Des d’ahir que tinc un compte de GoogleWave, una eina que integra funcions que fins ara estaven disperses entre gmail, gtalk, gmaps i googledocs, entre altres g-aplicacions. A la majoria no us sona de res i potser ni falta que fa, però a mi m’ha fet il·lusió, com un regal sorpresa, com la conya aquesta de l’amic invisible. Amb prou feines sé com funciona, si la cosa em convenç ja ho aniré explicant.

Immediatament, però, he tingut un pensament que ja és recurrent. La quantitat de vida que aboquem a l’hiperespai, confiant en una empresa de la que no coneixem ningú.

I automàticament m’han vingut al cap les imatges següents, del Medvedev sortint trompa d’un dinar del G-8. Sostingut pel Sarkozy i el Berlsuconi, embolica que fa fort. M’ha fet pensar en el Bush, no fa tant que va marxar.

Ostres, hi ha molt de poder concentrat en males mans i nosaltres en concentrem més.

Bé, provaré això del GoogleWave, mentrestant flipeu amb un tio que té armes nuclears.

Esperant als bàrbars he fet neteja de bolis. He vist que tenia el pot dels bolis de casa ple a rebentar i n’he fet una tria. El criteri? Els que no guixen, a la bassa. És un exercici penós, i no és la primera vegada que l’he de fer. Te n’adones que deambulant per la vida et cauen a sobre bolis i retoladors de tot tipus sense que els hagis demanat i encara menys els necessitis. Un cop a casa els poso en un pot i allà es queden fins que s’assequen, molts d’ells sense haver escrit ni mitja ratlla, perquè jo de boli en porto gairebé sempre un a sobre.

Els morts d’avui han estat:

- 2 bolis del Projecte Jove BCN rabassuts i amb una mena de mosquetó

- 1 bitxarraco de promoció de Bacardí que no sé d’on ha sortit, perquè a mi m’agrada el rom Santa Teresa

- 1 boli molt cutre d’alguna vegada que he donat sang. Que no la dono pel boli, la dono pel suc de taronja…

- 6 bolis tipus staedtler o pelikan “vulgaris” de colors variats

- 3 retoladors, secs com una mala cosa

- 1 boli amb l’afirmació “l’estatut és de tothom”

- 2 bolis típics de jornada o congrés als quals no van imprimir publicitat

- 1 Parker Rollerbol al que se li ha cascat la rosca. En aquest cas, portava un tute de mil dimonis, va passar anys agafat a l’espiral de la meva agenda sense queixar-se mai. Es mereix tots els honors.

- 1 boli hortera d’un hostal de Nova York

- 1 boli del Consell de la Joventut de Ba (deu ser Badalona, perquè del CJB no em sona gens)

- 1 boli metàlic de la Diputació de Barcelona que té un bessó en portamines que encara utilitzo

Total 20 baixes, 19 d’elles inútils. Només havia pagat pel Rollerball, la resta me’ls han adjudicat sense demanar-los, perquè insisteixo que jo sempre porto a sobre un boli. El pot encara és ple, i els supervivents també podrien explicar moltes coses, però ara miraré de no omplir-lo més rebutjant tots els bolis que m’ofereixin en properes ocasions. A més, habitualment són de mala qualitat. Residu pur i dur, carn de canó.

El mateix serveix per les bosses, ara tothom regala bosses de cotó perquè no n’utilitzis de plàstic quan vas al super. Doncs ara també en porto una a sobre, o sigui que no en vull més. Un producte per evitar residus que es converteix en un residu ja ho trobo per apretar a córrer.

Ni bolis ni bosses, prou de carn de canó publicitària!

Esperant als bàrbars m’he mirat una estona aquest programa de TV3, Guerra de sexes. El nom ja sembla una declaració de principis, o en qualsevol cas té poca gràcia. Avui han obert amb la gran pregunta: els gays neixen o es fan? (les lesbianes no sembla que siguin d’eixe món). Després de sortir al carrer i preguntar a quatre indocumentats, la perla l’ha deixat anar una paia: jo crec que la majoria són de naixement, però també n’hi ha de vici (la frase potser estava construïda d’una altra manera, però això del vici segur que ho ha dit). Amb tota la facúndia del món. I dic jo que algú deu triar les imatges, no? Doncs s’ha lluit…

La segona rebregada estomacal l’he tinguda quan han presentat uns quants incauts perquè el Mag Lari demostrés la precisió del seu “radar gay” endevinant la seva orientació sexual. Ens n’han dit el nom i l’ofici; un d’ells era “parat”. Deuen voler dir aturat, he pensat jo. He tancat la tele i he fet una ullada a la frontera, però els bàrbars estaven pàlids i no s’atrevien a avançar. Suposo que miraven la tele. La nostra.

Esperant als bàrbars he llegit a El País que els terroristes aquests d’Al Qaeda han començat a utilitzar supositoris explosius. Sembla que enganyen als detectors de metalls i només es poden veure amb raigs X.

Sincerament, no entenc que algú pugui creure tant en un déu com per entaforar-se explosiu plàstic pel forat del cul.

El mateix article diu que es poden activar amb un telèfon mòbil. M’estalvio aprofundir en aquesta qüestió, no tinc prou fe. El de la foto, per exemple, ha oblidat el password de l’apocalipsi.

Des del dia que vaig començar a traginar música comprimida en format mp3, se’m fa difícil comprar CD. És estrany al principi, no hi ha suport físic, tot són zeros i uns en un disc dur. No se sent tant bé, per molt que diguin que només eliminen les freqüències que la oïda no pot percebre. Si a sobre, com fan alguns, ho reprodueixes amb els altaveus de fireta de l’ordinador, aleshores la cosa degenera i prefereixes el silenci al soroll. Però si la compressió no és excessiva i ho reprodueixes amb un mínim de dignitat, no hi ha color: és més pràctic, més ubiqu i més barat. Total, que el dilema va durar un temps, però ara ja puc dir que escolto música comprimida.

I ara em passa el mateix amb els llibres. M’agraden els llibres? No especialment, a mi m’agrada llegir. I pel que veig, els llibres electrònics cada vegada són més complets. Tinta electrònica que et permet llegir a la platja i al llit, memòria amb capacitat per un munt de llibres (inclòs diccionaris, enciclopèdies, guies…), preu raonable a llarg termini, pes i tamany ínfim, bateria més que suficient… O sigui que m’estic plantejant seriosament adquirir-ne un, només m’atura el fet que el panorama tecnològic està en plena evolució i que no acabo de saber com funciona l’accés als catàlegs. Si algú em pot donar consells al respecte, li ho agraïria. Si algú vol opinar, també. Si la opinió té a veure amb sacrilegis, heretgies i rollos infumables sobre la cultura i el llibre com a objecte, endavant. També seran benvigudes les parides postmaterialistes, que sempre fan gràcia. Però que consti, no m’agraden els CD, m’agrada escoltar música. I no m’agraden els llibres, m’agrada llegir.

Foto: Irish Typepad

A finals de juliol va aparèixer una notícia imprevista i sorprenent: el 40% dels portuguesos estarien d’acord en iniciar un procés d’unió amb Espanya. Calla, els portuguesos, ni ens en recordàvem d’ells, estan allà al darrere, més lluny d’Europa que no pas nosaltres. Quan el Saramago va llençar la mateixa idea farà un mesos, tothom va pensar que era la típica excentricitat d’un intelectual que ja tenia molts anys i poques vergonyes, i resulta que va ser profètic.

La notícia és interessant perquè permet especular encara més sobre aquesta casa a mig coure que és Espanya. Als que ens ha tocat viure-hi (amb més ganes o menys) ens encanta parlar-ne, els Espanyols som apassionats interioristes,  passem més estona discutint la disposició dels mobles que gaudint-ne. I quan ja tot començava a sonar repetitiu, van els veïns i proposen enderrocar envans.

I la meva opinió és que seria molt, però que molt divertit si la cosa prosperés i enlloc d’un 40% fossin un 70%, fins al punt que no hi hagués més remei que asseure’s a parlar-ne.

Què diria el carlisme (el basc i el català), d’uns ni-espanyols que aspiren a ser espanyols, si l’espanyol ja és una espècie inferior al basc i al català? Quin fàstic, una subespècie enamorada de la nostra subespècie.

Com es plantejaria la proposta? Els portuguesos no serien tan burros d’anar a una unió bilateral amb una proporció de 4 a 1, suposo que plantejarien un sistema més sofisticat. Quin? És fàcil, els portuguesos es voldrien assegurar que hi ha altres parts en discòrdia, ni que sigui per desempatar. El normal seria que proposessin un procés federal previ dins d’Espanya, però no de les 17 comunitats autònomes, això també seria perdre pes, ser la 18ena és un resultat molt pobre. Això ens portaria a processos més complexes, amb unitats de major magnitud, com Castella, Catalunya, Andalusia, Galícia… els actors principals haurien de ser d’una certa mida, els portuguesos voldrien tenir interlocutors homologables. Davant d’una situació així, què farien els del PP? No em crec que aplaudissin., perquè quedaria clar que el problema principal d’Espanya és Castella. Amb Portugal, les llengües perifèriques arribarien al més alt nivell institucional, per molt lingua franca que sigui el castellà. Madrid ja no tindria només el contrapès de Barcelona, a l’altra riba Lisboa reclamaria protagonisme. I la interlocució amb Europa hauria de ser més participada. Per no parlar de la transparència de les balances fiscals, que seria indiscutible! Hi hauria tanta feina feta en tan poc temps, sense ni quasi esforçar-se, amb el Losantos desubicat, dient “no lo veo claro”…

Òstia, com riuríem. I amb el rei què fem? Jo crec que ell no tindria cap problema, s’oferiria amablement, com aquells dos marcians de la peli “El milagro de P-Tinto”, que es presten a figurar de fills mentres hi hagi un plat calent a taula i un llit. I quedaria la cosa més estrambòtica del món, una Confederació Ibèrica “a la Àustria”, coronada per una presidència hereditària en mans de la família Borbó. Felip VI restabliria el veritable ordre còsmic, seria la derrota d’aquests grans oximorons que  són la raó d’estat i el despotisme il·lustrat. I mai, mai més, ningú es podria prendre seriosament una pàtria com aquesta.

I per una vegada en molt de temps, Catalunya quedaria fora del focus principal, ens ho podríem mirar des de la barrera, pensant “què catxondos els portuguesos, que ens volen tornar el favor de 1640″.

Ostres, crec que tots els catalans amb un mínim sentit de l’humor (galàctic, òbviament) hauríem d’estimular aquest incipient sentiment portuguès de fraternitat ibèrica. Que seguin a taula, que veuran el pa que s’hi dóna.

No he seguit massa de prop els fets d’Arenys de Munt, però m’ha semblat que en el bàndol del seny s’hi ha posat l’alcalde d’aquest municipi, en Carles Mora. Cada vegada que l’he vist m’ha semblat que s’explicava amb mesura, sense estridències, amb un to conciliador.

Més encara, s’ha de reconèixer la forma d’acatar les decisions judicials (barroeres i discutibles, però que s’han de complir) i la forma de fer-ho, allunyant-se d’actituds desafiants, que donarien la raó als que han volgut interrompre el procés i farien les delícies de la parròquia més primària, que busca com sigui el la èpica i el martirologi.

El resultat és que la consulta s’ha fet en un ambient festiu malgrat els intents provocadors, i que demà tothom podrà continuar fent la seva vida. Que és el que se li demana a un alcalde.

Meu primeio post dispensa formalidade, mas por mais que eu me esforce pra escrever de uma maneira descontraida essas letras sem expressão facial insistem em deixar um ar intelectual em torno de mim, sendo essa minha ‘primeira vez’ espero ser parabenizado (e desde já parabenizo) quem manteve a leitura até agora…
Besos (oh yeah, consegui uma parte informal)

Poso TV3 per veure el telenotícies i em trobo amb els cotxes, la Fòrmula1. I no amb la cursa, no, amb els entrenaments! No ho entenec, sincerament. No comparteixo que per un criteri d’audiència, i encara menys de pretesa tradició, ens haguem d’empassar els entrenaments. Si no recordo malament, això de les televisions públiques servia per informar, formar i entretenir. I em sembla que així s’establia un ordre de prioritats.

M’he mirat les notícies de Cuatro, ves

El meu portàtil és un Toshiba Tecra A3 que ja ha superat els quatre anys de funcionament. Va arribar amb el Windows XP preinstal·lat, coses dels fabricants, i aviat li vaig entaforar també una distribució de Linux. Primer va ser SUSE, crec que la 9 i més endavant la 10. Al cap d’un temps vaig canviar la SUSE per la Ubuntu, no recordo quina versió.

Farà cosa d’un any, com que l’XP començava a donar mostres de decrepitud (perquè li passa? Windows és realment penós en aquesta qüestió), vaig engegar-lo a pastar fang i després d’una formatejada de les guapes (Luis Arias mediante) vaig optar pel monocultiu, implacablement es va imposar l’Ubuntu. El ja granadet ordinador només va haver de barallar-se amb un sistema operatiu. Va ser com un rejoveniment, tot tornava a anar finíssim.

Fa uns dies, quan feia una d’aquestes actualitzacions de programari que et proposa l’Ubuntu, em vaig decidir a actualitzar la versió i vaig fer el salt, de la 8.10 (Intrepid Ibex) a la 9.04 (The Jaunty Jackalope). I aix, em sembla que a l’aparell se li ha indigestat una mica. Tot va bé, però… una mica lent. Si li demanes massa coses alhora s’atabala i et deixa una estona aguantant la respiració. No ha caigut, això mai, i no obstant…

Miraré d’alleugerir-li la càrrega a la màquina, a veure si m’ho agraeix i tira un bon temps més.

Ja fa temps que vaig arribar a la conclusió que d’endevinar el futur, no en sé. Sóc incapaç de pronosticar resultats electorals, tendències i modes, reaccions de la gent… Però de vegades me n’oblido; tiro pel dret i és clar, m’equivoco.

Fa uns dies vaig escriure aquí mateix que l’Espanyol baixaria a segona perquè el seu entrenador havia anat a Montserrat a demanar suport diví. Des d’aleshores, l’equip ha anat pujant llocs en la classificació fins acabar desè! A l’entrenador l’han renovat per tres anys i la conya de la Moreneta ha estat assumida per alguns diaris com a natural, vista l’experiència del Conseller Baltasar amb la sequera fa cosa d’un any.

De manera que només em toca rectificar i assumir que em vaig equivocar de mig a mig. I aprendre, que per això estan els errors. Aprendre que no hi ha matèria més sensible que el futbol. En ma vida els meus articles havien generat polèmica, encara que la perseguís. Però aquest sí. El vaig penjar i vaig rebre dos comentaris de gent que no conec dient-me com m’he equivocat. Un d’irònic; l’altre directament insultant-me, de manera que el vaig esborrar. Què vaig anar a fer! Conyeta amb un equip de futbol!

També he après que l’Espanyol és catòlic i el Barça protestant. El Barça el van fundar uns protestants exclosos dels clubs esportius i en resposta es va crear l’Espanyol, perquè el Barça era pels estrangers. De manera que em vaig equivocar molt, és normal que l’Espanyol apeli a la Mare de Déu. També és normal que senti més simpaties pel Barça.

De manera que rectifico. Bé, la realitat em corregeix!

Em queda la opció de considerar que Déu existeix. O com a mínim la Moreneta, però això em convertiria en politeïsta i pagà, perquè totes aquestes verges trobades són deeses anteriors a l’església catòlica.

M’agradaria, de totes maneres, deixar ben clar que no em treu la son ni el Barça, ni l’Espanyol, ni el Betis. Ara que hi penso, ben poques coses em treuen la son. Això em passa per descregut.

Sembla ser que l’entrenador de l’Espanyol, el Mauricio Pochettino, va pujar a Montserrat caminant per demanar a la Moreneta que salvi l’equip del descens a Segona. Hi va anar amb el preparador físic; una decisió assenyada, perquè arribar fins allà dalt és cansat. Però l’intent és un error en tota regla, ara explicaré perquè.

Els dirigents i demés manaies de l’Espanyol haurien de ser conscients que aquest club representa a Catalunya la religió protestant. Davant l’església majoritària, oficial i verdadera que encarna el Barça, els periquitos són una minoria espiritual dissident, entranyable expressió del pluralisme esportiu. Haurien de ser els primers interessats en reclamar la laïcitat futbolística!

Però Pochettino ha comès una greu equivocació. Fent creure als jugadors que hi ha factors externs que els ajudaran a salvar la categoria, l’únic que aconseguirà és que es relaxin. A més, ha picat a la porta equivocada: la Moreneta només té ulls per un equip. Els heretges que s’atreveixen a demanar favors, són condemnats a la pena eterna.

Mauricio: els lliurepensadors ja sabem, a hores d’ara, que l’Espanyol baixarà a segona.

Em pregunta una amiga què cony és això del Bluray i l’HD-DVD. Li explico per sobre (com si jo en tingués alguna idea). Al final, trobo això. S’entén perfectament.

M’agradaria molt, però molt, que algú m’expliqués com un equip que jugava tant bé, comença a jugar fatal. Què ha passat allà dins? No tant pel Barça, que també, sinó perquè és un equip.

Panoràmica del Torcal des de la interessant carretera que connecta Antequera amb Villanueva de la Concepción.

Missing Attachment

Missing Attachment

Missing Attachment

Missing Attachment

Missing Attachment

Missing Attachment