Fa anys i panys que sentim, i no parem de sentir equips modestos queixant-se que el tot poderós Barça, els roba els jugadors. Fa anys i panys que això, ha estat una constant dels equips més “rics” i amb més “projecció”. Veuen un jugador, un noi, un nen, que és bo, entabanen a la família, li ofereixen cinc duros al dia, i el fan canviar de l’equip de barri de tota la vida, per l’equip gran del poble, ciutat, o “país”.

Això ha estat, és i serà així, i evitar-ho és molt difícil, però si que es podria regular. La FIFA o la UEFA ha posat clàusules de formació implícites en els contractes de menors per passar al professionalisme, però en cap moment s’ha preocupat de les veritables escoles de joves talents que no estan vinculades a cap club mitjanament gran. I no s’hi han posat, perquè no hi tenen capacitat d’actuació.

Aquí, qui hi té alguna cosa a dir, són les administracions locals. I que no hi hagin malentesos, per administracions locals, em refereixo, de major a menor mesura, tan el Govern Central de l’estat, com la Generalitat. Qui sigui que en tingui la competència per posar lleis a l’esport.

Com a aficionat a l’esport, i soci del Barça. M’avergonyeixo cada cop que m’assabento de la facilitat que té el meu Club per “captar” jugadors d’altres equips. I és que qui es pot negar a jugar en un gran? I més si t’ofereixen una mínima compensació econòmica, i no com al teu club de barri, on has de pagar una quota mensual per jugar.

Per tot això i més, crec que molt important que s’han de protegir les pedreres de casa nostra. Aquelles escoles i tants i tants clubs, més o menys petits que es veuen assetjats pels més grans. Que els prenen jugadors sense cap compensació als anys de feina, esforç i dedicació en la formació dels nostres joves talents en tots i tots els sentits.

El primer cas, en molt de temps, que el Barça s’ha comportat com ha calgut, ha estat amb la contractació de Ricky Rubio. Ha pagat el que se li ha demanat, i ha complert amb escreix tot el que la Penya ha exigit. Potser no ha estat l’operació somiada per l’equip de Badalona ni el seus aficionats, però no es pot dir que el Barça els hagi perjudicat. Per un cop, em sento orgullós que el Barça pagui a un club català el que un jugador val.

Joan Piedrafita / foto: Salvador Badiella

Estimats amics, ens veiem obligats a parlar una altra vegada de la crisi. Aquesta crisi és cada cop més severa i sembla que la tindrem entre nosaltres una bona temporadeta. Ens han sorgit uns quants dubtes a nivell laboral. Per aquest motiu ens hem posat en contacte amb en Ferran E., advocat i col.laborador del Col.lectiu Gai de Barcelona, per tal que ens orienti i es respongui uns dubtes sobre la situació laboral I com hi intervé l’homofòbia en tot això.

-Encara hi ha casos d’acomiadament per raó d’homofòbia. N’has tocat algún?

-Sí. El cas d’un noi que treballava en una farmacèutica i el seu cap era de l’opus. El va fer fora. Com que ho vam descobrir no va caler anar a judici. Per sort la resta de responsables se’n van adonar i el van readmetre.

-En aquestes situacions, un cop tornes a la feina et trobaràs amb el mateix escenari, val la pena?

-Tothom ha de treballar. En aquest cas tenia una bona feina I un bon status.

-Casos com aquest són molt corrents?

-Molt corrents, no. Hi ha l’homofòbia encoberta, igual que racisme, masclisme etcètera. Ja que en tots ambits queda malament mostrar-se homòfob. Es poden iniciar casos de mobbing on darrer de tot això hi ha una reacció homòfoba.

-La situació de crisi actual ajuda a fer fora a tota aquesta gent que no interessa a l’empresa?

-Els acomiadaments s’intenten fer per causes objectives, Surt més barat a l’empresa. En lloc de 45 dies per any treballat fins a un màxim de 42 mensualitats, en corresponen 25 dies fins a un màxim de 12 mensualitats. Les grans empreses fan un Expedient de regulació d’ocupació. En aquests acomiadaments col.lectius és molt dificil demostrar que hi ha hagut una situació de discriminació ja que està totalment prohibit per l’estatut dels treballadors. Seria molta casualitat que una empresa de 50 treballadors n’hagués d’acomiadar 10 i aquests fossin els gais de l’empresa, això s’hauria de denunciar.

-Hi ha casos que l’empresa s’aprofita del desconeixement de la llei per part del treballador, no és el mateix un cap de laboratori que un porter o un escombriaire…

-Sí, és cert. Mira, posarem un exemple: Pot ser que un taller de qualsevol cosa, de 3 o 4 treballadors, intenti fer un acomiadament per causes objectives quan realment és improcedent, perquè els ha baixat la feina, però no tant com per acomiadar algú. Hauriem de veure si està en joc la viabilitat futura de l’empresa. Ells proposarien la indemnització de 25 dies per any treballat i el treballador hauria de posar un una demanda al centre de mediació i conciliacions de la generalitat i si no hi ha cap acord s’haurà de posar una demanda per acomiadament improcedent al jutjat. Si el jutge donés la raó el treballador cobraria l’establert per la llei. D’altra banda també es podria arribar al cas d’acomiadament nul, que és quan acomiaden a un traballador per una causa prohibida expressament per la constitució. Això d’ha de demostrar amb e-mails, testimonis, etc. Si es pot argumentar que la causa és per que és i amb perdó, el maricón de l’empresa la llei obliga a readmetre el treballador.

-Què li aconsellaries a algú que li estan complicant la vida o que creu que l’han despatxat perquè és gai?

-En aquests casos és bàsica la prova. Si una persona s’està trobant en un cas de mobbing, està rebent un tracte vexatori, l’insulten , etcètera, el que ha de fer és començar a recopilar proves mentre encara hi és: e-mails, companys de feina que han presenciat actes vexatoris. Ha de tenir sang freda i acumular aquestes proves i un advocat l’assesorarà.

-Això en el cas que es pugui permetre un advocat, si cobra poc què fa el treballador, plega, es busca una altra feina?

-Hauria d’acudir al servei de justícia gratuita, al col.legi d’advocats, i allà veuran si li correspon un advocat d’ofici, hi ha unes pautes. Però has de ser realment molt pobre per accedir-hi. En cas que no arribi al barem establert haurà de cercar altres fórmules com que li presentin un amic advocat, ajornar pagaments…

-Creus que l’homofòbia s’acabarà algún dia?

-Crec que ha anat remetent. No és la mateixa homofòbia la dels anys 70 que avui en dia. Avui en dia, el codi penal contempla l’homofòbia com a agreujant i també hi ha altres lleis que contemplen des de crear associacions ilícites que fomentin la discriminació fins que un funcionari et doni un tracte vexatori per ser gai. Sí que acabarem amb ella.

JOAN MASSONI – Barcelona

Ahir a dins d’un vagó del metro feia, per moments, igual de calor que a fora tot i l’aire condicionat. 

Em disposava a entrar a l’estació de Poble Sec quan una parella va passar sense pagar.  És més, van tenir la barra de mirar si podien passar “per la porta principal”, o sigui que van mirar si la porteta més gran, per on passen els treballadors de TMB, estava oberta. Ja que ho fem, fem-ho bé digueren pensar.

Van ser aquests mateixos individus que, amb un metro ple de gom a gom, van intentar robar el mòbil a una noia. De fet, ho hagueren aconseguit si no fos pels seus crits de ràbia i indignació quan  s’adonà que li faltava el telèfon: hijos de puta devolvedme el móvil, va cridar la jove. Els pismes es van veure obligats a tornar-li, però van poder baixar a la següent parada com si res, sense que ningú s’immutés el més mínim. En part per la sorpresa generalitzada, en part per la rapidesa de l’incident i en part per la manca de solidaritat que sol haver-hi en aquests casos. Per la tranquil·litat amb què van baixar els lladres en qüestió, m’imagino que no van tenir cap problema en continuar la seva activitat sense més inconvenient que si algú l’hagués trepitjat.

És una llàstima que les lleis siguin tan toves en aquests casos. Que el lladre se’t rigui a la cara sense més. Per què els polítics legislen a cop de telenotícies sobre algunes lleis que perfectament es podrien inserir en un tipus penal qualsevol, i en canvi, no s’esmercen en garantir  que un furt no surti gratis o a garantir la legítima defensa. O sigui el dret de defensar-se.

El Decret de Preus Universitaris per al curs 2009/2010 estableix una pujada de preus molt més moderada que la del curs passat. Si pel curs 2008/2009 la pujada mitjana va ser del 5.5%, enguany la pujada en general no supera el 3% respecte l’any anterior. Aquesta és la lectura superficial. A continuació dues taules una per als estudis coneguts fins ara (diplomatures, llicenciatures i enginyeries) i l’altre per als graus bolonya.

Aclariments previs:

Els estudis universitaris es classifiquen en diferents nivells d’experimentalitat o coeficients d’estructura acadèmica. Al decret s’especifica a quin grau d’experimentalitat /Coeficient d’Estructura Acadèmica correspón a cada estudi.

Com es fixen els preus universitaris?

una lectura més acurada

Si el curs passat els aspirants a estudiar Medicina es van trobar amb que el Grau supossava un increment del 46%, si fem una comparativa del preu de les llicenciatures/diplomatures/enginyeries clàssiques i el preu establert per als seus equivalents en Grau, veiem que la pujada real del cost del coneixement universitari entre el curs passat i el proper és d’entre un 25 i un 38%!!!

Molts acadèmics i polítics argumenten que és una aberració comparar el preu del crèdit dels estudis clàssics (llicenciatura, diplomatura, enginyeria, …) i els nous (Graus). És cert. No és el mateix un crèdit clàssic que un crèdit ECTS. És a dir, un crèdit normal conté 10 hores de docència del professorat.

Un crèdit ECTS són 25h de treball de l’estudiant, de les quals, un 30% són hores de docència del professorat. És a dir, dins de cada ECTS tenim unes 7.5 hores de docència.”Dins” d’un crèdit clàssic tenim 10 hores de docència.

Per tant, el preu del coneixement impartit dins la universitat s’encareix molt més del que superficialment pot semblar ( perque la resta de les hores abonades són la feina pròpia). Un estudiant de grau paga més del doble per la mateixa hora de classe d’un professor que un estudiant de llicenciatura, un 77% més cara li surt la hora de profe bolonya.

Post relacionats:

• 2009/10: Les taxes universitàries podran pujar fins al 4% per sobre l’IPC

• La pujada de l’any 2008/09

• Els estudis de Medicina pujen el preu un 46% (curs 2008/09)

… però encara no l’hem trobat al DOGC!!!

Aquí el tenim!!!

properament la comparativa actualitzada.

Així ho explica La Vanguardia: si ets un màquina o t’has jubilat, estudiar és gratis!! quina sort!!

Diuen que no hi haurà diferència entre el cost del Grau i la Llicenciatura. Quan t’ofereixen menys pel mateix preu, vol dir estafa.

Continuarem informant…

Comparativa Grau Llicenciatura

2009/10: Les taxes universitàries podran pujar fins al 4% per sobre l’IPC

La pujada de l’any 2008/09

Els estudis de Medicina pujen el preu un 46% (curs 2008/09)

Ja està publicat el Reial Decret que estableix la transferència a fons perdut del capital humà universitari al sector privat. Aquesta mesura és un desenvolupament d’una de les modificaciones fetes pel PSOE a la LOU – el PP no es va atrevir a vendre la recerca pública fins aquest punt-.

Durant cinc anys, amb reserva del lloc de treball i còmput d’antiguitat, amb destinació a “empresa cuya actividad requiere la generación o un uso intensivo de tecnologías, para la generación de nuevos productos, procesos o servicios, derivados de investigación, el desarrollo y la innovación y para la canalización de dichas iniciativas y transferencia de sus resultados”. Així és com l’estat premia  la producció de coneixement i aplicacions públiques, incentivant el seu desenvolupament a la empresa privada ( el requisit de participació pública és ridícul).

Real Decreto 1014/2009, de 19 de junio, por el que se regula la concesión de excedencia temporal para personal investigador funcionario y estatutario que realice actividades de investigación biomédica, para el desarrollo de actividades en empresas de base tecnológica.

Si el professorat de qualitat marxa a fer recerca a la privada, qui la farà a la pública? i qui transferirà els coneixements a la docència?

Nota oficial de Moncloa: EXCEDENCIA TEMPORAL PARA EL PERSONAL INVESTIGADOR FUNCIONARIO QUE PASE A PRESTAR SERVICIOS EN EMPRESAS TECNOLÓGICAS

Hong Kong, colonia britanica fins que el 1997 va ser retornat a la Xina, mante un estatus especial (el famos “un pais, dos sistemes”): Si a la Xina (ells en diuen el “mainland” quan es refereixen a “la resta” de la Xina) l’unica llengua ofcial es el mandari, a HK ho son el cantones i l’angles. L’angles, a banda dels estrangers i els funcionaris, ningu no el parla fluidament, pero el mantenen perque “it’s good for business”.

Hong Kong mante fronteres amb fil ferro de punxes amb la Xina, i els xinesos que hi vulguin entrar necessiten tota una serie de permisos especials. Ho fan per evitar que una avalanxa de xinesos pobres els envaeixin, ja que HK es tan ric com qualsevol pais europeu.

Hong Kong mante les seves institucions, lleis, moneda, etc. Per a l’unic que depen del govern de Pequin es per a la defensa, politica exterior i en cas que volguessin canviar la seva constitucio, que hauria de ser aprovada pel Partit Comunista xines.

Tenen, per tant, el seu propi sistema politic i legal, heretat dels anglesos (que es el que permet que HK sigui un pol financer i comercial, ja que les seves lleis son fiables, a diferencia de les xineses).

Entre els drets garantits a HK (a diferencia de a la Xina) hi ha la llibertat d’expressio, cosa que fa que els diaris cada dia estiguin plens de critiques contra la corrupcio i inoperancia de Pequin, per exemple.

Pero Hong Kong no es una democracia. El seu parlament, el Legcom (Legislative Comitee), esta format per 30 diputats elegits per uns 200 electors, “representatius” de cada barri de la ciutat i de cada grup d’edat/demografic. Els critics diuen que aquest funcionament fa que sigui molt mes conservador i que sigui mes facilment manipulable per la Xina.

Per aixo el proppassat 1 de juliol, festiu per ser el Dia de la Reunificacio, hi havia convocada pertot el centre de HK una manifestacio reclamant la democracia. Totes les enquestes assenyalen que els hongkonguesos creuen que el sistema actual no es just i es mostren a favor d’una major democracia.

No obstant aixo, la desorganitzacio i la calor horrorosa que fa aquests dies, va fer que el nombre d’assistents fos de nomes uns 100.000, molt per sota de les expectatives.

L’endema els diaris, no obstant, es manifestaven a favor de la democracia a HK i recollien els punts de vista dels manifestants, del govern de HK i del de la Xina.

Vaig flipar en llegir que, la Xina totalitaria ja te planificat el full de ruta per tal que, d’acord em el que recull la constitucio de HK, aquest es converteixi en una democracia el 2020. De fet, ja han encarregat diversos estudis a comites i a professors universitars sobre com fer-ho, i sembla que, progressivament, aniran ampliant la base d’electors fins que, el 2020, siguin les primeres eleccions universals de Hong Kong.

Repeteixo que ho vaig trobar flipant: la Xina, que de moment no vol ni sentir a parlar de democracia, no obstant la planifica amb tota cura per a Hong Kong. Ben be “un pais dos sistemes”!!

Pero ben mirat, es intel.ligent: HK es un experiment de capitalisme i lliuremercat per a la Xina. I en els propers anys, tambe ho sera de transicio democratica.

Se suposa que l’aprenentatge que n’obtinguin els ajudara a fer la transicio a la Xina quan el grau de desenvolupament del pais faci inviable el sistema politic actual. Als dirigents xinesos els preocupa que el pais es torni un caos i que les elits perdin el seu estatus. Per aixo, des de fa 20 anys estan duent a terme un proces d’obertura progressiva del pais, per treure’l de la miseria, enriquir-lo, convertir-lo en una potencia mundal i, eventualment, en una democracia. A diferencia de Hong Kong, perxo, al “mainland” encara no tenen data prevista, a no ser que se li hagi aparegut entre malsons a algun peix gros de l’aparat comunista…