(EN) Pedro Cruz created a visual experiment with Processing analyzing the rise and decline of top 4 maritime empires of the XIX and XX centuries. Looking at the video, biology and social phenomena seem closer than I thought.

———

(IT) Pedro Cruz ha creato un esperimento di visualizzazione con Processing analizzando la nascita e il declino di 4 imperi marittimi del 19° e 20° secolo.  Guardando il video, biologia e fenomeni sociali sembrano più vicini di quanto pensassi.

Què caracteritza la roba d’estiu? Segurament no només allò que duim sinó, sobretot, i molt important, allò que no solem dur en l’estiu. La calor modifica els hàbits, i no sols els hàbits de monges i capellans (els religiosos tenen uniforme d’estiu? Les monges canvien de color l’hàbit per a fer-lo més fresquet?), sinó també els altres hàbits: els de la nostra indumentària. Aquests canvis arriben a tot arreu: a ca nostra, als llocs de feina (hauríem de fer un estudi sobre formes de vestir canviants entre… els col·laboradors dels programes de ràdio).

Fa uns anys que es parla molt de la influència de la CORBATA en el canvi climàtic: en el Japó, el primer ministre animà els ciutadans a llevar-se-la per a poder pujar un grau o dos la temperatura de l’aire condicionat. A Espanya, el ministre d’Indústria promogué que se la llevassin els diputats per a donar exemple, però el president Bono es negà, sortint en defensa de la sacrosanta etiqueta que s’ha de respectar a les Corts. Però d’on ve el mot CORBATA?: del serbocroat ‘hrvat’ –a través de l’italià ‘crovata’– denominació que es donen a ells mateixos els habitants de Croàcia, i les corbates es diuen així perquè les varen començar a emprar els genets croats del segle XVII.   

Companya de la corbata és l’AMERICANA (= un jac modern, documentat el 1882, segons el DCVB), que rep aquest nom per haver-se començat a utilitzar a les colònies espanyoles d’aquell continent. La setmana passada explicàrem que el TERN acompanya l’americana… amb uns calçons o uns pantalons?  Els CALÇONS són una casta de pantalons. Els “calçons amb bufes” eren uns pantalons amples que duien habitualment els pagesos illencs fins a mitjan s. XIX, i que arribaven fins més avall del genoll. Els “calçons blancs” a Mallorca i “calçons de davall” a Menorca són els calçotets. Els PANTALONS vénen del francès ‘pantalon’, inspirat en el nom de Pantalone –personatge de la Commedia dell’Arte italiana que vestia uns pantalons llargs venecians–. En canvi, els curts reben distints noms, de curt a llarg:

- els SHORTS, tan curts, tan curts, com els que duia, diuen, l’emperador romà Octavi August.    

- els BERMUDES són uns pantalons curts que arriben fins al genoll, creats, diuen, a l’arxipèlag atlàntic de les illes Bermudes (pel descobridor de Palos, Juan Bermúdez).

- els pantalons que acaben a mitjan panxell o al final del ventre de la cama (la ‘pantorrilla’ dels castellans) reben noms diversos, atenent al major o menor respecte cap a la llei que tenien els seus portadors: PESCADORS, CORSARIS o PIRATES. En el món de la moda, es començaren a conèixer com PANTALONS CAPRIS, creats per la dissenyadora alemanya Sonja de Lennart (1948); la seva col·lecció Capri va ser coneguda per tot el món i els capris triomfaren en les cames d’Audrey Hepburn, Marilyn Monroe, Kim Novak, o Uma Thurman (a Pulp Fiction). 

La CAMISA (que aquí pronunciam *camia) prové segurament del llatí tardà ‘camisia’ –una túnica utilitzada a les Gàl·lies–. La CAMISETA té un sinònim SAMARRETA, sobretot si té una funció esportiva: “samarra” ve del basc ‘zamar’ (amb l’article: ‘zamarra’, la massa de llana de les ovelles amb la que es feia un gec usat pels pastors). Hi ha CAMISES DE DORMIR (‘camisón’) i hi ha SAMARRETES IMPERI, amb tiranys, com les que canten Gertrudis i els Aiaiai  

Hi ha també MARIOL·LOS, un mot plenament acceptat a tots els diccionaris (DCVB, IEC, GEC) com sinònim de camiseta. Segons l’Alcover-Moll, el mariol·lo era antigament una peça feta de llana fosca que es duia damunt la camisa en lloc del gec. El prof. Joan Coromines aventura un origen ben curiós, mossàrab, a partir de la parella de sinònims ‘samariolo’ + ‘camesiolo’ i, que donaren “mariol·lo” i “camiol·lo” (Manacor).

Però hi ha gent que en l’estiu no li agrada dur CAMISA. S’estima més el NIQUI (de l’alemany “Nicki”): “Peça de vestir de punt fi, semblant a una camiseta però amb coll i embotonada per davant a la part superior”. És més de vestir que una samarreta però més casual que una camisa. Una definició semblant la dóna la Real Academia per al terme castellà POLO, “un joc a cavall”, que ve de l’anglès, com a manlleu del balti (llengua índia del Caixmir) en el qual significa “bolla”.

El polo o niqui modern va ser una creació del campió francès René Lacoste, el del cocodril, per jugar… a tennis (1929), semblant al que usaven els jugadors de polo. Va ser un terme que més endavant (1967) popularitzà Ralph Lauren en una línea inicialment esportiva. Polos i niquis quedaren lligats a una estètica pija o bufa, com la d’una banda de la movida dels anys ’80, Los Nikis, que cantaven allò d’El imperio contraataca en aquest vídeo de La bola de cristal; en Toni Alcalà ens recordà al programa que és una cançó que agrada molt als fatxes. Los Nikis es defensaven dient que la seva exaltació del Imperio-donde-nunca-se-ponía-el-sol era una gran broma que ningú no havia entès. Coses de pijos. 

“Diccionari de l’estiu” és una secció de Tassa i Mitja, dimarts entre les 5 i les 6

· IB3 ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

Comença la setmana amb el programa 384 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 20:00 · i rebem la visita de SÍLVIA I MARTA PIZARRO, nétes d’Hermen Anglada Camarasa, un pintor barceloní enamorat de Mallorca, que va morir fa ara 50 anys. Hermenegild és un nom de fonts amb ressonàncies històriques evidents: Ermenegild (amb H inicial o sense) va ser un rei catòlic rebel del s.VI que va morir assassinat per ordre de son pare, Leovigild, rei visigot i líder dels arrians. Els visigots eren un poble germànic que s’havia anat infiltrant a l’Imperi Romà des del s.III i que arribà a saquejar Roma en temps de l’emperador Honori. Aquest fill de Teodosi, que havia rebut l’Imperi d’Occident als 9 anys d’edat, nasqué l’any …384

…384, ja ho val, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

· ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

In the war to win back the global economy, the leaders of the G20 have placed the International Monetary Fund (IMF) at the center of the battlefield, armed with $750 billion in promised funding to pull emerging economies back from the edge. Speaking in China this weekend, U.S. Treasury Secretary Timothy Geithner praised the plan as “an insurance policy for the global financial system.” The IMF, he seemed to be saying, is a white knight for an economy in the red.

That is, until the plans made their way to Capitol Hill. Just two months after leaders of the world’s major economic powers made grand promises of action, those plans face resistance in the U.S. Congress. The Senate, before leaving town for Memorial Day recess, approved legislation to meet President Barack Obama’s commitments made at the G-20 summit in London. But the IMF funding didn’t make the House bill. If Congress fails to include the IMF legislation in the final bill now being hashed out, it will put both the U.S. and global recoveries at risk.

At issue is an increase in the U.S. contribution to the IMF from about $56 billion to $64 billion, and the enlargement of an emergency line of credit from the U.S. Treasury to the IMF from about $10 billion to $110 billion. These steps would be followed by sales of gold to raise $6.6 billion to endow an investment account to cover expenses of the IMF, and distribution and expansion of IMF-issued reserves, called Special Drawing Rights. Other members of the IMF will also contribute, but U.S. delinquency could derail the whole reform package.

Now more than ever, the IMF matters — and not just to the flailing countries in need of funding. The global economy will continue to sputter without an international fix, and bolstering the IMF’s capacity supports U.S. exports and jobs as well as confidence in financial markets generally. Supporting the IMF does not mean throwing good money at spendthrift governments. When countries succumb to crisis owing to their domestic policy mistakes, the IMF requires changes as a condition for receiving its loans.

The IMF’s multilateral response will also reinforce U.S. foreign policy and security interests. Pakistan, Turkey, Ukraine are among the strategic countries that have negotiated or are in various stages of negotiating programs with the IMF. (There’s a reason, by the way, that Secretary Geithner was talking about the IMF during his China visit this week. Chinese officials have said they would commit perhaps $40 billion to tide the IMF over until the new package takes effect. A U.S. failure to follow through on its own commitment would be awkward, to say the least, at a time when U.S.-China relations are more important than ever.)

What’s more, the IMF is also a bargain. U.S. credit is matched four fold and quota contributions nearly five fold — a bargain of gigantic proportions for taxpayers weary of low-yield bank bailouts. Plus, the $100 billion line of credit and the $8 billion increase in contributions are not outright grants; they’re exchanges of financial assets in which the United States receives a readily useable claim on the IMF in return. And as an investment, the IMF is as reliable as they come. The U.S. has not lost a penny on its contribution to the fund over the 64-year history of the institution. On the basis of its estimate of risk, the Congressional Budget Office has scored this $108 billion commitment as just $5 billion in appropriations. There will in all likelihood be no cost to the taxpayer.

Congress must not take U.S. influence within the IMF, or other nations’ willingness to support it, for granted. Failure to support the fund would greatly weaken U.S. leadership and make it more difficult to veto or block fund decisions. Congress could grin at pinching a penny now, but failing to support the IMF would cost far more in dollars later.

C. Randall Henning is associate professor at American University and visiting fellow at the Peterson Institute for International Economics.

Avui dimarts arribam al programa 380 d’El crepuscle encén estels · IB3 Ràdio, 20:00 ·  Benvolguts companys, coneixeu molts de casos de “Fill de rei, pare de rei, i no seràs rei”? A més del Comte de Barcelona, Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles, a la Corona de Mallorca del segle XIV en tenim un de ben conegut: FERRAN DE MALLORCA, fill de Jaume II, pare de Jaume III, i podem afegir, germà d’un altre rei, Sanç. El seu cosí Frederic II de Sicília envià Ferran a Grècia com a lloctinent seu a la Companyia Catalana d’Orient, amb els almogàvers. Allà hi encunyà els seus denaris. El denari era una moneda nascuda durant la República Romana amb 4,55 grams de plata, i s’arribà a devaluar en la crisi del s.III (ai, la crisi) fins a comptar només amb 0,60 grams. Una moneda, el denari que, en l’esplendor de l’Imperi Romà, s’havia encunyat força temps amb …3,80 grams de plata per peça 

380, mira per on, com Crepuscles comptam fins el dia d’avui.

· ràdio en directe · http://streaming01.ib3radio.com:8000/ib3radio.mp3

La Chanson de Roland. Manuscrit d'Oxford. (p.1)

• La cançó

La Chanson de Roland és una cançó de gesta francesa del segle XI que narra la batalla de Roncesvalls i té com a protagonista Roland (en l’original, Rollant. També és comú trobar aquest nom adaptat a la fonètica catalana, seguint diferents convencions: Roldan, Rotllan o Rotllà), un cavaller a les ordres de l’emperador Carlemany. En realitat, però, aquesta gesta remunta a fets ocorreguts 300 anys enrere, el segle VIII. Aquesta és una de les qüestions que ha mantingut més ocupats els cercles especialitzats i que tantes discussions i teories ha aixecat entre filòlegs, sociòlegs i historiadors: què hi haurà passat entre la data dels fets (el 15 d’agost del 778, batalla de Roncesvalls) i la de l’escriptura? L’estudi paleològic del manuscrit d’Oxford, el més important a l’hora de reconstruir la cançó, ens indica que aquest se situaria pels volts de 1130-1150. Quin és, doncs, l’objectiu de la cançó, què representa, per què va tenir tanta repercussió, qui n’és l’autor…? Per ajudar a aclarir algunes d’aquestes qüestions (malauradament, gran part del contingut de les cançons de gesta entà encara per aclarir), consultar les investigacions socioantropològiques de Gaston Paris (teoria tradicionalista, o “de les cantilenes”), Joseph Bédier (teoria individualista), Frappier i Bezzola (teoria de l’anacronisme conscient), Erik Köhler (teoria sociològica), Georges Duby (estudi de les actituds mentals i de les genealogies), Grisward i Dumézil (historiadors antropòlegs), Paquette (estudi de l’èpica en general, no només francesa. Crea el concepte de territorialització).

• Argument

En set anys, Carlemany ha conquerit tota Espanya als moriscs tret de la ciutat de Saragossa, que es troba encara sota el domini del rei Marsil (Marsilie, en l’original). Aquest, aconsellat per l’ancià Blancadrín (Blancandrins, en l’original) i amb l’ajut del traïdor Ganelon (Guenes, en l’original; també Ganeló en català), que Carlemany havia enviat a negociar amb els moriscs, posa en marxa un pla per tal que l’emperador francès se’n torni a França: li ofereix riqueses, dones i els fills dels principals sarraïns com a hostatges i li promet que aviat el seguirà a Aix, on rebrà la llei cristiana. Es tracta, en realitat, d’una emboscada: Ganelon odia el seu fillastre, Roland, i pretén que aquest perdi la vida quan els sarraïns aprofitin la geografia muntanyosa dels Pirineus per atacar la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany. Efectivament, quan el gros de l’exèrcit franc es troba a punt d’arribar a la Gascunya, la rereguarda, formada per 20.000 homes i encapçalada per Roland, és atacada per un exèrcit de sarraïns que els supera abastament en nombre i tots els soldats cristians acaben perdent-hi la vida. La batalla, però, és feroç i els cristians provoquen baixes considerables a l’exèrcit enemic. Carlemany, que s’assabenta de la traïció de Ganelon i de la mort dels seus pars, persegueix i venç, amb l’ajut de Déu, les restes de l’exèrcit sarraí. Ja en Aix, Ganelon és jutjat, considerat culpable i esquarterat.

• La veritat històrica i la ficció

El regnat de Carlemany està ben documentat en els anals carolingis, en genealogies, diversos textos i cròniques àrabs, i en vitae: la Vita Karoli (circa 830) d’Eginard (Egihnardo) i la Vita Hludovici Imperatoris (circa 840). Combinant les diverses fonts d’informació s’ha pogut reconstruir l’episodi que reflecteix la Cançó de Roland. L’any 756, l’emir Abd al-Rahman de Còrdova es proclama independent dels califes de Damasc, la qual cosa donà origen a una sèrie de conflictes interns entre els defensors de l’antiga i de la nova senyoria. Un dels que s’oposen a la sobirania de Còrdova és el Suleiman Ibn al-Arabi, que demana auxili a Carlemany a canvi de lliurar-li algunes ciutats espanyoles. Això interessa a l’emperador franc, que desitjava veure la seva marca estendre’s cap al sud. Carlemany arriba a Espanya l’any 778 amb la intenció de trobar-se amb el Suleiman a Saragossa, però s’adona que aquest ha canviat de bàndol. Carlemany posa setge en aquesta ciutat durant dos mesos. Aleshores se’n torna cap a França amb la intenció de resoldre problemes a les fronteres a l’est de l’imperi. En passar pels Pirineus, el dia 15 d’agost del 778, el seu exèrcit va ser atacat i vençut pels wascones. Degut a l’ortografia de l’època, no se sap si aquests wascones fan referència als vascones o als gascones. En tot cas, sembla gairebé segur que es tractava dels bascs, que tant podrien ser els del nord com els del sud dels Pirineus. La història que ens explica la Cançó de Roland és, però, una obra de ficció construïda amb una una finalitat estratègica i moralitzadora: a Carlemany se’l volia representar com el model d’home cristià que governaria sobre la terra sota els designis de déu (tant és així que els dotze pars de cavallers representen, molt probablement, el model bíblic dels 12 apòstols). Se’l volia glorificar com a l’imperador que reuniria els regnes d’Orient i d’Occident. En aquest sentit, seria contraproduent admetre una derrota davant d’una tropa reduïda i mal armada de wascones. Així, doncs, es va inventar tota una trama tan al gust de l’època.

Mort de Roland

• Roland i els dotze pars

En el segle XI, els pares curiae eren els vassalls que auxiliaven el senyor en les causes judicials. Abans, però, a l’època carolíngia, existien els primi palatii (o primi in curia), que consistien en els principals vassalls al servei del rei, els més importants. L’autor espanyol de la Nota Emilianense (circa 1054-1070) haurà incorregut en l’error de creure que la paraula primi tenia el valor semàntic de cosí –’primo carnal’– i va escriure que Carlemany “habuit duodecim neptis” (‘tenia dotze nebots’) ja que, si tots eren cosins entre si (primi), haurien de ser tots nebots de Carlemany. D’aquesta forma s’explica l’error llargament difós que Roland era nebot de Carlemany. El que sí és possible és que fos el seu fill il·legítim. Aquesta és una teoria amplament considerada pels romanistes i explicaria les tensions entre Roland i Ganelon, així com explicaria la preocupació i la preferència de Carlemany per Roland. Seguint aquesta teoria, segons la qual Roland era fill il·legítim de Carlemany (il·legítim i incestuós, ja que Roland seria un fill que Carlemany hauria tingut amb la seva germana!), sembla ser que se’l va deixar a la cura d’un dels grans vassalls reals, Ganelon, perquè se’n cuidés, encobrint, així, l’escàndol i la vergonya pública, i  defugint les represàlies de l’església. El fet que Roland fos un vassall menor i, no obstant això, rebés un tracte preferent de part de Carlemany, és un dels motius de conflicte entre Roland i Ganelon. A més a més, segons Köhler, al començament del segle XI els grans vassalls (com Ganelon) tenien un contacte directe amb el rei i una presència freqüent a la cort. Al llarg del segle XI, però, cada vegada s’hi troben més funcionaris de la petita i mitjana noblesa i aquests, a finals del segle XI, són els que van agafant paulatinament més importància i protagonisme en l’entorn del rei. Els grans vassalls no accepten veure’s allunyats de l’entorn reial i expressen la seva oposició en contra del rei trencant el jurament de fidelitat que li havien fet. Aquí podríem fer una referència a la teoria de l’anacronisme conscient de Frappier i Bezzola, que ve a dir que hi ha situacions i conflictes que s’expliquen literàriament (a les cançons de gesta) en el marc temporal dels segles VIII i IX, però que, en realitat, pertanyen al context historicosocial del segle XII. Per tant, la tensió viscuda per Roland i Ganelon, personatges del segle VIII, és una plasmació de la realitat del moment d’escriptura. El mateix passa amb la descripció del vestuari i de l’armament, que són més aviat característiques del segle XI que no pas del VII.

• Turoldus

Ci falt la geste que Turoldus declinet.

Aquest vers, l’últim de la cançó i, sens dubte, el més discutit, ens indica el fi de la cançó però no només això: ens esmenta un personatge, Turoldus, que declina aquesta gesta. “Ci falt” significa ‘aquí acaba’; “la geste” podria ser la mateixa Cançó de Roland, així com també podria ser un text anterior en la qual aquesta cançó estaria inspirada –possiblement la Geste Francor, citada a la cançó–. “Declinet” pot interpretar-se com ‘donar a conèixer’ però també pot assumir el significat que el verb decliner tenia a la retòrica llatina: transformar una oratio recta en una oratio declinata significava ornamentar artísticament l’oració senzilla a través de les tècniques de paràfrasi i amplificatio. La natura polisèmica d’aquest concepte ens obre un ventall de possibilitats interpretatives:

1. la cançó i el manuscrit poden ser una creació d’aquest Turoldus, el qual hauria aplicat la tècnica de l’amplificatio sobre un text molt més breu;
2. la cançó pot haver estat copiada per Turoldus, en qual cas existiria un manuscrit previ i també, necessàriament, un autor, ja que Turoldus només en seria el copista que la donaria a conèixer;
3. Turoldus pot haver estat l’autor del text en el qual algú s’haurà basat per produir el manuscrit d’Oxford.

Turoldus és Turold, un nom molt freqüent a Anglaterra i a la Normandia entre els anys 1050 i 1150. El millor candidat a ser aquest Turoldus és el normand Turoldus de Fécamp, que va ser el primer canonge de Bayeux, va participar a la batalla de Hastings (1066) i, un cop establert a Anglaterra, va ser l’abat de Malmesbury i de Peterborough, on, segons un inventari de l’any 1362, hi havia dos manuscrits sobre la batalla del Roncesvalls. Turold de Fécamp va morir l’any 1098. El manuscrit d’Oxford, el més important alhora de reconstruir la cançó i el que acaba amb aquest enigmàtic vers, està format per 4002 versos en rima assonant i està escrit en una llengua que té molts trets característics de l’anglonormand. L’estudi paleològic el situa pels volts de 1130-1150. A més, els estudis indiquen que aquest manuscrit no és l’original, sinó que es tracta d’una còpia feta al sud d’Anglaterra per un copista. La comparació d’aquestes dates ens indica indefectiblement que Turold de Fécamp no pot ser l’autor material del tan famós manuscrit d’O (lletra amb què es coneix el manuscrit d’Oxford, de la mateixa manera que el manuscrit de Venècia se’l coneix com a V4.), però és segurament l’autor d’un text anterior en què algú es va basar per fer aquesta còpia.

• Estil

La Cançó de Roland pertany al Cicle del Rei, un cicle de cançons entorn a la figura de Carlemany, i està construïda amb els trets propis de l’èpica, tals com els seus personatges arquetípics i plans, les descripcions detallades del combat i la hipèrbole. No es tracta d’una obra pensada per a ser llegida, sinó per a ser recitada. Aquesta cançó és, de fet, un poema oral, com es pot veure en les interpel·lacions al públic, les fórmules de memorització del joglar (la barba florida de Carlemany, la repetició de l’escena de l’olifant, les invocacions al cavaller…). El ritme narratiu és força ràpid i s’hi destaquen les escenes narrades diverses vegades des del punt de vista de personatges oposats, recurs que demostra una gran modernitat a l’època. Les estrofes, altrament conegudes amb la paraula del francès antic laisses (‘tirades de versos’), estan escrites en rima assonant i tenen un nombre de versos irregular. La rima assonant no té en compte les consonants, només la vocal tònica (es diferencia, per això, de la rima consonant). La rima pot ser feminina o masculina, depenent de si el vers acaba amb la síl·laba tónica o si després hi ha alguna altra síl·laba. Per exemple, la paraula espaigne faria rima feminina, mentre que la paraula enemís faria rima masculina. De les estrofes encara se’n podria dir moltes coses, com per exemple que acostumen iniciar-se amb un vers d’entonació, en el qual el joglar invocava el protagonista, cridava l’atenció del públic i iniciava una entonació melòdica determinada, i que, al final de l’estrofa, normalment hi ha un vers de conclusió. Que les estrofes es construeixen per repetició i progressió, que n’hi ha que són paral·leles i d’altres que són similars, que la construcció de l’estrofa es fa per acumulació d’oracions, una a sota de l’altre (construcció paratàctica) i, algunes, per subordinació (construcció hipotàctica), etc etc…

• Repercussió

La Cançó de Roland ha tingut tant de ressò pertot Europa des de la seva gènesi que el seu protagonista ha entrat, fins i tot, a narracions i llegendes de diferents països (el Roland/Roldan/Rotllan/Rotllà català, el Roldán castellà, l’Orlando italià…). Roland és el model del cavaller cristià, fidel al seu senyor, valent fins a la mort en combat. La cançó s’usava per entretenir el públic oient, però també per animar a unir-se a les croades, a causa de la seva temàtica de lluita contra els sarraïns.

Vuit moments de la Chanson de Roland en una imatge. Localització: St. Petersburg, Ms. Ermitage.

Barcelona, 8 de març de 2008

David Pinheiro

Sez. Arte del Tessuto:  Prof.ssa Donatella Michelon, Prof. Prisco Zanardi

ALLIEVI   terzo anno sez.  C

Barbara Agostini, Jasmine Allegro, Assunta Arzano, Giada Colletto, Giulia Lazzaro, Federica Palma

ALLIEVI terzo anno sez. D

Elisa Chieregato, Elisa Pinton, Silvia Rosati, Silvia Volpin

CANTO VII

…

“Colà”, disse quell’ombra, “n’anderemo

dove la costa face di sé grembo;

e là il novo giorno attenderemo”.

Tra erto e piano era un sentiero schembo,

che ne condusse in fianco de la lacca,

là dove più ch’a mezzo muore il lembo…”

Per chi non conosca la lavorazione, questa tecnica risulta, relativamente al canto dantesco, una metafora incisiva, che il rilevamento fotografico sottolinea e rimarca. Ciò che si vede è una tintura con la tecnica “arashi-shibori” dove la parola arashi in giapponese significa “tempesta”. In questo caso la stoffa viene avvolta strettamente ad un palo di bambù  e poi colorata superficialmente a mano o con l’aerografo. Se si modifica successivamente il senso di avvolgimento della stoffa e si sovrappongono colori diversi, si ottengono disegni e motivi particolarmente suggestivi, che spesso vengono associati alla simbologia della natura (vento, pioggia, tempesta) o spirituale. Shibori è la parola giapponese che indica una serie di modi di trattare i tessuti. La parola deriva dalla radice verbale “Shiboru”, ritorcere, stringere pressare. Pone cioè l’accento sul processo di manipolazione del tessuto attraverso il quale esso non ha più una superficie bidimensionale, ma acquista una forma tridimensionale con la pieghettatura, la plissettatura, la cucitura o la torsione. Il tessuto modellato con questi metodi viene poi fissato secondo altre tecniche quali la nodatura o la legatura, prima di essere tinto. Il riferimento al canto dantesco in questione è quello al potere, che stringe  terre e  persone come in una morsa ma, spesso, finisce per restare esso stesso intrappolato, legato e ritorto.

*

Reprèn l’edició Resume Editing
Hom coneix que lo camí cap a l’alliberament nacional i ètnic pot ser, a voltes, dur per al ésser Valencià pervertit per les costums alienes i foranies. Penalitats, atacs, emboscades criminals….indescriptibles son els mals amb els que ens agredeixen els enemics diàriament.

Per’xò, sempre ve bé una injecció d’autoestima, a fi de combatre el lumpen immigrant que des d’Almansa s’endinsaren per pertorbar llur destí els genocides de la Nació Valenciana. Vos deixem amb el poema que hem titulat: “Renaix, Pàtria Valenciana”:

On està la Valencia Imperial
ab la qual tot lo món va entropessar?

Per la seua fermesa, honor e seny
serà recordada per llurs fidels.

Per la sang, ferositat e dolor
serà odiada pels rebels a mort.

Nostra gran Nació a la fi morí
quedant lo nostre Regne dividit.

Però de les cendres amb vers glòria
tornarà d’aquell fènix la joia.
Que no és altra que l’identitat:
saber ser la València Imperial.

E la veu del Poble retronarà,
atemorint als reis e llurs vilans.
Una set de venjança ens farà
tornar a ser l’Imperi oblidat.

Aquest regarà de sang tots els camps
d’aquells que no es vullguen doblegar.
Crideu ab força e veu atronant,
vixca,vixca València Imperial!!!

Nicolau Lledó I Ferrer.

Dunque, ce l’avete presente, no? Che Alessandro arriva in Asia, e gli dicono: “Oh, Ale, c’è un tempio con un carro, legato con un nodo, e chi lo scioglie diventa re di tutto!” E Ale, che quando gli dicono “re di tutto” gli si drizzano le orecchie, perché era simpatico, il ragazzo, ma un pelo megalomane non si può dir di no, ha manco fatto tempo a sentirlo che era già lì, dentro al tempio, intendo, a guardarsi il carro e il nodo.

Eh, guardalo, appunto. Ma come te lo giri, sempre nodo jè: tira, e stringi, e soffia, non si scioglie, anzi, semmai si ingarbuglia. E tutti a guardare il nodo, e Alessandro, ma tutti tutti, anche gli amici, anche i sacerdoti, anche i notabili del posto, ché te li raccomando i notabili e i sacerdoti, poi, con quel sorrisino stampato in faccia che pare deferenza, ma è solo un modo per dire: “Ah, ecco, sarà anche Grande ma stavolta non ne viene fuori manco lui, neh!”

Ale, cioè Alessandro, quei sorrisini se li sente bruciare dietro le spalle, e sa che dal sorrisino alla risatina di scherno, in quei momenti, il passo è breve, per non dire minimo; e siccome, oltre che megalomane, è pure orgoglioso, specie quando poi gli viene il sospetto che rischi di esser preso per il sedere da gente che il sedere, ecco, giusto giusto glielo possono guardare di lontano, come un miraggio, mentre lui avanza sul campo di battaglia, allora Alessandro, si diceva, lo guarda, ’sto benedetto nodo, e il carro, e tutto quell’ambaradan di tempio dorato e laccato, ché in Asia questi maledetti templi li fanno come le bomboniere, mannaggia, e dovunque ti volti sono ori e ninnoli a pendaglio. E siccome c’ha le scatole girate, perché l’Asia è grande e, un assedio di là una battaglia di qua, ci manca solo che s’impantani lì, in un tempio, e con un nodo, sposta il sacerdote, e anche i ninnoli che pendono, tira fuori la spada e zàcchete, un trincio di netto: da una parte il carro, e dall’altra il nodo, che non è più nodo, poi, è una biscetta di corda mozza, tiè.

Tutti, gli amici, i sacerdoti, i notabili, a scappellarsi, manca poco a genuflettersi: il nodo, lo ha sciolto, il nodo, e quindi è giusto che diventi re, e re di tutto. E Alessandro? Alessandro lo guarda, quel nodo, cioè la biscetta di corda che è diventato, o meglio il cumulo di vermiciattoli che un tempo formavano il groviglio, e adesso stanno lì, sparpagliati sul pavimento, inermi; e guarda i volti degli amici, e dei notabili e dei sacerdoti in visibilio. Vorrebbe gridare, Alessandro: ma siete scemi? Non l’ho mica sciolto, l’ho tagliato! E c’è una bella differenza: quella che passa tra risolvere un problema e rompere un vaso buttandolo sul pavimento; fra trovare una soluzione e creare dei cocci che ti restano lì. Pensa al suo maestro, Aristotele, e se lo immagina a guardarlo torvo, con le sopracciglia aggrottate, perché Aristotele mica lo avresti fregato così, come quei babbei; avrebbe raccolto i mozziconi di nodo, Aristotele, e glieli avrebbe messi sotto il naso come a dire: “Vabbe’, e adesso?”. Ma è un filosofo, Aristotele, di quelli che stanno sempre a far quello, appunto, a pensare. Quelli che i nodi li creano per il piacere di crearli e poi? Poi delle volte ci si perdono dentro. Non fondano imperi, i filosofi, fondano grovigli, e stanno lì a rimirarseli senza sgrovigliarli mai. Gli imperi li fondano quelli che tagliano, sì, e corrono il rischio di far restare tutti con una cordicina mozza in mano.

Bush a Albània, estiu del 2007.
Observin el canell del braç esquerra del líder del món lliure als 0:50 del vídeo. Sí, porta un rellotge. Procurin no perdre’l de vista els instants següents i… voilà! Què ha passat?

Com per deixar-lo enmig de les Rambles.

Deseas saber más?