Doncs, això, que sí que podem. El 7 de juny tots amb l’Europa dels Pobles-Verds.

Ja ho sabíem, que l’Oriol seria un candidat diferent. És un home savi, honest, compromès, valent i també generador de consensos. Fixi’ns, doncs, quina ha estat la primera –i de moment l’única- proposta de consens dels candidats dels partits catalans als comicis europeus: la Iniciativa Ciutadana Europea que va proposar en Junqueras dijous passat per fer del català llengua oficial a Europa. Ell va llançar la proposta, i ràpidament va ser acceptada per Maria Badia, Ramon Tremosa i Raül Romeva.

La proposta de l’Oriol ha centrat els primers dies de campanya, i malgrat que n’hi hagi que només sàpiguin fer campanya mostrant-se com el menys dolent, la línia en positiu que defensa Esquerra és un pas més en el combat contra l’abstenció, aquella que volen els grans partits espanyols i la que hem de vèncer si volem una representació catalana i plural a l’eurocambra.

Ahir l’Oriol va fer una nova proposta. Que de la mateixa manera que ens diuen quines joguines podem importar, els criteris medioambientals o la intensitat de l’ús de l’energia, les institucions europees marquin uns topalls màxims de dèficit fiscal per als diferents territoris de la UE respecte al seu estat. Si la UE volgués fer això –cosa que pot fer, només depèn de la voluntat política- demostraria a Catalunya que el procés de construcció europea és capaç de corregir els dèficits de l’estat espanyol. Si s’hi sumen els altres candidats –com ho hem aconseguit amb la qüestió del català- hi estarem més a prop. Ens hi posem?

L’enquesta del CIS sobre les properes eleccions europees aporta dades interessants. En primer lloc, ratifica la bona posició de la candidatura d’Europa dels Pobles-Verds on està integrada Esquerra, que té garantit l’eurodiputat. En segon lloc, adverteix que el segon eurodiputat està al caure i ens juguem, per un estret marge, aquest escó amb el PP, que perdria Santiago Fisas, el tàndem de Vidal-Quadras en aquestes eleccions.

L’elecció és clara: o reforcem l’Europa dels pobles, el progrés i de la sostenibilitat o donem aire als qui portaran la immersió lingüística al Tribunal Constitucial, cau de torquemades en ple segle XXI. Per si encara no ho teniu clar, aquí coneixereu les nostres propostes i el nostre candidat.

El proper diumenge 24 de maig a les 12 del migdia tindrà lloc l’acte central de campanya per a les properes eleccions al Parlament Europeu. Hi parlaran Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Joan Ridao i Josep-Lluís Carod-Rovira, a part dels candidats del Bloque Nacionalista Galego (que en aquesta ocasió ha decidit deixar l’aliança amb CiU i PNB i venir a l’aliança de les esquerres independentistes), Aralar (la força emergent abertzale al País Basc) i Els Verds (que es sumen a la candidatura).

Serà un acte potent que demostrarà la il·lusió amb la que la gent d’Esquerra afrontem aquesta campanya, amb el millor candidat (un savi professor universitari, excel·lent comunicador i patriota compromès) i amb l’aliança més àmplia però ideològicament més coherent (sumem a Esquerra els valors emergents i la totalitat de les esquerres nacionals en la circumscripció).
Les institucions europees han quedat lluny dels ciutadans, però aproven cada dia centenars de disposicions que afecten al nostre dia a dia. La crisi econòmica en la que ens veiem immersos, a més, trobarà una part de la resposta en les institucions europees, que són les que comanden la política econòmica i la monetària. I Europa és l’espai de seguretat i comfort per afrontar el procés d’independència i evitar actuacions coercitives de l’estat espanyol. I és que la pròxima estació és Europa.

Aquí trobareu més informació sobre l’acte. I podeu confirmar la vostra assistència a info@esquerra.org.

El proper divendres la gent d’Esquerra Republicana tornarem a sortir al carrer per commemorar el Primer de Maig, dia dels treballadors i treballadores. Amb el context econòmic actual, no és necessari posar sobre la taula noves raons per sortir al carrer. La crisi econòmica està afectant amb una intensitat important els treballadors i treballadores, amb una destrucció de llocs de treball continuada (com apunta Maria Àngels Cabasés en un article interessant) que no pot tenir com a solució mesures de més precarietat. Quan arreu del món s’enterren les mesures neoliberals que havien caracteritzat els mercats financers, ara no podem acceptar que continuïn o siguin més intenses en el mercat de treball.

Per aquesta raó, el proper divendres Esquerra és present a diversos actes en motiu del Primer de Maig. A la Plaça Goya, on hi ha el monument a Francesc Layret, farem l’homenatge a aquest sindicalista a les 10.30, i posteriorment participarem dels actes convocats per les organitzacions sindicals. Ens trobarem, doncs, a la manifestació que sortirà des de la mateixa Plaça Goya a les 12.30.

Heu vist què diu la Razón? Perquè després diguin els nacionalistes espanyols que la cultura catalana (i sobretot la indústria cultural) no és competitiva i que la política de foment del cinema en català és una maniobra de nacionalistes radicals.

Les restriccions del sistema financer, juntament amb l’explosió de la bombolla immobiliària, han destapat la caixa dels trons de la nostra economia i l’han feta entrat, per primer vegada des de fa més de quinze anys, en recessió. Com s’ha dit i repetit, la injecció de crèdit a les petites i mitjanes empreses i a les famílies és fonamental per resistir avui i construir el futur demà, perquè l’empresa que avui tanqui serà una empresa menys en el moment d’iniciar la recuperació, i la família que perdi la casa i la feina tindrà més dificultats per resistir la situació actual i afrontar el futur. Per aquesta raó, des d’Esquerra hem iniciat una campanya per informar de les actuacions que estem duent a terme per canviar aquesta situació, ja sigui des del govern de la Generalitat com les nostres propostes al Congrés. Perquè creiem que la banca no sempre ha de guanyar, perquè els diners –de tots- han d’anar allà on calen.

Que la manifestació de Brussel•les del proper 7 de març no compta amb la simpatia de l’stablishment, com no hi comptaven les del 18 de febrer del 2006 o la campanya del “No” independentista a l’Estatut, ja ho sabíem. Que als partits d’ordre no els fa gràcia que la societat civil s’organitzi de manera transversal i apartidista també, i que si ho fa per uns objectius polítics de més llibertat i pel dret a decidir encara més. Ara, que les respostes a la mobilització creixent de Brussel•les per part d’aquests sectors utilitzin el menyspreu polític o intel•lectual no és acceptable.

Si fa uns dies era el candidat de CiU a les eleccions europees Ramon Tremosa qui manifestava el seu rebuig a la iniciativa Deumil.cat, ara sembla que s’hi apunta la Secretària per la Unió Europea del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Anna Terrón, que diu desconèixer que anirem a fer a Brussel•les i que “seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel•les”.

És ben cert que, com en els dos casos precedents, hi ha vegades que és molt millor estar callat. En primer lloc, perquè si volem que els ciutadans participin del procés de la Unió Europea, és positiu que es mobilitzin per la defensa dels seus interessos davant les institucions comunitàries. Si ho fem a la Plaça Sant Jaume o a Pla de Palau, perquè no al centre de la capital comunitària? En segon lloc, val a dir que el cas particular més empipador –sobretot pels catalans i catalanes, que el paguem- és Espanya i la seva negativa al reconeixement del dret a decidir. I per això anem a Brussel•les.

Davant els dubtes d’altres partits i institucions, Esquerra anirem a Brussel•les per defensar el dret a decidir i l’estat propi pels Països Catalans. I mentre alguns eurodiputats no assistiran a la manifestació i alguns candidats es quedaran a casa, la gent d’Esquerra anirem amb l’Oriol Junqueras a Brussel•les. Perquè de la mateixa manera que a vegades és millor estar callat, d’altres el que toca és sortit al carrer i fer sentir la nostra veu.

El proper 7 de març tenim una cita a Brussel·les per l’autodeterminació. De manera espontània, diverses persones han impulsat una iniciativa que ha tingut un ampli ressò i a la qual des d’Esquerra volem donar tot el suport: organitzar una manifestació per l’autodeterminació a la capital comunitària. El lema “10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació”, és prou explícit i clar.

Des d’Esquerra hem animat a tota la militància a participar-hi, i fins allà ens hi desplaçarem una bona colla acompanyats del nostre candidat les eleccions europees, Oriol Junqueras. Si vols participar de la iniciativa, a la pàgina deumil.cat trobaràs tota la informació,  i les maneres més barates de desplaçar-te fins a Brussel·les.

El catalanisme ha d’afrontar, en els propers mesos, el debat sobre el seu objectiu estratègic un cop la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del Principat certifiqui la defunció de la via autonomista. Davant el tancament unilateral d’Espanya a noves reformes, el catalanisme i l’independentisme aniran esdevenint la mateixa cosa. De fet, en els darrers mesos la centralitat política a Catalunya s’ha mogut cap a posicions més sobiranistes, com a mostra que la diagnosi de la fi del camí autonòmic és compartida àmpliament.

En el nou futur compartit del catalanisme, la presència internacional tindrà un paper important, i en aquest sentit cal donar la celebrar la proposta de Joan Puigcercós (ja expressada el passat mes de juny) d’una candidatura unitària del catalanisme a les eleccions europees, basada en el dret a decidir, la defensa de la llengua i la presència catalana a les institucions comunitàries com a eixos programàtics. Les iniciatives sorgides de la societat civil en els últims mesos, que aposten per un treball horitzontal, obert i transparent per a l’exercici del dret a decidir als Països Catalans reclama també una resposta des de les organitzacions polítiques, que sigui innovadora i capaç de no veure’s arrossegada per les inèrcies naturals del diàleg govern-oposició o la competència electoral.

La unitat del catalanisme a Brussel·les, a part de poder comportar un resultat amb més diputats catalanistes a Europa en obtenir més vots en unes eleccions de circumscripció única a tot l’estat espanyol, ha de ser l’inici de la superació de la divisió i el tacticisme que van marcar el debat de la reforma de l’estatut d’autonomia. Aquesta és la prioritat del catalanisme avui, i les properes eleccions europees són una excel·lent oportunitat per dibuixar un nou futur per al nostre país.

Article publicat a Crònica.cat el 16/12/2008

En els darrers dies hem conegut diferents dades que ens il·lustren com afecta la crisi als sectors juvenils dels Països Catalans. La Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya, dirigida pel company de les JERC Eugeni Villalbí, ja va advertir la setmana passada que els joves som un dels sectors més afectats per la crisi econòmica, i el Secretari de Política Social d’Esquerra, Josep Ginesta, en parla en un article molt recomanable al seu bloc.

A partir de les dades de l’Enquesta de Població Activa, es poden obtenir dades sobre l’afectació, en termes quantitatius, de la crisi en l’ocupació dels joves dels Països Catalans que es troben dins de l’estat espanyol. L’Enquesta de Població Activa revela que del mes de juny al mes de setembre del 2008, hem passat en el conjunt dels Països Catalans de 158.400 joves aturats a 182.500. A nivell territorial, les Illes Balears han passat de 16.400 a 18.300 joves aturats, el País Valencià de 78.400 a 82.200 i el Principat de Catalunya de 63.600 a 82.000. En termes relatius, les Illes Balears han passat d’un 25,94% al 26,28% d’atur juvenil, el País Valencià s’ha estancat passant del 27,84% al 27,34% i el Principat de Catalunya del 16,67% al 20,34% de joves aturats.

Si observem la sèrie històrica, veiem que en el que portem d’any, l’increment més gran d’atur juvenil s’ha produït durant el primer trimestre al País Valencià, coincidint amb l’aturada del sector de la construcció, i el segon més gran durant el tercer trimestre al Principat, coincidint amb les dificultats en el sector industrial. Evidentment, això són només conclusions a tall inicial que mostren una tendència però que cal que siguin estudiades amb profunditat.

El coneixement de la realitat juvenil des d’una perspectiva que abasti el màxim possible dels Països Catalans (malgrat les dificultats d’obtenció de dades desagregades per la Franja de Ponent i la Catalunya Nord, i la metodologia diferent emprada en el segon cas), ha d’oferir al jovent independentista la base per poder impulsar les transformacions socials i polítiques que necessiten els nostres joves per tenir un futur de més llibertat i justícia.

Per descarregar-te el full de càlcul amb les dades, clica aquí.

El diari El Punt (edició Maresme) ens informava ahir que només sis de vint-i-sis habitatges protegits construïts al municipi de Palafolls finalment seran lliurats als seus adjudicataris. Els vint restants queden vacants ja que els qui van tenir la sort que ser designats com a adjudicataris en el procés no han aconseguit que cap entitat financera els concedeixi una hipoteca per fer front al cost de compra.

El cas de Palafolls no és l’únic. En els darrers mesos, amb la reducció del crèdit, el nombre d’hipoteques concedides a adjudicataris d’habitatge protegit ha baixat en picat, deixant sense bona part de l’efecte real l’impuls de la construcció d’habitatge protegit que vam incloure al Pacte Nacional per l’Habitatge. Segons el mateix Pacte, tenim sòl ja programat per construir 150.000 habitatges protegits que, lògicament, aniran destinats a famílies de rendes baixes. Si la pràctica de les entitats financeres un cop anem augmentant el nombre d’habitatge protegit existent és la mateixa que els darrers cinc mesos, ens podem trobar amb una situació paradoxalment: tindrem més habitatge protegit que mai però estarà més buit que mai, a causa de la impossibilitat d’accedir a les hipoteques per pagar-ne el cost.

Bancs i caixes ,que ara tanquen l’aixeta, han participat activament en els últims anys de la bombolla immobiliària, finançant moltes operacions de caràcter especulatiu i sucant part dels beneficis obtinguts en aquesta espiral. Ara no ens podem trobar que, a més, tanquin l’aixeta als que més aigua necessiten després d’haver contribuït activament a la sequera. Els ajuts a la liquiditat del sistema financer atorgats pel govern espanyol han d’estar condicionats a l’atorgament de les hipoteques sol·licitades per pagar un habitatge protegit, ja que aquest és un mercat controlat completament per l’administració (en controla el preu i les transaccions) i per tant els riscos derivats de possibles impagaments és molt menor que en el mercat lliure.

Ara ha arribat el moment d’exigir a la banca i les caixes d’estalvi que compleixin amb la societat, i que no defugin les seves responsabilitats en un moment de crisi. Des d’Esquerra i les JERC treballarem perquè així sigui, perquè estem decidits a plantar cara a la crisi, i que aquesta no la paguin els de sempre.

Aquestes setmanes, amb motiu de la negociació del finançament, hem hagut de veure sovint com s’utilitza la crisi econòmica com a excusa per reduir el dèficit fiscal que patim els Països Catalans. És evident que els recursos públics són limitats i, per tant, que el seu repartiment també ho és. Però això seria una excusa assumible si l’estat espanyol fos eficient en la recaptació d’impostos i tributs.

La realitat, però, és tota una altra: la passivitat política del govern espanyol fa que aquest estat on se’ns obliga a pertànyer sigui el campió en frau fiscal d’Europa. Segons una associació de treballadors de la mateixa Agencia Tributaria, l’economia submergida suposa el 23% del PIB de tot l’estat, amb la conseqüent pèrdua de recaptació de prop de 90.000 milions d’euros anuals, corresponents a quatre vegades l’espoli fiscal que patim els Països Catalans. El frau fiscal es centra en la construcció, el blanqueig de capitals del narcotràfic, factures falses, trams de l’IVA i paradisos fiscals. Si a més hi sumem els 8.240 milions d’euros deixats de recaptar el 2007 per deixadesa del govern espanyol i que han estat cancel·lades pel pas del temps i els 26.600 milions d’euros que es deuen a l’administració tributària i que no es cobren, ja trobem els diners que falten a Solbes per injectar liquiditat al sistema financer i acabar amb l’espoli fiscal de cop. No podem acceptar, doncs, que l’espoli serveixi per compensar les conseqüències del frau fiscal. En això el govern espanyol sí que és campió.

Com cada any, Esquerra i les JERC sortirem al carrer demà 11 de setembre per reivindicar l’exercici del dret a l’autodeterminació per construir un estat propi per als Països Catalans, per poder tenir les eines que tenen els països lliures per construir el seu benestar col·lectiu.

Aquest any, a més, sortirem al carrer pel finançament. Conscients que negociem les molles d’un estatut retallat, ara no podem acceptar que l’estat espanyol incompleixi les seves lleis i hem d’exigir la màxima fermesa i unitat a la resta de forces polítiques en la negociació del finançament. No podem tornar a repetir els errors de la negociació de l’estatut.

En els darrers mesos s’ha reconegut, per part de l’estat espanyol, l’espoli que patim els Països Catalans amb la publicació de les balances fiscals. Ara és l’hora de reclamar justícia i la fi de l’espoli fiscal. Sabem que les limitacions del model de finançament contingut a l’estatut del Principat, així com el de les Illes i el País Valencià, no són la solució, però poden contribuir a avançar cap a la fi de l’espoli.

Per totes aquestes raons, més que mai, cal sortir al carrer, així com també per demostrar a aquells qui volen esborrar de l’11 de setembre qualsevol sentit reivindicatiu que la nostra diada segueix essent una diada popular de reivindicació i de lluita. Perquè allò que vam perdre el 1714 avui encara no ha estat recuperat del tot. Esquerra i les JERC convoquem a tothom a acompanyar-nos a la manifestació el proper dijous 11 de setembre a les 17 hores a Pau Claris amb Ronda Sant Pere, tocant a la Plaça Urquinaona. T’esperem!

En temps de bonança, algunes de les propostes que des d’Esquerra hem realitzat en l’àmbit de l’economia (per controlar l’especulació immobiliària, per exemple) han estat titllades d’intervencionistes. Els mateixos que clamaven al cel aleshores avui demanen intervenció en el mercat per tal d’evitar la crisi de determinats models de creixement que, en si mateixos, tenen una vida molt curta i són essencialment autodestructius.

En aquests moments, passat el període de bonança i entrats de ple en una crisi econòmica amb totes les lletres, cal evitar que els plats trencats d’un creixement econòmic massa recolzat en l’especulació immobiliària i poc en la creació de valor afegit a la nostra economia siguin pagats pels de sempre. En el nostre entorn geogràfic i econòmic, s’acostuma a fer pagar una crisi d’aquestes a les famílies treballadores, reduint la despesa social i augmentant les deduccions fiscals que acostumen a ajudar aquells que no tenen problemes per omplir la nevera i arribar a final de mes. Però en el cas dels Països Catalans, a més, els plats trencats els acaba pagant també el conjunt del país a causa de l’espoli fiscal que patim, avui reconegut fins i tot per l’estat espanyol, depredador de l’economia catalana. Per això, no podem acceptar que s’utilitzi la crisi com a escut humà per negar-se a reduir el dèficit fiscal amb la discussió del nou model de finançament autonòmic.

Esquerra som conscients d’aquesta situació i per això hem endegat una campanya basada en aquests tres punts: no a les retallades socials, sí a un finançament just i per un canvi de model productiu. En aquesta pàgina trobareu documents, eines de campanya i material de batalla per ajudar-nos a difondre les propostes en aquest àmbit de l’esquerra independentista.

L’editorial d’El Temps d’aquesta setmana ens fa saber que, segons dades del nou padró, als Països Catalans hi vivim més de 13 milions de persones, dels quals més de 7 milions ho fan al Principat de Catalunya, més de 5 al País Valencià i més d’un a les Illes Balears. De tots aquests, més de 2.100.000 són immigrants sense nacionalitat espanyola o francesa.

Tenim un repte que cada vegada se’ns fa més visible: o incorporem aquests dos milions a la nació (en coneixement de la llengua, valors comuns, sentiment de futur compartit) o no hi haurà nació. Altres vegades, en circumstàncies pitjors, ho hem aconseguit i molts tenim arrels familiars fora dels Països Catalans. Ara és qüestió de voluntat. Per exemple, amb iniciatives com aquesta.

El proper 28 de juny és el Dia Internacional de l’orgull Gai, Lesbià, Transexual i Bisexual, i hi ha diferents actes convocats als que us convido a assistir (per exemple, les jornades organitzades per les JERC-Maresme i Barcelonès Nord al matí a Badalona). D’entre tots, destaquen la manifestació de Barcelona, que sortirà a les 18:30 hores de la plaça Universitat, així com la que es convoca a València (a les 19:30h al Parterre).

Esquerra i les JERC serem presents a les marxes de Barcelona i València, així com també l’acte institucional de celebració que organitza la Generalitat de Catalunya (que no es va començar a fer fins que Esquerra va entrar a formar part del govern del Principat). A més, aquest any el dia de l’orgull coincideix amb els 10 anys de la sectorial LGTB d’Esquerra, que va començar, com ens recorda aquesta convocatòria, l’any 1998 de la mà de -entre molts d’altres- Josep Maria Orteu, Enric Martí i Jordi Rallo.

Torna l’estiu i torna l’Acampada Jove. Aquesta serà la onzena vegada que hi vaig i formo part de l’organització. Aquest any, amb el mateix compromís, però sense anar tant atabalat com en altres edicions, m’hi trobareu a mi i a milers de joves d’arreu dels Països Catalans.

Per cert, si voleu comprar l’abonament, podeu fer-ho a qualsevol d’aquests punts de venda o a través d’internet. Ens veiem a Sant Celoni del 10 al 12 de juliol.

Fa una setmana coneixíem que en Francesc Argemí, el jove de Terrassa condemnat per ultratge a la bandera espanyola, accedia al tercer grau penitenciari, que comporta que només haurà d’anar a dormir a un centre de reclusió uns dies a la setmana. Evidentment, el cas d’en Franki ha estat motiu de debat públic pels dubtes més que evidents sobre la regularitat del procés i per la desproporció entre el delicte que se li ha imputat i la pena que se li imposa. I això ha provocat una onada de solidaritat popular que ha ajudat a que els elements que permetien l’accés al tercer grau es visualitzessin amb més claredat.

Vaig tenir ocasió de reunir-me amb la consellera de Justícia per tractar aquesta qüestió i d’altres relatives a la necessària consideració dels drets civils i polítics més elementals en la formulació i l’aplicació de la normativa penal i penitenciària. En els propers mesos impulsarem, des del govern de la Generalitat però també des del Parlament, un instrument de prevenció de la tortura que doni compliment al Protocol Facultatiu per la Prevenció de la Tortura que signar l’estat espanyol l’any 2006. Però retornem al tema d’en Franki: aquest, com el cas de la condemna als joves que van cremar fotos de la casa real, ha visualitzar que hi ha lleis obsoletes que atempten, no només contra una concepció moderna i radicalment democràtica de la societat, sinó contra el mateix principi constitucional d’igualtat entre tota la ciutadania.

El delicte d’ultratge a la bandera espanyola, de la mateixa manera que el tractament especial de les injúries a la Corona (a les que s’aplica una pena molt més gran que les injúries fetes contra un ciutadà o contra els representants democràticament escollits) demostra que la legislació espanyola està fortament amarada d’una concepció unitària, centralista i sacralitzant de l’Estat Espanyol.

En la passada legislatura de les Corts Espanyoles, les diputades de les JERC Georgina Oliva i Laia Cañigueral van impulsar proposicions de llei de reforma del Codi Penal que no van reeixir. Ara toca tornar-ho a posar sobre la taula, de la forma que es cregui més convenient, per acabar amb aquesta rèmora. Perquè la rèmora de la que parlem pot portar a la presó a ciutadans que exerceixen els seus drets.

(escrit conjunt  de Joan Puigcercós i Joan Ridao)

Sembla que va ser ahir però ja fa dos mesos llargs que vam començar aquesta intensa campanya per a la Presidència i la Secretaria general d’Esquerra. I ha plogut molt, mai més ben dit. Però en el que a nosaltres es refereix, mai es podrà dir que hagi estat una pluja que hagi pogut erosionar les sigles ni les persones que han liderat el partit de Macià i Companys en tots aquests anys.

Vam ser els primers en formalitzar els dos noms que liderarien l’equip. També els primers en presentar un programa gradualista i realista. Ambiciós. Calendaritzat. Amb objectius tangibles i concrets com la proposta d’una candidatura unitària del catalanisme a Europa el 2009 o la necessitat de condicionar les aliances polítiques el 2010 a la reivindicació del concert econòmic. Hem fet un programa per portar a la pràctica allò pel que vam decidir presentar-nos: perquè Esquerra torni a liderar el debat i marqui l’agenda en els reptes immediats i a mitjà termini que com a país se’ns plantegen.

Ja des d’un primer moment, amb els companys de l’equip de candidatura ens vam proposar que la nostra fos una campanya que evités qualsevol gest que de portes enfora pogués ser aprofitat per aquells que no són precisament amics d’Esquerra. Aquells que faran el possible per tornar a la Catalunya en blanc i negre. La Catalunya de les dues voreres enfrontades de la plaça Sant Jaume que tants anys van dividir el país en dos blocs.

Davant la crítica fàcil, sempre hem respòs amb la proposta. Davant la desqualificació, el silenci responsable. Front al mal rotllo i l’estómac, la rèplica ha estat la mà estesa i la bona voluntat. Així ho hem mantingut tot aquest temps. Perquè ens ho creiem. Perquè hem dit des del primer dia que no pararíem fins aconseguir de nou la unitat del partit. I perquè tot allò que es digui en contra d’alguna candidatura, al final, acaba repercutint contra el partit. Perquè Esquerra som tots. I totes.

En aquests més de 60 dies hem fet allò que sempre hem fet des que militem a Esquerra: trepitjar territori i parlar amb la nostra gent. Pràcticament cada tarda de tot aquest temps hem visitat una comarca on ens hem reunit amb els i les militants d’arreu dels Països Catalans. I, sobretot, hem escoltat. Dèiem al començament de tot aquest procés que el capital d’Esquerra és la seva gent. Precisament per aquest motiu vam batejar la candidatura amb el nom de Gent d’Esquerra. I és a ells a qui ens devem. Per això hem centrat els nostres esforços en estar el més propers possibles a la militància per copsar en primera persona què volen per al futur del partit, per al futur del país.

Però a més d’això hem continuat, com no podia ser d’una altra manera, amb les nostres responsabilitats parlamentàries. Hem estat en primera línia en temes de vital importància com el finançament o la necessitat de blindar i millorar el model d’escola catalana.

Ara ja està tot dit. Els homes i les dones d’Esquerra Republicana tenen demà la possibilitat d’escollir qui volen que passi al capdavant del partit els propers quatre anys. Però ni dues persones ni les 18 que s’escolliran en el 25è Congrés per integrar-se a l’Executiva nacional serien res sense aquesta força transformadora i dinàmica que representen els 10.000 homes i dones que prenen part en el partit, que es comprometen amb Catalunya i els Països Catalans. Nosaltres ja hem parlat. Ara us toca a vosaltres.

Un sincer i sentit: gràcies de tot cor.

La candidatura de Gent d’Esquerra per al congrés del proper juny, encapçalada per Joan Puigcercós i Joan Ridao, celebrarem el nostre acte central de campanya demà a les 14h a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat. Serà un acte festiu i en positiu, seguint amb el nostre to de campanya, que comptarà amb les intervencions de la gent d’Esquerra que dona suport a la candidatura, una mostra del què és el partit avui: regidors i alcaldes, responsables territorials, jovent independentista, diputats i senadors, gent de govern i de la societat civil.

Si encara no us heu decidit, us podeu apuntar enviant un correu a info@gentdesquerra.cat o trucant al 664078647.

from www.vimeo.com posted with vodpod

Demà és 1 de maig, i com cada any sortim al carrer per defensar la millora de les condicions de treball per al conjunt dels treballadors i treballadores. Malaurdament, als Països Catalans hem de reivindicar, a més, l’assoliment d’un marc propi de relacions laborals, que ens atorgui el dret a decidir sobre com treballem i que no es decideixi des de Madrid o París.

A Barcelona, a la Plaça Goya Esquerra i les JERC homenatjaran Francesc Layret a les 10.30, i comptarem amb les intervencions, entre d’altres, d’Anna Simó (vicesecretària general d’Esquerra) i de Gerard Coca (portaveu nacional de les JERC). Poca estona més tard, a les 11:30, la Intersindical-CSC (que ha obert un bloc amb les convocatòries), el sindicat nacional i de classe dels Països Catalans, també homenatjarà a l’històric sindicalista. A les 12:30, començarem la manifestació des de la plaça Universitat. Tothom hi està convidat.

Des d’avui ja està activa la versió 2.0 de la web de Gent d’Esquerra. En el nou format podreu trobar les propostes polítiques, notícies (amb comentaris), el llistat de blocs de Gent d’Esquerra, vídeos, documents, la candidatura, etc.

Volem que sigui un espai obert a totes i tots per afrontar  el debat que té Esquerra davant, i ho fem posant sobre la taula les nostres propostes polítiques i la nostra garantia: els candidats a la presidènca i la secretaria general d’Esquerra, en Joan Puigcercós i en Joan Ridao.

Seguirem fent bullir el debat a la xarxa d’aquí fins al 7 de juny. De moment, si voleu, podeu afegir-vos al grup del Facebook de suport a Gent d’Esquerra.