Os recomiendo ver este documental de Joan Planas, uno de los mejores documentales que he visto. Trata sobre los Objetivos del Desarrollo del Milenio.

Aqui os lo dejo(Podeis verlo también en la web oficial) :

A través de Cordero Tv, doy con este documental sobre los videoblogueros españoles más relevantes de YouTube.  Realizado por Antonio Pablo Molina, alias budyalien, un usuario normal y corriente del portal de vídeo, en él nos encontraremos, por ejemplo, con María Ferreras, responsable de Socios Estratégicos de YouTube en España, la gente de Qué Vida Más Triste, El Cocinero Fiel, Malviviendo, Toniamartinez o al propio Pinofas.

Todos ellos cuentan “quiénes son y que tipo de videos hacen, cómo hacen sus videos y qué ofertas audiovisuales han recibido tras su paso por Youtube”, según se explica en la definición del documental.

Según el propio Antonio, todas las entrevistas (excepto la de Kinkyhush) fueron hechas a distancia y mediante cuestionario. Los protagonistas de este documental, seleccionados “haber sido destacados por sus videos en Youtube”, se grabaron ellos mismos y le mandaron el vídeo.

Aunque el documental me parece que está bastante bien hecho, echo en falta a algunos videoblogueros como HombreLobo o JoanPlanas; y espero que haya una segunda parte en la que estén incluidos estos (y otros) amantes del vídeo digital.

Hoy ha salido a la luz Blanco y Negro un proyecto audiovisual en el que están involucrados hombrelobo.com, Eduardo Collado, Joan Planas y Rubén X.

Desde su Blanco y Negro respectivo, cada uno de estos vlogueros hará entrevistas que serán charlas tranquilas en un formato sencillo y sin estridencias. Comienzan 4 pero abrirán las puertas a más gente.

Si queréis saber más de esta inciativa, mejor que os la expliquen sus integrantes.

Hombrelobo.com

RubenX

Joan Planas

Eduardo Collado

Ésta es la pregunta que Joan Planas lanza a la calle para comprobar el desconocimiento que el ciudadano medio tiene sobre esta herramienta.

Realmente la brecha digital es grande.

Com ja hem comentat alguna vegada, els blogs i tot el que està relacionat amb Internet té molta força. Això ho hem comprovat alguna vegada amb exemples a classe, i l’altre dia amb la sessió de Joan Planas també.

El video que em va queda més gravat a la ment va ser el de “Air Madrid, viaje al infierno“. A mi em va cridar l’atenció per la crítica que es fa. Quan el vaig veure no podia creure que un avió estigués en aquelles condicions. I és que una imatge val més que mil paraules, i per moltes crítique que s’hi podessin fer a la companyia, la gent que no viatgés amb aquells avions no podien saber com eren realment. D’aquesta manera es va mostrar a tothom la veritat.

L’altre vídeo que també em va agrada va ser el de “Abrazos gratis”. N’havia sentit a parlar ja que va sortir algu semblant per la televisió. Com ens van explicar, aquesta idea de les abraçades ve de lluny (free hugs), i que hagi arribat aquí i que ho haguem posat en pràctica, ho vaig trobar interessant.

Penso que va estar molt bé la xerrada de Joan Planas, la vaig trobar molt interessant.

No sabia ben bé què era això de ser VídeoBlogger, però pel nom no em cridava massa l’atenció. Simplement pensava que seria algu relacionat amb el YouTube. Amb la sessió de l’altre dia vaig veure que és una cosa més seria, no és només ”penjar” un vídeo a internet.

Durant tota la sessió es va veure com a Joan Planas fa el que fa amb molta il·lusió, ja que ens ho va explicar amb molt sentit de l’humor. Vaig poder veure que amb esforç i ganas s’aconsegueix arribar a fer moltes coses.

Aquesta setmana, o al menys a partir de dijous, a l’assignatura de Nous Formats Digitals vam començar a tractar el tema dels videoblocs. I què millor que iniciar-nos en aquest món amb una conferència d’en Joan Planas -director de cine i videoblogger-.

Resumint una mica la conferència, en Joan va parlar de:

• Què és un videoblog? (era obvi que això era un punt a tractar). I referent a aquest punt, va dir que les imatges de vegades poden tenir més força que el text (videobloc front al bloc). I la veritat és que té raó; moltes vegades ens creiem les coses si les veiem amb els nostres propis ulls.
• Parlant de videoblocs ens va mostrar alguns videoblocs força interessants com rocketbom, hombrelobo…
• Ens va obrir pas cap a la televisió personalitzada gràcies als vídeos que els videobloggers penjen a Internet.
• Va fer una breu explicació -el temps no donava més de sí- sobre l’abecedari de la imatge. Tema molt important a l’hora de realitzar un vídeo. Perquè encara que sigui un vídeo casolà, això no vol dir que hagi de ser “cutre”. Cal que cuidem els plans, color, les formes, la composició, el ritme… ja que tots aquests són elements que afecten a la persona a l’hora de veure quelcom, i sí, afecten perquè queden al nostre subconscient.
• I ja per acabar ens va explicar les característiques que hauria de tenir una bona càmara de vídeo. Així que si algú està pensant en comprar-se’n una, que recordi: cal que poguem controlar fàcilment el foco i el zoom, que la opció de control manual estigui disponible, l’opció de control de l’exposició o control de llum i, sobretot, que grabi en qualitat HD -cosa que en Joan li va donar molta importància-.

Bé no he explicat tot el que va dir fil per randa, ni molt menys, però m’he reservat un parell de coses per explicar-vos a continuació.

Personalment el que més em va impactar, agradar -o com li vulgueu dir- va ser tot aquell replec d’exemples de vídeos com el d’ “Air Madrid”, “La silla de ZP”, “Abrazos gratis”… Són vídeos dels quals els mitjans n’han parlat i que van tenir el seu conflicte, però l’important no és que els mitjans en parlessin sinó que un simple vídeo poguès arribar tan lluny, que tothom en parlès. La veritat és que tots aquests exemples t’arriben i et comences a plantejar: si amb una simple càmara i internet pots arribar a la gent i així aportar el teu gra de sorra a la societat. A qui no li entren ganes de ser videoblogger?

Us deixo el vídeo d’Air Madrid. Treieu vosaltres les conclusions del que es pot fer amb una càmara. Només us dic que desprès de la publicació d’aquest vídeo la companyia va haver de donar explicacions, les quals no van ser suficients per tancar l’empresa.

Per cert, la conferència molt interessant, fallo en la tecnologia (wifi, proxy server… tot un show), però al final en Joan Planas se’n va sortir prou bé. 

Altres coses: Comentari de Joan Planas sobre la conferència en el seu bloc. 

Eli ^^

Tot i donar per finalitzat el TDR, la Web 2.0 està en constant moviment. En aquest sentit, considero convenient publicar el resultat de la meva experiència al programa de Joan Planas el passat 12 de Desembre, un dia després de lliurar el treball.

Ja vaig opinar sobre el programa en un post al meu altre blog, però no em canso de repetir que va ser una experiència genial.

D’altra banda, el divendres passat (14/12/2007) vaig participar en el segon episodi del programa de ràdio Cacahuetes que va ser un autèntic èxit. Encara no està disponible la gravació però espero poder actualitzar aquest post dintre de poc per a poder oferir-vos-la.

ACTUALITZACIÓ: Aquí es troba disponible el segon programa de Cacahuetes

En una nueva entrega de “Yo y mi ego” publico el resultado de mi colaboración en el programa de Joan Planas.

Concretamente la parte de la entrevista. Ya me diréis que os parece. Yo me lo pasé en grande, no sé si se nota XD.

Hoy tendré ocasión de asistir a la penúltima edición del programa Los Martes de Joanplanas.tv. Todo aquél que quiera verme en directo allí estaré, a partir de las 19:00.

La verdad es que me hace muchísima ilusión conocer a Joan Planas después de tanto tiempo siguiendo sus proyectos de cerca. Por otra parte es un orgullo poder participar en los inicios de algo tan ambicioso como lo que esta gente lleva a cabo martes tras martes. Con pocos medios, con muchísimas ganas, con grandes aspiraciones… Al más puro estilo emprendedor.

Me merecen un respeto tremendo todas aquéllas personas que, como Joan, llevan a cabo las ideas descabelladas que tienen en mente, a pesar de los pesares.

Por este motivo, ya que hoy no quiero hacerles un feo, y además estoy convencido de que me sorprenderá verlos trabajar en vivo, aprovecho para criticar algunos aspectos del programa.

En general me parece brillante, considerando el gran esfuerzo que llevan a cabo. La comunicación permanente con el chat y esa interacción constante que permite la improvisación natural, es algo que no deja de fascinarme.

La influencia de la televisión ha hecho del público una masa poco exigente con los contenidos pero altamente estricta en cuanto a las formas. Queremos ritmo, colorido, variedad… Nos lo han inculcado y, por este motivo, es inevitable recordar durante algún momento del programa la frase de “está quedando largo”.

De todas maneras, cada vez se acercan más a ese modelo televisivo de dinamismo y de amenidad en los contenidos. Quizá sea la única aportación positiva de la televisión convencional al panorama audiovisual en general. Por lo demás, prefiero el temperamento de los que llevan a cabo el show de Joan Planas veintemil veces más que el que nos llega por parte de los programas generalistas (hay excepciones en la televisión actual que merecen mi respeto. Curiosamente gran parte de esas excepciones son de producción catalana).

En cualquier caso, no es correcto comparar dos modelos de televisón tan distintos, pero sí creo que el nacimiento de proyectos como el de Joan Planas y su gente, hacen que cada día veamos más cerca alternativas de calidad a la programación habitual.

Por último, me gustaría hacer constar lo mucho que me gustan los vídeos que recogen la opinión de la calle. Debo reconocer que me encantan esas pequeñas piezas de realidad terrenal. Será por mi especial interés por conocer la sociedad que nos rodea (aunque sea a través de una pequeña muestra callejera).

Entre todos espero que, semana tras semana (en las temporadas venideras) Los Martes de Joanplanas.tv vaya acumulando espectadores y logre, finalmente, crecer como merece manteniendo el equilibrio y la fantástica interacción con la audiencia. Bendito el día en que vean peligrar ese equilibrio. Señal de que empiezan a acariciar el éxito mediático.