Aquest “Anell de Horst Stein” que he anat comentant al bloc, i que mai no s’ha publicat oficialment, arriba a la seva darrera jornada amb el Götterdämmerung de 1971. Les constants directorials es mantenen, molt d’ordre però poca inspiració i algunes pífies molestes de l’orquestra. Per sort aquesta és la part del cicle on hi intervé el cor, que com sempre al Festival està magnífic.

Presideix el repartiment l’alemany Karl Ridderbusch (a la foto), un dels grans baixos alemanys. Ridderbusch tenia una veu potent però alhora molt lírica, d’una gran bellesa. Llàstima que les seves creences polítiques van precipitar el final de la seva carrera.

La parella protagonista és la mateixa que a Siegfried. Ja vaig dir que Jean Cox em sembla molt convincent i molt millor que la majoria de suposats heldentenors, i m’han agradat les seves prestacions en aquest difícil paper, especialment al tercer acte. Catarina Ligendza és massa lírica per aquesta Brünnhilde, i passa problemes en els moments de més força. El seu rol wagnerià “pesat” era Isolde.

Els dos germans, Franz Mazura i Janis Martin són correctes, i és de destacar que el primer no mostra aquell timbre tan lleig d’anys posteriors. L’Alberich de Gustav Neidlinger, igual a ell mateix. I Anna Reynolds canta bé Waltraute, però ella és una soprano curta i no una contralt, i això li fa perdre molt impacte en el paper. Molt bé les nornes i filles del Rin.

En resum, es tracta d’un document que si bé no té un nivell excel·lent és prou interessant, una valoració que s’extén a tot l’Anell. El recomano, per tant, als wagnerians que tinguin curiositat per una sèrie de cantants poc representats a la discografia, i per descobrir una època no tan nefasta com se’ns ha venut.

La producció de Wolfgang Wagner i Horst Stein es va mantenir a Bayreuth fins a 1975, i en els darrers anys ja va incorporar els tres pilars del següent Anell: el Wotan de McIntyre, la Brünnhilde de Jones i el Mime de Zendik. La revolució de Chéreau i Boulez era a punt d’arribar.

Götterdämmerung. 1971. Cox, Mazura, Ridderbusch, Neidlinger, Ligendza, Martin, Reynolds, Höffgen, Fine, Volkman, Paustian, Anderson. Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Podeu llegir també els comentaris sobre Das Rheingold, Die Walküre i Siegfried.

Aquest “Anell de Stein” que estic comentant al bloc arriba a la segona jornada, Siegfried, després d’un Or del Rin correcte i una Valquíria de molt bon nivell. El recentment desaparegut Horst Stein continua amb la seva direcció solvent però poc destacable, i el so del document és correcte i amb poques interferències.

La sorpresa d’aquest Siegfried és el tenor canadenc Jean Cox (foto), que va cantar el paper cada any en aquesta producció, de 1970 a 1975. Ja sé que no és dir massa, però em sembla un dels millors Siegfried que han cantat a Bayreuth en els darrers quaranta anys. Evidentment és més líric del que caldria, però la manera de dir el text i el seu timbre recorden a vegades a Windgassen. Està molt bé tant a la forja de l’espasa com al final del segon acte, i només li comencen a fallar les forces durant el duet amb Brünnhilde. Tot i això, un descobriment.

La gran taca negra d’aquest registre és el nefast Mime de Georg Paskuda: desafinat, mal cantat, amb carències vocals increïbles i algunes invencions de la partitura. Què li veien els germans Wagner a aquest tenor? El 1973 ja va arribar Heinz Zednik, però aquell any Cox estava molt pitjor de veu.

Com a Wanderer tenim a Theo Adam, amb les virtuds i carències habituals. El trobo molt bé al primer acte, més fluix (i amb un vibrato descontrolat) al segon i enorme al tercer. Alberich és el mític i molt veterà Gustav Neidlinger, que aprofita que el paper és curt i no li cal reservar-se per treure tota la seva força: en resum, magnífic. El Fafner de Peter Meven és molt discret, i l’any següent ja no el van cantar.

Les dames tampoc van tenir una gran nit. Catarina Ligendza em sebla una mica absent, com si no s’acabés de trobar a gust. Potser no tenia el paper totalment dominat? Com que Cox ja estava una mica fatigat, la mitja hora final és la pitjor del document. Com a Erda, Marga Höffgen és correcta però aquesta cantant podia donar molt més. I m’ha agradat, sense ser res espectacular, l’ocellet d’Elisabeth Volkman.

Com a conclusió, un Siegfried amb alguns elements interessants (Cox, Adam, Neidlinger), algunes carències molt importants i en general força rutina. Llàstima.

SIegfried. 1971. Cox, Paskuda, Adam, Neidlinger, Meven, Höffman, Ligendza, Volkman. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein

Fa uns dies us comentava L’or del Rin que es va oferir a Bayreuth el 1971. Per a la primera jornada d’aquest Anell del Nibelung de Horst Stein i Wolfgang Wagner us proposo avançar fins el 1972, perquè un parell de canvis en el repartiment fa que hi sortim guanyant. El document es troba fàcilment a la xarxa i té un so excel·lent, amb l’excepció de tres o quatre moments molt breus on es produeix una distorsió.

Si al pròleg vaig ser crític amb la direcció de Stein (a la foto), per a La Valquíria cal reconèixer una gran millora. El director es pren l’obra de manera enèrgica, i el primer acte és d’una intensitat brutal. Al segon i tercer la velocitat perjudica alguns dels moments més colpidors, però l’interès no decau en cap instant. Tot i això és el repartiment el que converteix el registre en altament recomanable, sobretot per la gran sorpresa que causen les dues protagonistes femenines.

Els dos germans welsungs van arribar de la mateixa manera a Bayreuth: acompanyats en cotxe per Hans Hotter. James King és un enorme Siegmund, tant pel seu timbre noble i viril com per la gran tècnica, però és que a més aquesta és una de les seves grans tardes. Està simplement pletòric, i per si fos poc es marca dos Wälse! impressionants.

La gran sorpresa és Gwyneth Jones com a Sieglinde. Si només heu sentit la seva Brünnhilde per a Chéreau, sovint xisclada i amb massa vibrato (el tema interpretatiu és al marge), en aquesta Valquíria podreu entendre d’on venia la seva reputació. La veu és magnífica, sense cap dels defectes habituals. Naturalment la gal·lesa és també una gran actriu.

Completa el primer acte Karl Ridderbusch com a Hunding. L’alemany era un cantant sensacional, però crec que té un timbre massa maco i líric per aquest brutal personatge.

Wotan no és Theo Adam, que aquell any va cantar altres funcions, sinó Thomas Stewart. L’americà, enorme Gunther i Amfortas, era més baríton que baríton-baix, i a vegades es queda curt en els greus o li falta un punt de volum. Tot i aquests petits problemes, dóna perfectament la talla com a déu.

Com a Brünnhilde tenim l’altra sorpresa del registre. És Catarina Ligendza (foto de la dreta), ben coneguda per ser la Isolde dels registres en viu de Carlos Kleiber. La seva veu no és de soprano dramàtica sinó de lírica, però a mi m’ha convençut plenament. Canta perfectament els Hojotoho! inicials, i no té cap problema a la resta de l’obra.

L’única decepció relativa és Anna Reynolds com a Fricka, que si bé té una bona línia de cant, més aviat sembla una soprano curta que una autèntica mezzo. La mateixa Reynolds participa en el bon octet de lluitadores.

Resumint, si L’or del Rin era interessant, aquesta Valquíria em sembla molt bona, amb una direcció solvent i alguns cantants de gran nivell. No mereix en absolut ser ignorada.

Die Walküre. 1972. King, Ridderbusch, Stewart, Jones, Ligendza, Reynolds, Schwarzenberg, Rhein, Vilma, Pring, Johnson, Gramatzki, S. Wagner. Orquestra del Festival de Bayreuth. Horst Stein