D’altra novel·la de l’autor del llibre del gos a mitjanit.

Un Petit Inconvenient.

Del Mark Haddon.

Traducció de na Montse Pratsobrerroca

Barcelona 2007 RBA Libros. Col·lecció Ales Esteses nº221

431 pags. 21.50.– €

Mark Haddon famós per “El curiós incident del gos a mitjanit” ens fa a l’enèsim retrat d’una família cent per cent britànica contemporània. Retrat de família britànica ja dóna per fet unes característiques com poden ésser: humor, ironia, sarcasme, mordacitat, situacions rocambolesques…

L’argument d’”Un petit inconvenient” es pot resumir amb quatre frases:

Un jubilat en plena forma, en George, descobreix casualment que la seva dona, la Jean, l’enganya amb un ex-company de feina, el David, dies abans del casament en segones núpcies de la seva filla, la Kate, amb un troç de pà, en Ryan. L’altre fill, en Jamie, està a punt d’ésser abandonat pel seu nuvi, en Tony. La suma de tot això provoca en George un estat d’ansietat terrible que el porta a creure que té un càncer terminal. Aquesta idea fa que s’autolesioni, que es deprimeixi i acabi barallant-se amb els que l’envolten. A punt està de carregar-se el casament de la filla. Malgrat tot, al final s’imposa el sentit comú a la família i el final és feliç.

Quintaesència anglesa

La novel·la és molt lleugera, de fàcil digestió, ja que l’autor escriu de forma molt àgil, amb capítols molt curts i a més gosa escriure les mateixes situacions o d’altres de consecutives des de diferents punts de vista. Fer això té perills; un és la possibilitat de confondre al lector: que ens fem un embolic amb el fil narratiu i l’altre és la possibilitat d’alentir molt el ritme de la novel·la, de fer-la feixuga i repetitiva; ans al contrari, el senyor Haddon ho resol de forma prou encertada, aconseguint no trencar en cap moment aquest ritme, alhora que enriqueix la narració, incrementant les dosis d’ironia al mostrar-nos com els humans som capaços de veure la mateixa situació de formes radicalment oposades, sense que en cap moment es perdi aquest fil. També cal remarcar que la pàtina de lleugeresa i bon humor que impregna la novel·la no ens ha de sostreure de l’acida i corrosiva crítica a la societat anglesa, a la seva hipocresia i falsedat, que fa el nostre Mark Haddon.

L’autor ens regala també un bon nombre de perles, alguna de les quals no em costaria gaire afegir-la a la meva antologia de frases.

“Al final t’adones que els problemes dels altres són problemes dels altres”

“Les dones s’enfaden per coses que els homes ni tan sols sospiten de la seva existència”

De totes maneres, molts detalls, situacions i elements de la novel·la són un xic massa britànics, el que fa que algun detall o alguna ironia no l’ensopeguem com caldria No sé si la traducció hauria d’ésser una mica menys fidel i adaptar-se una mica més al nostre context; tots coneixem la dita de “traduttore, tradittore”. Sens dubte aquest és un debat que s’escapa a un pobre “ressenyista” com un servidor.

XIX's England Family

En resum, “Un petit inconvenient” no es convertirà mai en el nostre llibre capçalera. Jo el recomano per fer un descans actiu, fora bo llegir-lo, per exemple, entre Crim i càstig i El llibre del desassossec. Serveix per relaxar el cervell, passar una estona agradable llegint un llibre que et farà treure un somriure i deixar-te llest per endinsar-te de nou a la literatura de pes amb les forces descansades i renovades.

He de confessar que tenia moltes ganes de treure aquesta novel·leta de la pila i llegir-la, i més encara després d’haver-ne llegit tantes i tan bones crítiques. I he de confessar també que després d’haver-la llegida em sento decebut i he vist, una vegada més, com les expectatives que me n’havia fet se n’anaven pel forat de l’aigüera.

El punt de partida és molt interessant: algú que no llegeix mai descobreix de cop i volta els plaers de la lectura i s’hi lliura plenament. Aquest algú no és algú qualsevol: és ni menys que la reina d’Anglaterra, i el seu nou hobby tindrà conseqüències. El que de bon començament pot semblar un elogi de la lectura (la reina, a mesura que llegeix, es torna més humana) no deixa de ser-ne també una crítica (i no dic més per no espatllar la lectura a qui encara no l’hagi llegida), però a part d’algunes anècdotes i d’algunes frases amb suc, m’ha semblat força superficial i amb un final precipitat que tot i jugar amb el cop d’efecte, no produeix —millor, a mi no m’ha produït l’efecte que es podria esperar d’un final com aquest.

Poques vegades parlo de les lectures que no m’han agradat, però aquesta vegada em salto aquesta norma no escrita (al cap i a la fi, si les poso jo per què no hauria de saltar-me-les?) i ho faig, empès per aquest sentiment de decepció. Em quedo, no obstant això, amb una frase del llibre:

El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que se li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir. [p. 20]

El llibre:

• Alan Bennett. Una lectora poc corrent. Tr. Ernest Riera. Barcelona: Empúries ; Anagrama, 2008. 95 p. ISBN 978-84-9787-289-8.

Si voleu saber com a funcionat el nostre món des d’una nova perspectiva paga la pena llegir aquest llibre i la ressencha, es clar!

La Història del Món en Deu Capítols i Mig

De Julian Barnes

Traducció: Marta Bes Oliva

Barcelona, Edicions Proa 1997

403 pags, 22.40 €

Les onze petites històries de “Història del món en deu capítols i mig” no ampliaran el nostre coneixement de la història mundial, però si que ens permetran viure unes quantes escenes de la humanitat que si no son “vero” son “ben trobato”

En Julian Barnes trenca clixés, motlles i estereotips quan ens parla del Diluvi Universal, del Cel (amb majúscula), de la supervivència de la raça humana, de l’amor o del bé i del mal. En Barnes gira el mitjó de la història i bé ens mostra un Noè borratxo, malcarat i autoritari o bé ens fica dins d’un judici medieval contra uns corcs que es cruspeixen el setial del bisbe.

Nostre Mon

Com gairebé sempre podem fer la lectura superficial o la lectura profunda. Superficialment, els onze comtes són onze divertimentos, onze boutades on un entremaliat autor xala explicant les coses d’una altra manera, per pura diversió pròpia i per la dels demés. Però, si aprofundim, podrem veure la visió àcida i crítica que fa l’autor a la societat i als éssers humans dels tots els temps, que tampoc hem canviat tant, oi?.

Les aparentment inconnexes onze històries, en realitat, hi son lligades per uns finíssims fils conductor i unes picades d’ull alhora intel·ligents i divertides, què ens obliguen a estar molt al cas de les històries per por de perdre la gràcia de l’obra. Noè, els corcs, la gent pura i la gent impura, Déu… aquests són alguns d’aquests fils conductors. Però cal subratllar la presencia sempre de Noè i dels corcs.

L’aparició constant de Noè ens recorda per una banda, la necessitat de supervivència, de resistència, de continuar endavant de l’home, i de la dona, i per l’altra banda,  l’arbitrarietat alhora d’escollir, de decidir qui és bo i qui no te dret a perpetuar-se, del perill de comportar-nos com si fóssim deus, d’intentar dominar la natura. L’home és contraposat a l’insignificant corc. Insignificant animal capaç de sobreviure per ell mateix al Diluvi i capaç de de malbaratar qualssevol esforç de construcció de l’home amb la seva lenta i eficaç feina. Destaca també la aparició dels purs i els impurs, de la classificació arbitrària de les coses, en coses bones i coses dolentes, tal com va fer Noè a l’arca. Aquesta “virtut” la tenim força arrelada, ens agrada etiquetar: bo i dolent, blanc i negre, cel i infern, oblidem els grisos, ens oblidem de què el món hi és ple de matisos i l’autor els destaca quan els ignora. Déu, se suposa que els déu dels cristians encara que no s’esmenti en cap moment, també plana per damunt de les onze històries. Potser el déu que salva al Noè del Diluvi, el que parla amb un astronauta, el director del Cel, contraposat a altres deus. Un déu que a vegades mana i a vegades deixar fer, per allò del lliure albir.

De les onze històries crec que paga la pena destacar tres:

La primera, on tracta el Diluvi Universal i l’Arca de Noè des d’un punt de vista molt original. La cinquena, on ens narra el famós naufragi de la nau Medusa i tot el procés de creació del no menys famós quadre de Gericault que tracta d’aquest drama. El darrer, on un astronauta cerca l’Arca de Noè, a la Terra clar, desprès de parlar amb Déu en un passeig per la superfície lunar.

I quina es la història mitja?. Llegiu-la, no te res a veure amb les demés. Parla de l’amor i de la parella i de veritat que està mot bé.

L'Arca

“Així, per exemple, ni tan sols esteu disposats admetre la veritable manera de ser de Noè, el vostre primer pare- el patriarca pietós, el conservacionista compromès. Tinc Entès que una de les vostres llegendes hebrees primitives afirma que Noè descobrí el principi de l’embriaguesa veient que una cabra s’emborratxava amb raïm fermentat. Quin intent més descarat de descarregar-se la responsabilitat en el animals!; i, per desgràcia, correspon a una norma: la Caiguda va ser culpa de la serp, l’honrat corb era un gandul i un golafre, la cabra va fer de Noè un alcohòlic. Doncs, mireu: jo us garanteixo que Noè no necessità l’ajuda dels coneixements dels animals de peu forcat, per a desentranyar el secret de la vinya”

De tant en tant tots els lectors habituals ens enfrontem a una sèrie de preguntes que no tenen mai una resposta clara (quin és el teu autor preferit? quin llibres (o quins cinc llibres) t’enduries a una illa deserta? quin llibre t’ha marcat més?) o a peticions que van més enllà de la lògica i sovint caldria tenir poder sobrenaturals per poder-les respondre (tu que llegeixes tant, recomana’m un llibre per [elmeumarit-elmeugermà-lamevacunyada-etc.]). Davant d’aquestes peticions, sovint respons el primer que se t’acut d’acord amb la teva memòria o els teus gustos. Si no coneixes el marit-germà-cunyada-etc., poc podràs recomanar-los una lectura sense córrer el risc que no els agradi: recomanes el que t’ha agradat o fuges d’estudi.

Ara, quan et pregunten —personalitzem una mica, que en aquestes qüestions és difícil encertar-la si es generalitza massa: quan em pregunten quina lectura m’ha marcat més, mai sé què respondre. Que m’ha marcat com? Provocant-me malson? Fent que mai més no tornés a llegir res escrit per aquell escriptor? Aconseguint que rellegís àvidament aquella novel·la una vegada i una altra i no em cansés de recomanar-la? Sóc dels que creuen que cada llibres ens marca d’alguna manera, ens deixa alguna cosa, una mena de pòsit que es va acumulant durant els anys i les lectures i només de tant en tant, involuntàriament, gairebé per accident, n’esdevens conscient.

Podria dir per tant que no puc respondre aquesta pregunta. O no podia fins que no he experimentat uns fenòmens preocupants. Com passejar per la riba d’un riu i, en veure un gran salze, pensar immediatament en el riu Tornasauce i el Viejo Hombre Sauce; o fer un bot a la butaca quan llegeixo en una novel·la de Colm Tóibín que un personatge esmenta uns tal «Bolger de Bree»…* Heu experimentat mai una cosa així?

No cal que digui de quin llibre es tracta, oi? Segons el butlletí d’informació «On this day» de la Britannica Online, el 19 de juliol de 1954 es va publicar la primera part d’El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien,** La Germandat de l’Anell. I encara dóna guerra.

*Tóibín fa referència, és clar, a aquest altre Bree.

**«J.R.R. Tolkien». Encyclopædia Britannica. 2008. Encyclopædia Britannica Online. 19 Jul. 2008 <http://www.britannica.com/EBchecked/topic/598643/J-R-R-Tolkien>.

Hem arribat al final d’aquesta saga, i hem sobreviscut al Ragnarok.

Són les paraules que clouen, o gairebé, el curs sobre la Tetralogia de L’Anell del Nibelung al que he assistit aquest mes. És curiós que, havent escoltat i vist abans la Tetralogia de Wagner, surti del curs amb la sensació de ser la primera vegada que l’he vista… i això que només n’hem vist i n’hem escoltat alguns fragments escollits. Potser hauria d’haver començat així: coneixent a poc a poc aquestes òperes, aquests drames musicals; els detalls; els arguments i els seus orígens; els motius… Potser així no hauria tingut tant de temps la sensació que, obtús de mi, no entenia res. Ara em sento amb cor d’enfrontar-m’hi una altra vegada, i una altra, sabent que aquí i allà reconeixeré els motius que ens han explicat; que retrobaré els fragments que han fet que m’emocionés.

És clar que, a partir, d’ara no podré tornar a llegir El senyor dels anells ni a mirar les pel·lícules que s’hi han basat sense recordar que una obra i una altra, salvant totes les distàncies possibles, es basen exactament en la mateixa mitologia i reprodueixen els mateixos episodis. No diré aquí tots els episodis semblants que recordo, només un que, en recordar-lo, m’ha fet riure una mica per la brutal diferència: Fafner i Fasolt es barallen per l’anell i un mata l’altre. Exactament com Déagol i Sméagol. Només que els primers són gegants, i els segons hòbbits, pràcticament nans. Deixem-ho aquí, que començo a desbarrar, i potser que donem veu a qui ha cercat aquestes semblances amb més coneixement. Una cerca tan simple com Wagner Tolkien al Google dóna un bon nombre de resultats: entre els primers, un article a The New Yorker sobre la música de les adaptacions cinematogràfiques d’El senyor dels anells i una conferència d’un professor de literatura alemanya i literatura comparada de la Universitat de Cleveland a la Wagner Society of Washington DC. Aquí us les deixo:

Alex Ross. «The ring and the rings. Wagner vs. Tolkien» [en línia]. The New Yorker (december 22, 2003). <http://www.newyorker.com/critics/atlarge/?031222crat_atlarge> [Consulta: 30/10/2007].

Edward R. Haymes. The two rings. Tolkien and Wagner [en línia]. Washington: The Wagner Society of Washington DC, March 18, 2004. <http://www.wagner-dc.org/haymes04_lec.html> [Consulta: 30/10/2007].

Technorati Tags: literatura — òpera — John R. R. Tolkien — El senyor dels anells — Richard Wagner — L’anell del Nibelung

A la pel·lícula Gosford Park, Elsie, una de les criades, s’exclama davant una altra minyona:

Why do we spend our time living through them? Look at poor old Lewis. If her own mother had a heart attack, she’d think it was less important than one of Lady Sylvia’s farts.¹

Them són els senyors, els amos, els de dalt —recordeu A dalt i a baix? Aquesta frase no parava de donar-me voltes al cap mentre llegia la novel·la de Kazuo Ishiguro, ja que es podia aplicar perfectament al seu protagonista, el senyor Stevens, majordom de Darlington Hall. Stevens ha servit durant gairebé tota la vida a Darlington Hall, primer sota les ordres de Lord Darlington i, en morir aquest, a les ordres del senyor Farraday, un americà que comprà la casa. Stevens, però, sent que per primera vegada a la vida no està fent un bon servei i creu que és perquè el servei de la casa ha quedat reduït a quatre persones. Per posar-hi solució, aprofita uns dies de vacances per anar a veure l’antiga majordoma de Darlington, la senyoreta Kenton, ara senyora Benn. Durant les seves breus vacances, Stevens va recordant tot de fets relacionats amb Darlington Hall i el paper de Lord Darlington els anys previs a la Segona Guerra Mundial en relació amb els nazis, d’altres sobre la relació que mantenia Stevens amb la senyoreta Kenton i, sobretot, intenta trobar una resposta a la gran pregunta que es fa: que fà que un majordom pugui ser considerat un bon majordom.

A través del records i, principalment, per mitjà de la manera com justifica els seus actes, es va perfilant la figura de Stevens, un home rígid, incapaç de manifestar sentiments o opinions perquè per ell tot està subordinat al seu paper com a majordom. És per això que la novel·la, excel·lent tot s’ha de dir i amb un to que ell tot sol descriu millor que les paraules la figura d’Stevens, és trista: Stevens és un home que només ha viscut, que només viu, per servir l’amo de torn; que s’ha lliurat a la feina fins a l’extrem — els sis dies de vacances durant els quals transcorre la novel·la són els primers en molts anys; un home que no té opinions sobre els fets que s’esdevenen enllà dels murs de Darlington Hall, perquè la visió que té del món és la que transmeten els seus amos, una opinió que ell accepta acríticament; és un home trist perquè fins i tot és incapaç de reconèixer els seus sentiments i acceptar-los. Per a Stevens, el món és Darlington Hall, el que passi a fora és cosa dels senyors; ell és un servent i la seva única tasca al món és servir el seu amo tan bé com sàpiga.

Stevens té opinions sobre un tema, tanmateix: el servei. Què és i què no és ser un bon majordom és el fil principal de les reflexions que fa al llarg del seu viatge, i moltes de les anècdotes que explica sobre Darlington Hall són per justificar el seu punt de vista o els seus actes. Una de les característiques que, segons ell, caracteritzen un bon majordom és saber parlar correctament i ell intenta exercitar-se en el domini de la llengua anglesa. No conec la versió anglesa de la novel·la, però la traducció sembla deixar entrellucar que l’autor va cuidar aquest aspecte: Stevens parla correctament, ampul·losament fins i tot, en un registre que no li pertoca, i que fa que, en algun moment del viatge, sigui pres per un senyor. És un llenguatge mesurat, vagarós que, d’alguna manera, reflecteix la personalitat mesurada del protagonista.

He començat parlant d’una pel·lícula, Gosford Park, i acabaré amb un comentari sobre una altra, El que queda del dia. L’havia vist fa anys i amb prou feines en recordava l’argument, però sí recordava amb força les interpretacions d’Anthony Hopkins com a Stevens i d’Emma Thompson com a senyoreta Kenton. A mesura que llegia la novel·la, m’adonava que tan un com l’altra van captar l’esperit dels personatges de paper i el van saber transmetre a la pel·lícula.

Kazuo Ishiguro. El que resta del dia. Tr. Xavier Riu. Barcelona: Edicions 62, 2001. 315 p. ISBN -10 84-297-4944-6.

1. «Per què hem de viure sempre a través d’ells? Mira la pobra vella Lewis; si la seva mare tingués una atac de cor, ella pensaria que és menys important que un dels pets de Lady Sylvia». La frase original i altres frases de la pel·lícula les podeu veure a l’apartat «Quotes» de la fitxa de la revista a la Internet Movie Database.

Technorati tags: lectures – El que resta del dia ― Kazuo Ishiguro

Vaig veure Harry Potter and the Order of the Phoenix al cinema pocs dies abans de llegir l’última aventura del nen mag apareguda encara no fa un mes. Potser això va fer que, al cap de pocs dies d’haver vist la pel·lícula, no en recordés pràcticament res. Potser això i potser també el fet que aquesta adaptació cinematogràfica m’ha semblat un pas enrere, en general, respecte de les adaptacions anteriors, que havien anat adquirint un to obscur i sinistre paral·lelament a com ho feien les novel·les, un to obscur i sinistre que no tenien les primeres novel·les. Tot i els encerts de l’últim lliurament cinematogràfic —com el personatge de Dolores Umbridge, interpretat per la Imelda Staunton; l’aparició d’Helena Bonham-Carter interpretant la perillosa i guillada Bellatrix Lestrange; o la lluita final a les sales del Ministeri de la Màgia—, la pel·lícula em va semblar més fluixa i menys obscura que les anteriors, com si en aquesta adaptació s’hagués volgut tornar al caràcter infantil de les primeres novel·les, caràcter que fa temps que ha perdut la saga —i amb això no vull dir que s’hagi convertit en una saga per a adults…

Devia sortir del cinema amb mono d’emocions potterianes fortes, perquè si sempre he esperat a tenir la traducció de les novel·les, aquesta vegada vaig anar de pet a la llibreria i em vaig firar un exemplar de Harry Potter and the Deathly Hallows, que vaig llegir sense gaire entrebancs en pocs dies —afortunadament, l’estil de l’autora és prou planer perquè les dificultats de lectura d’algú que té un nivell mitjanet d’anglès no impedeixin seguir la trama de la novel·la.

La novel·la m’ha agradat; m’ha enganxat des de la primera línia i se m’ha fet molt difícil dir: «bé, per avui ja n’hi ha prou, deixem-ho aquí». Manté el to tenebrós de les últimes i no podia ser menys que així: amb lord Voldemort campant per Anglaterra sense que ningú gosi oposar-se-li… ningú, és clar, excepte els membres de l’Orde del Fènix. Durant molts capítols, però, sembla que no passi res, que no s’avanci; passen coses, és cert, però l’acció avança lentament, amb en Harry, en Ron i l’Hermione ocupats en una recerca que sembla que no els hagi de portar enlloc. I llavors, de cop i volta, tot es precipita: els fils que l’autora ha anat escampant per la novel·la conflueixen en un final vertiginós, d’aquells que deixen sense alè… i que no m’ha acabat de fer el pes.

Vejam, que si dic que tothom que hagi llegit una mica esperaria com a final lògic que Voldemort sigui derrotat, no crec que ningú s’esveri ni ningú m’acusi d’haver-li esguerrat el final de la novel·la —tanmateix he volgut curar-me en salut amb l’avís del començament—; però l’evolució que havia experimentat la saga des del començament semblava preparar altres destins per als personatges principals, si més no per a Harry Potter. La qual cosa, d’altra banda, crec que és una manera que té l’autora de curar-se en salut i, encara que ha dit que la saga Potter s’ha acabat, de deixar un final prou obert perquè, arribat el moment, pugui reprendre-la sense gaire problemes.

Qui no pugui esperar al març, que crec que és quan apareixerà la traducció al castellà de la novel·la —la traducció al català no sé quan sortirà, si al mateix temps o més tard— i no s’atreveixi amb la versió anglesa, que sàpiga que hi ha per Internet un blog amb la traducció «no autoritzada» al castellà d’aquest últim títol de les aventures de Harry Potter. Tanmateix, com deia abans-d’ahir a La Vanguardia l’editora Sigrid Kraus, de Salamandra —editorial que té els drets per a la traducció castellana—, segurament demanaran que es retiri el contingut del web, com ja van fer quan va aparèixer una traducció no autoritzada de l’anterior aventura de Harry Potter.

J. K. Rowling. Harry Potter and the Deathly Hallows. Londres: Bloomsbury, 2007. 607 p. ISBN-13 978-0-7475-9105-4.

Technorati tags: lectures – Harry Potter and the Deathly Hallows ― J. K. Rowling

He trigat dos mesos en acabar la novel·la Infortunio però només he trigat sis o set dies a llegir-la. Hi ha algun terme que descrigui aquest fenomen associat a la lectura? No té res a veure amb la velocitat de lectura, ni amb el temps disponible ni tan sols amb què t’agradi o no t’agradi un llibre. Perquè, al cap i a la fi, aquest no em va desagradar quan el vaig començar, però tot i això l’he anat arrossegant d’aquí allà, sempre amb la voluntat de llegir-ne un tros, i a l’hora de la veritat he acabar cruspint-me’l en poc més de tres dies.

Diu que tot va començar amb una cançó:

John Wesley Stace és el nom artístic de Wesley Stace, l’autor de la novel·la, fins ara més conegut –o això diuen– per les seves cançons que per altra cosa. «Miss Fortune», la cançó, acabà convertint-se en Misfortune, la novel·la:

El character és Rose Loveall, Rose Old, nadó abandonat que és salvat in extremis per un excèntric lord anglès que pot perdre l’herència familiar si no té un fill. Però ningú creu que el pugui tenir, i menys els seus cobdiciosos parents els Osbern i els Rakeleigh, per això des del moment en què Geoffrey Loveall anuncia el seu matrimoni i, uns mesos convenientment més tard, el naixement de la seva filla Rose, comencen a tramar com podran aconseguir la fortuna dels Loveall. Rose no és una noia, però com que el pare s’ha encaparrat que sí que ho és, tothom li segueix el corrent: lady Anonyma, Hood el criat, els Hamilton –administradors dels Loveall des de temps immemorials… I així és com Rose és educada com una nena. En arribar a l’adolescència però, tot es descobreix i els fets es precipiten: els Osbern es fan amb Love Hall, el casal familiar, i en fan fora els Loveall; i Rose fuig per trobar la seva identitat. Finalment, reconciliada amb si mateixa i segura de qui i com vol ser, torna i es porta a terme la restitució, gràcies a l’oportú descobriment del noble origen del nadó abandonat –gràcies a una investigació on té un paper força important la recerca filològica de la mare, lady Anonyma, sobre l’obra de la poetessa Mary Day, omnipresent al llarg de la novel·la.

Sona a fulletó i ho és. Un gran i magnífic fulletó en què la mateixa protagonista ens explica la seva història, excepte en la primera de les cinc parts del llibre en què escull la veu d’una narrador omniscient perquè

i en alguns fragments en què cedeix la veu a algun dels altres personatges que l’acompanyen. A les tres primeres parts s’explica el naixement i la vida de Rose fins a l’adolescència, quan descobreix el seu secret; la quarta part correspon a la reconciliació amb ella mateixa, i la cinquena al retorn i a la recuperació de tot el que li havia estat arrabassat. La novel·la flueix àgilment sense avorrir ni fer-se pesada, el lector guiat amb mà ferma per Rose al llarg dels records amb què reconstrueix la seva lluita per trobar el lloc que li pertoca.

^*Wesley Stace. Infortunio. Tr. Patricia Antón. Barcelona: RBA Libros, 2006. 503 p. ISBN 84-7871-704-8.

De fons: Martirio, Primavera en Nueva York.

Technorati tags: lectures – Wesley Stace ― Infortunio

Biblioteques de paper, ix: la biblioteca octogonal de Love Hall.

Seguint la dèria de recollir exemples de biblioteques de ficció, reunim quatre notes sobre la biblioteca de Love Hall, el casal dels Loveall a la novel·la Infortunio, de Wesley Stace. Des de l’origen de la biblioteca a la seva modernització, amb alguns tòpics recurrents sobre la figura dels bibliotecaris.

Por lo tanto, y para sorpresa de su madre, Loveall expresó un deseo. Hood le había ayudado. Ese deseo era el de empezar una gran biblioteca en la torre octogonal y que la institutriz se convirtiera en la bibliotecaria de la casa. Allí ya había habido una biblioteca en funcionamiento muchos años antes, pero la habitación estaba por lo demás inutilizada, excepto para albergar los pocos libros que habían sobrevivido a la destrucción o al descuido, que en la actualidad ignoraban casi por completo. La única persona que se había aventurado a entrar en ella recientemente era Anonyma, y la había oído lamentarse del vergonzoso estado de la habitación, en particular si se consideraba el valor de su contenido (ante lo cual hasta lady Loveall aguzó los oídos). [p. 74]

[...] Así pues, a los trece años recién cumplidos, Geoffroy proclamó, al carecer de una idea mejor o más inmediata y pensando sobre todo en el tema preferido de Anonyma, que la biblioteca se llenaría con libros sobre bibliotecas y libros, y que por lo tanto sólo había una persona cualificada para cuidar de la colección. La bibliofilia de Anonyma y su propensión natural hacia el orden y el coleccionismo ya eran bien conocidas a esas alturas, y sus credenciales como bibliotecaria estaban fuera de toda discusión.Lady Loveall se mostró de acuerdo al instante. Pese al hecho de que a ella no le importaban los libros, había oído que las bibliotecas estaban convirtiéndose en centros de sociabilidad en ciertas casa bien. [...] Sus palabras definitivas sobre el asunto fueron francas:

— A mí no me gusta leer, milord. Siempre siento que estoy haciendo algo inferior a mí.
— Depende de a qué altura sostengáis el libro, milady. [p. 75]

Love Hall no siempre había contado con una biblioteca. La colección había empezado cuando los hombres del rey saquearon y destruyeron monasterios por primera vez y luego hicieron lo mismo con las universidades. Lord Loveall el Silencioso había escondido sus libros en la torre octogonal para mantenerlos a salvo de la rapiña. Cuando se vieron libres, El Silencioso, rebosante de éxito en su nuevo papel de defensor librorum, dedició que deberían añadirse más libros a la colección, pero no era un hombre que pudiera hacer nada a medias, y su codicioso impulso hacia la propiedad transformó la idea de más libros en la de todos los libros. La misión se tornó imposible mucho antes de que se diera cuenta siquiera, pues había subestimado en gran medida la cantidad de libros que existían. A medida que llegaban más y más en barcazas y carros repletos, no tardó en quedarse si espacio. Fue un desastre. [p. 76]

Loveall se mostró inmediatamente de acuerdo con los cambios de Anonyma. [...] En su biblioteca, los libros no se apilarían de cualquier manera, como todavía era corriente, sino con los lomos hacia afuera y en vertical. No estarían atados a las barras en el centro de la habitación, una tortura medieval que aún se practicaba en alguna biblioteca de iglesia: los libros de Love Hall serían libres de moverse, aunque no debería permitirse a nadie sacarlos de la biblioteca, excepto a milord. [p. 77]

Technorati tags: biblioteques ― Infortunio ― Wesley Stace

De Bolsillo presenta la sèrie de Mundodisco com una sèrie de ciència ficció, «la serie de ciencia ficción más hilarante de todos los tiempos»,^* però més aviat és una sèrie de fantasia —sí, de fantasia amb nans, dracs, mags i tota la pesca, però amb un tret força especial: Mundodisco és una paròdia dels tòpics del genère fantàstic… i del nostre món. El protagonista de les dues primeres novel·les de la sèrie és un turista amb tots els elements característics dels turistes (càmera fotogràfica… amb un follet a dins que «pinta» les fotografies, literalment, amb cavallet, pintures, etc.; equipatge, ferotgement custodiat en un bagul viu de fusta de perera sàvia i fins i tot una camisa de flors!); l’acompanya un mag, que apareix en altres novel·les de la sèrie, incapaç de fer màgia; aquesta s’aprèn en una universitat, la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork, on els catedràtics es dediquen més a defensar la seva càtedra —i a gandulejar— que no pas a fer màgia; a Ritos iguales una noia malda perquè la deixin entrar a la Universitat Invisible, cosa impossible perquè tothom sap que les dones no poden fer màgia, com a molt poden ser bruixes i fetilleres… i a Pirómides trobem un regne, Djelibeibi, on regnen els faraons, la vida transcorre al ritme de les crescudes del riu que el travessa i els faraons morts són enterrats en piràmides. Tot això des de fa set mil anys i sense cap indici que les coses hagin de canviar en els propers set mil anys…

Teppic és el fill del faraó Teppicamón XXVII i per restablir les finances del regne —arruïnat després de set mil anys de construir piràmides— decideix matricular-se a l’escola d’assassins d’Ankh-Morpork. El Gremi dels Assassins és un dels més importants de la ciutat, i ajuda a mantenir a ratlla als assassinats controlant-los fèrriament. Però tot just quan aprova, Teppicamón XXVII decideix oblidar que no és una gavina i que, per tant, no pot volar i s’enlaira des d’una muralla del palau. Teppic, de sobte, es converteix en el faraó Teppicamón XVIII i intenta modernitzar el regne malgrat l’oposició de la casta sacerdotal, encapçalada pel gran sacerdot Déu. Una de les primeres decisions que pren és la de fer construir per al ser pare la piràmide més gran que s’hagi construït mai, però això provocara una anomalia en el flux del temps que posarà en perill l’existència del regne.

Tot i que se les qualifica de molt hilarants, cap de les que he llegit m’ha fet riure tant com les dues primeres, potser per la sorpresa. He de reconèixer tanmateix que són divertides i que, de tant en tant, et fan llançar una riallada. I amb una mica d’atenció es poden anar espigolant aquí i allà els dards que l’autor llança a tort i a dret, contra el mort i qui el vetlla, i les moltes referències al nostre entorn cultural —algunes de les quals ens queden una mica més lluny i poden passar desapercebudes: a La Concha de Gran A’Tuin hi ha unes «Anotaciones» que ajuden a interpretar-les… i algunes crítiques a la traducció de la sèrie.

^* Surt a la coberta posterior de totes les novel·les.

Terry Pratchett. Pirómides. Tr. Albert Solé. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 430 p. ISBN 84-9759-317-0.

Technorati tags: llibres — lectures — Terry Pratchett — Pirómides

Biblioteques de paper, vii: la biblioteca de la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork

Salto del harripotter a Mundodisco. N’heu sentit a parlar? Mundodisco és… millor que deixem que ens ho expliqui un expert, en Terry Pratchett:

No existe analogía alguna para describir la manera en que Gran A’Tuin, la tortuga del mundo, se mueve por la noche galáctica. Cuando uno mide quince mil kilómetros de largo, y tiene el caparazón lleno de cráteres de meteoritos y congelado con el hielo de los cometas, no puede parecerse a nada excepto a uno mismo, al menos si se quiere ser realista.

Así que Gran A’Tuin nadaba lentamente por las profundidades interestelares, como ha hecho siempre la gran tortuga, transportando en su caparazón a los cuatro gigantescos elefantes que llevaban en sus lomos el vasto círculo del Mundodisco, con su centelleante catarata circundante, un mundo que sólo existía gracias a una desviación imposible en la curva de la probabilidad, o a que los dioses les gustan las bromas tanto como a cualquiera. [p. 16-17]¹

En aquest món, on l’absurd està a l’ordre del dia, on la mort de tant en tant s’agafa vacances i busca un substitut que li faci la feina (Mort), les dones no poden ser mags (Ritos iguales) i hi ha turistes que porten baguls vivents de fusta de perera sàvia (El color de la magia, La luz fantástica), entre altres fenòmens, hi ha una ciutat que té una universitat que té una biblioteca que té un bibliotecari: l’orangutà Oook un orangutà, responsable de la biblioteca de la Universitat Invisible de l’antiga ciutat d’Ankh-Morpork. De fet, no és un orangutà que hagi estudiat Biblioteconomia i Documentació, sinó un mag que un malaurat accident convertí en simi… i que no va voler de cap manera tornar a ser un ésser humà.

A ¡Guardias!¿Guardias?, «algú» roba un llibre de la biblioteca i Oook el bibliotecari, intrigat per saber quin era el contingut del llibre, s’endinsa a l’Espai-B.

A veces, la gente era idiota. Pensaban que la biblioteca era un lugar peligroso por culpa de los libros mágicos, cosa que era cierta. Pero lo que la convertía de verdad en uno de los lugares más peligrosos del mundo era el hecho de ser una biblioteca.

La energía equivale a materia…

Se metió por el pasillo formado por dos estanterías, que aparentemente no medía más de un par de metros, y caminó por él a buen paso durante media hora.

La materia equivale a masa.

Y la masa distorsiona el espacio. Lo distorsiona en un Espacio-B polifractal.

Así que, aunque el sistema Dewey tiene sus puntos elogiables, cuando buscas algo entre los pliegues multidimensionales del Espacio-B lo que de verdad necesitas es una bobina de cordel. [p. 207]²

Al bibliotecario le parecía evidente que, puesto que había pasillos en los que las estanterías estaban en la parte exterior, tenía que haber otros pasillos entre los libros, creados a partir de ondulaciones cuánticas por el peso de las palabras. Desde luego, desde el otro lado de algunos estantes le llegaban ruídos rarísimos, y el bibliotecario sabía que, si sacaba discretamente un libro o dos, se encontraría mirando hacia diferentes bibliotecas, bajo diferentes cielos.

Los libros distorsionan el espacio y el tiempo. Uno de los motivos de que los propietarios de esas tiendecitas de segunda mano que mencionamos antes [llibreries] parezcan un poco de otro mundo, es que muchos de ellos lo son: llegaron a éste tras perderse en sus librerías, en mundos donde lo más normal es llevar zapatillas de felpa y abrir la tienda sólo cuando te da la gana. Quien se aventura en el Espacio-B, sabe que corre peligro.

Pero los bibliotecarios más curtidos, una vez han demostrado ser dignos de llevar a cabo alguna valiente hazaña de bibliotecaridad, son aceptados en una orden secreta que les enseña las artes de la supervivencia más allá de las Estanterías Conocidas. El bibliotecario dominaba todas estas artes, pero lo que intentaba ahora no sólo haría que lo expulsaran de la orden, sino, probablemente, de la vida.

Todas la bibliotecas que existen están conectadas en el Espacio-B. Y el bibliotecario, guiándose por los signos tallados en los libros por exploradores del pasado, guiándose por el olfato, guiándose incluso por los susurros de sirena de la nostalgía, se dirigía a una muy concreta. [p. 213]³

I sabeu, l’Espai-B existeix. Ara ho sé. Ara sé perquè llibres que acabava de guardar al seu lloc ja no hi són un segon més tard; o perquè un any més tard apareix al seu lloc un llibre que tothom donava per perdut. O per què aquesta tarda he trobat a casa dels meus pares un llibre meu que estava segur que havia portat a casa meva. I qui digui que els llibres desapareixen perquè els ens equivoquem al guardar-los o que el llibre que he trobat a casa dels pares no me l’havia emportat, menteix descaradament. És cosa de l’Espai-B.

Ara, com trobi un orangutà ordenant-me els llibres de la biblioteca, començaré a amoinar-me. I a deixar de llegir llibres sobre Mundodisco.

1. Terry Pratchett. Rechicero. Tr. Cristina Macía. Barcelona: De Bolsillo, 2004. 307 p. ISBN 84-9793-126-2.
2, 3. Terry Pratchett. ¡Guardias!¿Guardias? Tr. Cristina Macía. Barcelona: De Bolsillo, 2006. 394 p. ISBN 84-9793-186-6.

Technorati tags: biblioteques — ficció — Terry Pratchett — Mundodisco

He fet una petita pausa en les lectures que tenia a mitges per tornar-me a submergir en el món de bruixes, bruixots i muggles de la senyora Rowling i el seu Harry Potter. Tenia l’últim volum de la saga al prestatge i no havia trobat el moment de llegir-lo i m’hi volia posar; tanmateix, en veure que recordava ben poc el contingut de l’anterior, el vaig rellegir. Total, tot i la considerable extensió del llibre, podia dedicar un o dos dies a llegir-lo abans d’endinsar-me en l’altre. Suposo que hi haurà qui m’excomunicarà directament per dir que m’agrada aquesta saga, excepte la segona novel·la, que de tan fluixa que és se’n pot prescindir completament, però és així: no em posaré ara a defensar quines crec que en són les virtuts i els encerts per enganxar els lectors, però, perquè aquesta sala del llibre neix més de la necessitat de desfogar-me que no pas de les ganes de comentar el llibre.

Harry Potter i l’orde del Fènix va entrar a casa fa dos anys i després de llegir-lo va anar a reposar a la prestatgeria, on s’ha estat aquests dos anys sense que el tornés a obrir. Aquest cap de setmana el vaig tornar a agafar, i abans d’haver llegit la meitat del llibre la pàgina 932 es va separar de la 933 i l’enquadernació del llibre es va obrir de dalt a baix, mostrant-ne les entranyes: unes entranyes constituïdes per gairebé mil pàgines encolades, no cosides. Això pot estar molt bé per edicions de butxaca en què es busca abaratir els costos per oferir els llibres a baix preu, però en una edició com aquesta, cara (24 €) i dirigida a un públic del qual es pot esperar que no tingui gaire cura del llibre, és una vergonya.

L’altre, Harry Potter i el misteri del Príncep, no s’ha trencat mentre el llegia —no sé si m’atreviré a rellegir-lo més endavant, quan aparegui el proper, no sigui cas que acabi igual que l’anterior— però m’ha provocat un considerable mal d’ulls amb els nombrosos errors que conté i que demostren una correcció poc acurada.

És clar que suposo que com que se sap que les vendes estan assegurades, aquests «petits» detalls no tenen cap importància…

Technorati tags: llibres — lectures — J. K. Rowling — Harry Potter i l’orde del Fènix — Harry Potter i el misteri del Príncep

Ja fa uns quants anys que em va arribar a les mans un llibre sobre quatre germans que passaven d’aquest món a un altre món meravellós on hi havia un lleó parlant anomenat Àslan. Els nois havien d’ajudar un príncep, en Caspian, a recuperar el seu tron. L’autor era un tal C. S. Lewis, de qui, temps després, vaig saber que havia estat amic de John R. R. Tolkien i que havia creat una sèrie de llibres que transcorrien en un món alternatiu anomenat Nàrnia.

Enguany, el segon llibre de les Cròniques de Nàrnia ha estat adaptat al cinema, i s’ha reeditat tota la sèrie de les Cròniques. Llibres fàcils de llegir, d’aventures infantils en terres de fantasia i aparentment més innocents que les aventures d’homes, mags, elfs, nans i hòbbits de El Senyor dels Anells. Però només aparentment, és clar: el mal i el bé estan perfectament dibuixats i el mal, és mal de debò, si bé fins i tot en els moments més negatius no hi ha una atmosfera opressiva, angoixant, com la que podem trobar als llibres de Tolkien o en alguns passatges de les aventures de Harry Potter.

Tot i que les Cròniques de Nàrnia es poden llegir independentment —en tots els llibres s’hi donen pistes sobre la creació d’aquell món i les connexions que té amb el món, l’altre món, dels fills d’Adam i Eva—, la lectura de tota la saga d’un seguit m’ha aportat un nou punt de vista, un nou element que dóna personalitat al conjunt: com assenyala peke en el text que va escriure sobre la saga, els set llibres que formen les cròniques de Nàrnia (El nebot del mag, El lleó, la bruixa i l’armari, El cavall i el noi, El príncep Caspian, La travessia del Navegant de l’Alba, El tron de plata i L’última batalla) descriuen la creació, l’evolució i la destrucció d’un món, Nàrnia, un món de fantasia al qual només es pot arribar si es creu en ell.

(SPOILER! Al paràgraf següent es resumeix l’argument dels llibres)

Al primer llibre, un savi boig descobreix la manera de viatjar a un altre món; el seu nebot hi anirà amb una amiga i assistiran a la creació del món de Nàrnia i a l’establiment de la nissaga reial de fills d’Adam i Eva, així com a la fugida de la bruixa que protagonitza el segon llibre, Jadis. Al segon, els germans Peter, Susan, Edmund i Lucy Pevensie descobreixen Nàrnia i n’esdevindran reis. Al tercer, els protagonistes no són humans, sinó narnians, i els Pevensie apareixen com a reis de Narnia. Al quart, els Pevensie acudeixen en ajut del príncep Caspian, que ha perdut el seu tron; al cinquè, la Lucy, l’Edmund i el seu cosí viatgen amb Caspian fins a la fi del món; al sisè, el cosí dels Pevensie i una companya de l’escola on estudia arriben a Nàrnia i han de rescatar el fill de Caspian, Rílian, de l’encantament d’una bruixa. I al setè, Tírian, últim rei de Nàrnia, invoca els vailets de l’altre món que sovint havien intervingut en els fets de Nàrnia perquè l’ajudin a desemmascarar el fals Àslan, aventura que acabarà amb el final de Nàrnia i l’inici d’una nova Nàrnia.

Descriuen també, però —i aquest és el però en què coincideixo amb alguns lectors amics—, l’esperança d’una altra vida en un món superior al món real; un món al qual només s’hi pot accedir un cop mort; un món al qual només es pot arribar si es té fe. Dic que és un però perquè, per a algú que no és creient, pot arribar a ser una mica enutjós el final de la saga, de lluny el més carregat ideològicament. Tanmateix no fins al punt que no es pugui llegir com és, una saga d’aventures juvenils en un món de fantasia on es desenvolupa la lluita que des del primer dia l’home manté amb si mateix: la lluita entre el bé i el mal.

Més informació sobre C. S. Lewis a C. S. Lewis Foundation i sobre John R. R. Tolkien a The Tolkien Society.

Technorati tags: llibres — lectures — C. S. Lewis — les Cròniques de Nàrnia

Tornem a la sèrie de notes sobre biblioteques trobades en llibres, que teníem abandonada des de fa força temps, no pas per desinterès, sinó perquè els llibres llegits últimament no tenien cap biblioteca (excepte L’ombra del vent, que es va quedar al llimb dels posts perduts). És la biblioteca d’«el principal centre d’ensenyament de màgia al Disc», la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork, una de les ciutats de l’hilarant Mundodisco de Terry Pratchett:

Era un lugar asombroso. Muchos de los libros eran mágicos, y lo que nunca se debe olvidar sobre los grimorios es que son mortíferos en manos de un bibliotecario ordenado, porque se sentirá impelido a colocarlos todos en el mismo estante. No es buena idea, tratándose de unos libros con tendencia a tener escapes de magia, porque si hay dos juntos forman una Masa Negra crítica. Además, muchos hechizos menores son bastante picajosos en lo que a la compañía se refiere, y suelen expresar sus objeciones lanzando los libros donde se encuentran de un lado a otro de la habitación. Y, por supuesto, también está la presencia apenas intuida de la Cosas de las Dimensiones Mazmorra, siempre buscando cualquier escape de magia, siempre sondeando los muros de la realidad.El trabajo de bibliotecario mágico, quien tiene que pasarse los días en esta clase de ambiente sobrecargado, es un empleo de alto riesgo.

El bibliotecario jefe, que estaba sentado sobre su escritorio pelando una naranja con tranquilidad, era consciente de eso.

Alzó la vista cuando entró Trymon.

—Busco cualquier cosa que tengamos sobre la Pirámide de Camis-Het —dijo Trymon.

Iba preparado: se sacó un plátano del bolsillo.

El bibliotecario lo miró con tristeza y saltó al suelo. Trymon encontró una mano suave en la suya y el hombre le guió entre las estanterías. Era como sostener un guantecito de piel.

A su alrededor, los libros se estremecían y chisporroteaban con ocasionales descargas de rayos mágicos dirigidos contra los parahechizos cuidadosamente clavados en las estanterías. Había un olor tenue, azulado, y en el mismísimo umbral auditivo se sentía el horrible chisporroteo de las criaturas de las mazmorras.

Al igual que otras muchas partes de la Universidad Invisible, la biblioteca ocupaba mucho más espacio del que daban a entender sus dimensiones exteriores, porque la magia distorsiona el espacio de una manera muy extraña. Debía ser la única biblioteca del universo con estantes Moebius. Pero el catálogo mental del bibliotecario funcionaba de maravilla. Se detuvo junto a una imponente torre de libros polvorientos y saltó. Se oyó el ruido de papeles que crujían y una nube de polvo descendió hacia Trymon. El bibliotecario volvió con un delgado volumen en las manos.

—Oook —dijo. [p. 37-38]

A Terry Pratchett: La luz fantástica. Traducció de Cristina Maciá. Barcelona: De Bolsillo, 2004. 277 p. ISBN 84-9793-178-5.

De fons, una mica de Marlango.

De llibres, xxi o Problemes d’expectatives

Potser és que no hi sé veure més enllà d’un punt determinat, però la novel·la de Mark Haddon no m’ha semblat res d’especial.

Un noi de quinze anys, Christopher Boone, decideix investigar la mort del Wellington, el gos de la seva veïna, la senyora Shears, investigació que el portarà a descobrir alguns fets sobre l seva família que desconeixia. Fins aquí, res d’especial, excepte una característica del noi que fa que tot l’estil de la novel·la i la visió del món que s’hi presenti sigui ben diferent d’allò a què estem acostumats: Christopher és autista. És autista i regeix la seva vida i els seus actes per una sèrie de principis que xoquen amb la nostra visió del món: per a Christopher tot es pot reduir a una fórmula matemàtica i no hi ha matisos, no hi ha gradacions, les coses o són d’una manera o són el contrari en termes absoluts i tot el que s’escapi d’aquest model, el destarota; si algú menteix, és perquè és mala persona i no s’hi pot confiar: que la mentida sigui per protegir-lo és indiferent.

L’autisme d’en Christopher, com aclareix la coberta posterior de la novel·la, és un autisme lleu. Qui hagi tingut contacte amb nens autistes se n’adonarà de seguida i veurà com n’és d’afortunat, el Christopher. A mi, però, se m’ha fet força antipàtic. Potser perquè tinc massa viu el record d’alguns nens autistes que vaig conèixer quan feia la prestació social, nens que tenien molt poc a veure amb el protagonista d’aquesta novel·la.

Independentment d’aquesta apreciació totalment personal i intransferible (vaja, sembla que estigui descrivint un passi mensual de transport públic!), la novel·la no m’ha agradat massa. L’estil intenta reflectir la manera d’escriure del protagonista, és senzill de llegir, no hi manca algun moment divertit, però tot i això no m’ha fet el pes. Potser és només un problema d’expectatives, d’altra banda: tant sentir-ne a parlar i al final et sents com aquell personatge de la sèrie «Oh, Europa»: me l’imaginava més gran. Doncs igual.

Mark Haddon. El curiós incident del gos a mitjanit. Barcelona: La Magrana, 2004. 269 p. ISBN 84-8264-187-2.

Informació sobre l’autisme: Autisme i Organització Mundial de l’Autisme.

Acabo d’adonar-me que encara no havia tret de la llista de lectures el llibre de Philip Kerr, Una investigación filosófica (4a ed. Barcelona: Anagrama, 1998. ISBN 84-339-0824-3), i això que ja fa alguns dies que vaig acabar-lo. De fet, fins i tot n’he llegit un altre mentrestant, Secretos del pasado (Barcelona; Madrid: Egales, 2003. ISBN 84-95346-43-5), de Linda Hill.

Una investigación filosófica és una novel·la policiaca amb elements de ciència-ficció i força filosofia i literatura escampada per les seves pàgines, amb alguns detalls de l’argument que recorden una mica el del conte de Philip K. Dick, «Minority report». Una agent de Scotland Yard, la inspectora en cap Jakowicz, especialitzada en assassins en sèrie s’ha d’ocupar d’un nou cas: un assassí en sèrie les víctimes del qual no tenen cap característica comuna. O això creuen fins que s’adonen que totes estan relacionades amb un programa estatal de prevenció del crim, anomenat Lombroso. La novel·la no només presenta la investigació des del punt de vista de la policia, sinó també des del punt de vista de l’assassí; i l’evolució de la relació gairebé personal que estableixen policia i assassí. Amb força citacions filosòfiques i literàries, hi trobem una reflexió sobre el crim i sobre la pena de mort, i sobre els condicionants que porten una persona aparentment normal a convertir-se en un assassí en sèrie.

Secretos del pasado és una novel·la més lleugera, protagonitzada per una advocada matrimonialista que decideix retirar-se i canviar d’especialitat després del fracàs d’un dels casos que li han encarregat. Al mateix temps que el soci principal del despatx d’advocat on treballa li demana que s’ocupi del divorci del seu fill, ella estableix relació amb una antiquària, Anne Walsh, de qui s’enamora. Pero Anne guarda un secret que obligarà Kate a replantejar-se no només la seva vida personal, sinó també la professional.

Recomanar llibres sempre és una activitat perillosa, per tant ho deixo aquí només com a informació.

De fons, més de la Ute Lemper: Punishing kiss.

Fa un parell de dies que no puc escriure. Sembla que em manqués la inspiració necessària per trobar un tema sobre el qual escriure, i quan se me n’acut algun llavors em sento completament incapaç de desenvolupar-lo. Ni tan sols sóc capaç de confegir una d’aquelles frases tan enigmàtiques que escrivim de tant en tant, sobre les quals tothom pot dir-hi la seva.

Un dels temes dels quals havia intentat escriure era la semblança que vaig trobar entre els arguments de 28 días después i El dia dels trífids. Després d’escriure el meu breu comentari sobre la pel·lícula, vaig anar a la meva habitació a buscar la novel·la de John Wyndham. Em va costar una mica, perquè fa temps que aparco els llibres en doble filera per manca d’espai, i a vegades costa de veure on són els llibres que busco. Fa molts anys que el tinc, va ser una de les lectures obligatòries de l’assignatura de llengua catalana a 2n de BUP i la que més em va fascinar (Televisió de Catalunya va emetre una sèrie britànica basada en aquest llibre)… noi, deixa’t estar d’excursus o no acabaràs mai… L’he rellegit en dos matins; no és un llibre gaire llarg i a més ja el coneixia… i continuo trobant moltes similituds entre les dues històries.

[Aquí l’escrivà fa una pausa per anar a Cyberdark, a veure què pot aclarir d’aquest tema que l’obsessiona. Ah, pareu atenció que ja torna.]

Bé, ja puc deixar de donar la pallissa amb el tema: segons la crítica de la pel·lícula a Pasadizo, està basada en una novela de 1954 de l’escriptor nord-americà Richard Matheson, Sóc llegenda. Intentaré llegir-la, a veure què hi trobo.

Això d’intercalar lectures no és la primera vegada que ho faig, i crec que tampoc no serà l’última. Tampoc no és que sigui gaire original, ja hi sé, hi ha molta altra gent que ho fa. Sempre he estat un lector força anàrquic i em passa sovint que, sense adonar-me’n, estic llegint dos o tres llibres diferents (i més i tot, alguna vegada).* Ep, acostumen a ser llibres de gèneres diferents, no us penseu! Però a vegades, si estic llegint un llibre que em cansa, abans de deixar-lo per impossible faig una pausa, llegeixo qualsevol altra cosa, i mentre decideixo si dono una segona oportunitat o no al primer llibre (no sempre els la dono, tot s’ha de dir).

És el que m’ha passat amb Frida, de Hayden Herrera, que està a la columna de l’esquerra pràcticament des del primer dia (el de l’òpera també, ja ho sé, però és una altra història: simplement és massa gros per carretejar-lo amunt i avall, i el tinc a casa per anar-lo llegint a estones). La biografia de la pintora mexicana Frida Kahlo se m’havia fet una mica pesada al començament, a causa de la quantitat de cartes que reprodueix l’autora i de la longitud (excessiva, al meu parer) dels fragments escollits. Però ara ja l’he reprès, i amb més ganes, perquè aquesta dona va tenir una vida realment fascinant.

No és la primera biografia de Kahlo que llegeixo, però: la primera que vaig llegir va ser l’escrita per Rauda Jamis i publicada a Circe** l’any 1988. He de reconèixer que tot i l’interès que sentia pel tema, aquesta biografia no em va agradar. Ara, feia el fet: fer conéixer la vida, l’apassionant i difícil vida, de Frida Kahlo.

No recordo quan vaig començar a interessar-me per la vida i l’obra de Frida Kahlo, però aquest lleuger interès inicial es va fer més intens després de poder veure algunes de les obres de la pintora en una exposició que va organitzar al Fundació “La Caixa” l’any 1997. Era una exposició conjunta de tres pintores sud-americanes: la brasilera Tarsila do Amaral, la cubana Amelia Peláez i la mexicana Frida Kahlo. Els quadres d’aquesta última van ser els que més em van impressionar, i poc després vaig llegir la seva biografia. Va tenir una vida dura i apassionant: dura, perquè als divuit anys va patir un accident que li va destrossar la pelvis i la columna vertebral, i això la condemnà a una vida de dolor físic que, no obstant, no li va restar ganes de viure; i apassionant perquè va viure uns temps de grans canvis al seu país, i perquè el seu matrimoni amb el també pintor Diego Rivera, a part de ser molt complicat, la va portar a viatjar als Estats Units i a conèixer un munt de gent important en la història artística i econòmica.

Encara me’n queda un bon tros, però no em penedeixo d’haver-li donat una segona oportunitat.

Ves per on, he aconseguit escriure alguna cosa. A veure si serveix per fer tornar la inspiració…

*Això sense tenir en compte els llibres que al llarg de l’any he de llegir per obligació…

**La col·lecció de biografies de Circe és bastant bona. De les que he llegit, considero força recomanables Vanessa Bell. Virginia Woolf. Historia de una conspiración de Jane Dunn; Lotte Lenya. Una vida, de Donald Spotto, i Carson McCullers, un corazón juvenil, de Josyane Savigneau.

De fons Il barbiere di Siviglia, amb Victòria dels Àngels, Luigi Alva i Sesto Bruscantini. Royal Philharmonic Orchestra, dirigida per Vittorio Gui.