El triomf de la generació gloriosa del maig del 68 es deu a un clamorós error inicial: una mania patològica als petitburgesos. Suposo que d’aquesta fixació tan insòlita en va venir el seu camí fulgurant cap al poder (Michel Houellebecq, 1999). Els consideraven els causants de tots els mals i mentrestant ningú va dir res dels militars ni dels capellans. Posats a criticar burgesos el més lògic seria criticar els grans burgesos capitalistes transnacionals que qualsevol observador mínimament objectiu sap que manen més que el botiguer de vetes i fils de la cantonada.

Van iniciar el seu triomfal camí en partits com el Front Obrer de Catalunya (FOC) o el PSUC. Com tothom sap en aquests dos partits militàvem 5.999.998 catalans. Els dos que hi manquen fins als sis milions eren en Pujol i la Ferrussola. El FOC era un partit que considerava els comunistes del PSUC com a massa dretans, no en va els del FOC tenien a les seves files un obrer autèntic. Vist el que ha passat amb els del PSUC potser tenien raó. L’error es deu segurament a què van considerar els petitburgesos com els dolents de la pel·lícula. Havien conegut les fàbriques només en els llibres. Quan se’ls va acabar la marihuana i es van adonar que anar a treballar en una fàbrica era molt dur, en comptes de fer-se petitburgesos -els feia basarda- es van fer grans burgesos. Què es podia esperar d’una generació de catalans que van sortir de l’Espanya franquista per ajudar els pobres “gavatxos” a alliberar-se de la deplorable democràcia burgesa?

Van teoritzar en ple “viatge” que del feudalisme es passava al capitalisme; d’aquest al socialisme i per últim al comunisme. És un dogma sorprenent! El que hem vist a Rússia és que del feudalisme es passa al comunisme i d’aquest altra volta al capitalisme. No n’han endevinat ni una! Els revolucionaris de Sarrià i La Bonanova van escriure que les percepcions que hom té en drogar-se són tan reals com la mateixa realitat. Aquí van perdre tota la perspectiva racional i mai més l’han recuperada (Bricmont i Sokal, 1999). Quan podien es fumaven 25 porros seguits -algun més decidit, LSD- i és clar, per unes quantes hores es pensaven que havien fet una revolució, o dues. Sort que s’acaba el mes de maig.

No ens estem referint a les revolucions que van acabar amb l’antic règim sinó a les revolucions més o menys imaginades que els del maig del 68 ens han fet creure que han existit. No només s’ha anat creant el mite de la revolució del 68 a Catalunya, sinó que a més els seus pretesos protagonistes estan traslladant perillosament i irresponsablement aquesta idea als seus fills. El maig del 68 a Catalunya no hi va haver cap mena de revolució. Quasi tots els catalans anaven a missa, es confessaven periòdicament, es casaven per l’església -molts d’ells de penal-, no usaven cap mètode anticonceptiu -estaven prohibits-. Fins i tot es casaven per l’Església els homosexuals. Però ara tota aquesta generació fantasma pretén que els seus fills facin la revolució que ells no van saber fer (Dany Cohn-Bendit, 1986). És curiosa la dèria que tenen amb les revolucions. El que més em xoca és que quan els parles de la revolució obrera del 19 de juliol de 1936, arrufen el nas i exclamen: “Van matar molts capellans i molts amos!”. I, com es pensen que es fa una revolució, anant a missa de dotze? Si la conversa és més intimista et diuen: “El papà al juliol de 1936 les va passar de tots colors, els obrers es van fer amos de la fàbrica i se’n va haver d’anar a Burgos” (Gregorio Morán, 1998).

Els del Maig del 68 ara manen arreu, en la política són els ideòlegs de George W. Bush, Nicolas Sarkozy i José Maria Aznar. Dirigents maoistes com André Glucksmann demanen el vot per a la dreta i son els propagadors que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. Comences a provar LSD i acabes veien armes pertot arreu. Josep Fontana ens deia “En conjunt 1968 va ésser una flamarada innòcua en què van cremar-se inútilment les aspiracions de canvi social de les noves generacions. Es va deixar que s’esbravessin perquè veiessin que poques coses “reals” podien canviar i tornessin a l’ordre”. Per això, perquè ara manen a la política, als mitjans de comunicació a les empreses etc., encara entenc menys que continuïn inflant el cap als seus fills. Si un dia aquests nois i noies s’ho creuen i es plantegen fer una revolució hauran de detenir els propis pares i executar-los a la plaça de Sant Jaume. Són uns irresponsables!

Una veu per un interfon et diu que no, que sense autorització, ergo targeta, no s’hi entra. I ja li pots dir missa en llatí vulgar, fer conèixer la teua cita a eixe lloc concret amb un nom i uns cognoms i tots els teus problemes i solucions per a un món millor, amb més aigua i menys pudenta. Res: la veu llatina d’ultramar no entén d’arguments ni el meu castellà atalabalado. Prohibit. Prohibit prohibir deien fa 40 anys: Potser ara alguns d’aquells els agrada posar-nos barreres a cada pas de les nostres vides des de les seues poltrones d’edificis degudament inaccsessibles.

Foto de Alain Bachelier.

Fa quaranta anys que uns estudiants francesos van protestar perquè no podien accedir a les habitacions de les estudiants a Nanterre. D’aquí en surt el que s’ha conegut com a maig del 68. No sembla un inici massa èpic. Curiós? Sí, interessant? També, però políticament no sembla que el tema doni per a molt. Algunes de les idees del maig del 68 són positives, poques, i moltes d’altres negatives. Per exemple la relació amb les drogues és un dels mals que encara arrosseguem. En aquells dies es va començar a experimentar amb LSD. Es deia que la realitat creada amb les drogues era més realitat que la realitat de veritat. Un cop hom accepta aquest tipus de plantejaments -que no raonaments- ja pot afirmar qualsevol bestiesa. Per exemple un es pot apuntar tranquil·lament a la postmodernitat. Sarkozy va afirmar que ell acabaria amb les idees del maig del 68, en realitat és el producte típic d’aquella generació. La major part dels dirigents d’aquella revolta innòcua li van donar suport en les darreres eleccions. I per aquesta raó s’ha envoltat d’exmilitants socialistes a la vegada exmilitants del maig del 68. També és un hereu sorprenent d’aquella quinta l’Aznar. De jove, no, de jove era falangista, però de gran es deixa melenes i acaba dient coses postmodernes com que cal eliminar “el mismo concepto de causa”. Potser per la ingesta massiva de drogues, potser perquè simplement eren així de ximples, la major part dels dirigents d’aquells dies s’han convertit de grans en els ideòlegs de la gent més reaccionària. Per exemple, la major part de dirigents neocons als EUA són extrotskistes. A França la major part dels dirigents de la revolució inofensiva, per exemple André Glucksmann va donar suport a la candidatura de Sarkozy i els que van donar suport a la candidata socialista, un cop van saber els resultats, els va faltar temps a donar suport també al president del Govern. A Espanya els ideòlegs del PP, els conductors de programes i tertulians de la COPE, etc. són també en gran part producte d’aquella flamarada inútil. Potser és hora de fer una seriosa crítica d’aquella generació que ha aconseguit l’impossible, fer coherent en una biografia tirar còctels Molotov a la policia o dirigir-la.

Ens diuen que fa just 40 anys hi havia a Catalunya 5 milions d’habitants. Tots estaven preparant-se per al gran viatge. Es veu que les botigues de maletes van fer el seu agost a l’abril, es van acabar totes les existències. Els indocumentats podeu pensar que feien les maletes per anar a emigrar com ho feien els seus avis fugint de la fam. No, en aquells temps arribaven molts immigrats a Catalunya. Els que diuen ara que estaven fent les maletes eren gent més aviat benestant. Pel que ens narren els exmelenuts es va fer un dispositiu especial Barcelona-París, una gegantesca operació de trasllat massiu només comparable al creuament de milions de magrebins per l’estret de Gibraltar a l’estiu.

Efectivament estaven fent les maletes per anar-se’n a La Sorbonne, una curiosa universitat francesa on durant un mes hi havia més catalans que francesos. No entenc a més la dèria dels catalans d’anar a una universitat on aquells dies no feien classes. O potser era per això? D’aquí ve que els del maig del 68 no sàpiguen quasi res i les poques coses que saben les saben malament. Entre anar a universitats tancades i fer vagues estudiantils no els va quedar temps per aprendre. Potser per aquesta enorme confusió intel·lectual pretenien fer revolucions a l’abadia de Montserrat. Altres creien que el millor era el marxisme-leninisme-maoisme i que calia implantar aquest sistema com ho feien a Albània o a Cambodja. Sort que es fumaven molts porros i no tenien temps per a res, perquè si no, haurien acabat per pelar-nos a tots per llegir llibres. En aquest ambient que ens han explicat només hi ha una petita dificultat explicativa la cançó més escoltada el mes d’abril de 1968 va ser La La La de Massiel que com tothom sap és l’himne revolucionari de la Internacional situacionista. La segona cançó més escoltada era Cállate niña dels PIC-NIC.

El mes de maig de 1968 va ser a Catalunya un mes normal. Fer-nos creure ara una altra cosa és atemptar contra la llei de la gravetat. En altres indrets podien somiar en la construcció de nous mons produïts en mentalitats enterbolides per substàncies estranyes, aquí l’únic somni possible era acabar amb la dictadura. I el somiaven pocs.