Jeg har eksamen og greier, og selv om det er 16-17 litt “ordentlige” og forseggjorte innlegg på gang i kladdeform til bloggen min, vet jeg at jeg ikke får tid til å poste noe nytt før tidligst torsdag.

Her følger bilde, og det jeg skrev til saken:

Liv på Mars kan være bevist

Astronom Knut Jørgen Røed Ødegaard sier at nye målemetoder kan bevise en gang for alle at det har vært liv på Mars.

Nye målemetoder og funn gjør at Mars-steinen fra 1996 kan være nøkkelen til vår tids største oppdagelse.

Veldig interessant, men…
Skrevet av Mashlash 30.11.2009 06:23

Dette gjør meg bare mer skeptisk til planene om å “terraforme” andre planeter i solsystemet.

En del mennesker ser for seg at vi rett og slett skal bruke opp alle de lett tilgjengelige ressursene på jorda (olje, mineral-årer i fjellet, kull, gass, osv.), overbefolke jorda i fritt tempo og rett og slett akseptere at jorda blir ulevelig. Og så skal vi liksom fly ut i verdensrommet og kolonisere andre planeter.

Det var liknende tankegang som gjorde at NASA smalt sin superkraftige “kinetiske bombe” inn i månen for noen uker siden:

De ville se etter om det var vann der, ikke for å finne liv i det, men for å se hvordan vi best kunne slå oss ned der, og tappe ressurser derfra.

Det finnes allerede en masse tanker om hvordan vi kan “terraforme” andre planeter, altså ødelegge det systemet som er der, og gjøre det mer “jordlikt”, slik at jordens planter og dyr kan leve der. En vanlig idé er å lage digre CO2-tårn som skal skape drivhuseffekt og derme tine isen på planeten.

Her synes jeg det trengs bedre etiske retningslinjer, og rett og slett internasjonale avtaler etterhvert.

For det første har vi en diger (i menneskelig målestokk), fantastisk jordklode allerede, hvor vi kan ha fantastiske opplevelser i miljøer vi er utviklet for, hvor vi har mye igjen å oppdage, og som vi burde ta vare på. Det er både dumt og uansvarlig å la jorden bli artsfattig, og vanskeligere å leve på for oss.

For det andre kommer dette med etikken i det å utrydde en annen planets liv. Hvis det finnes primitive organismer på Mars, som kanskje ikke har DNA engang, og som er tilpasset miljøet der: Er det riktig av oss å fullstendig overkjøre denne variasjonen, og roten til et annet livssystem?

Og hva hvis vi klarer å komme oss til nabostjerner etterhvert, og kanskje finner det vi ville betraktet som dyr der. Er det riktig av oss hvis vi bare overkjører alt vi finner, og gir vårt eget DNA fotfeste?

Denne typen dilemmaer burde frem i lyset politisk, i god tid før vi faktisk lager konkrete planer om slike ting.

Foto: FanTeatre

Cel·la 8, de Toni Oliver y Biel Lladó. TIC Teatre. Dirección: Biel Jordà
Teatre Xesc Forteza, 14 de noviembre

TIC vuelve a sus orígenes, o cuando menos los reivindica. Teatro militante comprometido con la realidad, una fórmula en desuso entre otras cosas porque resulta más difícil reelaborar la cotidianeidad que acogerse a la industria del gag. Quizás es que nos faltan escritores, y afortunadamente Toni Oliver ya ha atravesado experiencias personales y teatrales como para atreverse con miradas complejas ante un escenario aparentemente sencillo: a todos nos resultan familiares las escenas, los personajes, los diálogos, los temas. Pero ya sabemos que el mejor arte es aquel que hace fácil lo difícil. También es cierto que hay un director con el que forma equipo (casi ya un tándem: Oliver – Jordà) muy bien complementado. Y unos actores que parecen igualmente afines a un discurso realista y crítico. No recuerdo un trabajo tan completo de Laura Sánchez, por ejemplo, desbordante de registros y con una presencia escénica impresionante. Y ahí está el yonqui que clava Sergi Baos, lejos en sus otros papeles de excesos y otras tentaciones. ¿Algunas debilidades en este proyecto? Esquematismo literario tal vez, recurso al tópico: el yonqui buenazo pero sin voluntad, el ejecutivo chulo y sin fortaleza, el abusador, el degenerado minusválido: en todo caso una rica galería de tipos que resultan creíbles porque los autores saben retratarlos con los mínimos recursos: cuestión de acierto y eficacia. Especialmente meritoria la escenografía, que obvia el cartón piedra sin caer en pretenciosidades, y sobre todo juega con espacios simbólicos puntuales y toques de iluminación que permiten transiciones impecables. Impresionante el trabajo actoral, en cantidad (¿problemas de presupuesto o apuesta dramática intencionada?) y calidad. La complicidad del público, otro síntoma del acierto.

Her er en liste over folk du skal holde deg unna:

• Single mennesker som eier mer enn tre katter. Her er det gjerne kostymer involvert.
• Folk du nettopp har møtt, men som likevel kaster seg over mobiltelefonen din i et forsøk på å lese gjennom innboksen.
• Mennesker som har undertøyet på utsiden av yttertøyet.
• Han fyren som helt tilfeldig begynner å konversere med deg om bæretillatelse, og hvordan 1500-tallets Texas sannsynligvis var et himmel på jord.
• Hun eller han som har smurt inn hånden sin med vaselin for å komme seg lettere ut av stramme håndtrykk.
• Mennesker med en dragning mot svenske danseband fra 70-tallet. Heter gjerne “Curt Morténz” eller “Glenn Bennys”.
• Den type mennesker som til stadighet bruker tiara, kaster katteunger ut av vinduet og skriker “VIK FRA MEG”.
• Hun som kan oppnå orgasme gjennom en rekke innfløkte pusteøvelser.
• Han som har kjøpt interaktiv vagina på Ipod Touch og gjør en stor sak ut av det.
• All slags type mennesker som tilnærmer seg deg i krabbegang, vifter med machete og er flinke med å forsikre ditt vedkommende om at “spaghetti slettes ikke er pasta”.
• Alle over 64 år som bruker kombinasjonen Speedo-badehette og badebukse.
• Mennesker som nyter en god kopp te på et isbjørnskinn foran peisen, og føler at livet er fullkomment idet telefonen ringer og den mannlige dominatrixen Kent Roger informerer om at han “er der hvert øyeblikk”.
• Han som lager en syk liste over folk du skal holde deg unna.
• Mennesker som er glade klokken 06.00 på morgenkvisten.
• Etter et hyggelig stevnemøte: den jenta som gjerne vil ha med seg en DNA-prøve hjem, i tilfelle du ikke er den du har utgitt deg for å være.
• Han eller hun som imiterer dyrelyder mens dere har sex, og stolt erklærer neshorn-etterligningen sin for “helt presis”.

OOOOOOOOOG

• Mennesker som ikke innser at kombinasjonen øyenskygge og skallethet er en faux pas som etterhvert vil spile ut og sluke hele universet i all sin kosmisk vemmelige totalitet.

Vi er over 6 milliarder mennesker her på Jorda. Og tenk, alle er forskjellige! Runde, gule, tøffe, firkanta, tafatte, lykkelige, kroppsfikserte, glade. Derfor er det naturlig nok en del mennesker man skal holde seg unna. Jeg har selvsagt ikke møtt en brøkdel av en brøkdel av et nanopartikkel når det kommer til hele verdenspopulasjonen, men i hvert fall nok til å kunne bidra med noen pekere!

Her er en liste over folk du skal holde deg unna:

• Single mennesker som eier mer enn tre katter. Her er det gjerne kostymer involvert.
• Folk du nettopp har møtt, men som likevel kaster seg over mobiltelefonen din i et forsøk på å lese gjennom innboksen.
• Mennesker som har undertøyet på utsiden av yttertøyet.
• Han fyren som helt tilfeldig begynner å konversere med deg om bæretillatelse, og hvordan 1500-tallets Texas sannsynligvis var et himmel på jord.
• Hun eller han som har smurt inn hånden sin med vaselin for å komme seg lettere ut av stramme håndtrykk.
• Mennesker med en dragning mot svenske danseband fra 70-tallet. Heter gjerne “Curt Morténz” eller “Glenn Bennys”.
• Den type mennesker som til stadighet bruker tiara, kaster katteunger ut av vinduet og skriker “VIK FRA MEG”.
• Hun som kan oppnå orgasme gjennom en rekke innfløkte pusteøvelser.
• Han som har kjøpt interaktiv vagina på Ipod Touch og gjør en stor sak ut av det.
• All slags type mennesker som tilnærmer seg deg i krabbegang, vifter med machete og er flinke med å forsikre ditt vedkommende om at “spaghetti slettes ikke er pasta”.
• Alle over 64 år som bruker kombinasjonen Speedo-badehette og badebukse.
• Mennesker som nyter en god kopp te på et isbjørnskinn foran peisen, og føler at livet er fullkomment idet telefonen ringer og den mannlige dominatrixen Kent Roger informerer om at han “er der hvert øyeblikk”.
• Han som lager en syk liste over folk du skal holde deg unna.
• Mennesker som er glade klokken 06.00 på morgenkvisten.
• Etter et hyggelig stevnemøte: den jenta som gjerne vil ha med seg en DNA-prøve hjem, i tilfelle du ikke er den du har utgitt deg for å være.
• Han eller hun som imiterer dyrelyder mens dere har sex, og stolt erklærer neshorn-etterligningen sin for “helt presis”.

OOOOOOOOOG

• Mennesker som ikke innser at kombinasjonen øyenskygge og skallethet er en faux pas som etterhvert vil sluke universet i sin helhet.

Håper disse tipsene ga dere noen fine pekepinner til hva slags mennesker man helst bør unngå å innlede relasjoner med.

/Daniel

Les Rencontres d’Arles c’est un programme officiel réparti sur deux sites (le centre-ville et le parc des ateliers) mais aussi un Off (toutefois décrit dans le dépliant édité par les Rencontres) mais c’est aussi ne multitude d’initiatives en marge du Off qui va de la présence de photographes à titre individuel ou collectif, de galeries ou d’associations les plus diverses.

Mais, en marge du Off, on trouve aussi Epson (le fabricant de matériel d’impression) qui promeut sa digigraphie, une technique d’impression qui lui est propre. A ce titre, on trouve 8 expositions dont 6 se terminent le 12 juillet à l’issue de la semaine d’ouverture (les deux autres ferment fin août).

Ce qui est montré s’apparente davantage à une pratique, au mieux semi-professionnelle, au pire d’un amateurisme peu éclairé. Seuls deux auteurs se démarquent favorablement. La pratique amateur (de la photographie en l’espèce) n’est en rien critiquable, et encore moins méprisable, mais on peut s’interroger sur la légitimité de sa présence à Arles. Pour ma part, il me semble que ces pratiques sont parfaitement à leur place dans une action sociale ou éducative (spécialement à destination d’un jeune public) ou encore dans le but de progresser (c’est le principe même des workshops et de lectures de portfolio) mais de là à s’afficher il y a un pas.

Le collectif Reg-Art (55 rue du 4 septembre) compte Pierrette Roc, Michel Plante, Karen Van Gerven et Marie F. Lidell: seule cette dernière (qui n’a pas de site web) parvient à s’échapper de la fascination des jolies couleurs pour produire des images relativement inspirées dans un noir et blanc charbonneux qui n’est pas dénué de charme. Bien que recourant au tirage traditionnel, on trouve aussi Frédéric Karikese dont les travaux ne sont pas inintéressants (son site, hélas hideux est ici).

Fred Erall montre du nu masculin sans grande originalité à l’Hôtel le belvédère. Bob Giorgi (10 place Louis Blanc, un lieu introuvable sans GoogleMaps et GPS, j’exagère à peine) montre sa série “des corps naturels” (ah ah, elle est très bonne) très inégale (il s’agit de nus féminins): on y trouve quelques nus inspirés mais aussi des nus plutôt expirés et surtout des nus repoussants:  de grands formats “en pied” tirés grandeur nature avec des jeunes femmes “dans le style porno”.

Arlatino (8 rue de la liberté)s’est incrusté dans le programme d’Epson via Bertrand Fèvre qui montre des images d’Afrique, d’enfants à Cuba, le tout dans un classicisme de bon aloi qui évoque la gaîté et la joie de vivre, ce qui fait plaisir dans des Rencontres plutôt déprimantes. Pour le reste, Arlatino montre des tirages de grands auteurs via Agence Argentic et c’est un peu le name dropping (Ronis, Riboud, Jonvelle, etc) tous les 10 centimètres de mur:  le seul hic, mais il est de taille, c’est qu’on mélange un peu tout sur les murs, entre vintage et moderne, tirage signé ou timbre  à sec, édition ouverte ou limitée voire même simple sérigraphie et tirage argentique. Tout est réuni pour induire en erreur l’acheteur, les étiquettes décrivant bien la nature du produit mais se gardant bien d’attirer l’attention sur ces points déterminants. Méfiance donc, posez les bonnes questions et si vous n’y connaissez rien, restez à l’écart.

Je termine ce triste paysage avec deux auteurs dont le travail ne sauve pas l’initiative d’Epson mais qui à mon sens produisent des images relativement intéressantes. Il y a d’abord Laura Jonneskindt et ensuite Jordi Jorda.

Laura Jonneskindt (au 49 rue Voltaire chez Arts galerie 13) livre sa vision personnelle de Fos (vous savez, les raffinerie) dans sa série états des lieux avec des diptyques et triptyques (1 000 environ environ les grands formats), là-aussi inégaux mais certains sont plutôt bien vus, je pense à un associant des bidons et un plan large de nombreux cargos en pleine mer. C’est plutôt sensible, bien composé et sans chichi inutile. Son site web est d’un grand professionnalisme (ici) mais ne montre pas cette série.

Dans un autre genre, Jordi Jorda montre, au 20 rue Porte de Laure, des compositions abstraites et géométriques, presque “à la Vasarelly” à partir de façades de lieu, sur de grands fonds unis (1 000 euros pour une édition de 15); il présente aussi des compositions à partir de grues de chantiers aux côté de Bob Giorgi. Ce travail très cohérent sur le domaine de l’architecture est séduisant pour l’œil et plutôt intriguant. Il n’a pas hélas de site web personnel ce qui est très frustrant et son espace sur le site web d’Espon (ici) montre des travaux en noir et blanc.

Jordan didn’t care about trying to get more…

Father, who accused singer of molesting son and is now suing again, ought to
get a life.
Los Angeles- Remember Evan Chandler? He’s the Beverly Hills dentist who
several years ago accused pop music superstar Michael Jackson of sexually
molesting his then 13-year-old son. Instead of trying to put Jackson in
jail, Chandler sought to pick his pocket. The civil suit he filed in 1993
was settled out of court, reportedly for more than $10 million.

Now Chandler is hoping for another visit from the tooth fairy.

The former dentist to the stars is back in court. And this time he’s not
just suing Jackson. Chandler also has named the pop music star’s ex-wife,
Lisa Marie Presley, the Sony Music Corp., the Walt Disney Co. and some 300
unnamed persons as co-conspirators.

Aided and abetted by this cast of characters, Jackson violated the terms of
their confidential 1994 agreement, Chandler says. How? By denying – in words
and song – that he sexually abused the young boy. He did so last year during
an interview on ABC with Diane Sawyer, Chandler charges, and again in his
latest album.

And for that Jackson must pay.

How much? Chandler, who between root canals co-wrote the screenplay for the
movie ‘Robin Hood: Men in Tights’, (click here to see the IMDb movie
profile) wants at least $60 million to settle his latest complaint against
the pop music king. He also wants an album. Not a copy of HIStory, the
Jackson album he cites in his suit. Chandler wants a court order “to allow
him to publish and cause to be distributed to the public for sale” his own
musical composition – something he calls “EVANstory.” And, yes, he wants to
be taken seriously. Hmmmm.

But, of course, he blew his chance for that when he chose to press his
child-abuse charge in a civil, rather than criminal, court. How many parents
who really believe some guy was molesting their child would pass up the
chance to put him in jail? Who would seek a financial payoff in lieu of a
criminal prosecution?

If Michael Jackson is a child molester, he belongs in jail. And if Evan
Chandler has any evidence to support the charge that Jackson “sexually
molested and assaulted” his son, he should give it to a prosecutor – not try
to use it to launch his own recording career.

When Chandler and Jackson reached their out-of-court settlement, lawsuit
lawyers for both men announced the deal in a joint, one-page statement.
Twice in that document Jackson asserted his innocence. Now, two years later,
Chandler claims such a denial is a violation of the agreement.

Some of these denials, Chandler contends, are buried in the lyrics of
several of the songs on Jackson’s HIStory album. What is he talking about?
Well, in one song Jackson sings: “Somebody’s out, somebody’s out to use me,
they really wanna use me, they falsely accused me.”

Chandler believes these words are targeted at him. Maybe. Maybe not. In
recent years Jackson has been dragged into civil court by a Denver
songwriter who accused him of stealing his lyrics and a woman who said he
fathered her child. Maybe he was talking about them. Or maybe – like most
songwriters – he wasn’t talking about anyone in particular.

And remember the recent controversy over Jackson’s use of terms like “Jew
me, sue me” and “*#*# me, don’t you black and white me” in a song on the
HIStory album? Well, Chandler, who is Jewish, suggests in his lawsuit that
they were aimed directly at him. Now he wants a chance to fire back with his
own repertoire of songs.

Evan, get a life. The statute of limitations for your child-abuse charge
expires in three years. If Michael Jackson did the unspeakable to your boy,
give prosecutors the evidence they need to put him in jail.

Source: Wickham, DeWayne. “Michael Jackson Sequel: Settlement Not Enough.”
USA Today. 24 Jun. 1996: Pg. 14A

URL Source ; the floacist

I was in Jordan last week visting Petra, Wadi Rum, Wadi Musa, and Amman. Here are a few pictures from Petra. If you have seen Indian Jones and the Last Crusade you will recognize some of these buildings.

In order to get into Petra you have to walk through The Siq which is an old riverbed. The canyon was cut over several thousand years by the river leaving a beautiful red stone facade. Amazing

Walking The Siq

The Siq

Red Rose rock of The Siq

More Red Rose rock

View of the Treasury from the end of The Siq

The Treasury.

Me at the Treasury

More buildings

Jordan ended up being a lot more expensive than I wanted it to be so instead of taking local transportation like I normally do, i hitchhiked around the country. It ended up being really cheap and a great way to meet some of the local people.

Just below my hostel in Petra was a local restaurant called “Rainbow” which served the best chicken and cheese sandwhiches I have ever had in my entire life. In the 3 days that I was in Petra I ate there 8 times and consumed over 30 chicken and cheese sandwiches. No joke.

Ill post links to the photo galleries later this week.

Denne natten kan da ikke vare evig, sier hun, i morgen stiger solen som alltid før. Men vi har sluttet å høre på henne. Vi hutrer rundt bålet og vet at denne natten tar aldri slutt. Vi forteller hverandre historier og synger våre sanger. Vi er trøtte og vil sove, men ingen av oss vil sovne. Det er ingen morgendag å våkne opp til. Snart er bålet brent ned og vi klynger oss sammen for å holde varmen litt lenger.

Rart å tenke på at sola gikk ned for aller siste gang i går.
Rart å tenke på at den aldri kommer tilbake.

Over oss er stjernene og under oss er jorda som blir kaldere og kaldere og kaldere.

Snart er det ikke mer mat. Snart er det ikke mer drikke.

Bålet blir mindre. Vi flytter oss nærmere. Det er ingenting vi kan gjøre. Det er ingen flere sanger og alle historiene er forlengst fortalt.

Bare tausheten og tomheten er tilbake.

*

Fredrik Hossmann

Ara fa quinze dies Espai de Recerca va presentar a la Joventut el llibre “Les masies de Molins de Rei” escrit per Josep M. Jordà. És un recull ampliat dels treballs que l’autor ja va publicar al Llaç.

El llibre és molt bonic amb fotos i dibuixos de molta qualitat. Llàstima que hi ha algunes faltes d’ortografia.

Aquest passat cap de setmana l’hem anat a passar a la Garrotxa, a una casa rural al costat de Santa Pau anomenada mas Cantallops. Vam anar-hi atrets per la idea de visitar una terra de volcans. El temps ha acompanyat molt i hem pogut fer tot el que haviem pensat.

Uns 20 minuts abans d’arribar vam trucar a la sra. Antònia, l’encarregada de la casa i qui ens havia de donar les claus. Quan vam arribar ja ens hi esperava, molt simpàtica i atenta. A la casa no hi hauria ningú més, podiem triar qualsevol de les tres habitacions que té. Però per veure com és la casa millor que miris el següent video:

Amb tot ja eren gairebé les dues del migdia i teniem gana, o sigui que seguint la recomanació de la sra. Antònia vam anar a treure el nas al parell de restaurants que hi ha prop de la casa rural. El Masnou va ser el que més ens va agradar però ja era plè o sigui que vam fer cap al segon, el Sta. Margarida. Un lloc senzill i sense pretensions, que ofereix uns plats també senzills i sense pretencions però molt ben cuinats. Molt econòmic.

Després de dinar vam baixar a Santa Pau, a 2 minuts de la casa rural. Santa Pau és un vila medieval declarada conjunt històric el 1971. Cal donar un tomb pels seus carrers del nucli antic que daten del segle XIV i donar un cop d’ull a l’esgésia i als porxos de la plaça que l’acull.

Un cop fets els deures a Santa Pau vam pujar cap al volcà de Santa Margarida, el més important dels 42 cons volcànics de la zona. Es pot aparcar el cotxe a un aparcament al peu del volcà i aleshores pots triar una de les rutes que et porten cap al cràter. Aquestes rutes van des de mitja hora fins a tres hores de durada i com que ja no ens quedava massa estona de sol vam triar la curta.

Això sí, la fanta i la cocacola te la trobes fins i tot aquí!

Una curiositat que fa aquest volcà únic és que té una hermita al vell mig del cràter.

Per sopar vam anar al restaurant “Les Cols“. De fora sembla una gran masia però des del moment que entres per la porta veus que la decoració és molt moderna i trencadora. Tenen diverses estances i un parell de sales per àpats en grup (fins a una dotzena de persones). També tenen un jardí per bodes i esdeveniments d’aquests.

Nosaltres vam sopar a un espai on hi ha una taula molt llarga i has d’anar a donar tot el tomb per asseure’t de cara a qui t’acompanya. A mi em va agradar la decoració, la il·luminació i la música, però la Núria ho va trobar un pel fred.

Vam mirar la carta per sobre però jo anava amb la idea de fer el menú degustació, que consta d’uns 13 o 14 plats, ara no ho recordo del tot. El servei és esplèndid, molt atents, això sí, trigaven un pèl massa entre plat i plat: vam començar a sopar a les 22:00 aproximadament i crec que vam acabar a la 1:00 de la matinada.

Tots els plats eren molt elaborats i originals, tot i que algun no ens va acabar de convèncer (biquini de farro). La resta però, molt aconseguits. L’ordre que seguien els plats era una sèrie de primers, un parell de segons (carn i peix) i una sel·lecció de formatges i melmelades qua va fer de pont cap als postres dolços. Molt bo.

Això sí, a l’hora de pagar, l’estrella Michellin que té el restaurant va fer que el compte pugés una mica més del que és habitual (que ja és molt!).

…

Bon dia! ja és diumenge i fa un dia fantàstic! Avui toca anar a veure meś volcans, donar un tomb per la fageda d’en Jordà i arribar-nos a Olot, que no sigui dit.

L’altre volcà famós és el Cruscat, però aquesta vegada per veure’l hem agafat el carrilet, una reproducció del tren que unia Olot amb Girona i que va deixar de donar servei el segle passat.

Entre l’enregistrament que es reprodueix durant el viatge i les explicacions del conductor (molt simpàtic), hem après moltes coses del croscat i de la zona, com per exemple que no hi ha erupcions des de fa 11.000 anys i que hi ha 42 cons volcànics. A més el Croscat va patir una explotació minera, però gràcies a això es poden apreciar totes les seves capes en aquest tall vertical.

Després de la visita amb el carrilet i sense perdre el temps vam fer cap a la Fageda d’en Jordà. Aquesta fageda és única pel fet de créixer en un terreny pla a 550 m d’altura, sobre els sediments de les erupcions del volcà Croscat que acabavem de visitar. Aquesta fageda forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Si vols pots pujar a un carro que t’hi dona un tomb i això és el que vam fer. Vam trobar un grup d’avis molt simàticsi a més el conductor (o com es digui a qui porta el cavall) també era molt agradable. Entre les perles que va deixar hi ha la resposta a una pregunta d’una senyora que li va preguntar “què menja el cavall?” i ell va contestar “El cavall menja civada, a diferència de l’home que si vada no menja”.

Cap a la meitat del passeig ens va posar una cinta amb el poema de Joan Maragall titulat “La Fageda d’en Jordà”:

Saps on és la fageda d’en Jordà?
Si vas pels vols d’Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d’en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d’aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Després del passeig ja hi havia gana i vam anar cap a Olot amb la intenció de dinar al restaurant “El porgatori”, que m’havia recomant el Ramón, però quan hi vam ser una senyora ens va explicar que feia temps que era tancat. Vaja, però bé, va aprofitar per donar un cop d’ull a Olot.

No hi ha mal que per bé no vingui i des d’Olot vam trucar al restaurant Masnou, que haviem trobat plè el dia abans. Aquesta vegada vam poder reservar l’última taula que els quedava! Un cop allà vam quedar gratament sorpresos i vam entendre perque és tant difícil trobar-hi taula i és que n’hi han quatre de comptades, com veus a la foto. El menjar molt però que molt bo, pel nostre gust més bo que el de “Les Cols” i aquí no hi havia cap plat que passés dels 10€. Això sí, si hi vas et recomano que de postres demanis el pastís de xocolata i el gelat de llet d’ovella. Els dos eren casolans i estaven insultantment bons!

Se’ns van fer les 4 de la tarda i com que teniem un bon tros de camí vam decidir anar tirant, això sí, amb un molt bon regust de boca!

Només fa un moment -divendres 23 de novembre- que vinc de fer un ‘assaig-prova acustica’ al Teatre Calderón.

Finalment -a pesar de que semble dificil d’entendre- una banda de música xafava el ‘puto teatro’, calificatiu pel qual s’ha conegut en cercles pròxims al partit que ostenta el govern municipal aquest espai.  El que per als politics ha estat un cami dificil, per als músics alcoians quasi suposa l’aigua al final de creuar el desert.

Dos peces en les carpetes de la Música Primitiva “Sombras nada más” de Joan Enric Canet (Port de Sagunt, 1961)  i “Andante y Polonesa” de Joan Cantó  (Alcoi, 1856 – Madrid, 1903). Músics de la terra d’ara i d’abans: orige del que som i promesa del que ha de venir. 

J.Cantó Francés “ANDANTE Y POLONESA”
Symphonic band arrengements: C. Pérez Monllor
Música Primitiva – Alcoi 2007 Dir:A.Ll.Ferrando
-fragment-

El personal del teatre estava expectant, atent i una mica preocupat: sou els primers! que tal va? … i alguns de nosaltres que coneixem les ‘bambalines’ del Calderón des de la inauguració forçada de fa set mesos comentavem: está més net! ja no hi ha tan de penjoll pels passadisos… xé, que bé!

I, és cert … encara no sabem molt temps ha de passar per a que les obres del Calderón s’entreguen i el poble puga fer servir alló que ha pagat, però de moment no va malament.

El concert de demá per part de les tres bandes locals dins de la festa de Santa Cecilia suposa el contacte definitiu del poble amb allò que li pertany. Estarem a l’alçada? … clar que sí!

Está clar que la història d’Alcoi caldría re-escriure-la per a prescindir de les societats musicals, tant com la de la ”comunitat valenciana”…  I, també tenim clar que no podíem ‘xafar’ el Calderón sense Cantó:  el “Meyerbeer” espanyol! veritablement -al meu entendre- és ell,  abans i ara,  qui parla als neo-burgesos amb la llengua del poble.

Espere que  quant definitivament les obres estiguen acabades, el personal contractat en condicions i pugam dir que  el teatre esta en mans de l’ajuntament d’Alcoi -mane qui mane- aquest tinga la delicadesa de promoure una inauguració oficial amb música alcoiana  interpretada per formacions alcoianes i que vinga a ser una festa -amb cercavila, correfocs, timonets de franc, o el que siga- que celebre la cultura del poble que ho ha fet possible. 

Jaume Jordi Ferrando