Una altra perla trobada a la secció «Tema del mes» de la revista Qué leer, aquesta vegada sorgida de la ploma de Juan Eslava Galán, que parla sobre el premi Nobel de literatura: «El premio que le dieron a Cela».

El Premio Nobel de Literatura es como una miss. Reina durante un año y después nombran a otro y los periódicos se olvidan de él y, con ellos, los lectores y los editores. Pervive sólo en las enciclopedias.

Més endavant, pasa per sobre del tret més problemàtica del premi i que sol generar discussions sempre que surt: què es premia? La qualitat literària de l’obra? Cal tenir en compte la personalitat i la ideologia de l’autor premiat?

El Nobel es un premio mediático, pero… ¿garantiza al menos la excelencia de la obra? No necesariamente, porque los criterios de la Academia sueca son más políticos que literarios: intentan que esté representada la literatura mundial como ellos la perciben. Algún escritor oriental (indio, chino, japonés…), de vez en cuando algún musulmán, un judío, un hispano… Es un premio políticamentecorrecto en el que priman consideraciones extraliterarias y a veces decididamente políticas. A borges lo excluyeron el año que elogió al tirano Pinochet[.]

Segurament se’n parlarà durant els propers dies i se’n tornarà a parlar l’any vinent, igual que se’n parlà l’any passat. Hi ha qüestions sobre les quals sembla que estem condemnat a no posar-nos d’acord.

• Juan Eslava Galán. «El premio que le dieron a Cela». Qué leer, núm. 147 (2009), p. 4.

Vet aquí que avui és el Blog Day 2009, i qualsevol excusa és bona per donar una empenteta al blog quan està a mig gas. Per si algú no ho sap, consisteix a celebrar el dia dels blogs recomanant-ne cinc que pertanyin, preferiblement, a una cultura diferent a la pròpia i que ens agradin per una raó o altra. Cosa difícil, d’altra banda, tenint en compte la quantitat de blogs que hi ha al lector de feeds que ens agraden i que parlen de matèries diverses… però s’ha de triar: així que agafem els blogs sobre llibres, literatura o biblioteques, i triem-ne cinc d’interessants…

• Bibliobsession 2.0: de Silvère Mercier un bibliotecari, com diu ell mateix al blog, bibliobsessionat per les biblioteques. I això és el que hi trobareu, al blog: notícies, comentaris i reflexions sobre les biblioteques i la seva relació amb el món 2.0. També el podeu seguir a Twitter, si us interessa: Silvae.
• La république des livres: de Pierre Assouline, escriptor i periodista francès, és un blog sobre el llibre i la literatura i tot els que els envolta. Principalment, és clar, sobre el món editorial i literari francès.
• Swiss Army Librarian: és el blog d’un bibliotecari referencista nord-americà, Brian Herzog, que treballa a la Chelmsford Public Library de Chelmsford, Massachussets. És un blog sobre biblioteques amb una secció molt interessant titulada «Reference Question of the Week» on cada setmana tria una de les preguntes que li han fet al taulell d’informació bibliogràfica i explica amb quines eines l’ha respost. I n’hi ha de molt estranyes!
• Biblioteca Queer: és un blog escrit per tres professionals de la biblioteconomia i la documentació amb la voluntat de ser el punt de trobada entre la comunitat LGTB, i presentar notícies i recursos sobre la diversitat sexual i la identitat de gènere que puguin ser útils als professionals de les biblioteques públiques, principalment les gallegues.
• LibraryThing Blog / Thingology Blog: sí, ja ho sé, n’he posat dos, però és que és molt difícil separar els dos blogs del planeta LibraryThing. El primer és el blog mitjançant el qual l’equip de LibraryThing manté la comunitat d’usuaris informada de les novetats, els plans de desenvolupament i les noves característiques que s’implementen a la plataforma. El segon és on es presenten les noves idees per poder-les discutir amb la comunitat abans de començar a posar-les en marxa. I a tots dos també s’hi troben curiositats, com ara el tràiler del llibre «Sense and sensibility and sea monsters??» o fotografies de la presència d’alguns membres de l’equip al congrès anual de l’American Library Association.

I em sembla que això és tot. Ara només cal posar l’etiqueta per a Technorati (blogday2009), el logotip… ja està, i publicar-lo. I desitjar-vos una bona lectura.

És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i saber escriure a màquina.

Mercè Rodoreda. Quanta, quanta guerra… Barcelona: Club Editor, 2000. p. 17

Aprendre “els sons del català” per Internet

És cert que en aquests camps Internet ha fet aportacions extraordinàries. Però també hi ha d’altres àmbits en què la xarxa ens sorprèn amb recursos que milloren les habilitats individuals, el saber fer i la cultura de cadascú.

Un d’aquests recursos d’ús individual és, per exemple, aquesta pàgina de la Universitat de Barcelona que tracta sobre la fonètica del català, ens mostra un inventari general dels sons de la nostra llengua i ens permet d’escoltar-los per mitjà d’una bona colla d’exemples sonors. La pàgina s’anomena Els sons del català i aplega materials que es poden utilitzar en l’aprenentatge autònom de la fonètica de cara a l’ensenyament secundari o superior, i que igualment poden servir per als ensenyants de la llengua o els logopedes.

Els sons del català s’organitza en diverses parts, animades per la tecnologia Flash per explicar les característiques dels sons i amb arxius de vídeo en què parlants de català articulen aquests sons en contextos diferents, així com esquemes gràfics que representen la trajectòria de l’aire i els moviments que es produeixen en les articulacions quan es pronuncien els sons. Es tracta, doncs, d’un web ben estructurat en el seu propòsit i que utilitza els recursos tècnics més avançats, sota la direcció del doctor Joan Solà de la Universitat de Barcelona. Una demostració més de l’amplíssima diversitat temàtica d’Internet.

No hi ha res pitjor que ser llicenciat en filologia (la que sigui) i haver-se dedicat a la correcció, perquè la gent et prengui per una mena de diccionari ambulant i creguin que tens totes la normativa i les regles ortotipogràfiques al cap. «Com es diu això?», «Aquesta paraula, com és en català?» ,«Això ho puc escriure així?», «Quan he d’escriure x en lloc d’y?»… són algunes de les preguntes que et poden caure al damunt quan menys t’ho esperes. I és que la gent no se sol fer càrrec que per molta intuïció lingüística que tinguis, per molt que t’hagis dedicat a corregir i per molta filologia que hagis estudiat, no ets un ordinador que es dediqui a aplicar uns algoritmes que t’ajudin a respondre una pregunta com qualssevol de les anteriors, sinó que ets una persona, que pots tenir una memòria limitadeta, que hi ha regles que no te les has après perquè tenen tantes excepcions que les has de consultar cada vegada que t’hi trobes, i, sobretot, que no et saps el diccionari de memòria i no sempre tens el xip corrector activat.

Jo no l’hi tenia mentre llegia Ex-libris, d’Anne Fadiman, si més no fins que no vaig arribar al capítol en què parla, precisament, de la malaltissa afició correctora d’ella i la seva família. Ja m’havia fixat en alguna coma mal posada, o que faltava, en les pàgines anteriors, però crec que en llegir aquest capítol alguna cosa s’activà dins meu i, de cop i volta, vaig començar a veure errors (i alguns horrors, si em permeteu el rídicul joc de paraules) en el text. No només comes que falten o que no les han tret d’on sobren, no; també manca de punts finals, accents impossibles en català en termes prou estranys com perquè qualsevol corrector una miqueta competent s’aturi a comprovar que el terme està ben escrit, noms propis d’autors clàssics mal escrits, barbarismes que una consulteta de no res al diccionari hauria pogut evitar, manca de concordança entre subjectes i verbs, et alii.

Sembla mentida que un llibre sobre l’amor als llibres i a la lectura, hagi estat editat amb tan poca cura. I encara s’entén menys si aquesta editorial és a) una editorial universitària, b) l’editorial que ha publicat un famós i molt utilitzat manual d’estil.

Apa, ja van dos desfogaments en una setmana. El proper apunt prometo que serà una lloança ben merescuda al llibret de l’Anne Fadiman.

Això que he escrit és com escopir enlaire, ja ho sé: més d’una vegada he hagut d’editar un apunt del blog on hi havia algun error d’aquells que fan basarda. Que ningú no hagi de pagar per llegir el blog no és una excusa, però no deixa de ser un atenuant (igual que ho és la manera com escric els apunts: normalment a raig i sense revisar-los abans de publicar-los; que lluny queda el temps en què els escrivia a mà i després els passava a net al blog).

O gairebé completes, hauríem de dir, ja que no totes les cartes que van enviar Mercè Rodoreda i Joan Sales s’han conservat, com avisa la curadora del volum, Montserrat Casals, al pròleg. Són, tot i això, 567 cartes, la majoria de Joan Sales, ordenades per any, precedit cadascun per una breu introducció de la curadora: vint-i-tres anys de correspondència entre dos dels principals escriptors catalans del segle passat, i ell, a més, un dels principals editors en llengua catalana; i en vint-i-tres anys les relacions canvien, i canvia el país i els costums, i tot això està reflectit en aquestes cartes.

La correspondència Rodoreda-Sales s’inicia amb la sol·licitud de Joan Sales que Mercè Rodoreda li enviï, per llegir i potser publicar, l’original de <em>La plaça del Diamant</em>. Des d’aquesta primera carta fins a la darrera, és principalment una correspondència «comercial», per posar-li algun adjectiu, centrada en l’edició i la publicació de les obres de Mercè Rodoreda, la negociació dels drets de traducció a llengües estrangeres, en la liquidació de drets d’autor, en la previsió de noves edicions de les novel·les que es van esgotant, etc. I és, potser, l’aspecte de la correspondència més repetitiu i més avorrit, d’altra banda.

La Colometa és una d’aquestes figures inoblidables que, creades pel talent d’un escriptor, passen a tenir una estranya vida com si haguessin existit i tots les haguéssim conegudes [carta de Sales a Rodoreda, 16 de maig de 1961, p. 37]

Però entremig s’hi van escolant altres temes. De mica en mica, els dos desconeguts es van agafant confiança, i petits detalls de les vides d’un i de l’altra, i opinions sobre els temps que viuen, o sobre altres escriptors i editors, van treient el cap entre línies. De carta en carta som testimonis de l’establiment i la maduració d’una amistat, a més de la relació escriptora-editor, i de l’adaptació de Rodoreda i de Sales als canvis a què el temps i la situació política del país els van enfrontant. Aquests detalls que treuen el cap entre línies de tant en tant, i en alguns casos fins a obsedir-los, són, potser, els més sucosos, els més interessants, perquè ajuden a fer-se una imatge de les personalitats d’un i altra, i també del temps en què viuen i del medi social i literari en què estan immersos. Un medi, el literari, que rep sense fer-se’n gaire ressò les obres de Mercè Rodoreda, tot i que les edicions es van esgotant una darrere l’altra, i que li escatima el reconeixement públic —que triga a arribar. Un medi en què les editorials catalanes, en lloc de col·laborar per rellançar la publicació de llibres en català, es fan la traveta. Un medi en què uns mitjans de comunicació s’entesten a presentar com el millor de la literatura catalana autors que no escriuen en català o d’altres que si bé ho fan, no són tan ben considerats per Sales.

Sales és directe i sovint sarcàstic amb tot allò que no li agrada o amb què no està d’acord, i no té pèls a la llengua. Té les seves idees sobre què és bona literatura i què és mala literatura i actua en conseqüència. Mercè Rodoreda també té les seves idees, sobretot sobre la pròpia obra i sovint rep els suggeriments de canvis o correccions de Joan Sales amb un estirabot, negant-se en rodó a acceptar-los. En aquest aspecte és una mena de lluita de titans, a vegades per aspectes tan superats avui (espero) com si cal posar «vorera» en lloc d’«acera». El model de llengua que cal seguir és un dels temes més recurrents a l’epistolari, un model que Sales vol ben allunyat de l’estil «jocfloralesc» que tot sovint parodia.

No sé per què no es pot dir que a Barcelona hi ha escriptors que es pensen que escriure és agafar paper i tinta. Ja sou ben pallús. És bescantar-lo dir a un amic el que a un li sembla la veritat? En el món literari de Barna i segurament en el món social encara més hi falta aquella criatura que deia «el rei va despullat», i potser no farien tant els gegants. Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera. [carta de Rodoreda a Sales, 6 d'agost de 1962, p. 121]

I, esclar, la literatura també hi apareix sovint, a l’epistolari. No només l’obra rodorediana, sinó també tota la literatura que es fa a Catalunya i que es premia, literatura —obra i autor— que sovint és blanc dels dards enverinats de Joan Sales. La censura i els premis literaris són dos temes que també els amoïnen: la censura, perquè fa retardar la publicació dels llibres i, massa sovint, només l’autoritza a costa de retallar-ne el contingut. Els premis, perquè no sempre premien les obres de bona qualitat; tanmateix, són conscients que un premi no només significa un bon ajut econòmic, sinó també una publicitat excel·lent —d’aquí que Sales inciti Rodoreda a presentar-se a alguns premis literaris, fins i tot al Planeta en castellà, si això li ha de reportar diners i ser més coneguda.

Potser si apliquessin a les votacions dels premis literaris el sistema dels bombos de la Loteria Nacional, hi hauria un xic més de justícia. [carta de Sales a Rodoreda, 2 de novembre de 1962, p. 144]¹

El tema dels diners es va repetint al llarg de l’epistolari, però sempre en les cartes de Sales: liquidacions de drets d’autor, previsió de vendes, quantia dels premis, etc. Rodoreda, en canvi, en parla ben poc i, tot i necessitar-ne, només en un parell d’ocasions lluita per diners que creu que són seus: arran de la mort del seu marit, quan li deneguen la part que li correspondria amb l’excusa que se n’havia separat feia anys, i amb l’amnistia dels funcionaris de la Generalitat d’abans de la guerra, perquè li hauria pogut suposar rebre una pensió de jubilació. En algun cas, fins i tot accepta que es faci una traducció de La plaça renunciant al que li correspondria de drets d’autor. Per això em va sorprendre tant el comentari de Patrícia Gabancho,² que la titlla de «dona egoista, pessetera i freda» (el seu «posat», diu) i que parli de paisatge de misèria moral sense entrar en més detalls, sense tenir en compte que, en molts moments, com es pot entreveure a la correspondència i a la biografia de Mercè Rodoreda, tant ella com Sales van ser víctimes de la misèria moral d’altres. Parla de personatge derrotat referint-se a Sales, però Sales fou un dels primers a reprendre l’edició de llibres en català i a apostar per una literatura de qualitat, d’alta volada. Si se’n va sortir o no no seré jo qui ho digui, però tan derrotat no devia estar quan encara li quedaven ganes de lluitar.

I anem acabant. Crec que no m’equivoco en dir que aquesta epistolari té un públic potencial reduït, i en això estic d’acord amb Patrícia Gabancho, que també en parla. Interessarà als estudiosos de la literatura catalana, als de l’edició en català, a editors, als filòlegs, als especialistes en l’obra dels dos autors i potser també als admiradors de l’obra de Mercè Rodoreda i de Joan Sales.³

1. Aquesta afirmació, amb notables excepcions, em temo que encara és vàlida…
2. Patrícia Gabancho. «Les famoses cartes». Cultura. Suplement setmanal de llibres i art (Avui) (10 gen. 2009), p. 13 [PDF].
3. La part en cursiva és un afegit. Vegeu el comentari de la Tina.

El llibre:

• Mercè Rodoreda; Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Barcelona: Club Editor, 2008. 1101 p. ISBN 978-84-7329-131-6.

Com cada any, vet aquí el balanç… de lectures, esclar. Per ordre alfabètic, amb enllaç al comentari que en vaig escriure (si és que ho vaig fer) i, enguany, un afegit: totes les lectures amb què he participat al «Reto 2008: Viaje en libro por la Unión Europea en 366 días» estan indicades amb l’expressió Repte 2008 i a continuació a quin país van correspondre.

1. Alfieri, Vittorio. Mirra. Tr. Manuel Cabanyes. Ed. bilingüe de Cristina Barbolani. Madrid: Cátedra, 1991. 227 p. ISBN 84-376-1009-5. [Repte 2008: Xipre]
2. Bassani, Giorgio. El jardí dels Finzi-Contini. Tr. Carme Serrallonga. Barcelona: Proa, 2007. 285 p. ISBN 978-84-8437-970-6. [§][Repte 2008: Itàlia]
3. Bennett, Alan. Una lectora poc corrent. Tr. Ernest Riera. Barcelona: Empúries, 2008. 95 p. ISBN978-84-9787-289-8. [§]
4. Bibliothèque Nationale (Luxembourg). La Bibliothèque Nationale de Luxembourg: son histoire, ses collections, ses services. Luxembourg: la Bibliothèque…, 1986. 90 p. [Repte 2008: Luxemburg]
5. Escolar, Hipólito. Historia de las bibliotecas. Madrid : Fundación Germán Sánchez Ruipérez : Pirámide, 1985. 566 p. ISBN 84-861-6812-0. [§]
6. Fernández, Eduardo. Soldados de cerca de un tal Salamina : Grandezas y miserias de la galaxia librería. Epíleg d’El Llibreter. Barcelona: Comanegra, 2008. 171 p. ISBN 978-84-93-55665-5. [§]
7. Frank, Anna. Diari. Tr. Esther Roig. Barcelona: DeBolsillo, 2006. 381 p. ISBN 84-9759-419-3. [§] [Repte 2008: Països Baixos]
8. Gillieron, Rebecca; Kilgarrif, Catheryn. The Bookaholics’ Guide to Book Blogs. Londres ; Nova York: Marion Boyars Publishers, 2007. 254 p. ISBN 978-0-7145-3151-9. [§] [Repte 2008: Regne Unit]
9. Guimerà, Àngel. Terra baixa. A: íd. Teatre. Barcelona : Edicions 62, 1979. 221 p. ISBN 84-297-1538-X.
10. Hachiya, Michihiko. Diario de Hiroshima de un médico japonés (6 de agosto – 30 de septiembre, 1945). Tr. de l’anglès de J. C. Torres. Pr. Elias Canetti. Madrid: Turner, 2005. 236 p. ISBN 84-7506-723-9. [§]
11. Hrabal, Bohumil. Trens rigorosament vigilats. Tr. Maria Garcia Barris. Barcelona: Edicions 62, 1997. 105 p. ISBN 84-297-4131-3. [Repte 2008: República Txeca]
12. Ibarz, Mercè. Rodoreda. Exili i desig. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8. [§]
13. Ibuse, Masuji. Lluvia negra. Pr. Jorge Volpi. Tr. Pedro Tena. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. 388 p. ISBN 978-84-935448-3-6. [§]
14. Jančar, Drago. La mirada de l’àngel. Tr. Simona Škrabec. Barcelona: Angle Editorial, 2003. 156 p. ISBN84-96103-12-9. [Repte 2008: Eslovènia]
15. Jansson, Tove. El llibre de l’estiu. Tr. Montserrat Vallvé Viladoms. Barcelona: Angle Editorial, 2004. 198 p. ISBN 84-96103-61-7. [§] [Repte 2008: Finlàndia]
16. Kavafis, Konstadinos P. Poemes. Traducció catalana i notes per Alexis E. Solà. Barcelona: Curial, 1988. 188 p. ISBN 84-7256-058-9. [Repte 2008: Grècia]
17. Kross, Jaan. El loco del zar. Traducció del francès per Joaquín Jordá. Barcelona: Anagrama, 1992. 411 p. ISBN 84-339-1176-7. [§] [Repte 2008: Estònia]
18. Larsson, Stieg. Els homes que no estimaven les dones. Tr. Alexandre Gombau i Núria Vives. Barcelona: Columna, 2008. 625 p. ISBN978-84-664-0924-7. [Repte 2008: Suècia]
19. Leveroni, Rosa; Palau i Fabre, Josep. Epistolari Rosa Leveroni – Josep Palau i Fabre 1940-1975. A cura de Natàlia Barenys. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998. 169 p. ISBN 84-7826-918-5.
20. Levi, Primo. Si això és un home. Tr. Francesc Miravitlles. Barcelona: Edicions 62, 2007. 284 p. ISBN 978-84-297-4902-1. [§] [Repte 2008: Polònia]
21. Littell, Jonathan. Les benignes. Tr. Pau Joan Hernández. Barcelona: Quaderns Crema, 2007. 1162 p. ISBN 978-84-7727-181-9. [§]
22. Manea, Norman. La llengua nòmada. Tr. Coral Gomà i Garcia. Barcelona: Arcàdia, 2008. 53 p. ISBN 978-84-935345-3-0. [Repte 2008: Romania]
23. Mankell, Henning. Els gossos de Riga. Tr. Meritxell Salvany. Barcelona: Tusquets, 2002. 336 p. ISBN 84-8310844-5. [Repte 2008: Letònia]
24. Márai, Sándor. La dona justa. Tr. Eloi Castelló i Anna Soler. Barcelona: Edicions 62, 2007. 413 p. ISBN 84-297-5590-X. [§] [Repte 2008: Hongria]
25. Marlowe, Christopher. The jew of Malta [en línia]. Edited by the Rev. Alexander Dyce. The Gutemberg Project, 1997 [Consulta: 10-12.12.2008]. Disponible a: http://manybooks.net/titles/marlowecetext97jmlta10.html. [Repte 2008: Malta]
26. Martin, George R. R. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5. (Canción de Hielo y Fuego ; 1)
27. —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 922 p. ISBN 84-932702-2-9. (Canción de Hielo y Fuego ; 2)
28. —. Tormenta de espadas (I i II). Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622, 603 p. ISBN 84-96208-24-9. (Canción de Hielo y Fuego ; 3)
29. —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 863 p. ISBN 978-84-96208-59-9. (Canción de Hielo y Fuego ; 4) [§]
30. Milosz, Czeslaw. El valle del Issa. Tr. Ana Rodón. Barcelona: Tusquets, 1999. 318 p. ISBN 84-8310-634-5. [§] [Repte 2008: Lituània]
31. Morgado, Paulo. O corrupto e o diabo. Diálogo às portas do 5.º fosso do 8.º círculo do inferno. Lisboa: Dom Quixote, 2007. 102 p. ISBN 978-972-20-3479-1. [Repte 2008: Portugal]
32. Nadal, Marta. De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Barcelona: IEC : Edicions 62, 2000. 230 p. ISBN 84-7283-526-X.
33. Noseck, Vladimir. Independent Bohemia. An account of the Czecho-Slovak struggle for liberty [en línia]. The Gutemberg Project, jan. 2006 [Consulta: 13.12.2008]. Disponible a: http://manybooks.net/titles/nosekvlaetext068iboh10.html. [Repte 2008: Eslovàquia]
34. Nothomb, Amélie. Métaphysique des tubes. París: Michel Albin, 2000. 156 p. ISBN 978-2-253-15284-2. [R2008: Bèlgica]
35. Pullman, Philip. La brúixola daurada. Tr. Albert Torrescasana. Barcelona: Empúries, 2007. 426 p. ISBN 978-84-7596-839-1. [Publicat primer com Llums del nord, traducció del títol en la versió anglesa, i republicat amb una coberta infecta més adequada per al DVD de la película que no pas per al llibre]
36. Rodoreda, Mercè. La plaça del Diamant. A: íd. Obres completes. 1: 1936-1960. Introducció de Carme Arnau. Barcelona: Edicions 62, 1976. 526 p. ISBN 84-297-1172-4 (v. 1). [Repte 2008: Espanya]
37. —. Autoretrat. A cura de Mònica Miró Vinaixa i d’Abraham Mohino Balet. Barcelona: Angel Editorial, 2008. 350 p. ISBN 978-84-96970-33-5. [§]
38. —. Aloma. A: íd. Obres completes. 1: 1936-1960. Introducció de Carme Arnau. Barcelona: Edicions 62, 1976. 526 p. ISBN 84-297-1172-4 (v. 1).
39. Sala Rose, Rosa. Lili Marleen. Canción de amor y muerte. Barcelona: Global Rhythm, 2008. 218 p. + 1 CD. ISBN 978-84-96879-28-7. [§]
40. Savage, Sam. Firmin. Tr. Ramón Buenaventura. Il. Fernando Krahn. Barcelona: Seix Barral, 2007. 222 p. ISBN 978-84-322-2824-7. [§]
41. Sempé, Jean Jacques; Goscinny, René. Le petit Nicolas. 156 p. ISBN 2-07-036423-2. [§] [Repte 2008: França]
42. Shakespeare, William. Hamlet. Tr. Joan Sellent. Barcelona: Quaderns Crema, 2000. 293 p. ISBN 84-7727-310-3. [Repte 2008: Dinamarca]
43. Smith, Jeff. La cueva del anciano. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2008. 124 p. ISBN 978-84-96815-50-6. (Bone ; 6).
44. —. Círculos fantasma. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2008. 156 p. ISBN 978-84-96815-68-1. (Bone ; 7).
45. —. Buscadores de tesoros. Tr. Gonzalo Quesada. Bilbao: Astiberri, 2008. 142 p. ISBN 978-84-96815-73-5. (Bone ; 8).
46. Soldevila, Ferran. Al llarg de la meva vida. I: 1926-1939. Barcelona: Edicions 62, 1970. 541 p.
47. Teixidor, Emili. La lectura i la vida. Com incitar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres. Barcelona: Columna, 2007. 189 p. ISBN 978-84-664-0805-9. [§]
48. Tóibín, Colm. The Blackwater Lightship. Londres: Picador, 2000. 273 p. ISBN 978-0-330-38986-0. [§] [Repte 2008: Irlanda]
49. Wagenstein, Angel. El Pentateuco de Isaac. Tr. Liliana Tabákova. Barcelona: Libros del Asteroide, 2008. 316 p. ISBN 978-84-935914-6-5. [§] [Repte 2008: Bulgària]
50. Zusak, Markus. La lladre de llibres. Tr. Anna Ullibarri. Barcelona: La Campana, 2007. 562 p. ISBN 978-84-96735-04-4. [§] [Repte 2008: Alemanya]
51. Zweig, Stefan. Carta d’una desconeguda. Tr. Carme Gala. Barcelona: Quaderns Crema, 1998. 91 p. ISBN 84-7727-222-0. [Repte 2008: Àustria]

I enguany no només he pogut superar el repte de la Meri Gallego (l’any passat no hi vaig arribar), sinó que sense gairebé ni voler-ho he superat un altre repte que fa anys que corre per la blocosfera: els dels 50 llibres. I això a qui li importa, que diria aquell… doncs a mi, és clar!

Que tingueu un bon any 2009 ple de bones lectures.

Poema

cada imatge és un enllaç

L’autor (en aquest cas autora)

va néixer com Déu mana el 10 d’octubre del 1909

(encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin)

a les dotze del matí.

-

-

-

«Nota biogràfica per a Crim», recollida a: Mercè Rodoreda. Autoretrat. Barcelona: Angle Editorial, 2008. 350 p. ISBN 978-84-96970-33-5. El retrat, d’Antoni Bernad, prové de la pàgina Mercè Rodoreda 1908-2008 elaborada per la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida.

Feia dies que no passava per El basar de les espècies i avui, en dedicar-li una estona, he vist que en Jacme ha fet un podcast en el qual recita un fragment de Mirall trencat acompanyat d’un nocturn de Chopin. He enllaçat el podcat aquí sota, però us recomano que aneu a escoltar-lo al Basar, on trobareu també el fragment recitat.

Al final, encara haurà servit d’alguna cosa, l’Any Rodoreda!

Qui hagi començat a llegir pensant que trobaria aquí un assaig sobre la poesia i la riquesa lingüística, quedarà ben decebut. I d’altres és possible que em piquin el crostó per fer dolenteries. Aquests dies es parla força de Gerard Vergés i en Jesús M. Tibau ens convidava ahir a participar en l’homenatge que se li farà avui a l’escriptor tortosí, afegint-nos a la iniciativa d’Emigdi Subirats de posar als nostres blogs una fragment de l’obra de Vergés.

No pensava participar-hi, perquè no coneixia el poeta ni la seva obra. Però llegint una antologia poètica que hi ha disponible en línia a la Biblioteca Virtual Cervantes (gràcies a El basar de les espècies), he trobat un poema que ha desvetllat el meu costat gamberro i, fent cara de dissimular com fan les criatures quan fan una dolenteria, el copio i l’enganxo. Pertany al llibre Llir entre cards, es titula «Abundància de sinònims» i el dedicà «A Carme, apassionada lectora de diccionaris» (aquí imagineu l’Un que passava posant-se tot dret, traient pit i començant a recitar, després d’un profund sospir, amb veu engolada):

No és diferent la llengua catalana
d’altres llengües, que és llengua molt devota
de batejar les putes: galiota,
meuca, bagassa, meretriu, putana.

¿Seguim? Bardaixa, hetàira, barragana
(aquesta Moll l’admet). També la sota
famosíssima d’oros. I donota.
I fembra pública, a l’edat mitjana.

Afegiré barjaula. I més: berganta,
dona mundana, del partit, marfanta,
prostituta, marcolfa… Un escampall.

Amb el bacó és igual. Quan és femella,
truja si és gran; si mamelló, porcella.
I el mascle: porc, marrà, garrí, godall.

I ara ens retirem, amb el desig que algun dia puguem dir com diu Gerard Vergés que «De tot el que hem llegit, n’hem fet substància» («Antologia dels poetes més estimats»).

Tant parlar de la Rodoreda i de l’Any Rodoreda i vet aquí que em més de la meitat de la informació relacionada amb l’esdeveniment. Deu ser per la meva mandra a revisitar pàgines web amb agendes a les quals no et pots subscriure (potser m’equivoco, però al web de l’Any Rodoreda no he trobat la manera de subscriure’m a actualitzacions; el més probable és que estigui tant a la vista que no l’he vist…). Com que tampoc no sóc gaire freqüentador de llocs web de ràdios (ni oient habitual de programes de ràdio), no havia vist aquesta iniciativa de Catalunya Ràdio de l’any 2002 dedicada a Mercè Rodoreda.

És una sèrie de cinquanta-dos enregistraments de fragments d’obres de Mercè Rodoreda i de cartes que va escriure o que va rebre l’escriptora (hi ha força fragments de la correspondència que va mantenir amb l’editor Joan Sales i d’altres personatges relacionats amb ella com ara Anna Murià, Josep Tarradellas, Armand Obiols, etc.). Anna Lizaran posa veu a Mercè Rodoreda, però no hi ha informació sobre la veu masculina (i no l’he reconegut). Aquests enregistraments, d’una durada d’uns deu minuts, es poden escoltar directament al web de Catalunya Ràdio a «Estimada Rodoreda».

I tot just fa una estona en Jesús M. Tibau parla al seu blog d’una auca dedicat a l’escriptora: «Auca de Mercè Rodoreda» a Tens un racó dalt del món i l’enllaç directe a l’auca: «Auca de Mercè Rodoreda 1908-1983» a La paret de les auques.

Si algú em demanés que destaqués alguna de les meves experiències plaents associades a la lectura és molt probable que parlés, entre d’altres, del descobriment d’un dels grans best-sellers de la novel·la històrica: Sinuhé, el egipcio (sí, sí, ja ho sé, també hi és en català: Sinuhè, l’egipci; però per mi Sinuhè sempre serà «el egipcio», coses de la «primera vegada»). També va suposar un emmascarament: el de l’autor del llibres, Mika Waltari, del qual durant molt temps creia que només havia escrit aquesta novel·la… Per sort el temps cura moltes coses i amb l’ajut de la curiositat, moltes més.

Així havien quedat, doncs, el senyor Waltari i la seva novel·la: al llimb dels petits plaers que es recorden amb afecte però als quals no vols tornar per por que ara el plaer no sigui completament diferent… o hagi deixat de ser un plaer. Però si hi ha una cosa segura a la vida és que el món fa molts tombs, i en un d’aquests tombs vaig començar a rebre a casa el catàleg de nous segells de correu… de correus de Finlàndia! I què hi havia, al darrer?

Vet aquí que enguany s’està celebrant també el centenari de Mika Waltari i s’ha fet una sèrie de segells commemoratius amb imatges relacionades amb algunes de les seves obres (el llançament oficial és el 9 de setembre, segons la notícia publicada al lloc oficial del centenari i el centenari, exactament, el 19 de setembre). Com en tota mena de celebracions d’aquesta mena s’estan celebrant un munt d’actes i activitats que, si us interessa, podeu veure al lloc web del centenari (malgrat ens quedin molt lluny). Feu clic a la imatge per accedir-hi.

Més informació sobre Mika Waltari:

• Fundació (gairebé tot en finès).
• Centenari.
• Pàgines sobre l’autor a Pegasos, Wikipedia i El poder de la palabra.
• Fitxa de la pel·lícula The Egyptian a IMDB.
• Registre de l’obra a Librarything.

Un dels primers descobriments internàutics que he fet en tornar de vacances ha estat la sèrie d’entrevistes «La paraula viva» que es va fer en ocasió de l’exposició «Cultura catalana, singular i universal» l’octubre de 2007 a la Fira de Frankfurt (notícia a Vilaweb sobre l’exposició). Ha estat gràcies a en Jaume Subirana, que cada dia posa al seu blog l’enllaç al vídeo que difon el portal VilawebTV.

El d’avui és l’entrevista que van fer a Imma Monsó i entre els publicats anteriorment hi ha el de l’entrevista a Mercè Ibarz. Per què destaco aquests dos vídeo i no uns altres? Doncs per una casualitat d’aquelles que de tant en tant es donen: Mercè Ibarz és l’autora de la biografia de Mercè Rodoreda que vam comentar fa uns dies, biografia que havia traduït la Tina Vallès, i a la presentació de la qual va participar Imma Monsó. Podria tancar el cercle amb un enllaç al comentari d’Un home de paraula, una novel·la més que recomanable… però no vaig escriure’n cap.

Aquí us ho deixo:

• La Paraula Viva: Imma Monsó – VilaWeb TV.
• La Paraula Viva: Mercè Ibarz – VilaWeb TV

Els que passeu habitualment per aquí ja us haureu adonat que l’autor d’aquest blog té el mal dels llibres i és incapaç de deixar que els llibres s’allunyin gaire de la seva vida. Per això avui se salta la regla no escrita —i de tant en tant violada— del descans bloguer dominical per recomanar-vos la lectura de la darrera entrada d’un dels blogs que ha descobert en els darrers mesos, Regina ExLibris,

una librera con delirios antropológicos aficionada a diseccionar los hábitos lectores de los españoles.

I per què avui i no un altre dia? Perquè sovint les etiquetes, tant en literatura com en qualsevol altre àmbit, fan més mal que bé i de tant en tant convé desfer malentesos i prejudicis. Com fa Regina ExLibris en aquesta entrada titulada «Ah, pero, ¿las novelas gay no son porno?».

Però no deixeu de fer una passejadeta pel seu blog, val la pena perdre una estona amb les seves anècdotes de llibretera.

Una cinquantena de persones, comptant llarg, omplíem l’auditori de l’FNAC de l’Illa Diagonal ahir al vespre. Ens hi havia reunit l’esquer de la presentació del llibre de Mercè Ibarz Rodoreda. Exili i desig, publicat per Empúries, presentació que faria l’autora mateixa acompanyada d’Imma Monsó i Jordi Cornudella. Va començar Mercè Ibarz donant la benviguda als assistens i presentant els seus companys de taula, a qui havia reunit més com a escriptors que com a altra cosa: volia, va dir, que a la presentació hi hagués escriptors que parlessin de Rodoreda, més que no pas estudiosos de la literatura.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l’obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d’atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l’obra, d’una part de l’obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l’autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l’obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l’obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l’estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d’Ibarz); l’aïllament de l’escriptora a l’exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d’Ibarz, la Guerra Civil i l’exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l’exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d’aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d’acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m’està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d’una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n’he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l’AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l’AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l’AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l’Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

http://mica8.typepad.com/vision/2008/04/los-angeles-dai.html

“El periódico ha publicado una página de Ruiz Zafón” (blog de El Mundo, por Arcadi Espada)

http://blogs.elmundo.es/elmundo/2008/04/14/elmundopordentro/1208166645.html

Un programa detecta expresions discriminatories a documents i web.
http://www.publico.es/ciencias/070921/sexismo/corrector/ortografico

“Alguna vez les he contado que, después de la publicación de cada novela, llega abundante correo de lectores advirtiendo de tal o cual errata en la página equis. Es una correspondencia que cualquier novelista, supongo, recibe con curiosidad y agrado -aparte del disgusto cuando la errata detectada es gorda-, pues indica, sobre todo, que hay lectores que se enfrentan a la obra que uno acaba de parir con interés, y llevan este al extremo de colaborar con el autor en que la cosa quede lo más perfecta posible, dentro de lo que cabe. De esa forma, si hay suerte y el libro conoce nuevas ediciones, estas se imprimirán sin mácula, corregidas como Dios manda.” (…) Continuar

El mes d’octubre passat vaig escriure una entrada al blog titulada «Quanta, quanta Rodoreda», que vaig canviar poc després per «Més Rodoreda encara» arran de la constatació que el primer títol podia ser llegit en sentit pejoratiu, constatació més o menys confirmada per un comentari de la Tina Vallès (el títol original es manté, però, a l’adreça de l’entrada, que no vaig canviar). La setmana passada, en obrir l’Avui, vaig tenir la sorpresa que havien escollit el mateix títol per al suplement Cultura, que conté un avançament editorial del llibre Autoretrat, a cura de Mònica Miró i d’Abraham Mohino, un recull de fragments de textos de Mercè Rodoreda a manera d’autobiografia. La coincidència del títol no és altra cosa que una curiositat, ja que el joc de paraules és ben fàcil. Fins i tot vaig pensar a fer-ne una entrada al blog, però al final tot va quedar amb un comentari entre la Tina i jo (suposo que no li farà res que reveli aquestes «intimitats») sobre el títol del suplement i el llibre que s’anunciava.

I si avui trec el tema al blog és perquè m’ha tornat a arribar notícia d’aquest Autoretrat rodoredià. De tant en tant trobes petites sorpreses a la safata d’entrada del correu electrònic; sorpreses pel contingut o pel destinatari: en aquest cas es tracta d’Abraham Mohino mateix (si ningú no n’ha suplantat la identitat) que m’envia l’adreça d’un blog dedicat, precisament, a aquest llibre, suposo que per fer-ne una mica de difusió i propaganda: Mercè Rodoreda: Autoretrat,

bloc destinat a la difusió i a la recepció de l’obra Autoretrat, de Mercè Rodoreda (Barcelona: Angle Editorial, 2008)

que es podrà trobar a les llibreries a partir de la propera setmana.

Technorati Tags: llibres — Mercè Rodoreda — Autoretrat

Per via del butlletí informatiu Infoedicat i, una mica més tard, de Cultura21, m’assabento d’una notícia que considero força important: Enciclopèdia Catalana ha refet el portal Grec.net i l’ha reconvertit en l’Enciclopèdia, portal a través del qual es pot accedir als continguts complets de la Gran Enciclopèdia Catalana i del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, a la versió en anglès d’alguns continguts de l’Enciclopèdia, a El bloc de l’Enciclopèdia i una base de dades estadístiques, El món en xifres. La principal novetat és l’accés als continguts de l’Enciclopèdia, a la versió electrònica anterior de la qual, la Hiperenciclopèdia, només es podia accedit mitjançant subscripció.

Al nou portal no hi ha, però, l’accés a altres recursos d’Enciclopèdia com el Diccionari Enciclopèdia de Medicina, que es podia consultar gratuïtament fins ara a través de Grec.net, tot i que segons l’apartat «Sobre l’Enciclopèdia» sembla que de mica en mica s’aniran afegint a aquest nou portal altres materials d’Enciclopèdia Catalana. (De moment, el DEM encara es pot consultar a l’adreça següent: <http://www.grec.net/home/cel/mdicc.htm>).

Haurem d’esperar a veure a quins altres materials es podrà accedir a través del nou portal, però no deixa de ser una bona notícia que, finalment, el contingut de l’Enciclopèdia en línia estigui a l’abast de tothom que pugui accedir a Internet.

Més guerra mundial. Més conseqüències de l’auge del feixisme i el nazisme. Sembla que enguany el fil conductor de les meves lectures serà, d’una manera o altra, la Segona Guerra Mundial i els anys previs: Diario de Hiroshima, Lluvia negra, La lladre de llibres, Si això és un home, El jardí dels Finzi-Contini… i els que esperen a la pila. Més guerra mundial i més exemples de les atrocitats que és capaç de cometre l’ésser humà i d’on és capaç d’arribar per sobreviure. En aquest cas, però, no es tracta de ficció, ni de realitat convertida en ficció: Si això és un home és el testimoni d’un supervivent, escrit por després de sortir del camp de treball en el qual havia estat empresonat. Primo Levi, jueu torinès químic de professió, fou deportat a Buna-Monowitz, un dels camps de treball de l’àrea d’Auschwitz-Birkenau, a final de l’any 1943 i on en sortí fins començaments de l’any 1945. Pocs mesos després, escrivia aquest llibre, començat durant els últims mesos d’empresonament, quan fou destinat a un dels laboratoris del camp.

És justament per aquest motiu que, en escriure aquest llibre, vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador: pensava que la meva paraula seria tant o més creïble i útil com més objectiva aparegués i com menys apassionada sonés; només així el testimoni compleix la seva funció en un judici, que és la de preparar el terreny al jutge. Els jutges sou vosaltres. [p. 250]

En aquest paràgraf de l’apèndix que afegí Levi a l’edició escolar de 1976, apèndix compost per les respostes a les preguntes a què havia de fer front tot sovint durant les presentacions del seu llibre a escoles i instituts, l’autor deixa clara la motivació no només del llibre, sinó de l’estil. Reconeix que no és escriptor i que s’ha vista abocat a l’escriptura a conseqüència de la seve experiència a Buna-Monowitz. I és precisament, al meu entendre, aquest estil objectiu, sobri i serè (per utilitzar els mateixos adjectius que utilitza Levi), el que fa que el resultat sigui tan desolador, tan angoixant, tan colpidor.

Levi no fa literatura. Només descriu la seva experiència al camp de treball (el lager) de Buna-Monowitz: una fàbrica de goma sintètica que mai no va entrar en funcionament, però on treballaven com esclaus els presoners dels nazis, controlats pels pocs d’ells que, per una raó o altra, havien assolint un lloc prominent en la jerarquia del camp, jerarquia que tenia en l’escalafó més baix els jueus. Cada capítol de la narració presenta una característica de la vida al camp: la deshumanització a què són sotmesos els presoners dia rere dia, les dificultats per aconseguir assaciar la fam o protegir-se del fred, la normativa a vegades absurda a què han de cenyir-se, la por constant a ser un dels «seleccionats» (seleccionats per a morir), les feines que han de fer, la brutalitat dels que han aconseguit una mica de poder, la fugida final dels alemanys, que s’emporten amb ells els homes sans (uns vint mil, dels quals no en sobreviurà pràcticament cap) i deixen abandonats els malalts als camps, a la seva sort, perquè morin. Una galeria de personatges dels patiments dels quals el lector no es pot sostreure com si fossin personatges de ficció, perquè sap que no ho són; personatges als quals acompanya en la seva degradació, víctimes de la inquitat, de la deshumanització a què els porta un sistema pensat per a convertir els homes en menys que bèsties.

Els personatges d’aquestes pàgines no són homes. La seva humanitat està enterrada, o ells mateixos l’han enterrada, sota l’ofensa soferta o infligida a altres. Els SS malvats i estúpids, els Kapos, els polítics, els criminals, els prominents grans i petits, fins arribar als Häftlinge indiferenciats i esclaus, tots els graus de la folla jerarquia volguda pels alemanys estan paradoxalment emparentat en una unitària desolació interna. [p. 174]

Malgrat tot, hi ha sempre una espurna d’esperança que es manifesta en aquells homes i dones que es neguen a perdre del tot la seva humanitat, entre els quals hi ha Lorenzo, el civil que ajuda Levi sense esperar res a canvi; o Alberto, amic de Levi, amb qui compartiran negocis i conxorxes per aconseguir petits avantatges; o el mateix Levi, que no es va rendir mai:

Potser també em va ajudar el meu interès, que no va minvar mai, per l’ànima humana i la voluntat no sols de sobreviure (que era comuna en molts), sinó de sobreviure amb la finalitat concreta d’explicar les coses que havíem presenciat i que havíem suportat. I finalment potser també hi va jugar la voluntat, que vaig conservar amb tossuderia, de reconèixer sempre, fins i tot durant els dies més foscos, en els meus companys i en mi mateix, homes i no coses, i sostreure’m així a aquella total humiliació i desmoralització que duia a molts al naufragi espiritual. [p. 284]

Levi es va salvar perquè va ser d’aquells malalts que van ser deixats enrere quan els russos s’acostaven a Buna-Monowitz. Va escriure aquest llibre i d’altres basats en la seva experiència al camp de treball perquè aquest episodi no fos obligat, i va comentar-los als escolars que hi estaven interessats i que el convidaven a les seves escoles per parlar-ne. Perquè no fos oblidat, no perquè fos entès: ell mateix reconeix que aquests fets no es poden comprendre, perquè comprendre vol dir posar-se en el lloc de l’altre, i l’assassinat premeditat i sistemàtic de milers de persones que va promoure el règim nazi no pot ser comprès. D’aquí també l’horror que sent el lector, en enfrontar-se a tot el que és capaç de fer l’ésser humà contra ell mateix. A La Vanguardia de dimarts Pilar Rahola en la seva columna esmenta una de les històries que explica Levi a Si això és un home: un SS està a punt de matar un nen que feia contraban i un vell rabí li pregunta per què. Aquí no hi ha perquès, respon l’SS. O, en paraules d’un altre company del camp de concentració, «ne pas chercher à comprendre».

Levi se suïcidà el 1987.

El llibre:

• Primo Levi. Si això és un home. Tr. Francesc Miravitlles. Pr. Vicenç Villatoro. Barcelona: Edicions 62, 2007. 284 p. ISBN 978-84-297-4902-1. (Butxaca 62 ; 41)

Technorati Tags: llibres — Primo Levi — Si això és un home

Ahir a les onze em vaig asseure com cada dijous davant del televisor per mirar L’hora del lector, un dels pocs programes de televisió que em miro amb interès. Ahir, a més, tenia un al·licient especial: el programa estava dedicat a Mercè Rodoreda. No me’l podia perdre, no ho vaig fer i celebro no haver-ho fet: va ser un dels millors programes de la temporada, per no dir que va ser el millor. Va valer la pena. Escoltar Maria Campillo i Biel Mesquida parlar de Mercè Rodoreda i sentir la passió amb què ho feien. Conèixer una mica, gràcies a Mita Casacuberta, aquell Viatges i flors que reposa a la pila i que algun hauré d’obrir. Escoltar les paraules de la vídua de Julio Cortázar que va portar en Carles Álvarez. I riure amb la coincidència que en Victor M. Amela, que en el programa anterior no havia pogut parlar de Jaume I, escollís parlar del mateix episodi que vaig escollir per a l’entrada de celebració del 8è centenari: el llegendari engendrament del rei Jaume.

Tanmateix, veient el programa vaig haver de reconèixer que he bastit la meva admiració per l’obra de Mercè Rodoreda en poques obres (els contes, Aloma, sobretot Mirall trencat) i que me’n falten moltes encara per conèixer. Propòsit d’esmena, doncs: rodoreditzar-me. Perquè és l’Any Rodoreda, sí; perquè vull fer-ho, sobretot.

El vídeo del programa, en obert de moment, el podeu veure aquí: Especial Mercè Rodoreda.

Afegitó: en el moment d’escriure i publicar aquesta entrada, encara no n’havien parlat ni a El blog del sr. Boix ni a la Plagueta de Bord. Ara ja ho han fet: «08/02/2008: Alguns llibres esmentats i fins i tot comentats al programa del 7 de febrer» i «Quin programasso! L’hora del lector dedicada a Mercè Rodoreda».

this text in… SPANISH - GALICIAN – ENGLISH – FRENCH & other… Google Translations!

Reflexions de Comiat podria ser una col·lecció de vídeos on els professionals de l’educació ens exposen la seva visió un cop acabada la seva etapa com a professor/a.
Molts anys d’experiència comporten una gran dosi de creativitat per adaptar-se als nous alumnes i als canvis imposats per les institucions educatives. No s’han de ignorar els records d’aquells que han viscut abans algunes experiències semblants a les que han de fer front les noves generacions.

Aquest és un exemple de REFLEXIÓ DE COMIAT de Lola Ribelles Buixaderes.

La llengua i la literatura estan lligades als nous llenguatges comunicatius doncs les paraules precedeixen a la imatge.
Les possibilitats comunicatives de l’actual context poden generar nous espais per a l’educació, noves maneres d’aprendre. Això pot contribuir positivament en la motivació de l’alumnat i arribar a un perfil de persones que necessiten aprendre d’una altre manera més activa.
El treball en grups col·laboratius com a simetria de les actituds socials poden contribuir a l’educació de les actituds constructives. No momes necessitem ser crítics i senyalar les coses a millorar. Podem contribuir al canvi amb propostes i experiències exemplificadores. Hem de comunicar allò que podem millorar i quins models han funcionat abans de fer noves propostes.
Per això expreso les meves reflexions juntament amb les d’algú que ha volgut contribuir amb la seva opinió.

En aquest cas ens parla de passada sobre la NOVA LLEI EDUCATIVA.

La nova realitat que s’anomena 2.0 i respon a la interacció dinàmica entre emisor i receptor en l’espai obert que és Internet.

La comunicació web obté la mateixa bidireccionalitat que tenen les eines de correu electrònic donant la possibilitat de comentar qualsevol escrit o objecte multimèdia.
L’escola pot canalitzar les aficions lectores, sigui en text o en audiovisual i convertir l’espai de formació també en un context creatiu. Fa una anys que vaig entendre el treball de recerca com un pretext per inculcar el procés que segueix la ciència de recollida d’informació per a generar nous continguts culturals. Potser ho vaig aprendre tard i no ho he pogut posar-ho en pràctica mai.
En la societat de la informació la gestió dels continguts escrits-audio-visuals és clau per compartir i obtenir allò que es busca amb facilitat; de la mateixa manera que exercitant la memòria podem recordar millor. Així doncs les universitats pel seu nivell, però des de totes les institucions educatives es poden crear enllaços i enfortir els víncles del coneixement per fer-lo més accessible.
En aquest moment plantejo la meva idea que hauria d’incorporar la nova llei educativa i que s’hauria d’estudiar a fons: Com gestionem les idees? On van a parar els esforços  individuals? Totes les institucions i empreses haurien de tenir canals per gestionar les possibilitats de millora que sovint es troben als nivels més baixos de la organització.

Hem de generar COMUNITAT EDUCATIVA i aprofitar les possibilitats del col·laboracionisme.

Les institucions necessiten trobar un sistema més eficaç per millorar segons els seus objectius. Es pot obrir un canal per treballar les diferents idees encaminades a assolir els objectius. Si treballem l’ambient de comunitat tots hi podem guanyar més que si anem cadescú pel seu camí. Hi ha d’haber un grau de llibertat, però almenys s’ha d’oferir un sistema viu de gestió de propostes i un sistema de reconeixement d’esforços per fer més productiu l’estada acadèmica tant de professors com d’alumnes.
Nomès si treballem en comunitat podem mantenir part del capital humà que ha passat per una institució. Si es coneixen les eines de participació durant l’estada a un centre educatiu quan s’acaba una etapa i es marxa a un altre indret encara es pot seguir participant en la comunitat com a exalumne.

En aquest moment anirem acomulant valiosos enllaços entre persones i els seus RECORDS.
La perspectiva que ens dona la vida pot aportar molt als joves que tenen dubtes sobre el seu futur.

La gestió dels records i les valoracions que poden fer les persones poden ser un indicador de millora o per seguir treballant en una direcció. Potser es pot guardar juntament amb les valoracions dels treballs  de manera que un alumne o exalumne pugui fer el seguiment del seu treball i la institució pugui rebre les valoracions que aquest fa durant el procés d’aprenentatge, un cop acabat el curs i un cop ha passat un temps, si vol recordar els seus estudis.

No tots hem de participar de la mateixa manera, però hauriem de poguer treballar amb un sistema comú, obert a tots.
Això ens plantja un REPTE EDUCATIU sobre la DIVERSITAT i la IGUALTAT d’OPORTUNITATS.

La vida acadèmica hauria d’adaptar-se a diferents ritmes i objectius curriculars per adequar-se a les realitats personals.
Els canvis que es produeixen a la forma d’educar haurien d’estar orientats a les persones a les que es dirigeix la institució atenent a la diversitat cultural. Hem de redefinir els objectius per garantir uns coneixements i habilitats comunicatives i emocionals a part de les aptituds acadèmiques. Una base de capacitació general pot tenir objectius específics de cada itinerari sempre ajudant a trobar els camins personals dels alumnes, que no només han de passar pel centre ja que també hauran de fer front a les realitats personals (molt diferents per cada alumne).

El sistema també ha de garantir la formació contínua dels professors, però facilitant-los la feina, no com un objectiu més acumulat a l’ESFORÇ d’EDUCAR.

La fórmula de fragmentació del temps i acumulació de responsabilitats al professorat ha d’acabar.
Els professors han de ser experts en el tracte amb l’alumne, amb la matèria a ensenyar, ser bons recol·lectors i creadors de continguts, presentar els diferents temes, a diferents alumnes a cada hora i avaluar-ne el rendiment de cada alumne individualment, analitzant-ne cada cas i rectificant la seva estratègia educativa per ser més eficaç a cada grup.
Potser són moltes coses per un sol professor.
Si no es pot passar el temps suficient per cada tema es retarda molt la comprensió fragmentada dels  continguts.
“S’ha de procurar relaxar el professorat i donar-li espai per formar-se … i veure que la formació no és un element més sumat a tot l’esforç que se li exigeix.”

Una llei educativa ha de ser una base per debatre i avaluar-ne constantment els resultats de la seva aplicació, per canviar-ne la orientació de les mesures o bé per reformular les bases teòriques.
Potser s’hauria de formular un debat previ a la elaboració de les lleis, un espai obert a la participació en diferents col·lectius, podent analitzar-ne les diferents perspectives. Amb les diferents interpretacions s’obre un espai públic on intervinguin mitjans de comunicació i al final es fa un referèndum sobre les alternatives proposades (potser coincidint amb les eleccions del seu nivell d’aplicació, ciutat-comunitat-país).
Em de valorar entre tots les OPCIONS DE CANVI.

El gran debat es centra en el TEMPS i l’ESPAI. L’arquitectura dels centres i la distribució dels espais han de canviar per atendre els canvis d’organització horària i els hàbits de treball. També és degut als canvis tecnològics que poden incloure’s en la gestió dels centres educatius. Treballar amb ordinadors requereix un esforç d’arquitectura a dos nivells, en els espais físics i en els entorns virtuals (el software lliure és un horitzó de prosperitat que encara queda lluny si ningú s’atraveix a fer el canvi).

Totes les noves idees que es volen integrar al currículum escolar les solucionen augmentant l’horari. L’educació en valors per a la ciutadania o la capacitació audiovisual poden cohesionar-se en una assignatura de suport, on també hi entrin les tècniques d’estudi i l’educació emocional. Tots aquest valors són d’aplicació transversal ja que condicionen l’aprenentatge  de cada una de les disciplines i poden requerir figures especialitzades com el Tècnic AUDIOVISUAL de CENTRE.

Aquestes persones han de tenir un paper d’acompanyament per a totes les assignatures, interactuant amb l’alumnat, formant al professorat i participant en iniciatives d’integració de la seva disciplina en les assignatures curriculars. Es poden fer projectes entre els perfils tècnics audiovisuals, d’informàtica, d’educació en valors, expert en psicologia, l’educació física, etc…
Els especialistes en àrees transversals poden ajudar treballant en equip en projectes comuns, fent d’acompanyament a les classes teòriques, creant vincles entre assignatures diferents o canalitzant les idees tant dels professors com dels alumnes, ja que com dic, el repte de la nova educació és de tots i per tots.

Hem d’enfortir les relacions personals generant comunitats flexibles que responguin a les diferents sensibilitats i puguin ajustar-se constantment a les necessitats, siguin acadèmiques o personals.
Hem de potenciar els projectes personals i fer-los col·lectius amb un sistema de participació que permeti compartir el coneixement.

Seguirem reflexionant…

…si voleu entrar al blog de l’IES Les Corts (del recinte de la Maternitat) és l’escola on s’ha realitzat l’entrevista, al costat de la COM radio.