L’agulla del rellotge va marcar les 13h. Portava ja uns minuts amb la mirada fixa a la pantalla. Havia intentat fugir d’aquell lloc llegint algunes pàgines d’una novel·la de butxaca i s’havia avorrit. Havia escoltat gairebé dos discos i mig i s’havia avorrit. Havia passejat sense ganes per les botigues duty free i havia investigat tota mena d’articles innecessaris. S’havia avorrit. La pantalla indicava ja des de feia tres hores que el seu vol s’endarreria. No havien rebut cap més informació al respecte. El que semblava un breu i accidental retard s’estava convertint en una espera desesperant. El temps s’arrossegava lentament.

Es trobava asseguda a la terminal D de l’aeroport de Berlín. Tornava a casa després d’un curt viatge de feina, una visita a un client de l’empresa d’interiorisme per a la que treballava. La feina havia anat bé, però marxava amb la sensació de deixar quelcom per fer en aquella ciutat. Havia sentit tants comentaris sobre ella: la vida nocturna, l’eclecticisme artístic i cultural, l’empremta d’una altra època marcada als murs encara en peu… i ella només recordaria varies sales de reunions monocromes, l’habitació d’un hotel estèril, dos restaurants i els passejos obligats entre aquests tres punts.

Un taloneig va arrencar-la de l’estat letàrgic en que estava immersa. L’hostessa prenia posicions al tauler mentre una munió se li apinyava al voltant per esgarrapar un bri d’informació. Ella es va quedar asseguda, no tenia ganes de barallar-se amb la multitud famolenca. Esperaria, observaria i preguntaria després. D’entre els apilats al voltant de l’hostessa, un noi que feia esforços per fer-se entendre en alemany va cridar la seva atenció. Era prim i espigat, amb el cabell ondat, el seu posat desprenia una singular barreja entre indignació i diversió. Semblava una persona agradable, però parlava amb un to sarcàstic i certa insolència.

Després d’una estona, el taloneig es va allunyar de nou i la multitud va començar a escampar-se per tot arreu emetent un brunzit d’irritació. Males notícies. El noi va fer una mena d’espiració destesant mentre creuava les mans sobre el cap i va mirar al seu voltant com intentant decidir què fer. Ella el guaitava encuriosida amb poca discreció i això va fer que el noi aturés els ulls sobre ella. Una mica avergonyida, va abaixar els seus, es va aixecar i va caminar cap a ell.

- Hola. He vist que parlaves amb l’hostessa. Has entès què està passant?
- Sí. El nostre avió té una avaria i no tenen substitut. No saben amb exactitud quan es podrà resoldre. Sembla que haurem de continuar esperant, segur tota la tarda i potser també la nit…
- Buuuffff… no pot ser…
- Ens ho confirmaran en unes tres hores. Ha dit que si és necessari la companyia es farà càrrec de les despeses d’hotel de tots els passatgers. Però haurem d’avançar els diners és clar, i reclamar-los després…
- Ja… fantàstic… com acostuma a passar vaja.
- Sí… em sembla que aniré a menjar alguna cosa i després a informar-me sobre vols alternatius…- Quasi començava a caminar quan va dir: - Has menjat?
- No, gens des d’aquest matí… vinc amb tu - va pronunciar, bastant sorpresa de la seva pròpia resposta.

Va agafar l’abric, la bossa de mà, es va penjar a l’espatlla el tub porta documents i per últim el maletí amb el portàtil. Tot plegat ocupava més que ella. Ell va somriure sorneguer:

- Et puc ajudar?
- No, no cal. Puc amb tot … encara que no ho sembli - i en donar-li les gràcies se’l va mirar de reüll i va somriure també, una mica desafiant.

Menjant un entrepà, ell li va explicar que havia viscut un temps al sud d’Alemanya i que tenia amics a Berlín. Es deia Ricard i vivia al Masnou. Treballava com a tècnic de so i havia viatjat per conèixer unes instal·lacions i de pas retrobar-se amb alguns col·legues.

- M’agrada molt aquesta ciutat. Vinc sempre que puc.
- Si? Crec que a mi també m’agradaria. Però aquesta és la segona vegada que la visito i no puc dir que hagi vist gran cosa…-va dirigir la mirada al sostre amb cara de resignació.

Després de mitja hora de conversa es sentia totalment relaxada en la seva companyia. Aquella mirada directa i transparent la tranquil·litzava. Combinava un somriure als ulls quasi permanent amb un ampli repertori de gestos. Movia els braços i el cos per emfasitzar les seves paraules, però no era un moviment nerviós sinó més aviat teatral. Tenia una veu força greu, poc escaient a la seva aparença desgovernada. No hauria sabut dir el què, però alguna cosa en ell li resultava enormement familiar i íntima. Allò atorgava a la conversa un to de calidesa i jovialitat poc normal per tractar-se de dos desconeguts. Ho notava també ell? O potser allò li passava habitualment, amb qualsevol…

A estones deixava d’escoltar-lo i s’entretenia analitzant els racons de la seva cara: la silueta i la textura dels llavis, la dolçor entremaliada d’aquells ulls allargassats i caiguts, la barbeta afilada i acabada en una mena de bony, el tàbic nasal llargament marcat i lleugerament desviat… tots els detalls que la feien imperfecta i peculiar alhora. Mentre afirmava amb el cap distretament, es preguntava si ell devia fer el mateix quan era ella qui parlava i, quan ho feia, especulava mentalment sobre els moments en que ell desconnectava del sentit de les paraules per submergir-se en el seu rostre i la seva veu.

Tot d’una va prendre consciència del pas del temps. Devien portar parlant més de dues hores. Ell va notar alguna cosa perquè va mirar-se el rellotge.

- Sí, ja no queda gaire per saber què serà de nosaltres – va dir clavant-li els ulls amb una expressió interrogant -. Potser estaria bé acostar-se.
- Sí. Al final no hem anat a preguntar sobre altres vols.
- No…

De nou al tauler d’informació van poder assabentar-se que definitivament el seu avió no podria sortir fins l’endemà. Hi havia la possibilitat, però, de marxar aquell vespre amb una altra companyia pagant una diferència.

- Jo no marxaré avui.
- No? Per què?
- Prefereixo quedar-me una nit més a pagar per l’altre bitllet. No m’importa, no tinc cap urgència per tornar. I tú?

Com hauria fet en qualsevol altra situació, sense plantejar-s’ho, ella va tramitar el canvi. Hora d’embarcament: 21:20h. Quan va tenir a les mans la nova tarja va sentir una mena d’opressió al pit. Li va costar uns segons interpretar què li provocava aquell malestar: en realitat no volia marxar, volia continuar en aquella sala d’aeroport parlant amb aquell desconegut. Per què havia canviat el vol? I per què no? Tenia alguna raó per no fer-ho a banda del seu desig insensat d’allargar la situació? I perquè hauria decidit ell quedar-se? No era marxar aquella nit el més lògic? El va mirar intentant esbrinar si per a ell tenia alguna importància que ella es quedés o marxés. No t’hi capfiquis -va pensar-, ara no té res a fer aquí fins demà, marxarà i punt. No ens tornarem a veure.

- Llavors… marxes ja, no?
- Suposo que sí…
- Oooh… ara sí que m’avorriré… – va somiquejar una mica infantil.
- Va, em quedo una mica més. M’acompanyes al quiosc? Vull comprar alguna cosa per llegir.

I del quiosc van passar a la botiga de música i d’aquesta a la dels perfums. Qualsevol detall es convertia en excusa per explicar-se, per jugar-se, per mostrar-se i ocultar-se, per provocar-se…

18:15h. El temps es precipitava i ella s’esforçava per recollir-lo i acaronar-lo, demanant-li uns minuts més de gràcia, tement el moment en que ell decidís marxar i ella no pogués fer res per evitar-ho. El turment per haver canviat el vol s’alternava amb l’avergonyiment per sentir aquell fort desig de continuar prop d’ell.

19:40h. I si deixés escapar l’avió? Semblava evident que ell també es trobava a gust amb ella i, després de tot, ningú no l’esperava a Barcelona. O sí… però ara tot allò li semblava tan i tan insignificant…

20:39h. Més i més desconcertada per la seva ofuscació, esperava que algú o quelcom alterés allò previsible. Massa tard. Feia cua per pagar una ampolla d’aigua quan una mà li va tocar el coll a través dels cabells:

- Ei, ara sí que marxaré. He parlat amb uns amics i m’esperen per sopar.
- Ah… molt bé…. d’acord.
- Tu agafaràs l’avió d’aquí no res, així que…
- Sí sí.
- Doncs res… bon viatge i… fins una altra. Espero que ens tornem a veure.
- Sí, jo també. M’ha … agradat molt conèixer-te … gràcies per fer-me companyia tota la tarda – va dir ella, fent un esforç per expressar amb ulls i veu tot el que era incapaç de dir-li amb paraules.
- Vinga, no em donis les gràcies per això. No hauria pogut trobar res millor a fer. Ho va dir amb una mena de titubeig i una llum de complicitat va il·luminar-li la cara.

I sense poder continuar parlant ella va alçar el braç, va embolicar-li per darrera l’espatlla i se’l va apropar. Els llavis van fregar la seva galta però, com atrets per un iman, es van anar desplaçant cap als seus. Ell la va abraçar. Li va tornar el petó. I la va abraçar més fort.

Quan per fi es van separar, no van dir res més. Ell li va assenyalar el mòbil, on abans havia deixat gravat el seu telèfon amb una trucada perduda. Va retrocedir d’esquena unes passes amb la mà alçada fins que es va girar i es va confondre amb els futurs passatgers de l’atmosfera. Ella es va quedar immòbil. Es va sentir bé. I malament. I tan bé i tan malament alhora.

Durant tot el trajecte de tornada va repassar cíclicament frases i gestos intercanviats. Però sobretot es va maleir mil vegades per no haver estat capaç de deixar anar aquell vol absurd i va fantasiar, mil vegades més, què hauria passat si s’hagués quedat a Berlín aquella nit. Es va prometre, un cop més, que mai tornaria a vacil·lar. No sabia si la sala d’espera d’un aeroport seria o no l’escenari final de la història, però el que havia sentit durant aquelles hores era un tresor que conservaria per sempre.

Aquest 2009, comencem a ser valents, apaguem els llums, lliurem-nos als nostres somnis, per peremptoris que semblin, i portem el nostre vol cap allà on desitgem.

El local estava tan ple com de costum i la humitat començava a fer-se difícil de suportar. La música sonava encaixonada, com intentant escapar per alguna escletxa a fi de trobar més espai. Ella seguia el ritme sense massa emoció i s’entretenia observant l’espectacle de la nit protagonitzat pels desconeguts que l’envoltaven. De sobte, es va topar amb una mirada que es dirigia directament cap a ella. En aquella mena de lloc això no tenia res d’estrany: mirar i ser mirat eren de fet els principals fils a partir dels quals s’entreteixia l’activitat de la zona en aquelles hores. Despreocupada, es va concentrar en interpretar l’escena que tenia lloc davant seu … Intentava imaginar com era la vida real d’aquelles persones fora del cubicle il·lusori en que es trobaven, quins eren els seus problemes i les seves circumstàncies, com es sentien… Ballava distreta pensant en la superficialitat que expel·lia aquell ambient, quan va tornar a ensopegar amb la mateixa mirada insistent. Aquest cop es va fixar més en ell. Els seus ulls eren foscos i penetrants, amb un punt de fredor, com els d’un ocell. Devia tenir alguns anys més que ella, però el cabell encrespat i el vestir informal li donaven un aire desenfadat i juvenil, tot plegat no suficient com per a que el trobés especialment atractiu. No era el primer que la mirava aquella nit, però aquesta no era una llambregada fugaç i perifèrica com les altres, aquesta mirada era particularment incisiva i persistent. Va apartar els ulls una mica incòmoda i va decidir anar a demanar alguna cosa per beure.

Encara no havia aconseguit cridar l’atenció de la noia que atenia a la barra, quan algú es va col·locar al seu costat i apropant-se-li a l’oïda va afirmar amb seguretat: – Tu et dius Bruna, oi? – Sorpresa, va girar el cap bruscament. El tenia tan a prop que gairebé va xocar amb la seva cara. La veu que sentia era fosca i penetrant com la mirada de qui parlava i efectivament aquell era el seu nom.

– Sí, però… ens coneixem?-. Malgrat el to interrogant, la frase va sonar incrèdula … – Ens vam conèixer aquí farà uns vuit anys i ens vam fer quatre petons. Després vam quedar un parell de vegades –.

Què?? No no, impossible. D’acord que haguessin arribat a parlar algun cop, però que hagués passat quelcom més i ella no ho recordés… impossible. Amb paciència, ell li va anar explicant com havia anat, aportant tot un seguit de detalls suficients per a que comencés a admetre que aquell individu deia la veritat, tot i no ser capaç d’identificar-lo. Finalment, alguna cosa va fer encaixar les peces dins el seu cap i va reconèixer la persona que tenia al davant.

- No entenc perquè em trobes tan canviat, tothom diu que estic igual -, va comentar ell sense poder dissimular un cert to molest. Ella no va voler explicar-li que als seus ulls havia perdut aquell “no-se-què” obscur, macilent i felí que temps enrere l’havia impressionat tant. Potser eren alguns quilos acumulats, o potser qui havia canviat no era ell, sinó la lent a través de la qual ella el contemplava… No obstant, després de sentir-lo parlar durant una estona, la imatge es va anar fent més nítida: l’actitud impulsiva però segura i sòlida, la distància tangible malgrat l’atrevida proximitat física, el discurs a la vegada eloqüent i desordenat, la mirada hipnotitzant… quasi agressiva, oscil·lant amb perillosa facilitat entre la devoció i la indiferència…

El darrer dia que s’havien vist, s’havia fet obvi el que ja era prou clar: esperaven o necessitaven coses diferents. Acostumat a aconseguir el que volia, aquella situació l’havia contrariat fins al punt de fer-lo actuar desagradable, amb un bri de crueltat inclús. Ella en canvi, ja preveia aquell desenllaç i, tot i que hauria volgut que les coses fossin d’una altra manera, va acceptar la situació amb serenitat, acomiadant-se d’ell amb la mateixa sincera calidesa amb que s’hi havia lliurat, no sense reserves.

Hauria pogut transcriure amb les paraules exactes algunes de les frases que l’un i l’altre van pronunciar en les seves tres úniques cites. Era capaç d’evocar la roba que portava el dia que es van conèixer i la cançó que va sonar quan per fi es van fondre en un petó. No és que ell hagués tingut un paper rellevant en un capítol de la seva vida amorosa, però l’experiència havia estat suficientment intensa com per quedar catalogada a l’àlbum de records il·lustrats i musicats. El que no podia creure és que un personatge com ell recordés amb tal vivesa la completa narració del seu “petit-affaire”. Més encara, la sorprenia comprovar que ell hi havia pensat temps després de que es deixessin de veure. El record que ell explorava amb paraules no era la descripció plana dels fets, sinó la interpretació de les seqüeles que havien deixat dins seu.

Ell va continuar perseguint-la amb la mirada durant tota la nit (sense atorgar-li l’exclusiva, és clar) i se li va apropar varies vegades més. Sense proposar-s‘ho, ella va anar deixant clar que no hi estava gens interessada més enllà de la torbació i la curiositat inicials. L’obscuritat es va anar consumint a poc a poc i amb ella l’episodi va anar perdent força, plegant-se sobre si mateix per ser arxivat novament a l’apartat de records revisitats. Ja de camí cap a casa, mentre s’allunyava, anava pensant que en realitat les persones no canviem gaire amb el pas del temps. El que canvia és la forma en que ens percebem a nosaltres mateixes i, per extensió, la forma en que percebem als altres. Aquell dia ella es va fer més conscient de com havia crescut durant els darrers vuit anys.

Hey - Doolittle, 1989 – Pixies

Ell ja estava despert quan ella va tancar l’aixeta de la dutxa. A poc a poc, es va assecar i va anar agafant les peces de roba que havia deixat sobre la cadira per vestir-se. Amb la porta entreoberta, notava com ell l’observava des del llit, en silenci. Quan per fi va sortir del bany i els seus ulls es van trobar, ella va sostenir-li la mirada un moment, però tampoc va dir res. En realitat, no tenia res a dir i no parlaria només per trencar un silenci presumptament incòmode perquè, ben pensat, tampoc la incomodava. Es va mirar una última vegada al mirall per arreglar-se els cabells amb els dits. Per a ella, tot el que calia dir ja estava dit i, el que no, segurament era millor callar-ho. Amb el temps havia anat aprenent a contenir aquelles fiblades verbals i aquell afany de comprendre que, en pro d’una transparència impossible, tantes vegades havien deixat al descobert el seu interior i l’havien fet sentir fins i tot més vulnerable.

Abans de marxar es va acostar al llit, es va inclinar sobre ell i li va fer un petó a la boca, curt però intens i dolç, mantenint un instant el contacte amb els seus llavis, com si volgués retenir aquella sensació a la memòria. Va agafar les seves coses i va avançar cap a la porta sense mirar enrere. Va tancar suaument, amb tranquil•litat, per no esmorteir del tot un inquiet “ja ens veurem”, que s’esforçava per fer-se audible des de dins. – Adéu -, va mussitar ella per fi. Aquella havia estat la darrera vegada. Ell no ho sabia encara.

La llum del carrer la va obligar a fregar-se els ulls acostumats a la penombra d’una nit massa llarga. Va mirar al voltant abans de començar a caminar i va treure una ampolla d’aigua que conservava a la bossa. El primer glop li va saber a poc i va continuar bevent fins esgotar tot el contingut. Es va assecar els llavis i es va posar les ulleres de sol. Encara no era migdia i corria un aire fresc, però l’escalfor ja es deixava notar sobre la pell i la reconfortava. Es va sentir bé, sorprenentment bé. Va començar a avançar carrer avall seguint les passes de dues dones que conversaven animadament. Mentre caminava es va adonar que era ella qui desprenia la olor agradable que sentia i va somriure per dins.

Mentalment, va començar a repassar tot el que volia fer aquell dia i l’altre i… tota una vida. Va respirar fons i va sentir una mena de vertigen de satisfacció. Alleujament? Per primera vegada, després d’un temps excessiu, es sentia lliure, lliure del seu propi empresonament, tan voluntari com esclafant. Ara sabia que, un cop buida del tot, podria tornar a omplir-se de quelcom nou i deliciós. Només calia continuar cercant i deixar-se sorprendre per tot allò bo que ens aporta la vida quan ho volem de veritat i no ens deixem entretenir per miratges de felicitat, a penes insinuada. Aquell sentiment no naixia de l’amargor, l’autoengany o el ressentiment, sinó de la confiança en un demà resplendent. És curiós… hi ha derrotes que deixen un regust dolç a la boca i una estranya sensació d’alegria.

(La darrera frase no és ben bé meva sinó d’en Vafalungo. La veritat és que vaig llegir el seu post i se’m va ficar a dins fins fer-me escriure aquest. Va per tu Aniol!)