Lourdes Alvarez soprano Ricardo Estrada piano 20 Nov. 2009

OPER, LIEDER, KONZERT

Beiden Künstler sind grossartige Klassische Musik. Mit mehr als 400 performances, er hat begleitet figuren wie Inva Mula, Raquel Pierotti, Carlos Alvarez, Ana Maria Sanchez und Montserrat Caballé, Ricardo Estrada ist eine der Pianist heutzutage mehr erbitten unseres Landes. Diesmal er wird begleitet Lourdes Alvarez Sopran, mit eine sehr wunderbar Stimme und eine sehr wichtig Tranzendent im Bereich der Opern und Lieder

Both artists are great classical music of our country. Figures, with more than 400 performances, he has accompanied such Inva Mula, Raquel Pierotti, Carlos Alvarez, Ana Maria Sanchez and Montserrat Caballé. Ricardo Estrada is one of the pianists nowadays want more of our country. This time he will accompany the soprano Lourdes Alvarez with a beautiful voice and a trazendent important in the field of opera and song

Despite what the previous posts about Roberto Alagna @ Chorégies d’Orange might have led you to believe, our Roburto wasn’t the only attraction at the beautiful festival: for example, the hawt Inva Mula — that underrated soprano — was there too, unleashing her voice and bewbs:

And Maestro Georges Pretre was at the festival, too, exploring the depths of Mascagni’s genius the way only a conductor as subtle and refined as Pretre can do:

Chissà per quali dei personaggi su cui ha scritto sarà ricordata Camilla Cederna. Giovanni Leone, Presidente della Repubblica, si dimise dopo la pubblicazione del libro Carriera di un Presidente (Feltrinelli, 1978). Sui fatti del dicembre 1969 aveva in precedenza scritto Pinelli, una finestra sulla strage (Feltrinelli, 1971). Prima di dedicarsi alla scrittura su temi politici, la Cederna aveva scritto altri titoli, di costume e d’arte, e – nel 1968, il volumetto Maria Callas, riproposto oggi – a quarant’anni di distanza – dalla editrice Calypso. Forse Camilla Cederna sarà ricordata perché ha realizzato il sogno di ogni giornalista: una scrittura che cattura il lettore dall’inizio alla fine, quale che sia il tema trattato. Il libro sulla Callas oggi riproposto si legge tutto d’un fiato, una specie di mistura ben riuscita fra un romanzo d’avventure e una fiaba fantastica. Traspare, dal racconto della Cederna, una specie di complice familiarità, e questo ritratto ne risulta ancora più godibile: la vita della Callas vista da tante angolature diverse. Finisce però – un po’ bruscamente – con l’ultima recita del 1964 e con la sua partenza dall’Italia. E poi?

Chi avesse voglia di continuare ancora un po’ nella magia della favola può aiutarsi risfogliando le pagine ingiallite di Dominique Fernandez (Nella mano dell’angelo, Bompiani, 1983, traduzione di Fabrizio Ascari). Il capitolo 46, e parte del 47, sono dedicati all’incontro, vissuto attraverso il genio narrativo di Fernandez, fra la Callas e Pier Paolo Pasolini, che la volle nella sua Medea. Pagine straordinarie anche queste, in cui l’io narrante così si rivolge al suo interlocutore: E adesso preparati, Gennariello, all’entrata in scena di un personaggio straordinario, unico e insostituibile. Le pagine sulla Callas sono fra le più emozionanti di questa autobiografia per interposta persona di P.P.P., e la lettura placa un po’ il senso di incompiuto che rimane dopo aver letto quello della Cederna.

Diceva Pasolini, per bocca di Fernandez, che la Callas era insostituibile; eppure, quando il duo Besson-Serra ha dovuto scegliere a chi far interpretare la cantante aliena Plavalaguna nella scena della pazzia dalla Lucia di Lammermoor di Donizzetti, è stata preferita Inva Mula, cantante albanese. Nella straordinaria scena del film Il Quinto Elemento, ambientata nel superhotel stellare Floston Paradise, la voce della cantante aliena incanta per qualche istante anche il tamarro guerrafondaio Maggiore Corben Dallas (Bruce Willis – dicesi altrettanto tamarro e guerrafondaio). Dunque, la Callas è stata sostituita. Del resto gli autori del film cercavano la voce per una cantante aliena. La Callas, nonostante tutto, era anche umana.

Per la cronaca 1: sul sito della casa editrice Calypso, scarno di aspetto ma notevole di contenuti, si può ascoltare la recensione del libro della Cederna trasmessa da Radio Tre.

Per la cronaca 2: Plava Laguna, in croato, significa Laguna Blu; c’è un complesso turistico con questo nome: sembra quasi Floston Paradise!

Per la cronaca 3: incredibile ma vero, il libro di Fernandez Nella mano dell’angelo non è più disponibile in alcuna edizione in Italia.

Si ahir em vaig atrevir a parafrasejar l’ària de Manon del primer acte —posant de pas en evidència la meva ignorància del francès— va ser perquè al final de l’òpera em sentia una mica com Manon en baixar de la diligència, que no sabia si plorar de l’emoció o riure de plaer, que van ser les dues sensacions que no vaig parar de sentir al llarg de l’òpera.

La història de Manon, si no la coneixíem, a hores d’ara ja és com la història d’una parenta eixelebrada explicada per tres o quatre persones diferents, cadascuna de les quals ens en remarca uns aspectes i evita parlar d’altres. Així, aquesta Manon de Massenet no arriba a passar a Amèrica, com la pucciniana i la de l’abat Prévost, però potser se’ns mostra menys frívola… si més no se’ns vol fer creure que en algun moment, igual que a la novel·la, ella intenta tenir una vida normal al costat de Des Grieux.

No tinc cap però per posar, aquesta vegada. Ni per veus, ni per escenografia, ni per vestuari, ni per manca de ballets… De fet, de ballets n’hi va haver dos: un al preludi i un altre al tercer acte, a la part que transcorre als jardins de Cours-la-Reine. Pel que fa a veus… bé, jo no havia de sentir cantar Natalie Dessay, sinó Inva Mula —a que ja havia tingut l’oportunitat de sentir al Rigoletto de la temporada passada—, però vaig haver de canviar de dia perquè em coincidia amb les vacances. Natalie Dessay ha tingut força problemes de veu de veu al llarg de la seva carrera i va haver d’abandonar l’escenari en una de les primeres funcions de Manon, però tenia moltes ganes de sentir-la, sobretot després que finalment no la pogués veure com a Ophélie al Hamlet de fa quatre anys, però dimarts es va lluir. Tot i que el precedent que tenia d’aquesta òpera era la versió de Victòria del Àngels, per qui he confessat debilitat més d’una vegada, he de dir que va aconseguir emocionar-me de valent… fins i tot a l’hora de morir-se a l’escenari —tinc una certa incapacitat d’emocionar-me a segons quines morts sobre escenaris… També Rolando Villazón (Des Grieux) i Manuel Lanza (Lescaut) van lluir-se, i no diré res del cor perquè em sembla que no hi ha res a dir que no ho haig dit abans. Fins i tot l’escenografia, amb un únic decorat que servia de fons a totes les escenes de l’òpera —només lleugers canvis d’atrezzo indicaven canvis de localització— va mostrar ser prou polivalent per representar prou creïblement una taverna, un casino, la petita cambra d’un pis parisenc, una església, uns jardins públics… i per mostrar alhora la brillant decadència de l’època i els personatges.

Per acabar-ho d’adobar, dijous vaig anar a veure Thaïs. Més Massenet, aquest compositor de qui coneixia més coses de les que em pensava —«La meditation» de Thaïs, per exemple, sense saber que era d’ell. Òpera en versió concert, el cor a l’escenari, els protagonistes a peu dret davant dels seus faristols… tots? No, Renée Fleming sense faristol, cantant de memòria, elegant i refinada, posant tots els matisos necessaris perquè oblidéssim que vèiem una versió concert i no una versió representada: va ser Thaïs, la cortesana, quan ho havia de ser, i va ser la pecadora penedida quan tocava (el canvi de vestuari, del vermell passió dels primers actes al xampany de l’últim també semblaven marca la conversió del personatge). La resta del repartiment va estar a l’alçada, com Josep Bros (Nicias), Stefano Palatchi (Palémon), Olatz Saitua (Crobyle), Marina Rodríguez-Cusí (Myrtale)… i Franck Ferrari (Athanaël), que substituïa Thomas Hampson, i a qui un veí de la filera del davant d’on seia jo va dedicar una considerable esbroncada a la qual es va afegir, a l’hora dels aplaudiments finals, un d’aquests amics dels trens barats que no havia dit ni mu durant tota l’òpera. Jo no entenia l’esbroncada, i conforta llegir que els entesos tampoc hi estan gaire d’acord.

En resum, si ja m’agradava Manon (encara que sigui en la versió de la fotografia de la nota anterior, amb Victòria dels Àngels), ara he descobert Thaïs i m’han quedat força ganes de descobrir més música de Massenet.

Technorati tags: música – òpera ― Jules Massenet ― Manon ― Thaïs ― Gran Teatre del Liceu ― temporada 2006-2007

Com que l’home del temps va dir el dia 21 passat que havia arribat l’hivern, dijous 23 les senyores del Liceu ja hi van anar amb els abrics de pells. I no se’ls van treure. Van aguantar estoicament tota la funció amb els abrics posats. Tot i l’excessiva escalfor de la calefacció. La qual cosa deu voler dir que o estaven malaltones o que els abrics de pells no abriguen [Aquest comentari és més aviat irònic, evidentment].

A part dels abrics de pells i de l’activitat frenètica dels nois i les noies de vermell, dirigits amb mà fèrria per un eficient noi de negre, que no va parar de fer-los anar a amunt i avall durant els entreactes —la qual cosa era evident que els divertia molt, vista l’alegria com en rebien les ordres [aquest comentari també ho és, d’irònic]—, va ser una nit excepcional.

Excepcional pel descobriment d’una òpera que només coneixia fragmentàriament i del lloc i la funció exactes d’alguns dels seus fragments més coneguts: el Rigoletto, de Giuseppe Verdi. L’argument no és difícil de resumir: Rigoletto és el bufó de la corrupta cort del duc de Màntua, i no és el menys corrupte dels cortesans. Però té una filla, Gilda, a la qual vol mantenir apartada d’aquesta corrupció. El duc la veu a missa, se n’enamora i segueix la noia fins a la casa on viuen. D’altra banda, els cortesans, farts de Rigoletto, decideixen segrestar la noia pensant que és l’amant del bufó. Deshonrada la noia, Rigoletto decideix venjar-se.

Excepcional per les excel·lents veus dels cantants principals: la soprano albanesa Inva Mula en el paper de Gilda, el baríton Carlos Álvarez en el paper de Rigoletto, i del tenor Marcelo Álvarez en el del duc de Màntua (que, tot s’ha de dir, es podria haver esforçat una mica més a «La donna è mobile», potser per això va ser rebut al final amb una sonora esbroncada… d’un espectador).

L’escenografia no era excepcional però mantenia un bon equilibri entre el minimalisme excessiu (pobresa escènica, si ho preferiu) i absurd d’alguns dels muntatges que s’ha vist al teatre, i l’absoluta descontextualització d’altres. Una superfície giratòria amb unes parets semicirculars que anaven formant els diferents espais en què transcorre l’acció només en moure una paret. Al tercer acte canvia una mica: la casa d’Sparafucile i Maddalena elevada sobre el nivell del terra i l’espai buit, trist i desolat, ple de runa —com trist, buit i desolat queda Rigoletto al final— de l’escena final.

Excepcional també pel magnífic cor d’estossecs, esternuts i rasperes habituals al Gran Teatre del Liceu, i que diu molt poc a favor de la salut del respectable… o de la seva educació.

Chissà per quali dei personaggi su cui ha scritto sarà ricordata Camilla Cederna. Giovanni Leone, Presidente della Repubblica, si dimise dopo la pubblicazione del libroCarriera di un Presidente(Feltrinelli, 1978). Sui fatti del dicembre 1969 aveva in precedenza scritto Pinelli, una finestra sulla strage(Feltrinelli, 1971). Prima di dedicarsi alla scrittura su temi politici, la Cederna aveva scritto altri titoli, di costume e d’arte, e – nel 1968, il volumetto Maria Callas, riproposto oggi – a quarant’anni di distanza – dalla editrice Calypso. Forse Camilla Cederna sarà ricordata perché ha realizzato il sogno di ogni giornalista: una scrittura che cattura il lettore dall’inizio alla fine, quale che sia il tema trattato. Il libro sulla Callas oggi riproposto si legge tutto d’un fiato, una specie di mistura ben riuscita fra un romanzo d’avventure e una fiaba fantastica. Traspare, dal racconto della Cederna, una specie di complice familiarità, e questo ritratto ne risulta ancora più godibile: la vita della Callas vista da tante angolature diverse. Finisce però – un po’ bruscamente – con l’ultima recita del 1964 e con la sua partenza dall’Italia. E poi?

Chi avesse voglia di continuare ancora un po’ nella magia della favola può aiutarsi risfogliando le pagine ingiallite di Dominique Fernandez (Nella mano dell’angelo, Bompiani, 1983, traduzione di Fabrizio Ascari). Il capitolo 46, e parte del 47, sono dedicati all’incontro, vissuto attraverso il genio narrativo di Fernandez, fra la Callas e Pier Paolo Pasolini, che la volle nella sua Medea. Pagine straordinarie anche queste, in cui l’io narrante così si rivolge al suo interlocutore: E adesso preparati, Gennariello, all’entrata in scena di un personaggio straordinario, unico e insostituibile. Le pagine sulla Callas sono fra le più emozionanti di questa autobiografia per interposta persona di P.P.P., e la lettura placa un po’ il senso di incompiuto che rimane dopo aver letto quello della Cederna.

Diceva Pasolini, per bocca di Fernandez, che la Callas era insostituibile; eppure, quando il duo Besson-Serra ha dovuto scegliere a chi far interpretare la cantante aliena Plavalaguna nella scena della pazzia dalla Lucia di Lammermoor di Donizzetti, è stata preferita Inva Mula, cantante albanese. Nella straordinaria scena del film Il Quinto Elemento, ambientata nel superhotel stellare Floston Paradise, la voce della cantante aliena incanta per qualche istante anche il tamarro guerrafondaio Maggiore Corben Dallas (Bruce Willis – dicesi altrettanto tamarro e guerrafondaio). Dunque, la Callas è stata sostituita. Del resto gli autori del film cercavano la voce per una cantante aliena. La Callas, nonostante tutto, era anche umana.

Per la cronaca 1: sul sito della casa editrice Calypso, scarno di aspetto ma notevole di contenuti, si può ascoltare la recensione del libro della Cederna trasmessa da Radio Tre.

Per la cronaca 2: Plava Laguna, in croato, significa Laguna Blu; c’è un complesso turistico con questo nome: sembra quasi Floston Paradise!

Per la cronaca 3: incredibile ma vero, il libro di Fernandez Nella mano dell’angelo non è più disponibile in alcuna edizione in Italia.