Hoy, un pequeño ejercicio de comparatismo. En el capítulo XVIII de Kaputt, Malaparte recrea un diálogo en el que se pone de relieve el efecto contrario que puede tener la propaganda de guerra cuando va dirigida a una población desmoralizada que ha dejado de sentirse identificada con la causa y sus líderes:

–Oh, ¿pero qué os pasa hoy a todos? –dijo Lavinia–. ¿Es por la guerra que estáis tan nerviosos?
–¿La guerra? –dijo Anfuso–. ¿Qué guerra? A la gente le importa un bledo la guerra. ¿No habéis visto los carteles que Mussolini ha mandado colgar en todas las tiendas y en las paredes de las calles? –Se refería a unos grandes carteles a tres colores en los que se leían, en letras cúbicas, las palabras: «Estamos en guerra»–. Menos mal que nos lo ha recordado –añadió Anfuso–, porque ya nos habíamos olvidado.

El cartel (que debajo rezaba: «No pidas más de lo que te corresponde») es éste:
Y creo que viéndolo se entiende que resultara ofensivo para una población que llevaba varios años de guerra a cuestas.

El motivo del cartel y la propaganda sentida como insulto aparece también en La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, en cuyo capítulo XXXIII leemos:

El darrer hivern va ser el més trist. Se’n duien els nois de setze anys. I les parets estaven plenes de cartells i jo, que no havia entès aquell cartell que deia que havíem de fer tancs, i que amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedaba algún tros per alguna paret, ja no em feia riure gens.

[El último invierno fue el más triste. Se llevaban a los muchachos de dieciséis años. Y las paredes estaban llenas de carteles y yo, que no había entendido aquel cartel en el que ponía que teníamos que hacer tanques, y del que tanto nos habíamos reído con la señora Enriqueta, si quedaba algún pedazo por alguna pared, ya no me hacía reír en absoluto.]

La situación es parecida a la anterior: un mensaje supuestamente alentador corre el riesgo de alimentar motines en los ánimos encendidos de una población desesperada. El cartel en cuestión debió dar que hablar, como se deduce de este pasaje de Incerta glòria, la brutal novela de Joan Sales (tercera parte, al final de la sección II):

Davant mateix de la taberna, a l’altra banda del carreró, hi havia una porta alta i estreta que m’havia cridat l’atenció perquè tot al voltant, enganxats a la paret, tenia diversos exemplars del mateix cartell: Liberatorios de la prostitución; jo ja l’havia vist durant les meves anades i vingudes pels carrers de Barcelona al costat d’aquell de Feu tancs, tancs, tancs i de tants altres de justament cèlebres.

[Delante mismo de la taberna, al otro lado del callejón, había una puerta alta y estrecha que me había llamado la atención porque alrededor, pegados a la pared, tenía varios ejemplares del mismo cartel: Liberatorios de la prostitución; yo ya lo había visto durante mis idas y venidas por las calles de Barcelona al lado de aquel de Haced tanques, tanques, tanques y tantos otros justamente célebres.]

Para los que le interese el cartelismo de guerra, recomiendo echar un vistazo a la colección Fornas del Parlamento de Cataluña.

Ah, me olvidaba: el otro cartel que menciona Sales es éste:

“Un dia que estàvem sols ella i jo a Santa Espina, vaig preguntar-li per què creia que havien vingut al front tota aquella gent tan variada, en Lluís, en Picó, en Soleràs, el comandant, el metge, tots, els nostres i els altres, els rojos i els feixistes. Ella em respongué, com admirada de la meva pregunta; “Deu ser per la causa suposo”. “La causa!” –vaig exclamar –, la causa en tot cas seria diferent en cada u… ¿però quina és la causa de cada u? No, no és per la causa; han vingut a crucificar-se. Els uns i els altres, els uns als altres. És la mateixa història en totes les guerres i és per això que de guerra n’hi haurà sempre, sempre, sempre. Perquè l’home, que va ser creat per asseure’s prop del foc en companyia d’una persona estimada, necessita no obstant crucificar-se [...]

Joan Sales a Incèrta Glòria.

LA CANÇÓ: Nocturnes In B Flat Minor, Op. 9/1 – Larghetto, de Frédéric Chopin.

“Els catalans som uns imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans; el que hem de deixar de ser, és imbècils.”

Joan Sales a Mercè Rodoreda; Cartes Completes (1960-1983)

Tot just fa un any republicava aquest post que vaig escriure l’estiu de l’any 2007. Es tracta d’un recull de fragments de l’obra Incerta Gloria de Joan Sales. Ho rellegeixo ara i encara em sembla més increïble. Vegin:

“Com ja vaig avançar al post ahir, el dilluns vaig començar a llegir el llibre de Joan Sales, Incerta glòria. Com de costum, sempre que llegeixo tinc el meu bloc ben a prop per poder anotar algunes coses que em vénen al cap, o algun fragment que em crida especialment l’atenció. Així doncs, aquí en teniu alguns de l’obra de Sales:

“Allò; veus, era una emoció; si bé et diré amb franquesa que m’hi faltava l’essencial. L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les faltes més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessiten un còmplice.” Capítol 1, de la primera part.

“– No se si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta gloria, se’ns està escapant dels dits? Incerta o no, és la única gloria.” [...] pàgina 75; Capítol 1, primera part.

“[...] ¿saps que et dic jo, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes de tot cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica.” pàgina 96; capítol 2, primera part.

“[...] Era una borratxera, però ¿de què? ¿Era allò que en diuen una passió? En tot cas, alguna cosa que no havia sentit mai fins ara. No sé què val un sentiment així, ni m’importa; només sé que és un desig tant lancinant, que si amb ella hagués de sofrir el suplici més atroç la desitjaria igual o encara més…” pàgina 102; capítol 3, primera part.

El que m’agrada més però, és aquest:

“[...] Oh, no, la solitud no és el meu fort. Necessito còmplices, ¿sents? Parlar tot sol en veu alta em desmoralitza; necessito la complicitat d’un que m’escolti. Ve a ser com l’amor, que com tots sabem és un crim, però allò que té de més desagradable és que no el puguem perpetrar sense un còmplice.” pàgina 80; capítol 1, primera part.

Publicat el 8 d’agost de 2007.”

LA CANÇÓ: Ballade nº4 in F minor op.52. Andante con moto, de Frédéric Chopin.

O gairebé completes, hauríem de dir, ja que no totes les cartes que van enviar Mercè Rodoreda i Joan Sales s’han conservat, com avisa la curadora del volum, Montserrat Casals, al pròleg. Són, tot i això, 567 cartes, la majoria de Joan Sales, ordenades per any, precedit cadascun per una breu introducció de la curadora: vint-i-tres anys de correspondència entre dos dels principals escriptors catalans del segle passat, i ell, a més, un dels principals editors en llengua catalana; i en vint-i-tres anys les relacions canvien, i canvia el país i els costums, i tot això està reflectit en aquestes cartes.

La correspondència Rodoreda-Sales s’inicia amb la sol·licitud de Joan Sales que Mercè Rodoreda li enviï, per llegir i potser publicar, l’original de <em>La plaça del Diamant</em>. Des d’aquesta primera carta fins a la darrera, és principalment una correspondència «comercial», per posar-li algun adjectiu, centrada en l’edició i la publicació de les obres de Mercè Rodoreda, la negociació dels drets de traducció a llengües estrangeres, en la liquidació de drets d’autor, en la previsió de noves edicions de les novel·les que es van esgotant, etc. I és, potser, l’aspecte de la correspondència més repetitiu i més avorrit, d’altra banda.

La Colometa és una d’aquestes figures inoblidables que, creades pel talent d’un escriptor, passen a tenir una estranya vida com si haguessin existit i tots les haguéssim conegudes [carta de Sales a Rodoreda, 16 de maig de 1961, p. 37]

Però entremig s’hi van escolant altres temes. De mica en mica, els dos desconeguts es van agafant confiança, i petits detalls de les vides d’un i de l’altra, i opinions sobre els temps que viuen, o sobre altres escriptors i editors, van treient el cap entre línies. De carta en carta som testimonis de l’establiment i la maduració d’una amistat, a més de la relació escriptora-editor, i de l’adaptació de Rodoreda i de Sales als canvis a què el temps i la situació política del país els van enfrontant. Aquests detalls que treuen el cap entre línies de tant en tant, i en alguns casos fins a obsedir-los, són, potser, els més sucosos, els més interessants, perquè ajuden a fer-se una imatge de les personalitats d’un i altra, i també del temps en què viuen i del medi social i literari en què estan immersos. Un medi, el literari, que rep sense fer-se’n gaire ressò les obres de Mercè Rodoreda, tot i que les edicions es van esgotant una darrere l’altra, i que li escatima el reconeixement públic —que triga a arribar. Un medi en què les editorials catalanes, en lloc de col·laborar per rellançar la publicació de llibres en català, es fan la traveta. Un medi en què uns mitjans de comunicació s’entesten a presentar com el millor de la literatura catalana autors que no escriuen en català o d’altres que si bé ho fan, no són tan ben considerats per Sales.

Sales és directe i sovint sarcàstic amb tot allò que no li agrada o amb què no està d’acord, i no té pèls a la llengua. Té les seves idees sobre què és bona literatura i què és mala literatura i actua en conseqüència. Mercè Rodoreda també té les seves idees, sobretot sobre la pròpia obra i sovint rep els suggeriments de canvis o correccions de Joan Sales amb un estirabot, negant-se en rodó a acceptar-los. En aquest aspecte és una mena de lluita de titans, a vegades per aspectes tan superats avui (espero) com si cal posar «vorera» en lloc d’«acera». El model de llengua que cal seguir és un dels temes més recurrents a l’epistolari, un model que Sales vol ben allunyat de l’estil «jocfloralesc» que tot sovint parodia.

No sé per què no es pot dir que a Barcelona hi ha escriptors que es pensen que escriure és agafar paper i tinta. Ja sou ben pallús. És bescantar-lo dir a un amic el que a un li sembla la veritat? En el món literari de Barna i segurament en el món social encara més hi falta aquella criatura que deia «el rei va despullat», i potser no farien tant els gegants. Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera. [carta de Rodoreda a Sales, 6 d'agost de 1962, p. 121]

I, esclar, la literatura també hi apareix sovint, a l’epistolari. No només l’obra rodorediana, sinó també tota la literatura que es fa a Catalunya i que es premia, literatura —obra i autor— que sovint és blanc dels dards enverinats de Joan Sales. La censura i els premis literaris són dos temes que també els amoïnen: la censura, perquè fa retardar la publicació dels llibres i, massa sovint, només l’autoritza a costa de retallar-ne el contingut. Els premis, perquè no sempre premien les obres de bona qualitat; tanmateix, són conscients que un premi no només significa un bon ajut econòmic, sinó també una publicitat excel·lent —d’aquí que Sales inciti Rodoreda a presentar-se a alguns premis literaris, fins i tot al Planeta en castellà, si això li ha de reportar diners i ser més coneguda.

Potser si apliquessin a les votacions dels premis literaris el sistema dels bombos de la Loteria Nacional, hi hauria un xic més de justícia. [carta de Sales a Rodoreda, 2 de novembre de 1962, p. 144]¹

El tema dels diners es va repetint al llarg de l’epistolari, però sempre en les cartes de Sales: liquidacions de drets d’autor, previsió de vendes, quantia dels premis, etc. Rodoreda, en canvi, en parla ben poc i, tot i necessitar-ne, només en un parell d’ocasions lluita per diners que creu que són seus: arran de la mort del seu marit, quan li deneguen la part que li correspondria amb l’excusa que se n’havia separat feia anys, i amb l’amnistia dels funcionaris de la Generalitat d’abans de la guerra, perquè li hauria pogut suposar rebre una pensió de jubilació. En algun cas, fins i tot accepta que es faci una traducció de La plaça renunciant al que li correspondria de drets d’autor. Per això em va sorprendre tant el comentari de Patrícia Gabancho,² que la titlla de «dona egoista, pessetera i freda» (el seu «posat», diu) i que parli de paisatge de misèria moral sense entrar en més detalls, sense tenir en compte que, en molts moments, com es pot entreveure a la correspondència i a la biografia de Mercè Rodoreda, tant ella com Sales van ser víctimes de la misèria moral d’altres. Parla de personatge derrotat referint-se a Sales, però Sales fou un dels primers a reprendre l’edició de llibres en català i a apostar per una literatura de qualitat, d’alta volada. Si se’n va sortir o no no seré jo qui ho digui, però tan derrotat no devia estar quan encara li quedaven ganes de lluitar.

I anem acabant. Crec que no m’equivoco en dir que aquesta epistolari té un públic potencial reduït, i en això estic d’acord amb Patrícia Gabancho, que també en parla. Interessarà als estudiosos de la literatura catalana, als de l’edició en català, a editors, als filòlegs, als especialistes en l’obra dels dos autors i potser també als admiradors de l’obra de Mercè Rodoreda i de Joan Sales.³

1. Aquesta afirmació, amb notables excepcions, em temo que encara és vàlida…
2. Patrícia Gabancho. «Les famoses cartes». Cultura. Suplement setmanal de llibres i art (Avui) (10 gen. 2009), p. 13 [PDF].
3. La part en cursiva és un afegit. Vegeu el comentari de la Tina.

El llibre:

• Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Barcelona: Club Editor, 2008. 1101 p. ISBN 978-84-7329-131-6.

Gran novel·la de la guerra civil escrita per un dels perdedors.

Incerta Glòria /El Vent de la Nit

De Joan Sales

Barcelona. Club Editor 2007

768 pags, 25.00 €

Incerta Glòria és la novel·la dels perdedors de la Guerra Civil. En Joan Sales és un d’aquests perdedors i per això va poder descriure tal com ho va fer sobre aquesta trist contesa. Incerta Glòria ens parla del front, de la rereguarda i de la postguerra. La novel·la està dividida en tres parts més una altra obra: “El Vent de la Nit”, que no deixa d’ésser la quarta part d’ Incerta Glòria.  Les tres primeres parts abracen des de poc després de l’inici de la guerra fins la caiguda del Front d’Aragó a mitjans del 38, deixant per la quarta, “El Vent de la Nit” la postguerra. La narració està escrita a tres veus: la d’en Lluïs, la de la Trini i la d’en Cruells.

Joan Sales

El Lluïs, noi de casa bona,, a la primera part, ens descriu mitjançant cartes al seu germà religiós, el front d’Aragó en una època de relativa treva. A la segona part, la Trini, companya d’en Lluïs, descriu la situació de Barcelona i per extensió de la rereguarda, amb les  cartes que envia al Soleràs, amic seu de la joventut i company d’armes d’en Lluïs. Encavalcant-se temporalment, aquestes dues parts ens descriuen des de dos punts de vista diferents, la situació al front i a la rereguarda a Barcelona. A la tercera part situada a la més immediata postguerra, és en Cruells, antic seminarista i ja capellà, també company d’armes d’en Soleràs i d’en Lluïs, qui ens narra la caiguda del Front d’Aragó i la posterior derrota de l’exèrcit republicà. Ací el veritable protagonista passa a ésser aquest Soleràs, personatge incisiu i contradictori, culte, lúcid i de una ironia corrosiva que personifica aquells anys i aquella societat trasbalsada per els esdeveniments que estaven succeint. A “El Vent de Nit” ja en plena postguerra mossèn Cruells, des del seu exili interior a una parròquia trista i minsa de les muntanyes, ens parla amb immensa pena i melangia d’aquell temps perdut, de la joventut, arribant a enyorar la guerra. Parla també de la tristor de l’època i del llarg túnel on estava ficada tota la societat i on el que només importava era sobreviure el dia a dia.

“I el meu cor culpable segueix guardant l’enyorança de la joventut perduda; ¿sé que no viuré mai més! Vet aquí, ja soc quinquagenari, tota la meva joventut perduda en aquest túnel interminable…¿És que hauria pogut ser d’una altra manera? Tot en mi respon que sí a la pregunta; jo només tenia catorze anys. Aquella primavera tan primavera, aquella primavera com potser no n’hi haurà mai més cap altre al món, quan tota la nostra terra, sortint d’una llarga hivernada, feia olor de farigola florida”

Presos republicans

Incerta Glòria és una novel·la sobre la guerra, on no s’estalvia la seva cruesa, la seva falta de sentit i la seva estúpida lògica; on en cap moment se’ns parla de bon i dolents, del que està bé i del que no; en definitiva, la guerra tal com és, explicada de d’uns punts de vista molt propers, amb un estil àgil i col·loquial, com si ens parlés d’ella un conegut o un amic; amb uns personatges molt ben construïts, gens estàtics, que evolucionen amb el temps, essent especialment ric el personatge d’en Juli Soleràs.

“Ara ens han donat un petit descans, a la Pobla mateix, on arriben  les bombes d’obús i de morter, i fins les bales perdudes de metralladora. L’aviació ve a cagar-shi dos o tres cops per dia; tenim un piquet de guàrdia al cim del campanar per donar l’alarma i no ho diuen pas d’altra manera “¡Ja caguen!””

Incerta Glòria no és només una historia de guerra també és una historia d’amor centrada en dues dones: La Trini i la Carlana. Anarquista la primera, que poc a poc perd els seus ideals i que no s’allunyarà mai del seu Lluïs i la segona, la Carlana, hereva de grans dominis a les terres on hi és el front, passa per ésser una dona inabastable, gairebé presentada com una deessa i que és assetjada  pel Lluïs, el Soleràs…

Belchite

“-Però amb cap d’ellers no em va agafar tan fort com amb la carlana, t’ho asseguro;¡com la carlana, cap! Deu ser, és clar, perquè la carlana…la carlana m’ha donat carbassa; deu ser per això.¿Quin castell inexpugnable? I si m’haguessis vist fent el ridícul…¿no és un altre truc diabòlic de la passió, aquest que res no desitgem tant com allò que se’ns refusa? La carlana val, no pas mil vegades més, sinó milions de vegades més que jo.”

Incerta glòria ens parla d’amor, de guerra, de la joventut. del pas del temps, de la condició humana, de la solitud, de les nostres relacions personals i de les nostres relacions amb Déu. Joan Sales parla i reflexiona sobre els grans temes universals, partint de les petites anècdotes que formen part del dia a dia d’una guerra.

Tant parlar de la Rodoreda i de l’Any Rodoreda i vet aquí que em més de la meitat de la informació relacionada amb l’esdeveniment. Deu ser per la meva mandra a revisitar pàgines web amb agendes a les quals no et pots subscriure (potser m’equivoco, però al web de l’Any Rodoreda no he trobat la manera de subscriure’m a actualitzacions; el més probable és que estigui tant a la vista que no l’he vist…). Com que tampoc no sóc gaire freqüentador de llocs web de ràdios (ni oient habitual de programes de ràdio), no havia vist aquesta iniciativa de Catalunya Ràdio de l’any 2002 dedicada a Mercè Rodoreda.

És una sèrie de cinquanta-dos enregistraments de fragments d’obres de Mercè Rodoreda i de cartes que va escriure o que va rebre l’escriptora (hi ha força fragments de la correspondència que va mantenir amb l’editor Joan Sales i d’altres personatges relacionats amb ella com ara Anna Murià, Josep Tarradellas, Armand Obiols, etc.). Anna Lizaran posa veu a Mercè Rodoreda, però no hi ha informació sobre la veu masculina (i no l’he reconegut). Aquests enregistraments, d’una durada d’uns deu minuts, es poden escoltar directament al web de Catalunya Ràdio a «Estimada Rodoreda».

I tot just fa una estona en Jesús M. Tibau parla al seu blog d’una auca dedicat a l’escriptora: «Auca de Mercè Rodoreda» a Tens un racó dalt del món i l’enllaç directe a l’auca: «Auca de Mercè Rodoreda 1908-1983» a La paret de les auques.

Todos los fines de semana leo al- Mulhaq al Thaqafi (el suplemento cultural) que publica semanalmente el periódico libanés An Nahar. En su última edición el famoso escritor Elias Khouri escribe sobre su reciente viaje a la costa de Cataluña, cerca de la ciudad de Tarragona. 

Allí, Khouri descubre que los árabes realmente llegaron tan al norte durante su larga presencia en España. Escribe sobre este viaje que hizo en compañía de su guía María, una mujer catalana, al pueblo de Ciurana, una pequeña y encantadora ciudad situada cerca de un río. “Ciurana es una pequeña ciudad situada a 700 metros por encima del nivel del mar, que domina un valle con un río y un lago”. Khouri escribe, “me dije a mí mismo: ¡Si los árabes hubieran llegado tan lejos y hubieran visto la belleza de las mujeres catalanas, habrían pensado que estaban en el cielo!” 

El abuelo de María era Joan Sales, el famoso escritor catalán autor de un libro sobre la guerra civil española titulado Incierta Gloria. Casualmente, Sales construyó su casa familiar en Ciurana. 

Paseando por las estrechas calles de Ciurana, Khouri descubre un monumento con una cruz. Le preguntó a su guía sobre él y María le dijo que era un monumento construido durante el régimen de Franco. Cuando se acercó  más al monumento, vio que no tenía nada que ver con la Falange española, sino que fue construido para conmemorar los 800 años de la reconquista, cuando los árabes fueron expulsados de España. 

Al continuar por el pueblo, Khouri descubre una pequeña tumba cerca de una iglesia. María exclamó: “Esta es la tumba de la Princesa árabe”. Más adelante, nuestros dos visitantes alcanzan los restos de una vieja fortaleza árabe. Khouri escribe: “Ciurana fue la última posición que perdieron los árabes durante su presencia en Cataluña. La caída de esta fortaleza dio lugar a la historia de la Princesa árabe.”

 La historia es la siguiente y ésta es la traducción literal de lo que dice Khouri: “Los árabes entraron en el pueblo (Ciurana) a mitad del siglo IX y le dieron el nombre de Khebrana.  En 1154, después de sangrientas batallas, los árabes fueron expulsados y perdieron la fortaleza. Parte de la historia es que la fortaleza se perdió por la traición de uno de los mercaderes judíos locales, que después de ser sobornado le entregó la ciudad a los conquistadores catalanes. Pero los catalanes no mantuvieron su promesa con el judío y lo echaron de la ciudad. El mercader judío volvió en secreto y se quedó petrificado en una piedra que los del lugar llaman “El Judío” ya que como podemos ver la piedra tiene el perfil de un humano.”  

La historia de la bella princesa árabe tiene también un final trágico. Mientras los conquistadores catalanes saqueaban la ciudad, la princesa cuyo nombre era Aziza decidió suicidarse antes de ser humillada. Khouri escribe: “Se subió al caballo y quiso saltar desde las murallas de la fortaleza al valle. El caballo se resistió y Aziza le dio con el látigo y saltó con él hacia su trágico final.” 

Le estoy agradecido a Elias Khouri quien, en esta calurosa tarde de domingo de verano, me ha hecho descubrir dos cosas importantes de la historia árabe y catalana: el pueblo de Ciurana y al gran escritor catalán Joan Sales. ¡Creo que esto es un buen ejemplo de cómo construir una unión mediterránea descubriendo la otra! 

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Joan/Sales/Ciurana/elpepuespcat/20030901elpcat_4/Tes

http://www.annahar.com/content.php?priority=13&table=mulhak_thakafi&type=mulhak_thakafi&day=Sun

CIURANA’S ARAB PRINCESS 

Every weekend I read al- Mulhaq al Thaqafi (the Cultural Supplement) published weekly by the Lebanese newspaper An Nahar. In its latest edition the famous writer Elias Khouri writes about a recent trip he took to the sea cost of Catalonia close to the city of Tarragona. 

There Khouri discovers that the Arabs did reach that far north during their long presence in Spain. He writes a bout a trip he took in the company of his guide Maria, a Catalan woman, to the village of Ciurana, a lovely small town located close to a river. “Ciurana is a small town located 700 meters above sea level that overlooks a valley with a river and a lake.” “I said to myself,” Khouri writes, “if the Arabs had come so far and saw the beauty of Catalan women they would believed that they were in heaven!” 

Maria’s grandfather was Joan Sales the famous Catalan writer who authored a book on the Spanish civil war entitled Incierta Gloria (Uncertain Glory). It happens that Sales built his family home in Ciurana. 

While strolling through the narrow streets of Ciurana, Khouri discovers a monument with a cross. He asked his guide about it and Maria said that it was a memorial built during Franco’s time. When he got closer to the memorial Khouri discovers that it had nothing to do with Spain’s Phalanges but that it was built in 1953 to commemorate 800 years since the reconquista when the Arabs were forced out of Spain. 

Going further in the village Khouri discovers a small tomb close to a church. “This is the tomb of the Arab princess,” Maria exclaimed. Further along our two visitors reach the remnants of an old Arab fortress. “Ciurana,” Khouri writes “was the last position the Arab lost during their presence in Catalonia. The fall of its fortress became the story of its Arab princess.” 

The story goes as follows and here I am translating Khouri literally. “The Arabs entered the village (Ciurana) in the middle of the Ninth Century and gave it the name of Khebrana.  In 1154, following bloody battles (the Arabs) were forced out and lost the fortress. Part of the story has it that the fortress was lost because of the betrayal of one of the local Jewish merchants who after being bribed delivered the town to the Catalan conquerors. But the Catalans did not keep their promise with the Jew and kicked him out of town. The Jewish merchant returned back secretly to become petrified in a stone the locals call “The Jew” as we can see a human profile on the stone.” 

The story of the beautiful Arab princess has also a tragic ending. As the Catalan conquerors went on a rampage the princess, whose name was Aziza, decided to commit suicide rather than being humiliated. “She rode on her horse,” Khouri writes, “and wanted to jump from the fortress walls into the valley. The horse resisted and Aziza whipped him and jumped with him to her tragic fate.” 

I am grateful to Elias Khouri who, on this hot Sunday summer afternoon made me discover two precious chunks of Arab and Catalan history: the village of Ciurana and the great Catalan writer, Joan Sales. I guess this is a true of example of how to build a Mediterranean union discovering the other! 

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Joan/Sales/Ciurana/elpepuespcat/20030901elpcat_4/Tes

http://www.annahar.com/content.php?priority=13&table=mulhak_thakafi&type=mulhak_thakafi&day=Sun

A les tauletes de nit se’ns han acumulat homenots: Palau i Fabre, Josep Maria Planes, Josep Maria de Sagarra, Joan Sales… Sembla com si estiguéssim fent-nos la nostra pròpia MOLC.

Jo llegeixo les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, i trobo un fragment que en 3 paràgrafs dibuixa el revers del Soldados de Salamina, però sense heroi (a la novel·la del Cercas hi havia heroi; perdedor, però heroi al capdavall):

“A l’Escola de Guerra vaig conèixer els primers dies un home jove, menut, esprimatxat, amb cara de bona persona, sense fel ni malícia. Era pare de família i sempre ens parlava del seu fill i de la seva dona i de com desitjava que ‘tot això’ s’acabés per tornar a dedicar-se exclusivament a la seva felicitat. Un dia van sortir a la conversa les tristament famoses ‘patrulles de control’; ja saps que a l’Escola de Guerra ningú les pot sofrir ni veure; fins aquells companys nostres que són de la FAI (que alguns n’hi ha, perquè es veu que a la FAI hi ha una mica de tot), les odien, i els adjectius més educats que són els de caníbals i covards. L’homenet callava i assentia, amb una certa tristesa que ens va cridar l’atenció. A l’últim, obrí la boca:

-Jo he estat de les patrulles de control. Un dia vam detenir un capellà: un vellet trempat, que no havia fet mal a ningú. Ell i jo ens vam fer amics; vam estar garlant tota una tarda. A la nit, els dirigents van acordar que ens faríem a la sort qui el mataria. La rifa em va tocar a mi. Vaig baixar al soterrani, vaig aclucar els ulls, vaig disparar… ¡Ah, mai més! Prefereixo que em matin a la guerra.

És d’aquells que aleshores que Toledo caigué en mans dels feixistes no volgué esperar més i hem sabut fa poc que ha mort al front de Madrid.

¿Què sabem de la vida dels altres? ¿I de la nostra?”