Forse come complemento alla fiction dedicata a Puccini in onda  sulla tv italiana la ZDF tedesca trasmette sulla rete Theaterkanal la Turandot messa in scena al Palau de Les Arts Reina Sofia di Valencia nella primavera dello scorso anno. E’ andato anche in onda un documentario, in lingua tedesca ovviamente, sul Musicista già trasmesso nello scorso dicembre, quando in occasione del 150enario le tv tedesche trasmettevano quasi ogni giorno un’opera di Puccini e trasmissioni sulla sua vita e composizioni, mentre la Rai, con la stipsi lirica di cui soffre, con sommo sforzo si limitava nottetempo a una replica, con la sola novità di un 16:9 mal fatto, di quanto prodotto 16 anni prima, per giunta oscurandone l’inizio (problemi tecnici o strategia per far acquistare il DVD prontamente distribuito in vendita?). Certo che se in Germania hanno visto il Puccini trasmesso nei giorni scorsi sottoscriveranno quanto detto da Frank Peter Zimmermann in un’intervista: “Sono così dispiaciuto del declino musicale che affligge il vostro Paese (l’Italia n.d.r), non posso credere che l’Italia con la tradizione che porta con sé, sia in questa situazione”.

Maria Guleghina

Questa Turandot era già stata diffusa alcuni mesi fa (mi pare da Arté) e presenta molti motivi di interesse. Primo fra tutti la regia di Chen Kaige (il regista di Addio mia concubina), poi la direzione orchestrale di Zubin Mehta e il debutto di Maria Guleghina nel ruolo eponimo. I risultati non deludono le aspettative. La regia, per quello che si può capire dalla ripresa tv, si muove su percorsi tradizionali senza far perdere la testa agli spettatori con enigmi più complessi di quelli formulati da Turandot, Mehta si conferma un’ennesima volta uno specialista di quest’opera, la Guleghina ha modo di esibire la sua gran voce in una parte che finalmente non le sta stretta come quella di Giorgetta nel Tabarro. Però anche la bella Alexia Voulgaridou interpreta una sensibile Liù, Marco Berti, che ha sostituito il previsto Marcello Giordani, è un Calaf convincente e Alexandr Tsimabaliuk dà vita a un commovente Timur. In conclusione una bella e musicalissima Turandot. Viene replicata domani 8 marzo e il 20, il 25 e il 30 marzo alle 19:40.

Alexia Voulgaridou

Per concludere: un momento della rappresentazione.

I mai millor dit: nits. Perquè avui no us parlaré d’una sola nit, sinó de tres.

Tenir un abonament té els seus avantatges, no diré que no; però també té els seus inconvenients: el principal, que no tries quina funció de cada òpera vols veure. I així et pots trobar que vingui un cantant o una cantant que t’agraden molt, però que no canti el dia que et toca anar-hi a tu. Solució? Si coneixes algú que tingui més d’un abonament (n’hi ha, de debò; jo en sé d’un que en té quatre —i no sóc jo, eh, que prou feines tinc per pagar el meu) o fas un esforç extra i compres una entrada per aquell dia.

L’any passat vaig assistir a un recital de la soprano ucraïnesa Maria Guleghina, cantant que m’agrada força i que enguany venia a interpretar el paper de lady Macbeth al Macbeth, de Verdi. Com podeu imaginar, jo estava contentíssim, fins el dia que em vaig mirar amb calma el calendari i vaig adonar-me que a mi em tocava funció amb el segon repartiment. I vaig decidir fer l’esforç i comprar una entrada per sentir la Guleghina…

I va valer la pena. La primera sorpresa va ser l’òpera, que no coneixia, i que em va agradar molt (debilitat per Verdi, ho reconec). La segona, la posada en escena: dintre de la línia econòmica, era un muntatge sobri i efectiu, amb jocs de llums molt ben trobats. La tercera, els cantants: el primer repartiment el formaven Maria Guleghina (lady Macbeth), Carlos Álvarez (Macbeth), Roberto Scandiuzzi (Banco) i Marco Berti (Macduff), en els papers principals, i tots quatre van estar formidables. No només ells, és clar, també els companys de repartiment (Begoña Alberdi, Javier Palacios, Stefan Kocan), i el cor, amb aquell exèrcit impressionant de bruixes que avisen Macbeth del seu futur… Va ser un d’aquells espectacles impressionants des del detall més petit al més gran, amb unes veus magnífiques i segures que transmetien els sentiments dels personatges d’una manera impactant.

I dijous hi vaig tornar, per sentir el segon repartiment, que era el que em tocava. D’entrada, no hi havia d’haver sorpreses desagradables: Carolyn Sebron com a lady Macbeth, Joan Pons com a Macbeth, Stefano Palatchi com a Banco i Vicente Ombuena com a Macduff… però, per començar, a l’últim moment Carolyn Sebron, malalta, va ser substituïda per Susan Neves; i, a més, els dos protagonistes no van estar gaire fins a l’hora de cantar. A veure, no dic que siguin mals cantants: em sembla que d’en Joan Pons, ningú no ho diria; però no van estar a l’altura dels papers que havien de representar. El paper de lady Macbeth no és fàcil, cal un bon domini dels registres greu, mig i agut, i una veu potent que pugui també mostrar moments de subtilesa, i si bé Susan Neves té una bona veu, potent i bonica, té (o almenys va mostrar) considerables dificultats per evitar que els aguts no se li converteixin en esgarips de gat trepitjat. I alguns d’aquests esgarips van estar a punt d’arruinar alguns dels moments més bells de l’òpera, com l’escena del sonambulisme de lady Macbeth al quart acte. I a Joan Pons li va passar una cosa semblant, rascant algunes notes de tal manera que només la seva experiència dalt d’un escenari va fer que no s’estrellés aquella nit.

I la tercera de les nits va ser ahir mateix. Era el debut al Gran Teatre del Liceu d’una altra cantant que admiro, Angela Gheorghiu, que va oferir un recital deliciós que començà amb arie antiche (àries barroques) i cançons de Bellini, Donizetti i Verdi, i que va continuar amb cançons de Gounod, Massenet, Bizet i Delibes, i de quatre compositors romanesos (Alfred Alessandrescu, Tiberiu Brediceanu, Diamandi Gheciu i Gherase Dendrino, tot i que o em vaig distreure, o aquesta última se la saltà). Era un recital condemnat a l’èxit, atesa la magnitud de la figura principal; i així se li va demostrar, amb aplaudiments i crits de brava després de cada peça. De crits, n’hi va haver d’altres també, com un «bravi, Angela» molt original, o un no menys original «Angela, tu sei un angelo», que la soprano va respondre immediatament amb un «voi siete i miei angeli». Els bisos, només tres a més dels tres habituals, i la sorpresa, almenys per a mi, que no hi cantés ni una sola peça de les òperes que l’han feta famosa.

Angela Gheorghiu, a més d’una excel·lent cantant, és una dona molt atractiva, i no es va estar de demostrar-ho amb el canvi de vestuari que va fer a la mitja part, deixant enrere el senzill vestit gris i blanc del començament, per aparèixer amb un vestit de color taronja metàl·lic que ressaltava tots els racons de la seva anatomia, i que de ben segur va fer les delícies de molts senyors del públic.

Avui no hi ha enllços, estic mandrós.