La meva mà es converteix en un arquet verge, planyívol… i sento les cordes que tu sola tenses i relaxes i l’aire s’emplena d’un cànon de panteixos, de sospirs alats. Un pizzicato virtuós sacseja la teva espinada… Vull abandonar-me a un fantàstic solo, a un frenetisme incaut, des dels dits del teu peu, fins a les pestanyes titiŀlants…

I el repic inconegut del triangle enmig d’una bacanal del so.

Puc prémer les tecles del teu cos i arrencar-los simfonies, cants de glòries, kyries i concerts. Percuta’m! Colpeja’m, sadolla’t amb violència impura, deixa que parli Zarathrustra, que ens n’anem a prendre pel cul i l’orquestra continuï tocant contra l’arc dels teus malucs. Embogim per la màgia de la flauta, alegrem-nos-en per l’himne i plorem pels rèquiem. Resseguim les línies del pentagrama amb la disciplina d’un tren de cinc rodes paraŀleles que, foll i amb l’art com a únic combustible, avança sense fre cap a l’apoteosi.

La carícia d’una batuta desperta el ball més fascinador…

Que els esperits dels grans i les ombres dels que els perseguiren presideixin aquest recital en la intimitat. Aquesta orquestra de dos, aquest duo d’infinits instruments que s’acoblen, que criden, que s’entortolliguen en la més perfecta de les danses, amb una coordinació impossible d’assolir amb simples assajos. Amb una coordinació a la que només s’arriba amb el desig, ignorant-nos i reduint-nos a un més en l’obertura i sense enyorar la nostra individualitat fins a l’entreacte. Un cor d’àngels amb vocació d’arribar a ser Déu, sirenes a les roques… amants al seu auditori de plaer.

Un repic dels dits al ventre és una minúscula exclamació de sorpresa, les pessigolles són un cant de riure, els petons deixen anar sons celestials…

La imatge és obra de Mariano Villalba, en un tribut a Man Ray i ha estat trobada gràcies a Té la mà Maria

An equal music és un llibre escrit per l’angloindi Vikram Seth al 1999, traduït al català per Albert Torrescana amb el nom d’Una música constant. El 50% dels redactors d’HollowFausto Cannibal el recomanarien fervorosament al seus lectors. L’altre 50% encara no l’ha llegit.

Eren una germandat secreta que la casualitat, la necessitat i l’amistat puntual havia forjat. El seu vincle era estrany, paradoxal, però sobretot, profund. No canviaven el món, sinó que només el feien més portador… Aquell dia es felicitaven, felicitaven als nous membres que duien poc temps amb ells i als vells que ben aviat deixarien el grupuscle per tal d’integrar-se a la vida madura i responsable.

Eren oficialment 11 persones, però amb una havien perdut el contacte, una altra no podia complir regularment amb els compromisos de la germandat per causa de la feina, tot i haver assistit a la celebració i una tercera estava fora del país per compromisos familiars. Així doncs 9 persones van sopar al voltant d’aquella taula abans una no marxés. Les 8 restants van compartir una matinada plegats, primer gaudint de la diversió mundana, de l’alcohol, del neó i de la música alta, fins que van considerar que era l’hora. Després de dos quarts de carreteres cada cop més perdudes, van arribar al lloc.

Enmig d’horts i eres, la lluna es reflectia en un embassament. Un embarcador destrossat s’hi endinsava des d’una cala on no hi tocava el ventijol que bufava aquella nit. La lluna estava en quart minvant. No tenia una forma especial, ni tan sols es podia considerar bonica, però iŀluminava l’escena.

Sense creuar ni una paraula, van despullar-se amb cura de no perdre la roba en la foscor amb prou feines mitigada per la lluna. Els que ho havien fet abans estaven tranquils i somreien confiats, així com els novells, tot i que el seu somriure no tenia el mateix deix de confiança. Era més aviat un somriure de fe cega.

Aviat, un cos, completament nu, va escolar-se a l’aigua, lentament i va ofegar una exclamació. El silenci era imperatiu. Després hi va anar un altre mascle, aquest a punt de trobar el descans, a punt de deixar el mandat en mans d’un dels absents. Seguidament, un dels joves, impulsiu, però tanmateix introvertit i de fèrtil pensament. Llavors ja van seguir-los la resta. La darrera va ser una de les més joves, d’una gran dolçor i tenacitat.

La mateixa aigua que havia banyat a molts d’ells anys abans, es colava entre els seus abells, entre els dits dels peus i les seves pestanyes. Aquell era el pes de la tradició. Aquell era el seu ritus secret. Banyar-se totalment nus, en la foscor i en silenci, sense ningú dir res, compartint els seus cossos i el silenci més absolut.

Aquell moment de comunió amb la natura els allunyava dels moments que, encaixats a la força un darrere l’altre els projectaven al llarg d’una existència frenètica i amb un descans molt llunyà. Ells sabien que si no es regalaven moments com aquell, la seva tasca, per nímia que fos, encara ho esdevindria més.

Per això, cada any, quan consideraven que l’èxit era el suficient i sempre passat el bell solstici, deixaven que les bombolletes d’aigua dansessin per la seva pell, contreta pel fred, que explorés la seva nuesa, que potser entre ells s’havien delit per explorar. La mateixa aigua que ara tocava el sexe d’un, podia anar a parar a la boca d’un altre; el petó alliberat en un xipolleig podia posar-se sobre els pits grans i turgents llargament desitjats i perquè no, cada braçada resultava una forta i impetuosa abraçada que es feien entre tots i cadascun d’ells. Aquella era la seva manera de dir-se que s’estimaven.

Els més joves no havien viscut mai res igual. Els més grans somreien, indulgents, pensant en tots aquells que no podien ser-hi…

Sense dir-se res, van sortir de l’aigua i, alguns asseguts i d’altres de peu, van deixar que el vent assequés la seva pell, iŀluminada de ple per la lluna.

Ara només calia deixar passar un altre any (un llarg any, sense parlar-ne ni comentar-ho) per tenir l’excusa atàvica de la tradició per a deixar que la follia salvatge s’apoderés altre cop d’ells.