Ara entenc que les parelles que porten un cert temps convivint tinguin por de caure en la tan temuda rutina. A mi m’està passant això amb els Rodalies tot i que només porto uns mesos agafant-lo un parell de cops al dia.

Ara el que s’està convertint en rutina són “las incidencias y arrollamientos”. Cada dia m’estic topant amb un. Potser és que porto mala sort, no ho sé, la veritat. Per si de cas, si creieu que estic viatjant en tren, no us poseu davant d’un Rodalies; la resta de línies, tranquils que les uso poques vegades l’any.

M’he adonat que des de fa uns dies estem patint el fred a totes les parts dels nostres cossos. Com diria aquell: “a casa ja hem venut la Black & Decker”. A les 8 arribo a l’estació amb la cara glaçada i ben vermella, irritada per l’aire gelat. Jo quan deia que m’agradava el fred tampoc és que em referís a això, així que si en Tomàs Molina m’està escoltant (sinó en Mauri o en Nadal ja em va bé) que faci alguna cosa amb aquest temps, que una cosa és fred i l’altra viure en una glaçonera. Ah! I es nota que va vindre Maradona a veure el partit del Barça de l’altre dia: es va deixar tota la neu aquí…

També m’he adonat que aquest any nou que tot just estem estrenant hi ha una crisi que la veiem com l’Obama: tots ho veiem per primer cop molt negre.

Res més. Sembla que he tingut una palla mental.

Al llarg de la vida vas coneixent un immens nombre de persones que arriben a formar part del teu dia a dia moltes d’elles gairebé sense adonar-te de que hi són. Formen part del teu món, del que t’envolta i potser no arribaràs a conèixer-los mai, ni a creuar res més que unes mirades. En canvi, hi ha d’altres amb les que hi convius, amb les que et relaciones, que les crides pel nom i, potser, fins i tot, rius i plores. Són companys de classe o de la feina amb els qui tens una relació bastant intensa durant un temps determinat i després, la majoria d’ells desapareixen per complet, com si alguna cosa els hagués xuclat terra endins i, potser un dia o per alguna coincidència te’ls trobes i intercanvies quatre frases típiques i tòpiques, d’aquelles que no saps com respondre-les i que converteixen la xerrada en quelcom incòmode, fins i tot molest. Gent amb la que havies compartit mil moments ara no són gaire més que uns desconeguts.

De vegades no t’importa però quan sí ens sol provocar un sentiment farcit de remordiments causats per no haver fet cap pas per acostar-te’n tot i no compartir ja el dia a dia.

Per sort no sempre passa i hi ha bons amics que perduren immòbils tot i el pas del temps.

Ens veiem, amics!

Estic al tren anant cap a classe i avui, tot i la pluja, va bastant buit. Quan estava arribant a l’estació pensava que al ploure això estaria massificat encara una mica més que de costum però la meva sorpresa ha començat ja a l’estació on no hi havia ni seixanta persones quan normalment hi ha moltes més.

Pensava que els trens (i els transports públics en general) amb la pluja s’omplien encara més que de costum, però resulta que la gent prefereix anar en cotxe o vés a saber… Si fins i tot la noia que reparteix ADN no hi era!

Ara penso: què passarà quan plogui a bots i barrals? Aniré sol al vagó? Al tren? Estaria de conya perque podria seure però clar, no tindria la escalforeta que donen els altres passatgers que dius, durant l’hivern anirà genial. El problema ja vindrà a l’estiu, però això ja és per omplir una altra entrada.

Segurament només han estat els mitjans que han conspirat contra el món per tal de poder tindre notícies noves durant l’agost, però representa ha passat de veritat (si no és que tot ha estat una gran farsa i s’ha fet per ordinador).

S’ha estrellat un avió a l’aeorport de Barajas (ja podria ser mentida això) amb una pila de morts i un nen considerat un heroi, s’ha parlat del possible casament, ja desmentit, de la duquessa d’Alba, el Barça perd el primer partit contra el potent Numància (suposo que seria per fotre les apostes de la porra de “La granja” -sort que se’m va passar d’apostar!), l’Àlex Casanovas i en Santi Ibáñez han fundat un partit polític (ho classifico com WTF? això o…) i el Lehendakari vol denunciar a Espanya (visca els teus collons, company!)

Algú em pot pessigar d’una puta vegada i dir-me que (gairebé) tot ha estat un puto malson? Algú vol posar-li una espelmeta a Sant Lehendakari i desitjar-li molt bona sort en el seu procés?
Gràcies, gent. Ben aviat, coses maques per a tots i totes. Ja està a punt d’estar acabadet i preparat per fer-ho públic. Espereu-ho ben ansiosos!

Ahir vaig veure un tros de la inauguració dels Jocs. Pel que vaig veure i el que em van explicar els que la van seguir sencera va ser realment espectacular. La utilització magistral de la tecnologia, de tantíssima gent tan bé coordinada, l’absència d’errors significatius i la grandiloqüència han fet d’aquesta cerimònia, segons el meu parer i el dels que ho hem comentat, la millor obertura d’unes Olimpíades, superant, amb escreix, la de Barcelona, que havia estat reconeguda fins avui (com a mínim per nosaltres) com la millor de la història.

Són dues celebracions amb bastants anys de distància, amb unes diferències tecnològiques abismals i també en el tipus de societat en el que s’han fet: la nostra va ser amb tot de voluntaris amb un gran esperit col·laboratiu i participatiu en el que suposo que la majoria hi anava pel simple fet de formar part del més gran acte que havia viscut mai la ciutat i la xinesa amb 15000 persones, de les quals molts hi han hagut d’assistir de forma “obligada”, segons denuncien moltes veus.

Els xinesos ens han guanyat així que només ens queda una sortida: fer uns altres Jocs Olímpics. Deixem-nos de romanços, senyor Hereu, deixi de donar suport a Madrid 2016 i dediqui’s a promoure un ambient olímpic proper (no li demano igual) al dels anys anteriors al ‘92 i a presentar una candidatura amb cara i ulls per quan més aviat millor amb possibilitats i que canviin la ciutat, que molts diuen que s’ha quedat estancada en aquell any.

Ara estava parlant amb una amiga per internet i m’ha dit que només hi ha dues coses que no li agraden de mi. Diu que no li agrada que sigui tan sec parlant per telèfon (l’altra no la penso posar). I és cert: sóc bastant secot perque no m’agrada parlar-li a la gent sense poder mirar-la als ulls, per això sempre acostumo a enviar missatges al mòbil. No és que sigui rata: és que em sento bastant ridícul parlant amb un tros de plàstic enganxat a la orella. La Niss, l’amiga amb la que parlava, em deia que també és ridícul parlar amb una pantalla i unes tecles de plàstic. Li he dit que no, però pensan-t’ho té, en part, raó. D’acord que no hi parles amb la veu la majoria de vegades i que, quan hi parles, com a mínim jo, faig una videoconferència per poder-li veure la cara a l’altra persona, però ve a ser el mateix que un sms però que és respost a l’instant. No ho sé, però si mai parlem i us semblo sec, tranquils, no és res personal amb vosaltres, sinó amb el trossot de plàstic de Telefónica.

No, no ho som. Què ens queda ara? Tan sols esperar, esperar el moment. D’aquí a poc l’espera s’acabarà i les coses canviaran. Espero que l’espera no hagi estat una xorrada, que no hagi perdut el temps. L’agonia serà com una eternitat, però quan passi tot ho recordarem com una anècdota, com si d’una broma es tractés o potser no en sentirem mai més a parlar de tot aquest temps que, tot i ser curt, serà un gran càstig.

La notícia ha estat com una gerra d’aigua freda, congelada i ens ha vingut així, de cop, imaginant-nos-la però evitant-la. La impotència i un gran mal sabor de boca se’ns ha apoderat i no hem estat capaços de fer res més que sortir al carrer i caminar. I caminar més i més. Ara cap avall, ara a la dreta, ara gira per aquí, ara per allà. Inconscientment escapavem del que ens venia a sobre: l’espera. Espera eterna i indesitjada. Espera amb un inequívoc sentiment de ràbia barrejat amb fàstic i por de no ser capaços d’aconseguir-lo. I hem caminat fins que, cansats, hem reposat sobre l’herba. Arrecerats pels arbres ens sentiem segurs i lluny de la fatal notícia.

I és que l’iPhone s’havia esgotat i fins dilluns no hi hauran més. No som ningú. No, no ho som.

Molts sabreu el meu profund rebuig cap a Badalona. Bàsicament no m’agrada aquest complexe de poble que no s’aguanta per enlloc. La Rambla, que normalment és allò que més s’estima la gent BTV (de Badalona de Tota la Vida), la trobo realment lletja, amb una via de tren que s’hauria de soterrar i fer passar pel centre de la ciutat fins a l’illa de Can Fradera i fer una gran estació central creant un important punt al downtown badaloní.

Badalona té un gran patrimoni de l’època antiga així que per què no el deixem veure? Ja he explicat la meva (genial, crec jo) proposta per convertir en museu-atracció turística el barri de Dalt la vila. La meva idea es basa en tirar tots edificis que es troben des de la Via Augusta fins a l’autopista i des de l’avinguda President Companys fins a Martí Pujol (aquest punt pot variar ja que no sé fins a on arribava la muralla d’aquell sector, però imagino que no em dec equivocar gaire del lloc exacte), deixant a la vista totes les restes romanes i crear una gran cúpula de vidre i ferro per preservar-les. Ja us dic que, no entenc per què, aquesta proposta no ha agradat gaire a la gent del barri a la que li he comentat…

Òbviament, l’autopista fora. Bé, soterrada. I línies de metro per tota la ciutat. El bus el podem treure, que no té prou glamour i no m’agrada, no l’agafo gairebé mai: per anar apretadet i, en segons quins casos, prefereixo anar caminant, que si pogués, pel mateix preu i condicions aniria en metro, que em pot portar més lluny.

Badalona necessita creure’s que és una ciutat important i actuar com a tal. Prou d’edificis cutres i simples. Vull construccions agosarades, singulars, que creïn polèmica perquè en un futur esdevindran obres d’art dels actuals Gaudís. Badalona necessita créixer i fer-se veure, decidir en allò que importa, semblar-se en aspectes com aquests (i crec que en cap més) a L’Hospitalet.

Ser, realment, la tercera ciutat del país.

Va Serra, posa-li collons! O sinó tu, Falcó, fes-hi alguna cosa! Ja sabem que en Vives no ho farà… I no pretendreu que ho faci en García Albiol, oi? Si surt ell jo m’exilio a Barcelona! Promès.

Vídeo via micac0

Vés a treballar, envia als teus nens a l’escola, segueix la moda, comporta’t amb normalitat, camina per la vorera, mira la tele, estalvia per a quan siguis gran, obeeix la llei i repeteix amb mi: sóc lliure.

Via Microsiervos

Oh sí, sóc lliure! Però lliure de què? Lliure per a què? Si no som més que un grapat de sòmines enamorats i volàtils, penjats i sonats que busquem allò que té un altre tot i sabent que no ho podrem aconseguir encara que ens hi esforcem com el qui més, si sabem que no arribarem al lloc on hem d’arribar perquè no serem capaços de fer el que cal per allargar la mà i estirar-nos i amb les cames, d’un bot, impulsar-nos.

Suposo que estic en la edat de sóc un merda, tot és una merda, collons quina merda i tot allò que tingui merda, però és que en segons quins moments seria més fàcil no ser-hi!

I a sobre, m’estic convertint en un exagerat i faig les coses massa més grans del que són. Suposo que hi trobo una diversió extra removent-me les vísceres perque sí.

Tranquils. Ja arribarà demà i estaré com si res. O millor deixeu-me demà passat.

M’encantaria ser més gran, haver viscut més, tindre més punts per recolzar les meves paraules, haver vist més i saber entendre millor a la gent pel simple fet d’haver tingut més temps per entendre la que m’envolta. Realment molaria.

Tot i així perdria bastants moments, potser d’allò més simples i idiotes, però tan importants com el que més. Moments que m’ensenyessin petites claus que potser un dia em servirien per obrir noves portes o, potser, antigues que s’havien tancat. Moments que m’ajudarien a saber més de les persones que tinc al meu voltant, algunes d’elles íntimes i d’altres només saludades.

Molaria ser gran però prefereixo viure cada instant, no com si fos l’últim, ja que la meva por no m’ho permet, però sí donant-los la importància que els correspon.

Sí, sé que no és el tipus d’entrades que faig normalment, però m’ha sortit així.

Sopars, dormir fora de casa, festes… Porto uns dies que no paro. No paro de fer coses, però és que també no paro de no fer res. Havia de fer l’anunci i no he pogut. A veure si aquesta setmana sí que el puc enllestir…

No és vida, no. Estudiar, no és vida.

Necessito les vacances per omplir-les de coses importants com passar-m’ho bé i lligar-me a una turista, ja que les d’aquí no les consegueixo enganyar.

Abans he entrat a les estadístiques del bloc i he vist que algú havia entrat avui al de la Marta i, com que feia ja uns dies que no hi entrava, hi he anat. La Marta des de sempre ha sigut una noia molt independent, sense gaire preocupacions de si agradava a uns o no, de si aquest feia tal cosa o tal altre. La majoria del temps estava en el seu món, pensant en les seves coses, en el que ella creia. No era persona de ficar-se en grans embolics i sempre tenia el cap funcionant, cosa que feia que l’haguéssis de cridar uns quants cops abans que tornés a la vida real i et mirés als ulls i amb un sec, però alhora tendre “què?” et fes cas. Sempre ha estat una gran persona i sempre m’ha entristit el fet de passar tan poc de temps amb ella, perquè anàvem junts, sí, però per coincidència, més tard sí que vam ser amics. Recordo que el seu va ser el modelet més comentat de la meva comunió (bàsicament el seu barret verd) i avui encara, tants anys després, alguns oncles encara em pregunten per la “Fernandes”, com ells la conèixen tot i que no es digui així.

Bé, tot això és per la seva última entrada al seu bloc, que es diu com aquest: Comprendre (bé, Comprender, que ella escriu en castellà) una passada de lletretes juntes i paraules que jo mai no sabria juntar amb lògica. No és que siguin paraules extranyes, no. Només que el que volen significar en el seu conjunt m’ha tocat la fibra. Potser ho llegireu i no sentireu res però la veritat és que a mi m’ha remogut alguna cosa per dins.

I res més. Només volia compartir amb tots els que entreu a llegir les meves paranoies i la resta de xorrades que poso per aquí.

No te n’adones i hi caus. T’agafa pels collons i no et deixa anar encara que sigui el que més desitges del món. Mira, hi ha sensacions filles de puta, què hi farem… Resignació (perquè si fos una altra cosa encara podria moure’m, però aquí no hi ha res a fer!).

I ara un vídeo que he vist avui al matí (després del de la Karmele) i que també m’ha deixat en “mode eing??”. Tv3 recuperant un gran revival ben friki. Jo diria que el principal i més famós freak de la història de la tele d’aquí. Com a mínim, que jo ara recordi.

Ara estan de moda els jocs aquests de la Wii que et mantenen en forma. Que quedi clar que a mi la Wii em posa bastant però no pas aquest intent de colonitzar el món dels gimnasos. Jo sóc el senyor DiR o el senyor Bodygym i em cago en la mare del japoneset de la Nintendo a qui se li va ocórrer de fer això. És com quan un actor es posa a cantar (i encara més quan ho fa malament) o a l’inrevés, per exemple. Això es diu intromissió professional, gent!

Jo no dic que no m’agradi la Wii, eh! Que a mi el tennis del Wii Sports m’agrada però què vols que et digui… una consola on no s’hi pugui jugar al GTA IV… No és una consola seriosa! Per cert, jo des que va morir la meva playstation2 no tinc consola i em preguntava si algú em volia regalar la PS3 amb el GTA IV. Jo no sóc de celebrar sants, però cony, si algú em regalés una consola el dia 30 de maig, Sant Ferran, no us diria que no.

Per què el cap de setmana només dura dos dies? Per què no és a l’inrevés i en dura cinc? O tres com a mínim! Cada setmana podria ser com aquesta amb un pont de quatre dies.

Ben mirat potser llavors ens queixaríem de tants dies sense fer res (perquè acabaríem sense res a fer, segur). Potser voldríem tindre menys dies i les empreses es queixaríen dels pocs dies de feina i no tindríem cap de setmana, al final. No ho sé. Potser cada ics setmanes hauria d’haver un pont o una festivitat d’aquestes llargues. Si fóssim Europa amb el seu clima més fred i sense tanta calor i angúnia, sense anar al metro com en una llauna de sardines: no per anar-hi apretats sinó per tota la suor de la gent de bon matí/tarda, podríem fer classes fins més tard. No cal tindre vacances d’estiu tan llargues, al final acabes sense saber què fer. Valdría més la pena de tindre les festes repartides com en la resta del món fresc. No és que els guiris sempre tinguin vacances, el que passa és que les tenen més repartides i poden permetre’s el luxe de vindre a qualsevol època de l’any, cosa que per a nosaltres és gairebé impossible.

Em tocarà anar a viure a la fresca… Per cert, me’n vull anar de viatge! Gent, fem les maletes que ja ho tinc tot mirat