Esta canción del cantautor catalán Lluís LLach se convirtió en un himno en la España de Franco. Aquí les dejo la letra, sólo para pensar.

LA ESTACA
(L’ESTACA)

El viejo Siset me hablaba
al amanecer, en el portal,
mientras esperábamos la salida del sol
y veíamos pasar los carros.

Siset: ¿No ves la estaca
a la que estamos todos atados?
Si no conseguimos liberarnos de ella
nunca podremos andar.

Si tiramos fuerte, la haremos caer.
Ya no puede durar mucho tiempo.
Seguro que cae, cae, cae,
pues debe estar ya bien podrida.
Si yo tiro fuerte por aquí
y tú tiras fuerte por allí,
seguro que cae, cae, cae,
y podremos liberarnos.

¡Pero, ha pasado tanto tiempo así!
Las manos se me están desollando,
y en cuanto abandono un instante,
se hace más gruesa y más grande.

Ya sé que está podrida,
pero es que, Siset, pesa tanto,
que a veces me abandonan las fuerzas.
Repíteme tu canción.

Si tiramos fuerte, la haremos caer.
Ya no puede durar mucho tiempo.
Seguro que cae, cae, cae,
pues debe estar ya bien podrida.
Si yo tiro fuerte por aquí
y tú tiras fuerte por allí,
seguro que cae, cae, cae,
y podremos liberarnos.

El viejo Siset ya no dice nada;
se lo llevó un mal viento.
- él sabe hacia dónde -,
mientras yo continúo bajo el portal.

Y cuando pasan los nuevos muchachos,
alzo la voz para cantar
el último canto que él me enseñó.

Si tiramos fuerte, la haremos caer.
Ya no puede durar mucho tiempo.
Seguro que cae, cae, cae,
pues debe estar ya bien podrida.
Si yo tiro fuerte por aquí
y tú tiras fuerte por allí,
seguro que cae, cae, cae,
y podremos liberarnos.

Pueden ver el video aquí.

Territorio Apache-Dr.  Sapo y  L´estaca-Lluís Llach

—————————————————————————————————————————————————————————–

Territorio Apache-Dr. Sapo

Pienso, mientras las olas marcan mi destino,
y me voy reconciliando con mi abuela, la que me hace la tortilla de patata.
Luego salto, me cabreo y me pongo a hacer el gilipollas,
¡verás como me recupero! pero con tanto madero…
yo me meto al agujero.
To los días quinientos mil pitufos jodiéndo la marrana,
¡que yo meo donde me da la gana!
y ahora que estoy en la playa…

Canto para los muros que me impiden ver las flores,
que estoy en territorio apache, con la cabeza y los pies en remojo.
Canto para los tontos que se tragan el sistema,
que sos perdéis la primavera, con la cabeza y los pies en el hoyo.

Vuelco, y tu recuerdo se interpone en mi camino,
pero estoy muy ocupado en refugiarme de la lluvia, ¡que coño lluvia!
Por tu sonrisa bailo, con tu mirada me caliento y pa refugiarme de la lluvia…
la cueva, ¿donde esta la cueva? que no la encuentro,
que yo me meto para dentro.

Canto para los muros que me impiden ver las flores,
que estoy en territorio apache, con la cabeza y los pies en remojo.
Canto para los tontos que se tragan el sistema,
que sos perdéis la primavera, con la cabeza y los pies en el hoyo.
Si usas tu imaginación todo te sale bien,
todo me sale bien.

Y aquí me tienes diciendo gilipolleces y esquivando las gotitas que me trae la mañana,
que la vida es muy tacaña, y pa subir a la cueva…
hay que escalar la montaña.

Canto pa los que piensan que esto no tiene salida,
tenéis la oreja comida, solo hay que sonreír.

——————————————————————————————————————————

—————————————

——————————————————————————————————————————

L´estaca (la estaca)*

*Como muchos sabréis lo mío no son los idiomas, así que esta vez recurro al tradicional copia y pega (prometo recurrir a este sistema en muy contadas ocasiones en las que no me quede más remedio)  y saco la letra de esta hermosa canción de aquí , pero aun y así me lo curro un poco

L’ESTACA

L’avi Siset em parlava / El viejo Siset me hablaba
de bon matí al portal / al amanecer, en el portal,
mentre el sol esperàvem / mientras esperábamos la salida del sol
i els carros vèiem passar. / y veíamos pasar los carros.

Siset, que no veus l’estaca / Siset: ¿No ves la estaca
on estem tots lligats? / a la que estamos todos atados?
Si no podem desfer-nos-en / Si no conseguimos liberarnos de ella
mai no podrem caminar! / nunca podremos andar.

Si estirem tots, ella caurà / Si tiramos fuerte, la haremos caer.
i molt de temps no pot durar, / Ya no puede durar mucho tiempo.
segur que tomba, tomba, tomba / Seguro que cae, cae, cae,
ben corcada deu ser ja. / pues debe estar ya bien podrida.

Si jo l’estiro fort per aquí / Si yo tiro fuerte por aquí
i tu l’estires fort per allà, / y tú tiras fuerte por allí,
segur que tomba, tomba, tomba, / seguro que cae, cae, cae,
i ens podrem alliberar. / y podremos liberarnos.

Però, Siset, fa molt temps ja, /¡Pero, ha pasado tanto tiempo así !
les mans se’m van escorxant, / Las manos se me están desollando,
i quan la força se me’n va / y en cuanto abandono un instante,
ella és més ampla i més gran. / se hace más gruesa y más grande.

Ben cert sé que està podrida / Ya sé que está podrida,
però és que, Siset, pesa tant, / pero es que, Siset , pesa tanto,
que a cops la força m’oblida. / que a veces me abandonan las fuerzas.
Torna’m a dir el teu cant: / Repíteme tu canción:

Si estirem tots, ella caurà… / Si tiramos fuerte, la haremos caer…

Si jo l’estiro fort per aquí… / Si yo tiro fuerte por aquí…

L’avi Siset ja no diu res, / El viejo Siset ya no dice nada,
mal vent que se l’emportà,/ se lo llevó un mal viento,
ell qui sap cap a quin indret /- él sabe hacia donde -,
i jo a sota el portal. / mientras yo continúo bajo el portal.

I mentre passen els nous vailets / Y cuando pasan los nuevos muchachos,
estiro el coll per cantar / alzo la voz para cantar
el darrer cant d’en Siset, el darrer que em va ensenyar. / el último canto que él me enseñó.

Si estirem tots, ella caurà… / Si tiramos fuerte, la haremos caer…

Si jo l’estiro fort per aquí… / Si yo tiro fuerte por aquí…

]]> http://lidiapeleja.wordpress.com/2009/11/03/una-abracada/ Mon, 02 Nov 2009 23:35:24 +0000 lidiapeleja http://lidiapeleja.wordpress.com/2009/11/03/una-abracada/

Si no fos per la tendresa que ens cura quan fa por la solitud…

LA CANÇÓ: C’etait ici (live), de Yann Tiersen.

Una mica de Cultura … “Laura”.

Cette chason fut écrite pour Laura Almerich son amie musicienne et complice qui l’a  accompagné à tous ses concerts.

YouTube – Lluís Llach al Camp Nou 1985 – Laura

Preciosa cançó, la veritat es que es molt harmoniosa, tranquila,…Cada cop que escolto aquesta cançó m’acaba caient alguna llàgrima..

Paroles Lluis Llach “Laura”

I avui que et puc fer una cançó 
recordo quan vas arribar 
amb el misteri dels senzills, 
els ulls inquiets, el cos altiu; 
i amb la rialla dels teus dits 
vares omplir els meus acords 
amb cada nota del teu nom, Laura. 

M’és tan difícil recordar 
quants escenaris han sentit 
la nostra angoixa per l’avui, 
la nostra joia pel demà… 
A casa enmig de tants companys, 
o a un trist exili mar enllà, 
mai no ha mancat el teu alè, Laura. 

I si l’atzar et porta lluny, 
que els déus et guardin el camí, 
que t’acompanyin els ocells,

que t’acaronin els estels; 
i en un racó d’aquesta veu, 
mentre la pugui fer sentir, 
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Paroles:

Puisque aujourd’hui je peux t’écrire une chanson,
je me souviens quand tu es arrivée,
pleine du mystère des humbles,
les yeux inquiets, le corps altier.

Et avec le sourire de tes doigts
tu as rempli mes accords de chaque note
de ton nom Laura.

LAURA

Sempre m’agradat Lluís LLach, des de ben jove i ara ancora !!

IVO

Pot existir un turment pitjor que veure com un ex-hippie entrat en anys i en carns aporreja una guitarra acústica, repetint cansinament els tres únics acords que es sap, mentre recita una pseudo-poesia plena de tòpics nyonyos i empalagosos i odes a l’idealisme psicodèlic més passat de voltes? Bé, potser si existeixen maldats igual d’horribles, com la guerra, la fam o l’explotació infantil, però poques coses més se m’acudeixen!

Als anys 60’s potser encara van tenir la seva gràcia: amb Franco agonitzant i els americans ruixant de Napalm el Vietnam, mentre es carregaven a mitja família Kennedy per entregues, tampoc es podia demanar gaire més! Era just l’origen de la rebel•lió de la joventut com a nova classe revolucionaria, tan política com culturalment, la emancipació d’una generació sencera que podia estudiar sense treballar per primer cop a la història

Però ja està, el Canet Rock i Woodstoock son capítols de la nostre prehistòria musical! Enterrem d’una vegada aquesta rèmora casposa anomenada “nova cançó”, que és més vella que l’anar a peu! Superem d’una vegada aquesta generació de cinquetons nostàlgics de les melenes, els pantalons de pota d’elefant i els vestits barrocs amb milers de colorins dissenyats després d’una forta dosis d’àcid lisèrgic.

Encara tinc calfreds per la nit recordant quan la meva mare em va portar enganyat a un concert de Serrat, dient-me que anàvem al parc d’atraccions, o de quan em vaig trobar a traïció a Marina Rossell recitant les seves anacròniques i folklòriques odes al davant de la Biblioteca de lletres de la UAB just quan jo havia de fer un treball sobre l’origen del Estat Asteca. Si haguéssiu estat 17 anys en un esplai obligats a cantar dissabte rere dissabte “Que tinguem sort” de Lluis Llach m’entendríeu perfectament!

Que Sabina sap fer molt bones lletres? Doncs que les reciti i ens estalvií el turment d’escoltar la seva veu ronca de falopero fent com que canta. Que Silvio Rodriguez i Victor Jara tenen un missatge polític molt profund? Doncs que escriguin assajos sobre teoria socioeconòmica!

Sabíeu que Bob Dylan, en una demostració del seu pacifisme i cultura artística, practicava tir sobre un quadre de Marilyn Monroe que l’hi havia regalat Warhol? En fi! Jo casi que seria partidari de fer assajos nuclears a casa seva…amb ell i Gerard Quintana a dins!

Divendres 11 de setembre  del 2009…Diada Nacional de Catalunya

A cette date on se rappelle de la défaite en 1714 du royaume de Catalogne face aux troupes de Felipe V de Borbón. Le 11 Septembre, la ville de Barcelone tomba après un long siège du Duc de Berwick durant la guerre de Succession pendant laquelle se sont affrontés les Bourbons et les Autrichiens pour la couronne du Royaume d’Espagne. Cette date est également synonyme d’abolition des institutions et des libertés civiles catalanes. Ce jour du 11 Septembre, la Catalogne cessa d’être une nation indépendante.

Himne Català – Hymne officiel Catalan:  Els Segadors

Diverses activités ont lieu dans toutes les villes et tous les villages de Catalogne.

Himne de tothom - Hymne de tous les Catalans( non officiel !): Lluís Llach- L’estaca

….Bon diada a tothom.

IVO

Read this great post: Homage (from a beach) in Catalonia. Illustrations extracted below.

CNT sticker in Catalonia last week

Image from the Franco period (I found this on a 1975 Calendar)

Son las canciones que te atan a tus raíces y te dicen: “nunca podrás escapar de ellas”. Por eso, por las raíces de las que no puedo escapar, últimamente me sorprendo escuchando una y otra vez canciones como ésta o ésta de Joan Manel Serrat, ésta versión de Betagarri de Llúis Llach o ésta otra versión de Manel dels Pets o ésta de la Gossa Sorda o ésta de Cesk Freixas, o ésta otra de la Troba Kung Fu.

Al fnal tendré que autocesnurarme ésta banda sonora “pro sensiblismo” y cambiarla otra de canciones en  English con escasas trazas de identidad geográfica

“Les perseguirán nuestras memorias para siempre”

Per què tu?

Per què jo?

Pot ser tingam alguna cosa d’eterns. Un vals on tot pega voltes al nostre voltant mentre nosaltres restem quiets agafats i sense mirar-nos, amb els caps recolzats. Un swing on tots resten quiets mentre nosaltres ens deixem dur pels laments d’una mà que no troba el seu lloc al teclat del piano. Pot ser no trobem el lloc a un món ordenat en el temps. Un temps que no ens compren, que no comprenem i del que intentem fugir per tal de no viure a un hui amb abans i després sinó a un sempre. També d’un món que no ens compren i no comprenem, del que intentem fugir per tal de no viure com la resta del món. Perquè no ho som, no som com la resta: som eterns.

Així i tot…

Per què tu?

Per què jo?

No ens vol ni aquest món ni aquest temps, i ens obstinem en ser eternament a aquest món i a aquest temps. També pot ser perquè tingam alguna cosa de contestataris. Perquè no sabem ni volem renunciar a res. No ens entenem sense allò que enyorem, sense allò que pensem que és essencial per viure: no ens entenem sense carícies que cremen, ni mirades que torbarien a qualsevol poeta, ni paraules que vencen qualsevol diccionari.

Així i tot…

Per què tu?

Per què jo?

Si t’ho dic el sol farà del dia un dia etern, estern com nosaltres.

Lluis Llach y Lucrecia, para ella fue su primera canción en catalán.

Un café amb ell no haguera estat gens malament. Compartir la llum tènue de qualsevol bar de València amb la la companyia de la seua imatge i l’inseparable fum de la seua cigarreta, sempre encesa. Uns ulls foscos, menuts, amagats darrere d’unes ulleres de pasta que ja formaven part del seu semblant. Un bigot sense el qual, potser, ningú no el recorda. I aprendre amb ell aquesta feina que convertí en la seua forma de vida.

Els seus escrits són directes, incisius, àcids. Però sempre amb pinzellades soterrades de tendresa a les quals el lector arriba una vegada familiaritzat amb el tarannà del de Sueca. No se li resistia cap tema i tot gràcies a la voracitat amb què llegia, i assimilava, tot allò que li arribava a les mans. Gaudir dels textos que li agradaven, aconseguir un nou blanc per a les seues crítiques ferotges. Tant donava. Perquè la seua feina no era tan sols escriure: abans de tot fou lector. Els qui el van conéixer diuen que independentment del què es parlara a la taula- gastronomia, filosofia, literatura…- ell sempre tenia alguna cosa, intel·ligent, a afegir.  Tot pel seu incansable afany autodidacta, la intrínseca necessitat d’avançar al camí de les lletres i el pensament. Era la qualitat que més admirava en les persones, la intel·ligència, i més, encara, si era la dels seus enemics. Sabia que era intel·ligent i, el més important, que tenia la paraula de la seua part a la qual dotava d’una vivacitat i càrrega conceptuals extraordinàries. L’interés pels grans com Montaigne o Russell, segurament, acceleraren l’ascens de l’advocat frustrat.

D’una habitació farcida de llibres, diaris i milers de papers que, amb un peculiar ordre, tenien un estret lloc reservat a les seues prestatgeries eixiren els textos d’uns dels millors assagistes valencians del S.XX. Treballava de nit, mà a mà amb el güisqui, amb la seua màquina d’escriure, encarregada de transformar en caracters els seus pensaments. Un home d’idees fermes a les quals es mantingué fidel tota la seua vida. Confessava que li emprenyaven els herois, però no sé si fou conscient de què amb el seu dia a dia, la seua lluïta continua pel País Valencià, es convertí en un d’aquells personantges admirats per les seues fetes i virtuts. I, per això, mai caurà a l’oblit.

Encara hi ha qui recorda amb la més sincera enyorança aquell perfil aguilenc. Molts d’ells parlen dels moments al seu costat, de les genials converses amb les quals s’envoltaren en ocupar una cadira prop d’ell, el qual els regalà, possiblement, incontables ironies al llarg de la seua vida. Odiat per molts per la seua malícia sistemàtica que era alhora defecte i virtut.

I, jo, també sent nostàlgia pel café que mai prendré i pels inconfonsables traços del rostre d’aquell que tenia com a feina ser ell mateix. Perquè no era gens modest. “La meua professió és la de ser Joan Fuster”, deia.

Poema Criatura Dolcíssima, musicalitzat per Lluís Llach:

Ha estat un partit històric, màgic…. 20 000 catalans en Paris… L’USAP de Perpinyà s’ha proclamat campió quaranta-cinc anys després. Els catalans, en un excel·lent segon temps, han aconseguit girar les tornes per derrotar 22-13 el Clermont Ferrand i alçar d’aquesta manera l’Escut de Brennus. L’USAP tornarà a gaudir de l’escut de Brennus que l’acredita com a millor equip de la que és, juntament amb l’anglesa, la lliga més potent del món. Gracies al jugador i Capità Nicolas Mass.

Enhorabona a tots els Catalans, els del nord i els del sud!! Endavant.. força USAP i Visca Catalunya Unit”!!

 L´estaca (Lluís Llach)

Aprés une disette de 54 ans l’usap  de la saison 2009 as retrouvé le chemin de la victoire devant des Clermontois, magnifiques combattant dans le jeu et digne dans la défaite. Il ne restes plus qu’a continuer…. ne lachons plus ce bouclier de Brennus. !! Mes que un Club..

Nicolas Durand

USAP.. sang i or…. au vue de la saison, voilà un sacre amplement mérité, ce que la finale n’a pas démenti. Bien avant la rencontre, on savait, on sentait que cette finale 2009 serait historique. Parce qu’elle allait sacrer une équipe qui court après le Bouclier depuis trop longtemps, parce qu’elle marquait enfin le renouvellement de l’élite du rugby français, après 15 ans d’hégémonie d’un ogre à trois têtes (Stade Toulousain, Biarritz et le Stade Français).. Som Uno…

L’USAP était bien la meilleure équipe, et la Catalogne, qui règne sur l’Europe en foot, est maintenant reine de France au rugby. La fête peut commencer, et elle  durera longtemps.

IVO  i     …………….                S’Alqueria… pour fêter la Victoire:  www.lenezdansleverre.com

…   Catalunya una Nacio !!

Poetas en Nueva York (CBS, 1986)

Asesinato

Paco y Pepe de Lucía

Calles y sueños
Asesinato
Dos voces de madrugada
en Riverside Drive

¿Cómo fue?
Una grieta en la mejilla.
¡Eso es todo!
Una uña que aprieta el tallo.
Un alfiler que bucea
hasta encontrar las raicillas del grito.
Y el mar deja de moverse.
¿Cómo, cómo fue?
Así
¡Déjame! ¿De esa manera?
Sí.
El corazón salió solo.
¡Ay, ay de mí!

Poeta en Nueva York. Federico García Lorca

Hace dos años mi amigo Fede vino a casa una noche, cuando yo aún vivía en Madrid. Vimos Paris, Texas, bebimos cocacola, fumamos cigarrillos y Fede dijo aquella frase memorable: “deberíamos haber nacido en los ochenta”.

Luego me enseñó este vídeo (de Lluis Llach cantando Laura en el Camp Now con Laura a la guitarra) y comprendí que Youtube podía ser algo grande (por cosas como esta canción y su minuto 2.12)

M’agrada aquesta cançó per que és un himne, però un himne que trenca fronteres. En aquesta mena de cançons s’esborren els límits entre el tu i el jo, i es centren en un nosaltres, un nosaltres poderós i unit. Venim de tot arreu, i és de suposar que venim molts. I “…no ens mana cap bandera que no es digui llibertat…”, es a dir, que el que ens uneix és que som lliures. D’alguna manera, la llibertat és condició previa per poder entrar a formar part d’aquest nosaltres, i aquesta llibertat ja porta amb si un poder que es multiplica quan el compartim. No és per ser lliures que lluitem, sino que la llibertat ens porta a la lluita. I, per qué lluitem, per que caminem? “Caminem per poder ser i volem ser per caminar”.
Ser lliure per formar part d’un nosaltres que camina, que lluita, i sentir-me poderós en unir les meves forces amb els altres. I en això trobar el meu ésser, renunciant al poder personal (el poder sempre esclavitzant).
Espero que us agradi.

En homenaje al anarquista Salvador Puig Antich ejecutado por el franquismo en 1974.