Seguim amb Manon. Anys després de la seva Manon, Massenet va escriure una breu òpera en què recupera els personatges de la primera: Le portrait de Manon. Des Grieux viu apartat del món i té cura del seu pupil, el vescomte de Jean de Morcerf, que està enamorat d’Aurore, pupila de Tiberge, amic fidel de Des Grieux. Aquest viu obsessionat pel record de Manon, de la qual en guarda un retrat (el retrat del títol), tot i que prohibeix a Tiberge que l’anomeni. Com que Aurore i Jean són de classes socials diferents, Des Grieux s’oposa a la relació i Tiberge hi intervé. Com? Accidentalment descobreixen el retrat de Manon i, en adonar-se de la semblança d’Aurore i Manon, Tiberge fa vestir la noia com Manon i la porta davant de Des Grieux, que finalment accepta la relació entre els dos joves quan Tiberge li explica que la semblança no és casual, ja que Aurore és filla de Lescaut, el germà de Manon.

Amb els anys, els personatges han canviat: Des Grieux s’ha convertit en un cavaller conservador i prudent, mentre que Tiberge s’ha convertit en un eixelebrat que es dedica a viure la vida. El canvi és palès també en el canvi de veu de Des Grieux, que a Manon era un tenor i a Le portrait és un baríton. L’òpera és molt breu, uns cinquanta minuts, però té moments destacables; alguns de més aviat còmics (com el duet d’Aurore i Jean en què busquen la manera de suïcidar-se sense que cap de les que troben els semblin bé), d’altres de més emotius (com l’ària «L’amour, ineffable mystère» que canta Aurore).

El més interessant, però, va ser La voix humaine, de Poulenc, basada en l’obra de teatre homònima de Jean Cocteau (que va escriure el llibret de l’òpera). Durant uns cinquanta minuts, una dona parla per telèfon amb el seu amant, que l’ha deixada. La dona, interpretada per Ángeles Blancas, es passa tota l’estona anant amunt i avall d’una cambra del seu pis amb el telèfon a l’orella, parlant amb l’home i discutint quan altres trucades interfereixen en la seva línia. La dona intenta salvar la relació i utilitza tots els recursos al seu abast —fer veure que no està afectada, intentar que l’amant senti pena per ella, recordar els moments feliços, insinuar que se suïcidarà si no el pot tenir— perquè l’home s’ho repensi. Tots els sentiments, les emocions, van sorgint al llarg de la conversa, subratllats per la música sense caure en l’excés en cap moment però marcant-ne la intensitat. Ángeles Blancas va brodar tots els matisos d’aquesta conversa irregular i la va omplir d’intensitat —massa potser, al final semblava esgotada—, cosa que li va valer el reconeixement del públic.

Technorati tags: òpera – Jules Massenet ― La portrait de Manon ― Francis Poulenc ― La voix humaine ― Gran Teatre del Liceu ― temporada 2006-2007