He aquí, señores, la noticia

El proper divendres 9 d’octubre, la Coordinadora de Festes Majors Autogestionades realitzarà una presentació durant les 1eres Festes Reivindicatives de Les Corts.

Serà al Casal Popular de Les Corts (c/Entença núm.237, Barcelona) a les 19h.

A continuació podeu veure el cartell sencer d’aquestes festes.

Omdat ik me, met het afstaan van mijn Otxoa-drama aan de door de ambassade uitgegeven bundel met wielerverhalen (Mi querida bicicleta, Mijn geliefde fiets) zo ‘voor het Koninkrijk’ had ingezet kreeg ik een uitnodiging, in naam van dat Koninkrijk, dus Beatrix, voor een diner. Ik mocht de plaats uitkiezen en kwam, bijna per toeval, na twee jaar weer eens terecht bij La Tertulia, één van de leukste en minst bekende terrasjes van de stad. (Een tertulia is een soort rondetafel-gesprek over van alles en nog wat, populair op de Spaanse radio’s.)

Ik ontdekte het enkele jaren geleden, toen ik voor El Periódico een zomerse serie over de geschiedenis van de terrasjes in de stad maakte. De meeste die ik beschreef, van kleine café’s tot luxe restaurants, kende ik vooraf niet, dus was ‘t ook voor mij een plezante ontdekkingstocht. En iedereen heeft een verhaal, ook de eigenaars van een terras. Dit is van een dame die één van de beroemdste arrocerías van de stad heeft, Xátiva, naar een paella-dorp onder Valencia. La Tertulia ligt op een pleintje, plaça del Carmen, dat eigenlijk geen pleintje is, maar een stokoude kruising bij de Colonia Castells, een tot verdwijnen gedoemde textielkolonie met arbeidershuisjes in de wijk Les Corts.

Alles is hier authentiek, de rust is aangenaam, de afwezigheid van toeristen een voordeel en het eten voortreffelijk. De diplomatieke disgenoot ging voor zeeëgels en een solomillo die er mals uitzag, ik voor een tempura van groenten met romesco- saus en een overheerlijke rodaballo a la sal, een tarbot die in een dikke laag van twee kilo grof zout de oven in ging. Zachter kun je witte vis niet bereiden. De rode wijn was een Mas Perinet uit de Priorat (hij is er ook van de Montsant), een bodega van, onder anderen, zanger Joan Manuel Serrat.

[ eng. The reunification I want ] [ esp. Yo quiero éste reagrupamiento ] [ fr. La réunification je veux ] [ deu. Ich möchte, dass die Wiedervereinigung ] [ it. La riunificazione voglio ] [ ch. 我想统一 ] [ rus. Воссоединение хочу ] [ ar. أريد اعادة التوحيد ]

Vaig prometre, fa dies, que explicaria com havia anat la segona reunió de Reagrupament al barceloní barri de Les Corts. Doncs bé, no hi ha res a explicar. Vaja, nomenaments de responsables i establiment de feines a fer. A algú que no sigui de Reagrupament-Les Corts li pot interessar això?

Va reproduir-se el debat de la primera reunió: què farem quan siguem al Parlament i es produeixin debats que no siguin estrictament sobre la independència o sobre la regeneració democràtica del país?Aquest tema sembla que serà important pel futur de Reagrupament, així que caldrà tractar-lo. A hores d’ara ja hi ha documents sobre la taula. La constitució formal de Reagrupament, prevista per a finals de setembre o principis d’octubre, obliga a debatre’n els fonaments. Quan tinguem cos doctrinari -espero que sigui mínim- ja us diré si m’hi trobo hi a gust o no. De moment la discussió del dimarts em va permetre anar perfilant allò que jo espero de Reagrupament.

És d’això que parlaré avui. D’entrada diré una cosa que sorprendrà: a mi no em preocupa gens el que els parlamentaris de Reagrupament facin sobre la Llei d’Educació, sobre la prohibició de les “corrides” de toros, sobre els centres de culte, sobre les infraestructures, sobre la dependència o  sobre la llei de consultes… sempre i quan la decisió l’hagi pres la militància. Tant simple com això. I com es pot fer? Senzill. Que potser no hi ha noves tecnologies que permeten participar -votar- amb una immediatesa desconeguda fins no fa massa temps? Doncs ja anirem decidint, entre tots. Algú em dirà que no cal que tothom participi de tot, perquè per això ja existeix la delegació i la interpretació del què vol la militància.

Doncs no. No vull escollir algú perquè interpreti el que vull o desitjo. Sóc major d’edat, no sóc imbècil –tot i que algú pugui pensar-ho– i no em calen “assessors” ni “delegats” que m’ajudin a pensar o a decidir. Si sóc lliure per equivocar-me o per encertar, perquè no hauria de ser-ho per pensar per mi mateix i per decidir en funció dels meus pensaments? Potser el sistema no seria prou dinàmic, perquè tot s’hauria de consultar a la militància? No caldria, és clar. No dic que el dia a dia s’hagi de consultar, però si les decisions. Reagrupament neix, en gran mesura, de gent “desencantada” i decebuda pel funcionament d’Esquerra. En aquest sentit, i per a mi, Reagrupament hauria de recuperar el millor de l’ERC de fa uns quants anys, millorar-ho i blindar-ho per evitar que l’”aparell” ho acabi manipulant-ho en benefici propi, tal i com al final ha passat. Pregunteu-los a l’Uriel Bertràn, a l’Hector Lòpez Bofill o a l’Elisenda Paluzié què saben d’unes 1.114 signatures?

Potser Reagrupament hauria acceptat l’acord de finançament? Potser, sempre i quan la militància hi hagués donat la seva aprovació. Perquè Esquerra no ho ha fet? Per la por a la llibertat típica d’aquells que sempre tenen la paraula màgica a la boca, simplement per retreure-la als altres. Jo vull un Reagrupament en el què la gent que en formi part estigui disposada a donar forma al moviment, dia si dia també. I això implica compromís. Però per a mi el compromís no consisteix amb aquella estúpidesa dels grups d’esquerres, en què el compromís consistia en treballar com un idiota -i gratis, és clar- per unes cúpules, amb l’esperança d’arribar a formar-ne part alguna dia, i poder tenir molts idiotes al teu càrrec. Per a mi el compromís consisteix en prendre partit constantment. En model·lar el moviment en cada una de les decisions que prengui.

Allò que un sommia sovint roman com una mera ficció. I potser el que desitjo que esdevingui Reagrupament només sigui un desig utòpic. Crec que no. Ingenú no en sóc, i és evident que cap moviment és continú. I que la il·lusió no dura cent anys. Però també crec que sovint vestim amb el trajo de la utòpia allò que no necessàriament ho és. D’aquí poc temps -si no ens han enredat a tots plegats- el tema estrella serà el DRET A DECIDIR. A mi me la bufa aquest dret, si no estic disposat a exercir-lo. I el vull exercir no tantsols a nivell col·lectiu sinó també individualment. I no només el vull per a mi, sinó també per als diputats de Reagrupament. Perquè ells no haurien de poder discrepar d’una decisió col·lectiva de Reagrupament, si consideren que no els és vàlida. Si el moviment hagués decidit votar contra les “corridas” de toros, i el diputat votés a favor… se l’hauria d’expulsar? No. L’únic que hauríem d’exigir-li és que argumentés el perquè. Que pogués explicar-ho. A Anglaterra, i en general als paísos anglosaxons, la disciplina de partit no existeix. Tampoc hauríem de voler-la al nostre país, i encara menys al nostre “partit”.

En resum, jo no vull un Reagrupament que sigui un refugi dels perdedors d’Esquerra, ni un espai en què l’independentisme descaradament incapaç -només cal veure els resultats del “plataformisme”- trobi nous altaveus. Vull fer de Reagrupament un espai en què els homes lliures, amants del seu país, debatin i decideixin lliurement, sempre i a tothora, quin és el millor camí per arribar a l’alliberament nacional. I si el dia somiat arriba, aleshores matem l’invent, i que cadascú s’ubiqui, aleshores, on més a gust es trobi: a la socialdemocràcia, a l’esquerra lliberal, al centrisme, al socialcristianisme o al puigcercocisme, que el massoquisme també hi serà present a la Catalunya del futur.

[What lies behind reunification?] [Estúpidos al poder!!] [Ce qui se cache derrière la réunification?] [Was verbirgt sich hinter der Wiedervereinigung?] [背后统一？] [Что скрывается за воссоединение?] [ماذا يكمن وراء اعادة التوحيد؟]

Abans d’ahir vaig anar a la “constitució” de Reagrupament al barri barceloní de Les Corts. Si, si, aquest espai ciutadà de la capital del país, on el PP queda 2n a les eleccions europees, i just al darrera dels socialistes, i per davant dels convergents, en les eleccions municipals. Oi que costa de creure? Tant català que és el país, i que poc que n’és Barcelona, es lamenten molts catalans. Doncs que algú prengui nota, d’una vegada per totes, que si la capital la perdem, perdrem el país sencer. Us sona el cas de València i el País Valencià? Doncs au, que tothom segueixi criticant el poc “catalana” que és Barcelona, que els que la volem capital nacional, seguirem al peu del canó per defensar-ne la catalanitat. Què fàcil que és ser català on tothom se’n sent. En fi deixem aquest tema perquè podria tenir la temptació de posar noms a la deserció capitalina de molts catalans, i acabaríem malament.

L’acte fou al Centre Cívic Can Déu, aquest dimecres. El sorprenent, si més no per a mi, és que hi havia força persones, 29 exactament. Algú podrà pensar que són poques, però jo n’esperava moltes menys. I he de dir, per ser franc, que em va sorprendre veure el nivell del personal. M’havia imaginat una reunió de “frikis” de l’independentisme, d’aquells que fa tant de temps que els tens calats i memoritzats,  que en fuges només de veure’ls. Una gran majoria dels presents podien lluir currículums professionals remarcables (dentistes, enginyers, directius d’empresa, comerciants, publicitaris…), fet que em va situar en la franja dels “no qualificats” laborals, aquella part de la classe treballadora que en representem gairebé la totalitat, i que per desgràcia no pintem res. No per això em vaig sentir desplaçat, ans al contrari, vaig pensar que ja era hora de trobar entre els independentistes persones qualificades professionalment, i no vinculades al món de la menjadora pública (mestres, funcionaris, “assessors”, amics d’altres amics, etc). En resum, gent que han demostrat, i demostren en el quefer diari, la seva vàlua.

Que ningú interpreti això que dic com una demostració de classisme, atès que seria del gènere idiota que em llencés pedres contra la meva teulada. Em refereixo a que són gent preparada. I crec que al país li cal gent així. En el meu darrer comentari parlava de la nul·la preparació de molts dels nostres representants. Perquè no hauria d’alegrar-me que gent preparada estigui disposada a fer política, de nou. Perquè aquesta implicació recent, i en alguns casos per primera vegada, em va sobtar, tenint en compte que la majoria dels qui érem a la reunió passàvem dels 40 anys, tot i que també hi havia joves d’ara -dels que van d’una franja d’edat entre els 25 i els 35-. Dic d’ara, perquè abans la joventut, si més no en un partit, acabava als 28, 29 o màxim 30 anys. Amb l’envelliment de la població, fins i tot jo corro el risc de ser considerat jove, amb 43 anys a les meves espatlles.

No cal negar que tots els qui preteníem reagrupar-nos proveníem dels mateixos entorns i ambients. Érem gent que votem convençuts, que ho fem per Convergència, per Unió, o per Esquerra, i que sovint alternem entre aquests. Desgraciadament la “pluja fina” d’ERC no ha calat prou com per veure gent provinent del PSC o d’ICV en aquest tipus d’actes. Potser una mostra més del fracàs d’aquesta tàctica? El desànim era evident, i els retrets cap als polítics, constants. Si en Xirinacs hagués pogut cobrar “roialtis” pel llibre “La traïció dels líders”, el dimecres hagués pogut fer un vermut tranquil·lament amb els exemplars que hagués pogut vendre.

No parlaré massa del tema de les presentacions. Només diré que a mi, a títol personal, aquest tipus de cerimònies em recorden èpoques kumbaiàs, ja feliçment superades. Quin cony de tonteria és aquesta d’anar-se presentant tothom? El dia que demani l’ingrés a Alcohòlics Anònims ja ho faré. Hola, em dic Roger Malló i sóc “independentista” anònim. No fotem, tu, que ja som grandets.

Per resumir-ho una mica, que ja m’allargo, diré que es va fer una explicació sobre el que pretén ser Reagrupament. Tot i que se’ns va dir que encara no saben que acabarà sent, si una agrupació d’electors, un partit polític, o una penya “d’amics” de Jaume I, el que si que està clar és que Reagrupament serà present a les eleccions nacionals.  L’ideari del “moviment-partit-fundació-col·lectiu-club de fans-penya i organització sense govern(OSG)” és, això si, molt clar: moviment transversal, amb dos eixos bàsics: la independència nacional, i la regeneració política. En aquest darrer aspecte un dels “assistents” -evidentment ja força implicat en el projecte, i amb llarga trajectòria a ERC- va fer propostes molt interessants sobre el que hauria de ser la nova ‘organització (?): no hi hauria d’haver professionals, els mandats limitats a 2 de consecutius, els treballadors de l’entitat no podrien formar part dels òrgans de govern -importantíssim-, transparència total en l’ús i difusió de la informació, participació contínua dels membres en l’elaboració de propostes, i treball en xarxa.

De tot plegat, me’n van quedar unes sensacions contradictòries. Us ho detallo: el desenvolupament de la trobada no em va agradar. La sensació d’improvisació em va semblar fictícia, falsa. Vaig tenir la impressió, desagradable és clar, de formar part d’una certa escenificació teatral, en què l’acta final de l’obra ja havia estat escrit abans que els actors -nosaltres- ni sabéssim que la interpretaríem. Com si tota la trobada hagués d’acabar de la forma que s’havia previst, amb unes propostes d’actuació pels propers mesos, amb el “nomenament” d’un coordinador i amb la constitució “formal” de Reagrupament a Les Corts. Parlant clar i català, que tant era que els 28 que hi érem fóssim aquells, com uns altres 28. Hagués acabat igual. M’enteneu, oi?

Amb això no vull que ningú interpreti que estic molest amb Reagrupament. Ans al contrari, crec que si fan bé les coses tenen serioses possibilitats de sortir-se’n amb èxit. I jo continuaré sentint-me’n part, mentre m’hi senti proper, i m’hi deixin ser. Però tal i com ells mateixos van dir, prefereixen dissidents a gent submisa. Doncs aquí teniu un reagrupat convençut, a qui encara li sobren interrogants que volen ser aclarits. D’acord que no estigui clar, a hores d’ara, quina forma adoptarem per concórrer a les eleccions nacionals, però no vulgueu encolomar-me que ningú ho sap. Algú, o alguns, ho saben. D’acord que no sapiguem quin tipus d’organització i direcció prevaldrà, però no vulgueu engalipar-me perquè algú ho sap i ho té clar. D’acord que tots participarem en la redacció i confecció de l’ideari de Reagrupament, però segur que algú ja el té pensat i… decidit?

En resum, em va quedar l’agredolça impressió que tota la maquinària de Reagrupament ja està en marxa, tot i que es vulgui vendre que “tot està per fer i tot és possible” (frase ben estúpida que detesto profundament, perquè només aboca a la consciència diàfana i clara que s’està fracassant constantment). Joan Carretero, Rut Carandell, Jaume Fernàndez, teniu la meva plena confiança. Us l’heu guanyada a pols. Concreteu, això si, el més aviat possible el que porteu entre mans, perquè jo estic disposat a comprar, però no vull trobar-me comprant fum. Un futur partit independentista “lliberal”, que rebutgi els mètodes “comunistes” de tota l’esquerra totalitària catalana (ERC inclosa), serà per força acollidor. I jo hi participaré amb tota la capacitat que pugui. En un nou xiringuito indepe, i l’intent d’acollir “plataformes” fantasmes sembla indicar-ne una certa tendència, no m’hi trobareu. La gent seriosa del país, els qui ens prenem la política seriosament, volem trobar un espai “seriós” des del qual defensar, i aconseguir, el nostre objectiu principal: la llibertat del nostre poble.

Per acabar, aquest cop si que definitivament, dues últimes qüestions:

Tinc la impressió que en Joan Carretero es va precipitar marxant d’Esquerra. No en sé els motius exactes ni crec que els arribi a conèixer mai, però crec que les presses per tirar endavant Reagrupament no tenen cap explicació lògica. Cal presentar-se ja a aquestes eleccions, quan el 2014 sembla que es produirà una conjuntura més favorable als postuals que reivindica Reagrupament? I amb aquest logo?

Perquè em va fer la impressió que algú s’ha pensat que el Congrés (?) de Reagrupament serà com el d’Esquerra Republicana de l’any 1931, al barri de Sants. Que tot serà fer el Congrés, guanyar les eleccions, i proclamar la llibertat des del Parlament. Algú ho va dir, i com a somni em semblaria meravellós, però algú pot imaginar-se, en l’actualitat, un escenari com el de fa 78 anys? Ni puc imaginar-me’l ni tampoc el voldria convertir en realitat. Només d’evocar aquella època -amb les tensions socials del moment- i amb un entorn “nacional” més hostil ara que abans, només de pensar-hi m’agafen calfreds.

Hi ha massa ombres encara planant sobre Reagrupament. La concreció les esvairà, segur. Que sigui quan més aviat millor. Recuperaré, aleshores, aquell pessigolleig polític que sempre m’ha perseguit, i que roman adormit. El recuperaré, doctor Carretero?

]]> http://nobullbarcelona.wordpress.com/2009/05/04/barca-can-they-win-the-champions-league-again/ Mon, 04 May 2009 18:30:29 +0000 mambo2 http://nobullbarcelona.wordpress.com/2009/05/04/barca-can-they-win-the-champions-league-again/

In case you had not heard, Barca THUMPED Real Madrid this past weekend with a 6-2 finish. I dare say, it may have been one of the happiest moments of my life, just after meeting Claudia Schiffer in person. The men are in true form – but it begs the question – can they continue the thumping to take it to Chelsea??

Barca will play Chelsea this Wednesday, May 6th, and after a 0-0 draw in their first matching, I am biting my nails that Barca can overcome their stage fright on the European stage. PLUS!!!! It has been posted that Thierry Henry will not be able to play in the match-up with Chelsea. The soccer Gods will hopefully shine on the Camp Nou this week.

For those that have never been, the Barca museum at the Camp Nou in the Les Corts District of Barcelona is a great place for soccer fans to spend an afternoon. Get a quick drink up the street at the tony Princesa Sofia Hotel, or at one of the many cafes-restaurant up the street on Avenida Diagonal. Great place to jog too!

Visca Barca!!!!!!!!!!!

Excursión Occitania noviembre 2008 del flickr

El dia 3 de desembre de 2008 es va celebrar al Auditori del Centre Cultural Les Corts una xerrada-col·loqui referent al Dia Internacional dels Discapacitats.

Els ponents van ser:

- Sr. Ricard Gomà (Tinent Alcalde de Barcelona)

- Sra. Gloria —– (Gerent del Ajuntament de Les Corts

- Sra. Montserrat Sánchez (Regidora del Ajuntament de Les Corts).

Taula presidencial de l'acte.

Van assistir una 160 persones (ple complert)

Es va parlar, sobretot de la accessibilitat a la ciutat i com s’ha millorat als últims anys, posada en marxa d’elevadors al metre, escales mecàniques als accesos, semàfors amb senyal sonora.

Al final de l’exposició dels ponents

]]> http://ferranjimenez.wordpress.com/2008/12/05/noticia-economica-del-dia/ Fri, 05 Dec 2008 19:30:46 +0000 ferranjimenez http://ferranjimenez.wordpress.com/2008/12/05/noticia-economica-del-dia/

pueblecito

Finalmente la economía europea se ha puesto al día y el Banco Central Europeo ha reducido excepcionalmente el interés bancario hasta el 2,5.  

Sólo un punto y medio superior al americano. De esta forma los ciudadanos de las grandes ciudades y hasta de los pueblos pequeñitos pueden pasear tranquilamente a la espera de decidir qué hacer con sus pocos ahorros.

Incluso los ciudadanos de una barrio tan importante y variopinto de Barcelona como Les Corts .

Con referencia a la actual crisis