L’Orfeó Català i la Trias Fargas han signat convenis de col·laboració. Fins aquí no hi ha res d’il·legal. hi ha partits que volen influenciar negativament en aquest cas. Com el PSC.

La situació:

1.- Apareix el “Cas Millet“.

2.- Surt a la llum pública que la Fundació Trias Fargas, propera a CDC, té relació amb la Fundació de L’orfeó Català de Fèlix Millet.

3.- CDC es veu en una situació difícil perquè no es volen veure tacats per la mala imatge de Millet. Diuen que des del principi han fet les coses legalment.

4.- El PSC vol aprofitar la situació i Iceta explica(vídeo) que ells tenen convenis amb Caixa Catalunya per mantenir l’arxiu socialista, mentre que CDC feia tractes amb Fèlix Millet.

5.- CDC aprofita la informació(pdf) publicada al diari “El Periódico” per demostrar que sí que tenen els convenis i que tot està en regla. A més, els comptes van passar en el seu moment per la Sindicatura de Comptes i no van trobar-hi cap irregularitat.

Aquests són els 5 punts més rellevants de la història de finançament entre el Palau de la Música de Fèlix Millet i la Fundació Trias Fargas.

La història ens ha demostrat que els partits polítics, tots els partits polítics, han tingut algun problema que d’altre amb el finançament. Fins fa res, no estaven prohibides les donacions anònimes, és a dir, els partits polítics podien ser una maquina de blanqueig de diner extraordinària. Ara això ha canviat i totes les donacions a partits s’han de declarar.

Un pas més cap a la transparència i cap a la legalitat, encara que soni paradoxal i fins i tot còmic.

Estratègia del partit

Des del punt de vista de comunicació i d’imatge del partit està clar que cap partit vol allargar situacions que els poden passar factura en les eleccions. Des de la posició del PSC un partit que es finança malament és un partit corrupte i que els electors no veuen amb bons ulls. Per tant, des de CDC s’hauria de tancar el tema al més aviat possible i haurien de posar sobre de la taula una nova prioritat. Haurien de canviar l’agenda dels mitjans amb una altra proposta. Els socialistes veuen que les enquestes no els són favorables i volen agafar-se al que puguin per treure punts als nacionalistes.

Ara bé, arribar fins el final per acabar demostrant que són “innocents”, els donaria molta credibilitat i prestigi en moments clau. (El PP està immers en el cas Gürtel i l’opinió publica està clarament sensible amb el finançament dels partits).

Veurem com transcorren els fets i fins quan està disposada a aguantar la direcció dels convergents aquest tema sobre de la taula.

Un dels objectius d’aquest blog és el de posar de manifest la importància de les accions comunicatives per part dels mandataris polítics. Accions que poden ser encercertades o no.
En aquest sentit, sempre és molt més fàcil analitzar les errades, lapsus, o situacions còmiques que els polítics d’alt nivell pateixen, malgrat que aquest és un pou sense fons d’on poques conclusions últils es poden extreure.

Per aquest motiu, en aquelles situacions on les persones saben comunicar amb claredat, i millor encara, són conscients que ho estan fent bé i estan arribant realment al públic, és quan val la pena seure i veure actuacions com la següent.

Es tracta d’un video de l’entrevista que va tenir lloc el passat dilluns 23 de setembre al programa Àgora de tv3.
En ella, en Miquel Iceta, viceprimer secretari del PSC i portaveu del grup parlamentari dels Socialistes, repassa l’actualitat política de Catalunya i Espanya.

(fent click sobre la imatge es pot visualitzar el video)

Durant l’entrevista, tot i el ritme de vertigen que l’entrevistador porta, en Miquel no canvia el seu to pausat i la seva actitud tranquil·la. No hi ha cap tema ni comentari que el posi nerviós o el faci neguitar.
El seu semblant calmat mostra una seguretat i un saber estat que identifiquem amb el seu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i transmet a la vegada un control de la situació absolut.

És cert que es tracta d’una persona amb molta experiència davant micròfons i càmeres, i un dels valuards més preuats del PSC, però el que queda clar després de veure aquest video és que la bona imatge d’un portaveu és fonamental per donar bona imatge de marca, de projecte, en aquest cas, el PSC pot presumir de tenir-la inmillorable.

per llegir la seva biografia sencera podeu accedir al seu diari personal: http://arxiudemiqueliceta.wordpress.com/bio/

(Article publicat al diari Avui el diumenge, 28 de juny de 2009)

Ernest Benach. Foto: Carles Rodríguez

La irrupció de Barack Obama ens ha fet entrar en una nova era política. Els nostres governants ja no són aquells personatges distants amb pocs punts en comú amb els votants, i la música és un bon exemple de la unió entre poble i polítics. Segurament, ara mateix al despatx oval està sonant el rock lisèrgic de Grateful Dead o algun dels discos del raper Jay Z. Un nou model de polític que ha entrat a l’Estat espanyol amb el lehendakari Patxi López, tot un entès en rock. Són els que anomenem poplítics: polítics que han anat modelant la seva ideologia a ritme de rock i pop. Al nostre país també ha arribat aquesta nova tendència? Ens trobem amb els membres de les diferents forces polítiques del Parlament per esbrinar-ho.

Ernest Benach. Foto: Carles Rodríguez

PRESIDÈNCIA
ERNEST BENACH
EL DIRECTOR D’ORQUESTRA
Per com estant distribuïts els parlamentaris catalans, asseguts formant aquesta mena de mitja lluna, és fàcil comparar el nostre Parlament amb un orquestra. De ser així, per la seva funció i situació a l’hemicicle, el seu president, l’Ernest Benach, en seria el director d’aquesta complexa banda que mai acaba de sonar a l’uníson. Una tasca, la de dur la batuta musical, que tenint en compte que Mozart és un dels seus grans referents musicals, li és del tot escaient. Tot i així, l’obra del geni austríac és només una petita part del ric univers musical que dota de sons la vida del president del parlament. “La música per a mi és molt important perquè m’ajuda a concentrar-me”, explica. “La música m’ajuda a evadir-me. A part, el ventall de músiques que m’agrada és molt ampli, de la música clàssica al rock i el pop. El jazz potser no tant però també, i la música d’autor”. L’Ernest Benach és un erudit musical. Toca un munt d’instruments, “el piano, la guitarra, la flauta i l’acordió”, encara que puntualitza que “m’atreveixo amb tot sense saber tocar res”, i tot i no perdre el posat seriós que correspon al seu càrrec, se’l nota que gaudeix parlant de la seva gran afició. No han passat ni dos minuts des de l’inici de la nostra trobada i ja ha tret el seu iPod. “Hi tinc unes 6.000 cançons”, revela. Si cada disc té, posem-hi per mitja, unes dotze cançons, l’iPod presidencial té gravats uns 500 discos. Una col•lecció que es va iniciar amb un disc que “me’l va regalar la meva padrina. Jo era molt petit, tindria potser 10 anys. Era un disc del Grup de Folk, un àlbum en directe. Un disc històric que encara guardo”. Curiositats de la vida, aquell disc va ser enregistrat al Parc de la Ciutadella ben a prop del Parlament de Catalunya. De molt jove també va anar al seu primer concert. “Crec que va ser a Ulldemolins, una actuació a un graner. Després sí que amb 17, 18, 19 anys em va agafar més fort l’època d’anar a concerts a Barcelona a veure a bandes com l’Elèctrica Dharma o l’Orquestra Plateria, i així fins avui en dia que encara hi vaig sempre que hi puc. M’agrada anar al Liceu de tant en tant, a l’Auditori, o a concerts de rock de gent com el Bruce Springsteen o els Coldplay”. El president també es va situar alguna vegada sobre un escenari. “Vam fer algun experiment però no vam arribar enlloc”. ¿Tenia nom aquest grup? “No”, contesta ràpidament mentre deixa anar un mig somriure que indica que potser no seria políticament correcte fer-lo públic. “Era amb la colla dels castellers. Vam tocar en alguna festa de final de curs, però res seriós. La veritat és que no sé si m’hagués agradat fer carrera musical. El que sí que m’agrada és veure tot el muntatge que hi ha darrere d’un concert. Quan estava al a l’Ajuntament de Reus vam organitzar el primer gran concert de rock català, abans que el del Sant Jordi. Van tocar Els Pets, Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i sis més, i viure l’organització d’un concert així em va semblar molt interessant”. Parlant de rock català, entre els seus nous grups favorits destaca a bandes com Manel, el Roger Mas o els Mishima. “Són fantàstics. La música catalana en general crec que està passant per un gran moment, estant sorgint coses molt interessants. Els Millors Professors Europeus, el disc dels Manel, el trobo excepcional”.

Miquel Iceta. Foto: Carles Rodríguez

EL TRIPARTIT
MIQUEL ICETA
SUPER DISCO FASHION
Potser tots vostès recordaran el vídeo en què un grup de músics i actors nord-americans van enregistrar per donar suport en la darrere campanya electoral a Barack Obama. Un tema que duia per títol el popular eslògan “Yes We Can”, que va ser escrit pel rapper Will.I.Am, membre del grup Black Eyed Peas, i que va comptar amb la col•laboració d’alguns dels noms més famosos de l’actual cultura popular americana com l’actriu Scarlett Johansson, l’exjugador de bàsquet Karem Abdul Jabbar, l’actriu de la sèrie Anatomia de Grey Kate Walsh, el rapper Common, el cantant del grup Live, Ed Kowalcyk, l’actor de CSI Miami Adam Rodríguez, el cantant John Legend, i un llarga llista més. Però els ianquis no han estat els primers en usar rostres coneguts per obtenir bons rèdits electorals, així m’ho recorda Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC al parlament de Catalunya, mentre m’ensenya un vídeo que ell mateix ha penjat al Youtube, no amb gaire èxit ja que les visites no arriben a la trentena, d’un tema que es diu “No Tornem Enrere” i que el seu partit va utilitzar en una campanya electoral a mitjans de la dècada del 90. “Li vam demanar al mestre Bardagí que escrivís una cançó per una campanya electoral i hi van col•laborar tota mena d’artistes com el Carlos Segarra de Los Rebeldes, l’actriu Loles Leon, el Moncho, el Ramoncín, el poeta José Agustín Goytisolo…”. Curiosament, entre aquesta munió d’artistes destaca la presència l’Albert Boadella, avui en dia exiliat a Madrid i treballant per a l’administració de l’Esperanza Aguirre. Però bé, tot i que al Miquel Iceta li agraden els cant corals, no serien aquests la seva única filia musical. “Si em preguntes quin és el meu cantant favorit la resposta seria Elton John”, respon sense dubtar ni un segon. “I quan dic que m’agrada molt, vull dir que tinc tots els seus discos i m’agraden com m’agradaven fa 30 anys. La descoberta de la música de l’Elton John també es va unir a la descoberta de la meva sexualitat, i jo crec que es va barrejar una mica tot. Però musicalment m’agrada molt, i cançons com ‘Love Song’ o ‘Daniel’ formen part de la meva primera joventut, que és quan realment m’apassionava més la música, tant que ara mateix no sé si escolto música més pels records que em porta que per una altra cosa. La veritat, però, és que cada vegada dedico menys temps a escoltar música, tot i que m’encanta. M’agraden molt els Carpenters, m’agrada Mika, Air Supply o Gladys Knight and The Pips. Música catalana i espanyola escolto més aviat poc. Sí que hi han referents ineludibles com el Llach o el Serrat o ara més recentment la Lídia Pujol, però el que més m’agrada és la música disco dels anys 70 o 80 com la Donna Summer, música que més tard es va conèixer com a música petarda”.

Jordi Portabella. Foto: Carles Rodríguez

JORDI PORTABELLA
UN REPUBLICÀ A LA CORT DEL REI CRIMSON
Dins de l’escena política catalana són els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya els que més saben de música. I d’entre tots els representants d’aquesta formació política, encara que la competència és dura, és en Jordi Portabella, president del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, el més entès de tots, quelcom que es podria intuir per aquesta mitja melena de ascendència rockera que encara llueix. “La música té una importància molt gran en el meu espai de lleure”, explica. “Si hagués de decidir com passo el meu temps lliure, entre anar al cinema, al teatre, llegir o escoltar música, sense cap mena de dubtes em quedaria escoltant música”. Una passió pel rock que es va iniciar ben aviat. “El primer concert que vaig anar va ser el de King Crimson a Granollers i tenia 12 anys”. Un grup, els King Crimson, que acabarien per convertir-se en la seva banda de capçalera. “Si hagués de posar un grup a l’altar seria King Crimson. Tinc tota la discografia incloent-hi els pirates”. Un fet que, si us ho pareu a pensar, no deixa de ser irònic: un republicà rendit a la majestuositat del rei Crimson. D’aquella prematura infantesa musical un altre dels grans episodis que recorda és l’assistència al festival Canet Rock. “Vaig anar a l’última adició. D’aquell festival no recordo la música, recordo la moguda que hi havia, tot allò em va deixar estorat”. Uns concerts als que anava gràcies a un amic de la família que com ell diu el treia a passejar. “Per edat és com si hagués agafat una etapa anterior a la meva. Més endavant, en la meva època de joventut, no em perdia cap concert. Entre el Palau d’Esports que és on es feien majoritàriament i Badalona crec que vaig veure a tothom. Grups de tota mena, des d’Iggy Pop a Paco de Lucia i Triana. També he vist els Led Zeppelin i he tingut el gran honor d’anar a un concert de Frank Zappa”. Tot i el seus gustos eclèctics, a la seva discografia hi ha un estil que predomina per sobre dels altres. “Sóc una persona de rock simfònic. En la meva afició musical hi ha un triumvirat de primera magnitud format per els King Crimson, evidentment, Genesis i Pink Floyd, amb més complements com la ELO, The Who, Robert Fripp en solitari, Brian Eno, Camel, Rick Wakeman, The Alan Parsons Project i Mike Oldfield. Tot aquest paquet simfònic és la meva base musical. Després ja vindrien coses més contemporànies com U2. També escolto coses estranyes, com discos sobre el soroll del planeta Urà o sobre l’acústica de l’univers. Coses que tendeixen a lo minimal, i que d’alguna manera estan relacionades amb la música simfònica ”.

Dolors Camats. Foto: Carles Rodríguez

DOLORS CAMATS
LA MÚSICA DEL SILENCI
“M’agrada molt cantar, però sóc molt negada. Fins i tot a l’escola, totes les nenes tocaven la flauta perfectament menys jo. Sóc poc musical he d’admetre. Una de les coses que més aprecio és el silenci”. Segurament aquesta no sigui la millor manera d’iniciar una conversa sobre música. Encara que ben mirat, el silenci també és música. Cada figura musical té un silenci, i el valor d’aquest està en correspondència amb la que representa. D’aquest amanera podríem dir que el silenci és una nota que no s’executa. Però no ens desviem del tema. Per trobar l’arrel d’aquest suposat poc entusiasme de la Dolors Camats, portaveu del grup de Iniciativa per Catalunya al nostre parlament, per la música hauríem de tirar enrere en el temps. “A casa meva no s’escoltava gaire música. El meu germà, que té un any menys que jo, va ser el més aficionat. Ell va passar per totes les etapes per les que acostuma a passar un jove, primer amb el heavy, després amb el rock, el rock català, i jo anava escoltant i anava descobrint coses noves”. És a dir, que sí que escolta música, i encara que a pocs, també va a concerts. “Recordo haver anat al mític d’Amnistia Internacional que es va fer al camp del Barça el 10 de setembre de 1988 amb l’Sting, el Bruce Springsteen, la Tracy Champman i El Último de la Fila com a teloners. Ho recordo perfectament perquè vam ser de les primeres en arribar, vam estar un munt d’hores fent cua i vam marxar de matinada. Vam tornar caminant per la Diagonal, perquè a aquelles hores no hi havia mitjans de transport. Recordo tornar a casa pensant que havíem assistit a un esdeveniment històric”. I és que en realitat són molts pocs els que poden resistir-se a viure sense deixar-se emporta per una bona melodia, i ella no seria un excepció. “La música que escolto va molt relacionada amb el meu estat d’ànim. Si estic alegre o optimista necessito música que reafirmi aquest estat d’ànim vital, en canvi si estic trista no vull música perquè encara m’ajudaria a agreujar aquesta tristesa”. Dins dels noms que actualment li ajuden a veure la vida des d’un angle més positiu ella en destaca una cantant britànica malauradament més coneguda pels seus escàndols que per la seva magnífica veu. “Actualment sóc molt fan de l’Amy Winehouse, m’agrada molt. D’altra banda, per generació, sóc molt seguidora dels grups espanyols de la meva joventut, tenint com a grup favorit El Último de la Fila, que van escriure un munt de cançons mítiques d’aquella època que avui en dia relaciono amb moments viscuts en aquells moments”. Però la vida va canviant, i la nostra banda sonora particular també ho fa. “Ara mateix el meu soundtrack són les cançons infantils que canto als meus fills. He recuperat moltes cançons que cantava quan era petita i que ara ells també canten, com el Cargol Treu Banya”.

L’OPOSICIÓ

Oriol Pujol. Foto: Carles Rodríguez

ORIOL PUJOL
CRISI? QUINA CRISI?
Si hi ha un polític català amb una imatge rockera, aquest és l’Oriol Pujol, portaveu del grup Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. A qui no li ha vingut al cap la imatge de l’Elvis Presley veient les seves llargues i afilades patilles? Ell, però, es descriu com un frustrat musical, una frustració que “m’ha arribat de gran, al adonar-me que sóc un inculte. No tinc ni idea de música. De petit a casa meva no s’escoltava música i mai ens van portar a activitats extraescolars musicals. Els meus fills ja han escoltat molta més música de la que jo vaig escoltar de jove. La frustració em ve al posar-me davant d’una partitura i no entendre res, i per ser incapaç de tocar un instrument encara que sigui per intuïció. I a qui he traspassat aquesta frustració? Als meus fills. Els hi foto una tabarra impressionat amb el tema de la música. Fins i tot crec que en algun moment m’he passat, i parlant clar, ara ells se’m reboten”. Però no tot són discussions generacionals, hi han espais musicals que sí comparteixen pare i fills. “Amb el gran comparteixo afinitat per alguns grups. A tots ens agraden bandes com Els Pets, i vam anar tots plegats al concert de Coldplay. Però, per altra banda, a mi m’agraden els cantautors francesos com el Charles Aznavour o el Jacques Brel, que ells no ho suporten, i ells estan més enganxats a grups com Estopa, que han aconseguit que m’agradin, o La Oreja de Van Gogh que no m’agraden gens”. El primer record musical que té l’Oriol Pujol es remunta als cinc o sis anys. “El meu avi Josep tenia un disc de l’orquestra del Paul Mauriat, i a mi m’agradava tant que feia que me’l poses una vegada rere l’altra. Al final l’home es va cansar i em va regalar el disc”. Per Pujol la música té molta importància en el terreny identitari, però més en el terreny anímic. “Quan em llevo al matí, les primeres cançons que escolto em poden arribar a marcar una mica l’estat d’ànim, i a l’inversa. Després, a mi el que m’agrada més de la música és cantar, m’agrada escoltar-la, evidentment, però no m’agrada veure-la, és a dir, anar a concerts, i quan canto m’agrada cantar a gent com Serrat o Lluis Llach”. A l’hora de triar el seu grup favorit se li fa difícil escollir un. “Cada etapa té el seu grup. Per exemple jo els Dire Straits els associo als meus estius amb vint i pocs anys a Menorca. Els tinc allà ubicats mentalment perquè em van fotre el cap com un timbal de tant escoltar-los. Una de les meves altres bandes de capçalera serien els Genesis”. Es declara poc tafaner a l’hora de descobrir novetats discogràfiques, feina que la deixa pels seus companys de partit i amics. “A mi m’agraden els francesos Air i no fa gaire em van recomanar un disc d’un grup anglès que es diuen The Last Shadow Puppets. Tenen un aire a Air però són més melòdics i amb més parts cantades”. I què li agradaria que sonés a les sessions del Parlament de Catalunya? “Crisi What Crisis dels Supertramp”.

Daniel Sirera. Foto Carles Rodríguez

DANIEL SIRERA
UN CONCERT DE BOJOS
La relació de Daniel Sirera amb la música és, com a mínim sorprenent. El primer disc que es va comprar va ser un, atenció!, del Diango, i no perquè a l’antic president del Partit Popular de Catalunya i actual parlamentari català pel mateix partit li agradés especialment un dels màxims exponents d’allò que es va donar a conèixer com a “canción melódica”. “El vaig comprar amb 14 o 15 anys, perquè al poble a Castelló fèiem les típiques festetes i aquesta mena de música et servia per poder-te apropar a les noies i aconseguir el primers petons. Després també recordo comprar-me un disc de Siniestro Total, un grup que relaciono amb les meves primeres excursions per lliure a les Falles de València”. Podríem dir doncs que Daniel Sirera, pel que fa a la música, és un home sense complexes, capaç d’anar de les embafadores melodies del cantant barcelonès al punk de lletres àcides del grup de Vigo, encara que declara que són els grups vinculats a la Movida Madrileña, com La Unión, Radio Futura i Nacha Pop els que van marcar la seva joventut, i actualment es decanta per bandes com La Oreja de Van Gogh i El Efecto Mariposa. Igual de xocants resulten les seves experiències amb la música en directe. “El primer concert que vaig anar, va ser un de La Unión a les Falles de València, però una vegada, ja més endavant, em va passar una anècdota força divertida. Jo era molt jove i actuava a Barcelona un banda de Gijón que m’agradava molt que es deien Los Locos”, grup en el que militava Paco Loco, que amb el temps es va acabar convertint en un dels productors musicals de referència dintre de l’escena musical alternativa estatal. “Vaig anar amb un amic i resulta que al públic només érem tres persones. El meu amic, jo i un altre, així que quan va acabar el concert vam sortir de marxa amb el grup”. Però aquí no va acabar la cosa. “Un dels del grup ens va preguntar on podia pillar alguna cosa. Com jo mai he consumit cap tipus de droga, no tenia ni idea d’on portar-lo, així que amb el meu amic vam pensar que el més senzill seria dur-los a Les Rambles. Total que agafem el cotxe del meu amic amb els quatre del grup al seient del darrere i ens vam anar cap a Les Rambles, i quan arribem ens diuen, ‘i aquí on ens recomaneu que anem pillar alguna cosa per menjar’. Resulta que el que veritablement volien pillar era sopar i no droga”.

[Stalin reborn in Catalonia ] [Staline renaît en Catalogne!] [Stalin wiedergeboren in Katalonien!] [斯大林在加泰罗尼亚重生！] [Сталин переродиться в Каталонии!] [ولدت في قطالونيا ستالين!] [Stalin renace en Cataluña!]

Jo em quedo a Esquerra!

És normal que una persona totalitària actuï totalitàriament. Si a aquest tret de la personalitat hi afegim el ressentiment, la ràbia i la impotència, tenim el model perfecte de militant que agrada a la direcció actual d’Esquerra (abans ERC). L’Esquerra d’ara, la que no agrada a Joan Carretero ni a molts militants i/o simpatitzants, no té res a veure amb l’Esquerra originària, ni amb l’Esquerra que fins no fa massa anys encara mantenia una continuïtat amb els ideals que van definir-ne la seva fundació. Aquesta Esquerra ja no la reconeixerien ni els seus fundadors. Aquesta Esquerra actual s’assembla cada cop més als típics partits comunistes de l’Europa occidental, que durant la guerra freda, només feien que intentar dissimular els seus trets profundament totalitaris, revestint tot el seu discurs d’apel·lacions a la democràcia popular i participativa, però actuant amb la manca de llibertat que els caracteritzava, i els caracteritza encara.

Aquest és un bon model?

La direcció actual d’Esquerra està ocupada per gent de tarannà totalitari. I el lògic i normal és que persones que pensen d’una forma determinada sempre acabin coincidint amb d’altres que actuen i pensen igual que ells. I que hi ha, en el mapa polític català, que més s’assembli a l’Esquerra actual? Doncs el PSOE d’en Montilla, Ferran, Zaragoza i Iceta, els “èxits” històrics dels quals sempre han servit de mirall a aquesta mena de jove guàrdia turca que mana a Esquerra. Perquè aquests paios no dirigeixen Esquerra, ni res que se li assembli. Ells ordenen, manen, apliquen directrius, executen ordres… Seria injust dir que no pensen, perquè hi ha algú que si que pensa tot allò que fan. El problema és que la majoria només repeteixen el que els diuen els seus “caps”, amb els cèlebres manuals i idearis que, per desgràcia, no només empobreixen el debat d’idees a Esquerra sinó a bona part dels partits polítics actuals. Algú hauria de dir que ja n’hi ha prou d’idolatrar les teories de Goebels, cosa que fan tant les esquerres com les dretes.

L''inventor de la propaganda!

La llibertat d’idees és més important que l’ús indiscriminat de propaganda i que la difusió reiterada d’eslògans, per molt reeixits que siguin. L’expressió lliure de les idees -el debat sobre qualsevol cosa- és l’únic element que permet, a les persones i a les organitzacions, analitzar els errors i els encerts, permet diagnosticar correctament els problemes i preveure quins remeis calen per resoldre-ls, analitzar quins mètodes calen i quins s’han de deixar de banda, etc. Esquerra no volia Joan Carretero a les seves files -com a mínim plantant cara-, i Joan Carretero cada cop més estava a disgust en un partit “estalinista” cada cop més espanyolitzat. Segurament la seva marxa ha estat lògica, previsible. Possiblement era volguda per la Direcció, que ha vist l’ocasió perfecte en l’article publicat a l’Avui. I jo em pregunto, el senyor Joan Ridao, de qui tots pensàvem que era intel·ligent -la seva llarga trajectòria parlamentària ho feien pensar- és incapaç d’entendre l’article del doctor de Puigcerdà? És tant curtet que li ha de demanar explicacions? O és que volia mostrar-li qui mana al partit? Com si en Carretero no ho sabés prou. És allò que us deia al principi dels tics autoritaris.

Senyor Ridao, senyor Puigcercós, senyor Carod i tota la pataluia que us segueix a ulls clucs… només que al President Montilla li haguéssiu plantat cara com us heu atrevit amb en Carretero, el tristpartit ja seria història, i aquest país hagués pogut fer algun acte de sobirania digne de ser tingut en compte. Mira que en sou d’espanyols: forts amb el feble, i tous amb el poderós. Així preteneu aconseguir la independència? Amb prou feines si podreu mantenir la vostra, com a partit.

Hate it!

Love it!

Per cert, i per acabar, molt sovint s’acusa als qui critiquem constantment Esquerra de no tenir el mateix criteri a l’hora de criticar altres forces polítiques catalanes i/o catalanistes. Us ho explicaré breument -talment com els idearis per a estúpids que tant agraden als “aparatitxs” dels partits-: us critico perquè estimo els ideals, els objectius i la il·lusió que ERC representava. Perquè m’hauria de dedicar a criticar la màfia del PSOE, la tebior nacional de Convergència, el progressisme pornogràfic d’Iniciativa, l’espanyolisme bulímic del PP, o la “crosta” feixistoide del Partido de la Ciudadania? Ho faig quan crec que la fan molt grossa, però es crítica, “amics” meus, allò que més s’estima. Ho enteneu ara, curts de gambals?

Tant de bo les eleccions us facin obrir els ulls, empleats del PSOE-C, i pugueu evitar acabar sent l’Euskadiko Ezkerra catalana. Potser és per això que en Joan Puigcercós cada dia s’assembla més a aquella immundícia política anomenada Mario Onaindia!

La pasada tarde-noche asistí a una charla sobre la victoria de Obama y el análisis de su campaña. Organizaba el Club de Conferencias del PSC e intervenían su viceprimer secretario Miquel Iceta (autor de uno de los mejores blocs políticos que conozco), Lluís Foix (analista política, ex director de La Vanguardia), Gabriel Colomé (director del Centre d’Estudis d’Opinió -el CIS de la Generalitat-) y Alana Moceri, portavoz del Partido Demócrata en España quien nos habló especialmente de la campaña por internet.

Aparte de unos datos más o menos conocidos (3 millones de donantes que han aportado dinero, 6 millones de donaciones, 5 millones de personas en redes sociales de lo más diverso, o 13 millones de direcciones de email que contine la base de datos de Obama), Alana Moceri nos ha explicado como funciona el Partido Demócrata en el extranjero (Democrats Abroad -que en España cuenta con unos 3.000 activistas-), cómo se fueron reclutando los activistas de la campaña (los Grassroots, que les llaman en América y cuya existencia y formación está casi institucionalizada allí) y también nos habló de la Triple O: Obama Online Organization. Explicaba Alana que Obama le pidió a la gente dinero, tiempo, participación… pero que él y su equipo han  devuelto el feedback suficiente como para mantener la ilusión y la implicación de los voluntarios en todas partes.  Y resumia todo así: “McCain trabajó para una campaña y Obama trabajó para una causa”.

Por su parte, Lluís Foix nos ha dado una perspectiva de la sociedad americana, a la que ha visto muy de cerca en su reciente viaje de casi un mes por USA con motivo de las elecciones, y que fue documentando para La Vanguardia, y el análisis más político lo ha realizado con gran sentido del humor Colomé, quien ha empezado su turno relatando la conexión Obama con la serie El Ala Oeste de la Casa Blanca (ese pedazo de serie sobre la que hace unas semanas escribí)… conexión de la que en diversos momentos se han ido haciendo eco varios perioódicos, sin ir más lejos, The Guardian, hace casi un año. Y a título de anécdota, a propósito del valor de la victoria de Obama en Estados de los considerados feudos republicanos, ha comparado Indiana con el Solsonés (Catalunya central).

Complementando el post, recomiendo un bloc con un montón de información sobe la política americana   (OpenLeft), y los artículos de ayer miércoles de Antonio Caño en El País (Decálogo para entender a Obama), de Luis Alejandre en El Periódico de Catalunya (Obama hace política de Estado) y de Carlos Fresneda en El Mundo (El cambio que no puede esperar).

Acto de presentación de “439 días. De cómo Zapatero buscó la paz” en Barcelona. Presenta: Jordi Guiu, decano de la Facultad de Ciencias Políticas de la Universidad Pompeu Fabra. Intervienen: Miquel Iceta (portavoz del PSC en el Parlament) y Francesc Vendrell (ex portavoz del PP en el Parlament).

Universitat Pompeu Fabra.
Sala 40.035, C/Ramon Trias Fargas 25-27
5 de noviembre a las 12h
Facultad de la Ciutadella. Barcelona.

]]> http://desdelabalaustra.wordpress.com/2008/09/30/sociedad-red/ Tue, 30 Sep 2008 14:14:53 +0000 labalaustra http://desdelabalaustra.wordpress.com/2008/09/30/sociedad-red/

Sociedad Red

Cambios sociales, organizaciones y ciudadanos

Barcelona, del 15 al 17 de octubre de 2008

Organizado por el Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona (CUIMPB) – Centre Ernest Lluch, este curso va dirigido a personas con responsabilidad en empresas y organizaciones de ámbito público o privado, que quieren entender como los nuevos modelos relacionales tanto entre los ciudadanos como entre los empleados y colaboradores van a modificar su organización, su manera de comunicar y su desarrollo en el mercado.

Una sociedad masivamente más conectada, con mayor acceso a la formación, con mayor libertad de movimientos, con más libertad de expresión, más urbana, con más tiempo libre, y con más tecnología para crear, mezclar y compartir… es el caldo de cultivo que permite pasar de la sociedad de la información a la sociedad red, un nuevo modelo que redefine conceptos como identidad, pertenencia, ciudadanía, autoridad, poder, participación o propiedad, y que afecta por igual a empresas, mercados, instituciones y gobiernos.

En este nuevo entorno muchas de las instituciones y organizaciones relevantes en la definición del medio y largo plazo colectivo, tanto públicas como privadas, están quedando al margen de la sociedad red, y muchos de sus responsables están cayendo en una nueva brecha digital: la de los que tienen acceso a Internet pero siguen desconectados cuando deben tomar decisiones.

Este curso reune a responsables que se integran en la sociedad red y tanto desde la reflexión y el análisis como desde la práctica pretenden salvar la brecha entre las organizaciones relevantes y la sociedad red.

Participarán personalidades procedentes del mundo de la empresa, de la política y de la administración pública que a su vez desarrollan su trabajo en la comunicación, la innovación y la estrategia dentro de sus organizaciones. Se pretende crear un diálogo transversal, más allá de ámbitos y tipos de organizaciones, para lo que se ha optado por un formato de curso que combina las ponencias plenarias con las conversaciones entre los invitados y el resto de participantes.

Vía I Genís Roca

“439 días. De cómo Zapatero buscó la paz“

Nacho Corredor acaba de presentar en Madrid su libro “439 días. De cómo Zapatero buscó la paz” , título de su Treball de Recerca, “una especie de tesina que se hace en Cataluña el año antes de ir a la Universidad “.

En sus propias palabras : “En él hablo del nacimiento del nacionalismo vasco, el nacimiento de ETA y la situación de la banda durante el franquismo. Sin embargo, como dice el título (que es el tiempo que han durado las dos últimas treguas de la banda) me centro en la última década, en la que Aznar y Zapatero han sido presidentes en periodos de tregua. Para entender mejor el tema he incluido diferentes entrevistas que he ido haciendo durante y después del último proceso de paz a gente como Iñaki Anasagasti, Luis Solana, Uxue Barkos o Vicente Martínez Pujalte y he hecho dos entrevistas exclusivas para el trabajo a Iñaki Gabilondo y Eduardo Madina“.

En su último post, “Libro”, nos desgrana el contenido de su trabajo, merecedor de una mención honorífica otorgada por el jurado del Premi Ernest Lluch de Ciències Socials i Polítiques.

La presentación de “439 días“, en Madrid,  en la que han participado  Fernando Berlín, Eduardo Madina y Carles Campuzano, ha sido filmada por Rosa Jiménez Cano.

Nacho Corredor presentará su libro en Barcelona junto a Miquel Iceta (portavoz del PSC en el Parlament), Francesc Vendrell (ex portavoz del PP en el Parlament) y Jordi Guiu (decano de la Facultad de Ciencias Políticas de la Universitat Pompeu Fabra y Doctor en Filosofía) el próximo 5 de noviembre a las 12h

Universitat Pompeu Fabra.
Sala 40.035, C/Ramon Trias Fargas 25-27
Facultad de la Ciutadella. Barcelona.

Último post

¿Es más fácil cambiar la Constitución o descubrir el sexo de los ángeles?  Nacho Corredor.

Hoy me ha costado (más de lo habitual) levantarme cuando ha sonado el despertador, anunciando las siete de la mañana. Ha sido un fin de semana largo e intenso: largo porque empezó el jueves por la tarde cuando cogía el avión a Madrid para participar en la final del Concurso Relatos en cadena, e intenso por todo lo mucho (y bueno) que ha pasado estos días en la capital. La posibilidad de vivir desde dentro un programa del Hoy por Hoy con Francino, y de compartir con el resto de compañeros los nervios e ilusiones de un momento tan especial, serán cosas que recordaré por mucho tiempo. Lógicamente, me dio pena no ganar; pero como dice Nacho Vegas, en la canción que ilustraba mi presentación, entre el dolor (la pena) y la nada elegí el dolor. Bendito dolor el de ser finalista de un concurso tan importante. Y benditos todos los (muchos) que habéis estado pendientes de mí estos días. Gracias.

Y en eso llegó (casi sin darme cuenta) el Congreso del PSOE. Y allí estábamos más de cuarenta socialistas cántabros en un ambiente de armonía y buen rollo, contribuyendo al buen resultado final, y contentos por comprobar que nuestro partido se anticipa al futuro sin miedo, e incorpora grandes novedades en las ideas y en las personas. Aunque lo más importante sean las ideas, lo más llamativo siempre son las personas, y ahí quiero destacar a tres compañeros: Leire Pajín, Eduardo Madina y Miquel Iceta. Con la presencia de Leire Pajín en la secretaria de organización, toda una generación (la mía y la de tantos otros) nos sentimos reforzados y legitimados para asumir cualquier responsabilidad que queramos imaginar. Y no hay vuelta atrás en ese camino de cambio y relevo generacional. Y esta vez tampoco hay excusas.

De Eduardo ya he hablado estos días, porque estuvimos con él la semana pasada en la UIMP. Reitero lo de que es un lujo para el PSOE, y considero un gran acierto que esté en la dirección federal. Aportará, entre otras muchas cosas, reflexión infinita y mucha lucidez en el análisis. La cariñosa ovación que recibió Edu de todo el congreso puesto en pie fue uno de los momentos más emotivos. Y una de las imágenes que más me gustaron del fin de semana fue un cariñoso abrazo entre Alfredo Pérez Rubalcaba y Miquel Iceta. Al verles pensé que eran, casi con toda seguridad, las dos cabezas mejor amuebladas de nuestro partido (Felipe mediante). Y es toda una garantía que ambos se sienten en la dirección. Con Miquel llegó el talento a Ferraz, y lo mejor es que llegó para quedarse. Zapatero cerró el 37 Congreso con un gran discurso escrito (hacía tiempo que no le veía intervenir con papeles), muy pensado, en el que señaló con claridad cuáles son las claves de presente y futuro. Una intervención de referencia para la acción política del socialismo en estos nuevos tiempos.

Y como Madrid da para mucho (para casi todo), he podido contemplar la belleza en el Museo del Prado (la ampliación de Moneo es perfecta), pasarme por la reivindicativa fiesta del Orgullo Gay y hasta compartir un menú cubano y unos mojitos con Carlos y María, en su merecido descanso del RockinRio. Al llegar ayer por la noche a casa, cansado, casi vencido por el sueño y las emociones, sobre la mesa de cristal me esperaban dos joyas de la literatura: Las memorias de ultratumba de Chateaubriand y los Diarios de Kafka. Premio de mi premio. Gracias.