club, de tant de temps que fa que es reuneix. Aquest any la reunió es fa a una casa particular; altres anys havien llogat un bar o anat al restaurant, però la crisi… A l’apartament d’un dels membres que té un gran menjador, s’aparta la taula cap a la paret, s’hi posen canapès, entrepans, truites, amanides; es reparteix a tothom plats i coberts de plàstic i es fa un sopar informal. Les converses s’encreuen; els grupets es van fent i desfent, mentre la gent va menjant, canviant de cadira o dempeus i servint-se el cava i el vi que alguns han portat de casa seva..

L’ambient no es pas com el d’altres anys; no hi ha aquella gatzara desenfadada, aquells riures estentoris d’altres reunions. No n’hi ha per menys. Cadascú rumia i explica els seus problemes. L’arquitecte, que treballava en una constructora mitjana, el van despatxar fa unes setmanes; la constructora no anava molt malament, perquè feia molta obra pública i manteniment, però ell estava a la promotora immobiliària, que s’havia quedat sense feina. Una comptable d’una empresa fabricant de condicionadors d’aire que ja va tancar fa sis mesos i que ara estava fent cursos de cuina de l’INEM amb la intenció, potser, d’obrir un restaurant. Un cap de compres d’una multinacional farmacèutica que ha estat comprada per un altra de més gran i ha tancat aquí per traslladar-ho tot a Madrid. Una periodista independent que ja no ven ni una línia perquè les empreses de comunicació estan en plan d’estalvi; està aprofitant el temps per escriure un llibre mentre continua amb l’únic projecte que encara li dóna alguna cosa per a viure: una web d’informació general. Un informàtic free lance que està veient com els seus clients desapareixen o no li paguen.

També hi ha gent que continuen la seva vida amb certa normalitat: una professora universitària, un empleat d’Aigües (no hi ha crisi per al consum d’aigua: tothom continua bevent), un parell de funcionaris… però el pessimisme s’ha instal·lat a la reunió. Uns quants s’han assegut al sofà i miren a la tele l’empat del Barça. Tots interroguen un economista que corre per allà i que no para de contestar el mateix:

— Els economistes ens hem donat de baixa de fer prediccions. Ara sabem amb certesa que les nostres previsions són igual d’ajustades que les del tarot o la quiromància. Tots els nostres models es basaven en el comportament pretesament racional d’un Homo Oeconomicus que tenia certa dosi de cobdícia; però el que no sabíem era que la quantitat de cobdícia podia arribar a ser inesgotable.

També és Sant Valentí, aquest dia estúpid inventat pels centres comercials per a escurar-nos les butxaques, quan tothom comença a reposar-se dels excessos monetaris nadalencs. Poca gent se n’ha reposat aquest any; i els que ho han fet prefereixen estalviar. Però, inevitablement, no es deixa de parlar-ne. La professora aconsegueix centrar l’atenció en ella una estona mentre enllaça Sant Valentí, el mite d’Eros i el Parmigianino:

— Sabíeu que Il Parmigianino en va pintar un bon nombre de Cupidos, d’Amorets o d’Eros o com li vulgueu dir? Per haver viscut només trenta-set anys i tenint en compte que la major part d’encàrrecs eren religiosos en aquella època, no està gens malament.

— Parmigianino era un pintor?, pregunta l’informàtic.

— Si, ja ho crec. Vam fer un treball sobre ell al Batxillerat, diu l’ex cap de compres. Te’n recordes?, pregunta dirigint-se a l’arquitecte.

— I és clar! D’aquí va venir el nom del club.

— Les representacions d’Eros de la Grècia clàssica i hel·lenística, continua la professora, eren més aviat d’un adolescent, però al Renaixement les van convertir quasi sempre en un infant, a vegades un nadó, fins i tot. No sé perquè.

— Avui en dia, serien considerades pederàstia, comenta la periodista.

— Vaig veure un Parmigianino en la darrera exposició del Caixafórum, diu l’economista. Era una madona minúscula amb un llibre a les mans. Em va semblar una bestiesa quan el llibre es va inventar mil cinc-cents anys després de crist. És com si ara féssim un pessebre i poséssim un ordinador amb wifi en el portal, i el nen Jesús gestionant el seu facebook.

— Els economistes no podeu entendre l’art, talla la professora.

— Doncs jo bé que m’hi esforço, contesta l’economista.

— Fixa’t! El comentari sobre la pederàstia és totalment assenyat. En l’art no es tracta de rigor històric, només de sensacions. I en això dels Eros, em fa l’efecte que hi havia components que avui serien font de discusions.

— Ja ho crec!, continua la periodista. Només cal tenir en compte que Eros era el déu de l’amor entre homes; la deessa de l’amor entre homes i dones era Afrodita.

Els tres o quatre que s’estaven mirant el futbol comencen a interessar-se pel Parmigianino. La professora ha tret una postal d’un quadre antic en el que hi ha un noi amb ales, nu, d’esquena. El noi gira la cara mirant-se el pintor, mentre subjecta amb les seves mans un ganivet amb el que està tallant una fusta.

— Veieu: aquí estan tots els elements del mite: l’adolescent alat tallant el seu arc; amb una mirada entre innocent i entremaliada, que manifesta que ell és dels que aconsegueixen tot el que es proposen. Utilitza com a pedestal uns llibres que tant podrien voler dir que trepitja la cultura perquè no l’interessa o que la cultura es la base del seu poder. Al seu darrera, la foscor i, al davant, la llum que l’il·lumina, perquè d’ell neixen la nit i el dia.

— I els dos nens que es barallen al terra?

— El joc!

— El joc eròtic?

— Podria ser, podria ser…

Totes les imatges procedeixen de obres de Il Parmigianino (1503-1540).

I aquí teniu un "reinterpretació" d'un madrigal renaixentista.

No recordo quan va ser que em van passar un meme. Pel que jo recordava en aquell moment, el terme meme l’havia inventat en Richard Dawkins (del qui ja vaig parlar en un altre post) per a bastir una teoria sobre la transmissió i l’evolució del conceptes culturals. El que proposava Dawkins ja fa més de trenta anys és que, de la mateixa manera que l’evolució biològica (Darwin dixit) es produeix a través dels gens, també existeixen unes unitats mínimes culturals que es repliquen igual que els gens: els memes. I l’evolució cultural es produeix per mutació i selecció d’aquests memes que, bàsicament, són imitació i memòria (MImesi+MEmòria; hauria de ser mime, no?).

No sé per quin motiu s’ha fet servir aquest terme per a traslladar qüestionaris d’un blog a un altre. Suposo que deu ser per la idea d’imitació que entranya el concepte de meme en l’escrit seminal de Dawkins, El gen egoista. Tot i que Dawkins no és excessivament precís en la nova terminologia que introdueix i que trenta anys més tard encara no s’ha desenvolupat una teoria detallada amb suficient base empírica i matemàtica. I també cal dir que la teoria ha tingut notables detractors des d’el camp del materialisme antropològic: el propi Marvin Harris la va qualificar de platonisme.

El cas és que per la blogosfera corren innombrables memes, en els quals cada blogaire es dedica a fer el seu streep tease intel·lectual, contestant una sèrie de preguntes de la millor manera que sap. Uns procuren certa originalitat donant respostes pour èpater les bourgeoises, d’altres primen la sinceritat volent donar-li un to intimista a les respostes, i molts es paren a fer reflexions sobre el perquè han contestat el que han contestat. Quan vaig rebre aquell primer meme (l’únic que he rebut, d’altra banda) ho vaig fer tan malament que el vaig contestar com a comentari en el blog de qui me l’enviava; qui, caritativament, em va fer notar que del que es tractava era que jo fes un post amb el meme i el passés a d’altres contertulians.

Per la forma que estant circulant els memes, sembla com si fossin una cosa de rabiosa actualitat, quan el cert és que són més antics que l’anar a peu. Què era si no el Qüestionari de Proust? Proust el va treure d’un llibre en anglès, doncs sembla que va ser en aquell país, i entre les classes acomodades, on va sorgir la tradició a finals del segle XIX. Amb les respostes es pretenia desvetllar els gustos i aspiracions de l’enquestat. Proust va modificar lleugerament el qüestionari que proposava el llibre, eliminant, afegint i canviant preguntes, i el va anar repetint varies vegades al llarg de la seva vida; amb respostes diferents, obviàment. El manuscrit més conegut de les seves respostes és el que va fer l’any 1890, quan es trobava fent el seu servei militar, i que es va subhastar fa uns pocs anys per 102.000 euros.

Al contrari de Proust, jo no sóc gens partidari d’aquests exercicis de funambulisme emocional, però potser de tan en tan no està gens malament parar-se i donar un cop d’ull al propi intel·lecte per saber, més o menys, a on estàs ubicat. Així que avui, m’he dedicat a contestar-lo amb els següents resultats que, com veure-ho, són força diferents dels de Proust el 1890 (he posat en primer lloc la pregunta original del llibre en anglès i després la transcripció de Proust traduïda al cátala): 

Us deixo aquesta música per anar llegint i pensant: 1ère Gymnopédie

• Your favourite virtue / El tret principal del meu caràcter
• Proust – Le besoin d’être aimé et, pour préciser, le besoin d’être caressé et gâté bien plus que le besoin d’être admiré.
• Jo – La independencia

• Your favourite qualities in a man / La qualitat que prefereixo d’un home
• Proust - Des charmes féminins.
• Jo – La intel·ligència

• Your favourite qualities in a woman / La qualitat que prefereixo d’una dona
• Proust – Des vertus d’homme et la franchise dans la camaraderie.
• Jo – La intel·ligència

• Your chief characteristic / Eliminada per Proust

• What you appreciate the most in your friends / El que més aprecio dels meus amics
• Proust – D’être tendre pour moi, si leur personne est assez exquise pour donner un grand prix à leur tendresse.
• Jo – La camaraderia

• Your main fault / El meu principal defecte
• Proust – Ne pas savoir, ne pas pouvoir «vouloir».
• Jo – Alguns rampells d’ira. No gaire sovint, afortunadament.

• Your favourite occupation / Ocupació preferida
• Proust – Aimer.
• Jo – Només em deleixo per mai de res delir-me (Jeroni Nadal)

• Your idea of happiness / El meu somni de felicitat
• Proust – J’ai peur qu’il ne soit pas assez élevé, je n’ose pas le dire, j’ai peur de le détruire en le disant.
• Jo – L’absència de dolor? Què és la felicitat?

• Your idea of misery / Quin seria el meu pitjor infortuni
• Proust – Ne pas avoir connu ma mère ni ma grand-mère.
• Jo – Qualsevol mena de senilitat

• If not yourself, who would you be / El què voldria ser
• Proust – Moi, comme les gens que j’admire me voudraient.
• Jo – Jo mateix, en millor. (Faig la mateixa trampa que Proust: el text anglès és prou clar: if not yoursef…)

• Where would you like to live / El país on desitjaria viure
• Proust – Celui où certaines choses que je voudrais se réaliseraient comme par un enchantement et où les tendresses seraient toujours partagées.
• Jo – La Toscana

• Your favourite colour and flower / El color preferit
• Proust – La beauté n’est pas dans les couleurs, mais dans leur harmonie.
• Jo – El negre

•                             / La flor que m’agrada
• Proust - La sienne- et après, toutes.
• Jo -  El clavell: senzill i viu.

• Your favorite bird / L’ocell preferit
• Proust – L’hirondelle.
• Jo – Odio els ocells. De fet, odio quasi tots els animals.

• Your favourite prose authors / Autors favorits en prosa
• Proust – Aujourd’hui Anatole France et Pierre Loti.
• Jo – Proust, Victor Hugo, Tolstoi

• Your favourite poets / Poetes preferits
• Proust – Baudelaire et Alfred de Vigny.
• Jo – No en sóc gaire amant de poesies: potser García Lorca o Gabriel Celaya

• Your favourite heroes in fiction / Els meus herois de ficció
• Proust – Hamlet.
• Jo – Jean Valjean i, com no?, Max Aue (més aviat anti heroi).

• Your favourite heroines in fiction / Heroïnes de ficció favorites
• Proust – Bérénice.
• Jo – Alícia

• Your favourite painters and composers / Compositors favorits
• Proust – Beethoven, Wagner, Schumann.
• Jo – N’hi ha tants! Wagner, of course, però també Couperin, Alban Berg, Britten, no sé…

•                                 / Pintors favorits
• Proust - Léonard de Vinci, Rembrandt.
• Jo – Goya, Casas, Picasso…

• Your favourite heroes in real life / Herois favorits de la vida real
• Proust – M. Darlu, M. Boutroux.
• Jo – Danton, Napoleó

• Your favourite heroines in real life / Eliminada per Proust

• What characters in history do you most dislike / Eliminada per Proust

• Your heroines in World history / Heroïnes de la història mundial
• Proust – Cléopâtre.
• Jo – Federica Montseny, Hipatia d’Alexandria

• Your favourite food and drink / Eliminada per Proust

• Your favourite names / Noms favorits
• Proust – Je n’en ai qu’un à la fois.
• Jo – Laia, Pau.

• What I hate the most / El que detesto per damunt de tot
• Proust – Ce qu’il y a de mal en moi.
• Jo – L’estupidesa. Sobre tot la que és consentida.

• World history characters I hate the most / Personatges històrics que més odio
• Proust – Je ne suis pas assez instruit.
• Jo – Franco, Pinochet.

• The military event I admire the most / Fet militar que més admiro
• Proust – Mon volontariat!
• Jo – La batalla d’Stalingrado. (Té collons dir que el fet militar més important és el propi servei militar!)

• The reform I admire the most / La reforma que més admiro
• Proust -                      (Malgrat traduir-la, no la va respondre)
• Jo – La Revolució Francessa (gairebé igual que la soviética).

• The natural talent I’d like to be gifted with / El do natural que voldria tenir
• Proust – La volonté, et des séductions.
• Jo – El de poder volar

• How I wish to die / Com t’agradaria morir
• Proust – Meilleur – et aimé.
• Jo – Dormint i de sobte

• What is your present state of mind / Estat present del meu esperit
• Proust – L’ennui d’avoir pensé à moi pour répondre à toutes ces questions.
• Jo – Analític

• For what fault have you most toleration / Faltes que m’inspiren la màxima indulgència
• Proust – Celles que je comprends.
• Jo – Les de qui no pot ser conscient de tenir-les per manca d’informació

• Your favourite motto / La meva divisa
• Proust – J’aurais trop peur qu’elle ne me porte malheur.
• Jo – Qui viu sense gens de rauxa, no es tan savi com es pensa.

En els comentaris del post anterior, va sorgir el tema del determinisme filosòfic i no em vaig poder estar de citar Pierre Simon Laplace. Avui, com que el personatge s’ho mereix, em ve de gust comentar algunes anècdotes de tan singular persona. No em referiré als seus mèrits científics perquè són prou coneguts (i si no ho són, per això estan les enciclopèdies) sinó a fets curiosos de la seva vida.

Se sap que va néixer a un petit poble interior de la Normandia, però no es coneix gairebé res de la seva infantesa i adolescència perquè quan es va traslladar a Paris (tenia 19 anys)) va tallar tota relació amb els seus pares (no se sap si jornalers o petits propietaris agrícoles) i amb el seus benefactors veïns rics que el van ajudar mentre estudiava a la Universitat de Caen. Així doncs, agraït no sembla que ho fos gaire.

El que si tenia era una estupenda capacitat camaleònica per a la política. Va ser monàrquic durant l’Ancien Regime, republicà després del 1789, bonapartista a partir del 18 brumari i va acabar tornant a ser monàrquic amb la Restauració. Tant és així que la monarquia del Ancien Règime el va anomenar acadèmic de la Acadèmie Royale des Sciènces, el Directori Republicà el va cridar (juntament amb Lagrange i Monge) per a donar les classes inaugurals de la recentment establerta École Normale Supèrieure¹, Bonaparte el va fer ministre i la monarquia restaurada li va donar el títol de Marquis de Laplace.

Com a fet curiós cal ressenyar que les lliçons inaugurals de Laplace a la École Normale Supèrieure no es van publicar fins molts anys més tard, al contrari que les de Lagrange i Monge que van ser publicades el mateix any 1795. I el fet és més remarcable encara, si tenim en compte que durant aquestes classes Laplace va dictar una demostració, encara que incomplerta, del Teorema Fonamental de l’Àlgebra que és molt propera a la que es reconeix com la primera demostració complerta: la que va fer Gauss² en la seva tesi doctoral de 1799. Un jove Fourier, que va ser alumne d’aquelles classes, el descriu de la següent manera en els seus diaris: Laplace sembla bastant jove (tenia 45 anys), la seva veu es baixa però clara i parla amb precisió encara que amb poca fluïdesa; la seva presència és agradable, vesteix molt senzill; és d’altura mitjana. El seu ensenyament de les matemàtiques no és especialment remarcable i cobreix el temari amb rapidesa.

De totes formes sembla que el règim que més li agradava era el bonapartista. Segurament devia ser professor de matemàtiques de Napoleó a l’Escola Militar (no està acreditat, però és segur que el va examinar) i, per això, el novembre de 1799, uns dies després del 18 brumari, va demanar-li a Napoleó que el nombrés ministre. A Napoleó, que ja li agradava això de tenir intel·lectuals en el seu gabinet, no li va desagradar la idea, i el 12 de novembre de 1799, el professor de matemàtiques esdevenia el primer ministre de l’interior del Consolat, només tres dies després del 18 brumari.

Afortunadament, no li va durar gaire la feina; potser hauríem perdut una ment clara per a les matemàtiques: El dia de Nadal, quaranta-tres dies després del seu nomenament, Napoleó el fotia al carrer. Quin regal del Père Noël! Napoleó, a les seves memòries de l’Illa de Santa Elena, per justificar-se, diu que era un home que es perdia en les subtilitats del càrrec, que volia tenir el coneixement dels més mínims detalls de tots el afers, que només tenia que idees problemàtiques… Vegeu la diferència entre l’intel·lectual i l’home d’acció. Napoleó diu textualment a les memòries: Laplace ha portat a l’administració pública l’esperit d’allò infinitament petit. Fina ironia la de l’emperador, comparant la política amb les equacions diferencials!

Que era egoista, ja ho hem vist pel tracte que va donar a la seva família i benefactors del seu poble; però, a més, era molt presumptuós i no tenia cap mena d’empatx en robar les idees del seus contemporanis. Lagrange, Fourier i Young en van ser les víctimes principals i mai van oblidar el tracte rebut per part d’ell. Qui sap si n’hi va haver-hi més! També cal dir que, amb l’edat, aquesta actitud es va refredar una mica i també va tenir deixebles als qui va ajudar molt com Poisson.

El seu determinisme filosòfic era total. Ja ho havíem comentat en el post anterior amb una cita seva. També es pot constatar amb la breu conversa que va mantenir amb Napoleó quan li va retre homenatge en ocasió de la publicació del segon volum de la Mécanique Céleste:

— Napoleó: M. Laplace, on me dit que vous avez écrit ce volumineux ouvrage sur le système de l’Univers sans faire une seule fois mention de son Créateur.

— Laplace: Sire, je n’ai pas eu besoin de cette hypothèse. (Senyor, no he tengut necessitat d’aquesta hipòtesi).

— Napoleó: Ah! c’est une belle hypothèse; ça explique beaucoup de coses.

Augustus de Morgan explica en el seu llibre A budget of paradoxes que, contràriament al que es pensa, les seves darreres paraules no van ser: El que coneixem és poc, el que ignorem és immens, parodiant Newton. En realitat, segons de Morgan, Laplace, després de publicar el cinquè i últim volum de la Mècanique Céleste el 1825, va caure en un estat de senilitat i només pensava en els grans problemes de l’existència murmurant per a sí mateix: Qu’est ce que c’est que tout cela! Quan va quedar definitivament postrat, la seva família va cridar el seu deixeble i amic, Poisson, per a que tingués unes paraules amb ell. Quan Poisson va arribar a casa seva li va dir que s’havia rebut al Bureau de Longitudes (que Laplace presidia) una carta d’Alemanya anunciant que Bessel havia fet unes observacions astronòmiques que confirmaven els seus descobriments teòrics sobre els satèl·lits de Júpiter. La lacònica resposta de Laplace només va ser: L’homme ne poursuit que des chimères. I no va a tornar a parlar mai més.

Les seves restes reposen al cementiri de Montparnasse de Paris, en un panteó típic de l’època i sense gaires escarafalls. Les seves despulles no han estat mai traslladades al Panteó d’Homes Il·lustres de Paris, al contrari que les d’altres matemàtics com Lagrange, Monge, Condorcet i Painlevé. No obstant, té l’honor d’estar representat en el frontó, al costat de Carnot i Berthollet.

NOTES:

1. (1) Aquesta escola continua sent, avui en dia, una de les més prestigioses de França. En aquest país existeixen els normaliers, els politéchniciens i els demés universitaris. Els primers són els que han fet els seus estudis a la École Normale, els segons a la École Politéchnique i els altres a qualsevol altra universitat.

2. (2) Gauss tenia 22 anys quan va presentar la tesi doctoral. En el preàmbul analitza les demostracions, totes incomplertes, d’autors anteriors com d’Alembert, Girard i d’altres. Però no fa esment de la de Laplace que, òbviament, no podia conèixer perquè encara no s’havia publicat.

El metge català Josep Maria Simon Castellví (em sembla que és oftalmòleg) ha fet el descobriment del segle. Segons afirmava dissabte passat en la “prestigiosa” revista científica L’Osservatore Romano, les píndoles anti-baby produeixen una contaminació mediambiental que serà un problema en els propers anys. Segons l’oftalmòleg, les tones d’hormones (sic) que s’alliberen a través de l’orina de les consumidores d’aquests productes, es dipositen (no sabem a on) i crearan un problema mediambiental de grans dimensions a curt plaç. I jo em pregunto: que cony sabrà un oftalmòleg d’hormones?

Ja estem acostumats a les intoxicacions vaticanes respecte al sexe i la contracepció, però fer una afirmació d’aquestes característiques sense cap base empírica, ja es massa! Tots estem desitjant que el doctor Simón Castellví publiqui els resultats de la seva investigació en alguna revista del tipus Science o Nature en lloc del diari que ha escollit per a la seva publicació, que, amb tots els respectes, no mereix cap mena de credibilitat científica.

Un altre pas endavant en la ciència catalana! I segur que sense subvencions del tripartit!

Lo dicho: Feu-se ateus! Això no pot anar bé de cap manera.