• L’activitat s’adreça a nens i nenes d’entre 6 i 10 anys, acompanyats. Bloc de L’Espolsada.

Cap a 1999 havia començat a estudiar a la UOC i m’havia entrat la fal·lera d’Internet. Estava aprenent a fer pàgines web i per practicar i també per donar solta a les inquietuds literàries i culturals, per explorar en definitiva les possibilitats d’aquest nou mitjà de comunicació que és avui Internet, vaig crear la revista digital tossal. Entre altres coses, la revista, al capdavall un aplec de pàgines web més o menys ben ordenades i relacionades amb les possibilitats que oferia el que avui en diem, potser una mica despectivament, la web 1.0, donava notícia d’altres web relacionats amb la literatura i la cultura d’expressió catalana.

Ja en aquell temps recordo haver detectat la web de la llibreria Serret de Vall-de-roures i haver-ne recollit la referència en una de les pagines de la publicació. En aquell moment, era de les poques llibreries que tenia aparador a Internet. Després de tot, amb la web 1.0 no es podia fer gaire cosa més, però aqueixa llibreria ja hi tenia una finestra oberta. Aleshores, quan vaig fer-ne una ressenya a la publicació, només la coneixia d’haver-hi entrat una vegada, durant un sojorn que vaig fer al Matarranya durant unes vacances de primavera. Devia ser una de les primeres vegades que vaig poder sortir amb la meua parella deixant-nos la primera filla, encara petita, amb els avis. En un reportatge televisiu, havíem vist un temps enrere un reportatge sobre el Matarranya en què hi apareixia la Torre del Visco i vam decidir anar a conèixer aquest hotel autènticament rural. Aquells dies, esmorzàvem a l’hotel i després ens dedicàvem a voltar pels pobles de la comarca. D’aquestes visites en va sorit algun conte que, anys a venir, havia de fer cap justament en alguna de les publicacions que, d’una manera o altra, han tingut relació amb la llibreria Serret i amb el seu propietari: Octavi. D’aleshores, a la llibreria, tan sols em recordo d’haver-hi estat un moment a comprar-hi un plànol o el diari. En el moment de detectar-ne la presència a Internet, se’m feia difícil entendre com una llibreria d’un lloc com Vall-de-roures podia trobar-s’hi i moltes altres de molt més rellevants en el panorama del llibre català no hi apareixien. Més endavant, la pagina inicial de la llibreria va restar inactiva. Eren temps de canvis i moviments a Internet i si alguna característica té el mitjà és l’evolució constant de les referències.

L’any 2006, quan ja havia entrat en funcionament el directori beaba d’autores i autors de les comarques centras dels Països Catalans, al qual m’havia afegit, va començar a actuar l’editorial Aeditors del Perelló, de la mà d’Àlex Ferrer. L’altre Nadal, volum col·lectiu de narracions, va ser el primer llibre, de fet un dels primers títols del segell, en el qual vaig participar. D’aquesta manera vaig contactar amb el que d’aleshores ençà he conegut com a literatura ebrenca.

Mig any després, l’agost de 2007, assistia a la 2a trobada d’escriptors ebrencs. Aquell primer diumenge d’agost, a la llibrera Serret es presentava Estius a l’Ebre, de la mateixa Aeditors, un llibre que seguia l’estel·la de L’altre Nadal. En aquella trobada pràcicament vaig entrar en contacte i vaig conèixer bona part del grup d’autores i autors ebrencs que en aquest temps han anat aflorant i dinamitzant el panorama literari d’aquest territori fragmentari que ja en aquella època havia decidit d’anomenar Ilercavònia per acabar prompte i establir una correspondència directa entre referent i significant, com correspon al sistema de la llengua, en què un concepte es designa amb una única paraula. En aquella ocasió, l’exemple d’Octavi Serret ja va motivar la redaccio d’un article a la columna quinzenal de Vinaròs News, en què havia començat a col·laborar un temps enrere a partir del bloc igualment titulat Ilercavònia.

Llavors com ara, hi ha dos aspectes que són de subratllar en la trajectòria d’Octavi Serret i la seua llibreria: la capacitat de generar activitat cultural sense cap complicitat institucional i el fet d’emprar les noves tecnologies per dinamitzar el seu propi negoci i aquesta activitat cultural a què s’acaba de fer referència. El valor d’aquesta activitat cultural s’ha de descriure amb exactitud. Quan dic cultura vull dir cultura de qualitat, cultura culta, és a dir: cultura de la bona, de la que emergeix de la societat, de l’educació, del gust artístic, dels corrents culturals més actuals amb presència a la Ilercavònia, i que es vehiculen mitjançant l’escriptura, entre altres arts. I això a cavall de les noves tecnologies, emprant amb força, des del començament i amb convenciment, les eines d’Internet per generar una autèntica xarxa cultural, literària, integrada per persones unides per la mateixa vinculació: la literatura ebrenca.

Octavi Serret és un activista cultural que aposta per la literatura i la cultura de la terra, que és la d’expressió catalana. El cas és únic en el panorama cultural de la Ilercavònia. I encara dels Països Catalans. La realitat sociolingüística de les comarques catalanoparlants d’administració aragonesa i el tractament que hi dispensen les seves institucions s’explica assenyalant l’incompliment manifest de la Carta Europea de Llengües Minoritàries. És en aquest context que Serret actua. I és un exponent i un exemple de com la llengua catalana surt avant malgrat les displicències i les maquinacions dels qui la voldrien difunta.

Encara més, és un element visible i actiu de les relacions culturals que s’estan trenant entre les comarques de la Ilercavònia i un senyal de com seran aquestes relacions en el futur, entre les comarques de les diferents administracions autonòmiques i entre els diferents països de parla catalana que hi conflueixen: de normalitat.

Per això, el bloc Triticària, hereu d’aquella revista tossal que ja al 1999 donava notícia de la presència d’Octavi Serret a Internet, vol sumar-se a la Xarxa que ell ha contribuit a crear, publicant aquest article el mateix dia que rep el Premi Nacional de Projecció de la Llengua Catalana.

Enhorabona, Octavi!

[Imatge de 1999]

Aquest agost he pogut visitar El Argonauta, una llibreria especialitzada en música de Madrid. Està situada al carrer Blasco de Garay, 47. Ja en tenia referències a través de la seva pàgina web i també de la newsletter que m’envien cada quinze dies amb totes les novetats musicals. No hi trobem partitures. Només llibres i més llibres de música en el sentit més ampli de la paraula: teòrics i infantils, divulgatius i biogràfics, de clàssica i d’altres gèneres, etc. Llibres publicats aquí i també d’importació.

Es nota que qui la porta se l’estima. Tot està molt cuidat i l’espai és molt agradable. Si aneu a Madrid, val la pena que en feu una visita.

Aquí us deixo un reportatge que l’Anna Jover els va fer fa uns mesos per al programa “Blog de nit” de Catalunya Música:

El mapa de llibreries de LIJ (especialitzades o amb una secció específica important) que preparen al bloc del Bib Botó és cada dia més ple. Incloeu-lo al vostre GPS i bon turisme llibreter!

Desde el 1 de julio, los lectores decidirán cuál es el Premi Llibreter más popular. Con motivo del 10º aniversario del galardón, el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya ha decidido organizar una votación para escoger cuál de los títulos ganadores es el preferido por los lectores “con el objetivo de celebrar la efeméride y redescubrir obras de una gran calidad que, desde su creación, el Premi Llibreter se ha encargado de revalorizar y de hacer que se vuelvan a vender en las librerías”, explica Imma Bellafont, presidenta del Gremi. Entre todos los participantes, se sorterarán diez lotes de novedades literarias facilitadas por los editores de los títulos premiados.

Para descargar la nota de prensa, aquí; el cartel, aquí; y el boleto de participación, aquí.

Para ver más fotos de la proclamación y entrega de premios de la edición de 2008, clica aquí.

Los ganadores y parte del jurado del Premi Llibreter de 2008.

Hi ha llibreries que no sé a què es dediquen. Quan començava en això dels llibres antics i la bibliofilia, vaig entrar en una llibreria del carrer Diputació. Vaig preguntar per la col.lecció Panorama Universal i em van indicar on era. Vaig fullejar alguns volums i vaig veure que per exemple els dos volums de França valien 300€ i per internet havia vist que rondaven aquests preus o una mica menys. Fins aqui cap problema però vaig preguntar aleshores per dos volums , crec que un era d’Anglaterra i l’altre no ho recordo, però bé, eren volums normals, però que no tenien preu marcat. L’home de la llibreria va dir que no ho sabia, va agafar el telefon i al penjar em diu que cada volum, 450€ jajajaja no vaig poder aguantar-me el riure perque aquell preu era abusiu. Al tornar cap a casa vaig investigar per internet via iberlibro i la llibreria en questió els tenia a menys de 200€ cadascú Perque em van dir aquests preus?? Què trist, perquè ara ja no hi posaré mai més els peus allà i investigant una mica vaig veure que aquesta llibreria estava unida a una altra del carrer Aribau i tampoc m’hi veuran mai allà. Sort que desprès a 3 llibreries de barcelona he vist que els panorames es venen per igual a uns 120€ el volum, algo molt més normal. També és cert que si agafo els llibres que ja tinc i els poso els preus que la llibreria en qüestió oferta a iberlibro, dec ser un cazador de tesoros perque per ells em donarien un 400% del que els he comprat jo. Bé, crec que és de justícia que si bé parlo bé de les libreries que em tracten bé, faci el mateix de les que no. Trobar quines llibreries són ja es cosa dels lectors que ho vulguin descobrir.

Nota de L’Espolsada:

Hi ha contes i contes, i nosaltres, divendres que ve, tenim l’oportunitat de presentar-vos uns contes fets amb material reciclat i amb un missatge molt bonic: «Per caminar cap als somnis, res com unes bones cames».

Els contes i el nino que els acompanya, un peix, els fan dos germans de Roda de Ter, l’Elisabet i l’Antoni (Vabau: contes i ninos reciclats) que divendres seran aquí per explicar-nos Animals fenomenals o per què els peixos tenen cames.

No només sentirem el conte, el veurem, sabrem com el fan i dibuixarem. Els dibuixos els exposarem a la llibreria i ells els penjaran a la seva pàgina web. Més informació al targetó adjunt.

• Nota posterior i fotos de l’activitat

Poc a poc i gràcies a converses mantingudes amb altres bibliòfils i amb llibreters de barcelona, vaig entrant en aquest apassionant món de la bibliofilia.  Cada dia dedico una estona a llegir, documentar-me, i navegar. De moment ja rebo la revista Hibris especialitzada en bibliofília, catàlegs de diverses llibreries de vell i cases de subhastes de llibre antic, etc.

També vaig llegint un llibre que en Lamberto Palmart em va recomanar, anomenat ‘La pasión por los libros. Una introducción a la bibliofilia’ de Franciso Mendoza Diaz Maroto.

Arrel de Hibris, vaig descobrint els grans llibreters bibliòfils entre els quals començo a investigar R. Miquel i Planas i J. Porter. Del primer compto ja amb ‘El purgatori del bibliòfil’ i del segon he aconseguit ‘Papyrus’, dos únics llibres d’una revista de bibliofilia que l’editor i llibreter va publicar al 1936.

Quan m’ho hagi llegit, ja en faré articles algo més interessants

L’altre dia vaig anar a visitar la llibreria Rodés al carrer dels Banys Nous, 8. És una llibreria petita però entrenyable. Vaig preguntar al llibreter per llibres de filosofia, ciència i història del segle XVIII i m’en va treure un grapat. Alguns eren temptadors però el fet de que fossin en llatí em va frenar moltíssim. Vaig passar-me una bona estona agafant, obrint, llegint, desant. Al final vaig trobar dos llibres interessants. Un era de ‘Recreación filosòfica’ de Teodoro de Almeyda però nomès un volum, el VIII de 8 existents. El vaig agafar perque cada volum és una obra en sí mateix i el contingut m’interessava molt. Crec que al llarg dels anys podré aconseguir els restants. Per a més informació de l’obra, podeu mirar el blog Mis libros Antiguos on hi ha uns articles de luxe!!

Però del llibre que vull parlar és  ‘La mitologia’ de J.Mh imprès al 1828 als tallers de Manuel Saurí y compañía.

Es tracta d’un recull de mitologia clàssica on ja des d’un principi es critica aquestes creençes i es justifica l’obra dient que cal alertar a la gent sobre aquests mites on hi ha Deus despietats, que es mengen als fills, que es declaren la guerra, etc.

Una cosa ben curiosa de l’obra és que no he trobat per enlloc l’autor. Nomès he trobat les inicials. El que si que surt és el versador (A. tracia) que introdueix un vers resum a cada capítol del llibret.

En definitiva, un llibre curiós i que és el primer que tinc que parla sobre mitología.

Ara que va creixent el meu interés per els llibres antics i que he començat a visitar llibreries de Barcelona com són ara la Farré, la Casals, la Balagué o la Gibernau, veig que em quedo bastant limitat amb les llengues que conec i que les possibilitats de disfrutar augmentarien moltíssim si sabés llegir llatí, francès o italià.

Ara farà uns anys amb un amic vam decidir que estudiariem llatí pel nostre compte de forma autodidacta i per això vam comprar dos cursos que són l’obra de referència per a apendre llatí. Es tracta de Lingva latina per se illvstrata de Hans H. øRBERG. Són uns llibres de text i d’exercicis on tot és en llatí i de forma gradual l’alumne va entenent el significat de lea paraules i les regles gramaticals que governen la llengua antigua.

Doncs he començat el primer llibre i ara amb un objectiu clar: Poder comprar un llibre antic en llatí i poder-me’l llegir

De vegades, fent broma a casa, ens hem referit als autors i autores ebrencs emprant un joc de paraules que consisteix a combinar els termes “llibres” i “ebrencs”, que prenem de la fira de Móra d’Ebre, i designar-los com a llebrencs. Al meu poble, aquest qualificatiu s’usa en sentit figurat per dir que una persona, per la manera de ser, no és ben bé de bona pasta ni categoria, sinó més aviat de poca classe, una mica rebordonida i això no obstant, indòmita, difícil de domesticar, d’esperit lliure. Ara bé, si consulteu el DCVB, us dirà que llebrenc és també un qualificatiu aplicable a les persones àgils.

En certa manera, la presentació del llibre Ebre Blook (avui me n’han arribat a casa els exemplars corresponents, enviats per l’editorial), va fer-me tornar a pensar en aquest joc lingüístic.

D’entrada, blook és el terme que Octavi Serret i Cossetània s’han empescat per designar aquell llibre que té el seu origen en un bloc, en aquest cas, el Serret Blog, un autèntic motor aglutinador de la creativitat literària, on els llebrencs tenim el seu punt de trobada virtual. Blook respon a la mateixa inventiva, que diria Llull, que llebrencs.

En segon lloc, fer cap a Vall-de-roures dissabte 24 de gener, en ple temporal de vent és una prova que els autors i autores assistents responen exactament a la condició de llebrenc. De fet, el Matarranya i especialment la llibreria Serret són com el nostre espai idoni: del tot perifèric territorialment i literàriament parlant respecte del panorama cultural de la llengua catalana; i això no obstant indomable, inassequible a la ventada. No debades Octavi diu que és una illa.

La jornada es va desenvolupar entre les signatures a la llibreria fins a migdia, el dinar de germanor al restaurant Gerona de Vall-de-roures, la visita a l’hotel Mas del Rei de Calaceit i l’odissea per arribar a l’acte de presentació d’Arnes.

A Arnes hi bufava aquell cerç que coneixem tan bé i la immersió en el perfil urbà d’aquella banda de la Terra Alta va ser molt interessant. L’acte de presentació del llibre va tindre la seua part de conspiració contra els elements i va resultar del tot satisfactòria, tant pels parlaments de Josep Igual i Jesús Tibau, amb aportacions conceptuals molt interessants, sàviament conduïts per Pepa Nogués, com pel bon ambient en què es va desenvolupar el conjunt de l’acte.

Dic això de les aportacions conceptuals perquè Josep Igual, que sempre em sorprèn per la lectura dels seus parlaments, tant pel contingut com pel to que empra, va fer una anàlisi rigorosa del contingut del llibre, amb observacions sobre el gènere de la narrativa breu que serveixen, al capdavall, per bastir el discurs teòric sobre la literatura ebrenca. Per la seua banda, Jesús Tibau va fer una aproximació conceptual pràcticament coincident amb el concepte de llebrenc. Ell va parlar de feres per designar la manera de fer d’alguns components del fenomen com ara el mateix Octavi Serret. I és exactament això el que ens alimenta com a col·lectiu.

En acabat, vam decidir tornar per Tortosa amb la resta de la gent d’aqueixa banda, en lloc de fer-ho per Morella, tal com havíem fet al matí. Ja de cara a casa, el vent bufava desfermat als plans de la Galera i del Bustal i travessàvem la tempesta entre el goig dels moments viscuts i la cautela que no se’ns emportés la ventada.

Aquest dissabe 24 de gener es presenta a la llibreria Serret de Vall-de-roures el llibre Ebre Blook. Relats d’aigua dolça, editat per l’editorial Cossetània de Valls. Aquest llibre aplega dèsset d’autors ebrencs, que han aparegut abans al Serret Blog de la mateixa llibreria.

Al matí, els autors signarem llibres a la llibreria i a la tarda es farà la presentació oficial, a Arnes.

Serret Blog ha esdevingut l’àgora creativa de la literatura ebrenca, ja que des de fa temps és punt de reunió virtual dels escriptors de l’Ebre. Després d’inicatives com El riu que parla, llibre de relats editat en temps rècord al 2008, amb motiu de la trobada anual d’escriptors ebrencs al Matarranya, l’activista cultural que és Octavi Serret torna a donar embranzida a la literatura de les comarques centrals dels Països Catalans.

Ebre Blook inclou el relat “Una autèntica meravella“, amb el qual hi participo.

Dissabte 1 de novembre ens apleguem amb l’escriptor d’Aldover Valer Gisbert a la llibreria Serret de Vall-de-roures a presentar sengles llibres d’Aeditors: Partida i El vigilant d’horitzons. No hi fa res que siga el dia de Tots Sants. Si de cas, proporciona a la presentació dels dos llibres l’aura inquietant de la representació dels universos de ficció que descansen en el mite, en l’universal imaginari, ja siga de la memòria o de la fantasia, allò inesborrable que captiva la sensibilitat humana. Hi fa més que el dia siga rúfol, per bé que vaja aclarint-se després de la tempesta dels dies anteriors. A Torremiró encara queden raconades nevades i el paisatge de la vall del Tastavins refulgeix de colors matisats en aquest matí sense ombres.

El llibreter Octavi Serret ens mostra el programa de presentacions que té preparat per al mes de novembre. Cada dissabte, un o dos llibres nous, d’autors propers o relacionats amb el Matarranya. Acaba de publicar Madera de blog, amb nou relats en castellà apareguts amb anterioritat en el seu bloc, signats per autors vinculats d’una manera o altra a l’entorn matarranyenc; ja va per la segona edició el llibre de fotografies Els Ports, amb textos en català, castellà i anglès i imatges impagables de la natura i la vida de les comarques que conflueixen en aquest espai formidable que es el massís dels Ports.

Mentrestant, el públic aflueix a la llibreria i es deixa agombolar pel saber fer del llibreter. Se succeeixen les signatures de llibres i les fotografies i hi ha lloc per conversar amb l’autor d’Aldover sobre la marxa de l’edició dels llibres respectius. Aquest és el primer llibre de Valer Gisbert i em comprometo amb ell a fer-li’n una crítica aquí mateix quan el tinga llegit. També l’animo a assistir a les III Jornades de les Lletres Ebrenques que tindran lloc a partir de demà dijous 6 i fins a dissabte 8 a la biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta.

Al final, acabo parlant amb 0ctavi sobre la seua dedicació cultural i el moment actual de la cultura al Matarranya. És una persona de conviccions clares sobre la cultura i més coses de la nostra terra, que sap perfectament per on ha d’anar per viure del que fa. La seua definició és d’una lucidesa encomanadissa. Diu: el Matarranya és una illa i així estem; la cultura que es fa al Matarranya és en llengua catalana i hi ha una dissociació no verbalitzada i això no obstant evident entre aquesta cultura i les institucions del territori. Penso això deu ser la Franja de Ponent, i deixo aquesta reflexió per a un altre moment.

Siga com siga, avui aquesta llibreria de Vall-de-roures és un focus d’irradiació cultural que contribueix a teixir la xarxa del circuit cultural i literari ebrenc, una cultura literària emergent que anem fent entre tots.

L’editor Àlex Ferrer té els contactes indispensables per poder fer una presentació d’un llibre de la seua editorial en un lloc immillorable de Bacelona: la llibreria Catalònia, sobre la qual m’informen a posteriori que té certs vincles personals amb les Terres de l’Ebre. Així és que  quedem de presentar-hi Partida dimarts 7 d’octubre.Abans, l’editor ja m’ha fet arribar unes targetes d’invitacó perquè les distribuïsca entre el possible públic assistent, cosa que he fet amb mot de gust. La darrera vegada que vaig ser en una presentació a la sala dels arcs de la llibreria Catalònia hi havia Josep Igual i Cinta Arasa presentant llibres seus, ara arà prompte un any. No sé fins a quin punt aquest espai dedicat a la cultura al rovell de l’ou de la capital pot considerar-se un lloc emblemàtic perquè, al capdavall, el conec molt tangencialment. Tot i que ja hi havia estat abans, quan vaig anar-hi per aqueixa presentació em va passar pel cap la possibilitat que un dia o altre hi fes cap jo amb les mateixes intencions. De fet, ja en aquella ocasó vaig estar parlant amb l’editor de la possibilitat de treballar per la publicació de Partida. Al cap de menys d’un any, passava d’espectador a protagonista.

Per bé que dimarts és un dia intempestiu per a la vida social, vaig aplegar una bona colla de companys, amics i familiars, de manera que la sala es va omplir i vam passar una estona agradable parlant de literatura, de cultura i de Traiguera. Crec que les expectatives es van cobrir sobradament, tal com correspon a una publicació amb una projecció modesta com Partida, per més que a desgrat d’algun dels assistents no hi hagués cap crític literari d’anomenada en l’entorn bareloní. La presència dels assistents i la notícia donada altres que no hi van assistir ja em va satisfer.

Només em cal esperar que sigui la primervegada que hi pugui anar a fer presentacions. Des dels arcs de la sala de presentacions, la vista de la plaça de Catalunya al tard resulta del tot suggerent.

Visió d’un tram de carrer amb pòsits de fang i pedres. En la part dreta de la imatge podem veure un nen de cares i un cartell de la llibreria papareria J.Serra. En el fons de la imatge, trobem dues persones assentades i conversant.

Dades que coneixem :

• Arxiu : Imatge custodiada en el fons d’imatges del Govern Civil de l’Arxiu Històric de Girona.
• Signatura : CAT AHG.3_Govern Civil de Girona_imatges 01.09
• Dates : La imatge va ser presa entre l’1 i el 31 d’octubre de 1965.
• Suport i format : Es tracta d’una fotografia en paper de 12,6 cm. d’altura per 17,7 cm. d’amplada.

Dades que desconeixem :

1. L’autor de la fotografia
2. El dia concret de la realització de la foto.
3. Com es diu aquesta carrer actualment ?

Si coneixeu o teniu pistes d’alguna d’aquestes informacions, us agrairem que afegiu un comentari donant a conèixer aquestes dades.

Un instant abans de començar a escriure aquestes línies m’he adonat que la frase amb què volia començar l’entrada no només era d’allò més tòpica sinó que, a més, sonava a anunci de colònia dels que envaeixen ràdios i televisors quan s’apropa qualsevol data «assenyalada». La frase era «són els petits detalls els que marquen la diferència» i, ben mirat, no només sona a eslògan publicitari sinó que possiblement ho sigui i hagi romàs amagat als plecs més recòndits de la memòria per sortir a traïció justament ara. Tanmateix no em veig capaç d’intentar dir-ho d’una altra manera, així que quedeu-vos amb la idea i deixeu les paraules en un racó, que no facin gaire nosa.

La meva relació amb les llibreries és llarga, conseqüència no sé si de la meva afició a llegir o de la meva afició a comprar llibres. Des de la petita llibreria de barri on vaig comprar els primers llibres a les grans franquícies d’entreteniment, passant per llibreries mitjanes com La Central, Laie, Jaime’s (algunes d’aquestes han crescut tant darrerament que més aviat les hauríem d’incloure entre les «grans»), o especialitzades com Gigamesh. L’experiència a cadascuna és diferent, no es repeteix; cadascuna té la seva idiosincràsia, la seva —si em permeteu dir-ho així— personalitat. Algunes són càlides i t’hi trobes còmode, abraçat i acaronat, i deixes que els minuts s’escolin i que el brogit dels carrers resti part defora mentre et dediques a mirar llibres i més llibres; d’altres són fredes i comprar-hi es converteix en un tràmit que fas durar com menys temps millor. N’hi ha que t’esgoten de tant anar d’aquí allà sense que trobis el que cerques, i d’altres en què t’hi perds.

De mica en mica vas reduint el nombre d’establiments que visites fins a convertir-te en el més semblant a un client habitual de tres, quatre llibreries a tot estirar. Segons què vols, ja saps que has d’anar aquí i no allà. Però hi ha altres detalls que fan que un dia decideixis no tornar a aquella llibreria on tants de llibres has comprat: un retard en un encàrrec, la mala resposta d’un llibreter, la manca sistemàtica de llibres en la teva llengua, i d’altres.

D’aquestes, en podria explicar un munt. Com el dia en què en una llibreria de vell em van renyar per obrir un llibre si no l’havia de comprar: el llibre en qüestió, de tapa dura folrada de tela, no tenia impresos ni a la coberta ni al llom ni el títol ni l’autor! A una altra on comprava -comprava- habitualment, vaig deixar d’anar-hi després que triguessin gairebé un any en dir-me que un llibre que havia encarregat estava exhaurit: durant l’any l’havia reclamat quatre vegades. I el llibre no estava exhaurit: en una altra llibreria van trigar quinze dies a portar-me’l.

Però també podria explicar, i això és el que pretenia, el contrari: aquells fets que m’han portat a convertir-me en client fidel i assidu d’una llibreria determinada. Com ara canviar-me un llibre fora de termini; oferir-me la possibilitat de canviar-me un llibre on hi havia un segell inesperat; ajudar-me sempre que no he trobat un llibre, malgrat haver-hi passat cent cops per davant; acomplir els terminis dels encàrrecs, i tantes altres mostres que el client els importa.

Són només petits detalls, que potser em direu que és el que toca, però que no sempre es troben. I compten molt.

Els llibres de la col·lecció Rent també es poden adquirir de forma “on line” a vàries llibreries per internet. De moment, són aquestes:

A més a més, es pot fer la subscripció a tota la col·lecció tres llibres per any que es reben al domicili sense cap cost adicional). Clica per saber cóm fer-se subscriptor.

Qualsevol dubte es pot fer arribar a la següent adreça rentllibres@gmail.com.

Fa uns mesos em sorprenia davant la casualitat que, en poc temps, dos llibres que havien pertangut a una mateixa persona haguessin acabat a les meves mans per camins ben diferents. Ahir la sorpresa fou diferent i com que no conec com funciona la distribució de llibres, la sorpresa s’ha convertit en un misteri tot i tenir una explicació al fet.

La setmana passada vaig anar a la que s’ha convertit en la meva llibreria de capçalera —i no perquè tingui una relació especial amb els llibreters, als quals només m’adreço quan no trobo el llibre que busco, sinó perquè queda a prop de casa i, sí, també i sobretot, perquè m’agrada— i com acostuma a ser habitual, en lloc de sortir-ne només amb el llibre que havia anat a comprar, en vaig sortir amb uns quants títols més. Entre ells, el Diari de l’Anna Frank, llibre que mai no he llegit ni mai no m’han fet llegir, però que fa temps que m’encurioseix. I com acostuma a ser habitual, només li vaig fer un cop d’ull i a casa, fins a la tarda, no me’l vaig tornar a mirar. I què hi vaig trobar? Això:

La veritat és que, a part d’aquest detall, el llibre és completament nou. Però em va picar la curiositat i en un moment em vaig plantar a la llibreria, amb un sentiment de vergonya com si estigués fent alguna cosa dolenta, per preguntar com podia haver acabat als prestatges de la llibreria un llibre marcat. Coses de la distribució, sembla: un llibre que s’ha retornat i que s’ha tornat a enviar a una llibreria… Resposta que més que esvair el misteri, encara el fa més obscur. Perquè, com podia acabar un llibre en català a la biblioteca d’un institut gallec? I com el van segellar abans de comprovar si els interessava o no? I com van tornar a distribuir com a nou un llibre que, de fet, ja no ho era?

Misteris. Els llibres en van plens, encara que no siguin llibres de misteri. D’aquí, suposo, el plaer d’obrir-los i descobrir què ens amaguen.

N’oubliez pas de lire
Fotografia de Ferran M.

Tot el contrari del que semblen voler les autoritats d’Oviedo, decidides en nom de qui sap quins motius a tancar algunes biblioteques públiques de la ciutat i a acomiadar-ne els bibliotecaris. Potser volen que la gent oblidi la lectura; ja se sap, si no hi ha ciutadans crítics, no hi ha oposició al poder. Més informació a Frikitecaris («Ex-Bibliotecarios ovetenses») i a El Documentalista Enrededado («¿Qué está pasando con los bibliotecarios de Oviedo?»).

No recordo haver comès gaire barbaritats quan he anat a comprar un llibre, i això que tinc una memòria que sol anar a la seva i barreja autors i títols segons com té el dia. Afortunadament, no recordo haver dit mai en veu alta les curioses combinacions que l’oblit em proporciona, tot i que en alguna ocasió m’he passat una bona estona buscant un títol al prestatge de l’autor que no tocava… o alguna òpera: el dia que decideixes que Mozart va escriure Il barbiere di Siviglia és millor que no surtis de casa i menys per compar una gravació d’aquesta òpera. Suposo que això, a més de l’entrada que va escriure El Llibreter (que és l’autor de l’epíleg del llibre, tot s’ha de dir), és el que em va convèncer de llegir el llibre: Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández.

Soldados de cerca és bàsicament un recull d’anècdotes sobre la feina dels llibreters. Consta de dues parts i un epíleg. La primera part tracta de la feina de llibreter i dels actors que hi intervenen —llibreter, caixeres, dependents, encarregats de magatzem, repartidors, comercials, etc.— escrita amb molt sentit de l’humor i una considerable dosi d’ironia. La segona consta bàsicament de les equivocacions que cometen els compradors a l’hora de demanar un llibre (el títol del llibre n’és un exemple), comentades breument pel llibreter. És una lectura lleugera i entretinguda, que no pretén ser un text científic o rigorós, sinó aconseguir un somriure en el lector o, fins i tot, una riallada (en paraules de l’autor mateix).

Quant a mi, l’interès principal del llibre rau en el fet que la feina de llibreter i la de bibliotecari, malgrat tenir diferències importants (l’objectiu mateix d’una tasca i altra és diferent), tenen força punts en comú, relacionats amb el llibre i el lector, sobretot. Moltes de les anècdotes que explica Eduardo Fernández podrien haver passat en una biblioteca —i, de fet, hi passen: les confusions sobre autors i títols sovintegen, així com preguntes que molt sovint et porten a pensar si el lector sap on és realment. Hi ha fins i tot alguns fragments del text en què canviant només una paraula semblaria que els hagués escrit un bibliotecari. Per exemple, el paràgraf amb què comença el llibre:

Imaginemos un recinto mágico: un lugar donde impera el silencio, el recogimiento y los murmullos. Imaginemos paredes adornadas con toneladas de silencioso papel en cuyo interior habitan los más profundos secretos del conocimiento y el saber: la Librería [la Biblioteca]. Imaginemos, triste y sorpredentemente, que los profesionales que cuidan de ellos y los visitantes que desean acceder a tan codiciados objetos, con frecuencia, poco o nada comparten con el conocimiento que si extraordinario contenido alberga. [p. 15]

I és el mateix autor que emparenta llibreters i bibliotecaris: las librerías no son bibliotecas, aunque estas sean una de sus raíces, diu a la pàgina 16, i més endavant insisteix:

El librero puede parecer un ser extraño. Un personaje inclasificable que mutó en las bibliotecas en eras pasadas para reptar hasta la calle y convertirse hoy en día en una pieza más del engranaje del mercado. [p. 27]

No sense caure en alguns tòpics, malgrat tot:

Seguramente el sueño virtual de librero es poder llevar la seccion a su gusto, sin tener que atender constantemente a los clientes. En eso todavía arrastra los viejos genes de su antepasado, el bibliotecario. [p. 27]

És, com deia més amunt, una lectura entrentiguda, que almenys a mi m’ha fet somriure sovint i riure més d’una vegada, amb la qual cosa crec que l’autor ha aconseguit una de les finalitats del llibre:

La mejor noticia sería saber que han pasado ustedes un buen rato. Nos conformaríamos con que durante la lectura hayan esbozado alguna sonrisa, y si fue una carcajada, estarán colmados nuestros anhelos. De eso se trataba, no piense que de más. [p. 161]

I no vull acabar sense esmentar l’epíleg d’El Llibreter, que tanca el llibre arrodonint la reflexió inicial sobre la feina de llibreter, una feina amb molt de vocació i que requereix grans dosis de paciència (si fa no fa, com la feina de bibliotecari), i de la qual n’està força satisfet (com es pot deduir també de la lectura del seu blog).

La Sfer també l’ha llegit: «Grandezas y miserias».

El llibre:

• Eduardo Fernández. Soldados de cerca de un tal Salamina : Grandezas y miserias en la galaxia librería. Epílogo de El Llibreter. Barcelona: Comanegra, 2008. 171 p. ISBN 978-84-935566-5-5.