L’infinitiu personal, el futur del present i del pretèrit, substitució verbal i la posició del complement pronominal àton.

A inicis del segle XIII, quan els primers textos en portuguès apareixen documentats, les principals transformacions del sistema modal-temporal del verb llatí ja s’havien dut a terme. Els trets que diferencien aquest portuguès arcaic de l’actual són, sobretot, de caràcter morfològic, ja que l’estructura del sistema verbal es trobava aleshores prou definida.

Un dels principals canvis que aquest sistema presenta respecte el del llatí és la pèrdua d’oposició morfològica de la categoria d’aspecte. Aquesta oposició passarà a expressar-se a través de seqüències o locucions verbals, l’única excepció essent la relació perfet/imperfet, la qual se seguirà marcant morfològicament, tal com passa a la resta de llengües romàniques. L’oposició bàsica, però, en portuguès, s’estableix entre present i passat. Un tret que el portuguès comparteix només amb un petit nombre de llengües i varietats romàniques i que amb prou feines ha sobreviscut a la resta del món romànic és la inexistència de la relació d’anterioritat pròxim/no pròxim, conservant, així, el sistema llatí. En portuguès (però també en gallec, occità i en el sud d’Itàlia), el perfet present llatí (AMAUI) s’ha mantingut amb funcions de pretèrit. A la resta de llengües romàniques, aquesta forma ha estat substituïda per formes compostes. Així, doncs, formes analítiques catalanes com he amat i vaig amar es redueixen en portuguès a una única forma sintètica, amei, la proximitat de la qual s’ha de demarcar mitjançat un adverbi.

El futur sintètic del llatí, en canvi, no va sobreviure en cap llengua romànica. De fet, el temps futur es va incorporar tardanament a totes les llengües indoeuropees. És possible que això es degui al fet que, a diferència dels temps pretèrits, el futur té un valor molt abstracte i es projecta en un moment temporal incert, la qual cosa fa que sigui un temps verbal poc emprat, fins i tot avui dia en sistemes lingüístics que disposen d’aquest temps. És el temps més marcat, en tant que hi ha llengües que no disposen d’un temps futur sintètic, com és el cas del romanès. El futur ja va ser substituït en el llatí tardà degut al seu valor poc concret, com he dit abans, però també perquè era de fàcil confusió amb el perfet (fut. llatí clàssic AMABIT > ll. tardà AMAVIT. Perfet AMAUIT), així com amb altres temps en determinades conjugacions. Per tal d’expressar la idea de futuritat, el llatí oral va donar origen a locucions verbals que es corresponien més clarament en un marc semàntic concret. Així ho il·lustren Iorgu IORDAN i Maria MANOLIU :

[...] Las variantes modales del presente mostraban que la acción era deseada, necesaria, querida en el momento en que se hablaba; es decir, el momento de su realización era posterior a ese momento; por tanto, tenía el mismo valor que el futuro. [...] (p. 349)

El mètode consistia en afegir el verb HABERE en el present o en l’imperfet de l’indicatiu al verb principal en infinitiu. És a dir, AMARE + HABEO/HABEAM. Aquesta construcció, degut a processos fonològics regulars, esdevindrien les formes gramaticalitzades de futur del present, amarei, o del futur del pretèrit, amaria. El futur del pretèrit, però, no és altra cosa que el condicional, una innovació de les llengües romàniques que substituiria notablement l’imperfet del subjuntiu en les oracions condicionals del llatí i assumiria, en una lectura semàntica, la funció de futur en relació a un temps passat. De fet, el portuguès tendeix a preferir formes alternatives a aquests temps, sobretot en l’expressió oral, ja sigui mitjançat perífrasis verbals o la substitució del futur i del condicional pel present i l’imperfet, respectivament. Els resultats d’aquests canvis no són perfectament equivalents, sinó que varien lleugerament en un marc d’intencionalitat. Podríem dir que la substitució directa dels temps en qüestió pel present i per l’imperfet és la que menys manipula el sentit bàsic del futur i del condicional, mentre que l’ús d’una perífrasi acostuma indicar la necessitat, decisió o certesa de dur a terme l’acció. A la parla no és gens comú l’ús de les formes sintètiques de futur i condicional i, en canvi, és pràctica habitual la formulació d’estructures tals com “amanhã faço o trabalho” o “amanhã vou fazer o trabalho”, depenent de l’èmfasi que es vulgui posar en la intenció de fer el treball demà. El mateix passa en el condicional: “eu a ti faria o trabalho” o “eu a ti fazia o trabalho”. El particular procés històric de constitució morfològica d’aquests dos temps, el futur i el condicional (o futur del pretèrit), en va condicionar la consolidació i ofereix un dels principals arguments a aquells que defensen que les llengües recorren un llarg cicle transformacional que converteix les formes analítiques en sintètiques, i aquestes, novament, en analítiques.

Una altra característica específica de la llengua portuguesa que, simultàniament, il·lustra la poca consolidació que han assolit el futur i el condicional és la posició del complement pronominal àton, el qual pren com a punt de referència el verb de la frase i pot ser, depenent de diversos factors, enclític, proclític o mesolític. Aquesta última possibilitat, que es refereix a la col·locació del pronom en el si de la forma verbal, només és possible amb el futur del present i el del pretèrit (el condicional). De fet, el pronom clític depèn sintàcticament del verb que el demana, però sembla ser que en el període arcaic la seva posició era força lliure: tenia autonomia per a orbitar diferents categories o, com a mínim, podia desprendre’s del verb (LOBO, 1990 ). També MATTOSO CÂMARA Jr. va afirmar que, en el portuguès arcaic, la partícula pronominal podia deslligar-se del verb i col·locar-se, segons quins contextos, davant del subjecte (MATTOSO CÂMARA, 1975 ). Tornant als temps futur i condicional, doncs, la fràgil consolidació d’aquestes formes es fa palesa en la conjugació pronominal i reflexiva, ja que el pronom queda intercalat entre l’infinitiu i l’auxiliar que els donà origen: parti-lo-ei ‘el trencaré’, lê-la-íamos ‘la llegiríem’, lavar-se-á ‘es rentarà’, queixar-me-ia ‘em queixaria’, etc.

L’última característica que referiré en aquest escrit i que emmarca el portuguès com una llengua enormement original i important des del punt de vista de la gramàtica general és l’infinitiu personal, que José Maria RODRIGUES interpreta com a derivat de l’imperfet de subjuntiu llatí (RODRIGUES, 1913 ), mentre que, per a d’altres filòlegs i lingüistes, no és més que un infinitiu comú amb subjecte en nominatiu que ha adquirit desinències personals “per contacte analògic dels temps finits” (POSNER, 1998 ).

L’infinitiu personal, també designat “flexionat” o “conjugat”, sovint esdevé una variació social i estilística de l’infinitiu simple i és especialment útil a l’hora de donar èmfasi en el subjecte de l’acció, tot permetent l’ús d’estructures més clares i econòmiques. Vet aquí els principals contextos en què sovinteja l’infinitiu personal:

a.    Quan l’infinitiu va acompanyat de subjecte exprés, igual o diferent del verb principal: É preferível lermos ambos pelo mesmo livro. ‘És preferible que ambdós llegim pel mateix llibre.’

b.    Quan es pretén destacar el subjecte de l’infinitiu per tal d’evitar-ne l’ambigüitat o donar més precisió a la frase: Poucas probabilidades havia de ganharem a questão. ‘Poques probabilitats hi havia que guanyessin la qüestió.’

c.    Quan es tracta de donar èmfasi al subjecte de l’infinitiu: Terem morrido tantos homens de valor e ele continuar neste mundo! ‘Que hagin mort tants homes valuosos i que ell continuï en aquest món!’

d.    Quan es vol atribuir l’acció a una tercera persona plural sense mencionar-la: Quererem aparentar ser o que não são terá graves consequências. ‘Que vulguin semblar ser el que no són tindrà greus conseqüències.’

e.    Quan l’infinitiu va acompanyat de preposició o locució adverbial de forma a expressar les circumstàncies de:

1. Causa: Não sairam por terem jantado tarde. ‘No van sortir perquè havien sopat tard.’ / Por falares baixo não te ouvem. ‘Per parlar tan fluix no et senten.’
2. Concessió: Apesar de lerem muito não aprendem. ‘Malgrat que llegeixen molt no aprenen.’
3. Condició: Se continuares assim, que será de ti? ‘Si segueixes així, què serà de tu?
4. Finalitat: O livro é para as crianças lerem. ‘El llibre és perquè els nens el llegeixin.’
5. Temps: Quando chegares, telefona-me. ‘Quan arribis, truca’m.’

f.    Quan l’infinitiu serveix de subjecte al verb finit de l’oració anterior: Pode acontecer quererem sair hoje. ‘Pot passar que vulguin sortir avui.’

g.    Amb verbs causatius i de percepció es pot emprar l’infinitiu personal quan el precedeix un sintagma nominal lèxic: Vi os cavalos correrem. / Vi correr os cavalos. ‘Vaig veure córrer els cavalls’.

h.    Quan l’infinitiu substantivat, precedit o no d’article, no expressa una acció abstracta, sinó que es refereix a un subjecte: Irem-se (o, amb l’article, O irem-se) embora já é uma grande coisa. ‘Que se’n vagin ja és una gran cosa.’

Arribat a aquest punt, dono per conclòs aquest petit treball en el qual en cap moment he pretès anar més enllà del que ja s’ha escrit i debatut sobre les idiosincràsies de la llengua portuguesa i sense allunyar-me massa, tampoc, dels tòpics que m’han inspirat a redactar-lo: la polèmica i molt discutida qüestió de l’infinitiu personal, que tant omple d’orgull els filòlegs i lingüistes que investiguen i promouen la llengua portuguesa, la qüestió de la formació dels temps futur del present i del pretèrit, comú a totes les llengües de la romània però també interessant per tal d’enllaçar-hi el tema de la no menys discutida i ben curiosa posició del complement pronominal àton en contacte amb els esmentats temps de futur. Sóc conscient d’haver conduït aquests temes a través de línies simples i superficials quan, en realitat, es mereixien un tractament força més exhaustiu. Tot i així, espero haver transmès una mica de l’interès i de la riquesa d’una llengua que, malgrat la seva important projecció literària al llarg de segles i la seva situació geogràfica, sovint roman oblidada — o, millor dit, obviada.

Acabo, doncs, amb les paraules que Fernão de Oliveira, el 1536, trià per a concloure la primera gramàtica de la llengua portuguesa:

[...] Antes peço a quem conhecer meus erros que os emende; e, todavia, não murmurando em sua casa, porque desfaz em si. [...] (1975:126)

David Pinheiro

Barcelona, 20 de gener de 2009

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

VÁZQUEZ CUESTA, Pilar, MENDES DA LUZ, Maria Albertina. Gramática portuguesa. Tomo II. Madrid, Editorial Gredos, 19873 («Biblioteca románica hispánica», III. Manuales, 9)

IORDAN, Iorgu, MANOLIU, Maria. Manual de lingüística romànica. Tomo I. Madrid, Editorial Gredos, 19893 («Biblioteca románica hispánica», III. Manuales, 29)

POSNER, Rebecca. The romance languages. Cambridge University Press, 1996. (trad. Castellana: Las lenguas romances. Madrid, Ediciones Cátedra, 1998)

MATTOS E SILVA, Rosa Virgínia. O português arcaico: morfologia e sintaxe. São Paulo, Editorial Contexto, 1993 («Repensando a língua portuguesa»)

ALTRA BIBLIOGRAFIA ESMENTADA AL LLARG DE L’ARTICLE:

LOBO, T. A colocação dos pronomes átonos: un estudo comparativo. Comunicação ao VI Encontro Nacional da ALP. Porto, 1990

MATTOSO CÂMARA Jr., J. História e estrutura la língua portuguesa. Rio de Janeiro, Padrão, 1975

RODRIGUES, José Maria, O Imperfeito do Conjuntivo e o Infinito Pessoal no português. (Bol. da Segunda classe da Academia das Ciências de Lisboa, VIII. Lisboa, 1913-14)

]]> http://glamboy69.wordpress.com/2008/03/11/10000-el-pitjor-film-de-la-prehistoria/ Tue, 11 Mar 2008 19:55:22 +0000 Arqueòleg Glamurós http://glamboy69.wordpress.com/2008/03/11/10000-el-pitjor-film-de-la-prehistoria/

Estic absolutament indignat!! Per una vegada que Hollywood es gasta cuartos en fer una superproducció sobre un tema en el que en soc especialsta, la prehistòria, va i el resultat és la aberració històrica més horrible que mai hauria pogut imaginar. Estic parlant, obviament, de “10.000” de Roland Emmerich, que ja havia dirigit altres pel·lícules tan vomitives com “El dia de mañana“.

Obviament no he arribat a veure-la (abants em tiro a la Ana Botella que gastar diners en subvencionar aquest atemptat a la cultura) però amb el trailer  ja n’he tingut prou per jutjar fins a on arriba aquesta montruosa barbaritat tan sols apte per a les masses de garrules semi-analfabetes.

Anem per pams: l’acció es situa en l’any 10.000 abants de Crist, com indica el seu títol, es a dir, en el periode històric conegut com Mesolític, una època en que la societat estaba formada per petits grups nòmades que es guanyaven la vida recol·lectant fruites i caçant d’espècies de petit i mitjà tamany (conills, llebres, cabres, senglars i cèvols), així com de la pesca i la marisqueria de mol·luscs. Vivien en cabanes i coves i encara no havien desenvolupat cap tipus d’arquitectura.

Així doncs els principals errors històrics del film son que fa deu mil anys…

1.-No hi havien mamuts ni tigres amb dents de sabre: aquestes espècies s’havien extingit 30.000 anys abants, durant el Paleolític Mitjà i, de fet, mai van conviure amb els  Homo Sàpiens sinó que ho vàren fer amb Neanderthals i Erectus.                    

2.-No hi havien piràmides: Al Mesolític la construcció més complexe a la que es deuria arribar va ser la cabana! I faltaven 7.000 anys per que els Summeris fessin el primer Ziggurat i 8.000 perqué els egipcis comencessin a fer piràmides!

3.-No hi havien cavalls domèstics: En aquesta època tan sols s’havia aconseguit domesticar el gos! No serà fins a la Primera Edat del Ferro, 9.000 anys més tard, que es començaràn a cavalcar els èquids.

4.-No hi havien exèrcits ni guerres: Encara no s’havia originat l’estat, ni les desigualtats socials, no hi havien armes, ni imperis, ni molt menys guerres!! La gent es dedicava a pescar, caçar i recol·lectar fruites silvestres!

Ja posats, com suggereix una companya meva de feina, podrien fer aparèixer en mitj del film a Juli Cesar comandant la Enterprise, per anar rescatar a Isabel la Catòlica de les mans d’Adolf Hitler. Perqué no?

De veritat senyors cineastes: contractar a un assesor històric no és tan car!!