Dimecres 7 de maig. Avui les germanes Marina i Lídia Gazzo, aprofitant que són a Barcelona per a recollir un premi que els ha atorgat Aula Europa, vindran a la UAB per fer una conferència sobre l’Agència Europa. Els alumnes del grup 01 de Periodisme Cultural hi ha d’assistir. Per què?

Aquesta és una pregunta que segurament molts dels alumnes que hi havia dins la Sala de Graus s’han fet en algun moment al llarg de la conferència. Per què els alumnes de Periodisme Cultural han d’assistir a una xerrada sobre l’Agència Europa? No els hi interessaria més als alumnes especialitzats en Periodisme Polític?

…

Les germanes Gazzo arriben tard. Demanen disculpes a l’auditori i prenen lloc. Comença la conferència.

Les Gazzo parlen de l’Agència Europa, del seu funcionament, de la seva història i de les fonts de finançament. També parlen de quines qualitats hauria de tenir tot periodista que volgués treballar a l’Agència i cobrir l’actualitat europea; quines són les fonts d’informació més habituals dels periodistes i com s’organitzen en el marc de l’Agència.

Ha passat gairebé mitja conferència i continuo sense saber veure com puc relacionar l’Agència Europa amb l’assignatura de Periodisme Cultural.

…

Les germanes continuen parlant i, de sobte, fan un aclariment: “L’Agència és europea, i no pas nacional de cap Estat“.

Estan parlant, potser, del naixement d’una identitat europea? D’una cultura europea?

Podem pensar que la creació de la Comissió Europea del Carbó i l’Acer (CECA), amb la qual va néixer l’Agència Europa, va ser el principi d’una cultura europea, els primers passos que es van fer per aconseguir que els habitants d’Europa assumissin una nova identitat, que a més de ser catalans, o francesos, o belgues, fóssin també europeus.

La identitat d’una persona va lligada a la seva cultura. Quan neix una identitat, neix també una nova cultura associada a ella. I l’Agència Europa, des de 1953, ha apostat per aquesta nova cultura.

…

Les germanes Gazzo han explicat que, durant els inicis de la CECA i altres institucions, feia falta una agència especialitzada que cobrís les seves informacions, ja que no n’hi havia cap, i també calia “un compromís cap a Europa“. Feia falta creure que cobrir aquelles informacions era important perquè interessaven a persones europees.

Aquesta identitat i aquesta cultura europea, amb el pas dels anys, s’han anat refermant i ampliant, cada cop han calgut més periodistes per cobrir la cada cop major informació que les institucions europees produeixen. Ara ja hi ha portaveus de la UE que canalitzen la informació cap a l’Agència, es fan conferències i també rodes de premsa. Aquest progressiu augment d’atenció cap a la UE ens demostra que aquesta identitat europea prospera.

…

Marina i Lídia Gazzo també ens parlen dels lectors dels butlletins de l’Agència: “Tenim un públic lector molt interessat en el que passa a la UE, lectors de totes les nacionalitats”. Així doncs, arreu del continent hi ha persones que creuen en aquesta nova identitat i que la senten com a seva.

…

Potser sí, doncs, que la conferència de les germanes Gazzo tenia alguna cosa a veure amb el periodisme cultural. Però potser també, si haguéssin centrat la seva xerrada en aquesta cultura europea, més enllà de limitar-se a mencionar-la, el seu auditori hauria trobat la conferència més interessant.