Cariño, no te diré como me llamo, pués no lo sé… soy la mujer que mordió un piano.

Diumenge de tarda, que no tarda de diumenge, iniciada. Melangia per a principiants i sol per tots aquells que no pateixen de ressaques estranyes de sentiments alcoholitzats. Odio no aprofitar els diumenges tot i que quedar-se al llit és més que  profitós. Diumenge de dinar tard i malament i sorprendre’s amb una peli que en una altra circumstància diria que es una nyonyada important, però avui no.
Idees i sensacions que es repeteixen constantment en la meva pell, en el meu cervell. Sacrifici, em deia un bon amic, i jo sempre li criticava la retòrica perquè per mi: “Sacrificar-se només es sacrifiquen els animals de granja”, i es que no ens enteníem perquè un es referia a deixar de fer coses com un sacrifici i jo no veig sacrifici, no deixo de fer, no paro de fer perquè és el que em surt, perquè sóc així i potser això em porti al meu propi sacrifici, al dels animals de granja que moren dessagnats. Please Bleed!
I la mateixa idea em ronda el cap, i hi ha coses que fan mal i et recorden al que ja has viscut i la poca dignitat que vas tenir, no parlo d’orgull, jo d’això no en compro. I una altra vegada penso en la debilitat humana, en la inseguretat, en la seguretat i m’adono que no sóc dèbil, que sóc segura, i el que això suposa, però amb dignitat, que només la inseguretat i la por et fan fer coses lletges.
Pont sense homònim però tranquil, relegada en el si de 80m2 per mi sola, al meu aire i amb interiors solejats. De visites i sopars amb nenes maques i de visitar el senyor Pere i de que m’acomiadi com un comandant saluda als seus marines, des de dalt, tot just quan l’ascensor comença a baixar, i em diu que m’estima i a mi no sé perquè em cau una llagrimeta i surts al carrer agafes embranzida i una bici, i arribes a casa i et prepares per un sopar més festa amb moltes persones a les que t’estimes i que t’estimen, i tot és maco i agredolç, i surts amb una bona sensació de la discoteca i de sobte veus algo que et fa mal. Comento amb la sra. Gisele la jugada, a cap de les dues ens fa cap gràcia.

I penso… meeeerda!, el que jo intento i pel que lluito s’esfondra a cada pas que faig, m’és igual, només miraré el que vull veure i punt. Ja ho diuen… ojos que no ven… “hostia que te metes”