[O mais que puderes]

E se não conseguires fazer da tua vida o que queres,
então pelo menos tenta-o,
o mais que puderes; não a humilhes
no contacto abundante com o mundo,
nas muitas acções e palavras.

Não a humilhes no vaivém
constante, expondo-a
à estupidez diária
de relações e ligações
até que se torne um fardo estranho.

[Konstandinos Kavafis]

(ou eu em versão de açaime…)

Amades, Joan. El Quixot dels ignorants. Barcelona : Associació Cultural Joan Amades, 2005.

“El Quixot dels ignorants de Joan Amades és un treball que l’any 1946 fou inclòs dins del llibre de Joan Givanell i Agustí Calvet Gaziel titulat Historia Gràfica de Cervantes y del Quijote. En aquella ocasió no figura el seu nom en els crèdits i la seva aportació esdevingué essencial per redactar el capítol anomenat El Quijote del pueblo.

De la ma de Xantal Grau i Antoni Serés, que han tingut cura de l’edició de l’obra, recuperem el text original inèdit en català. En l’estudi, Amades analitza el Quixot i el Sanxo Panza a partir d’objectes i documents de tradició popular com ara auques, cromos, ex-libris, guardes, lleixes, naips, patacons, rajoles, segells, titelles, ventalls …

Ens sorprendrà ara que hem celebrat el quart centenari de la publicació del clàssic universal de Miguel de Cervantes el ressò que tingué la commemoració de fa cent anys i els valors d’identitat que giraven a l’entorn dels personatges, així com tot allò que avui anomenem marxandatge”. [Text de contracoberta].

Enguany se celebra l’Any Amades en el cinquantenari de la mort de Joan Amades i Gelats (Barcelona 1890-1959).

Kavafis, Konstandinos. Una Simfonia inacabada : trenta-quatre poemes en esbós. Traducció catalana i notes d’Alexis Eudald Solà a partir de l’edició grega establerta per Renata Lavagnini. Barcelona : El cercle de Viena, 2008.
“Els poemes inacabats de Kavafis, traduïts i comentats per un dels nostres millors hel·lenistes, en un recull que coincideix amb els 75 anys de la mort del poeta.

En el silenci de la seva cambra d’Alexandria, el poeta grec Konstandinos P. Kavafis concebia els seus versos, d’una inspiració poètica altíssima. En hores i hores de solitud prengueren forma els seus poemes universals, que traspuen un erotisme càlid i un pessimisme aclaparador.

Aquesta meteixa cambra durant molt temps conservà amb zel un seguit d’apunts i papers manuscrits del poeta que conformen, entre altres coses, les 34 poesies en esbós aplegades aquí. Son els anomenats “poemes inacabats”, que sortiren a la llum després d’un estudi filològic exhaustiu de Renata Lavagnini, autora del pròleg.

Alexis Eudald Solà, que fou professor de grec modern i literatura neogrega a la Universitat de Barcelona, ens ofereix una traducció d’aquests poemes -com també un extens comentari en cada cas-, que ens arriben avui com el gran llegat desconegut de Kavafis.” [Text de contracoberta].

Nestas salas escuras, onde vou passando
dias pesados, para cá e para lá ando
à descoberta das janelas. – Uma janela
quando abrir será uma consolação. -
Mas as janelas não se descobrem, ou não hei-de conseguir
descobri-las. E é melhor talvez não as descobrir.
Talvez a luz seja uma nova subjugação.
Quem sabe que novas coisas nos mostrará ela.

Konstandinos Kavafis

.

ABANS QUE ELS CANVIÉS EL TEMPS

Es van entristir molt en la separació.
Ells no la volien. Eren les circumstàncies.
Necessitats vitals van fer que l’un
se n’anés lluny —a Nova York o Canadà.
L’amor llur no era ben segur el mateix d’abans:
havia disminuït l’atracció gradualment,
havia disminuït la seva atracció en gran manera.
Però separar-se, ells no ho volien.
Eren les circumstàncies. La Fortuna, potser,
va mostrar-se artista, separant-los ara,
abans que s’apagués el sentiment, abans que els canviés el temps.

Així l’un per a l’altre restarà per sempre
el jove bell de vint-i-quatre anys.

.

Kavafis, poeta de la nostàlgia pels temps perduts (amorosos o històrics), és a més de poeta excel·lent i molt llegit una bona lectura per a reflexionar sobre el desig i la passió, que si tendeixen a amarar-nos amb una força gairebé incontrolable és sobre tot en la jovenesa. Aquí el cito per la traducció d’Alexis E. Solà (ed. Curial).

Per cert: el pròleg de Solà al segon volum de poemes de Kavafis, el que recull les traduccions de Riba, és una bona lectura sobre la història moral, cultural i en part política del nostre país. La història de la recepció d’un autor tan donat a l’erotisme i a més homosexual diu molt de la forma en la que vàrem viure el segon terç i escaig del segle XX: no en va la primera edició relativament completa és de 1975, per donar només una dada simbòlica.

Este quarto, como o conheço bem.
Agora alugam-se quer este quer o do lado
para escritórios comerciais. A casa toda tornou-se
escritórios de intermediários, e de comerciantes, e Sociedades.

Ah este quarto, não é nada estranho.

Perto da porta por aqui estava o sofá,
e diante dele um tapete turco;
ao pé a prateleira com duas jarras amarelas.
À direita; não, em frente, um armário com espelho.
Ao meio a sua mesa de escrever;
e três grandes cadeiras de vime.
Ao lado da janela estava a cama
onde nos amámos tantas vezes.

Estarão ainda os coitados nalgum lugar.

Ao lado da janela estava a cama;
o sol da tarde chegava-lhe até metade.

… De tarde quatro horas, tínhamo-nos separado
por uma semana só… Ai de mim,
aquela semana tornou-se para sempre.

Tradução do grego por
Joaquim Manuel Magalhães e Nikos Pratsinis

ver The Official Website of The Cavafy Archive

Em Poetry International Web:
Introdução aos Poemas, por W.H. Auden

“Pendulum’s Song”, ensaio de Joseph Brodsky
sobre Cavafy’s Alexandria, de Edmund Keeley

La poesia grega del segle XX ha estat fonamental en el conjunt de la poesia occidental, amb un autor imprescindible, com Kavafis, i diversos autors de gran qualitat i ressò universal gràcies al premi Nobel de literatura. Mentre buscava referències i traduccions he trobat una pàgina de resum poc vistosa, però molt minuciosa: La cultura grega moderna. Pel que fa als llibres, vegeu sobre tot l’apartat de Traduccions.

Comencem pel clàssic «Ítaca», de Kavafis, potser especialment conegut per la versió de Lluís Llach (vídeo de You Tube a Verges, 2007). És la traducció de Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

En el nostre lloc de traducció trobareu una nota sobre les versions de poesia neo-grega moderna al castellà. Recentment, el PEN català va organitzar un divendres de poesia i música grega, amb la presència tant de Vicente Fernández (un dels principals traductors de la literatura neo-hel·lènica al castellà, de qui parlem a la mencionada nota) i de Carles Miralles (potser l’hereu més destacat de la tasca traductora de Riba). Un altre traductor molt destacat de Kavafis és Joan Ferraté; a Tinta xinesa podeu llegir Murs.

La imatge la vaig trobar a A não perder. El llibre de Riba està editat per Curial i compta amb una segona part traduïda per Alexis Solà. Són diferents d’estil, però tots dos són fonamentals a una biblioteca de poesia del segle XX en català.