A l’anterior denuncia, ja apuntàvem el lamentable estat en el qual es trobava tota l’urbanització dels Tremolencs. Realment no entenem com l’ajuntament pot abandonar un sector del poble d’una manera tan esgarrifosa.

A les fotos que adjuntem, podeu comprovar l’estat en què es troba. Convidem a tots els ciutadans a endinsar-se dins el Far West de La Garriga… (gag montilla sobre la part Oest del poble, “xist”) un es pregunta, que no paguen impostos com tots? Oi que l’ajuntament no es descuida de cobrar fins a l’últim cèntim? Per què aquesta deixadesa? Com pot estar tant deteriorada aquesta urbanització? Quants anys fa que ningú mou un dit per Els Tremolencs? Com podem veure, hi ha zones del poble mes prioritaries que omplir de formigo la plaça del poble i deixar-nos sense plaçes de parking. La reforma del centre pot esperar (a que tinguem el parking soterrat i la supresio del pas a nivell), l’urbanització d’ Els Tremolencs fa massa temps que espera! Necessiten solucions demà mateix!

No només la deixadesa afecta a l’asfalt. Però anem a pams. Quan un paviment te certa edat, és normal que es deteriori. Si es fa un manteniment puntual, evites que els forats es facin mes grans i que un petit problema es converteixi en un mal de cap per a tots els veïns. Aquí ve la nostra queixa.

Perquè no s’ha fet un manteniment? Què costa reparar un parell de sots? Quatre duros i ho pot fer la mateixa brigada. Però clar… al final el sot es fa gran i gran.. i el costat d’aquest n’apareix un altra, i l’altra també es fa gran, fins que arriba el moment on circular per aquella via (de pendent pronunciat) es converteix en un perill si has de frenar.  Hi ha sots de mes de 10 centimetres! Un autènitc perill per a qualsevol vehícle de dues rodes! Fins quant continuarà igual?

Però la deixadesa no es queda aquí. Les aceres tenen un estat ruïnós! Ens fixarem per exemple amb les del SEK, una escola privada que acull moltíssima canalla. No sabem com descriure aquesta acera, jutgin vostès mateixos amb aquesta imatge i les dues següents.  On son les mesures de seguretat? On son els passos de zebra, les aceres i els elemets de seguretat?

Aquest ajuntament es caracteritza per pintar tots els carrers del poble, fer línies i mes línies i de tots colors… verdes, grogues, blanques, taronges… qualsevol excusa és bona per pintar el terra. A falta de fitons (pivots de color verd, els quals van portar molta polèmica), bona és la pintura.

En canvi en tota l’urbanització no hem trobat ni rastre de pintura, ni passos de zebra a la zona de l’escola, ni línes d’aparcament, ni les verdes de prioritat per a bicicletes, ni les taronges de rasalt, ni les grogues d’escombraries o d’ “aquí no es pot aparcar”. Potser és massa lluny per anar-hi… Com que està a l’altra banda de la C-17, no compta?  Sembla que haguem tornat als anys 80, on La Garriga semblava que s’acabava amb el riu congost i tot el què quedava a l’altra banda era “territori comanche”.

En ple segle XXI encara hi ha discriminació entre zones del poble?

Però la denuncia no es queda aquí. Sembla que no hi pugui haver res pitjor del què ja hem comentat fins ara, oi? Jutgin vosaltres mateixos aquesta imatge. Les aceres de l’urbanització estan plenes de deixalles. S’imaginen les aceres de Ca N’Illa així? Oi que no? I les de Can Poi? Oi que tampoc? No entenem com l’empresa que treballa pel poble i neteja els carrers, no ho fa en aquella zona. Que fa massa pujada?

Avui és quan et preguntes un altra cop si això no és Lepe! Perquè ja em diràs, deixar de la mà de deu tota una urbanització, no te nom!

Esperem que l’ajuntament solucioni immediatament la neteja! I esperem que en un curt espai de temps arregli les greu deficiències que presenten les aceres i l’asfalt!

Els Tremolencs també és La Garriga!

Fes-te Sentir!

El sociòloeg alemnany Max Weber distingia dues ètiques aplicables a l’àmbit públic, la dels principis, regida per components ideals, i la de la responsabilitat, guiada per components pragmàtics i preocupada per assolir una realitat millor malgrat les concessions ideològiques que en un moment donat i amb finalitats pràctiques es puguen fer.

Quan una societat es troba en crisi es quan més falta fa aplicar una ètica de la responsabilitat i això s’ha pogut comprovar a llarg de la història que l’única manera de sortir dels forats que en un moment donat es donaven passaven per aplicar grans dosis de responsabilitat. I com a bé suposareu jo afirme que el nostre centre està en crisi i que la manera d’eixir és aplicar tots els protagonistes d’aquesta crisi una bona quantitat de responsabilitat en les nostres actuacions.

Responsabilitat, en primer lloc, la que han d’aplicar el professorat del claustre. No podem deixar que les coses vagen degradant-se i no definir la nostra posició. Prompte anem a tindre un repte important  com és el canvi de centre i si volem créixer com a centre i com a docents hem de actuar responsablement. Responsabilitat que diversos grups del claustre han de manifestar. El primers que han d’actuar responsablement han de ser els professors del claustre que sent magnífics docents,  persones implicades per l’educació i professores i professors preocupats pels alumnes quan aplega el moment de parlar de la perspectiva de centre prefereixen fer un mutis pel foro i no dir la seva opinió per si aquesta els pot portar a assumir responsabilitats que no els omplirien. Si aquestes persones opinaren des del seu seny i preocupació i en la mesura de les seves possibilitats acceptaren responsabilitats (per xicotetes que foren) en el centre tindríem la primera pedra per a la millora ja ficada.

També s’exigiria responsabilitat per aquelles persones (que hi han) que tenen una idea de centre, que es senten capacitades per generar un projecte que millore i permeta creixer al col·lectiu, que tenen il·lusió (més enllà de les reduccions i altres prebendes de mig pèl) per veure materialitzat un centre millor on realment s’aprofiten les possibilitats que tots i cadascun dels membres del professorat poden oferir al centre.

Responsabilitat (i humiltat) que s’exigiria al equip directiu, per a reconéixer que el seu projecte està esgotat, que no tenen idees que aportar, que la seva gestió és purament burocràtica i que més que permetre el creiximent del centre a dia d’avui són una remora per a la millora global.

Responsabilitat d’aquells que fins ara parlaven als claustres (poca gent, s’ha de reconéixer) per a que canalitzen la seva energia verbal en projectes que puguen plasmar-se en l’ambit pràctic.

En segon lloc demanaria responsabilitat als pares, pegant passos tant importants com els que ha pegat l’AMPA en dies anteriors, definint un model educatiu centrat en el progrés de l’alumne i buscant la màxima complicitat i col·laboració amb tots els estaments escolars. La veu dels pares i mares és fonamental per a projectar més enllà del temps i espai educatius el progrés i formació dels alumnes.

I en tercer lloc, responsabilitat dels alumnes, per a que sapiguen aprofitar tota aquesta sinèrgia que els té a ells com a principals destinataris i màxims beneficiaris.

Apreciada mare: l’iabmoll és un institut curiós (potser el que més de tots en els que conec). La seva particularitat radica en un intangible que molts utilitzen però que poc a poc es va perdent: l’esperit de l’iabmoll. Un institut com aquest va ser capaç (anys enrere) de enviar-li un telegrama a Ronald Reagan (quan va visitar Espanya) declarant-lo persona non grata del claustre i diguent-li que no se li ocorrés xafar Borriana i menys l’institut. O també el nostre institut ha sigut el guanyador del premi de la UJI a un projecte de empresa presentat per quatre alumnes i el professor d’economia treballan en unes condicions materials pèssimes (que desanimarien a qualsevol altre docent) i amb un recolzament logistic i informatiu mínim per part dels representants de l’administració. Això imprimeix caràcter i ens fa afirmar que el claustre de l’iabmoll (excepte algunes excepcions de professores i professors que fan classe a aules fantasma, que es fiquen més reduccions de les que es corresponen per llei o que deixen als alumnes dins de l’aula i se’n eixen a fumar) siga un dels millors que es pot tindre a un institut.
Altra cosa són les condicions que s’han generat al nostre centre educatiu, consequència de la legislació educativa (que nega el poder al claustre i al consell escolar per a la renovació d’equips directius), de l’alt nombre de provisionalitat en el professorat (la qual cosa fa que a la gent li coste conéixer la realitat del centre o implicar-se en projectes que l’any següent no va a poder realitzar) i de l’ús discrecional i interessat que es fa de les comissions de servei (moltes persones que no tenen la plaça al nostre centre necessiten l’informe de direcció per poder estar ací i, conseqüentment, poder tindre el seu lloc de treball prop de casa i de les seves famílies) la qual cosa implica la por a dir públicament les observacions crítiques que es poden fer a la gestió diaria del centre educatiu.

Eixes condicions a les que faig referència han fet que un projecte amb molta potencialitat es perga, en part, per tota una sèrie de circumstàncies no desitjades però presents. La solució als problemes passaria per tres fasses que tots deuriem seguir: primer, sentit comú; segon, potenciar l’exposició pública de les discrepàncies i no sancionar a aquelles persones que diuen als claustres les seves opinions; i tercer, empatia, el professors pensar què faríem i què diríem si els nostres fills foren alumnes de l’iabmoll i els pares i mares pensar com actuarien si estigueren treballan a un centre com el nostre.

Estes són les meves propostes (més facils d’enunciar que de veure-les realitzades) que busque compartir amb tu. Agraïnt-te la teva amabilitat, espere que seguim intercanviant opinions i preocupacions en aquest blog.

P.D.: Aquesta entrada té relació amb el comentari que em fa Una Mare a l’entrada No podem seguir així.

La Plataforma Universitària pel Català-PUC, en una carta adreçada al Vicerectorat de Promoció Lingüística de la UPF, demana que es millori la difusió del Pla d’Acció pel Multilingüisme (PAM) entre els estudiants.

Entre les propostes destaca una campanya en els mitjans de comunicació interns de la Universitat adreçada a explicar el PAM de forma clara i directe. Així mateix es demana que s’inclogui un apartat amb preguntes freqüents on es detalli què implica pels estudiants la normativa en matèria de llengües de la Universitat. La PUC també proposa incorporar la informació sobre la llengua de docència als horaris personals de cada estudiant, evitant així el desconeixement que hi ha avui.

A més a més la PUC ha fet una proposta de millora del l’actual formulari d’incidències del Vicerectorat.

Propostes de millora de la difusió del PAM al Vicerectorat (fitxer en format PDF)

Que ningú pense que estic desagust a l’IABMOLL. Cada dia, quan vaig a treballar sé que vaig a trobar sempre alguna descoberta interessant durant les hores que estic al centre. El que no puc fer és negar una realitat que la tinc davant dels ulls i que pense que té condicions i circumstàncies per a ser profundament millorable.

Del nostre centre, jo destacaria dues coses. La primera com a debilitat. Aquesta és l’absència d’un projecte educatiu de centre. Crec que al centre, des de l’equip directiu, s’està més pendent de complir la norma per tal d’evitar qualsevol problema que de generar eines i recursos per maximitzar els resultats de la nostra acció educativa. Com deiem en una entrada anterior, es busca més el document que l’instrument, i l’educació no es fa amb documents morts sinò amb instruments vius.

L’altra com a fortalesa. El claustre del IABMOLL. De tots els centres en els que he estat, és el que té el millor conjunt de docents en quant a la capacitació i voluntat de participació dels seus membres. Hi han molts exemples de la valentia, capacitat, inteligència i honestetat pedagògica dels mestres de l’lABMOLL, però jo vullc destacar-ne quatre. L’humilitat d’Olonam, el sentit comú d’Ivax, la capacitat pedagògica de Nauj i l’honestedat de Aseret. Eixa combinació de virtuts i facultats que podria fer-lo extensible a molts altres membres del claustre no l’he trobat a cap lloc.

Per això, els nostres problemes naixen de la combinació d’aquestes dos característiques. Si estiguerem en un centre normal tirant a fluix, les coses es gestionarien dia a dia, omplint l’expedient, complint la norma i oblidant-nos de qualsevol altra pretensió que l’únic que fa es complicar-nos la vida. Però al nostre centre, l’anomenat abans esperit de l’IABMOLL fa que la gent no és comforme sols en cobrir l’expedient sinó que pretenga, com deia la cançò, anar més lluny. Aquestes pretensions xoquen amb un mur burocràtic que veu qualsevol iniciativa de canvi pedagògic sempre com una amenaça i quasi mai com una oportunitat, xocant totes elles en un mur que les condemna al fracàs.

Però si em pregunteu, si és possible generar un projecte pedagògic a l’IABMOLL que aprofite les ganes, capacitat i voluntat d’una part important del claustre on es creen instrument i recursos reals per a maximitzar la nostra tasca educativa, vos contestaré amb les paraules de moda: YES, WE CAN.

El retoc i manipulació de canyes és un tema interessant per als músics que utilitzen llengüeta. Surfejant per internet he pogut trobar diverses pàgines que en parlen sobre el retoc de les canyes, i com podem amb açò millorar-les. El primer dels llocs web és el de l’empresa de canyes Vandoren. Abans que res, però, cal aclarir que les diverses tècniques de retoc que trobem en aquesta web estan enfocades a realitzar-se amb el retocador de canyes de la mateixa marca (quan dispose de més temps, intentaré traduir les instruccions al valencià).

D’altra banda, aniré traduint una sèrie de recomanacions des de la pàgina web del fabricant austríac de canyes per a clarinet Peter Leuther Reeds (cliqueu ací per a enllaçar amb la web de PL Reeds). Amb una periodicitat d’una setmana o dues [Edito: fa més de mig any de l'altra traducció! Perdó!], aniré postejant cadascuna de les 13 recomanacions que ens dona aquesta web. Espero que us siguen de profit:

Què hem de fer si…

1. La canya és massa blana: en aquest cas, podem subjectar la canya un xic més amunt en el broquet (o “boquilla”), per tal de veure si es fa més dura (presenta més resistència en l’emissió de l’aire). Si és així, cal que tallem una petita porció (menys de mig mil·límetre) de la punta de la canya amb un tallacanyes (o un paper de vidre), intentant que conserve la forma original. Repetim: només hem de tallar una part molt xicoteta de la canya; si posteriorment la canya encara és blana, repetirem l’operació. Un altre remei és llimar la superfície inferior de la canya, enfocant el punt de pressió dels dits a la base o part grossa de la canya. Açò fa augmentar l’obertura de la canya respecte del broquet i conseqüentment fa que la canya augmente la seua resistència a l’emissió de l’aire (és a dir, que es face menys blana).
2. La canya és massa dura: en aquest cas, caldrà allisar o llimar un tant la part inferior i la superior per tal de llevar fibres, sempre en un moviment ascendent.
   Si la canya encara és massa dura, llima un poc el “muscle” de la canya [això és, la part de la canya més propera a la zona no llimada] (açò també reduirà els sorolls estranys que la canya pot produir en l’atac).
   Si tot açò no funciona, cal que llimem de nou tota la cara superior de la canya. En aquest procediment, llimarem els els costats simètrics de la canya en moviments circulars per tal de fer-los més prims [veure il·lustració]. Tingues cura de no tocar el cor o centre de la canya quan faces açò, i evita deixar la punta de la canya massa fina (vegeu punt 12). Prova la canya amb el clarinet per tal de comprovar si els dos costats vibren lliurement. Açò implica girar el clarinet cap els dos costats, alternadament. Si algun dels costats no vibra lliurement, significa que és massa gros, i per tant l’haurem de reduir.
   
3. La canya respon pobrament en el registre greu: la part inferior de la cara de la canya és massa espessa. Cal reduir-la des del “muscle” de la canya fins la meitat, aproximadament, sempre tenint en compte de no tocar el cor.
4. La canya respon pobrament en el registre mig: cal llevar un poc de “fusta” un poc per davall de la punta [Vegeu il·lustració]. Aquesta és una operació delicada, així que procedeix poc a poc i comprova sovint la canya tocant amb ella. Assegura’t de no llimar mai la punta de la canya ni de deixar massa prims ambdós costats de la punta (vegeu punts 11 i 12).
   
5. La canya respon pobrament en el registre mig: la cara superior de la canya és massa llarga o la canya en la seua totalitat o els seus costats són massa prims.
6. Respon pobrament a l’staccato: la punta de la canya i els seus voltants no es troben compensats. Per tant, la canya no vibra tant lliurement com caldria.
7. La canya és massa estreta i entra massa poc aire entre aquesta i l’obertura del broquet (“boquilla”): la cara inferior de la canya potser està deformada. Llima-la, tenint en compte de no estretir la punta. També pots reduir els “muscles” un poc per tal de que vibren lliurement. A més, pots reduir la zona propera a la punta [ambdós moviments a la imatge]. Açò augmentarà l’obertura entre la punta de la canya i el broquet.
   
8. La canya està massa oberta; flueix massa quantitat d’aire a través de l’obertura del broquet: ací hem de allisar tota la part inferior de la canya. Si açò no funciona, repetirem l’operació pressionant amb el dit sobre la meitat de la canya.
9. Fer la canya més lliure i més capaç de modular [guanyar flexibilitat en el so]: en aquest cas haurem de reduir un tant el primer terç de la cara corbada de la canya, llimant en moviments circulars des de la vora exterior cap a l’interior de la canya.

]]> http://exearquitectura.wordpress.com/2007/07/08/2nes-jornadesexe/ Sun, 08 Jul 2007 17:37:46 +0000 exearquitectura http://exearquitectura.wordpress.com/2007/07/08/2nes-jornadesexe/ http://tonicanyelles.wordpress.com/2007/03/05/millora-el-rendiment-de-beryl/ Mon, 05 Mar 2007 10:44:46 +0000 Antoni http://tonicanyelles.wordpress.com/2007/03/05/millora-el-rendiment-de-beryl/